Romanische Sprachgeschichte Histoire linguistique de la Romania: Ein internationales Handbuch zur Geschichte der romanischen Sprachen Manuel international ... linguistique de la Romania: Teilband 2 german french 3110171503, 9783110171501, 9783110199833 [PDF]

With regard to historical linguistics, the study of Romance languages enjoys the privilege of a long documentation histo

128 60 7MB

French Pages 1166 [1236] Year 2006

Report DMCA / Copyright

DOWNLOAD PDF FILE

Table of contents :
2. Teilband / Tome 2......Page 5
1. Teilband / Tome 1......Page 12
3. Teilband / Tome 3......Page 20
Siglenverzeichnis / Sigles......Page 25
Abkürzungsverzeichnis / Abréviations......Page 62
Verzeichnis der Abbildungen / Schémas, tableaux, illustrations......Page 70
1. Données géopolitiques......Page 71
2. Empires et Etats nouveaux......Page 72
3. La population romane......Page 76
5. Le tournant de 1700......Page 79
6. La problématique moldave......Page 81
7. Le Dalmate......Page 83
8. Bibliographie......Page 84
1. Le ragioni politiche e sociali di un......Page 85
2. Le Italie del Medioevo......Page 86
3. Una lingua senza uno Stato e senza......Page 88
4. Riflessi linguistici dell’unità......Page 90
5. Nuovi fattori di instabilità......Page 93
6. Bibliografia......Page 94
2. Les facteurs extralinguistiques et......Page 96
4. Bibliographie......Page 106
1. La romanización de Hispania......Page 108
2. La aparición de los pueblos......Page 109
3. La invasión árabe: La......Page 110
4. Las lenguas románicas ibéricas en......Page 114
5. Las lenguas románicas ibéricas en......Page 115
6. El s. XX: Las dictaduras en la......Page 117
7. Bibliografía......Page 120
1. Gegenstand und Thesen......Page 121
2. Rumänisch......Page 122
3. Aromunisch......Page 129
4. Moldauisch......Page 130
5. Literatur......Page 131
1. Cenni sull’alfabetizzazione......Page 132
2. La scuola umanistica e......Page 134
3. La ‘riconquista’ della Chiesa:......Page 135
4. La stagione delle riforme......Page 136
5. La scuola nell’Ottocento e nel......Page 137
6. Bibliografia......Page 140
1. Observations préliminaires......Page 142
3. La mise en place de l’enseignement......Page 145
4. L’enseignement primaire pour tous......Page 147
5. Bibliographie......Page 149
1. Introducción......Page 150
2. Castellano......Page 151
3. Astur-leonés y aragonés......Page 158
4. Catalán......Page 160
5. Bibliografía......Page 164
2. Du IXe au XIVes.: le latin, le......Page 166
3. Du XIVe au XVIes.: le latin, le......Page 168
4. Du XVIe au XVIIIes.: le galicien et......Page 169
5. Du XVIIIe au XIXes.: le portugais......Page 170
6. Du XIXes. à aujourd’hui......Page 172
7. Bibliographie......Page 175
2. Buchwesen......Page 178
3. Massenpresse......Page 181
4. Film, Hörfunk, Fernsehen......Page 183
6. Literatur......Page 184
1. Il libro a stampa come medium......Page 185
2. Geografia del libro......Page 186
3. Il libro italiano tra repertori e......Page 187
4. Il libro italiano in Svizzera......Page 188
5. Libri in latino, in volgare, da......Page 189
6. Il foglio volante e altre forme-libro......Page 191
7. Le varietà scritte, la......Page 192
8. Bibliografia......Page 195
1. Begriffliches und Methodisches......Page 198
3. Sprachlichkeit und Bildlichkeit der......Page 199
4. Pressegeschichte und......Page 200
5. Audiovisuelle Medien und......Page 204
6. Telematik und Sprachgeschichte......Page 207
7. Literatur......Page 208
1. Iberische Halbinsel,......Page 211
2. Buchdruck......Page 213
3. Hörfunk......Page 216
4. Fernsehen......Page 217
5. Internet......Page 218
6. Literatur......Page 220
3. Kulturentwicklung und -rezeption......Page 222
4. Die bulgarische Jurisdiktion......Page 224
5. Die Kirchen in den rumänischen......Page 226
6. Schrifttum und Volkssprache......Page 227
7. Literatur......Page 230
1. Il cristianesimo e la fissazione delle......Page 231
2. Il lessico del cristianesimo nei......Page 233
3. Riforme della Chiesa e riflessi sulla......Page 234
4. La filosofia nella lingua dalla......Page 236
5. Bibliografia......Page 239
1. Die frühe christliche Mission in......Page 242
3. Kirchenprovinzen und......Page 243
4. Diözesan-Namen von......Page 244
5. Kirchen- und Sprachgeschichte im......Page 246
6. Sprachliche Folgen der......Page 248
17. und 18. Jh.......Page 249
8. Literatur......Page 250
1. Einleitung: Die Hispania der drei......Page 251
2. Mittelalter......Page 252
3. Zwischen Mittelalter und Neuzeit......Page 259
4. Neuzeit: Die Ausdifferenzierung......Page 261
5. Literatur......Page 263
2. Epoca antica (1532–1780)......Page 265
3. Epoca di transizione (1780–1830)......Page 271
4. Il periodo 1830–60......Page 273
5. Epoca moderna e contemporanea......Page 276
6. Bibliografia......Page 277
2. L’Orlando Furioso e l’Eneide......Page 280
3. I testi religiosi......Page 281
6. Le traduzioni della Clape Culturâl......Page 282
1. 17. Jahrhundert bis heute......Page 283
2. Gegenwart......Page 284
1. Vorbemerkungen......Page 285
3. Die Bedeutung von Übersetzungen......Page 286
4. Die weitere Entwicklung......Page 289
5. Literatur......Page 290
1. Übersetzung ins Italienische......Page 291
2. Übersetzung ins Sardische......Page 300
3. Literatur......Page 302
2. Sprachgeschichte,......Page 304
3. Französisch und / oder Okzitanisch......Page 306
4. Übersetzungen ins Okzitanische......Page 307
5. Übersetzungen ins Französische......Page 310
7. Literatur......Page 318
1. Vorbemerkungen......Page 321
2. Die Anfänge......Page 322
3. Spätmittelalter und......Page 324
4. Siglos de oro......Page 325
5. Von der Aufklärung bis zur......Page 326
6. Literatur......Page 327
1. Einleitung......Page 328
3. Bibelübersetzungen......Page 329
5. Übersetzungen an Höfen......Page 330
6. Sprachlich gepflegtere......Page 331
7. Wiederaufnahme der......Page 332
8. Literatur......Page 333
2. Mittelalter......Page 334
3. Frühe Neuzeit......Page 337
4. 19. Jh. (ab ca. 1830)......Page 339
5. 20. Jh.......Page 341
6. Intralinguistische Übersetzung und......Page 343
7. Literatur......Page 344
1. Anfänge schriftlicher......Page 347
2. Herausbildung einer......Page 350
3. Militante Romantik.......Page 352
4. Institutioneller Rahmen: die......Page 353
5. Groß-Rumänien und die neuen......Page 357
6. Die Zeit des Kommunismus.......Page 358
7. Die post-kommunistische Periode:......Page 361
8. Literatur......Page 362
1. Introduzione......Page 363
2. Premessa sociolinguistica......Page 364
4. Normalizzazione......Page 365
5. Standardizzazione......Page 366
7. Bibliografia......Page 367
2. Tutela giuridica e ambiti......Page 368
3. Attività di pianificazione......Page 370
4. Bibliografia......Page 372
1. Vorgeschichte der regionalen......Page 373
2. Der Kanton als Sprachlenker......Page 374
3. Romonsch fusionau......Page 376
4. Die Gründung der Sprachvereine......Page 377
5. ‘Sanfte Annäherung’ und......Page 378
6. Rumantsch Grischun......Page 379
7. Literatur......Page 380
1. La scelta del volgare......Page 381
3. Nell’Italia unita......Page 382
4. La politica linguistica del fascismo......Page 383
5. Libertà di lingua......Page 386
6. Il Sardo......Page 387
7. Bibliografia......Page 388
2. Begriffliche und theoretische......Page 390
16. Jahrhundert......Page 392
4. Der Nationalstaat und die Sprache:......Page 394
5. Ansätze und Schwerpunkte in......Page 396
6. Die Situation in den heutigen......Page 398
7. Ergebnisse und Desiderata......Page 399
8. Literatur......Page 400
1. Introducción......Page 405
2. Dominio lingüístico catalán......Page 406
3. Aragonés......Page 412
4. Castellano......Page 413
6. Gallego-portugués......Page 419
7. Bibliografía......Page 424
1. Theoretische Ausgangspositionen......Page 428
2. Vorwissenschaftliche......Page 429
3. Sprecherurteile und......Page 430
4. Literatur......Page 439
1. Theoretische Fragestellungen und......Page 441
2. Metasprachlicher Diskurs in der......Page 442
3. Die Konkurrenz von Sprach-wissenschaft......Page 443
4. Aktuelle Sprachchroniken der......Page 445
5. Literatur......Page 449
1. Begriffliche Grundlagen und......Page 451
2. Laienlinguistik vor dem Buchdruck......Page 452
4. Anweisungsliteratur im Dienste der......Page 454
5. Anweisungsliteratur im Dienste der......Page 456
6. Sprachdiskurse in den modernen......Page 457
7. Laienlinguistik und......Page 460
9. Literatur......Page 462
1. Einführung......Page 464
3. Historischer Abriss......Page 465
4. Einzelne Problemkonstellationen......Page 468
5. Literatur......Page 473
1. Einleitung......Page 476
4. Die Siebenbürgische Schule......Page 477
5. Das 19. Jahrhundert......Page 478
6. Das 20. Jahrhundert......Page 479
7. Literatur......Page 480
1. Beginn des lateinischen......Page 481
2. Reflexion zum Verhältnis Latein /......Page 482
3. Latein und Italienisch in Sach-bereichen......Page 484
4. Latein und Italienisch in......Page 491
5. Auswirkungen des Sprachkontakts......Page 492
7. Literatur......Page 497
1. Vorbemerkungen......Page 500
2. Vorstellung, Terminologie......Page 501
3. Altfranzösisch......Page 502
4. Mittelfranzösisch......Page 503
16. Jahrhunderts.......Page 506
6. Zusammenfassendes Beispiel......Page 507
7. Literatur......Page 508
2. Latín y romance en la época de......Page 509
3. Latín y romance en la época......Page 511
4. Latín y romance en el umbral del......Page 513
5. Del Renacimiento hasta la......Page 514
6. La influencia del latín desde el......Page 515
7. Bibliografía......Page 516
2. Das Griechische als Kultur- und......Page 519
3. Gelehrte Gräzismen in den......Page 523
5. Literatur......Page 526
2. Altgriechische Elemente im......Page 529
3. Sprachkontakte in byzantinischer......Page 531
4. Die Phanariotenzeit......Page 533
5. Griechisch-aromunische Sprach-kontakte......Page 534
6. Literatur......Page 535
1. Premilinari metodologici......Page 536
3. Contatti storici italo-greci......Page 537
4. Riconoscimento dei grecismi......Page 538
5. Effetti linguistici dei contatti storici......Page 540
6. Conclusione......Page 543
7. Bibliografia......Page 544
2. Parlers marqués par une influence......Page 545
3. L’influence ‘à distance’ des langues......Page 551
5. Bibliographie......Page 553
1. Inquadramento storico......Page 557
2. Il ‘ponte’ siciliano......Page 558
3. Le traduzioni scientifiche......Page 559
4. Le pratiche commerciali......Page 561
5. Le relazioni di viaggio e i romanzi......Page 562
7. Bibliografia......Page 564
143. Sprachkontakte: Arabisch und Galloromania......Page 566
1. Frühe Einflüsse seit dem......Page 567
2. Direkte Kontakte in der Neuzeit......Page 568
3. Die sprachlichen Folgen......Page 569
4. Arabismen im Okzitanischen......Page 571
6. Literatur......Page 572
2. Zur sprachlichen Situation in......Page 573
3. Die Arabismen in den......Page 576
4. Syntaktische Interferenzen......Page 581
5. Das arabische Lehngut in seiner......Page 582
7. Literatur......Page 583
1. Rahmenbedingungen......Page 586
2. Sprachformen von Juden als......Page 587
3. Entlehnungskonstellationen......Page 588
4. Literatur......Page 589
2. L’influence turque préosmanlie......Page 591
3. L’influence turque osmanlie......Page 592
5. Bibliographie......Page 594
1. Introduzione......Page 595
2. Tedesco e Italoromània......Page 596
3. Tedesco e Romània delle Alpi......Page 600
4. Bibliografia......Page 601
1. Introduction......Page 603
2. Zones frontalières......Page 604
3. Domaines linguistiques des......Page 607
4. Français standard: phases......Page 609
5. Assimilation......Page 611
6. Bibliographie......Page 612
2. Zones de contact......Page 613
3. Emprunts au néerlandais......Page 614
4. Emprunts à l’allemand......Page 615
5. Bibliographie......Page 616
1. Einleitung......Page 617
2. Französisch......Page 620
4. Spanisch......Page 622
6. Rumänisch......Page 623
7. Vergleich der englischen Einflüsse......Page 624
9. Literatur......Page 625
1. Zones de contact avec le français......Page 626
2. Zones de contact avec l’espagnol......Page 630
3. Zones de contact avec le portugais......Page 634
5. La structure des emprunts......Page 636
6. Champs sémantiques affectés par......Page 638
7. Bibliographie......Page 639
1. Problèmes étymologiques des......Page 644
2. L’influence française......Page 646
3. L’influence italienne......Page 647
4. Le vocabulaire......Page 648
5. Adaptation graphique et......Page 649
6. Intégration morphologique......Page 651
7. Syntaxe......Page 652
9. Bibliographie......Page 653
1. Vorbemerkung......Page 655
2. Friulano centrale......Page 656
3. Sonderfälle......Page 658
4. Literatur......Page 660
1. Definition und chronologische......Page 661
2. Entlehnungswege......Page 662
3. Einflüsse im Bereich des Lexikons......Page 663
5. Einflüsse im Bereich von Phonetik......Page 667
6. Literatur......Page 668
2. Italienischer Einfluss......Page 669
3. Französischer Einfluss......Page 674
5. Literatur......Page 675
2. Italiano e galloromanzo nel......Page 676
3. Italiano e spagnolo tra la fine del......Page 681
4. Italiano e francese nei sec.......Page 685
5. Declino novecentesco del francese e......Page 689
6. Il sardo tra il catalano e lo spagnolo......Page 691
7. Bibliografia......Page 693
1. Français......Page 694
2. Occitan......Page 696
4. Rapports français-occitans......Page 698
5. Bibliographie......Page 701
1. Introducción......Page 703
2. Relaciones entre las lenguas......Page 704
3. Influjo galorrománico en las......Page 708
4. Influencia italiana en las lenguas......Page 714
6. Bibliografía......Page 717
4. Hierarchie der Sprachen......Page 719
7. Tendenzen der Lautentwicklung......Page 720
9. Italianismen im Lexikon......Page 721
11. Rückkehr des Italienischen durch......Page 723
1. Europa......Page 724
2. Afrika......Page 733
3. Asien......Page 735
4. Literatur......Page 736
2. 14. und 15. Jh.......Page 739
5. 18. Jh.......Page 740
6. 19. Jh.......Page 741
7. 20. Jh.......Page 742
8. Mechanismen der Integration......Page 743
9. Literatur......Page 744
2. Direkte Sprachkontakte......Page 745
3. Einflüsse auf europäische......Page 748
4. Onomastik......Page 750
5. Literatur......Page 751
1. Abgrenzung Latein – Romanisch......Page 752
2. Französisch......Page 753
3. Italienisch......Page 756
4. Spanisch und Portugiesisch im......Page 757
5. Rückblick und Ertrag: Die Folgen......Page 758
6. Literatur......Page 759
1. Definition und Herkunft der......Page 760
2. Die zeitliche Abfolge der......Page 761
3. Der gesellschaftliche Kontext......Page 763
5. Kontaktsprachliche Phänomene......Page 764
6. Wertung der Quellen und Ausblick......Page 765
7. Literatur......Page 766
2. Kategorisierung der alloglotten......Page 767
4. Deutsche Sprachinseln......Page 768
5. Frankoprovenzalen......Page 769
6. Griechen......Page 770
7. Katalanen......Page 771
9. Ligurer......Page 772
10. Okzitanen......Page 773
12. Literatur......Page 774
1. Definitorische Vorbemerkungen......Page 775
2. Historische Grundlagen......Page 776
3. Zur Ausbildung alloglotter......Page 778
4. Zur aktuellen Situation in den......Page 780
6. Literatur......Page 785
1. Los francos en España en la Edad......Page 788
2. Los gitanos......Page 789
3. Los vascos en España......Page 791
4. Los gibraltareños......Page 793
5. Bibliografía......Page 795
1. Alloglotte und endoglotte Sprachen......Page 796
2. Alloglotte Zuwanderung nach......Page 797
3. Zwischen endoglott und alloglott:......Page 802
5. Literatur......Page 803
1. L’emigrazione italiana nel mondo......Page 804
2. Le varietà d’italiano usate......Page 805
3. Comportamenti linguistici in area......Page 806
5. L’italiano all’estero: La ricerca......Page 807
6. Bibliografia......Page 809
1. Historischer Hintergrund......Page 810
3. Das Französische als offizielle......Page 811
4. Die Alltagssprache im Refuge......Page 812
1. Einleitung......Page 814
2. Katalanisch: Die Katalanen im......Page 815
3. Spanisch: Judenspanisch......Page 817
5. Portugiesisch: Judenportugiesisch......Page 820
7. Resümee......Page 823
8. Literatur......Page 824
1. Sprachkompetenz –......Page 825
3. Funktionen und Sprachstile......Page 827
4. Prinzipien der Analyse......Page 828
5. Diachronie......Page 833
6. Zusammenfassung, Perspektiven......Page 838
7. Literatur......Page 839
1. Theoretische und methodologische......Page 842
2. Aufgaben und Möglichkeiten einer......Page 844
3. Die mittelalterliche Verschrift-lichung......Page 845
4. Die erste Phase der Verschrift-lichung:......Page 847
5. Die Institutionalisierung......Page 850
6. Prinzipien der Verschriftung /......Page 857
7. Literatur......Page 860
1. Le concept de langue littéraire à......Page 862
2. Les normes littéraires......Page 864
3. Etat des sources et de la recherche......Page 865
4. Importance des différentes sortes......Page 868
5. Opinions sur la genèse de la langue......Page 869
6. Influences extérieures à travers les......Page 872
8. Influence de la langue littéraire......Page 873
9. Bibliographie......Page 874
1. Esperienze e metodi......Page 876
2. La formazione......Page 877
4. La questione della lingua......Page 878
5. Oppositori e antimodelli......Page 879
6. Linee di svolgimento......Page 880
7. Tipologie testuali......Page 882
8. Latino e volgare......Page 883
10. Policentrismo......Page 884
11. Riprese ‘dal basso’......Page 886
13. Rapporti con la lingua standard......Page 888
14. Lingua letteraria e fiorentino......Page 889
15. Il linguaggio poetico......Page 890
16. Le Tre corone......Page 891
18. Ruolo e importanza della lingua......Page 892
19. Conclusioni e prospettive......Page 893
20. Bibliografia......Page 894
1. Literatursprache und Okzitanie......Page 898
2. Zur Frage einer altokzitanischen......Page 899
3. Die Anfänge der okzitanischen......Page 901
4. Die Literatursprache der......Page 903
5. Die Kritik an der okzitanischen......Page 905
16. bis zum 18. Jh.......Page 906
19. und des 20. Jh.......Page 910
8. Literatur......Page 912
1. Introduction......Page 914
2. Définitions: critères formels......Page 915
3. La langue littéraire et les autres......Page 922
4. Prises de conscience théoriques......Page 927
5. Bibliographie......Page 930
1. Anfänge bis 1300......Page 932
2. Ramon Llull († 1316)......Page 934
3. 14. und 15. Jh.:......Page 935
4. 14. und 15. Jh.:......Page 938
5. Decadència: Die große Unter-brechung......Page 940
20. Jh.......Page 942
7. Bibliographie......Page 945
1. Tendencias en la lengua literaria......Page 946
2. Evolución de la lengua literaria en......Page 948
4. Bibliografía......Page 963
1. Zum Begriff ‘Literatursprache’......Page 964
2. Kurzcharakteristik der dominanten......Page 966
3. Das diatopisch markierte Galicisch......Page 968
4. Die Entwicklung der dominanten......Page 971
5. Literatur......Page 976
1. Christianisme et latinité......Page 977
2. Les textes religieux et l’apparition......Page 980
3. La langue religieuse – une langue......Page 985
4. Bibliographie......Page 987
1. Preliminari......Page 988
2. Diglossia e tendenze variazionali......Page 989
3. Diglossia e tendenza alla......Page 990
4. Dicotomia latino-volgare e......Page 992
5. Il ruolo del Concilio Vaticano II......Page 994
6. Le altre lingue (friulano, grigionese,......Page 995
7. Conclusioni......Page 996
8. Bibliografia......Page 997
2. Les textes......Page 1001
3. Elaboration et évolution dans le......Page 1003
4. La langue spécifique de la religion:......Page 1005
5. Bibliographie......Page 1010
1. Christianisierung und Mittelalter......Page 1011
2. Volkssprache, Theologie und......Page 1015
3. Sprache und Religion im 20. Jh.......Page 1018
4. Bibliographie......Page 1020
2. L’époque ancienne......Page 1021
3. L’époque de transition......Page 1023
4. L’époque moderne......Page 1026
5. L’époque contemporaine......Page 1027
7. Bibliographie......Page 1029
1. Lingua del diritto, lingua......Page 1030
2. La lingua dell’amministrazione e......Page 1031
3. La lingua dell’amministrazione nel......Page 1034
4. La lingua del diritto nel periodo......Page 1037
5. Gli studi sulla lingua politica......Page 1038
6. Bibliografia......Page 1039
185. Geschichte der Sprache der Politik, des Rechts und der......Page 1041
2. Rechts- und Verwaltungssprache in......Page 1047
3. Politische Sprache......Page 1050
4. Literaturverzeichnis......Page 1054
2. Los orígenes de las lenguas en la......Page 1056
3. La lengua del derecho......Page 1057
5. La evolución lingüística en la época......Page 1059
6. La Nueva Iberorromania......Page 1061
7. La evolución lingüística en los......Page 1062
9. Bibliografía......Page 1065
1. Abgrenzung des Themenbereichs......Page 1066
2. Spätantike und Frühmittelalter......Page 1067
3. Hoch- und Spätmittelalter......Page 1068
4. Das Zeitalter des Merkantilismus......Page 1072
5. Das industrielle Zeitalter......Page 1074
6. Bilanz......Page 1076
7. Literatur......Page 1077
1. Eingrenzung des Gegenstandes......Page 1079
2. Medienhistorische Aspekte der......Page 1080
4. Medienübergreifende innersprach-liche......Page 1084
7. Literatur......Page 1090
2. Die historische Herausbildung des......Page 1094
3. Der linguistische Status der......Page 1096
4. Fremdsprachliche Einflüsse......Page 1097
5. Wortneuschöpfung......Page 1101
7. Unterschiedezwischeneuropäischem......Page 1102
8. Literatur......Page 1103
1. Introduction......Page 1105
2. La situation des langages......Page 1106
3. La formation des langages......Page 1108
4. Le fonctionnement des langages......Page 1111
5. Caractéristiques des langages......Page 1112
6. Bibliographie......Page 1114
1. Il linguaggio della scienza nel......Page 1115
2. I secoli XV e XVI......Page 1117
3. La lingua della scienza fra Seicento......Page 1120
4. Verso il presente......Page 1123
5. I linguaggi tecnico-scientifici oggi......Page 1124
6. Bibliografia......Page 1127
1. Zum Gegenstand......Page 1129
3. Naturwissenschaften und Technik......Page 1130
4. Von der Wassermühle zum......Page 1131
5. Innersprachliche Tendenzen und......Page 1138
7. Literatur......Page 1141
1. Einleitung......Page 1144
2. Historischer Überblick......Page 1145
3. Forschungsstand......Page 1150
4. Sprachliche Aspekte......Page 1151
6. Literatur......Page 1154
1. Zum Gegenstand......Page 1156
2. Der Weg zu den ersten......Page 1159
3. Grundlegende sach- und......Page 1162
4. Terminologische Expansionslinien,......Page 1164
5. Zur Umsetzung von Terminologien......Page 1166
6. Zusammenfassung und Ausblick......Page 1167
8. Literatur......Page 1168
1. Methodische Vorbemerkungen......Page 1170
2. Die Pressesprache in der......Page 1171
3. Zur Geschichte der journalistischen......Page 1173
4. Merkmale einer......Page 1176
5. Ausblick: Zeitung und Buch......Page 1178
6. Literatur......Page 1179
1. Definition und Entstehung von......Page 1181
2. Sendungstypen und Wirksamkeit......Page 1182
3. Medien- und sendungstypenüber-greifende......Page 1186
3.3. Pragmatik......Page 1189
4. Außerromanische Einflüsse......Page 1192
6. Literatur......Page 1193
1. Definitorische Grundlagen......Page 1196
3. Desiderata und Aufgabengebiete......Page 1199
4. Literatur......Page 1200
1. Allgemeine Voraussetzungen......Page 1201
2. Bisherige Arbeiten......Page 1202
3. Perspektiven......Page 1208
4. Literatur......Page 1209
1. Forschungsgeschichte......Page 1210
2. Definitionsdilemma......Page 1211
3. Beschreibungsdimensionen der......Page 1212
4. Historisch-vergleichende Zugriffe......Page 1216
5. Desiderata......Page 1217
6. Literatur......Page 1218
1. Einleitung......Page 1220
2. Problemstellung......Page 1221
3. Zugangsmöglichkeiten zu Fragen......Page 1222
4. Fallbeispiele der HPL im Rahmen......Page 1223
6. Literatur......Page 1234
Papiere empfehlen

Romanische Sprachgeschichte   Histoire linguistique de la Romania: Ein internationales Handbuch zur Geschichte der romanischen Sprachen   Manuel international ... linguistique de la Romania: Teilband 2  german french
 3110171503, 9783110171501, 9783110199833 [PDF]

  • 0 0 0
  • Gefällt Ihnen dieses papier und der download? Sie können Ihre eigene PDF-Datei in wenigen Minuten kostenlos online veröffentlichen! Anmelden
Datei wird geladen, bitte warten...
Zitiervorschau

Romanische Sprachgeschichte Histoire linguistique de la Romania HSK 23.2



Handbücher zur Sprach- und Kommunikationswissenschaft Handbooks of Linguistics and Communication Science Manuels de linguistique et des sciences de communication Mitbegründet von Gerold Ungeheuer (†) Mitherausgegeben 1985⫺2001 von Hugo Steger

Herausgegeben von / Edited by / Edite´s par Herbert Ernst Wiegand Band 23.2

Walter de Gruyter · Berlin · New York

Romanische Sprachgeschichte Histoire linguistique de la Romania Ein internationales Handbuch zur Geschichte der romanischen Sprachen Manuel international d’histoire linguistique de la Romania Herausgegeben von / Edite´ par Gerhard Ernst · Martin-Dietrich Gleßgen Christian Schmitt · Wolfgang Schweickard 2. Teilband / Tome 2

Walter de Gruyter · Berlin · New York

앝 Gedruckt auf säurefreiem Papier, das die 앪

US-ANSI-Norm über Haltbarkeit erfüllt.

ISBN-13: 978-3-11-017150-1 ISBN-10: 3-11-017150-3 ISSN 1861-5090 Bibliografische Information der Deutschen Bibliothek Die Deutsche Bibliothek verzeichnet diese Publikation in der Deutschen Nationalbibliografie; detaillierte bibliografische Daten sind im Internet über ⬍http://dnb.ddb.de⬎ abrufbar. ” Copyright 2006 by Walter de Gruyter GmbH & Co. KG, D-10785 Berlin. Dieses Werk einschließlich aller seiner Teile ist urheberrechtlich geschützt. Jede Verwertung außerhalb der engen Grenzen des Urheberrechtsgesetzes ist ohne Zustimmung des Verlages unzulässig und strafbar. Das gilt insbesondere für Vervielfältigungen, Übersetzungen, Mikroverfilmungen und die Einspeicherung und Verarbeitung in elektronischen Systemen. Printed in Germany Satz: Dörlemann Satz GmbH & Co. KG, Lemförde Druck: Tutte Druckerei GmbH, Salzweg Buchbinderische Verarbeitung: Hendricks & Lützenkirchen GmbH, Kleve Einbandgestaltung und Schutzumschlag: Rudolf Hübler, Berlin

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

V

Inhaltsverzeichnis / Table des matières 2. Teilband / Tome 2 Siglenverzeichnis / Sigles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Abkürzungsverzeichnis / Abréviations . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Verzeichnis der Abbildungen / Schémas, tableaux, illustrations . . . . . . .

X.

Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte Facteurs socioculturels dans l’histoire des langues romanes

101.

Vladimir Iliescu, Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est / Politik, sozioökonomische Entwicklung und Sprachgeschichte: Südostromania . . . . . Pietro Trifone, Politica, sviluppo socio-economico e storia della lingua: Italoromania / Politik, sozioökonomische Entwicklung und Sprachgeschichte: Italoromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Harald Völker, Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Galloromania / Politik, sozioökonomische Entwicklung und Sprachgeschichte: Galloromania . . . . . . . . . Francisco Torres Montes, Política, desarrollo socioeconómico e historia de las lenguas iberorrománicas / Politik, sozioökonomische Entwicklung und Sprachgeschichte: Iberoromania . . . . . . . . . Jürgen Erfurt, Bildungswesen und Sprachgeschichte: Südostromania / Education et histoire des langues: Romania du Sud-Est . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pietro Trifone, Istruzione e storia della lingua: Italoromania / Bildungswesen und Sprachgeschichte: Italoromania . . . . . . . . Dominique Gerner, Education et histoire des langues: Galloromania / Bildungswesen und Sprachgeschichte: Galloromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . María Antonia Martín Zorraquino / Juan Manuel Cuartero Sánchez, Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán / Bildungswesen und Sprachgeschichte: spanischer und katalanischer Raum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Maria Ana Ramos, Education et histoire des langues: Portugal et Galice / Bildungswesen und Sprachgeschichte: Portugal und Galicien . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

102.

103.

104.

105.

106. 107.

108.

109.

XXV LXII LXX

1153

1167

1178

1190

1203 1214

1224

1232

1248

VI

110.

111.

112.

113.

114. 115.

116.

117.

118.

119a.

119b.

119c.

120.

121.

122.

123.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Arthur Beyrer, Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Rumänisch / Communication de masse et histoire des langues: roumain . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paolo Trovato, Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania / Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Italoromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dietmar Osthus, Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Galloromania / Communication de masse et histoire des langues: Galloromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Franz Lebsanft, Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel / Communication de masse et histoire des langues: Péninsule ibérique . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Elsa Lüder, Religion und Sprachgeschichte: Südostromania / Religion et histoire des langues: Romania du Sud-Est . . . . . . . Rita Librandi, Religione, filosofia e storia della lingua: Italoromania / Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Italoromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Johannes Kramer, Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Galloromania / Religion, philosophie et histoire des langues: Galloromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Georg Bossong, Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel / Religion, philosophie et histoire des langues: Péninsule ibérique . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Teresa Ferro / Vasile D. Târa ¸ / Doina David, Traduzione e storia della lingua: traduzioni in rumeno / Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Rumänische . . . . . . . . . . . . . Giorgio Faggin, Traduzione e storia della lingua: traduzioni in friulano / Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Friaulische . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dieter Kattenbusch, Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Dolomitenladinische / Traduction et histoire des langues: traductions en ladin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Wolfgang Dahmen, Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Bündnerromanische / Traduction et histoire des langues: traductions en romanche . . . . . . . . . . . . . . . . . . Wolfgang Pöckl / Johann Pögl, Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Italienische und Sardische / Traduction et histoire des langues: traductions en italien et en sarde . . . . . . . Jörn Albrecht, Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Französische und Okzitanische / Traduction et histoire des langues: traductions en français et en occitan . . . . . . . . . . . . Wolfgang Pöckl, Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Spanische / Traduction et histoire des langues: traductions en espagnol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Curt Wittlin, Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Katalanische / Traduction et histoire des langues: traductions en catalan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1260

1267

1280

1293 1304

1313

1324

1333

1347

1362

1365

1367

1373

1386

1403

1410

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

124.

Barbara Schäfer-Prieß / Annette Endruschat / Roger Schöntag, Übersetzen und Sprachgeschichte: Übersetzungen ins Portugiesische / Traduction et histoire des langues: traductions en portugais . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

XI.

Sprachnormierung und Sprachverwendungskritik Création de normes linguistiques et critique de l’utilisation des langues

125.

Eugen Munteanu / Flora Suteu, ¸ Sprachplanung, Sprachlenkung und institutionalisierte Sprachpflege: Rumänisch / Aménagement linguistique, interventions sur la langue et défense institutionnalisée de la langue: roumain . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Giovanni Frau, Normalizzazione, pianificazione e tutela istituzionalizzata della lingua: friulano / Sprachplanung, Sprachlenkung und institutionalisierte Sprachpflege: Friaulisch . . . . . . Gabriele Iannàccaro, Normalizzazione, pianificazione e tutela istituzionalizzata della lingua: ladino dolomitico / Sprachplanung, Sprachlenkung und institutionalisierte Sprachpflege: Dolomitenladinisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Georges Darms, Sprachplanung, Sprachlenkung und institutionalisierte Sprachpflege: Bündnerromanisch / Aménagement linguistique, interventions sur la langue et défense institutionnalisée de la langue: romanche . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sergio Raffaelli, Normalizzazione, pianificazione e tutela istituzionalizzata della lingua: italiano e sardo / Sprachplanung, Sprachlenkung und institutionalisierte Sprachpflege: Italienisch und Sardisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Claudia Polzin-Haumann, Sprachplanung, Sprachlenkung und institutionalisierte Sprachpflege: Französisch und Okzitanisch / Aménagement linguistique, interventions sur la langue et défense institutionnalisée de la langue: français et occitan . . . . . . . . . Jenny Brumme, Planificación lingüística, intervención lingüística y cultivo institucional de la lengua: Península Ibérica / Sprachplanung, Sprachlenkung und institutionalisierte Sprachpflege: Iberische Halbinsel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bärbel Techtmeier, Laienlinguistik und Sprachchroniken: Rumänisch / Linguistique populaire et chroniques de langage: roumain . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Daniela Demel, Laienlinguistik und Sprachchroniken: Italienisch / Linguistique populaire et chroniques de langage: italien . . . . . . Dietmar Osthus, Laienlinguistik und Sprachchroniken: Französisch und Okzitanisch / Linguistique populaire et chroniques de langage: français et occitan . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

126a.

126b.

126c.

127.

128.

129.

130.

131. 132.

VII

1416

1429

1445

1450

1455

1463

1472

1487

1510 1523

1533

VIII

133.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Rolf Kailuweit / Volker Jaeckel, Laienlinguistik und Sprachchroniken: Iberische Halbinsel und Lateinamerika / Linguistique populaire et chroniques de langage: Péninsule ibérique et Amérique Latine . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

XII.

Sprachkontakte und Migration Contacts linguistiques et migration

134.

Rainer Schlösser, Sprachkontakte: Latein und Rumänisch / Contacts linguistiques: latin et roumain . . . . . . . . . . . . . . Gerhard Ernst, Sprachkontakte: Latein und Italoromania / Contacts linguistiques: latin et Italoromania . . . . . . . . . . . . Hans Dieter Bork, Sprachkontakte: Latein und Galloromania / Contacts linguistiques: latin et Galloromania . . . . . . . . . . . . José Jesús de Bustos Tovar, Contactos lingüísticos: latín e Iberorromania / Sprachkontakte: Latein und Iberoromania . . . . . . . Rainer Schlösser, Sprachkontakte: Gelehrte Gräzismen in den romanischen Sprachen / Contacts linguistiques: les hellénismes savants dans les langues romanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . Wolfgang Dahmen, Sprachkontakte: Griechisch und Rumänisch / Contacts linguistiques: grec et roumain . . . . . . . . . . . . . . . Manlio Cortelazzo, Contatti linguistici: greco e italiano / Sprachkontakte: Griechisch und Italienisch . . . . . . . . . . . . . Eva Buchi, Contacts linguistiques: langues slaves et langues romanes / Sprachkontakte: Slavisch und Romanisch . . . . . . . . Marco Mancini, Contatti linguistici: arabo e Italoromania / Sprachkontakte: Arabisch und Italoromania . . . . . . . . . . . . Reinhard Kiesler, Sprachkontakte: Arabisch und Galloromania / Contacts linguistiques: arabe et Galloromania . . . . . . . . . . . Raquel Montero Muñoz, Sprachkontakte: Arabisch und Iberoromania / Contacts linguistiques: arabe et Iberoromania . . . . . . Gustav Ineichen †, Sprachkontakte: Hebräisch und Romanisch / Contacts linguistiques: hébreu et roman . . . . . . . . . . . . . . Emil Suciu, Contacts linguistiques: turc et roumain / Sprachkontakte: Türkisch und Rumänisch . . . . . . . . . . . . . Elda Morlicchio, Contatti linguistici: tedesco e Italoromània / Alpi orientali / Sprachkontakte: Deutsch und Italoromania sowie Ostalpenraum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Eugeen Roegiest, Contacts linguistiques: allemand / néerlandais et français / Sprachkontakte: Deutsch / Niederländisch und Französisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Eugeen Roegiest, Contacts linguistiques: allemand / néerlandais et ibéroroman / Sprachkontakte: Deutsch / Niederländisch und Iberoromanisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Manfred Görlach, Sprachkontakte: Englisch und Romanisch (Europa) / Contacts linguistiques: anglais et roman (Europe) . . .

135. 136. 137. 138.

139. 140. 141. 142. 143. 144. 145. 146. 147.

148.

149.

150.

1546

1558 1563 1582 1591

1601 1611 1618 1627 1639 1648 1655 1668 1673

1677

1685

1695 1699

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

151.

152.

153a.

153b.

153c.

154.

155.

156.

157.

158.

159.

160. 161. 162.

163.

164.

Angela Bartens, Contacts linguistiques: anglais et roman (hors d’Europe) / Sprachkontakte: Englisch und Romanisch (außerhalb Europas) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sanda Sora, Contacts linguistiques intraromans: roman et roumain / Innerromanische Sprachkontakte: Romanisch und Rumänisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sabine Heinemann, Innerromanische Sprachkontakte: Romanisch und Friaulisch / Contacts linguistiques intraromans: roman et frioulan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paul Videsott, Innerromanische Sprachkontakte: Italienisch und Dolomitenladinisch / Contacts linguistiques intraromans: italien et ladin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Victoria Popovici, Innerromanische Sprachkontakte: Romanisch und Bündnerromanisch / Contacts linguistiques intraromans: roman et romanche . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Luciano Formisano, Contatti linguistici all’interno della Romània: lingue romanze e italiano, sardo / Innerromanische Sprachkontakte: Romanisch und Italienisch, Sardisch . . . . . . . . . . . . . . . . David Trotter, Contacts linguistiques intraromans: roman et français, occitan / Innerromanische Sprachkontakte: Romanisch und Französisch, Okzitanisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Beatrice Schmid, Contactos lingüísticos interrománicos en la Península Ibérica / Innerromanische Sprachkontakte auf der Iberischen Halbinsel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Reinhold Kontzi † / Johannes Niehoff-Panagiotidis / Isabel ToralNiehoff, Romanismen in nichtromanischen Sprachen: Italianismen im Maltesischen / Romanismes dans les langues non romanes: italianismes en maltais . . . . . . . . . . . . . . . . . . Wolfgang Rettig, Romanismen in nichtromanischen Sprachen: Gallizismen / Romanismes dans les langues non romanes: gallicismes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hans-Ingo Radatz, Romanismen in nichtromanischen Sprachen: Hispanismen in Europa und Nordamerika / Romanismes dans les langues non romanes: hispanismes en Europe et en Amérique du Nord Joachim Born, Romanismen in nichtromanischen Sprachen: Lusismen / Romanismes dans les langues non romanes: lusismes . . Horst Weinstock, Romanismen im Englischen / Romanismes en anglais . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Armin Hetzer, Alloglotte Sprechergruppen in den romanischen Sprachräumen: Südostromania / Locuteurs alloglottes dans la Romania: Romania du Sud-Est . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dieter Kattenbusch, Alloglotte Sprechergruppen in den romanischen Sprachräumen: Italoromania / Locuteurs alloglottes dans la Romania: Italoromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Christian Schmitt, Alloglotte Sprechergruppen in den romanischen Sprachräumen: Galloromania / Locuteurs alloglottes dans la Romania: Galloromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

IX

1708

1726

1737

1743

1751

1758

1776

1785

1801

1806

1821 1827 1834

1842

1849

1857

X

165.

166.

167. 168.

169.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Antonio Martínez González, Hablantes alóglotos en la Península Ibérica / Alloglotte Sprechergruppen in den romanischen Sprachräumen: Iberische Halbinsel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Peter Cichon, Alloglotte Sprechergruppen in den romanischen Sprachräumen: Iberoromania (außerhalb Europas) / Locuteurs alloglottes dans la Romania: Ibéroromania (hors d’Europe) . . . . Hermann W. Haller, Lingue degli emigranti e degli esiliati: italiano / Romanische Migranten- und Vertriebenensprachen: Italienisch . . Jürgen Eschmann, Romanische Migranten- und Vertriebenensprachen: Französisch und Okzitanisch / Langues romanes des migrants et des exilés: français et occitan . . . . . . . . . . . . . . Sabine Albrecht, Romanische Migranten- und Vertriebenensprachen: die Sprachen der iberischen Halbinsel / Langues romanes des migrants et des exilés: les langues de la Péninsule ibérique . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

XIII.

Kommunikationsbereiche, Medien und Textsorten aus sprachgeschichtlicher Sicht Domaines de la communication, médias et types de textes du point de vue de l’histoire des langues

170.

Werner Forner, Prinzipien der Funktionalstilistik / Les principes de la stylistique fonctionnelle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Maria Selig, Die Anfänge der Überlieferung der romanischen Sprachen: Quellentypen und Verschriftungsprinzipien / Les premiers documents en langues romanes: types de sources et principes d’écriture . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ion Ghe¸tie †, Histoire de la langue littéraire standard dans la Romania: roumain / Geschichte der Literatur- und Standardsprache in der Romania: Rumänisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Maurizio Dardano, Storia della lingua letteraria nella Romània: italiano / Geschichte der Literatursprache in der Romania: Italienisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Michael Bernsen, Geschichte der Literatursprache in der Romania: Okzitanisch / Histoire de la langue littéraire dans la Romania: occitan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Thierry Revol, Histoire de la langue littéraire dans la Romania: français / Geschichte der Literatursprache in der Romania: Französisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Curt Wittlin, Geschichte der Literatursprache in der Romania: Katalanisch / Histoire de la langue littéraire dans la Romania: catalan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . César Hernández, Historia de la lengua literaria en la Romania: español / Geschichte der Literatursprache in der Romania: Spanisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

171.

172.

173.

174.

175.

176.

177.

1870

1878 1886

1892

1896

1907

1924

1944

1958

1980

1996

2014

2028

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

178.

179.

180.

181.

182.

183.

184.

185.

186.

187. 188. 189.

190.

191.

192.

Alberto Gil, Geschichte der Literatursprache in der Romania: Galicisch und Portugiesisch / Histoire de la langue littéraire dans la Romania: galicien et portugais . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ileana Oancea, Histoire du langage religieux dans la Romania: roumain / Geschichte der Sprache der Religion in der Romania: Rumänisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Franco Pierno, Storia del linguaggio religioso nella Romania: italiano, sardo, Alpi orientali / Geschichte der Sprache der Religion in der Romania: Italienisch, Sardisch, Ostalpenraum . . . . . . . . Claude Buridant, Histoire du langage religieux dans la Romania: français et occitan / Geschichte der Sprache der Religion in der Romania: Französisch und Okzitanisch . . . . . . . . . . . . . . . Dietrich Briesemeister, Geschichte der Sprache der Religion in der Romania: Iberoromania / Histoire du langage religieux dans la Romania: Ibéroromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Eugen Munteanu, Histoire des langages politique, juridique et administratif dans la Romania: roumain / Geschichte der Sprache der Politik, des Rechts und der Verwaltung in der Romania: Rumänisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Michele A. Cortelazzo / Matteo Viale, Storia del linguaggio politico, giuridico e amministrativo nella Romania: italiano / Geschichte der Sprache der Politik, des Rechts und der Verwaltung in der Romania: Italienisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Martin Becker, Geschichte der Sprache der Politik, des Rechts und der Verwaltung in der Romania: Französisch und Okzitanisch / Histoire des langages politique, juridique et administratif dans la Romania: français et occitan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Francisco A. Marcos Marín, Historia de la lengua de la política, del derecho y de la administración: Península Ibérica / Geschichte der Sprache der Politik, des Rechts und der Verwaltung auf der Iberischen Halbinsel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Franz Rainer, Geschichte der Sprache der Wirtschaft in der Romania / Histoire du langage économique dans la Romania . . . Annette Gerstenberg, Geschichte der Sprache der Werbung in der Romania / Histoire du langage publicitaire dans la Romania . . . . Joachim Born / Maria Lieber, Geschichte der Sprache des Sports in der Romania / Histoire du langage du sport dans la Romania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ioan Oprea, Histoire des langages techniques et scientifiques dans la Romania: roumain / Geschichte der technischen und naturwissenschaftlichen Fachsprachen in der Romania: Rumänisch . . . Claudio Giovanardi, Storia dei linguaggi tecnici e scientifici nella Romania: italiano / Geschichte der technischen und naturwissenschaftlichen Fachsprachen in der Romania: Italienisch . . . . . . . Katja Flinzner, Geschichte der technischen und naturwissenschaftlichen Fachsprachen in der Romania: Französisch / Histoire des langages techniques et scientifiques dans la Romania: français

XI

2046

2059

2070

2083

2093

2103

2112

2123

2138 2148 2161

2176

2187

2197

2211

XII

193.

194. 195. 196.

197.

198.

199. 200.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Karl-Heinz Röntgen, Geschichte der technischen und naturwissenschaftlichen Fachsprachen in der Romania: Iberische Halbinsel / Histoire des langages techniques et scientifiques dans la Romania: Péninsule ibérique . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Klaus Gabriel, Die Ausbildung von Terminologien in der Romania / La formation de terminologies dans la Romania . . . . . . . . . . Raymund Wilhelm, Geschichte der Pressesprache in der Romania / Histoire du langage de la presse dans la Romania . . . . . . . . . Uta Helfrich, Geschichte der Sprache von Hörfunk, Kino und Fernsehen in der Romania / Histoire des langages de la radio, du cinéma et de la télévision dans la Romania . . . . . . . . . . . . . Waltraud Weidenbusch, Historische Textsortenlinguistik: Theorie und Aufgabenbereiche / Linguistique historique des genres textuels: théorie et champs de recherche . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Waltraud Weidenbusch, Historische Textsortenlinguistik: exemplarische Fallstudien / Linguistique historique des genres textuels: études de cas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Edgar Radtke, Historische Pragmalinguistik: Aufgabenbereiche / Linguistique pragmatique historique: champs de recherche . . . . . Gudrun Held, Schwerpunkte der historischen Pragmalinguistik: exemplarische Fallstudien / Linguistique pragmatique historique: études de cas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2226 2238 2252

2263

2278

2283 2292

2302

1. Teilband / Tome 1 Siglenverzeichnis / Sigles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Abkürzungsverzeichnis / Abréviations . . . . . . . . . . . . . Verzeichnis der Abbildungen / Schémas, tableaux, illustrations Vorwort / Préface . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

I.

. . . .

. . . .

. . . .

. . . .

. . . .

. . . .

. . . .

XXIV LV LXII LXIV

Methodische Grundlagen der romanistischen Sprachgeschichtsschreibung Fondements méthodologiques de l’historiographie des langues romanes 1.

2.

Gerhard Ernst / Martin-Dietrich Gleßgen / Christian Schmitt / Wolfgang Schweickard, Romanistik und Sprachgeschichtsschreibung / La romanistique et l’historiographie linguistique . . . Michael Metzeltin / Nina Gritzky, Sprachgeschichtsschreibung: Möglichkeiten und Grenzen / L’historiographie linguistique: ses possibilités, ses limites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1

15

XIII

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

3.

4.

5.

6.

7. 8. 9.

10. 11.

12.

II.

13. 14.

15. 16. 17. 18.

Helmut Berschin, Synchronie und Diachronie in der romanistischen Sprachgeschichtsforschung / Synchronie et diachronie dans la recherche sur l’histoire des langues romanes . . . . . . . . . . . Peter Blumenthal, Der Begriff der externen und internen Sprachgeschichte in der Romanistik / La notion d’histoire externe et interne des langues en romanistique . . . . . . . . . . . . . . . Richard Baum, Periodisierung in der romanistischen Sprachgeschichtsschreibung / Périodisation dans l’historiographie des langues romanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pierre Swiggers, Histoire des langues romanes et linguistique historique comparée / Romanische Sprachgeschichte und historisch-vergleichende Sprachwissenschaft . . . . . . . . . . . . Philippe Ménard, Histoire des langues romanes et philologie textuelle / Romanische Sprachgeschichte und Textphilologie . . . . Jean-Paul Chauveau, Histoire des langues romanes et géographie linguistique / Romanische Sprachgeschichte und Sprachgeographie Christoph Schwarze, Romanische Sprachgeschichte und Sprachbeschreibungsmodelle / Histoire des langues romanes et modèles de description linguistique . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Peter Koch, Romanische Sprachgeschichte und Varietätenlinguistik / Histoire des langues romanes et linguistique des variétés Ulrich Hoinkes, Prinzipien der genealogischen Klassifikation der romanischen Sprachen / Principes de classification généalogique des langues romanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Daniel Jacob, Prinzipien der Typologie und der sprachinternen Klassifikation der romanischen Sprachen / Principes de typologie et de classification interne des langues romanes . . . . . . . . . .

32

38

45

53 62 72

89 102

124

137

Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen Histoire de la réflexion sur les langues romanes Vasile Arvinte, Désignations des langues de la Romania du Sud-Est / Bezeichnungen für die Sprachen der Südostromania . . Dieter Kattenbusch, Bezeichnungen für die Sprachen der Italoromania und des Ostalpenraums / Désignations des langues de l’Italoromania et des Alpes orientales . . . . . . . . . . . . . Jutta Langenbacher-Liebgott, Bezeichnungen für die Sprachen der Galloromania / Désignations des langues de la Galloromania Johannes Kabatek, Bezeichnungen für die Sprachen der Iberoromania / Désignations des langues de l’Ibéroromania . . . Ioana Vintila˘ Ra˘ dulescu, Désignations des langues créoles romanes / Bezeichnungen für die romanischen Kreolsprachen . . Alexandru Niculescu, Histoire de la réflexion sur les langues romanes: le roumain / Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Rumänisch . . . . . . . . . . . . . . . .

.

156

.

164 168

.

174

.

180

.

184

XIV

19.

20.

21.

22.

23.

24.

25.

26.

27. 28.

29.

30.

31.

32.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Thomas Krefeld, Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Friaulisch, Ladinisch, Bündnerromanisch / Histoire de la réflexion sur les langues romanes: le frioulan, le ladin, le romanche Sergio Lubello, Storia della riflessione sulle lingue romanze: italiano e sardo / Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Italienisch und Sardisch . . . . . . . . . . . . . . . . . Mechtild Bierbach / Jean-Christophe Pellat, Histoire de la réflexion sur les langues romanes: le français / Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Französisch . . . . . . . Maurizio Perugi, Histoire de la réflexion sur les langues romanes: l’occitan / Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Okzitanisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . August Rafanell / Joan Solà, Historia de la reflexión sobre las lenguas románicas: catalán / Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Katalanisch . . . . . . . . . . . . . . . . . Jenny Brumme, Historia de la reflexión sobre las lenguas románicas: español / Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Spanisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rolf Kemmler / Barbara Schäfer-Prieß, Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Portugiesisch / Histoire de la réflexion sur les langues romanes: le portugais . . . . . . . . . . . Ralph Ludwig, Geschichte der Reflexion über die romanischen Sprachen: Kreolsprachen / Histoire de la réflexion sur les langues romanes: les langues créoles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Max Pfister, Problemgeschichte der romanistischen etymologischen Forschung / Histoire de la recherche étymologique romaniste Andreas Blank †, Problemgeschichte der romanistischen historischen Semantik / Histoire de la sémantique historique romaniste . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Victoria Popovici, Etymologische und wortgeschichtliche Erforschung und Beschreibung der romanischen Sprachen: Rumänisch / Etude et description étymologique et historique du lexique des langues romanes: le roumain . . . . . . . . . . . . . . Otto Gsell, Etymologische und wortgeschichtliche Erforschung und Beschreibung der romanischen Sprachen: Friaulisch, Dolomitenladinisch und Bündnerromanisch / Etude et description étymologique et historique du lexique des langues romanes: le frioulan, le ladin, le romanche . . . . . . . . . . . . . . . . . . Wolfgang Schweickard, Etymologische und wortgeschichtliche Erforschung und Beschreibung der romanischen Sprachen: Italienisch und Sardisch / Etude et description étymologique et historique du lexique des langues romanes: l’italien et le sarde . . . Anne-Marguerite Fryba-Reber, Etude et description étymologique et historique du lexique des langues romanes: le français et l’occitan / Etymologische und wortgeschichtliche Erforschung und Beschreibung der romanischen Sprachen: Französisch und Okzitanisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

197

208

226

242

254

265

280

297 309

318

330

339

346

357

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

33.

34.

35.

36.

37.

Germán Colón, Estudio y descripción etimológica del léxico de las palabras románicas: catalán / Etymologische und wortgeschichtliche Erforschung und Beschreibung der romanischen Sprachen: Katalanisch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bodo Müller, Etymologische und wortgeschichtliche Erforschung und Beschreibung der romanischen Sprachen: Spanisch / Etude et description étymologique et historique du lexique des langues romanes: l’espagnol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Alf Monjour, Etymologische und wortgeschichtliche Erforschung und Beschreibung der romanischen Sprachen: Portugiesisch und Galicisch / Etude et description étymologique et historique du lexique des langues romanes: le portugais et le galicien . . . . . . . Annegret Bollée, Etymologische und wortgeschichtliche Erforschung und Beschreibung der romanischen Sprachen: Kreolsprachen / Etude et description étymologique et historique du lexique des langues romanes: les langues créoles . . . . . . . . Alberto Varvaro, Convergenze e divergenze metodologiche nella storiografia delle lingue romanze / Methodische Konvergenz und Divergenz in der romanistischen Sprachgeschichtsschreibung . . . .

III.

Forschungsorganisatorische Aspekte der romanistischen Sprachgeschichtsschreibung Aspects relatifs à l’organisation de la recherche dans l’histoire des langues romanes

38.

Angela Schrott, Romanistische Sprachgeschichtsforschung: Zeitschriften / Recherches sur l’histoire des langues romanes: les revues . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Wolfgang Hillen, Romanistische Sprachgeschichtsforschung: Bibliographien / Recherches sur l’histoire des langues romanes: les bibliographies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rebecca Posner, Recherches sur l’histoire des langues romanes: les sociétés savantes et congrès / Romanistische Sprachgeschichtsforschung: Gesellschaften und Kongresse . . . . . . . . . . . . . . Andreas Michel, Die Stellung der Sprachgeschichte in der romanistischen Forschung und Lehre / La place de l’histoire des langues dans la recherche et l’enseignement de la romanistique . . .

39.

40.

41.

XV

369

376

396

404

411

421

427

433

438

XVI

IV.

42.

43.

44.

45.

46.

47.

V.

48. 49. 50. 51. 52.

53.

54.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Die romanische Sprachgeschichte aus interdisziplinärer Sicht L’histoire des langues romanes d’un point de vue interdisciplinaire Christian Seidl, Les langues romanes dans l’historiographie des langues indo-européennes / Die romanischen Sprachen in der indogermanistischen Sprachgeschichtsschreibung . . . . . . . . . . Maria Besse, Die romanischen Sprachen in der germanistischen Sprachgeschichtsschreibung / Les langues romanes dans l’historiographie des langues germaniques . . . . . . . . . . . . . . . . . . Helmut Keipert, Die romanischen Sprachen in der slavistischen Sprachgeschichtsschreibung / Les langues romanes dans l’historiographie des langues slaves . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Horst Weinstock, Die romanischen Sprachen in der angloamerikanistischen Sprachgeschichtsschreibung / Les langues romanes dans l’historiographie des langues anglo-saxonnes . . . . Franz Lebsanft, Geschichtswissenschaft, Soziologie und romanistische Sprachgeschichtsschreibung / Science historique, sociologie et historiographie des langues romanes . . . . . . . . . Theodor Berchem, Literaturwissenschaft und romanistische Sprachgeschichtsschreibung / Etudes littéraires et historiographie des langues romanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

453

460

470

477

481

493

Vorgeschichte und Ausgliederung der romanischen Sprachen Préhistoire et formation des langues romanes Dieter H. Steinbauer, Lateinische Sprachgeschichte / Histoire du latin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Christian Seidl, Les variétés du latin / Varietäten des Lateins . . . Arnulf Stefenelli †, Die lateinische Basis der romanischen Sprachen / Le fonds latin des langues romanes . . . . . . . . . . . Michel Banniard, Délimitation temporelle entre le latin et les langues romanes / Zeitliche Abgrenzung Latein / Romanisch . . . Thomas Krefeld, Methodische Grundfragen der Strataforschung / Questions fondamentales et méthodologiques relatives à la recherche sur les strates . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Iancu Fischer †, Les substrats et leur influence sur les langues romanes: la Romania du Sud-Est / Substrate und ihre Wirkung auf die romanischen Sprachen: Südostromania . . . . . . . . . . . Paolo Di Giovine, Sostrati, adstrati e superstrati e i loro effetti sulle lingue romanze: Italoromania e Alpi orientali / Sub-, Adund Superstrate und ihre Wirkung auf die romanischen Sprachen: Italoromania und Ostalpenraum . . . . . . . . . . . . . . . . . .

504 515 530 544

555

568

578

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

55.

56.

57.

58.

59.

60.

VI. 61.

62.

63. 64.

65a.

65b.

Josef Felixberger, Sub-, Ad- und Superstrate und ihre Wirkung auf die romanischen Sprachen: Galloromania / Substrats, adstrats et superstrats et leur influence sur les langues romanes: la Galloromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ma Teresa Echenique Elizondo, Substrato, adstrato y superestrato y sus efectos en las lenguas románicas: Iberorromania / Sub-, Ad- und Superstrate und ihre Wirkung auf die romanischen Sprachen: Iberoromania . . . . . . . . . . . . Emanuele Banfi, Evoluzione delle frontiere delle lingue romanze: Romania del Sud-Est / Entwicklung der romanischen Sprachgrenzen: Südostromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hans Goebl, Entwicklung der romanischen Sprachgrenzen: Italoromania und Ostalpenraum / Evolution des frontières des langues romanes: l’Italoromania et les Alpes orientales . . . . . . Jakob Wüest, Evolution des frontières des langues romanes: la Galloromania / Entwicklung der romanischen Sprachgrenzen: Galloromania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Christina Ossenkop / Otto Winkelmann, Entwicklung der romanischen Sprachgrenzen: Iberoromania / Evolution des frontières des langues romanes: l’Ibéroromania . . . . . . . . . . .

XVII

594

607

622

631

646

658

Die Sprachgeschichte der Romania submersa L’histoire linguistique de la Romania submersa Christian Schmitt, Die verlorene Romanität in Afrika: Afrolatein / Afroromanisch / La Romania submersa en Afrique: l’afrolatin / afroroman . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Béla Adamik, Die verlorene Romanität in Mösien, Thrakien und Pannonien / La Romania submersa en Mésie, en Thrace et en Pannonie . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Flavia Ursini, La Romania submersa nell’area adriatica orientale / Die verlorene Romanität im Ostadriaraum . . . . . . . . . . . . . Wolfgang Haubrichs, Die verlorene Romanität im deutschen Sprachraum / La Romania submersa dans la région de langue allemande . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Karl Horst Schmidt, Die verlorene Romanität auf den Britischen Inseln: vor 1066 / La Romania submersa dans les îles britanniques: avant 1066 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Douglas Kibbee, La Romania submersa dans les îles britanniques: après 1066 / Die verlorene Romanität auf den Britischen Inseln: nach 1066 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

668

675 683

695

709

717

XVIII

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

VII.

Die externe Sprachgeschichte der Romania continua L’histoire linguistique externe de la Romania continua

66.

Wolfgang Dahmen, Externe Sprachgeschichte des Rumänischen / Histoire externe du roumain . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hans Goebl, Externe Sprachgeschichte der romanischen Sprachen im Ostalpenraum / Histoire externe des langues romanes: les Alpes centrales et orientales . . . . . . . . . . . . . . Luca Serianni, Storia esterna delle lingue romanze: italiano / Externe Sprachgeschichte des Italienischen . . . . . . . . . . . . . Rosita Rindler-Schjerve, Externe Sprachgeschichte des Sardischen / Histoire externe du sarde . . . . . . . . . . . . . . . Christian Schmitt, Externe Sprachgeschichte des Französischen / Histoire externe du français . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Philippe Martel, Histoire externe de l’occitan / Externe Sprachgeschichte des Okzitanischen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Joan Veny, Historia externa del catalán / Externe Sprachgeschichte des Katalanischen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Antonio Martínez González / Francisco Torres Montes, Historia externa de la lengua española / Externe Sprachgeschichte des Spanischen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ramón Lorenzo, Externe Sprachgeschichte des Galicischen / Histoire externe du galicien . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Andreas Wesch, Externe Sprachgeschichte des Portugiesischen / Histoire externe du portugais . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

67.

68. 69. 70. 71. 72. 73.

74. 75.

VIII. 76.

77.

78.

79. 80.

727

747 774 792 801 829 840

852 871 880

Die externe Sprachgeschichte der Romania nova L’histoire linguistique externe de la Romania nova André Thibault, Histoire externe du français au Canada, en Nouvelle-Angleterre et à Saint-Pierre et Miquelon / Externe Sprachgeschichte des Französischen in Kanada, Neuengland und auf Saint-Pierre et Miquelon . . . . . . . . . . . . . . . . . .

895

Ingrid Neumann-Holzschuh, Externe Sprachgeschichte des Französischen in den Vereinigten Staaten / Histoire externe du français aux Etats-Unis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

911

Ingrid Neumann-Holzschuh, Externe Sprachgeschichte des Französischen in der Karibik / Histoire externe du français dans l’espace caraïbe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

921

Dalila Morsly, Histoire externe du français au Maghreb / Externe Sprachgeschichte des Französischen im Maghreb . . . . . . . . . .

929

Ambroise Queffélec, Histoire externe du français en Afrique subsaharienne / Externe Sprachgeschichte des Französischen in Zentral- und Westafrika (südlich der Sahara) . . . . . . . . . . .

939

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

81.

82a. 82b.

83. 84. 85.

86.

87.

88.

89. 90.

91. 92.

93.

94. 95. 96a.

96b.

Sabine Ehrhart, Externe Sprachgeschichte des Französischen in Asien, im Indischen Ozean und im Pazifik / Histoire externe du français en Asie, dans l’océan Indien et dans le Pacifique . . . . . . Joseph Cremona, Histoire linguistique externe de l’italien au Maghreb / Externe Sprachgeschichte des Italienischen im Maghreb Lutz Edzard, Externe Sprachgeschichte des Italienischen in Libyen und Ostafrika / Histoire externe de l’italien en Libye et en Afrique orientale . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Irene Pérez Guerra, Historia externa del español del Caribe / Externe Sprachgeschichte des Spanischen in der Karibik . . . . . . Martin-Dietrich Gleßgen, Historia externa del español en México / Externe Sprachgeschichte des Spanischen in Mexiko . . . Juan R. Lodares Marrodán, Historia externa del español en los EEUU y en Puerto Rico / Externe Sprachgeschichte des Spanischen in den USA und in Puerto Rico . . . . . . . . . . . . . . . . Daniel Schlupp, Externe Sprachgeschichte des Spanischen in Mittelamerika / Histoire externe de l’espagnol en Amérique centrale . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . José Joaquín Montes Giraldo, Historia externa del español en Venezuela y en Colombia / Externe Sprachgeschichte des Spanischen in Venezuela und Kolumbien . . . . . . . . . . . . . . José Luis Rivarola, Historia externa del español en los Andes: Ecuador, Perú, Bolivia / Externe Sprachgeschichte des Spanischen in den Andenländern: Ecuador, Peru und Bolivien . . . . . . . . . Nelson Cartagena, Externe Sprachgeschichte des Spanischen in Chile / Histoire externe de l’espagnol au Chili . . . . . . . . . . . Adolfo Elizaincín, Historia externa del español en Argentina y Uruguay / Externe Sprachgeschichte des Spanischen in Argentinien und Uruguay . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Wolf Dietrich, Externe Sprachgeschichte des Spanischen in Paraguay / Histoire externe de l’espagnol au Paraguay . . . . . . Javier Medina López, Historia externa del español en las Islas Canarias y en África / Externe Sprachgeschichte des Spanischen auf den Kanaren und in Afrika . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Celia Casado-Fresnillo / Antonio Quilis, Historia externa del español en Asia / Externe Sprachgeschichte des Spanischen in Asien . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Joachim Born, Externe Sprachgeschichte des Portugiesischen in Brasilien / Histoire externe du portugais au Brésil . . . . . . . . . Jan Reinhardt, Externe Sprachgeschichte des Portugiesischen in Afrika / Histoire externe du portugais en Afrique . . . . . . . . K. David Jackson, Histoire externe du portugais en Asie: aspects culturels / Externe Sprachgeschichte des Portugiesischen in Asien: kulturelle Aspekte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Angela Bartens, Histoire externe du portugais en Asie: aspects linguistiques / Externe Sprachgeschichte des Portugiesischen in Asien: linguistische Aspekte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

XIX

953 961

966 972 979

995

1003

1013

1020 1027

1035 1045

1052

1060 1069 1083

1091

1096

XX

IX. 97. 98.

99a.

99b.

100.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Die Sprachgeschichte der Romania creolica L’histoire des langues de la Romania creolica Guido Cifoletti, Storia della lingua franca / Geschichte der Lingua franca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Thomas Klingler, Histoire des langues créoles à base lexicale française: la Louisiane et les Antilles / Sprachgeschichte der Kreolsprachen auf französischer Grundlage: Louisiana und Karibik . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Robert Chaudenson, Histoire des langues créoles à base lexicale française: l’océan Indien / Sprachgeschichte der Kreolsprachen auf französischer Grundlage: Indischer Ozean . . . . . . . . . . . . Chris Corne †, Histoire des langues créoles à base lexicale française: Saint-Louis (Nouvelle Calédonie) / Sprachgeschichte der Kreolsprachen auf französischer Grundlage: Saint-Louis (Neukaledonien) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Petra Thiele, Sprachgeschichte der Kreolsprachen auf portugiesischer und spanischer Grundlage / Histoire des langues créoles à base lexicale portugaise et espagnole . . . . . . . . . . . . . .

.

1100

.

1105

.

1120

.

1131

.

1136

3. Teilband / Tome 3 XIV.

Sprachliche Varietäten aus historischer Sicht Les variétés linguistiques du point de vue historique

201.

Die diastratischen und diasituativen Varietäten der romanischen Sprachen aus historischer Sicht: Rumänisch / Les variétés diastratiques et diaphasiques des langues romanes d’un point de vue historique: roumain Die diastratischen und diasituativen Varietäten der romanischen Sprachen aus historischer Sicht: Italienisch / Le varietà diastratiche e diafasiche delle lingue romanze dal punto di vista storico: italiano Die diastratischen und diasituativen Varietäten der romanischen Sprachen aus historischer Sicht: Französisch und Okzitanisch / Les variétés diastratiques et diaphasiques des langues romanes d’un point de vue historique: français et occitan Die diastratischen und diasituativen Varietäten der romanischen Sprachen aus historischer Sicht: Iberoromania / Las variedades diastráticas y diafásicas de las lenguas románicas desde un punto de vista histórico: Iberorromania Historische Aspekte geschlechtsspezifischer Sprache in der Romania / Aspects historiques de la langue selon les sexes dans la Romania Historische Aspekte der Jugendsprache in der Romania / Aspects historiques de la langue des jeunes dans la Romania

202.

203.

204.

205.

206.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

207. 208. 209. 210. 211a. 211b. 211c.

212. 213. 214. 215. 216.

217.

218.

219.

220.

Geschichte der gesprochenen Sprache in der Romania: Rumänisch / Histoire de la langue parlée dans la Romania: roumain Geschichte der gesprochenen Sprache in der Romania: Italienisch / Storia della lingua parlata nella Romania: italiano Geschichte der gesprochenen Sprache in der Romania: Französisch / Histoire de la langue parlée dans la Romania: français Geschichte der gesprochenen Sprache in der Romania: Okzitanisch / Histoire de la langue parlée dans la Romania: occitan Geschichte der gesprochenen Sprache in der Romania: Spanisch / Historia de la lengua oral en la Romania: español Geschichte der gesprochenen Sprache in der Romania: Katalanisch / Historia de la lengua oral en la Romania: catalán Geschichte der gesprochenen Sprache in der Romania: Galicisch und Portugiesisch / Historia de la lengua oral en la Romania: gallego y portugués Geschichte von Dialekten in der Romania: Südostromania / Histoire des dialectes dans la Romania: Romania du Sud-Est Geschichte von Dialekten in der Romania: Italoromania / Storia dei dialetti nella Romania: Italoromania Geschichte von Dialekten in der Romania: Galloromania / Histoire des dialectes dans la Romania: Galloromania Geschichte von Dialekten in der Romania: Iberoromania / Histoire des dialectes dans la Romania: Ibéroromania Geschichte von Regionalsprachen und Stadtsprachen in der Romania: Südostromania / Histoire des langues régionales et des langues urbaines dans la Romania: Romania du Sud-Est Geschichte von Regionalsprachen und Stadtsprachen in der Romania: Italoromania / Histoire des langues régionales et des langues urbaines dans la Romania: Italoromania Geschichte von Regionalsprachen und Stadtsprachen in der Romania: Galloromania / Histoire des langues régionales et des langues urbaines dans la Romania: Galloromania Geschichte von Regionalsprachen und Stadtsprachen in der Romania: Iberoromania / Evolución de las lenguas regionales y urbanas en la Romania: Iberorromania Die Architektur der romanischen Sprachen im Vergleich / L’architecture comparée des langues romanes

XV.

Interne Sprachgeschichte Histoire interne des langues

221.

Theorien und Prinzipien des Sprachwandels / Théories et principes de l’évolution des langues Interne Sprachgeschichte des Rumänischen: Laut- und Schriftsystem / Histoire interne du roumain: systèmes phonique et graphique

222.

XXI

XXII

223. 224.

225. 226. 227. 228. 229a.

229b.

230.

231. 232.

233. 234. 235.

236. 237.

238.

239. 240.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Interne Sprachgeschichte des Rumänischen: Morphosyntax und Syntax / Histoire interne du roumain: morphosyntaxe et syntaxe Interne Sprachgeschichte des Rumänischen: Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Histoire interne du roumain: lexique, formation des mots et phraséologie Interne Sprachgeschichte des Rumänischen: Onomastik / Histoire interne du roumain: onomastique Interne Sprachgeschichte des Dalmatischen / Histoire interne du dalmate Interne Sprachgeschichte des Friaulischen / Storia interna del friulano Interne Sprachgeschichte des Dolomitenladinischen /Histoire interne du ladin Interne Sprachgeschichte des Bündnerromanischen: Laut- und Schriftsystem / Histoire interne du romanche: systèmes phonique et graphique Interne Sprachgeschichte des Bündnerromanischen: Morphosyntax, Syntax, Lexik und Onomastik /Histoire interne du romanche: morphosyntaxe, syntaxe, lexique et onomastique Interne Sprachgeschichte des Italienischen: Laut- und Schriftsystem / Storia interna dell’italiano: sistema fonico e grafico Interne Sprachgeschichte des Italienischen: Morphosyntax und Syntax /Storia interna dell’italiano: morfosintassi e sintassi Interne Sprachgeschichte des Italienischen: Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Storia interna dell’italiano: lessico, formazione delle parole, fraseologia Interne Sprachgeschichte des Italienischen: Onomastik / Histoire interne de l’italien: onomastique Interne Sprachgeschichte des Sardischen / Storia interna del sardo Interne Sprachgeschichte des Französischen: Laut- und Schriftsystem / Histoire interne du français: systèmes phonique et graphique du français Interne Sprachgeschichte des Französischen: Morphosyntax und Syntax / Histoire interne du français: morphosyntaxe et syntaxe Interne Sprachgeschichte des Französischen (Europa): Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Histoire interne du français (Europe): lexique, formation des mots et phraséologie Interne Sprachgeschichte des Französischen (außerhalb Europas): Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Histoire interne du français (hors d’Europe): lexique, formation des mots et phraséologie Interne Sprachgeschichte des Französischen: Onomastik / Histoire interne du français: onomastique Interne Sprachgeschichte des Okzitanischen / Histoire interne de l’occitan

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

241.

242. 243.

244. 245. 246.

247.

248.

249. 250. 251.

252.

253.

254.

255. 256.

257.

Interne Sprachgeschichte des Katalanischen: Laut- und Schriftsystem / Histoire interne du catalan: systèmes phonique et graphique Interne Sprachgeschichte des Katalanischen: Morphosyntax und Syntax / Historia interna del catalán: morfosintaxis y sintaxis Interne Sprachgeschichte des Katalanischen: Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Historia interna del catalán: léxico, formación de palabras y fraseología Interne Sprachgeschichte des Katalanischen: Onomastik /Histoire interne du catalan: onomastique Interne Sprachgeschichte des Spanischen: Laut- und Schriftsystem / Historia interna del español: sistema fónico y gráfico Interne Sprachgeschichte des Spanischen: Morphosyntax und Syntax / Histoire interne de l’espagnol: morphosyntaxe et syntaxe Interne Sprachgeschichte des Spanischen (Europa): Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Histoire interne de l’espagnol (Europe): lexique, formation des mots et phraséologie Interne Sprachgeschichte des Spanischen (außerhalb Europas): Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Histoire interne de l’espagnol (hors d’Europe): lexique, formation des mots et phraséologie Interne Sprachgeschichte des Spanischen: Onomastik / Histoire interne de l’espagnol: onomastique Interne Sprachgeschichte des Galicischen / Histoire interne du galicien Interne Sprachgeschichte des Portugiesischen: Laut- und Schriftsystem / Histoire interne du portugais: systèmes phonique et graphique Interne Sprachgeschichte des Portugiesischen: Morphosyntax und Syntax / Histoire interne du portugais: morphosyntaxe et syntaxe Interne Sprachgeschichte des Portugiesischen (Europa): Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Histoire interne du portugais (Europe): lexique, formation des mots et phraséologie Interne Sprachgeschichte des Portugiesischen (außerhalb Europas): Wortschatz, Wortbildung und Phraseologie / Histoire interne du portugais (hors d’Europe): lexique, formation des mots et phraséologie Interne Sprachgeschichte des Portugiesischen: Onomastik / Histoire interne du portugais: onomastique Konvergenz- und Divergenzphänomene in der Romania: Lautentwicklung / Phénomènes de convergence et de divergence dans la Romania: l’évolution phonétique Konvergenz- und Divergenzphänomene in der Romania: Morphosyntax und Syntax / Phénomènes de convergence et de divergence dans la Romania: morphosyntaxe et syntaxe

XXIII

XXIV

258.

259.

Inhaltsverzeichnis / Table des matières

Konvergenz- und Divergenzphänomene in der Romania: Lexikon und Semantik / Phénomènes de convergence et de divergence dans la Romania: lexique et sémantique Konvergenz- und Divergenzphänomene in der Romania: Wortbildung / Phénomènes de convergence et de divergence dans la Romania: la formation des mots

XVI.

Die romanischen Sprachen in der internationalen Kommunikation Les langues romanes dans la communication internationale

260.

Romanische Sprachen als Verkehrssprachen: Mittelalter / Le lingue romanze come lingue veicolari: Medio Evo Romanische Sprachen als Verkehrssprachen: Neuzeit / Les langues romanes comme langues véhiculaires: l’époque moderne Romanische Sprachen als Publikationssprachen der Wissenschaft / Les langues romanes comme langues des publications scientifiques Die Bedeutung der romanischen Sprachen im Spiegel ihrer Übersetzungen / L’importance des langues romanes à travers leurs traductions

261. 262. 263.

XVII.

Sach- und Namenregister Index rerum et index nominum

Siglenverzeichnis / Sigles

XXV

Siglenverzeichnis / Sigles AAA AAASH AAIEO II AALA AALFAL AA lp AA n AAP AAR AARB ucure¸sti AATSL AAU

AbhBerlin AbhMainz ABI ABP

Abruzzo ACCSDI , cf. ACSDI

Archivio per l’Alto Adige Acta Antiqua Academiae Scientiarum Hungaricae. A Magyar Tudományos Akadémia klasszika-filológiai közlemenyei Gasca Queirazza, Giuliano (ed.), Atti del secondo congresso della AIEO (Torino 31 agosto – 5 settembre 1987), 2 vol., Montpellier, 1993 Asien, Afrika, Lateinamerika Actas del … Congreso Internacional de la Asociación de Lingüística y Filología de América Latina Annales des Alpes. Recueil périodique des archives des Hautes-Alpes American Anthropologist. Journal of the American Anthropological Association Afrikanistische Arbeitspapiere Atti della Reale Accademia d’Italia Analele Academiei Republicii Populare Romîne / Analele Academiei Republicii Socialiste România / Analele Academiei Române Atti e memorie dell’Accademia Toscana di Scienze e Lettere ‘La Colombaria’ Atti dell’Accademia di Scienze, Lettere e Arti di Udine Abhandlungen der Königlich-Preußischen Akademie der Wissenschaften zu Berlin Abhandlungen der Geistes- und Sozialwissenschaftlichen Klasse, ed. Akademie der Wissenschaften und Literatur Mainz Accademie e biblioteche d’Italia ABP. Afrika, Asien, Brasilien, Portugal. Zeitschrift zur portugiesischsprachigen Welt Abruzzo. Rivista dell’Istituto di Studi Abruzzesi

Atti del Convegno del Centro di Studio per la Dialettologia Italiana ACECNA IX Bover i Font, August (ed.), Actes del Novè Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica (Barcelona, 1998), Barcelona, 2001 ACFILLM VIII Langue et Littérature. Actes du VIII e Congrès de la Fédération Internationale des Langues et Littératures Modernes, Paris, 1961 ACGF I Ferro Ruibal, Xésus (ed.), Actas do I Coloquio Galego de Fraseoloxía (15–18 de septiembre de 1997), Xunta de Galacia, 1998 ACHA Briesemeister, Dietrich / Hempel, Wido (eds.), Actas del Coloquio hispanoalemán Ramón Menéndez Pidal (Madrid, 31 de marzo a 2 de abril de 1978), Tübingen, 1982 ACHLEAE I Echenique, Ma Teresa, et al. (eds.), Actas del I Congreso de Historia de la Lengua Española en América y España (noviembre de 1994 – febrero de 1995), Valencia, 1995 ACIAIEO I Ricketts, Peter T. (ed.), Actes du Premier Congrès International de l’Association Internationale d’Etudes Occitanes (Southhampton 4–11 août 1984), London, 1987

XXVI

Siglenverzeichnis / Sigles

Cierbide Martinena, Ricardo / Ramos, Eduardo (eds.), Actes du IVe Congrès International de l’Association Internationale d’Etudes Occitanes (VitoriaGasteiz, 22–28 août 1992), 2 vol., Vitoria, 1994 ACIAIEO V Gourc, Jacques / Pic, François (eds.), Toulouse à la croisée des cultures. Actes du Ve Congrès International de l’Association Internationale d’Etudes Occitanes (Toulouse, 19–24 août 1996), Pau, 1998 ACIEA I López Morales, Humberto / Vaquero, María (eds.), Actas del I Congreso Internacional sobre el Español de América (San Juan, Puerto Rico, 4–9 de octubre 1982), San Juan, Puerto Rico, 1987 ACIEA II Moreno de Alba, José G. (ed.), Actas del II Congreso Internacional sobre el Español de América (Ciudad de México, 27–31 de enero de 1986), México, 1986 ACIEA III Hernández, César, et al. (eds.), Actas del III Congreso Internacional de el Español de América (Valladolid, 3–9 de julio de 1989), 3 vol., Valladolid, 1991 ACIHLE I Ariza Viguera, Manuel (ed.), Actas del I Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española (Cáceres, 30 de marzo – 4 de abril de 1987), 2 vol., Madrid, 1988 ACIHLE II Ariza Viguera, Manuel (ed.), Actas del II Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española (Sevilla, 5 de marzo de 1990), 2 vol., Madrid, 1992 ACIHLE III Gonzáles, A. Alonso (ed.), Actas del III Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española (Salamanca, 22–27 de noviembre de 1993), 2 vol., Madrid, 1996 ACIHLE IV García Turza, Claudio (ed.), Actas del IV Congreso Internacional de Historia de la lengua española (La Rioja, 1–5 de abril de 1997), 2 vol., Logroño, 1998 ACIL X Graur, Alexandru, et al. (eds.), Actes du Xe Congrès International des Linguistes (Bucarest, 28 août-2 septembre 1967), 4 vol., Bucure¸sti, 1969/70 ACILR cf. ACILFR , ACILPR ACILR VII Badía, Antonio / Griera, Antonio / Udina, Federico (eds.), Actas del VII Congreso Internacional de Linguística Románica (Univ. de Barcelona, 7–10 abril de 1953), 2 vol., Barcelona, 1953/55 ACILR IX Actas del IX Congresso Internacional de Linguística Românica (Univ. de Lisboa 31 de marco – 4 de abril 1959), 3 vol., Lisboa, 1961/62 ACILPR X Straka, Georges (ed.), Actes du Xe Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes (Strasbourg, 1962), 3 vol., Paris, 1965 ACILFR XII Rosetti, Alexandru (ed.), Actele celui de-al XII -lea Congres Interna¸tional de Lingvistic˘a s¸ i Filologie Romanica˘ (1968, Bucure¸sti), 2 vol., Bucure¸sti, 1970/71 ACILPR XIII Boudreault, Marcel / Möhren, Frankwalt (eds.), Actes du XIII e Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes, tenu à l’Université Laval (Québec, Canada, 29 août – 5 septembre 1971), 2 vol., Québec, 1976 ACILFR XIV Varvaro, Alberto (ed.), Atti del XIV Congresso Internazionale di Linguistica e Filologia Romanza (Napoli, 1974), 5 vol., Napoli, 1976–81 ACILFR XVI Moll, Aina (ed.), XVI e Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques (Ciutat de Mallorca, 7–12 d’abril 1980), 2 vol., Palma de Mallorca, 1982/85 ACILPR XVII Bouvier, Jean-Claude (ed.), Actes du XVII e Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes (Aix-en-Provence, 28 août – 3 septembre 1983), 9 vol., Aix-en-Provence, 1984–86 ACILPR XVIII Kremer, Dieter (ed.), Actes du XVIII e Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes (Trèves, 1986), Tübingen, 1988–92 ACIAIEO IV

Siglenverzeichnis / Sigles

XXVII

ACILFR XIX

Lorenzo, Ramón (ed.), Actas do XIX Congreso Internacional de Lingüística e Filoloxía Románicas (Universidade de Santiago de Compostela, 1989), 9 vol., A Coruña, 1992–97

ACILPR XX

Hilty, Gerold (ed.), Actes du XX e Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes (Université de Zurich, 6–11 avril 1992), 5 vol., 1993

ACILFR XXI

Ruffino, Giovanni (ed.), Atti del XXI Congresso Internazionale di Linguistica e Filologia Romanza (Università di Palermo, 18–24 settembre 1995), 6 vol., Tübingen, 1998

ACILPR XXII

Englebert, Annick (ed.), Actes du XXII e Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes (Bruxelles, 23–29 juillet 1998), 9 vol., Tübingen, 2000

ACILFR XXIII

Sánchez Miret, Fernando (ed.), Actas del XXIII Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románica (Salamanca 24–30 de septiembre 2001), 5 vol., Tübingen, 2003

ACILLC IV

Colón, Germà (ed.), Actes del IV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Basileia 1976), Barcelona, 1977

ACILLC IX

Alemany, Rafael (ed.), Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, Elx, 9–14 de setembre de 1991), 3 vol., Montserrat, 1993

ACILLC X

Schönberger, Axel (ed.), Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Frankfurt 18–25 de setembre de 1994), Barcelona, 1996

ACILLC XI

Mas i Vives, Joan / Miralles i Monserrat, Joan / Rosselló Bover, Pere (eds.), Actes del onzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Palma (Mallorca), 8–12 de setembre de 1997), Palma de Mallorca / Barcelona, 1998

ACISLI V

Gnerre, Maurizio / Medici, Mario / Simone, Raffaele (eds.), Storia linguistica dell’Italia nel Novecento. Atti del V Congresso Internazionale di Studi della Società di Linguistica Italiana (Roma, 1–2 giugno 1971), Roma, 1973

ACISLI XI

Albano Leoni, Federico (ed.), I dialetti e le lingue delle minoranze di fronte all’italiano. Atti dell’XI Congresso Internazionale di Studi della Società di Linguistica Italiana (Cagliari, 27–30 maggio 1977), 2 vol., Roma, 1979

ACISLI XVI

Agostiniani, Luciano / Bellucci Maffei, Patrizia / Paoli, Matilde (eds.), Linguistica storica e cambiamento linguistico. Atti del XVI Congresso Internazionale di Studi della Società di Linguistica Italiana (Firenze, 7–9 maggio 1982), Roma, 1985

ACISLI XIX

De Mauro, Tullio, et al. (eds.), Dalla parte del ricevente: percezione, comprensione, interpretazione. Atti del XIX Congresso Internazionale della Società di Linguistica Italiana (Roma, 8–10 novembre 1985), Roma, 1988

ACISLI XXV

Moretti, Bruno, Linee di tendenza dell’italiano contemporaneo. Atti del XXV Congresso Internazionale (Lugano, 19–21 settembre 1991), Roma, 1992

ACISLI XXIX

Alfieri, Gabriella / Cassola, Arnold (eds.), La ‘lingua d’Italia’: usi pubblici e istituzionali. Atti del XXIX Congresso Internazionale della Società di Linguistica Italiana (Malta, 3–5 novembre 1998), Roma, 1999

ACISLI XXX

Ramat, Paolo / Roma, Elisa (eds.), Sintassi storica. Atti del XXX Congresso Internazionale della Società di Linguistica Italiana (Pavia, 2–28 settembre 1996), Roma 1998

ACISLI XXXI

Benincà, Paola (ed.), Fonologia e morfologia dell’italiano e dei dialetti d’Italia. Atti del XXXI Congresso della Società di Linguistica Italiana (Padova, 25–27 settembre 1997), Roma, 1999

XXVIII

Siglenverzeichnis / Sigles

Fabián, Zsuzsanna (ed.), Semantica e lessicologia storiche. Atti del XXXII Congresso internazionale di studi della Società di Linguistica Italiana (Budapest, 29–31 ottobre 1998), Roma, 2001 ACISLI XXXIV Maraschio, Nicoletta / Poggi Salani, Teresa (eds.), Italia linguistica anno Mille. Italia linguistica anno Duemila. Atti del XXXIV Congresso internazionale di studi della Società di Linguistica Italiana (Firenze, 19–21 novembre 2000), Roma, 2003 ACISO cf. AICOS ACISO VII Battisti, Carlo (ed.), Atti del VII Congresso Internazionale di Scienze Onomastiche (Firenze, 1961), 4 vol., Firenze, 1962–63 ACISR VIII Monteverdi, Angelo (ed.), Atti del VIII Congresso Internazionale di Studi Romanzi (Firenze, 3–8 aprile 1956), 2 vol., Firenze, 1959/60 ACISR IX Limentani, Alberto (ed.), Essor et fortune de la Chanson de geste dans l’europe et l’Orient latin. Actes du IX e Congrès International de la Société Rencesvals pour l’étude des épopées romanes (Padoue-Venise, 29 août – 4 septembre 1982), Modena, 1984 ACLC II Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 9 vol., Barcelona, 1989–92 ACLM VII Actes del VII . Congrés de l’Associació Hispànica de Literatura Medieval, 1999 ACLPM Actas do Congresso sobre a situação actual da língua portuguesa no mundo (Lisboa, 1983), vol. 1 (1985, 21990); vol. 2 (1987), Lisboa, 1985/87 Acme Acme. Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università degli Studi di Milano ACS Amsterdam Creole Studies ACSDI XII Etimologia e lessico dialettale. Atti del XII Convegno per gli Studi Dialettali Italiani (Macerata, 10–13 aprile 1979), Pisa, 1981 ACSDI XIV Elementi stranieri nei dialetti italiani. Atti del XIV Convegno per gli Studi Dialettali Italiani (Ivrea, 17–19 ottobre 1984), 2 vol., Pisa (Ospedaletto), 1986/88 ACSFO Actes du … Colloque de la Société Française d’Onomastique ACSFO 7 (1992) Chaurand, Jacques / Taverdet, Gérard / ABDO (eds.), Onomastique et langues en contact, Actes du 7e Colloque de la Société française d’Onomastique (Strasbourg, 16–18 septembre 1991), Fontaine-lès-Dijon, 1992 ACS tLangob Atti del … Congresso Internazionale di Studi Longobardi ACT Kremer, Dieter / Lorenzo, Ramón (eds.), Tradición, actualidade e futuro do galego. Actas do Colóquio de Tréveris (13–15 de novembro de 1980), Santiago de Compostela, 1982 ACUA Anales científicos de la Universidad Agraria La Molina ADDU -Norte Thun, Harald, Atlas lingüístico diatópico y diastrático del Uruguay-Norte, Kiel, 2000ss. ADHV VIII Strosetzki, Christoph / Stoll, André (eds.), Spanische Bilderwelten. Akten der Sektion ‘Bild und Text’ des Deutschen Hispanistentages (Göttingen, 28. 2.–3. 3. 1987), Frankfurt a.M., 1993 ADHV XIII Gil, Alberto / Schmitt, Christian (eds.), Gramática y pragmática del español, Actas de la sección ‘Grammatik und Pragmatik im Spanischen’ del XIII . Deutscher Hispanistentag (Leipzig, 8.–11. 3. 2001), Bonn, 2003 ADMYTE Archivo digital de manuscritos y textos españoles, 2 vol., CD -ROM , Madrid, 1993/99 ADSSW Archiv für Diplomatik, Schriftgeschichte, Siegel- und Wappenkunde ACISLI XXXII

Siglenverzeichnis / Sigles

AE AECO AEF

Aevum AFA AFI AFLLSF AFNOR

Agália AGB AGI AH AHES AHP AICED AICOS VI AICOS IX AICOS XVI

AICOS XVIII AICOS XIX

AICOS XX

AIEC AIEO AILC AION -R AIS AISI nd AISC AISIG AIV AJ AJIL AKG AL -An

XXIX

American English Archivum Europae Centro-Orientalis Anuario de Estudios Filológicos Aevum. Rassegna di scienze storiche, linguistiche e filologiche Archivo de filología aragonesa Année francophone internationale Annali della Facoltà di Lingue e Letterature Straniere di Ca’ Foscari Association Française de Normalisation Agália. Revista da Associaçom Galega da Língua Archiv für Geschichte des Buchwesens Archivio glottologico italiano Archivo hispalense. Revista histórica, literaria y artística Annales d’histoire économique et sociale. Revue trimestrielle Arquivo histórico português Anuarul Institutului de Cerceta˘ ri Etnologice s¸ i Dialectologice Rohlfs, Gerhard (ed.), Kongreßberichte. VI . Internationaler Kongreß für Namenforschung (München, 24.–28. August 1958), 3 vol., München, 1960–61 Draye, Henri (ed.), Proceedings of the Ninth International Congress of Onomastic Sciences (University College London, July 3–8, 1966), Louvain, 1969 Boulanger, Jean-Claude (ed.), Actes du XVI e Congrès international des sciences onomastiques (Québec, Université Laval, 16–22 août 1987). Le nom propre au carrefour des études humaines et des sciences sociales, Québec, 1990 Kremer, Dieter (ed.), Onomastik. Akten des 18. Internationalen Kongresses für Namenforschung (Trier, 12.–17. April 1993), 4 vol., Tübingen, 1999ss. Nicolaisen, Wilhelm F. (ed.), Scope, Perspectives and Methods of Onomastics. Proceedings of the XIX th International Congress of Onomastic Sciences (Aberdeen, August 4–11, 1996), 3 vol., Aberdeen, 1998 Boullón Agrelo, Ana Isabel (ed.), Actas do XX Congreso Internacional de Ciencias Onomásticas (Facultade de Filoloxía, Universidade de Santiago de Compostela, 20–25 setembro 1999), 2 vol., A Coruña, 2002 (CD -ROM ) Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans Association Internationale d’Etudes Occitanes Anales del Instituto de Lingüística de la Univ. Nacional de Cuyo Annali dell’Istituto Orientale di Napoli. Sezione romanza, Napoli Jaberg, Karl / Jud, Jakob (eds.), Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz, 8 vol., Zofingen, 1928–40 Jaberg, Karl, Index zum Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz, Bern, 1960 Anuarul Institutului de Studii Clasice Annali dell’Istituto storico italo-germanico in Trento Atti dell’Istituto Veneto di Scienze, Lettere ed Arti Alemannisches Jahrbuch American Journal of International Law Archiv für Kulturgeschichte Al-Andalus. Revista de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada

XXX Alba Regia ALC at ALD -I ALDU ALE ALEC ALECM (an) ALEIC ALEP ALEPO ALF

Alfa ALFAL ALFC orse

Alfinge ALG ALG a ALH ALH afn ALI

Aling AliR ALL ALLG

AlM ALMA ALM ex ALO ALPI ALPO r

Siglenverzeichnis / Sigles

Alba Regia. A Szent István Király Múzeum évkönyve / Annales Musei Stephani Regis Griera, Antoni, Atlas lingüístic de Catalunya, 8 vol., Barcelona, 21964–69 (11923ss.) Goebl, Hans / Bauer, Roland / Haimerl, Edgar (eds.), Atlante linguistico del ladino dolomitico e dei dialetti limitrofi, 7 vol., Wiesbaden, 1998 Thun, Harald, Atlas lingüístico diatópico y diastrático del Uruguay, Kiel, 2000– Alinei, Mario / Weijnen, Antonius A. (eds.), Atlas linguarum Europae (ALE ), Assen, 1975–2002 Flórez, Luis, Atlas lingüístico-etnográfico de Colombia, 6 vol., Bogotá, 1981–83 Atlas lingüístico y etnográfico de Castilla-La Mancha (en proceso de encuestas) Bottiglioni, Gino, Atlante linguistico ed etnografico della Corsica, 10 vol., Pisa, 1933–42 Atlas lingüístico de España y Portugal Canobbio, Sabina / Telmon, Tullio, Atlante linguistico ed etnografico del Piemonte occidentale, Torino, 1985 Gilliéron, Jules / Edmont, Edmond, Atlas linguistique de la France, 10 vol., Paris, 1902–10 Alfa. Revista Lingüística Asociación de lingüística y filología de América Latina Gilliéron, Jules / Edmont, Edmond (eds.), Atlas linguistique de la France, vol. 10: La Corse, Paris, 1914–15 (réimpr. Bologna, 1971) Alfinge Séguy, Jean, Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne, Paris, 1965–85 [1954–73] García, Constantino, et al., Atlas lingüístico galego, 2 vol., A Coruña, 1990/95 Anuario de lingüística hispánica Acta Linguistica Hafniensia. International journal of structural linguistics Pellis, Ugo / Massobrio, Lorenzo, et al., Atlante linguistico italiano, Roma, 1995ss. [Torino, 1924ss.] Anthropological Linguistics. A publication of the archives of languages of the world Tuaillon, Gaston, et al. (eds.), Atlas linguistique roman, Roma, 1998ss. Gardette, Pierre, Atlas linguistique et ethnographique du Lyonnais, Lyon, 1950–76 Archiv für lateinische Lexikographie und Grammatik Al México Archivum Latinitatis Medii Aevi. Bulletin Du Cange Lope Blanch, Juan M. (ed.), Atlas lingüístico de México, México, 1990ss. Massignon, Geneviève / Brigitte Horiot, Atlas linguistique et ethnographique de l’Ouest (Poitou, Aunis, Saintonge, Angoumois), 3 vol., Paris, 1971/74/83 Navarro Tomás, Tomás, Atlas lingüístico de la Península Ibérica, Madrid, 1962 Guiter, Henri, Atlas linguistique des Pyrénées orientales, Paris, 1966

Siglenverzeichnis / Sigles

ALR ALS

Alteridades Altertum ALW

AM

Ama AMAP AMAP (et) AMAR

Amiras AMSDS AMSL

Anali AND

AnLetras AnLiLi Annales AnnIEO ANRW

ANS

Antiquitas Antiquity AO AOASH AOR APA API APK AR

ArchAnz Arhiva ARM AS

XXXI

Pop, Sever / Petrovici, Emil, Atlasul lingvistic român, 1938ss. Ruffino, Giovanni (ed.), Atlante linguistico della Sicilia, Palermo, 1991; Materiali e ricerche dell’Atlante linguistico della Sicilia, Palermo, 1995/97 Alteridades. Anuario de antropología Das Altertum, Amsterdam Haust, Jean, et al., Atlas linguistique de la Wallonie: tableau géographique des parlers de la Belgique romane, d’après l’enquête de Jean Haust et des enquêtes complémentaires, Liège, 1953ss. Annales du Midi. Revue archéologique, historique et philologique de la France méridionale Analecta Malacitana. Revista de la Sección de filología de la Facultad de filosofía y letras de la Universidad de Málaga Atti e memorie dell’Accademia Patavina di Scienze, Lettere ed Arti Atti e memorie dell’Accademia Petrarca di Lettere, Arti e Scienze Atti e memorie dell’Arcadia, Accademia Letteraria Italiana Amiras. Reperes. Revue occitane Atti e memorie della Società Dalmata di Storia Patria Archives des missions scientifiques et littéraires Anali Historijskog instituta JAZU u Dubrovniku, Dubrovnik, 1.1952– 12.1970 Stone, Louise / Rothwell, William, Anglo-norman Dictionary, London, 1977–92 Anuario de letras. Revista de la Facultad de Filosofía y Letras Mexico Anuario del Instituto de Literatura y Linguística La Habana Annales. Histoire, sciences sociales / Annales. Economies, sociétés, civilisations Annales de l’Institut d’Etudes Occitanes. Revue de synthèse des sciences de l’homme d’Oc Temporini, Hildegard (ed.), Aufstieg und Niedergang der römischen Welt (ANRW ). Geschichte und Kultur Roms im Spiegel der neueren Forschung, Berlin et al., 1972ss. Anglo-Norman Studies Antiquitas. Anno: rivista trimestrale di antichità classica Antiquity. An international journal of expert archaeology L’asino d’oro Acta Orientalia Academiae Scientiarum Hungaricae. A Magyar Tudományos Akadémia Orientalisztikai közleményei Anuari de l’Oficina Romànica American Psychological Association Association Phonétique Internationale Aufsätze zur portugiesischen Kulturgeschichte (Portugiesische Forschungen der Goerres-Gesellschaft) Archivum Romanicum. Nuova rivista di filologia romanza Archäologischer Anzeiger Arhiva. Revista de istorie, filologie s¸ i cultur˘a Arheologia Moldovei / The Archeology of Moldavia African Studies. A quarterly journal devoted to the study of African anthropology, government and languages

XXXII Asclepio ASI ASIIA

ASLEF ASNP ASNS ASP

Aspeech ASP r ASRR ASSAB ASSE IV

ASSO AST

Astrado ASV AUB AUI AUL AUN AUP

Aurélio

AUS AUT BA BAC BAIEO

Balcania BAL in BALM BANLE BAP BARBL BAS

Siglenverzeichnis / Sigles

Asclepio: revista de historia de la medicina y de la ciencia Archivio storico italiano. Periodico trimestriale; ossia raccolta di opere e documenti finora inediti o divenuti rarissimi riguardanti la storia d’Italia Lüdtke, Jens (ed.), El español de América en el siglo XVI . Actas del Simposio del Instituto Ibero-Americano de Berlin (23 y 24 de abril de 1992), Frankfurt a.M., 1994 Pellegrini, Giovan Battista (ed.), Atlante storico-linguistico-etnografico friulano, 6 vol., Padova / Udine, 1972–86 Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa. Classe di Lettere, ser. I-III Archiv für das Studium der neueren Sprachen und Literaturen Archiv für slavische Philologie American Speech. A quarterly of linguistic usage Archivio storico pratese Annalas da la Societad Retorumantscha Annali della Scuola Speciale per Archivisti e Bibliotecari dell’Università di Roma Sture Ureland, Per (ed.), Kulturelle und sprachliche Minderheiten in Europa. Aspekte der europäischen Ethnolinguistik und Ethnopolitik. Akten des 4. Symposiums über Sprachkontakte in Europa (Mannheim 1980), Tübingen, 1981 Archivio storico per la Sicilia orientale Archivio storico ticinese L’Astrado. Revisto bilengo de Prouvenço / L’Astrado prouvençalo Geiger, Paul / Weiss, Richard / Escher, Walter, Atlas der schweizerischen Volkskunde / Atlas de folklore suisse, Basel, 1950ss. Analele Universita˘ t¸ii Bucure¸sti Analele s¸ tiin¸tifice ale Universita˘ t¸ii ‘Al. I. Cuza’ din Ia¸si Arquivos da Universidade de Lisboa Anales de la Universidad de Nariño Annales de l’Université de Paris Ferreira, Aurélio Buarque de Holanda / Dos Anjos, Margarida / Ferreira, Marina Baird, Novo Aurélio Século XXI . O Dicionário da Língua Portuguesa, Rio de Janeiro, 31999 (CD -ROM 2000) Godisnik na Sofijskija Universitet Kliment Ochridski / Annuaire de l’Université de Sofia Analele Universita˘ t¸ii din Timi¸soara. Serie s¸ tiin¸te filologice Balkan-Archiv Boletín de la Academia Colombiana, Bogotá Bulletin de l’Association Internationale d’Etudes Occitanes Balcania. Revue de l’Institut d’Etudes et de Recherches Balkaniques Boletín de administración e lingua Bollettino dell’Atlante linguistico mediterraneo Boletín de la Academia norteamericana de la lengua española Boletín de la Academia Puertorriqueña de la lengua española Bulletin de l’Académie Royale de Belgique. Classe des Lettres et des Sciences Morales et Politiques Buenos Aires Speculum. A journal of medieval studies

Siglenverzeichnis / Sigles

BAVL BBCS BBG BBR BBS c BBSSMF BBUC BCLSMP BCSFLS BCTD BDC BDE BDELC BDH BDL (l)C BDR BEC h

Belfagor BEPB

BerBerlin BF BFE BFUC h BGDSL BH BHR BHS BHS oz

Bibliofilia Biblos BIFR BJL BJR BL BLAG BLC

XXXIII

Boletín de la Academia Venezolana de la Lengua. Correspondiente de la Española, Caracas The Bulletin of the Board of Celtic Studies Blätter für das bayerische Gymnasialschulwesen Buletinul bibliotecii române The Behavioral and Brain Sciences. An international journal of current research and theory with open peer commentary Bollettino di bibliografia e di storia delle scienze matematiche e fisiche Boletim da Biblioteca da Universidade de Coimbra Bulletin de la classe des lettres et des sciences morales et politiques (Académie Royale de Belgique) Bollettino del Centro di Studi Filologici e Linguistici Siciliani, Palermo Bulletin de la Commission Royale de Toponymie et Dialectologie / Handelingen van de Koninklijke Commissie voor Toponymie en Dialectologie Butlletí de dialectología catalana. Revista catalana de linguistica Boletín de dialectología española Corominas, Joan, Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, Madrid, 1961 (21967, 31973) Biblioteca de dialectología hispanoamericana de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Buenos Aires, Instituto de Filología Bolletí del Diccionari de la llengua catalana Bulletin de dialectologie romane Bibliothèque de l’Ecole des Chartes. Revue d’érudition publiée par la Société de l’Ecole des Chartes Belfagor. Rassegna di varia umanità Bulletin des études portugaises et brésiliennes Berichte über die Verhandlungen der sächsischen Akademie der Wissenschaften, Philologisch-historische Klasse, Berlin (cf. unten SBL eipzig) Boletim de filologia Boletín de filología española Boletín de filología, Instituto de investigaciones historico-culturales Santiago de Chile / Boletín de filología de la Universidad de Santiago de Chile Beiträge zur Geschichte der deutschen Sprache und Literatur Bulletin hispanique Bibliothèque d’Humanisme et Renaissance Bulletin of Hispanic Studies (1949–2001, cf. BSS ) Beiträge zur historischen Sozialkunde, Verein für Geschichte und Sozialkunde La Bibliofilia. Rivista di storia del libro e di bibliografia Biblos. Revista da Faculdade de Letras da Universidade de Coimbra Buletinul Institutului de Filologie Româna˘ ‘Alexandru Philippide’ Belgian Journal of Linguistics Bulletin des jeunes romanistes Bulletin linguistique Bulletin de linguistique appliquée et générale Boletín de lingüística Caracas

XXXIV Bling BLL

BlWg BM

Bmots BNF BOFCAN

Boletim BOR BOVI BRABLB BRAE BRAEA n BRAG

Brasília BretL Brigantia Britannia BRP h BSFF BSGC BSGL BSHG BSHM BSHPF BSIS BSL BSS BSSI BSSV BSV

Byzantina Byzantion ByzF ByzM ByzZ

Siglenverzeichnis / Sigles

Bibliographie linguistique Bibliographie linguistischer Literatur, Frankfurt a.M., 1971ss. Bloch, Oscar / Wartburg, Walther von, Dictionnaire étymologique de la langue française, 2 vol., Paris, 1932 (1 vol., 51968, 111996) Bündner Monatsblatt. Zeitschrift für bündnerische Geschichte und Landeskunde La banque des mots. Revue semestrielle de terminologie française Beiträge zur Namenforschung Bulletin du réseau des observatoires du Français contemporain en Afrique Noire Boletim da Comissão Nacional da Língua Portuguesa Biserica Ortodoxa˘ Român˘a. Buletinul oficial al Patriarhiei Române Bollettino del Centro di Studi del Consiglio Nazionale delle Ricerche presso l’Accademia della Crusca, Opera del Vocabolario Italiano Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona Boletín de la Real Academia Española Anejos del Boletín de la Real Academia Española Boletín de la Real Academia Galega Brasília. Faculdade de Letras da Universidade de Coimbra, Instituto de Estudos Brasileiros La Bretagne linguistique. Cahiers du Groupe de recherche sur l’économie linguistique de la Bretagne Brigantia. Revista de cultura Britannia. A journal of Romano-British and kindred studies Beiträge zur romanischen Philologie Bollettino della Società Filologica Friulana G. I. Ascoli Boletín de la Sociedad Geográfica de Colombia Boletim da Sociedade de Geografia de Lisboa Bulletin de la Société d’Histoire de la Guadeloupe Bulletin de la Société d’Histoire moderne Bulletin de la Société de l’Histoire du Protestantisme Français / Bulletin historique et littéraire de la Société de l’Histoire du Protestantisme Français Bulletin of the Society for Italian Studies. A journal for teachers of Italian in higher education Bulletin de la Société de Linguistique de Paris Bulletin of Spanish Studies. Hispanic studies and researches on Spain, Portugal and Latin America (1923–48; 2002ss., cf. BHS ) Bollettino storico della Svizzera Italiana Bollettino della Società di Storia Valdesi; 1935ss.: … di Studi Valdesi Boletín de la Real Sociedad Vascongada de los amigos del país Byzantina. Epistemonikon organon Kentru Byzantinon Ereunon Philosophikes Scholes Artistoteleiu Panepistemiu, Thessalonike, 1.1969ss. Byzantion. Revue internationale des études byzantines Byzantinische Forschungen. Internationale Zeitschrift für Byzantinistik Byzantina, Metabyzantina. Journal of Byzantine and Modern Greek studies Byzantinische Zeitschrift

Siglenverzeichnis / Sigles

XXXV

Cahier

Cahier. Cahiers du Groupe de recherche sur la diglossie franco-occitane

CAIEF

Cahiers de l’Association Internationale des Etudes Françaises

CanSP

Canadian Slavonic Papers

Caplletra

Caplletra. Revista de filologia

Catalonia Monastica

Catalonia monastica. Recull de documents i estudis referents a monestirs catalans

CatR

Catalan Review

Cauce

Cauce. Revista de Filología y su Didáctica

CB

Cahiers balkaniques

CC

Cuadernos Cervantes de la lengua española

CCCEE

Cuadernos del Centro Cultural de la Embajada de España

CCF

Cuadernos de la Cátedra Feijoo

CCM

Cahiers de civilisation médiévale

CDDE

Candrea, I.-Aurel / Densusianu, Ovid, Dic¸tionarul etimologic al limbii romîne. Elementele latine (A-Putea), Bucure¸sti, 1907/14

CDER

CdI

Cioranescu, Alejandro, Diccionario etimológico rumano, La Laguna, 1958/66 Instituto Brasileiro de Bibliografia e Documentação / Instituto Brasileiro de Informação em Ciência e Tecnologia (ed.), Ciência da Informação, Rio de Janeiro, 1972ss.

Ce fastu?

Ce fastu? Bollettino ufficiale della Società Filologica Friulana

Celtica

Celtica, Ahrweiler

Centaurus

Centaurus. International magazine of the history of science and medicine

CEO

Centre d’Estudis Occitans

CF

Cahiers de la Francophonie

Cfil

Cerceta˘ ri filozofice / Recherches de philosophie / Filosofskie issledovanija

CFI ng

Cuadernos de filología inglesa

CFI t

Cuadernos de filología italiana

CFS

Cahiers Ferdinand de Saussure

CFV

Cuadernos de filología, Valencia

CH

Cuadernos de humanidades

CIL

Corpus Inscriptionum Latinarum

CILL

Cahiers de l’Institut de Linguistique de l’Université de Louvain-la-Neuve

Cimboa

Cimboa. A Capeverdean journal of letters, arts and studies

CIPL

Comité International Permanent des Linguistes

CJL

Canadian Journal of Linguistics

CJRL

The Canadian Journal of Romance Linguistics

CL

Cadernos de lingua

Clett

Critica letteraria

Clex

Cahiers de lexicologie Cahiers de linguistique française

CLF CLG

Saussure, Ferdinand de, Cours de linguistique générale, eds. Bally, Charles, et al., Paris, 31964; 21922 (Lausanne, 11916)

CLG /de M

Saussure, Ferdinand de, Cours de linguistique générale [Lausanne, 1916], ed. Tullio de Mauro, Paris, 1973

XXXVI CLG /E CLHM

Cling CLO

Clorr CLTA CM CN

CoFIM COM

ComL Contemporanul Contextos Convivium CORDE

CP h CPPA CR CREA

Critique Csig CSDI

Csur CT

Ctes CTL

CuEG Cultura Cum vorbim CV

CyR DA

Dacoromania Daedalus DAG

Siglenverzeichnis / Sigles

Saussure, Ferdinand de, Cours de linguistique générale, ed. Rudolf Engler, Wiesbaden, 1967 Cahiers de linguistique hispanique médiévale Cerceta˘ ri de lingvistic˘a Cahiers linguistiques d’Ottawa Les cahiers lorrains. Siège de la Société d’Histoire et d’Archéologie de la Lorraine Cahiers de linguistique théorique et appliquée Classica et mediaevalia. Revue danoise de philologie et d’histoire Cultura neolatina. Bollettino dell’Istituto di Filologia Romanza dell’Università di Roma Contributi di filologia dell’Italia mediana Ricketts, Peter T., Concordance de l’occitan médiéval, 1 (2001), CD -ROM , Turnhout, 2001ss. Communication et langage Contemporanul. Sa˘ pta˘ mînal al Consiliului Culturii s¸ i Educa¸tiei Socialiste Contextos. Revista trimestral de cultura Convivium: rivista di lettere, filosofia e storia Real Academia Española, Banco de datos. Corpus histórico. Corpus diacrónico del español. Link: Consulta Banco de datos. Corpus histórico. CORDE , 1994ss., (14. 04. 2002) Classical Philology. A journal devoted to research in classical antiquity Cahiers de l’Université / Université de Pau & des Pays de l’Adour Catalan Review. International journal of Catalan culture Corpus de referencia del español actual Critique. Revue générale des publications françaises et étrangères (revue mensuelle) Le champ du signe. Sémantique, poétique, rhétorique Centro di Studio per la Dialettologia Italiana Cuadernos del Sur, Instituto de Humanidades, Universidad Nacional del Sur Les cahiers de Tunisie. Revue de sciences humaines Critica del testo, rivista quadrimestrale, Roma, 1998ss. Sebeok, Thomas A. (ed.), Current Trends in Linguistics, The Hague, 1963ss. Cuadernos de estudios gallegos La cultura. Rivista critica mensile Cum vorbim. Revista pentru studiul s¸ i explicarea limbii Cultura venezolana Fundación de Estudios Sociológicos, Cuenta y razón, Madrid, 1981–90; FUNDES, Cuenta y razón del pensamiento actual, Madrid, 1991ss. Academia Român˘a, Dic¸tionarul limbii române, 5 vol., Bucure¸sti, 1913–49 (= DRL , vol. 1–5) Dacoromania. Jahrbuch für östliche Latinität, Freiburg / München Daedalus. Journal of the American Academy of Arts and Sciences, Cambridge (MA ) Baldinger, Kurt, Dictionnaire onomasiologique de l’ancien gascon, Tübingen, 1975ss.

Siglenverzeichnis / Sigles

Dag Danubius DAO

Daut Dba DBR DCECH DCELC DCVB DCVBE

DDA 1, DDA 2 DDL DDM DEA DEAF DEBPF

DECL (l)C DECOI DEEH DEI DELI DELIN DELP DELR

XXXVII

Aguilò i Fuster, Marian, Diccionari Aguilò, ed. Pompeu Fabra / Manuel de Montoliu, 8 vol., Barcelona, 1915–34 Danubius. Istorie, Etnografie, Gala¸ti Baldinger, Kurt, Dictionnaire onomasiologique de l’ancien occitan, Tübingen, 1975ss. Real Academia Española, Diccionario de Autoridades. Diccionario de la Lengua Castellana […], 6 vol., Madrid, 1726–39 (vol. 1: 21770) Balari y Jovany, José / Montoliu, Manuel de (eds.), Diccionari Balari. Inventario lexicográfico de la lengua catalana, 2 vol., Barcelona, 1926/36 Les dialectes belgo-romans. Revue trimestrielle Corominas, Joan / Pascual, José A., Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, 6 vol., Madrid, 1980–91 Corominas, Joan, Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, 4 vol., Bern / Madrid, 1954–57 Alcover, Antoni Ma / Moll, Francesc de B., Diccionari català-valencià-balear, 10 vol., Palma de Mallorca, 1930–62 (1er fasc. 1926; 91994) Editorial Moll / IEC (eds.), Edició electrònica del Diccionari català-valenciàbalear (DCVB ), 2001/02 (26. 01. 2004) Papahagi, Tache, Dic¸tionarul dialectului aromân general etimologic, Bucures¸ ti, 21974 (11963) Quemada, Bernard, et al. (eds.), Matériaux pour l’histoire du vocabulaire français. Datations et documents lexicographiques, Paris, 1959ss. Dauzat, Albert / Dubois, Jean / Mitterand, Henri, Nouveau dictionnaire étymologique et historique, Paris, 1964 Seco, Manuel, et al., Diccionario del español actual, 2 vol., Madrid, 1999 Baldinger, Kurt / Möhren, Frankwalt (eds.), Dictionnaire étymologique de l’ancien français, Québec / Tübingen / Paris, 1971ss. Massa, Jean-Michel / Massa, Françoise (eds.), Dictionnaire encyclopédique et bilingue portugais-français; vol. 1: Guinée-Bissau (1996), vol. 2: São Tomé e Príncipe / Sainte-Thomas et Prince (1998), vol. 3: Cabo Verde / Cap-Vert (2001), vol. 4: Mozambique (in Vorber.), vol. 5: Angola (in Vorber.), Rennes, 1996ss. Coromines, Joan, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 9 vol., Barcelona, 1980–91 Bollée, Annegret (ed.), Dictionnaire étymologique des créoles français de l’Océan Indien, 2 vol., Hamburg, 1993/2000 García de Diego, Vicente, Diccionario etimológico español e hispánico, Madrid, 1989 (11954) Battisti, Carlo / Alessio, Giovanni, Dizionario etimologico italiano, 5 vol., Firenze, 1950–57 Cortelazzo, Manlio / Zolli, Paolo, Dizionario etimologico della lingua italiana, 5 vol., Bologna, 1979–88 Cortelazzo, Manlio / Cortelazzo, Michele A., Il nuovo etimologico, Bologna, 1999 (= DELI , 2a ed.) Machado, José Pedro, Dicionário etimológico da língua portuguesa, 5 vol., Lisboa, 31977 Reinheimer-Rîpeanu, Sanda (ed.), Dictionnaire des emprunts latins dans les langues romanes, Bucure¸sti, 2004

XXXVIII DEM

Demófilo DEMP DENF DES DESF DEX DG DGLC DHFQ DHLE DHLF DHVS DI

Diacrítica Dicenda Dilema DILR

DISC

Dispositio Dix-huitième siècle DLF DLFr DLPC

DLR DLRM DMF

DN

Siglenverzeichnis / Sigles

Müller, Bodo, Diccionario del español medieval, Heidelberg, 1987ss. Demófilo. Revista de cultura tradicional de Andalucía Pascu, Giorge, Dictionnaire étymologique macédoroumain, 2 vol., Ia¸si, 1925 Cunha, Antônio Geraldo da, Dicionário etimológico Nova Fronteira da língua portuguesa, Rio de Janeiro, 21986 Wagner, Max Leopold, Dizionario etimologico sardo, 2 vol., suppl.: Indici, Heidelberg, 1960–64 Rizzolatti, Piera (ed.), Dizionario etimologico storico friulano, Udine, 1984ss. Academia român˘a (ed.), Dic¸tionarul explicativ al limbii române (DEX ), Bucures¸ti, 21996 (11975) Hatzfeld, Adolphe / Darmesteter, Arsène, Dictionnaire général de la langue française, 2 vol., Paris, 1890–1900 (réimpr. 1964) Fabra, Pompeu, Diccionari general de la llengua catalana, Barcelona, 91978 [11932; ed. rev. y ampl. Josep Miracle 321994] Poirier, Claude (ed.), Dictionnaire historique du français québécois, Laval, 1998 Real Academia Española (ed.), Diccionario histórico de la lengua española, 2 vol., Madrid, 1933–36 (21972ss.) Rey, Alain, et al., Dictionnaire historique de la langue française, 2 vol., Paris, 1992 (éd. enrichie, 3 vol., Paris, 1998/2000) Documents pour l’histoire du vocabulaire scientifique Schweickard, Wolfgang, Deonomasticon Italicum. Dizionario storico dei derivati da nomi geografici e da nomi di persona, Tübingen, 1997ss. Diacrítica. Revista do Centro do Estudos Portugueses Dicenda. Cuadernos de filología hispánica Dilema. S˘apta˘ mînal de tranzi¸tie Chivu, Gheorghe / Buza, Emanuela / Roman Moraru, Alexandra, Dic¸tionarul împrumuturilor latino-romanice în limba româna˘ veche (1421–1760), Bucure¸sti, 1992 Sabatini, Francesco / Coletti, Vittorio, DISC. Dizionario italiano Sabatini Coletti, Firenze, 1997 Dispositio. Revista hispánica de semiótica literaria Dix-huitième siècle Défense de la langue française Grente, Georges (ed.), Dictionnaire des lettres françaises, nouv. éd., Paris, 1992ss. Academia das Ciências de Lisboa, Instituto de Lexicologia e Lexicografia (ed.), Dicionário da Língua Portuguesa Contemporânea, coord. João Malaca Casteleiro, 2 vol., Lisboa, 2001 Iordan, Iorgu, Dic¸tionarul limbii române. Serie nou˘a, vol. 6–14, Bucure¸sti, 1965–2000 (vol. 1–5 = DA ) Academia Republicii Populare Române (ed.), Dic¸tionarul limbii române moderne, Bucure¸sti, 1958 Martin, Robert (ed.), Dictionnaire du moyen français (DMF ) 1330–1500. Projet en cours à l’ATILF (anciennement InaLF ) / Centre national de la recherche scientifique (CNRS ), Nancy [1998ss.] Maneca, Constantin / Marcu, Florin, Dic¸tionar de neologisme, Bucure¸sti, 31978

Siglenverzeichnis / Sigles

DNLF DNP DNS DOELP

Dokumente Dolomiti DOLR DOM DR DRAE

DRG DS DSA

DsWien DTA DU

DubR DVLG DW DWA

Eam Ebal Ebib EC ED EDNA EEM EF

Efr Egen EJC EJSS ELA

XXXIX

Dauzat, Albert / Rostaing, Charles, Dictionnaire des noms de lieux en France, Paris, 1963 (21978) Cancik, Hubert (ed.), Der neue Pauly. Enzyklopädie der Antike, Stuttgart, 1996ss. Die neueren Sprachen Machado, José Pedro, Dicionário Onomástico Etimológico da Língua Portuguesa, 3 vol., Lisboa, 21993 (11984) Dokumente (Bonn). Zeitschrift für den deutsch-französischen Dialog Dolomiti Vernay, Henri, Dictionnaire onomasiologique des langues romanes, Tübingen, 1991ss. Stempel, Wolf-Dieter / Stimm, Helmut, Dictionnaire de l’occitan médiéval, Tübingen, 1996ss. Dacoromania. Buletinul Muzeului Limbii Române, Cluj Real Academia Española, Diccionario de la Lengua Castellana, 2 vol., Madrid, 222001 (11780–211992); avance de la 23a ed., portal del RAE [2004] (26. 01. 2004) Planta, Robert de, et al., Dicziunari rumantsch grischun publichà da la Società retorumantscha, Cuoira / Winterthur, 1939ss. Deutsche Sprache. Zeitschrift für Theorie, Praxis, Dokumentation Wenker, Georg, Deutscher Sprachatlas. Auf Grund des Sprachatlas des Deutschen Reichs von Ferdinand Wrede, Marburg, 1926–56 Denkschriften der Kaiserlichen Akademie der Wissenschaften. Philosophisch-historische Klasse Battisti, Carlo (ed.), Dizionario toponomastico atesino, 6 vol., 2 suppl., Firenze, 1936–43 Der Deutschunterricht Dublin Review. A quarterly and critical journal Deutsche Vierteljahresschrift für Literaturwissenschaft und Geistesgeschichte Les dialectes de Wallonie Deutscher Wortatlas, Gießen, 1951–80 Estudios americanos. Revista de la Escuela de estudios hispano-americanos Estudis baleàrics Estudios bíblicos Etudes créoles. Culture, langue, société Ephemeris Dacoromana Estudios de dialectología norteafricana y andalusí The European English Messenger. Newsletter of the European Society for the Study of English Estudios filológicos de la Facultad de Filosofía y Humanidades, Universidad Austral de Chile Ethnologie française Estudi general. Revista de l’estudi de lletres European Journal of Communication European Journal for Semiotic Studies Etudes de linguistique appliquée. Revue internationale d’applications linguistiques

XL Eleo ELH ELL ELLC ELPR ELTJ

Emerita EMP EMR

EncDant. EncEspasa EncRomâna˘ EnLL Ensino EO

Eocc Eor Eos Epos ER

Erde ERT

Ériu ES ESA

Esbozo EsC

EsLH EspA ET

EtD ETS

EU EUC

Euphrosyne

Siglenverzeichnis / Sigles

Estudos Leopoldenses Alvar, Manuel, et al., (eds.), Enciclopedia lingüística hispánica, 2 vol., Suppl., Madrid, 1960/67 Estudos lingüísticos e literários do Curso de Mestrado em Letras da Universidade Federal da Bahia Estudis de llengua i literatura catalanes Estudos de linguística portuguesa e românica English Language Teaching Journal Emerita. Revista de lingüística y filología clásica Estudios dedicados a Menéndez Pidal (1.1950–7.1957/62) Hasdeu, Bogdan Petriceicu, Etymologicum Magnum Romaniae. Dic¸tionarul limbei istorice s¸ i poporane a românilor, 3 vol., Bucure¸sti, 1887 (11886)/1895 (11893); ed. Grigore Brâncu¸s, 2 vol., Bucure¸sti, 1972/76 Enciclopedia Dantesca, Roma, 5 vol., Appendice, 21984 (11970–84) Enciclopedia universal1 ilustrada europeo-americana, Madrid, 1908–58 Diaconovich, Corneliu, Enciclopedia româna˘ , 3 vol., Sibiu, 1898 English Language and Linguistics O ensino. Revista galaico-portuguesa de sócio-pedagogia e sócio-linguística Etudes orientales. Revue culturelle trimestrielle Estudis Occitans Europa orientalis. Studi e ricerche sui paesi e le culture dell’est europeo Eos. Commentarii Societatis Philologae Polonorum Epos. Revista de filología Estudis romànics Die Erde. Zeitschrift der Gesellschaft für Erdkunde zu Berlin Etudes de radio-télévision Ériu. The Journal of the School of Irish Learning, devoted to Irish philology and literature English Studies. A journal of English language and literature Emakeele Seltsi Aastaraamat Real Academia Española (Comisión de Gramática), Esbozo de una Nueva Gramática Española, Madrid, 1973 (reimpr. 192000) Espace créole, espaces francophones: langues, sociétés, communication. Revue du GEREC (Groupe d’études et de recherches en espaces créolophone et francophone) Estudios de lingüística hispánica Español actual. Revista de español vivo English Today. The international review of the English language, Cambridge Etudes dahoméennes. République du Dahomey, Ministère de l’éducation nationale et de la culture, Institut de recherches appliquées du Dahomey (IRAD ) Educational technology & society. Journal of International Forum of Educational Technology & Society and IEEE Learning Technology Task Force (28. 05. 2003) Encyclopaedia Universalis [5 CD -ROM , Version 6] Estudis universitaris catalans Euphrosyne. Revista de filologia clássica

Siglenverzeichnis / Sigles

EuReg EWA ia EWD EWFS EWRS EWW

Fachsprache FC FD FEW

FF

fh FI FIFF

FilM Finlance FK FL FLH FM FMLS FMS t FN

Foegl

Forschung FP FP h FR

Francia Frantext

XLI

Europa regional Mayrhofer, Manfred, Etymologisches Wörterbuch des Altindoarischen, Heidelberg, 1992ss. Kramer, Johannes, et al., Etymologisches Wörterbuch des Dolomitenladinischen, 8 vol., Hamburg, 1988–98 Gamillscheg, Ernst, Etymologisches Wörterbuch der französischen Sprache, Heidelberg, 21969 (11928) Diez, Friedrich, Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen, Bonn, 1853 (21861, 31869/70, 41878, 51887, Nachdr. Hildesheim, 1969) English World-Wide. A journal of varieties of English Fachsprache. Internationale Zeitschrift für Fachsprachenforschung, -didaktik und Terminologie Filologia e critica Fonetic˘a s¸ i dialectologie Wartburg, Walther von, Französisches Etymologisches Wörterbuch. Eine darstellung des galloromanischen sprachschatzes, 25 vol., Bonn / Berlin / Basel, 1922–2002; ATILF -CNRS, Französisches Etymologisches Wörterbuch, Eine darstellung des galloromanischen sprachschatzes, Index, 2 vol., Paris, 2003 Forschungen und Fortschritte. Nachrichtenblatt der deutschen Wissenschaft und Technik Französisch heute. Informationsblätter für Französischlehrer in Schule und Hochschule Forum Italicum. A journal of Italian studies FIFF -Kommunikation, Forum InformatikerInnen für Frieden und Gesellschaftliche Verantwortung e.V. (FIFF ) Filologia moderna, Pisa Finlance. The Finnish journal of language learning and language teaching Filológiai Közlöny. A Magyar Tudományos Akadémia, Modern Filológiai Bizottsága és a Modern Filológiai Társaság világirodalmi folyóirata Filologia e letteratura Folia Linguistica Historica Le français moderne. Revue de linguistique française Forum for Modern Language Studies Frühmittelalterliche Studien. Jahrbuch des Instituts für Frühmittelalterforschung der Universität Münster De franse Nederlanden / Les Pays-Bas français Foegl d’Engiadina. Organ uffiziel per las vschinaunchas da Samedon, Silvaplauna, Zernez, Tschlin, Ftan, Sent, Scuol, Guarda e Beuer. Organ da publicazium generala per l’Engadina e contuorns Forschung: das Magazin der Deutschen Forschungsgemeinschaft Le français préclassique: 1500–1650 Forum Phoneticum Filologia romanza Francia. Forschungen zur westeuropäischen Geschichte Analyse et Traitement Informatique de la Langue Française (ATILF ) / Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS ), Base de données textuelles Frantext, [accès réservé aux abonnés], 1999ss. (11. 04. 2002)

XLII

Siglenverzeichnis / Sigles

FrM

Le français dans le monde

FrRev

French Review, published by the American Association of Teachers of French

FrS

Français et société

FrU

Freiburger Universitätsblätter

FS

French Studies. A quarterly review, Society for French Studies

GAG

Göppinger Arbeiten zur Germanistik

GAVI

Colussi, Giorgio (ed.), Glossario degli antichi volgari italiani, Helsinki / Foligno, 1983ss.

Gdf

Godefroy, Frédéric, Dictionnaire de l’ancienne langue française et de tous ses dialectes du IX e au XVe siècle, 10 vol., Paris, 1881–1902 (réimpr. Vaduz, 1961–69; Genève, 1982)

GdfC

Godefroy, Frédéric, Dictionnaire de l’ancienne langue française et de tous ses dialectes du IX e au XVe siècle, Complément, Paris, vol. 8–10, 1880–1902

GDIU

De Mauro, Tullio, Grande dizionario italiano dell’uso, 7 vol. + CD -ROM , Torino, 1999–2003 (vol. 1–6: 1999/2000; vol. 7 + CD -ROM : 2003)

GDLI

Battaglia, Salvatore, Grande dizionario della lingua italiana, 21 vol., Torino, 1961–2002

GDV

Guida ai dialetti veneti

GEC

Carbonell, Jordi (ed.), Gran Enciclopèdia Catalana, 16 vol., Barcelona, 1970–83 (24 vol., 21987)

GEG

Cañada, Silverio (ed.), Gran enciclopedia gallega, 30 vol., 2 Suppl., Vitoria, 1974ss.

Géolinguistique Géolinguistique. Bulletin du Centre de dialectologie GermL

Germanistische Linguistik

Giano Pannonico Giano Pannonico. Annali italo-ungheresi di cultura GL

General Linguistics

Glin

Germanistische Linguistik. Berichte aus dem Forschungsinstitut für Deutsche Sprache, Marburg a.d. Lahn

GLLF

Guilbert, Louis / Lagane, René (eds.), Grand Larousse de la langue française, 7 vol., Paris, 1971–78

Glotta

Glotta. Zeitschrift für griechische und lateinische Sprache

GLOW

Generative Linguistics in the Old World

GLU

Baraldi, Claudio / Corsi, Giancarlo / Esposito, Elena (eds.), GLU : Glossar zu Niklas Luhmanns Theorie sozialer Systeme, Frankfurt, 21998

GM

Galicien-Magazin

GPSR

Gauchat, Louis / Jeanjaquet, Jules / Tappolet, Ernst, Glossaire des patois de la Suisse romande, Neuchâtel / Paris, 1924ss.

GRAE

Real Academia Española, Gramática de la lengua castellana (1771), ed. facs. y apéndice de Ramón Sarmiento, Madrid, 1984 (ed. orig. 1771; repr. digital, Alicante, 2002) (26. 03. 2004)

Grenzgänge

Grenzgänge. Beiträge zu einer modernen Romanistik

Grial

Grial. Revista galega de cultura

GRLF

Le Grand Robert de la langue française. Dictionnaire alphabétique et analogique de P. Robert, ed. Alain Rey, 9 vol., Paris / Montréal, 21986 (éd. augmentée, 6 vol., eds. Alain Rey / Danièle Morvan, Paris, 2001)

Siglenverzeichnis / Sigles

GRLM (A) GRM

Grotta GSLI HAHR HC HEL

Helmántica Hispania Historia 16 History HL HLF

HLFA nt

Hling HM

Houaiss Horizonte HR HSK 1 HSK 2

HSK 3

HSK 5 HSK 10

HSK 11 HSK 12

XLIII

Jauß, Hans Robert / Köhler, Erich (eds.), Grundriß der romanischen Literaturen des Mittelalters, Heidelberg, 1972ss. Germanisch-romanische Monatsschrift La Grotta della Vipera Giornale storico della letteratura italiana Hispanic American Historical Review Hieronymus Complutensis. El mundo de la traducción Histoire. Epistémologie. Langage Helmántica. Revista de filología clásica y hebrea Hispania. Revista española de historia Historia 16. Historia del arte History. The journal of the Historical Association Historiographia Linguistica. International journal for the history of the language sciences Brunot, Ferdinand, Histoire de la langue française des origines à 1900 [depuis 1948: … des origines à nos jours], 13 vol. (vol. 12–13 ed. Charles Bruneau), Paris, 1905–79 (nouvelle éd., ed. Gérald Antoine, Paris, 1966–72; continuée par HLFA nt) Antoine, Gérald, et al. (eds.), Histoire de la langue française, vol. 1: Antoine, Gérald / Martin, Robert (eds.), 1880–1914 (1985), vol. 2: Antoine, Gérald / Martin, Robert (eds.), 1914–1945 (1995), vol. 3: Antoine, Gérald / Cerquiglini, Bernard (eds.), 1945–2000 (2000), Paris 1985–2000 (= continuation de HLF ) Hispanic Linguistics / Hispanic Linguistics Journal Historia Mexicana. Revista trimestral publicada por el Colegio de Mexico Houaiss, Antônio / Villar, Mauro de Salles / Franco, Francisco Manoel de Mello, Dicionário Houaiss da língua portuguesa, Rio de Janeiro, 2001 Horizonte. Italianistische Zeitschrift für Kulturwissenschaft und Gegenwartsliteratur Hispanic Review. A quarterly journal devoted to research in the Hispanic languages and literatures Besch, Werner, et al. (eds.), Dialektologie. Ein Handbuch zur deutschen und allgemeinen Dialektforschung, 2 vol., Berlin / New York, 1982/83 Besch, Werner / Reichmann, Oskar / Sonderegger, Stefan (eds.), Sprachgeschichte. Ein Handbuch zur Geschichte der deutschen Sprache und ihrer Erforschung, 2 vol., Berlin / New York, 21998/2000 (11984/85), vol. 3: 2003; vol. 4: 2004 Ammon, Ulrich (ed.), Sociolinguistics. An international handbook of the science of language and society / Soziolinguistik, 2 vol., Berlin / New York, 1987/88 Hausmann, Franz Josef, et al. (eds.), Wörterbücher. Ein internationales Handbuch zur Lexikographie, 3 vol., Berlin / New York, 1989–91 Günther, Hartmut / Ludwig, Otto / Baurmann, Jürgen (eds.), Schrift und Schriftlichkeit. Ein interdisziplinäres Handbuch internationaler Forschung, 2 vol., Berlin / New York, 1994/96 Eichler, Ernst, et al. (eds.), Namenforschung. Ein internationales Handbuch zur Onomastik, 3 vol., Berlin / New York, 1995–96 Goebl, Hans, et al. (eds.), Kontaktlinguistik. Ein internationales Handbuch zeitgenössischer Forschung, 2 vol., Berlin / New York, 1996/97

XLIV HSK 13

HSK 14

HSK 18 HSK 20 HWR IAA

IbAmer IBLA

IbRom ID

Idearium IEO

IeO IEW IF IFA IG IJAL IJDL IJL IJS IJSL

Iling IMU IPA IS

Ischi Isis Islas IT

ItalAnt Italica

Siglenverzeichnis / Sigles

Posner, Roland / Robering, Klaus / Sebeok, Thomas A. (eds.), Semiotik. Ein Handbuch zu den zeichentheoretischen Grundlagen von Natur und Kultur, vol. 1, Berlin / New York, 1997 Hoffmann, Lothar / Kalverkämper, Hartwig / Wiegand, Herbert Ernst (eds.), Fachsprachen. Ein internationales Handbuch zur Fachsprachenforschung und Terminologiewissenschaft, 2 vol., Berlin / New York, 1998/99 Auroux, Sylvain, et al. (eds.), History of the Language Sciences, 2 vol., Berlin, 2000/01 Haspelmath, Martin, et al. (eds.), Language Typology and Language Universals, 2 vol., Berlin / New York, 2001 Bernardi, Rut, et al., Handwörterbuch des Rätoromanischen, 3 vol., Zürich, 1994 Ibero-amerikanisches Archiv Iberoamericana: América Latina, España, Portugal. Ensayos sobre letras, historia y sociedad, notas, reseñas iberoamericanas Revue de l’Institut des Belles-lettres Arabes Iberoromania. Zeitschrift für die iberoromanischen Sprachen und Literaturen in Europa und Amerika Italia dialettale. Rivista di dialettologia italiana Idearium: revista mensual; órgano de la Escuela Normal de Occidente, Pasto Institut d’Estudis Occitans Italiano e oltre Pokorny, Julius, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 2 vol., Bern / München, 1959/69 Indogermanische Forschungen. Zeitschrift für Indogermanistik und allgemeine Sprachwissenschaft Blondé, Jacques (ed.), Inventaire des particularités du français en Afrique noire, Paris, 21988 (11983) L’information grammaticale International Journal of American Linguistics International Journal of Dravidian Linguistics, Trivandrum International Journal of lexicography Inostrann«e ѕz«ki v Пkole / Inostrannye jazyki v skole International Journal of the Sociology of Language Incontri linguistici Italia medievale e umanistica International Phonetic Association Italian Studies Igl Ischi. Organ della Romania Isis. Eine Monatsschrift von Deutschen und Schweizerischen Gelehrten Islas, Santa Clara UNESCO, Index translationum, Paris, 1932ss. (elektron. 1979ss.) (13. 07. 2004) Opera del Vocabolario Italiano (OVI ), Il progetto Italant (accessibile in Internet) Italica. The Quarterly Bulletin of the American Association of Teachers of Italian

Siglenverzeichnis / Sigles

Italienisch ItSt IVPM JAL

JbIRSL JbP JBS JDA JFL JFLS JIL JL JLAEA JLS JMMD

JoP JP JPCL

JoPh Jpol JP sych JREL JRS JS

Jsav JSFECL JSI JSK JSLB JVL

Káñina KBS KJ KN

Kodikas Kratylos LAB

Ladinia Lalies

XLV

Italienisch. Zeitschrift für italienische Sprache und Literatur Italienische Studien. Jahresschrift Cunha, Antônio Geraldo da, Indice do Vocabulário do Português Medieval, 3 vol.: A-D, Rio de Janeiro, 1986ss. Journal of African Languages, London Jahresbericht des Instituts für rumänische Sprache, Leipzig Jahrbuch für Philologie Journal of Baltic Studies Jahrbuch des deutschen Alpenvereins Jahrbuch für fränkische Landesforschung Journal of French Language Studies. The journal of the Association for French Language Studies Journal of Italian Linguistics Journal of Linguistics. Publicated for the Linguistics Association of Great Britain Journal of the Language Association of Eastern Africa Journal of Literary Semantics Journal of Multilingual and Multicultural Development Journal of Pragmatics. An interdisciplinary journal of language studies Le Journal du Périgord Journal of Pidgin and Creole Languages Journal of Phonetics J˛ezyk polski. Organ Towarzystwa Milosnikow J˛ezyka Polskiego wydawany z zasilkiem Komitetu Badan Naukowych Journal de psychologie Jahrbuch für romanische und englische Literatur The Journal of Roman Studies Journal of Sociolinguistics Journal central des Académies et Sociétés Savantes, publié sous les auspices de l’Institut de France Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida Journal of Social Issues Jahrbuch des Südtiroler Kulturinstitutes Journal of the Sri Lanka Branch of the Royal Asiatic Society Jahrbuch. Vorarlberger Landesmuseumsverein, Freunde der Landeskunde Káñina. Revista de artes y letras de la Universidad de Costa Rica Klagenfurter Beiträge zur Sprachwissenschaft Kurtrierisches Jahrbuch Kwartalnik Neofilologiczny Kodikas / Code. Ars semiotica. An international journal of semiotics Kratylos. Kritisches Berichts- und Rezensionsorgan für indogermanische und allgemeine Sprachwissenschaft Linguistische Arbeitsberichte Ladinia. Sföi culturâl dai Ladins dles Dolomites Lalies. Actes des sessions de linguistique et de littérature

XLVI Langages LangSpeech Language LB LEA

LeC LEI LEI -Germ LEIS uppl

LeL Lendemains Lengas LenL Lerz LeS LeSt LetrasC LetrasD Lexicographica Lexis LFr LGL

LgrP Lgs LH

L’Homme LI

LibA Libros Licorne LiLi LimR LimRom Lingua Linguagem Linguistica Lingüística

Siglenverzeichnis / Sigles

Langages. Revue trimestrielle Language and Speech, London Language. Journal of the Linguistic Society of America Linguistische Berichte. Forschung, Information, Diskussion Lingüística española actual Lingua e contesto. Nuovi studi di dialettologia Pfister, Max / Schweickard, Wolfgang (eds.), Lessico etimologico italiano, Wiesbaden, 1984ss. Pfister, Max / Schweickard, Wolfgang (eds.), Lessico etimologico italiano: LEI . Germanismi, ed. Elda Morlicchio, Wiesbaden, 2000ss. Pfister, Max, Lessico etimologico italiano: LEI . Supplemento bibliografico, con la collab. di Rosario Coluccia / Michele R. Linciano, Wiesbaden, 2002 Linguistica e letteratura Lendemains. Etudes comparées sur la France Lengas. Revue de Sociolinguistique Lengua y literatura Die Leibeserziehung Langage et société. Revue trimestrielle Lingua e stile. Rivista trimestrale di filosofia del linguaggio, linguistica e analisi letteraria Letras. Revista do Instituto de Letras Campinas Letras de Deusto Lexicographica. International annual for lexicography Lexis. Revista de lingüística y literatura Langue française Althaus, Hans Peter (ed.), Lexikon der Germanistischen Linguistik, 3 vol., Tübingen, 1973 (21980) Literaturblatt für germanische und romanische Philologie Lo gai saber. Revista de l’Escola Occitana Boyd-Bowman, Peter, Léxico hispanoamericano del siglo XVI –XX : ~ del siglo XVI (1987); ~ del siglo XVII (1983); ~ del siglo XVIII (1982); ~ del siglo XIX (1984); ~ del siglo XX (1994); microfichas, Madison, 1982–94 [cf. también la versión imprimada, más reducida, London, 1971–84] L’homme. Revue française d’anthropologie Lettere italiane Libya Antiqua. Annual of the Department of Antiquities of Libya El País. Libros La Licorne Zeitschrift für Literaturwissenschaft und Linguistik Limba româna˘ , Bucure¸sti, 14.1965ss.; vorher: Limba romîna˘ Limb˘a româna˘ : revista˘ de s¸ tiin¸ta s¸ i cultura filologica˘ , Chi¸sina˘ u, 1.1991ss. Lingua. An international review of general linguistics Linguagem: revista para estudos de língua e literatura Linguistica. Slavisticno Drustvo v Ljubljani Lingüística. Publicación anual de la Asociación de Lingüística y Filología de la América Latina

Siglenverzeichnis / Sigles

Linguistics Linguistique LINX

LiS Litalia Literatures LIV

LIZ LJ b

L&L LL

LlA Llengua & Literatura Lluc LN LN l LPLP LP r LR LRL LRL 1/1 LRL 1/2 LRL 2/1 LRL 2/2 LRL 3

LRL 4 LRL 5/1 LRL 5/2 LRL 6/1 LRL 6/2 LRL 7 LSA

XLVII

Linguistics. An interdisciplinary journal of the language sciences La linguistique. Revue de la Société Internationale de la Linguistique Fonctionnelle LINX . Revue des linguistes de l’Université Paris X Nanterre Language in Society, London Lettera dall’Italia. Bollettino trimestrale dell’Istituto della Enciclopedia Italiana Revista ‘Literatures’ de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC ) Rix, Helmut, Lexikon der indogermanischen Verben: LIV. Die Wurzeln und ihre Primärstammbildungen, 2. Aufl. bearb. von Martin Kümmel / H.R., 2001 (11998) Letteratura Italiana Zanichelli: LIZ 3.0. CD -ROM dei testi della letteratura italiana, Bologna, 1997; LIZ 4.0, Bologna, 2000 Literaturwissenschaftliches Jahrbuch Letras & Letras: mensal literário Limb˘a s¸ i Literatura˘ Lletres asturianes. Boletín oficial de l’Academia de la Llingua Asturiana, Principáu d’Asturies Llengua & literatura. Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura Lluc. Revista mensual Lingua nostra Les langues néolatines. Revue de toutes les langues romanes Language Problems and Language Planning Linguistica Pragensia Ligia Romontscha / Lia Rumantscha / Leia Romontscha / Lia Rumauntscha / Leia Rumàntscha Holtus, Günter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (eds.), Lexikon der Romanistischen Linguistik (LRL ), 8 vol., Tübingen, 1988–2005 Geschichte des Faches Romanistik. Methodologie (das Sprachsystem) (2001) Methodologie (2001) Latein und Romanisch. Historisch vergleichende Grammatik der romanischen Sprachen (1996) Die einzelnen romanischen Sprachen und Sprachgebiete vom Mittelalter bis zur Renaissance (1995) Die einzelnen romanischen Sprachen und Sprachgebiete von der Renaissance bis zur Gegenwart, Rumänisch, Dalmatisch / Istroromanisch, Friaulisch, Ladinisch, Bündnerromanisch (1989) Italienisch, Korsisch, Sardisch (1988) Französisch (1990) Okzitanisch, Katalanisch (1991) Aragonesisch / Navarresisch, Spanisch, Asturianisch / Leonesisch (1992) Galegisch, Portugiesisch (1994) Kontakt, Migration und Kunstsprachen. Kontrastivität, Klassifikation und Typologie (1998) Linguistic Society of America

XLVIII LS p LSRL

Lusorama LVLT I

LVLT II

LVLT III

LVLT IV

LVLT V

M MAR MB MBFÖ MDAI

MedeR Médiévales MedLR MedRom MeR metaphorik.de MF MFr MGH MGSL MH MHR MIO

Mistral

Mittelalter

Siglenverzeichnis / Sigles

Lebende Sprachen. Zeitschrift für fremde Sprachen in Wissenschaft und Praxis Linguistic Symposia on Romance Languages Lusorama. Zeitschrift für Lusitanistik Herman, Jószef, Latin vulgaire – latin tardif. Actes du Ier Colloque International sur le Latin Vulgaire et Tardif (Pécs, 2–5 septembre 1985), Tübingen, 1987 Calboli, Gualtiero (ed.), Latin vulgaire – latin tardif. Actes du II e Colloque International sur le Latin Vulgaire et Tardif (Bologne, 29 août-2 septembre 1988), Tübingen, 1990 Iliescu, Maria / Marxgut, Werner (eds.), Latin vulgaire – latin tardif. Actes du III e Colloque International sur le Latin Vulgaire et Tardif (Innsbruck, 2–5 septembre 1991), Tübingen, 1992 Callebat, Louis (ed.), Latin vulgaire – latin tardif. Actes du IVe Colloque International sur le Latin Vulgaire et Tardif (Caen, 2–5 septembre 1994), Hildesheim et al., 1995 Petersmann, Hubert / Kettemann, Rudolf (eds.), Latin vulgaire – latin tardif. Actes du Ve Colloque International sur le Latin Vulgaire et Tardif (Heidelberg, 5–8 septembre 1997), Heidelberg, 1999 Els Marges. Revista de llengua i literatura Le Monde Alpin et Rhodanien. Revue régionale d’ethnologie Mitropolia Banatului. Revista oficial˘a a Arhiepiscopiei Timi¸soarei s¸ i Caransebe¸sului s¸ i a Episcopiei Aradului Mitteilungen des Bulgarischen Forschungsinstituts in Österreich Mitteilungen des Deutschen Archäologischen Instituts, Römische Abteilung / Bullettino dell’Istituto Archeologico Germanico, Sezione Romana Medioevo e Rinascimento. Annuario del Dipartimento di Studi sul Medioevo e il Rinascimento dell’Università di Firenze Médiévales. Langue, textes, histoire Mediterranean Language Review Medioevo romanzo Metodi e ricerche. Rivista di studi regionali metaphorik.de – Das online-Journal zur Metaphorik in Sprache, Literatur und Medien The Mission Field. A monthly record of the proceedings of the Society for the Propagation of the Gospel in Foreign Parts Miscellanea francescana. Rivista trimestrale di Scienze teologiche e di studi francescani Monumenta Germaniae Historica, Serie 1: Scriptores, Serie 2: Leges, Serie 3: Diplomata, Serie 4: Epistolae, Serie 5: Antiquitates, Berlin et al., 1826ss. Mitteilungen der Gesellschaft für Salzburger Landeskunde Museum Helveticum Mediterranean Historical Review Mitteilungen des Instituts für Orientforschung Mistral, Frédéric, Lou tresor dóu Felibrige ou Dictionnaire provençal-français embrassant les divers dialectes de la langue d’oc moderne, Aix-en-Provence, 2 vol., 1879/86 (réimpr. Aix-en-Provence, 1983; Genève, 1984) Das Mittelalter

Siglenverzeichnis / Sigles

Mlad MLA -IB

MlatJb Mling Mlitt MLN MLR MMS MO

Moldova Montfort Mont-Segur MOS

Mots MoyFr MP h MSLP MS tF

Muttersprache NA

Naamkunde NAFMM NALC NALF NALR

Names Nan Nationalia I NCMH NDN NECY

Neophilologus NHV NI

XLIX

Mondo ladino The Modern Language Association, International Bibliography of Books and Articles on the Modern Languages and Literatures, New York, 1969ss. (Vorgänger: American Bibliography. Annual Bibliography, 1921–68) Mittellateinisches Jahrbuch Modèles linguistiques Le Magazine littéraire Modern Language Notes The Modern Language Review of the Modern Humanities Research Association Mitropolia Moldovei s¸ i Sucevei Mitropolia Olteniei. Revista oficial˘a a Arhiepiscopiei Craiovei s¸ i a Episcopiei Rîmnicului s¸ i Arge¸sului Moldova în epoca feudalismului Montfort. Zeitschrift für Geschichte, Heimat- und Volkskunde Vorarlbergs Biblioteca occitana de ‘Mont-Segur’ Movimento operaio e socialista: rivista trimestrale di storia e bibliografia Mots. Les langages du politique Le moyen français. Revue d’études linguistiques et littéraires Modern Philology. University of California Publications, Berkeley Mémoires de la Société de Linguistique de Paris Memorie storiche forogiuliesi. Giornale della Deputazione di Storia Patria per il Friuli Muttersprache. Zeitschrift zur Pflege und Erforschung der deutschen Sprache Nuova antologia. Rivista di lettere, scienze ed arti Naamkunde. Mededelingen van het Instituut voor Naamkunde en Dialectologie te Leuven en het P. J. Meertens-Instituut te Amsterdam Nuovi annali della Facoltà di Magistero dell’Università di Messina Dalbera-Stefanaggi, Marie-José, Nouvel atlas linguistique et ethnographique de la Corse, Paris, 1995ss. Nouvel Atlas Linguistique de la France, dirigé par Albert Dauzat (suite: Atlas linguistiques de la France par régions) Noul Atlas Lingvistic Român pe Regiuni, Bucure¸sti, 1967ss. Names. A journal of onomastics Nassauische Annalen. Jahrbuch des Vereins für Nassauische Altertumskunde und Geschichtsforschung Nationalia I. Drets i minories nacionals. Relacions lingüístiques occitanocatalanes, Barcelona, 1977 New Cambridge Medieval History Marcu, Florin, Noul dic¸tionar de neologisme, Bucure¸sti, 1997 New Europe College Yearbook Neophilologus. A quarterly devoted to the study of the modern languages and their literatures Neujahrsblatt des Historischen Vereins des Kantons St. Gallen Namenkundliche Informationen

L NJWJ

NlatJb NLLT NM

Nós NphM

NRF NRFH NRO NRP NRom NTS NURC OA OBST OED ÖB ÖN OFPED

Olivar Onoma OPL OPP

Orbis Ortodoxia OVI

PADS

Paideia Papia PAPS

Paragone Paremia PAVal

Siglenverzeichnis / Sigles

Neue Jahrbücher für Wissenschaft und Jugendbildung Neulateinisches Jahrbuch / Journal of Neo-Latin language and literature Natural Language and Linguistic Theory Neuphilologische Mitteilungen. Bulletin de la Société Néophilologique de Helsinki / Bulletin of the Modern Language Society Nós: boletin mensual da cultura galega Neuphilologische Monatsschrift. Zeitschrift für das Studium der angelsächsischen und romanischen Kulturen und ihre Bedeutung für die deutsche Bildung La nouvelle revue française Nueva Revista de Filología Hispánica Nouvelle Revue d’Onomastique Nueva Revista del Pacífico Neue Romania. Veröffentlichungsreihe des Studienbereichs Neue Romania des Instituts für Romanische Philologie der Freien Universität Berlin Norsk Tidsskrift for Sprogvidenskap / Norwegian journal of linguistics Projeto de estudo conjunto e coordenado da norma lingüística oral culta de cinco das principais capitais brasileiras Oriens Antiquus. Rivista del Centro per le Antichità e la Storia dell’Arte del Vicino Oriente Osnabrücker Beiträge zur Sprachtheorie Simpson, John, A., The Oxford English Dictionary (OED ), 20 vol., Oxford et al., 21989 Der Österreichische Betriebswirt Österreichische Namenforschung. Zeitschrift der Österreichischen Gesellschaft für Namenforschung Observatoire du Français dans le Pacifique, Université d’Auckland, Nouvelle-Zélande / Centre National de la Recherche Scientifique, Institut National de la Langue Française. Etudes et documents Olivar: revista de literatura y cultura españolas Onoma. Journal of the International Council of Onomastic Sciences / International Centre of Onomastics Leuven L’Osservatore politico letterario: rivista mensile Occitània passat e present Orbis. Bulletin international de documentation linguistique Ortodoxia / L’orthodoxie. Revista Patriarhiei Române Centro di studi Opera del Vocabolario Italiano, Consiglio nazionale delle ricerche, Opera del Vocabolario Italiano, 1983ss. (20. 03. 2002) Publications of the American Dialect Society Paideia. Rivista letteraria di informazione bibliografica Papia. Revista de crioulos de base iberica Proceedings of the American Philosophical Society Paragone. Rivista mensile di arte figurativa e letteratura Paremia Gilliéron, Jules (ed.), Petit Atlas phonétique du Valais roman: sud du Rhône, Paris, 1881

Siglenverzeichnis / Sigles

PBA PBB PBLS PCA PE

Pensée PEW

PFG örres

Pfr PH

PhC Philologus Phonetica PhP PJL

Plakat PL in Plurilingua Plurilinguismes Plurilinguismo PM PM ed PMLA PNU

Poetica Politecnico Ponte Portugália PP as Pfr Pragmatics PRIA PRob

Problemi Probus

LI

Proceedings of the British Academy Hermann Pauls und Wilhelm Braunes Beiträge zur Geschichte der deutschen Sprache und Literatur Proceedings of the Annual Meetings of the Berkeley Linguistics Society Parfums, Cosmétiques, Arômes Página da educação La pensée. Revue du rationalisme moderne Pu¸scariu, Sextil, Etymologisches Wörterbuch der rumänischen Sprache. Lateinisches Element mit Berücksichtigung aller romanischen Sprachen, Heidelberg, 1975 [1905] Portugiesische Forschungen der Görres-Gesellschaft Présence francophone. Revue internationale de langue et de littérature Pfälzer Heimat. Zeitschrift für pfälzische Landeskunde Philologica Canariensa: revista de filología de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, 1.1995ss. Philologus. Zeitschrift für das klassische Altertum Phonetica Philologica Pragensia Philippine Journal of Linguistics Das Plakat. Zeitschrift des Vereins der Plakatfreunde e.V. Papiere zur Linguistik Plurilingua. Schriftenreihe zur Kontaktlinguistik des Brüsseler Forschungszentrums für Mehrsprachigkeit Plurilinguismes. Revue du Centre d’Etudes et de Recherches en Planification Linguistique Plurilinguismo, Udine La presse médicale Perspectives médiévales Publications of the Modern Language Association of America Praxis des neusprachlichen Unterrichts Poetica. Zeitschrift für Sprach- und Literaturwissenschaft Politecnico. Repertorio mensile di studi applicati alla prosperità e cultura sociale Il Ponte. Rivista di politica, economia e cultura Portugália. Revista luso-brasileira Parola del passato. Rivista di studi antichi Présence francophone. Revue internationale de langue et de littérature Pragmatics. Quarterly publication of the International Pragmatics Association Proceedings of the Royal Irish Academy Robert, Paul, Le Petit Robert. Dictionnaire de la langue française, Paris, 1967; Le Nouveau Petit Robert, texte remanié et amplifié, ed. Alain Rey / Josette Rey-Debove, Paris, 1984; Le Nouveau Petit Robert, ed. entièrement revue et amplifiée, Paris, 1993 (avec plusieurs réimpr.) Problemi dell’informazione. Trimestrale di media e comunicazione Probus. International journal of Latin and Romance linguistics

LII PS QALT QDLUF QFR QG aia QGFR QI QIGUC h QIICM QIICT QLO QPL QRP QS QSA QS em QVen

QvR R RA

Radovi RAE RAETes

RätChr RAF RAL RAL inc RAPont Rass.Ib. Razón y Fe

Razprave RB RBA

Siglenverzeichnis / Sigles

Portuguese Studies. Annual journal devoted to the literature, culture, and history of Portugal, Brazil and the Portuguese speaking countries of Africa Quaderni dell’Atlante Lessicale Toscano dell’Accademia Toscana di Scienze e Lettere ‘La Colombaria’ Quaderni del Dipartimento di Linguistica, Università di Firenze Quaderni di filologia romanza I quaderni di gaia. Almanacco di letteratura comparata, 1990–97; 1998ss.: Rivista italiana di letteratura comparata Quaderni della Grammatica friulana di riferimento Quaderni d’italianistica. Revue officielle de la Société Canadienne pour les Etudes Italiennes Quaderni dell’Istituto di Glottologia dell’Università degli Studi G. D’Annunzio di Chieti Quaderni dell’Istituto Italiano di Cultura in Malta Quaderni dell’Istituto Italiano di Cultura di Tunisi Quasèrns de linguistica occitana. La Lenga occitana en occitan Quaderni patavini di linguistica Quaderni di retorica e di poetica Quaderni storici Quaderni di Studi Arabi Quaderni di semantica. Rivista internazionale di semantica teorica e applicata / An international journal of theoretical and applied semantics Quaderni veneti Quo vadis Romania? Zeitschrift für eine aktuelle Romanistik Romania. Revue trimestrielle consacrée à l’étude des langues et des littératures romanes Revista andina. Género y sociedad en los Andes Radovi. Instituta Jugoslavenské Akademije Znanosti i Umjetnosti u Zadru, Zagreb, 1.1954–20.1973 Real Academia Española Real Academia Española, Nuevo tesoro lexicográfico de la lengua española, Madrid, 2000 (Ed. en DVD ) Decurtins, Caspar, Rätoromanische Chrestomathie, 15 vol., Erlangen, 1888– 1919 (Nachdr. Chur, 1982–86) Revista da Academia Fluminense de Letras Review of applied linguistics Rendiconti. Atti della Reale Accademia dei Lincei / Accademia Nazionale dei Lincei, Classe di Scienze Morali, Storiche e Filologiche Rendiconti. Atti della Pontificia Accademia Romana di Archeologia Rassegna Iberistica Razón y Fe: revista mensual redactada por los padres de la Compania de Jesús Razprave Znanstvenega Drustva v Ljubljani / izdaja Znanstveno Drustvo za Humanistiche Vede v Ljubljani, Ljubljana, 1.1923–18.1940[?] Romanische Bibliographie, Tübingen, 1961/62ss. Rivista delle Biblioteche e degli Archivi. Periodico di biblioteconomia e di bibliografia, di paleografia e di archivistica

Siglenverzeichnis / Sigles

RB ib RBPH RBS RB yz RC RC at RCEH RCR RCS

RdA RdM RDPC RDTP RDW RDW 3

RE REB

Recherche REI REL

Repertori RES

Réseaux RESEE RE spL RE Suppl.

RE x RevFil RevLit REW RF RFE RFIC RFLL

LIII

Rivista Biblica: organo dell’Associazione Biblica Italiana Revue belge de philologie et d’histoire / Belgisch tijdschrift voor filologie en geschiedenis Rostocker Beiträge zur Sprachwissenschaft Wirth, Peter, Reallexikon der Byzantinistik, Amsterdam, vol. 1, 1968–76 Review of Culture Revista de Catalunya Revista canadiense de estudios hispánicos Revista de Costa Rica. Historia, geografía, geología, arqueología, historia natural, etnología, genealogía, jurisprudencia Revista brasileira de ciências sociais Revista de Archivística La revue des Deux Mondes Rivista trimestrale di diritto e procedura civile Revista de dialectología y tradiciones populares Tiktin, Hariton / Miron, Paul, Rumänisch-Deutsches Wörterbuch, 3 vol., Wiesbaden, 21986–89 (11903–25 [1895]) Tiktin, Hariton, Rumänisch-Deutsches Wörterbuch, 3., überarbeitete und ergänzte Auflage von Paul Miron / Elsa Lüder-Miron, vol. 1: A-C (2001), Wiesbaden, 2001ss. Wissowa, Georg / Kroll, Wilhelm (eds.), Paulys Real-Encyclopädie der classischen Altertumswissenschaft. Neue Bearbeitung, Stuttgart, 1893–1980 Revue internationale des études balkaniques La recherche Revue des études italiennes Revue des études latines Repertori de catalanòfils. Estudis de llengua i literatura catalanes Revue des études slaves Réseaux, CNET. Communication, technologie, société, Centre National d’Etudes des Télécommunications Revue des études sud-est européennes / Journal of South-East European Studies Revista española de lingüística Paulys Real-Encyclopädie der classischen Altertumswissenschaft. Supplement, begonnen v. Georg Wissowa. Fortgeführt v. Wilhelm Kroll, ed. Konrat Ziegler, 16 vol., Stuttgart, 1903–80 Revista de Extremadura. Cuadernos de investigación y cultura Revista de filología Revista de literatura Meyer-Lübke, Wilhelm, Romanisches etymologisches Wörterbuch, Heidelberg, 31935 (11911–20; 21926) Romanische Forschungen. Vierteljahresschrift für romanische Sprachen und Literaturen Revista de filología española Rivista di filologia e di istruzione classica Revista da Faculdade de Letras (Lisboa)

LIV RFLP RFLUCR RFP RFR RG

Rger RGG RH RHC RHDFE RH ist RHLF RHSA RHSEE

RhVb RI

RicD RicSlav RID RIEN RIGI RIHJJ RIL RILP RILVP

Rinascimento RIO RIO n RIS RJ RJ b RK RK I RK II RK III RK IV RK V

Siglenverzeichnis / Sigles

Revista da Faculdade de Letras do Porto Revista de filología y lingüística de la Universidad de Costa Rica Recherches sur le français parlé Revista de filología románica Romanica Gandensia. Rijksuniversiteit te Gent, Faculteit der Letteren en Wijsbegeerte Recherches germaniques. Revue annuelle Rivista di grammatica generativa Revue hispanique Revista de historia canaria. Dedicada a estudios de historia, lingüística y literatura relacionados con las Islas Canarias Revue historique de droit français et étranger Revue historique, Paris Revue d’histoire littéraire de la France Revue d’histoire des sciences et de leurs applications Revue historique du sud-est européen Rheinische Vierteljahresblätter Revista de istorie 27 (1974) – 42 (1989); [1–26: Academia de Stiinte ¸ Sociale si Politice a Republicii Socialiste România / Sectia de Istorie si Arheologie: Studii; 42ss.: Revista˘ istoric˘a] La ricerca dialettale Ricerche slavistiche Rivista italiana di dialettologia. Lingue, dialetti, società Revista del Instituto Etnológico Nacional Rivista indo-greco-italica di filologia, lingua, antichità. Periodico trimestrale Rasprave Instituta za hrvatski jezik i jezikoslovlje Rendiconti dell’Istituto Lombardo di Scienze e Lettere. Classe di lettere e scienze morali e storiche Revista Internacional de Língua Portuguesa Rapport d’activités de l’Institut des Langues Vivantes et de Phonétique Rinascimento. Rivista dell’Instituto Nazionale di Studi sul Rinascimento, 1.1950–11.1960; 2. ser.: 1. (= 12.) 1961ss. Revue Internationale d’Onomastique (fait suite à: Onomastica. Revue internationale de toponymie et d’anthroponymie) Rivista italiana di onomastica Revista de istorie social˘a Revista Javeriana. Publicación mensual católica de interés general Romanistisches Jahrbuch Dahmen, Wolfgang, et al. (eds.), Romanistisches Kolloquium, Tübingen, 1987ss. Latein und Romanisch (1987) Technische Sprache und Technolekte in der Romania (1989) Die romanischen Sprachen und die Kirchen (1990) Zur Geschichte der Grammatiken romanischer Sprachen (1991) Zum Stand der Kodifizierung romanischer Kleinsprachen (1991)

Siglenverzeichnis / Sigles

RK VI RK VII RK VIII RK IX RK X RK XI RK XII RK XIII RK XIV RK XV

RK XVI RK XVIII RL RL aR RLC RL et RL in RL iR RL it RLLP 12/13

RLM RL ou RLPC RL u RMP RN

Rnaz RNC RNE RN o RN ord RO

Romanitas Romanoslavica

LV

Germanisch und Romanisch in Belgien und Luxemburg (1992) Das Französische in den deutschsprachigen Ländern (1993) Konvergenz und Divergenz in den romanischen Sprachen (1995) Die Bedeutung der romanischen Sprachen im Europa der Zukunft (1996) Sprache und Geschlecht in der Romania (1997) Neuere Beschreibungsmethoden der Syntax romanischer Sprachen (1998) Lexikalischer Sprachkontakt in Südosteuropa / Romanistisches Kolloquium XII (i.Dr.) Schreiben in einer anderen Sprache: zur Internationalität romanischer Sprachen und Literaturen / Romanistisches Kolloquium XIII (2000) Kanonbildung in der Romanistik und in den Nachbardisziplinen / Romanistisches Kolloquium XIV (2000) ‘Gebrauchsgrammatik’ und ‘Gelehrte Grammatik’: französische Sprachlehre und Grammatikographie zwischen Maas und Rhein vom 16. bis zum 19. Jahrhundert (2001) Romanistik und neue Medien / Romanistisches Kolloquium XVI , Tübingen, 2004 (mit CD -ROM ) Englisch und Romanisch. Romanistisches Kolloquium XVIII (2005) Revue de linguistique Revue des langues romanes Revue de littérature comparée Revista letras. Publicação regular do Curso de Letras da Universidade Federal do Paraná, Curitiba Rivista di linguistica Revue de linguistique romane România literara˘ . Sa˘ pta˘ mînal editat de Uniunea Scriitorilor Clivio, Gianrenzo P. (ed.), 12. e 13. Rëscontr antërnassional dë Studi an sla Lenga e la Literatura Piemonèisa (Quinsne 6–7 maggio 1995, Turin 11–12 maggio 1996), Ivrea, 1998 Recherches linguistiques à Montréal / Montreal working papers in linguistics Revue de Louisiane / Louisiana Review Revue de linguistique et philologie comparée. Recueil trimestriel Revista lusitana. Arquivo de estudos filológicos e etnológicos relativos a Portugal Rheinisches Museum für Philologie Planta, Robert v., et al., Rätisches Namenbuch, Bern / Paris / Zürich, 1939–86 (21979–85) La Rassegna nazionale Revista Nacional de Cultura (Caracas) Revista nacional de educación Romance Notes Revue du nord Revista de occidente Romanitas. Revista de cultura romana; lingua, instituições e direito Romanoslavica. Asocia¸tia Slavi¸stilor din Republica Socialist˘a România, Universitatea din Bucure¸sti

LVI Romantisme RomGG RO r RP RP dH RPF RPGR RP h RPhFL

RQ RQL RQLTA RR RRH RR in RRL RRo RS RSBN RSCI RSEL RSH RSI RSPT RS t RTDE RUA RUB RUBA RUNLP RVF RZLG

Sacer Salesianum Sa˘ pEzik SbBerlin SbLeipzig

Siglenverzeichnis / Sigles

Romantisme. Revue du dix-neuvième siècle Romanistik in Geschichte und Gegenwart Rocznik Orientalistyczny. Archives polonaises d’études orientales Revista de Portugal, Lisboa Revista Portuguesa de História Revista portuguesa de filologia Revue des patois galloromans Romance Philology Revue de philologie française et de littérature / Revue de philologie française, consacrée spécialement à l’étude du français à partir de 1500. Revue trimestrielle / Revue de philologie française et provençale Renaissance quarterly Revue québécoise de linguistique. Revue de l’Association Québécoise de Linguistique Revue québécoise de linguistique théorique et appliquée (fait suite à: RQL ) The Romanic Review Revue roumaine d’histoire Roma nel Rinascimento Revue roumaine de linguistique Revue romane Rivista di sociologia. Periodico quadrimestrale dell’Istituto di Sociologia della Libera Università Rivista di studi bizantini e neoellenici Rivista di storia della Chiesa in Italia Revista española de lingüística. Organo de la Sociedad Española de Lingüística Revue des sciences humaines Rivista storica italiana Revue des sciences philosophiques et théologiques. Revue trimestrielle Romanische Studien Revue trimestrielle de droit européen Revista da Universidade de Aveiro Revue de l’Université de Bruxelles Revista de la Universidad de Buenos Aires Revista de la Universidad Nacional de La Plata Revista valenciana de filología Romanistische Zeitschrift für Literaturgeschichte / Cahiers d’histoire des littératures romanes (CHLR ) Sacer. Bollettino dell’Associazione Storica Sassarese Salesianum. Periodicum trimestre Sчpostavitelno ezikoznanie / Sapostavitelno ezikoznanie / Contrastive linguistics Sitzungsberichte der Akademie der Wissenschaften der DDR Sitzungsberichte der Sächsischen Akademie der Wissenschaften zu Leipzig. Philosophisch-historische Klasse (Vorgänger: Berichte über die Verhandlungen der sächsischen Akademie der Wissenschaften, Philologisch-historische Klasse)

Siglenverzeichnis / Sigles

SbMünchen SbWien SC SCB

Schifanoia SCFrSt

Schlern Scientometrics SCIV SCL SC r SC St ¸ SC StBac ¸ a˘ u SD SE SEO SE r SFF SFG örres SFI SG SGI

SicG SIFC SILTA

SiN Sintagma SL

Slavia SL eI SLF SLI SLIE

SL in SLLF SLR

SlS

LVII

Sitzungsberichte der Bayerischen Akademie der Wissenschaften zu München. Philosophisch-historische Klasse Sitzungsberichte der Wiener Akademie der Wissenschaften. Philosophischhistorische Klasse Scrittura e civiltà Studii s¸ i cerceta˘ ri de bibliologie Schifanoia: notizie dell’Istituto di Studi Rinascimentali di Ferrara Seventeenth Century French Studies Der Schlern. Illustrierte Monatshefte für Heimat- und Volkskunde Scientometrics. An international journal for all quantitative aspects of the science of science, communication in science and science policy Studii s¸ i cerceta˘ ri de istorie veche / Etudes et recherches d’histoire ancienne / Trudy i issledovanija po drevnej istorii Studii s¸ i cerceta˘ ri lingvistice Strumenti critici. Rivista quadrimestrale di cultura e critica letteraria Studii s¸ i cerceta˘ ri s¸ tiin¸tifice, Academia Republicii Populare Romîne, Filiala Ia¸si Studii s¸ i cerceta˘ ri s¸ tiin¸tifice, Universitatea din Bac˘au Studi danteschi, Firenze Sa˘ postavitelno ezikoznanie Societat d’estudis occitans Sacris Erudiri. Jaarboek voor godsdienstwetenschappen Società Filologica Friulana Spanische Forschungen der Görres-Gesellschaft Studi di filologia italiana. Bollettino dell’Accademia della Crusca Studi goriziani Studi di grammatica italiana dell’Accademia della Crusca Siculorum Gymnasium. Rassegna semestrale della Facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università di Catania Studi italiani di filologia classica Studi italiani di linguistica teorica e applicata Sprog i Norden Sintagma. Revista de lingüística Studia linguistica. Revue de linguistique générale et comparée Slavia, Praha, 1.1922– Studi di lessicografia italiana Studi linguistici friulani Studi linguistici italiani Serianni, Luca / Trifone, Pietro (eds.), Storia della lingua italiana, vol. 1: I luoghi della codificazione (1993); vol. 2: Scritto e parlato (1994); vol. 3: Le altre lingue (1994), Torino, 1993–94 Studium Linguistik Studii de limba literara˘ s¸ i filologie Société de Linguistique Romane Die Slawischen Sprachen. Zeitschrift für Probleme slawischer Schriftsprachen und deren Benützer

LVIII

Siglenverzeichnis / Sigles

Studi mediolatini e volgari Sangeet Natak. Journal of the Sangeet Academy Sociolinguistica Sociolinguistica. Internationales Jahrbuch für europäische Soziolinguistik SoLin Sophia Linguistica. Graduate School of Languages and Linguistics, Linguistic Institute for International Communication, Sophia University: Working papers in linguistics SoSt Società e storia Sot la Nape Sot la nape. Lenghe, leterature, tradizions popolars, vite de societât, recensions SPCT Studi e problemi di critica testuale Speculum Speculum. A journal of medieval studies. Cambridge (MA ) SP h Studia Philologica, Roma SPL Studies in Philippine linguistics Sprache Die Sprache. Zeitschrift für Sprachwissenschaft Sprachpflege Sprachpflege. Gutes Deutsch in Schrift und Wort Sprachwissenschaft Sprachwissenschaft, Heidelberg SR Studi romanzi SRAZ Studia Romanica et Anglica Zagrabiensia SRJ Studia Romanica, Societas Japonica Studiorum Romanicorum S&S Signo & seña. Revista del Instituto de Lingüística / Facultad de Filosofía y Letras, Universidad de Buenos Aires SSCI (SAM ) Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, Spoleto SSL Studi e Saggi linguistici, Istituto di Glottologia dell’Università di Pisa StCEHU Studia, Centro de Estudos Historicos Ultramarinos StClas Studii clasice StLI Studi latini e italiani dell’Università degli Studi ‘La Sapienza’ StM Studi medievali, Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, Spoleto StFr Studi francescani: trimestrale di vita culturale e religiosa dei Frati Minori d’Italia StN Studia Neophilologica. A journal of Germanic and Romanic philology StSd Studi sardi STSS Studi trentini di scienze storiche StTeol Studii teologice Studi Studi. Section de celtique Studies Studies. An Irish quarterly review of letters, philosophy and science Studii Studii. Revista de istorie STUF Sprachtypologie und Universalienforschung. Language typology and universals STZ Sprache im Technischen Zeitalter Südost-Europa Südost-Europa. Zeitschrift für Gegenwartsforschung. Monatsschrift der Abteilung Gegenwartsforschung des Südost-Instituts SüdosteuropaSüdosteuropa-Mitteilungen. Vierteljahresschrift der Südosteuropa-GesellMitteilungen schaft SuL Sprache und Literatur in Wissenschaft und Unterricht SVGBU Schriften des Vereins für Geschichte des Bodensees und seiner Umgebung SMLV SN

Siglenverzeichnis / Sigles

Symposium SySe TAPA TAPS TBG TB r TCLC TCLP

Temas Te Reo TESOLQ

TeT TH ThBICC ThLL TL TLA TLF

TLF i

TLIO

TM od TNTL TP hS

Trabe TraLiLi / TraLiPhi TraLing TraLiQ TRANEL

Tranvía Tribuna TSC TSYK TT / T & T

UJ

LIX

Symposium. A quarterly journal in modern literatures Syntax and Semantics Transactions of the American Philological Association Transactions of the American Philosophical Society. Held at Philadelphia for promoting useful knowledge Thurgauer Beiträge zur Geschichte Tholeyer Brief Travaux du Cercle Linguistique de Copenhague Travaux du Cercle Linguistique de Prague Temas de o Ensino. Revista galaico-portuguesa de sócio-pedagogia e sóciolinguistica Te Reo. Proceedings of the Linguistic Society of New Zealand TESOL Quarterly Taal en Tongval. Tijdschrift voor dialectologie Tiroler Heimat. Jahrbuch für Geschichte und Volkskunde. Beiträge zu ihrer Kenntnis und Wertung Thesaurus. Boletín del Instituto Caro y Cuervo Thesaurus Linguae Latinae, München / Leipzig, 1900ss. Tobler, Adolf / Lommatzsch, Erhard, Altfranzösisches Wörterbuch, 11 vol., Berlin / Frankfurt / Wiesbaden, 1925–2002 Trabalhos em lingüística aplicada Trésor de la langue française. Dictionnaire de la langue du XIX e et du XX e siècle (1789–1960), vol. 1–7 ed. Paul Imbs, vol. 8–16 ed. Bernard Quemada, Paris, 1971–94 Trésor de la Langue Française Informatisé, Centre Nationale de la Recherche Scientifique (CNRS ) / Analyse et Traitement Informatique de la Langue Française (ATILF ) / Université Nancy 2 (accessible in Internet) Consiglio nazionale delle ricerche (CNR ), Centro di studi Opera del Vocabolario Italiano (OVI ), Tesoro della Lingua Italiana delle Origini (TLIO ), 1998ss. (20. 03. 2002) Les temps modernes Tijdschrift voor Nederlandse Taal- en Letterkunde Transactions of the Philological Society A trabe de ouro. Publicacion galega de pensamento critico Travaux de linguistique et de littérature / Travaux de linguistique et de philologie. Recueil annuel Travaux de linguistique, Gent Travaux de linguistique québécoise Travaux neuchâtelois de linguistique Tranvía. Revue der iberischen Halbinsel Tribuna Treballs de sociolingüística catalana Ta-Ssi-Yang-Kuo. Archivos e annães do Extremo-Oriente português Terminologie et traduction, Luxembourg, 1985–1995; Forts.: T & T: la revue des services linguistiques des institutions européennes, Luxembourg, 1997–2003; Vorg.: Terminologie: bulletin, 1966–1984 Ungarische Jahrbücher

LX Ulisse UNMB

Urgellia UZBGP VARILEX

Veleia Veltro Verba Verbum Versus VES VH

Via Domitia Világtörténet VJaz VKR VN VR VSI VTLF WA WJ WLAD

Word WS WSJ WSL WW WZUB WZUL YM ZAA

ZaL ZB alk ZBLG

ZcP

Siglenverzeichnis / Sigles

Ulisse: periodico trimestrale; rivista di cultura internazionale The University of New Mexico Bulletin. Language Series Urgellia: anuari d’estudis històrics dels antics comtats de Cerdanya, Urgell i Pallars, d’Andorra: la Val d’Aran Uљen«e zapiski Belцckogo GPI im. A. Pycco / Ucenye zapiski. Bel’ckij Gosudarstvennyj Pedagogiceskij Institut Imeni A. Russo Variación léxical del español en el mundo Veleia. Revista de prehistoria, historia antigua, arqueología y filología clásicas Il veltro. Rivista della civiltà italiana Verba. Anuario galego de filoloxía Verbum. Univ. de Nancy II , 1979ss. Versus: Quaderni di studi semiotici Varvaro, Alberto (eds.), Vocabolario etimologico siciliano, vol. 1, Palermo 1986 Verba hispanica Via Domitia. Annales de l’Université de Toulouse-II Világtörténet. Egyetemes történeti negyedéves folyóirat N.S. Vyprosy Jazykoznanija / Fragen der Sprachwissenschaft Volkstum und Kultur der Romanen Vereinte Nationen Vox Romanica. Annales Helvetici explorandis linguis Romanicis destinati Sganzini, Silvio / Spiess, Federico / Lurà, Franco (eds.), Vocabolario dei dialetti della Svizzera italiana, Lugano et al., 1952ss. Veröffentlichungen des Tiroler Landesmuseums Ferdinandeum World Archaeology Werdenberger Jahrbuch. Beiträge zu Geschichte und Kultur der Gemeinden Wartau, Sevelen, Buchs, Grabs, Gams und Sennwald Weigand, Gustav, Linguistischer Atlas des dacorumänischen Sprachgebietes, Leipzig, 1909 Word. Journal of the International Linguistic Association Wörter und Sachen. Zeitschrift für indogermanische Sprachwissenschaft, Volksforschung und Kulturgeschichte Wiener Slavistisches Jahrbuch Die Welt der Slaven Wirkendes Wort. Deutsches Sprachschaffen in Lehre und Leben Wissenschaftliche Zeitschrift der Humboldt-Universität zu Berlin Wissenschaftliche Zeitschrift der Karl-Marx-Universität Leipzig. Gesellschafts- und sprachwissenschaftliche Reihe Yearbook Morphology Zeitschrift für Anglistik und Amerikanistik Zeitschrift für arabische Linguistik / Journal of Arabic Linguistics / Journal de linguistique arabe Zeitschrift für Balkanologie Zeitschrift für Bayerische Landesgeschichte Zeitschrift für celtische Philologie

Siglenverzeichnis / Sigles

ZD ZDL

ZdS ZdW ZeuS ZfGO ZfGS

ZfK ZfM ZfS ZfSem ZfSL ZfVS ZGL

Zibaldone ZMSFL ZNF ZONF ZPAS ZPSK ZRGG ZRiPE u

ZrP ZSG ZS l

LXI

Zielsprache Deutsch Zeitschrift für Dialektologie und Linguistik Zeitschrift für deutsche Sprache Zeitschrift für deutsche Wortforschung Zeitschrift für europarechtliche Studien Zeitschrift für die Geschichte des Oberrheins Zeitschrift für die Geschichte der Saargegend Zeitschrift für Katalanistik. Revista d’Estudis Catalans Zeitschrift für Mundartforschung / Journal of dialectology / Revue de dialectologie Zeitschrift für Sprachwissenschaft Zeitschrift für Semiotik Zeitschrift für französische Sprache und Literatur Zeitschrift für vergleichende Sprachforschung Zeitschrift für germanistische Linguistik. Deutsche Sprache in Gegenwart und Geschichte Zibaldone. Zeitschrift für italienische Kultur der Gegenwart Zbornik Matice Srpske za filologiju i lingvistiku Zeitschrift für Namenforschung Zeitschrift für Ortsnamenforschung Zeitschrift für Phonetik und allgemeine Sprachwissenschaft Zeitschrift für Phonetik, Sprachwissenschaft und Kommunikationsforschung Zeitschrift für Religions- und Geistesgeschichte Zeitschrift für Rechtvergleichung, internationales Privatrecht und Europarecht Zeitschrift für romanische Philologie Schweizerische Zeitschrift für Geschichte / Revue suisse d’histoire / Rivista storica svizzera Zeitschrift für Slavistik

LXII

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

Lateinisch / Latin a. AcI adi. Anon. ap. ca. cf. col. doc. ed. eds. e.g. et al. etc. et sim. f. fo facs. fasc. fem. fig. fol. ib. id. i.e. lib. m. ms. n. no n.b. op.cit. orig. pers. pl. pron. r. s. s. a. sc. / scil. sg. / sing. s.l.

anno accusativus cum infinitivo adiectivum Anonymus apud circa confer columna documentum editor sive editio editores exempli gratia et alii et cetera et simile / similia femininum sive folio folio facsimile fasciculum femininum figura folio ibidem idem id est liber masculinum manuscriptum / manuscripta neutrum sive nota numero nota bene opus citatum originalis persona pluralis pronomen recto sequens sive substantivum sine anno scilicet singularis sine loco

ss. subst. suppl. s.v. tab. v. v.gr. vol. vs.

sequentes substantivum supplementum sub voce tabula verbum sive verso verbi gratia volumen / volumina versus

Deutsch / Allemand aAbb. Abl. Ablt. abruz. Abs. Adj. / adj. Adv. ags. Akk. alb. am. amp. Anm. ant. App. apul. ar. / arab. arag. arom. Art. Asp. ast. Aufl. Ausg. auv. Aux. b. bad. bair.

altAbbildung Ablativ Ableitung abruzzesisch Absatz Adjektiv Adverb angelsächsisch Akkusativ albanisch amerikanisch ampezzanisch Anmerkung antik Appendix apulisch arabisch aragonesisch aromunisch Artikel Aspekt asturisch Auflage Ausgabe auvergnatisch Auxiliar bei obergadertalisch (Val Badia) bairisch

LXIII

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

bar. bask. bearb. bearn. Beih. bell. bes. boliv. brasil. bret. / breton. brm. Bsp. Bt. bündn. bündndt. bulg. byz. bzgl. bzw. camp. chil. chin. cosent. cremon. dän. dakorum. dalm. Dat. d. h. d.i. dial. Diss. d.J. dld. dt. dtir. egd. / engad. els. emil. engad. / egd. engl. enneb. erbw. evtl. f. / fem. Faks. falisk. fam. fass. fem. / f. fläm. Fn. fod. fr. / frz. fränk. friaul. / frl. frk.

baresisch baskisch bearbeitet bearnesisch Beiheft bellunesisch besonders bolivianisch brasilianisch bretonisch bündnerromanisch Beispiel Bantu bündnerisch bündnerdeutsch bulgarisch byzantinisch bezüglich beziehungsweise campanisch chilenisch chinesisch cosentinisch cremonesisch dänisch dakorumänisch dalmatisch Dativ das heißt das ist dialektal Dissertation der Jüngere dolomitenladinisch deutsch deutschtirolerisch engadinisch elsässisch emilianisch engadinisch englisch ennebergisch erbwörtlich eventuell feminin Faksimile faliskisch familiär fassanisch feminin flämisch Fußnote fodom, buchensteinisch französisch fränkisch friaulisch fränkisch

frl. / friaul. frpr. frühnhd. frührom. frz. / fr. Fut. gadert. gal. / galic. gall. gallorom. gask. Gde. geb. Gen. gen. germ. ggf. got. Gr. gr. / griech. graecolat. grd. / grödn. griech. / gr. grödn. / grd. hd. hebr. Hervorh. heth. hispanoam. hisp.-ar. Hl. HochMA holl. i.A. iber. idg. i.Dr. i.-e. imperf. Imperf. Ind. indian. Inf. inkl. insbes. insges. interrom. intervok. ir. it. / ital. jap. Jh. jmd. K. kalabr. Kap. kast.

friaulisch frankoprovenzalisch frühneuhochdeutsch frühromanisch französisch Futur gadertalisch galicisch gallisch galloromanisch gaskognisch Gemeinde geboren Genitiv genannt germanisch gegebenenfalls gotisch Graubünden griechisch graecolateinisch grödn(er)isch griechisch grödn(er)isch hochdeutsch hebräisch Hervorhebung hethitisch hispanoamerikanisch hispanoarabisch Heilige / Heiliger Hochmittelalter holländisch im Allgemeinen iberisch indogermanisch im Druck indoeuropäisch imperfektiv Imperfekt Indikativ indianisch Infinitiv inklusive insbesondere insgesamt interromanisch intervokalisch irisch italienisch japanisch Jahrhundert / Jahrhunderte jemand Kopie kalabresisch Kapitel kastilisch

LXIV kat. / katal. kelt. keltorom. Kgr. klass. klass.-ar. klat. köln. komm. Kond. Konj. korn. Kr. kroat. ksl. / kslav. kymr. lad. langob. lat. leon. lex. lig. lim. log. Lok. lomb. lothr. lt. m. / mask.

katalanisch keltisch keltoromanisch Königreich klassisch klassisch arabisch klassisch lateinisch kölnisch kommentiert Konditional Konjunktion / Konjunktiv kornisch Kreis kroatisch kirchenslavisch kymrisch ladinisch langobardisch lateinisch leonesisch lexikalisch ligurisch limousinisch logudoresisch Lokativ lombardisch lothringisch laut maskulin MA Mittelalter ma. maltesisch maghr. maghrebinisch mak. makedonisch mar. marebbano / ennebergisch masch. maschinenschriftlich mask. / m. maskulin mbündn. mittelbündnerisch m. E. meines Erachtens Med. Medizin mfr. / mfrz. mittelfranzösisch mgr. mittelgriechisch mhd. mittelhochdeutsch Mio. Million / Millionen mittelfrk. mittelfränkisch mittellat. / mlat. mittellateinisch mnd. mittelniederdeutsch mndl. mittelniederländisch mold. moldauisch moselfrk. moselfränkisch Ms. Manuskript münstertal. münstertalisch mundartl. mundartlich munt. muntenisch m.W. meines Wissens N. Nomen n. nördlich nneu-

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

Nachdr. n. Chr. ndl. neap. Neubearb. N.F. niedersorb. nö. Nom. nordit. norm. Nr. N.S. n.u.Z. nw. O. / Obj. o.a. o. ä. oberegd. / oberengad. / oengad. oberfass. obergad. oberit. obersorb. Obj. / O. ö. österr. o.g. oital. / ostital. o.J. okz. olt. oprov. Or. / Orig. osk. ostital. / oital. otosk. P. pad. panrom. Part. pass. pav. pej. Perf. perf. Pers. Pers.pron. pg. / port. / pt. piem. pik. Pl. Plusquamperf. poit. poln.

Nachdruck nach Christus niederländisch neapolitanisch Neubearbeitung Neue Folge niedersorbisch nordöstlich Nominativ norditalienisch normannisch Nummer Neue Serie nach unserer Zeitrechnung nordwestlich Objekt oder andere oder oben angegeben oder Ähnliches oberengadinisch oberfassanisch obergadertalisch oberitalienisch obersorbisch Objekt östlich österreichisch oben genannt ostitalisch ohne Jahr okzitanisch oltenisch ostprovenzalisch Original oskisch ostitalisch osttoskanisch Punkt padanisch panromanisch Partizip passiv pavesisch pejorativ Perfekt perfektiv Person Personalpronomen portugiesisch piemontesisch pikardisch Plural Plusquamperfekt poitevinisch polnisch

LXV

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

port. / pg. / pt. PP. pr. Präd. Präp. Präs. progres. Pron. protorom. prov. Ps. pt. / port. / pg. publ. Qual. Quant. rag. Rel.pron. Res. resp. rev. Rez. rhein. Rmb. rom. romagn. rtr. rum. russ. S. s. s. a. salmant. sard. sass. schwed. schweizerdt. Ser. serb. Sg. siz. sl. / slav. / slaw. slovak. / slowak. sloven. / slowenisch s. o. sö. sog. Sp. sp. / span. spez. splat. s. u. Subj.pron. Subst. südit. südpik. südumbr.

portugiesisch Punkte provenzalisch Prädikat Präposition Präsens progressiv Pronomen protoromanisch provenzalisch Psalm portugiesisch publiziert Qualität(en) Quantität(en) ragusäisch Relativpronomen Resolution respektive revidiert Rezension rheinisch Romanischbünden romanisch romagnolisch rätoromanisch rumänisch russisch Subjekt siehe oder südlich siehe auch salmantinisch sardisch sassaresisch schwedisch schweizerdeutsch Serie serbisch Singular sizilianisch slavisch / slawisch slovakisch / slowakisch slovenisch / slowenisch siehe oben südöstlich so genannt Spalte spanisch speziell spätlateinisch siehe unten Subjektpronomen Substantiv süditalienisch südpikardisch südumbrisch

Suppl. surm. surs. suts. tarent. tir. / tirol. tochar. tosk. trent. trevis. tschech. u. u. a. u.a.m. u. ä. u. E. Übers. / übers. uengad. / unteregd. / unterengad. ugs. ukr. umbr. ung. Univ. unpag. unteregd. / uengad. / unterengad. untergadert. unveröffentl. uridg. urital. urk. urslav. / urslaw. usw. u. U. u.v. a. V. v. v. a. vall. v. Chr. vegl. ven. venet. venez. vgl. vicent. vietn. vlat. / vulgärlat. Vorber. vorgerm. vorkelt. vorrom. vulg.

Supplement surmeirisch surselvisch sutselvisch tarentinisch tirol(er)isch tocharisch toskanisch trentinisch trevisanisch tschechisch und unter anderem oder und andere und anderes mehr und ähnlich unseres Erachtens Übersetzung oder übersetzt unterengadinisch umgangssprachlich ukrainisch umbrisch ungarisch Universität unpaginiert unterengadinisch untergadertalisch unveröffentlicht urindogermanisch uritalisch urkundlich urslavisch / urslawisch und so weiter unter Umständen und viele andere Verb oder Vers von vor allem Vallader vor Christus vegliotisch venezisch venetisch venezianisch vergleiche vicentinisch vietnamesisch vulgärlateinisch Vorbereitung vorgermanisch vorkeltisch vorromanisch vulgär-

LXVI vulgärlat. / vlat. v.u.Z. w. wallon. weißruss. westgerm. westpad. / wpad. wiener. wlomb. wpad. / westpad. z. B. zentralokz. zit. z. T. z. Z. / z. Zt.

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

vulgärlateinisch vor unserer Zeitrechnung westlich wallonisch weißrussisch westgermanisch westpadanisch wienerisch westlombardisch westpadanisch zum Beispiel zentralokzitanisch zitiert zum Teil zur Zeit

COD

coll. com. comm. c.r. cr. D. dac. daco-roum. dat. déf. dét. déterm. dial. dir. doc. DOM

Französisch / Français a. acc. adj. adv. A.E.F. aggl. alb. all. / allem. anc. angl. A.O.F. apr. ar. aram. arch. aroum. art. auv. av. avest. b. béarn. bibl. Bibl.mun. BN

bulg. c. c.-à-d. cast. cat. centr. chap. class.

ancien accusatif adjectif adverbe Afrique Equatoriale Française agglomération albanais allemand ancien anglais Afrique Occidentale Française après arabe araméen archaïque aroumain article ou articulé auvergnat avant avestique bas béarnais bibliographique Bibliothèque municipale Bibliothèque Nationale bulgare centenaire ou carte c’est-à-dire castilien catalan central chapitre classique

dp. éd. / éds. élég. env. esp. ex. f. / fém. fr. frprov. frq. gallo-it. gasc. gaul. gén. germ. got. gr. gr.h. h.auv. hab. hébr. hongr. i.-e. ind. inf. intr. irl. istroroum. it. J.-C. lang. lat. lat.pop. lett. lim. lit. litt. loc. m. / masc.

complément d’objet direct collection coman commun compte rendu croate ou critique Dom dacique daco-roumain datif défini déterminant déterminatif dialectal directeur ou direction document Département d’Outre-mer depuis édition ou éditeur élégie environ espagnol exemple féminin français francoprovençal francique gallo-italien gascon gaulois génitif germanique gothique grec grécohaut haut auvergnat habitant hébreu hongrois indo-européen indicatif infinitif intransitif irlandais istroroumain italien Jésus-Christ languedocien latin latin populaire letton limousin lituanien littéraire ou littéralement locuteur ou locution masculin

LXVII

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

MA

macéd. méd. mégl. mérid. mfr. mil. mlat. mod. mold. motz. moy. ms. / mss. n. no néerl. ngr. nom. n.pr. N.S. O. occ. / occit. p. par ex. / p.ex. pers. p.ex. / par ex. pg. / pt. / port. pic. pl. pol. / polon. pop. port. / pg. / pt. prégaul. prélat. prép. prés. pron. prov. pt. / pg. / port. rééd. rég. réimpr. resp. rhod. roum. rtr. russ. S. s. s.-cr. sect. sept. sg. / sing. sl. / slav. slov. spéc. St. / Ste.

Moyen Age macédonien médiéval méglénoroumain méridional moyen français milieu moyen latin moderne moldave dialecte des mo¸tii moyen manuscrit / manuscrits neutre ou nom ou note numéro néerlandais néogrec nominatif nom propre Nouvelle Série objet occitan point par exemple persan ou personne par exemple portugais picard pluriel polonais populaire portugais prégaulois prélatin préparation ou préposition présent pronom provençal ou province portugais réédition régional réimpression respectivement ou respectif rhodanien ou rhodésien roumain rhéto-roman russe sujet siècle / siècles serbo-croate section septembre singulier slave slovène spécialement Saint / Sainte

subj. subst. suppl. t. tard. tc. tr. trad. turq. ukr. Univ. V. v. var. vénit. vulg. wall.

subjonctif substantif supplément type tardif turc transitif traduction turque ukrainien Université verbe verbe ou vers ou vieux variante vénitien vulgaire wallon

Italienisch / Italien a. / ant. a.a. a.C. acc. accres. ad es. agg. alem. am. anaun. ant. / a. ar. art. / artt. at. a.ted. aust. avv. bad. barb. baron. bav. breg. cal. camp. cap. cat. centr. cit. class. collab. cond. cons. cr.

antico anno accademico avanti Cristo accusativo accresciuto ad esempio aggettivo alemanno americano anaunico antico arabo articolo / articoli atto alto tedesco austriaco avverbio badiotto barbaricino baronese bavarese bregagliotto calabrese campidanese / campano capitolo catalano centrale citato classico collaborazione condizionale consonante croato

LXVIII d.C. dial. dir. ebr. ecc. eccl. ed. ed. / ediz. egiz. engad. es. / ess. fass. f. / femm. fr. fr.a. friul. fut. gall. gallur. gard. gen. ger. gin. gr. grigion. imp. / imperf. indir. inf. ingl. introd. istr. it. / ital. L. lad. lat. lett. log. lomb. luc. m. m. / masch. med. mediev. merid. mil. mod. ms. / mss. n. no n.s. napol. neogr. nurag. O. occ. ogl. ogg.

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

dopo Cristo dialetto diretto ebraico eccetera ecclesiastico editore edizione egiziano engadinese esempio / esempi fassano femminile francese francese antico friulano futuro gallico gallurese gardenese genovese gerundio ginevrino greco grigionese imperfetto indiretto infinito inglese introduzione istriano italiano legge ladino latino letterario o letteralmente logudorese lombardo lucano milione o maschile maschile medio medievale meridionale milanese moderno manoscritto / manoscritti neutro o nota numero nuova serie napoletano neogreco nuragico oggetto occidentale ogliastrino oggetto

p. pad. parl. part.pass. / p.p. per es. / p.es. pers. p.es. / per es. piem. pis. pl. pol. port. posch. p.p. / part.pass. pp. prelat. prep. pres. pron. prov. qc. rist. riv. rom. russ. S. / sogg. sard. sass. sc. scient. scr. sec. sett. / settentr. sg. / sing. sic. sl. slov. sicil. sogg. / S. sopras. sp. stand. sud. suff. sulcit. suppl. svizz. tav. tc. ted. ticin. tosc. trad. trent. triest. ungh. univ.

pagina padovano parlato participio passato per esempio persona o persiano per esempio piemontese pisano plurale polacco portoghese poschiavino participio passato pagine prelatino preposizione presente pronome provenzale qualcosa / qualche cosa ristampa rivisto romanesco russo soggetto sardo sassarese scena scientifico serbocroato secolo / secoli settentrionale singolare siciliano slavone sloveno / a siciliano soggetto sopraselvano spagnolo standard sudanese suffisso sulcitano supplemento svizzero tavola turco tedesco ticinese toscano traduzione trentino triestino ungherese università

LXIX

Abkürzungsverzeichnis / Abréviations

V. ven. / venez. venet. venez. / ven. vicent. volg.

verbo veneziano veneto veneziano vicentino volgare

Spanisch / Espagnol a. / ant. a.C. actual. adv. al. ampl. ant. / a. ár. arag. argent. art. ast. aum. avar. c. cap. cast. cat. cauc. cd. ceb. célt. cient. cit. cons. corr. D. d.C. dim. doc. / docs. ed. eiv. ej. EM

e.p. esp. espec. estr. Fr. fr. frpr. gall. genov. germ. gr.

antigo antes de Cristo actualizado adverbial alemán ampliado antes árabe aragonés argentino artículo / s asturiano aumentado avaro circa capítulo castellano catalán caucásico ciudad cebuano céltico científico citado consonante corregido Dom después de Cristo diminutivo documentado o documento edición eiviseno ejemplo Edad Media en prensa español especialmente estrofa Fray francés franco-provenzal gallego genovés germanico griego

h. hebr. ibér. imp. imperf. ind. inf. ingl. it. lat. laz. loc. mall. / mallor. men. merid. mod. mozár. no / núm. neerl. occ. or. p. part. p.e. / p.ej. pers. pic. pl. pluscuamperf. port. prep. pres. pron. publ. reed. ref. reg. reimpr. renov. repr. resp. rev. s. s. sept. s.f. subj. suf. suj. supl. tag. trad. univ. urug. val. var. vasc. voc.

hasta hebreo ibérico imperativo imperfecto indicativo infinitivo inglés italiano latín lazo locución mallorquino menorquino meridional moderno mozárabe número neerlandés occitán u occidental oriental página / páginas participio por ejemplo persona picardo plural pluscuamperfecto portugués preparación / preparado presente pronombre / pronominal publicado reeditado refundido regional reimpreso renovado reproducido respectivamente revisado san / santo / santa siglo o serie septentrional sin fecha subjuntivo sufijo sujeto suplemento tagalo traducción universidad uruguayo valenciano variante vascuence / vasco vocal

LXX

Verzeichnis der Abbildungen / Schémas, tableaux, illustrations

Verzeichnis der Abbildungen / Schémas, tableaux, illustrations Fig. 117.1. Fig. 117.2. Fig. 145.1. Fig. 150.1. Fig. 153b.1. Fig. 164.1. Fig. 164.2. Fig. 164.3. Fig. 188.1. Fig. 188.2. Fig. 199.1. Fig. 199.2. Fig. 199.3.

Die Sprachverhältnisse im Mittelalter . . . . . . . . . . . . . . . . Erste und Zweite Übersetzerschule von Toledo . . . . . . . . . . . Ursprüngliche und spätere Einflüsse auf Ladino und Judenspanisch Status potentieller Lehnwörter aus dem Englischen in europäischen Sprachen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Italianismen im Dolomitenladinischen . . . . . . . . . . . . . . . . Approximative Ausbreitung des Französischen als offizielle Sprache Minoritätensprachen in Frankreich . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frz. serpillière im français régional . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pariser Plakat für Taschenknirpse, 1715 . . . . . . . . . . . . . . . Anzeige aus ABC, 1920 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sociolinguistic research . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Nachfrage nach unverstandenen Redeakten . . . . . . . . . . . . . Bedeutungsdifferenzierungen von fr. adieu . . . . . . . . . . . . . .

. . .

1335 1337 1670

. . . . . . . . . .

1706 1745 1861 1862 1866 2164 2171 2293 2299 2299

101. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est

1153

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte Facteurs socio-culturels dans l’histoire des langues romanes 101. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est Politik, sozioökonomische Entwicklung und Sprachgeschichte: Südostromania 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8.

Données géopolitiques Empires et Etats nouveaux La population romane Les Turks Le tournant de 1700 La problématique moldave Le Dalmate Bibliographie

1.

Données géopolitiques

1.1. Le Sud-Est La notion ancienne et souvent péjorative de Balkans est remplacée ici par celle plus récente, élargie et neutre, de Sud-Est. Presque entièrement délimité par les eaux – l’Adriatique, la mer Ionienne, la mer Egée, la mer de Marmara, la mer Noire et le Danube – la péninsule balkanique constitue par ses contours nets une unité bien définie. Grâce à ses nombreuses montagnes et cours d’eau, elle dispose d’un relief varié ayant suscité des particularismes fort prononcés. C’est pourquoi mainte enclave ethnique, petite ou grande et dotée de diverses spécificités linguistiques, culturelles, sociales et politiques, s’y maintint assez longtemps. 1.1.1. La Roumanie Certaines régions de la Roumanie du Sud font également partie des Balkans: ceci est vrai, en tout cas, pour la Dobroudja, partiellement pour la Valachie située au Nord du Danube et, en raison de leurs affinités ethniques, religieuses, linguistiques et intellectuelles, pour les parties méridionales de la Moldavie et de la Bessarabie.

1.2. Géohistoire et géopolitique Du point de vue de la «longue durée» (Braudel), les événements balkaniques s’inscrivent dans une logique géopolitique propre, qui explique la répétition – abstraction faite des différences dues à l’écoulement du temps – des processus historiques dans les deux derniers millénaires, car les dirigeants des grands Etats menaient une géopolitique empirique en poursuivant, partir des données géographiques identiques, les mêmes objectifs pour leurs empires. 1.2.1. ‘Longue durée’ Pendant environ 1.300 ans, la péninsule balkanique fut dominée par des empires qui l’avaient conquise petit à petit. Il s’agit – après l’échec des Perses (expédition contre les Scythes européens et les guerres médiques) et l’emprise incomplète des Macédoniens – d’abord de Rome et de la Byzance chrétienne, puis de la Byzance médiévale et finalement des Turcs Ottomans. 1.2.2. Le facteur d’unité A la suite de leur longue présence, ces empires conférèrent à la péninsule certains traits communs au niveau de la langue, des institutions, des mœurs et des mentalités, caractéristiques qui se maintinrent pendant longtemps. Ainsi, les empires qui avaient conquis la péninsule ont agi jusqu’à un certain point, comme facteurs unificateurs de l’espace balkanique, fort divisé. 1.2.3. La conquête méridionale Etant donné que de l’Antiquité jusqu’aux temps modernes la Méditerranée représen-

1154

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

tait en raison de ses conditions naturelles favorables – dans une optique européenne – l’épicentre des événements mondiaux, tous les grands empires se formèrent dans ce territoire. C’est pourquoi les Balkans furent toujours conquis à partir du sud, y compris par Rome, située de fait à l’ouest. 1.2.4. Les objectifs En poursuivant les mêmes buts politiques, tous les empires développèrent sans s’en rendre compte la même stratégie, ceci non seulement sur le plan de la politique extérieure mais en partie aussi sur le plan de la politique intérieure, un modèle répété plusieurs fois à des siècles d’intervalles: (a) ils s’assuraient le contrôle des détroits, autant du Bosphore que des Dardanelles. Cette conditio sine qua non de toute géopolitique balkanique était garantie par la flotte, qui protégeait les voies maritimes fluviales ainsi que le territoire de l’empire; (b) la partie inférieure du Danube était envisagée comme frontière septentrionale et finalement établie comme telle; (c) par la suite, on essayait de contrôler le glacis, non seulement les territoires tout proches (le Sud de la Roumanie et de la Bessarabie actuelles) mais aussi ceux qui étaient plus éloignés (le reste de la Roumanie et des parties de l’Ukraine). Pour cela, on constituait, dans un premier temps, des têtes de pont assurées par les propres forces armées, pour établir ensuite une zone d’influence avec des souverains ‘amis’ auxquels on accordait des aides économiques ou même avec des vassaux qui prêtaient une assistance militaire à l’empire ou en devenaient même tributaires; (d) les détroits et les côtes étant contrôlés, la mer Noire devenait une mer intérieure; (e) l’actuelle Crimée était attachée à l’empire pour surveiller les steppes au nord du Pont, porte d’invasion vers l’Europe ou ‘chemin des peuples’, et pour apprendre d’avance les déplacements des peuples migratoires, qui auraient pu menacer les frontières septentrionales de l’empire; (f) une mesure qui touchait tous les empires et dont les conséquences ethniques, linguistiques et politiques se répercutèrent parfois jusqu’au présent, consistait à établir de petits groupes ou même à transférer des tribus entières d’au-delà du Danube ou de l’Asie Mineure. Pendant des périodes de

‘faiblesse’ impériale, des tribus arrivées en intruses furent acceptées et souvent assimilées. 1.2.5. La ‘Terre promise’ Pendant les ‘périodes libres’ (603–971 et 1185–1396), de nombreuses tribus nordiques envahirent les Balkans, ce territoire étant depuis toujours le pays de rêve de tous les Barbares à cause de ses richesses et de ses conditions de vie plus favorables. Ainsi, ils essayèrent tous d’atteindre ce pays d’une manière ou d’une autre de même que, dans les temps modernes, l’Amérique allait devenir la destination privilégiée des pauvres de l’Europe. Ceci explique aussi la poussée des Barbares vers le Sud méditerranéen. 1.2.6. La grande diversité linguistique A la suite de ces événements et de l’occupation préhistorique par les tribus indo-européennes des Thraces (au 15e s. av. J.-C. env.) et des Illyriens (à partir du 13e s. av. J.-C.), ainsi que des vagues de migration helléniques (18e–12e s. av. J.-C.), émergea une grande diversité ethnique et linguistique, semblable à celle du creuset mésopotamien; mais le relief balkanique s’avéra plus favorable au maintien de cette diversité. Aux peuples mentionnés se joignirent des tribus celtiques, des Goths (c’est ici que Ulfilas traduisit le Nouveau Testament), tous les Slaves méridionaux, différentes peuplades turques et même des Sépharades, parlant le ladino, arrivèrent jusqu’en Roumanie. Ces éléments exercèrent aussi une certaine influence sur les langues voisines, y compris la Romania du Sud-Est, même si cette influence ne peut pas toujours être définie d’une façon précise. Elle est évidente au niveau du lexique, surtout dans l’onomastique (→ art. 225).

2.

Empires et Etats nouveaux

2.1. L’Empire romain (cf. LRL II /2, 1995, 6, carte 3) Les Romains arrivèrent du sud lorsqu’ils fondèrent la province de Macédoine (146 av. J.-C.) après avoir détruit le royaume macédonien et occupé la Grèce. A partir de là et au cours des 150 années qui suivirent, l’emprise territoriale des Romains s’étendit jusqu’au Danube, d’abord de façon défensive contre les barbares, puis de façon clairement offensive. Sous Tibère un ancien district militaire devint la province de Mésie. Suivirent

101. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est

toutes les mesures géopolitiques énumérées plus haut. De plus, les conquérants romains entamèrent un processus de colonisation qui mena à une forte romanisation des Balkans, à l’exception de la Grèce et des villes grecques de la Thrace du Sud et de certaines parties de la Macédoine (cf. 3.3.). 2.1.1. La conquête de la Dacie Les frontières naturelles de l’empire romain, le Danube et le Rhin, furent respectées pendant un siècle. Puis, Trajan causa, par ses guerres daciques (101–106 apr. J.-C.), un ‘accident de travail’. Pour l’Europe du SudEst ces frontières se révélèrent d’une grande portée historique, comme condition préalable de la formation du peuple roumain et de sa langue, mais du point de vue géopolitique, elles suscitèrent de sérieuses difficultés à Rome. C’est pourquoi en 271 apr. J.-C., en pleine crise, l’Empire fut contraint d’abandonner la Dacie. Mais la frontière du Danube ainsi que l’hégémonie romaine sur les Balkans restèrent intactes, même si elles étaient souvent entamées et remises en question par des envahisseurs venant du nord du Danube. 2.2. L’Empire byzantin (pour la période 271– 1247 cf. LRL II /2, 1995, 10, carte 4) Après la fondation de Constantinople (330 apr. J.-C.), la partie orientale se transforma graduellement, et ainsi prit naissance l’Empire byzantin. Il se détacha de l’Occident dès la mort de Théodose (395 apr. J.-C.), mais sur le plan linguistique et culturel, la séparation se réalisa seulement au cours du 7e s. Bien que de caractère gréco-chrétien, l’Empire byzantin poursuivait les mêmes objectifs que l’ancien Empire romain. En outre, vers la fin du 7e s., les Balkans gagnèrent en importance pour Byzance, dont le territoire avait fortement diminué à la suite de l’expansion arabe. 2.2.1. Revers balkanique Sous la pression des Avars, de l’établissement des Slaves et de l’invasion des Bulgares, l’Empire byzantin dut renoncer pour 370 ans à la frontière du Danube et se contenta du Sud des Balkans. 2.2.2. Le retour au Danube C’est seulement sous la dynastie macédonienne que Byzance retourna vers le Danube (971). L’empire atteignit son apogée autour de l’an 1000, lorsque les provinces danubien-

1155

nes faisaient partie de l’Empire byzantin. Même si certaines régions se trouvaient seulement sous sa suzeraineté, Byzance continua à contrôler l’Adriatique, la mer Egée et la mer Noire. 2.2.3. L’abandon définitif La révolte des bergers valaques (1185) contre Isaac II Angelos mena à la fondation du deuxième Tsarat bulgaro-valaque. S’ensuivit la séparation définitive des Serbes sous le prince Etienne Nemanja, ce qui marqua la fin de l’hégémonie byzantine sur les Balkans. 2.2.4. Conséquences idéologiques Avant même de renouveler son hégémonie sur les Balkans, Byzance transmit aux Slaves méridionaux, à l’exception des Croates et des Slovènes, ainsi qu’aux Valaques, les futurs Roumains, non seulement l’alphabet cyrillique, mais aussi la totalité de son idéologie grecque par le rite orthodoxe du christianisme. La même écriture et la confession commune constituèrent jusqu’aux temps modernes des facteurs d’unité des peuples balkaniques. 2.3. Les formations politiques slaves Les Slaves, venant de la cuvette supérieure des rivières du Don, Dnjepr et Boug, commencèrent leur expansion vers le nord-ouest et vers le sud-ouest à la fin de l’Antiquité. Ils atteignirent vers 500 le Bas-Danube de la Pannonie jusqu’à la mer Noire et nouèrent des contacts plus intenses avec la population déjà romanisée du nord du Danube. Leurs incursions les menèrent jusqu’au Péloponnèse. Puis les Avars s’implantèrent en Pannonie, anéantirent les Gépides et chassèrent indirectement les Lombards (568). Ils y restèrent et furent actifs environ un siècle. Au cours de leur razzias à travers les Balkans de nombreux prisonniers romans furent emmenés au nord du Danube, et seulement quelques-uns d’entre eux retournèrent dans l’Empire, tout comme auparavant durant les incursions des Goths (4e s.) et des Huns (5e s.). Ainsi la romanité transdanubienne fut sensiblement renforcée. 2.3.1. Les tribus slaves de la Mésie La frontière danubienne de l’empire fut maintenue jusqu’en 603. Ensuite, des vagues slaves déferlèrent sur les Balkans. A la fin du 7e s. la population slave était devenue majoritaire. Ainsi le nombre des Slaves diminua

1156

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

considérablement dans les régions transdanubiennes. Ce processus contribua de façon décisive au maintien et renforcement de la romanité au nord du Danube. Les soi-disant Sept Tribus slaves de la Mésie formèrent un Etat seulement après l’établissement des Bulgares au sud du Danube. 2.3.2. Croates et Serbes Au 7e s. les Croates et les Serbes migrèrent également de l’Europe centre-orientale vers le sud et s’installèrent dans les Balkans occidentaux. Après une période de dépendance avare et franque les Croates atteignirent la souveraineté et Tomislav devint leur roi (926). Ils embrassèrent le christianisme grec et suivirent jusqu’au 11e s. une ‘politique byzantine’. Après le schisme (1054), la Croatie se sépara de Byzance, devint catholique et adopta l’écriture latine tout en parlant, jusqu’à aujourd’hui, un dialecte de la même langue que les Serbes. Annexée par la Hongrie (1102), elle va désormais appartenir définitivement au monde latin. Au début, le sort des Serbes ressemblait à celui des Croates, mais en raison de leur situation et faute d’appui de la part d’un royaume catholique, ils demeurèrent dans le monde byzantin et s’éloignèrent des Croates tout en jouant sous la dynastie des Nemanjades (1165– 1371) un rôle important dans les Balkans, avant d’être engloutis par l’empire turc vers la fin du 15e s. 2.4. Les Bulgares Les (Proto-)Bulgares, une peuplade turque, se déplacèrent du Kouban vers le Danube. Ils pénétrèrent dans l’Empire, où ils fondèrent le premier Tsarat bulgare (681). Un autre groupe bulgare plus ancien, arriva des plaines pannoniennes en Macédoine septentrionale. Les deux groupes – slavisés et christianisés après deux siècles – formèrent le noyau militaire et politique du nouvel empire, qui fut presque durant trois siècles une puissance régionale dans les Balkans. Vers 800 ils élargirent leur sphère d’influence au nord du Danube jusqu’à la Tisza avare, c.-à-d. au-delà de la Romania transdanubienne. Entre 971 et 1018, la Bulgarie entière devint une province byzantine. En 1185, le deuxième Tsarat bulgaro-valaque se constitua autour de sa capitale T˘arnovo. Plus tard il se fragmenta et fut occupé par les Ottomans en 1396. Pendant prés de cinq siècles, la Bulgarie resta une province turque (raja).

2.5. Les Hongrois Les Magyars quittèrent la steppe ukrainienne (v. 896) et pénétrèrent dans les plaines pannoniennes où ils assimilèrent assez vite les Slaves, les Romans et autres petites ethnies. Après leur christianisation (v. 1000) sous le roi Etienne (István), ils annexèrent trois régions voisines, la Slovaquie, la Croatie et la Transylvanie. Avec les Hongrois vint aussi la peuplade turco-magyare des Szekler qui s’établit le long de l’arc des Carpates, faisant fonction de rempart frontalier. Dès le 12e s. des colons allemands, les Saxons de Transylvanie, furent appelés par les rois hongrois et reçurent un statut privilégié. Ainsi, il n’y avait ici – depuis 1437 – que trois nations reconnues (les Hongrois, les Szekler et les Saxons) et – depuis 1568 – quatre confessions admises (catholique, calviniste, luthérienne, antitrinitaire), tandis que la majorité valaque (roumaine) de religion orthodoxe n’était que tolérée. Après l’effondrement du royaume (1526) jusqu’à l’annexion autrichienne (1699), la Transylvanie fut de fait indépendante, mais juridiquement vassale de la Porte (1541–1699). Par la suite, une partie des Roumains se rattacha à l’église de Rome (1698–1701). Les prêtres éduqués à Rome lancèrent les idées de l’‘école latiniste’, qui a fait avancer aux 18e et 19e s. de façon décisive la prise de conscience romane des Roumains et a forcé la ‘relatinisation’, parfois exagérée, du roumain (→ art. 18.4.). Le dualisme austro-hongrois (1867) conféra aux Hongrois la prépondérance totale en Transylvanie où ils menèrent une forte politique de magyarisation des Roumains jusqu’en 1918. 2.6. Les peuplades altaïques A côté des peuples voisins importants, qui exercèrent une influence sur l’espace roumain, il y avait des peuplades touraniennes, plus petites et moins développées. Bien qu’elles n’aient laissé dans la langue que des traces insignifiantes, ces peuplades exercèrent une considérable influence sur l’évolution politique des Roumains. 2.6.1. Les Petchenègues Ils migrèrent du bassin inférieur de la Volga jusqu’au delta du Danube, d’où ils chassèrent les Hongrois. Ainsi, ils commencèrent leur expansion vers les Balkans. Sous la pression des Uzes, un peuple turc qui en partie s’implanta en Roumanie et fut, lui aussi,

101. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est

menacé par les Coumans, au début du 11e s., les Petchenègues s’installèrent en Roumanie, surtout dans le sud de la Moldavie et dans la plaine valaque. Une grande partie du groupe passa au sud du Danube, où ils furent finalement anéantis par les Byzantins (1091 et 1122). En Transylvanie et en Valachie il y a des traces de leur présence. Les Bérendeys, peuplade presque inconnue, sont mentionnés avec les Uzes et les Petchenègues ou tout seuls. Tous les trois laissèrent des restes linguistiques minces dans l’onomastique. 2.6.2. Les Coumans Après les Petchenègues et jusqu’à l’invasion des Mongols (1060–1237), les steppes entre la mer d’Aral et le Bas-Danube furent contrôlées par une union tribale turque. Vers la fin du 11e s. les Coumans s’installèrent près des derniers Petchenègues et des Uzes dans le Sud de la Moldavie et dans la plaine valaque, d’où ils effectuèrent des raids dans toutes les directions, y compris l’Empire byzantin. Un évêché fut créé (1227) par les autorités hongroises en Moldavie pour les Coumans convertis. Affaiblis par l’expansion des Tatars, ils furent assimilés rapidement par les Roumains. En revanche, ils fournirent la première dynastie (Basarabi) et une grande partie de la haute noblesse roumaine (boieri mari) en Valachie. 2.7. Les Tatars Le nom d’une seule tribu finit par dénommer tous les Mongols. Plus tard, en Europe, il désigna tous les peuples (mongols, turcs et iraniens) des steppes. Leur expansion, presque miraculeuse, influença de façon décisive les destinées de l’Europe orientale et centrale. Ils vainquirent (1223) les armées des Coumans et des Russes et assujettirent les territoires jusqu’en Hongrie et au nord des Balkans. Ils retournèrent dans les steppes de la Volga inférieure et formèrent l’Etat de la Horde d’Or. Au début ils prélevèrent un tribut collecté par leurs propres agents. Ensuite, les percepteurs provenaient de la noblesse locale. En Moldavie et en Valachie, c’étaient les Coumans. Au cours du 14e s. les Roumains se libérèrent de la dépendance tatare. La naissance de l’état valaque et l’établissement d’une Marche orientale de la Hongrie en Moldavie y jouèrent un rôle décisif. Des raids épisodiques dans les provinces roumaines eurent lieu jusqu’au 18e s. D’anciens prisonniers tatars demeurèrent en Moldavie en tant qu’esclaves (robi).

1157

2.8. Conséquences des invasions asiatiques (a) les nomades de la deuxième vague (des Avars au 6e s. aux Tatars du 13e s.), quoique moins avancés d’un point de vue culturel et économique, s’imposèrent sur le plan militaire et politique au détriment des sédentaires; (b) ainsi ils devinrent chevaliers et fournirent la classe dirigeante (souverains, haute et vieille noblesse); (c) comme les Vikings, ils furent des fondateurs d’Etats (les Bulgares et les Coumans); (d) ils freinèrent l’expansion hongroise à l’Est jusqu’à la fondation de l’état roumain au 14e s.; (e) des notions comme “noble” (roum. boier < anc. sl. bolare; cf. tc. bojlu “haut”; aussi bulg. et russ.) ou “dirigeant” (roum. ban; cf. tc. bajan “riche”; aussi sl. mérid.) et roum. bani “argent”, remontent aux langues des nomades turques. 2.9.

Les principautés roumaines

2.9.1. La Transylvanie Du 12e s. jusqu’au traité de Versailles, la Transylvanie fit partie du royaume hongrois, qui pendant 150 ans subit l’autorité turque, puis appartint durant plus de 200 ans à la monarchie des Habsbourg. Jusqu’en 1919 elle ne resta que dix mois sous la domination d’un prince roumain (Mihai Viteazul, 1599– 1600). Par contre, la Valachie et la Moldavie devinrent de vrais Etats roumains dès la première moitié du 14e s. même si elles ne se réunirent qu’après la guerre de Crimée (1859). 2.9.2. La Valachie Au 13e s. il y avait plusieurs formations politiques en Valachie. Au début du 14e s. la dynastie coumane des Basarabi s’imposa et, après avoir emporté en 1330 une victoire sur le roi hongrois Charles Robert d’Anjou, elle obtint son autonomie. Mais, jusqu’à la défaite de la Hongrie à Mohacs (1526) et à quelques interruptions près, elle resta sous la suzeraineté de la couronne hongroise, parce que la Hongrie tenait à s’assurer le contrôle total de l’importante route commerciale de l’Europe centrale à la mer Noire et aux bouches du Danube, où attendaient les commerçants génois. Bientôt, l’expansion turque engloba la Valachie dans son empire. 2.9.3. La Moldavie Aux 12e et 13e s. existaient apparemment en Moldavie des unités politiques locales

1158

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

contrôlées par les Coumans. La conquête (desca˘ lecat) entreprise par Drago¸s pour la couronne hongroise – à partir du Maramure¸s – fut à l’origine de la fondation d’une Marche orientale contre les Tatars (1347). Peu après (1363), un autre noble roumain de la même région – Bogdan – se rebella et, suivi de nombreux partisans, chassa le successeur de Drago¸s et fonda un état et une dynastie. La Moldavie ne tarda pas à rendre hommage au nouvel Empire des Jagellons et subit, jusqu’à la mort de Sobieski (1696), l’influence de la Pologne, malgré la suzeraineté turque à laquelle elle était soumise dès la fin du 15e s. et bien que la Hongrie elle aussi ait eu un mot à dire dans la région, jusqu’à son écroulement en 1526. 2.9.4. L’unité culturelle A côté de langue commune roumaine, les principautés roumaines se servaient du slavon comme langue administrative et ecclésiastique. Contre le prosélytisme catholique de la Hongrie, le patriarche orthodoxe de Constantinople installa des métropolites en Valachie (1359) et en Moldavie (1389), qui affermirent l’autonomie des principautés et rehaussèrent leur prestige dans le monde orthodoxe.

3.

La population romane

3.1.

La romanité au Sud du Danube

3.1.1. La ligne de démarcation de Jireˇcek Durant les six siècles de domination romaine sur les Balkans (cf. LRL VII , 1998, 932, carte 1), avant la grande invasion slave, un processus de romanisation eut lieu, dont la portée linguistique nous est connue grâce à des données objectives. Partant de la répartition des inscriptions grecques et latines, Jireˇcek (1902–04, vol. 1, 13) traça une ligne de démarcation entre le latin au nord et le grec ancien au sud (cf. LRL VII , 1998, 933, carte 2). Récemment la zone du latin a été corrigée vers le sud. Elle va de l’embouchure du Danube, longeant les villes grecques de la mer Noire, de Histria jusqu’à Varna, puis de Neseba˘ r jusqu’à Sofia au nord de la chaîne montagneuse des Balkans, et de là jusqu’à Gradisko et dans le sud-ouest jusqu’au golfe de Vlorë sur la côte adriatique. Les terres au sud de Turres (Pirot) jusqu’à Apollonia (Pojan-Fieri) étaient probablement bilingues (Mih˘aescu 1993, 156, c. 4). La Panno-

nie, la Dalmatie, la Mésie et la Dacie faisaient partie de la zone latine, tandis que la Macédoine, la Thessalie et la Thrace restaient dans la région grecque. D’autres éléments linguistiques, notamment thraces et illyriens, se maintinrent également. Faute de sources contemporaines, leur nombre reste cependant controversé. Les peuplades germaniques de passage (Wisigoths et Ostrogoths) furent assimilées ou bien quittèrent les Balkans pour l’Italie. 3.1.2. L’impact slave L’invasion des Slaves a heurté la population locale et l’a forcée à quitter les plaines et les vallées fertiles. Beaucoup se réfugièrent dans les montagnes en devenant des pasteurs sédentaires ou même de vrais nomades. Les anciens Albanais subirent le même sort mais ils étaient moins nombreux que les Romans. Une partie de la population romanisée s’enfuit dans les villes et les ports de l’Adriatique et sur le littoral. Leur unité linguistique se désagrégea et de nouvelles langues et dialectes se développèrent dans les groupes locaux isolés. 3.1.3. Les Valaques au Moyen Age Les Romans vivaient dispersés dans les Balkans, dans de petits Etats slaves et dans l’Empire byzantin. Ils ne disposaient d’aucun territoire et ils étaient trop faibles pour créer un Etat qui leur fût propre et durable. La seule tentative lors de la création du deuxième Tsarat bulgaro-valaque ne dura pas très longtemps (1185–1241), après quoi les Valaques (pour le nom de Valaques → art. 13) perdirent leur rôle politique actif. Leur situation s’améliora sous le régime des Turcs, puisqu’ils bénéficièrent dès lors du même statut juridique que les autres sujets chrétiens de l’Empire. Avant l’arrivée des Ottomans un groupe isolé développa le dalmate, une langue romane mineure, alors qu’au sud du Danube, se différencièrent trois dialectes roumains. Au nord du Danube, le dialecte principal, le daco-roumain, est devenu langue officielle des principautés. Le nombre des personnes qui parlaient l’un ou l’autre des trois dialectes au sud du Danube diminua peu à peu aux 19e et 20e s. avec la naissance et le développement des Etats modernes dans les Balkans. De nombreux Valaques furent assimilés alors que d’autres émigrèrent en Roumanie. Aujourd’hui on trouve encore:

101. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est

(a) des Aroumains ou Macédo-roumains en Grèce, en Albanie, dans l’ancienne Yougoslavie et en Bulgarie. Ils représentent le plus grand groupe linguistique avec 300.000– 400.000 locuteurs; (b) les Mégléno-roumains ou ‘Méglénites’, env. 5.000 personnes, qui vivent en Grèce, en Macédoine ou en Turquie; (c) les Istro-roumains, groupe le plus petit avec 1.500 locuteurs, qui vit dans les environs de Rijeka. 3.2. Le problème de la continuité au nord du Danube L’évacuation de la Dacie par les Romains vers la fin de la grande crise de l’Empire romain, au 3e s. apr. J.-C., reste une question très controversée, tout d’abord à cause du nombre réduit des sources, rédigées tard, et qui n’offrent pas de détails sur cet important événement. Comme durant le 19e s. on ne s’est servi que des sources écrites, ce sont exclusivement celles-ci qui donnèrent leur empreinte à l’interpretation de l’ensemble de la question. Les répercussions de cette attitude persistent jusqu’à l’histoire contemporaine, car l’interprétation de l’évacuation de la Dacie entraîna des préjugés sur la naissance du peuple roumain et de sa langue. A toute cette problématique se sont ajoutées des revendications territoriales (la Transylvanie) et des passions nationales, ce qui rendit encore plus difficile une solution objective d’un problème déjà compliqué en soi. 3.2.1. L’évacuation de la Dacie Mis à part les historiens byzantins, dont les témoignages tardifs ne possèdent aucune valeur propre – vu leur modèle latin commun –, six auteurs latins mentionnent l’évacuation de la Dacie: Aurelius Victor (A. V.), Eutropius (Eutr.), Festus (Fest.), Historia Augusta (H. A.), Orosius (Or.) et Iordanes (Iord.). Les trois premiers rédigèrent leurs bréviaires entre 361 et 371 apr. J.-C. L’H. A. a êté élaborée autour de l’an 400. Or. écrivit son ‘Histoire’ en 417, alors que Iord. rédigea son œuvre en 551. 3.2.2. Conséquences possibles Etant donné que les sources parlent d’une évacuation totale de la province (Iliescu 1970) et qu’on y rencontre plus tard, après le passage des peuplades germaniques et altaïques et l’installation des tribus slaves, une population romane, il n’y a que deux explications possibles:

1159

(a) si l’on en croit les sources écrites, la totalité de la population romane s’est établie plus tard dans la région; (b) si l’on remet en question les sources, il faut admettre que la majorité des habitants est restée sur place, et s’est romanisée avec le temps. 3.2.3. La théorie de Roesler La première explication qui reposait apparemment sur les sources, a conduit à ce que l’on appelle la théorie de Roesler (1871). Celle-ci conteste la continuité romane et parle d’une vague d’immigration venant du sud aux 11e et 12e s., et cela malgré l’absence de preuves ou d’informations dans les sources. Cette ‘lacune’ dans les sources et dans la tradition orale est d’autant plus surprenante, qu’il s’agirait du déplacement de masses humaines durant un laps de temps assez long. Pourtant, la tradition orale ne parle que d’une occupation (desca˘ lecat) du Nord, c.-à-d. à partir de la Transylvanie, en passant par les Carpates, vers la Valachie et la Moldavie (Br˘atianu 1980 passim). 3.2.4. La continuité La deuxième explication formulée plus tard est la théorie de la continuité. Elle doute de la véracité des sources en raison de la logique historique et des sources extralinguistiques (découvertes matérielles) et conteste en outre l’hypothèse d’une immigration tardive des Romans du Sud, faute de preuves (cf. supra). 3.2.5. L’analyse des sources Ni les défenseurs de la théorie de Roesler, ni ses opposants n’ont jamais soumis les sources à une analyse critique, tant leur véracité semblait inébranlable. La première conclusion qui s’impose après une telle analyse est l’existence de deux traditions contraires sur l’évacuation de la Dacie. La première tradition, qui croit à l’évacuation totale, et qui fut la seule à être prise en considération, est partiellement fausse ou vise à un but précis et intéressé. Cette version est présentée par Eutr. (IX , 15, 1), Fest. (VIII ) et par l’H. A. (Aur. 39,7). La deuxième tradition, qui ne parle que d’une évacuation partielle, réduite à l’armée et aux autorités, semble être la vraie. Non seulement cette deuxième tradition – que l’on ne retrouve, il est vrai, que chez Iord. (6e s.) – corrige la première, mais elle la complète aussi avec des précieux détails locaux.

1160

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Aucun des trois représentants de la première tradition n’avait de connaissances personnelles de la Dacie. Ils reprirent donc sans réfléchir les données de leurs sources. Fest. et l’H. A. reprirent seulement les données d’Eutr., qui les précédait dans la relation de l’évacuation de la Dacie. Eutr. reste le seul porte-parole d’une tradition intéressée, dont personne ne s’est rendu compte. Il fut le seul auteur latin traduit trois fois en grec, devenant ainsi la source de toute l’historiographie byzantine. En outre, son manuel scolaire servit dans l’enseignement du latin jusqu’au 20e s., raison pour laquelle on retrouve chez certains historiens modernes les mêmes mots pour décrire le repli romain. C’est seulement à la lumière de l’idéologie impériale et de l’expérience personnelle d’Eutr. que sa version officieuse de l’évacuation devient compréhensible: (a) de même qu’au 1er s., sur la rive gauche du Rhin les provinces furent appelées ‘Germania’, bien que la vraie Germania sur la rive droite soit restée libre, deux nouvelles Dacies furent crées après le repli au sud du Danube; (b) l’empereur Aurélien, grand héros du 3e s. (restitutor orbis), était censé sauver tous les citoyens romains des mains des Barbares; (c) la paix avec la Perse (juillet 363) imposa l’abandon de la haute Mésopotamie ainsi que de Nisibis et de Singara. C’est ainsi qu’Eutr. assista, peu avant la rédaction de son œuvre, à une évacuation totale. Mais là il s’agissait seulement de l’évacuation de deux villes et non pas de plusieurs provinces. Le porte-parole de la vraie tradition, Iord., originaire du Bas Danube, était un connaisseur de la région et de ses traditions orales. Il montre aussi un vif intérêt pour la Mésie sur laquelle il nous livre des détails souvent inconnus. Mommsen (MGH , V, proem. XLIV ) considérait même qu’il avait transformé l’histoire des Goths en une histoire de la Mésie. Enfin, il corrige et complète les sources consultées, comme il le fait aussi dans le cas de la Dacie (Iliescu 1972, 150). 3.3.

L’ethnogénèse des Roumains

3.3.1 Une migration était-elle possible? Les sources existantes ne sont pas explicites et même dans la transmission orale, on ne trouve pas de traces témoignant d’une origine méridionale ou d’une migration des Roumains, bien que, dans une telle hypothèse on soit en droit d’en attendre un certain écho

au moins dans le folklore. En raison de la majorité roumaine qui se manifeste plus tard dans les trois principautés roumaines, y compris la Transylvanie, et qui semble difficilement explicable pour quelques chercheurs, je vais analyser brièvement cette hypothèse, toute invraisemblable qu’elle paraisse. 3.3.2. La réalité historique au nord du Danube après l’an 1000 (a) entre le 11e et le 13e s. (intervalle proposé par les adeptes de Roesler pour l’immigration tardive des Roumains) il n’existait dans les pays roumains aucun ‘espace libre’ qui ne fût sous le contrôle et la souveraineté de structures militaires établies (Hongrois ou Turcs). Même des immigrants assez nombreux (des dizaines voire même des centaines de milliers de personnes) furent facilement repoussés et même exterminés; (b) de petits groupes de centaines, voire de milliers de personnes qui, au cours de plusieurs décennies, auraient souvent tenté de s’infiltrer, auraient été détruits au moins partiellement et les survivants auraient été trop peu nombreux pour constituer, après un ou deux siècles, une majorité dans les pays de langue roumaine; (c) qui aurait pu répartir les nouveaux arrivés dans les trois provinces de telle façon qu’ils puissent assimiler, du moins linguistiquement, tous les ‘allogènes’ qui s’y trouvaient et ce, malgré leur faiblesse politique et militaire? 3.3.3. S’est-il produit un miracle? Il ne s’agit pas d’un miracle comme certains historiens, dans le passé, ont caractérisé les événements. Outre les trois circonstances énumérées – toutes négatives pour la théorie de Roesler – on peut indiquer trois parallèles historiques significatifs pour le phénomène de la continuité roumaine: la Bulgarie, la Normandie et l’Angleterre; (a) les Bulgares avaient, en moins de deux siècles, perdu leur langue turque, et lorsqu’ils adoptèrent le christianisme, ils s’étaient déjà revêtus de la robe slave, car ils étaient entourés d’une forte majorité slave; (b) les Normands arrivèrent au début du 10e s. dans le Nord-Ouest de la France, région à laquelle ils donnèrent leur nom. Lorsqu’ils s’emparèrent de l’Angleterre en 1066 (Hastings), ils parlaient déjà le français; (c) bien que les conquérants normands aient longtemps continué à utiliser le fran-

101. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est

çais une fois établis en Angleterre, et que cette langue soit même restée la langue des tribunaux jusqu’au milieu du 14e s., c’est l’anglais qui s’est finalement imposé. La même chose s’est produite en Roumanie où seule une majorité romane déjà constituée pouvait assimiler d’abord les Slaves – dans les trois futures principautés – et ensuite les Coumans et autres peuplades turques isolées de la Moldavie et de la Valachie. En Transylvanie elle réussit à s’affirmer contre l’Etat hongrois et les colons allemands. Même dans la plaine valaque – inhospitalière pour les autochtones – à côté des slaves et plus tard des tribus turques il y avait des vieilles régions romanes comme Vla¸sca et Codrul Vl˘asiei (une grande forêt à l’ouest de Bucarest). S’ils avaient été les derniers venus (11e – 13e s.), un tel ‘miracle’ n’aurait pas été possible. C’est pourquoi le dernier et plus important disciple de Roesler, Schramm (1997, 343), postule une dynamique démographique spéciale en Transylvanie concomitante avec une migration ininterrompue des Valaques pendant des siècles, quoique toutes les sources se taisent à ce sujet. 3.3.4. Conclusions En conséquence des faits présentés et des raisons énumérées, on doit admettre que l’ethnogénèse des Roumains et la formation de la langue roumaine – seule survivante notable de la Romania du Sud-Est – se sont déroulées tant au sud qu’au nord du Danube. De même, sans la présence d’une population romane assez nombreuse – bien que dispersée – au nord du Danube à l’arrivée des vagues successives d’envahisseurs, qui s’y sont établis, une majorité roumaine dans chacune des trois provinces – du Moyen Age à l’époque moderne – serait inconcevable.

4.

Les Turcs

4.1. Croissance de l’Empire ottoman Les Turcs ottomans quittèrent l’Asie centrale sous la pression des Mongols de Genghis Khan (1206–07) et s’établirent dans l’Ouest de l’Anatolie. Sous Osman Ier, ils créèrent un Etat qui s’étendit si rapidement, qu’au bout d’un siècle leur empire contrôla non seulement l’Anatolie, mais aussi la quasi-totalité des Balkans. Pendant un demi millénaire (1400–1878), et malgré des défaites politico-

1161

militaires, surtout durant les deux derniers siècles, le Danube forma la frontière nord de leur Empire. Au 15e s. tous les états grecs disparurent, à commencer par Byzance, qui fut choisie comme capitale (Istanbul). Ainsi, l’Empire ottoman marcha sur les traces de Byzance et reprit les mêmes buts géopolitiques. Les petits Etats des Serbes et Albanais, tout comme la Bosnie et l’Herzégovine, partagèrent le destin des petits royaumes bulgares déjà conquis (1393–96). La mer Noire fut transformée en une mer intérieure, alors que les Tatars de Crimée reconnurent la suzeraineté de la Porte pendant trois siècles (1474– 1774). Les principautés roumaines et la ville libre (1526–1806) de Raguse (Dubrovnik) reçurent le même statut de vassal que les Tatars. Le Sud de l’Ukraine entre Boug et Dniestr (Jedisan 1526) et le Sud-Est de la Moldavie entre Prout et Dniestr (Budschak 1538) furent annexés pour mieux contrôler le glacis de l’Empire, c.-à-d. les Principautés Roumaines et les Tatars de Crimée. Le dépassement des frontières naturelles causa des difficultés à l’Empire. Les Ottomans avancèrent vers l’Europe centrale et s’approchèrent de Vienne après avoir abattu l’Empire hongrois près de Mohács (1526). La Hongrie moyenne devint une province turque (raja 1541), dont la capitale était Buda. La Transylvanie devint aussi un vassal de la Porte. Les trois provinces roumaines (la Moldavie, la Valachie et la Transylvanie) formèrent dès lors une chaîne d’alliés dans le glacis nord de l’Empire turc. Dans un dernier élan celui-ci occupa encore la Crête et la Podolie (1669–72), mais il échoua finalement devant Vienne. 4.2. Le déclin La défaite de Zenta (1697) et le Traité de Karlowitz (1699) présageaient déjà du déclin de l’Empire ottoman. Les cours européennes croyaient à une désagrégation rapide de l’Empire, qui pourtant allait se prolonger encore durant deux siècles (Vienne 1683 – Berlin 1878).

5.

Le tournant de 1700

Vers 1700, se forma le nouveau directoire des Cinq (l’Angleterre, la France, la Prusse, l’Autriche et la Russie), qui allait décider de la politique du monde jusqu’à la Première Guerre mondiale. L’Autriche commença sa politique expansionniste dans les Balkans (vers le port de Salonique) et poursuivit cet

1162

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

objectif jusqu’en 1918. Après avoir ouvert une fenêtre au nord (Saint-Pétersbourg), la Russie tenta d’en ouvrir une autre au sud (Constantinople). Les campagnes d’Eugène de Savoie jusqu’au Traité de Passarowitz (1718) et la campagne manquée de Pierre le Grand en Moldavie (1711) représentent le coup d’envoi de la course pour l’héritage turc des Balkans. C’est ainsi que naquit ce qu’on a appelé la Question d’Orient, qui devait être le brûlot de la diplomatie européenne et allait finalement conduire à la Première Guerre mondiale. Le tournant de 1700 obligea l’Empire à rétablir au nord la frontière géopolitique du Bas-Danube. La Podolie et la Hongrie furent abandonnées. La Hongrie et la Transylvanie revinrent à l’Autriche. La Valachie et la Moldavie gardèrent leur statut de vassal limité, mais après les tentatives des Roumains de se détacher de l’Empire (1596–1711), ces régions furent pendant un siècle encore plus étroitement liées à l’Empire par l’instauration de dirigeants grecs, appelés Phanariotes d’après le quartier grec d’Istanbul. 5.1. La Question d’Orient Au 18e s. l’Autriche s’était alliée plusieurs fois à la Russie et avait discuté d’un plan de partage des Balkans. C’est seulement au 19e s. qu’elle suivit une politique d’expansion unilatérale et de stricte compensation. Après la guerre de Crimée (1856) s’instaura un antagonisme croissant entre l’Autriche et la Russie jusqu’en 1914. La Russie combattit plusieurs fois la Turquie pour arriver aux frontières de la Moldavie (Dniestr) et de la Turquie (Danube), et pour annexer les Principautés Roumaines sur le chemin des Balkans. L’expansion de la Russie était bien plus motivée idéologiquement. Elle combattait pour libérer la population orthodoxe des Balkans, dont la majorité était composée de Slaves. Les prétentions de la ‘Troisième Rome’ (Moscou) sur Carigrad (Istanbul) étaient sous-jacentes bien que non exprimées. Le Panslavisme vint renforcer ces tendances agressives dans la deuxième moitié du 19e s. La France et l’Angleterre essayèrent par leur politique unilatérale ou bien concertée, de ralentir, sinon de bloquer, le procès de désagrégation de l’Empire ottoman pour maintenir le prétendu équilibre européen, tandis que la Prusse, et puis l’Empire allemand furent plus favorables à la Russie, sans pour autant oublier l’équilibre politique sus-

mentionné. Ainsi, la survie de l’Empire ottoman et surtout son emprise balkanique furent prolongées. 5.2. Les Phanariotes (1711–1821) Cette époque a laissé bien des traces, tant dans la société que dans la langue roumaines (→ art. 139). Avec les dirigeants grecs arrivèrent aussi de nombreux collaborateurs compétents (Grecs et autres nationalités balkaniques), qui marquèrent profondément la structure moderne des villes roumaines et la langue citadine. De nombreux noms des habitants des villes roumaines et de la haute noblesse (anciennes familles souveraines) proviennent de cette époque. C’est alors que se fit sentir la première influence française (→ art. 152) et que s’infiltrèrent les idées des Lumières. 5.3. Les principautés roumaines au 18e s. Après 1700, la Moldavie et la Valachie tombèrent dans le tourbillon politique des nouveaux prétendants à la succession balkanique, subissant non seulement leur influence mais devenant même leur objet de dispute et terrain d’expansion: (a) l’Autriche se trouvait dans une situation de départ plus favorable, car elle était plus proche des Balkans et avait un chemin plus court à parcourir qui, d’ailleurs, ne passait pas directement par les principautés roumaines. De plus, elle avait déjà annexé la Transylvanie, ce qui lui permettait d’avoir une longue frontière avec les deux principautés. En outre, l’Autriche était le porteparole de la prestigieuse culture allemande. C’est pourquoi l’allemand d’Autriche a exercé bien plus d’influence sur la langue roumaine que le russe. (b) En revanche, la Russie était très proche des Roumains par la croyance orthodoxe commune, les anciennes relations politiques et les nombreux mots slaves dans le vocabulaire roumain. Il y avait aussi une population roumaine (‘moldave’) jusqu’au Boug. L’attitude de la population roumaine à l’égard des Russes était ambivalente, car seule une minorité de l’élite leur était favorable, tandis que la majorité craignait l’impérialisme russe et préférait la suzeraineté turque. Ceci a contribué à diminuer l’impact du russe sur le roumain. (c) Bien que les deux grandes puissances et ‘prétendants’ aux Balkans aient tenté plusieurs fois de s’emparer des principautés et qu’elles les aient occupées par intervalles, el-

101. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est

les ne réussirent – en dépit de toute probabilité historique – à annexer que certaines parties du territoire des principautés. Ainsi l’Autriche détint la Petite Valachie (Olténie) pour vingt ans seulement (1718–39). En revanche, elle obtint (1775) le nord de la Moldavie (Bucovine) qu’elle garda jusqu’en 1918. La Russie eut plus de succès mais n’obtint pas non plus ce qu’elle avait souhaité. Au cours de la guerre de 1768–74 elle voulut annexer les deux provinces roumaines qu’elle avait occupées. Mais le premier partage de la Pologne et le droit d’intervention en Moldavie et en Valachie assouvirent un instant ses désirs. Par la suite elle réclama de nouveau ces régions dans le Traité de Bucarest (1812), mais face à la menace napoléonienne, elle se contenta de la Bessarabie (l’Est de la Moldavie entre le Dniestr et le Prout) pour conclure une paix rapide avec la Turquie. 5.4. Les principautés roumaines au 19e s. L’insurrection de Tudor Vladimirescu et le mouvement de l’Hétairie (1821), suivies de la guerre russo-turque et de la paix d’Andrinople (1828–29) marquèrent la fin des Phanariotes et le début de l’époque moderne en Valachie et en Moldavie. L’administration de l’Etat et les services publics furent organisés selon le Règlement Organique Russe (cf. préfecture de Dolj < Dolnyj Jiu). De jeunes Roumains partirent en France pour y étudier. Ils y obtinrent beaucoup de sympathie pour les Roumains et en retournèrent francophones et francophiles. Leur génération jouera d’ailleurs un rôle politique important. Durant le siècle suivant les rapports franco-roumains seront intensifs et les conséquences politiques et surtout linguistiques profondes. Après le traité de Paris (1856) les principautés danubiennes récupérent le Sud de la Bessarabie et furent réunies par l’élection d’un seul prince, Alexandre Cuza (1859–66), qui commença la modernisation rapide des structures médiévales. Charles de Hohenzollern-Sigmaringen, élu prince des principautés danubiennes en 1866 et roi de Roumanie de 1881–1914 (sous le nom de Carol Ier), obtint à Berlin (1878) l’indépendance et la Dobroudja, mais perdit le Sud de la Bessarabie, obtenue à Paris (1856). Ayant échappé de justesse à une occupation russe en 1878, il adhéra à la Triple Alliance en 1883. Ce fut une époque d’essor économique et surtout culturel de la Roumanie.

1163

5.5. Les provinces roumaines au 20e s. Arbitre des guerres balkaniques (1912–13), la Roumanie reçut la Dobroudja méridionale (Quadrilatère) à la paix de Bucarest. Sous Ferdinand Ier (1914–27), la Roumanie s’engagea (1916) dans la Première Guerre mondiale à côté des Alliés. Ainsi, après leur victoire, prit naissance la Roumanie Intégrale (România Mare) par la réunion de la Transylvanie, de la Bucovine et de la Bessarabie, sanctionnée par les traités de Saint-Germain (1919) et de Trianon (1920). Carol II (1930–40) finit par introduire la dictature personnelle (1938), mais resta fidèle aux anciens Alliés. En 1940, à la suite de la connivence des Nazis et des Soviétiques (Ribbentrop–Molotov) la Roumanie fut dépouillée de la Bessarabie et de la Bucovine du Nord, ainsi que d’une partie de la Transylvanie et du Quadrilatère. Michel Ier (1927–30 et 1940–47) succéda à Carol II , obligé d’abdiquer. Le général Antonescu instaura un régime militaire (5. 9. 1940–23. 8. 1944). Il fut renversé, après avoir perdu la guerre contre l’URSS (1941–44). S’ensuivit la ‘mise au pas’ soviétique, avec les autres ‘satellites’ de l’URSS. Le 30. 7. 1947, après l’abdication du roi, fut proclamée la République Populaire Roumaine (RPR ), qui devint le 21. 8. 65 la République Socialiste de Roumanie (RSR ). Ceau¸sescu devint en 1965 chef du Parti et en 1974 Président de la République. Après son refus d’entrer en Tchécoslovaquie (1958), il mena, jusqu’à sa chute (1989), une politique ultra-nationaliste. A celle-ci il ajouta en 1972 une sorte de ‘révolution culturelle’ pour supplanter les anciens cadres politiques et professionnels. Détesté à cause de sa politique insensée et répressive, ainsi qu’à cause du rôle néfaste de sa femme Elena, il fut renversé par une population systématiquement affamée à la fin de l’année 1989. Nicolae et Elena Ceau¸sescu furent exécutés. Les élections de mai 1990 ont été remportées par le Front du Salut National, qui deviendra le Parti Social-Démocrate (PSD ) en 2000, dont le chef, Ion Iliescu, devint le Président de la République Roumaine. Il s’est reconstitué un système politique à plusieurs partis: chrétien-démocrate, démocrate, libéral, parti des Hongrois, etc. Actuellement la Roumanie est membre de l’OTAN et candidate à l’adhésion à l’UE en 2007.

6.

La problématique moldave

Le ‘problème moldave’ n’est pas une question linguistique ou historique, mais un faux

1164

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

problème politique, qui a servi à l’ancienne propagande soviétique de justification à l’annexion de la Bessarabie, et aussi pour suggérer la possibilité de la constitution d’une République socialiste de la Moldavie intégrale, c.-à-d. y compris la Moldavie roumaine (cf. la carte contenue dans LRL III , 518). Après l’écroulement de l’URSS et l’indépendance du pays (1991), la Moldavie est devenue un argument ‘scientifique’ pour les adversaires d’une possible réunion avec la Roumanie, comme en 1918. Les adeptes de cette attitude politique soutiennent, qu’une nouvelle langue romane, ‘le moldave’, totalement différente du roumain, se serait développée en Moldavie soviétique, bien qu’on sache qu’il ne s’agit que d’une variante régionale du roumain. 6.1. Histoire Située entre les Carpathes et le Dniestr (Nistru) la principauté moldave s’est formée au 14e s. (cf. 2.9.3.). Au cours des siècles beaucoup de Moldaves se sont établis entre le Dniestr et le Boug, et même au-delà. Jusqu’à la fin du 18e s. ces territoires se trouvaient sous l’autorité de l’Empire ottoman. C’est seulement en 1792 que les régions entre le Boug et le Dniestr seront annexées par la Russie, qui, en 1812, se fait céder aussi la partie orientale de la Moldavie, entre le Prout et le Dniestr, c.-à-d. la Bessarabie. En 1856 (Traité de Paris) les districts méridionaux de la Bessarabie furent rendus à la Moldavie, pour revenir en 1878 (Traité de Berlin) de nouveau à la Russie. Selon le ‘Cartogramme’ de 1817, à peu près 84 % des habitants de la Bessarabie étaient Roumains. Le reste (16 %) était constitué par des minorités (ukrainienne, russe et gagaouze). En 1918 la province fut de nouveau rattachée à la Roumanie. A ce moment-là les Roumains formaient les deux tiers (1,8 millions) de la population. En l’URSS fut crée, en 1924, sur la rive gauche du Dniepr, une république autonome, la Transnistrie, rattachée à l’Ukraine, avec pour capitale Tiraspol. En 1940, selon l’accord Ribbentrop-Molotov, les Soviétiques annexèrent aussi la partie septentrionale de la Bucovine, qui de même que la Bessarabie méridionale, fut rattachée à l’Ukraine, tandis que le reste de la Bessarabie et une partie de la République autonome de la Moldavie formèrent la République Socialiste de Moldavie, dans le cadre de l’URSS. Une première fois en 1941, et ensuite après la guerre, des

dizaines de milliers de Roumains de Bessarabie et de Bucovine ont été déportés en Sibérie. Les Soviétiques ont en outre mené une forte politique d’assimilation des Moldaves (Roumains) avec des conséquences linguistiques, c.-à-d. une notable diminution des roumainophones. Lors de l’écroulement de l’URSS (1991) le pays proclama son indépendance. La nouvelle constitution de 1994, après des combats avec les séparatistes russophones de Transnistrie, prévoit dans le cadre de la Moldavie, l’autonomie de la Transnistrie et de la minorité gagaouze. Pendant le rapprochement moldavo-roumain des premières années, des milliers de lycéens et d’étudiants ont reçu des bourses pour étudier en Roumanie. C’est ainsi qu’une partie de la jeune ‘intelligentsia’ moldave a été ‘reromanisée’, quoique beaucoup d’entre eux ne soient pas retournés en Moldavie, à cause du grand décalage économique. En 1989, sur les 4.250.000 habitants de la République de Moldavie 2.800.000 étaient Moldaves. Depuis, des centaines de milliers de Moldaves sont partis travailler à l’étranger. Un certain nombre de Moldaves (0,325 millions) vivaient en Ukraine (de Tschernovtsi à Odessa, Donetsk et Louhansk) et d’autres (0,23 millions) dans le Caucase, au Kasahstan, au Kirghizistan et en Sibérie (Gabinskij 2002, 133). 6.2. La politique linguistique russe et soviétique Depuis 1828, le roumain de Bessarabie, appelé ‘moldave’ par les autorités russes, commença à être remplacé par le russe en tant que langue officielle. Le roumain se maintint en partie dans les églises et les monastères. Quelques journaux et revues en ‘moldave’ purent, à grand-peine, paraître après la révolution de 1905. L’enseignement du ‘moldave’ cessa complètement d’abord en 1867, décision confirmée en 1873. Dans les années 1924–28 et 1932–38 le roumain standard, graphié à l’aide de l’alphabet latin fut instauré en République de Moldavie par les autorités soviétiques. Entre 1928 et 1932 on essaya d’employer une variante ‘prolétaire’, appelée, d’après son initiateur, ‘madanisme’, qui s’est pourtant avérée inapplicable. La variante dialectale de 1938, avec beaucoup de néologismes et alphabet russe a disparu en 1956 quand on est revenu définitivement au roumain standard, pendant la période du ‘dégel’, mais l’alphabet cyrillique fut conservé (Heitmann 1989, 513–515).

101. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Romania du Sud-Est

En 1989 l’alphabet latin a été réintroduit et en 1991 le moldave est devenu la langue officielle du pays. En Nistrenia, qui compte 40 % de moldavophones, sont admises trois langues officielles: le russe, le moldave et l’ukrainien.

7.

Le Dalmate

7.1. La période romaine La province romaine de Dalmatie s’étendait du fleuve Aria (Rasa) au nord jusqu’au fleuve Drus (Dirlo) au sud (cf. LRL II /2, 1995, 39, carte 1). L’occupation de cette partie des Balkans par les Romains commença vers les années 229–218 av. J.-C. Notons que la presqu’île d’Istrie fut occupée la première. De fait, la conquête romaine fut accomplie seulement en 9 apr. J.-C., lorsque la dernière révolte des Dalmates et des Pannoniens fut étouffée. La population était composée de tribus illyriennes, avec des éléments celtiques (4e –3e s. av. J.-C.). Lors de la réorganisation et du morcellement des provinces sous Dioclétien (284–305 apr. J.-C.), le Sud devint la province de Praevalitana qui à partir de 379, appartint à la partie orientale de l’empire. L’emplacement de la Dalmatie entre la partie latine et la partie grecque de l’empire anticipa en quelque sorte la grande scission de l’empire en 395. En Dalmatie, le processus de romanisation fut particulièrement fort. Dans 410 localités, on a découvert 8.500 inscriptions, c.-à-d. bien plus que dans les 850 localités des provinces de la Pannonia Inferior, de la Moesia Superior et Inferior et de la Dacia. Cependant, plus de 75 % (6.500) des inscriptions ont été trouvées à l’ouest des Alpes dinariques et de la ligne de partage des eaux des vallées de la Save et du Danube. La population romane de cette région qui se maintint partiellement à proximité de la côte, sur la côte même ou sur les îles parlait une autre langue romane: le dalmate. L’unité de la Romania balkanique étant rompue par l’arrivée des Slaves et par les migrations des Albanais, le dalmate finit par se distinguer nettement du roumain et de ses dialectes. 7.2. La période byzantine La suprématie de quarante ans des Ostrogoths (489–532) ne changea rien dans les Balkans, tandis que les Avars pillèrent des villes importantes telles que, entre autres, Sirmium (Sremsca Mitrovica) et Salona (So-

1165

lin). Si leurs pillages causèrent de grands dégâts, ils ne furent pas irréparables. La conquête slave, par contre, transforma la structure ethnique des Balkans. L’arrivée de réfugiés romans provenant de la Pannonie, de la Dalmatie septentrionale et de la Praevalitana dans les villes anciennes et partiellement aussi dans les nouvelles villes côtières ainsi que dans les îles de l’Adriatique rendit plus difficile ou impossible le contact entre les groupes romans. Ainsi se formèrent des différences dialectales entre les huit villes, différences qui eurent comme conséquence le développement des variétés dalmates. Les plus importantes sont le ragusain (au sud) et le végliote (au nord) parlé à Veglia (Krk). La suprématie byzantine dans l’Adriatique prit fin autour de 1070 (cf. 2.2.) sans qu’il ait eu des changements politiques et linguistiques dans l’arrière-pays slave ou dans les villes romanes (dalmates) situées sur la côte. 7.3. La période post-byzantine Après le retrait de Byzance, le royaume croate et après 1102 le puissant royaume hongrois (cf. 2.5.) ainsi que Venise, la future grande puissance maritime, se disputèrent le contrôle des villes dalmates de la côte adriatique. Grâce à sa flotte, Venise s’imposa. Après des luttes à issues variables entre le 12e et le 15e s., Venise exerça au début du 15e s. son pouvoir sur toutes les villes dalmates, même si Veglia (Krk) fut conquise en 1480 seulement. La seule exception fut la ville de Raguse (Dubrovnik) qui, tout en étant contrôlée par Venise entre 1205 et 1358, devint plus tard une république commerciale entièrement autonome. La conquête des îles Lagosta (Lastovo), Meleda (Mljet), Burzola (Korcula), Lesina (Ilvar) et Brattia (Brac) et du littoral jusqu’à l’embouchure de la Narenta (Naretva) permit à Raguse la formation d’un petit territoire souverain. Jusqu’en 1526, Raguse fut placée sous la suzeraineté nominale de la Hongrie, puis, entre 1526 et 1806, sous celle de l’Empire ottoman et, par la suite, entre 1815 et 1919 de l’Autriche. En raison de la concurrence de vénitien colonial et sous la pression de l’arrière-pays slave, il est, cependant, fort probable que le dialecte ragusain n’existait déjà plus en 1500. Il fut remplacé par le croate. Les six autres villes subirent le même sort bien plus tôt, à une époque que l’on ne saurait préciser. Les locuteurs du dalmate étaient peu nombreux – jusqu’à 50.000 personnes envi-

1166

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

ron (Muljaˇci´c 2000, 195) – et ne réussirent jamais à fonder un véritable Etat et à développer une langue standardisée et homogène. Peu avant 1900, avec le décès d’Udaina Burbur à Krk, disparut le dernier locuteur du dalmate (de type vegliote).

8.

Bibliographie

Anderson, Matthew S., The Eastern Question 1774–1923, London, 71991. Bartoli, Matteo, Das Dalmatische, 2 vol., Wien, 1906. Bra˘ tianu, Gheorghe, Tradi¸tia istoric˘a despre intemeierea statelor române¸sti, Bucure¸sti, 21980. Ciocâltan, Virgil, Observa¸tii privitoare la români in cronica Notarului Anonim al regelui Bela, Ri 40 (1987), 445–453. Diaconu, Petre, Les Petchénègues au Bas-Danube, Bucarest, 1970. –, Les Coumans au Bas-Danube au XI e siècle, Bucarest, 1978. Ditten, Hans, Ethnische Verschiebungen zwischen der Balkanhalbinsel und Kleinasien vom Ende des 6. bis zur zweiten Hälfte des 9. Jh., Berlin, 1993. Dra˘ ganu, Nicolae, Românii în veacurile IX –XIV pe baza toponimiei s¸ i a onomasticei, Bucure¸sti, 1933. Donat, Ion, The Romanians South of the Carpathes and the migration peoples in the tenth-thirteenth centuries, in: Constantinescu, Miron (ed.), Relations between the autochthonous population and the migratory populations on the territory of Romania, Bucure¸sti, 1975, 277–298. Fine, John Jr., The Early Medieval Balkans. A Critical Survey from the 6th to the Late 12th Century, Ann Arbor, 1983. –, The Early Medieval Balkans. A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest, Ann Arbor, 1987. Foreti´c, Vinko, Zur Geschichte der Romanen Dalmatiens im Mittelalter, in: Holtus, Günter / Kramer, Johannes (eds.), Festschrift für Zarko Muljacˇ i´c, Hamburg, 1987, 483–503. Gabinskij, Mark, Moldawisch, in: Wieser Enzyklopädie des europäischen Ostens, Klagenfurt, 2002, vol. 10, 133–143. Gamillscheg, Ernst, Über die Herkunft der Rumänen, in: id., Ausgewählte Aufsätze, Tübingen, 1962, vol. 2, 225–243. Heitmann, Klaus, Moldauisch, in: LRL 3 (1989), 508–621. Hurdube¸tiu, Ion, Die Deutschen über die Herkunft der Rumänen, Bukarest, 1977. Iliescu, Vladimir, Provinciam intermisit. Zu Eutr. IX , 15, 1, RRL 15/6 (1970), 597–600.

–, ‘Evocatis exinde legionibus’. Zu Iord. Rom. 217, StClas 14 (1972), 149–160. –, Die Räumung Dakiens und die Anwesenheit der romanischen Bevölkerung nördlich der Donau im Lichte der Schriftquellen, Dacoromania 1 (1973), 5–28. –, Die Räumung Dakiens in der HA , in: Omagiu lui Dinu Giurescu, Anal. Univ. s. Ist. 8, Craiova, 2003, 91–98. –, Die geschichtliche Entwicklung der Balkanhalbinsel aus geopolitischer Sicht und deren Auswirkung im rumänischen Raum, Balcania, N. S. 1 (2004), 9–20. –, Scripta Minora, Craiova, 2004. Jireˇcek, Constantin, Die Romanen in dem Südosten Dalmatiens während des Mittelalters, 2 vol., Wien, 1902–04. Jorga, Nicolae, Geschichte des Osmanischen Reiches, 5 vol., Gotha, 1908–13 (réimpr. Frankfurt a. M., 1990). Miha˘ escu, Haralambie, La langue latine dans le Sud-Est de l’Europe, Bucarest / Paris, 1978. –, La romanité dans le Sud-Est de l’Europe, Bucarest, 1993. Muljaˇci´c, Zarko, Das Dalmatische, Böhlau, 2000. Na˘ sturel, P. S., Les Valaques balkaniques (Mouvements de populations et colonisation dans la Romanie grecque et latine), ByzF 7 (1979), 89–112. Nistor, Ion, Istoria Basarabiei, Bucure¸sti, 51991. Papacostea, Serban, ¸ Geneza statului în evul mediu românesc, Cluj / Napoca, 1988. –, Românii în sec. al XIII -lea. Intre cruciat˘a s¸ i Imperiul mongol, Bucure¸sti, 1993. Protase, Dumitru, Problema continuit˘a¸tii in Dacia în lumina arheologieu s¸ i numismaticii, Bucure¸sti, 1966. Roesler, Robert, Romänische Studien. Untersuchungen zur älteren Geschichte Romäniens, Leipzig, 1871. Schramm, Gottfried, Ein Damm bricht. Die römische Donaugrenze und die Invasionen des 5.–7. Jh. im Lichte von Namen und Wörtern, München, 1997. Spinei, Victor, Moldova in sec. XI –XIV, Chi¸sina˘ u, 1994. Sugar, P. F., Southeastern Europe under Ottoman Rule, 1354–1804, Seattle / London, 1993. Tana¸soca, Serban, ¸ Aperçus of the Balkan Romanity, in: Theodorescu, R˘azvan / Barrows, Leland Conley, Politics and Culture in Southeastern Europe, Bucharest, 2001, 97–174. Thede, K., Ethnizität und Verbreitung der Aromunen in Südosteuropa, Münster, 1999. Teodoru, Gh. Dan, Teritoriul est-carpatic în veacurile V–XI e. n., Ia¸si, 1978. Wendt, Heinz, Die türkischen Elemente im Rumänischen, Bukarest, 1960.

102. Politica, sviluppo socio-economico e storia della lingua: Italoromania Wilkes, John, The Population of Roman Dalmatia, in: Temporini, Hildegard (ed.), Aufstieg und Niedergang der römischen Welt, Berlin et al., 1977, vol. 2/6, 732–766. Winnifrith, Tom J., The Vlachs: the History of the Balkan People, London, 1987.

1167

Wolff, Robert Lee, The Second Bulgarian Empire. Its Origins and History to 1204, Speculum 24 (1949), 167–206.

Vladimir Iliescu, Aachen

102. Politica, sviluppo socio-economico e storia della lingua: Italoromania Politik, sozioökonomische Entwicklung und Sprachgeschichte: Italoromania 1. 2. 3. 4. 5. 6.

1.

Le ragioni politiche e sociali di un ritardo storico Le Italie del Medioevo Una lingua senza uno Stato e senza una società Riflessi linguistici dell’unità politica Nuovi fattori di instabilità linguistica nell’Italia post-industriale Bibliografia

Le ragioni politiche e sociali di un ritardo storico

Solo nel corso del Novecento la nostra lingua è diventata patrimonio comune della maggioranza degli italiani. Per tutti i secoli precedenti l’italiano è stato invece attribuzione esclusiva di una ristretta fascia di letterati e, più in generale, di persone colte; anche questi pochi privilegiati dovevano del resto fare continuamente i conti, nell’uso effettivo della lingua, con i vari idiomi locali, dominatori indiscussi della comunicazione parlata così nel Settentrione come nel Mezzogiorno d’Italia. La rigogliosa vitalità dei dialetti e, d’altro canto, la progressiva ascesa quale lingua nazionale di un italiano scritto di derivazione toscano-letteraria, che però ha stentato moltissimo a diffondersi nell’uso parlato, costituiscono senza dubbio i principali caratteri distintivi di gran parte della storia linguistica d’Italia. Fenomeni di così ampia portata e di così lunga durata hanno inevitabilmente motivazioni complesse, le quali riflettono con particolare chiarezza il legame strettissimo e costante delle vicende linguistiche con le condizioni di fondo della realtà politica e sociale italiana. Le diverse componenti di questo intreccio storico erano riepilogate alle soglie dell’Unità, in un

noto passo del «Primato morale e civile degli italiani», da Vincenzo Gioberti, che non dimenticava di menzionare anche la scissione tra lo scritto e il parlato: «V’ha bensì un’Italia e una stirpe italiana congiunti di sangue, di religione, di lingua scritta ed illustre; ma divisa di governi, di leggi, d’instituti, di favella popolare, di costumi, di affetti, di consuetudini» (Gioberti 1842–43/1925, vol. 1, 92s.).

La mia ricostruzione si svolgerà lungo un itinerario espositivo necessariamente sintetico, toccando per gradi successivi alcuni momenti e aspetti fondamentali del rapporto tra lingua, politica e società dal Medioevo a oggi. Anticipo in un quadro sintetico gli snodi problematici ai quali sarà dedicata via via attenzione nelle pagine seguenti: (1) l’accentuata frammentazione politica e lo sviluppo di un vivace policentrismo urbano nell’Italia medievale, che aggiunsero ulteriore linfa alla costitutiva molteplicità dei volgari presenti nelle diverse aree geografiche della penisola, una molteplicità messa in luce con chiarezza già da Dante; (2) la consacrazione di un dialetto passato trionfalmente al vaglio della grammatica e della retorica, il toscano letterario, a lingua comune dell’uso scritto, evento verificatosi nella prima metà del Cinquecento con il contributo essenziale dell’industria tipografica e senza alcun significativo atto di dirigismo linguistico da parte dei governi; (3) la persistenza nei vari Stati regionali presenti sulla scena politica italiana tra Cinquecento e Settecento di un municipalismo oligarchico fondato su privilegi di stampo nobiliare, con la sua intrinseca tendenza alla staticità sociale, culturale e linguistica;

1168

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

(4) gli effetti salutari dell’Unità politicoamministrativa, che determinò un risoluto progresso nel percorso storico di identificazione tra la comunità nazionale e la sua lingua, favorendo il superamento delle antiche fratture tra lo scritto e il parlato, tra l’uso colto e l’uso popolare dell’italiano; (5) le nuove questioni che si pongono per la nostra lingua nella società di oggi, in cui tendono ad assumere un ruolo sempre più dominante i nuovi rivoluzionari sistemi di comunicazione informatica e telematica.

2.

Le Italie del Medioevo

Il prolungato stato di frantumazione politica costituisce uno dei tratti più caratteristici e rilevanti della storia italiana, con inevitabili conseguenze su tutti gli aspetti della vita del Paese. Fondamentali fattori predisponenti sono stati più volte indicati da un lato nella stessa collocazione dello Stivale, proiettato dall’arco alpino verso il centro del Mediterraneo, in un crocevia strategico tra Oriente e Occidente, tra Settentrione e Meridione del vecchio mondo, dall’altro nella particolare conformazione del suolo, con la forte dorsale appenninica a marcarne ulteriormente lo sviluppo longitudinale e a separarne le estesissime coste, con la straordinaria varietà morfologica, climatica e ambientale che caratterizza il territorio della penisola e delle isole. I caratteri della geografia hanno quanto meno assecondato gli eventi della storia nell’attivazione di meccanismi disgregativi che raggiungono proprio nel Medioevo i picchi più elevati di ampiezza e incisività. Per quanto riguarda in particolare la tumultuosa vicenda politica di questo periodo, appare legittima una scansione in tre fasi. La prima e più dirompente di esse si svolge nei secoli immediatamente posteriori al crollo dell’impero, quando il tessuto organizzativo e comunicativo che Roma aveva stabilito, non senza ostacoli e frizioni, tra i diversi popoli presenti nell’Italia antica subisce un generale processo di logoramento e di lacerazione, sotto l’urto sempre più rovinoso delle successive ondate di invasori. Se con i Goti e poi con i Bizantini si era conservata, almeno sotto il profilo strettamente istituzionale, l’unità della penisola, con l’irruzione longobarda della seconda metà del VI sec. si delinea per la prima volta il tema storico delle «due Italie» (Abulafia 1991): un’Italia longobarda, nell’area centro-set-

tentrionale e nei ducati di Spoleto e di Benevento, contrapposta a un’Italia bizantina, comprendente il litorale veneto, la Liguria, il ‘corridoio’ da Ravenna a Roma (con il Patrimonium Petri in posizione di specifico rilievo), Napoli, la Puglia, la Calabria e le isole. La discesa dei Franchi, al seguito del futuro imperatore Carlo Magno, segna sullo scorcio dell’VIII sec. una svolta significativa. In questa seconda fase si contendono il potere in Italia quattro-cinque forze politiche di diverso peso: mentre i Franchi tendono a consolidare la vasta supremazia acquisita nel Centro-Nord, il Centro-Sud rimane diviso in entità territoriali di minore estensione, controllate rispettivamente dalla Chiesa, dai Longobardi e dai Bizantini; nel corso del IX sec., poi, la conquista araba della Sicilia introduce sulla scena meridionale (e più in generale italiana) un altro notevole elemento di frattura. L’affermazione normanno-sveva sull’intero Mezzogiorno e l’esperienza ben diversa dei Comuni nel Settentrione improntano in modo contraddittorio la terza fase, che si realizza pienamente tra l’XI e il XIII sec., ma al tempo stesso produce un sistema di equilibri divergenti destinato a diventare una costante strutturale della storia italiana. La conquista normanna raccoglie tutti i territori a Sud di Roma in un ampio e solido organismo geopolitico, che si imporrà nell’Italia frammentata come il ‘Regno’ per antonomasia, conservando integra la propria fisionomia unitaria fino al 1860, sia pure con vari rivolgimenti dell’assetto interno e con un intervallo durante il dominio aragonese della Sicilia. Nel medesimo tornante cronologico il Settentrione è investito da un processo di senso opposto. Qui, infatti, l’inquadramento feudale dei domini franchi, già di per sé incline alla polverizzazione amministrativa, perde ogni residua coerenza e stabilità ad opera dei vari potentati locali, soprattutto cittadini. Questa pluralità di forze indigene sospinte da interessi di tipo affine promuove, con il contributo determinante dei dinamici ceti emergenti di estrazione borghese, la grande stagione della civiltà comunale. Si precisa così nei suoi contorni definitivi quella fondamentale discrasia storica tra le «due Italie» che per la varietà, l’ampiezza e la rilevanza delle sue implicazioni – tra cui un diverso modo di concepire il rapporto del cittadino con il potere, di tipo più ‘comunale’ e diretto nel Nord, più ‘statuale’ e burocratico nel Sud – avrebbe segnato in modo

102. Politica, sviluppo socio-economico e storia della lingua: Italoromania

permanente lo sviluppo nazionale (cf. Abulafia 1991; Petraccone 2000). Alle tre grandi fasi dell’evoluzione storico-politica ora richiamate corrispondono altrettante fasi dell’evoluzione storico-linguistica, con un parallelismo quasi perfetto, purché si tenga conto naturalmente della maggiore vischiosità dei processi linguistici rispetto alle vicende militari, ai rovesci istituzionali e agli stessi mutamenti della società. Nella prima fase il disfacimento dell’Impero e la formazione dei regni barbarici, con le loro gravi conseguenze sul piano sociale, economico e culturale, determinano una frattura della sostanziale continuità e della relativa unità che la tradizione latina poteva ancora vantare in epoca tardo-imperiale. All’indebolimento della norma grammaticale si collega l’emersione incontrollata dei fenomeni di disomogeneità diatopica, diastratica e diafasica: elementi propri delle varietà locali, popolari, informali si presentano con frequenza sempre maggiore (senza particolari intenti espressivi) nei testi scritti in latino, denunciando macroscopicamente l’accentuata instabilità della situazione linguistica. Nella seconda fase le crescenti tensioni diglottiche tra il latino e le varietà inferiori evolvono verso un netto bilinguismo (per la nozione di «diglossia» cf. Ferguson 1959/73). La definitiva costituzione di un nuovo sistema linguistico, certificata dalle prime coerenti testimonianze di scrittura volgare, non si spiega solo con una ‘presa di coscienza’ determinata dalla «rinascita carolingia» della cultura e dalla conseguente restaurazione scolastica del latino, che peraltro favorì certamente la percezione dello iato non più colmabile tra la norma grammaticale e l’uso spontaneo (cf. Petrucci 1994, 34). L’affermazione dell’autonomia del volgare riflette piuttosto la ‘presa d’atto’ di tutto un complesso di fattori politici, sociali, economici e culturali che imponevano l’adozione, in concorrenza con il latino, di un ulteriore adeguato strumento linguistico. «L’antico uso di combinare latino e volgare in talune scritture e il nuovo sforzo di dare al volgare una veste scritta non risultarono, per un buon tratto di tempo, due operazioni radicalmente diverse» (Sabatini 1968/96, 243).

Fu appunto l’urgenza di una realtà storica profondamente mutata a sollecitare infine il passaggio dai progressivi esercizi di svezzamento alla totale emancipazione del volgare dal latino. Nella terza fase la forte crescita

1169

demografica ed economica, con la straordinaria rinascita della civiltà cittadina e con il nuovo ruolo assunto dagli esponenti dei ceti mercantili e delle libere professioni, produce effetti salutari anche sullo sviluppo del volgare, che amplia le sue sfere d’uso dalla comunicazione quotidiana a varie tipologie testuali: in successione temporale emergono specifici filoni di scrittura pratica (notarile, amministrativa, commerciale, epistolare), composizioni poetiche di argomento religioso e profano, volgarizzamenti e prose originali di vario genere (cf. Casapullo 1999). Questa produzione in volgare rispecchia con puntualità lo stato di frammentazione politica e linguistica che caratterizzava l’Italia medievale. Anteriormente all’età di Dante le condizioni più favorevoli al sorgere di una scrittura sovraregionale si producono – a riprova del nesso tra politica e lingua – nel regno fortemente accentrato di Federico II : qui, grazie all’eccellenza culturale della corte sveva, e all’interno di un più vasto disegno perseguito dall’imperatore (si pensi alla creazione dell’Università di Napoli), fiorisce nella prima metà del Duecento la scuola poetica siciliana, i cui testi, trasmessi in una veste linguistica ‘normalizzata’ dai copisti toscani, danno avvio alla tradizione letteraria italiana. Si tratta di una preminenza storica riconosciuta dallo stesso Dante, che nel De vulgari eloquentia è il primo autorevole esploratore delle effettive possibilità di elaborazione teorica e pratica di un volgare illustre italiano, ma proprio in quanto tale è anche il primo attentissimo testimone della frazionata realtà linguistica della penisola. L’analisi dantesca – mirante, è opportuno sottolinearlo, alla fondazione di un ben preciso paradigma letterario – stabilisce una prima fondamentale partizione tra i due versanti appenninici, assumendo il criterio geografico, più comodamente gestibile per la sua neutralità, anche dove i dati politici e culturali (oltre che linguistici) avrebbero suggerito piuttosto una prospettiva NordCentro-Sud. Dante distingue quindi almeno quattordici regioni con i relativi volgari, essi stessi soggetti a variabilità interna, persino nell’ambito dello stesso municipio: sul versante occidentale, «Apulia» tirrenica (dal Garigliano alla punta della Calabria), Roma, Ducato di Spoleto, Toscana, «Ianuensis Marchia» (l’attuale Liguria); sul versante orientale, «Apulia» adriatica, «Marchia Anconitana», Romagna, Lombardia (in accezione più ampia dell’attuale),

1170

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

«Marchia Trivisiana cum Venetiis», Friuli e Istria. La Sardegna e la Sicilia vengono annesse ai territori dell’area continentale tirrenica; ne discende un’interessante convergenza siculo-toscana (si ricordi ancora che Dante leggeva i poeti siciliani in manoscritti fortemente toscanizzati). In un quadro di partenza attraversato da discontinuità idiomatiche tanto marcate, il successo del volgare della Toscana, avviato dalla fine del Duecento all’insegna del duplice primato di questa regione nella letteratura e negli affari, era destinato a scontrarsi nell’Italia mediana e settentrionale contro l’orgoglioso autonomismo dei vari centri cittadini, nell’Italia meridionale contro l’immobilismo di una società organizzata su basi feudali: «citando casi estremi, ben diversamente motivata è la refrattarietà della Liguria, dove vige una robusta tradizione locale, da quella della Lucania e della Calabria, per le quali si ignorano manifestazioni scritte di un qualsiasi volgare fino al Quattrocento inoltrato» (Sgrilli 1988, 430).

3.

Una lingua senza uno Stato e senza una società

Nella prima metà del Quattrocento si completa il processo di riassestamento della società italiana post-comunale, con l’aggregazione delle città-Stato in più vasti nessi politico-territoriali organizzati intorno ai centri più importanti o ai prìncipi più autorevoli. La pace di Lodi (1454) sancisce la formazione o il consolidamento di una pluralità di «Stati regionali», a Milano, a Venezia, a Firenze, nel Piemonte, nei territori della Chiesa, nel Regno di Napoli, che caratterizzeranno l’accidentata geografia politica italiana fino all’età napoleonica. La mancanza di uno Stato in grado di affermare la propria supremazia su tutti gli altri ostacolerà fortemente l’unificazione del Paese, suscitando nel contempo gli appetiti espansionistici delle grandi potenze europee. Lo stesso dominio straniero sulla penisola, a partire dal Cinquecento, non varrà comunque a sanare il cronico problema del frazionamento: a questo proposito è stato possibile dire, con un significativo paradosso, che «l’Italia non ha mai avuto la fortuna di essere occupata per intero da un medesimo invasore» (Galli della Loggia 1998, 18). Per quanto riguarda specificamente la diffusione di un modello linguistico unitario, si

impone una distinzione tra la fase quattrocentesca (pregutemberghiana) e quella postcinquecentesca (gutemberghiana): la prima fase è caratterizzata dalla formazione, nel parlato civile delle corti o nei documenti prodotti dalle cancellerie, di koinài linguistiche sovralocali, in cui le punte idiomatiche sono mitigate attraverso il riferimento al latino e al toscano (cf. Tavoni 1992); nella seconda e più matura fase il toscano letterario diviene, grazie al contributo fondamentale della stampa, la lingua comune dell’uso scritto, dotata di un’eccellente codificazione e capace di conquistarsi rapidamente un posto di rilievo tra le grandi lingue di cultura europee (cf. Trovato 1994; Marazzini 1993). «Con l’avvento del nuovo potente mezzo di comunicazione, la sede dell’elaborazione di un modello unitario si trasferisce da un luogo reale com’è la corte, centro di pratiche linguistiche di alto livello sia sul piano dello scritto sia su quello del parlato, a un luogo culturale com’è invece il libro, nel quale lo scritto (e solo lo scritto) celebra la sua apoteosi. È evidente la convergenza tra questo processo e l’altro analogo che ha determinato la sconfitta dei teorici della lingua cortigiana e la vittoria del Bembo, assertore appunto di una varietà libresca. Nella particolare situazione italiana, caratterizzata dalla mancanza di un centro capace di egemonia linguistica, l’interesse per la definizione e la diffusione di un modello standardizzato spinge l’editoria ad accogliere e a promuovere il più collaudato canone disponibile, quello trasmesso dalla grande letteratura fiorentina del Trecento» (Trifone 1993, 428; sulla cosiddetta ‘teoria cortigiana’, e sulle esperienze linguistiche cui essa intendeva richiamarsi, cf. Giovanardi 1998).

Visto che dal Cinquecento all’Ottocento un modello di lingua comune generalmente apprezzato in ogni parte d’Italia c’è stato, visto inoltre che non sono mai emerse alternative linguistiche realmente praticabili sul piano nazionale, non si può fare a meno di domandarsi perché tale modello non sia riuscito, in un lasso di tempo così lungo, ad affermarsi anche come strumento dell’uso popolare e parlato. La frammentazione politica della penisola spiega solo in parte questa sorta di disturbo della crescita di cui è stata vittima la lingua italiana, un disturbo che affonda le sue radici in più ampie e profonde patologie dello sviluppo del Paese. Si consideri innanzitutto che nei vari Stati regionali si impongono sistemi di potere oligarchico ferreamente codificati, atti a confermare la situazione di privilegio dei patriziati cittadini, con grave detrimento per la mobilità sociale.

102. Politica, sviluppo socio-economico e storia della lingua: Italoromania «Dalla seconda metà del Quattrocento al tardo Seicento in tutti i centri urbani della penisola le oligarchie locali, largamente informali, si trasformano in nobiltà più rigidamente formalizzate: ovunque si precisano regole di appartenenza al ceto dominante, si fissano criteri di ammissione, se ne specificano i caratteri distintivi. Il processo conosce la sua più alta espansione tra la metà del XVI secolo e i primi del XVII : sono questi infatti i decenni durante i quali si sviluppa in Italia anche una letteratura volta a dare fondamento ideologico e giuridico all’assetto nobiliare della società italiana, dando luogo a una concezione che non sarà più messa in discussione per oltre un secolo» (Angiolini 1997, 305).

Un altro aspetto rilevante è il complessivo declino o ristagno demografico, a partire dalla seconda metà del Cinquecento, delle città italiane, che si accompagna a un sensibile incremento della popolazione rurale (cf. Sonnino 1996), inserita in circuiti di relazione più limitati e più semplici, tali da non stimolare in modo incisivo il passaggio dal dialetto alla lingua. Va anche sottolineata l’assoluta inconsistenza, almeno fino alle riforme di epoca illuministica, della politica scolastica pubblica, cronicamente incapace di promuovere l’accesso di ampi strati popolari all’alfabetizzazione, e quindi anche di consentire l’apprendimento di massa dell’italiano (→ Art. 106). Le gravi disuguaglianze della società e la scarsa circolazione della cultura cospirano quindi con le barriere imposte dall’assetto politico-amministrativo nel deprimere le possibilità, le occasioni e le stesse esigenze di accesso popolare alla lingua comune. I problemi di diffusione dell’italiano sono stati aggravati in misura notevole dalla confluenza delle spinte conservatrici sopra accennate con gli interessi localistici dominanti all’interno della compagine sociale e delle istituzioni politiche. Per citare soltanto un caso esemplare, ancora nel Settecento l’ingresso di elementi nuovi nel patriziato milanese, i cui membri si spartivano le più alte cariche dell’amministrazione cittadina, era subordinato non solo alla disponibilità di ingenti patrimoni, ma anche a requisiti quali «la residenza da almeno un secolo della famiglia in Milano, l’appartenenza ad un’antica nobiltà e la rigorosa esclusione della famiglia dal commercio e da altre professioni considerate vili» (Carpanetto / Ricuperati 1998, 77).

Il formalismo retorico e il particolarismo dialettale sono stati in ultima analisi i corri-

1171

spettivi linguistici del conservatorismo e del localismo che hanno caratterizzato, per l’appunto, la vita degli Stati regionali preunitari. L’orientamento preferenziale dei detentori del potere (un potere da intendere qui nell’accezione più ampia possibile, e tuttavia controllato pur sempre da pochi e circoscritti gruppi di riferimento) è andato naturalmente a rivolgersi, con contraddizione solo apparente, verso i poli alternativi dell’italiano aulico e del dialetto. Dalla combinazione di questi due sistemi linguistici antitetici e concorrenti scaturiva infatti una sorta di supersistema di difesa dei privilegi acquisiti, in grado di assicurare una duplice efficace copertura, ‘verticale’ e ‘orizzontale’, rispetto ai tentativi di ascesa interna e di ingerenza esterna. Sul piano verticale, il supersistema in questione si avvaleva di un raro e sofisticato organismo retorico-grammaticale, una lingua di eccellenza specificamente destinata agli impieghi della sfera formale e pubblica, che veniva quindi preclusa, anche per tale via, alla partecipazione attiva delle classi inferiori; mentre sul piano orizzontale era la fresca e spontanea parlata locale a rispondere alle normali esigenze della comunicazione quotidiana e insieme a marcare l’appartenenza dell’individuo al territorio, con le prerogative e i diritti che ne conseguivano rispetto ai forestieri. Non che siano mancate, da parte di individui e ambienti colti di mentalità più aperta e di indole meno conformista, esperienze comunicative di segno diverso, forme di espressione linguistica più duttili, al tempo stesso regolate e libere, interpretazioni della norma meno impettite, più sensibili all’influsso dell’uso colloquiale e popolare. Vi sono inoltre cospicui filoni di scrittura, come la lettera familiare, il diario privato o il testo teatrale, costituzionalmente inclini a tradurre nelle proprie specifiche forme una serie di materiali desunti dalla dimensione dell’oralità, non esclusi certi tratti spiccatamente «irregolari» tipici del parlato spontaneo (cf. Folena 1985; Le forme del diario 1985; Trifone 2000). Né si possono trascurare le testimonianze di tanti uomini e donne di umile condizione che sono riusciti a forzare la dura barriera imposta dall’ordinamento della società e a conquistare il difficile traguardo della lingua scritta, sia pure fermandosi spesso al livello di un italiano imperfetto e instabile, nel quale tendevano a riaffiorare in modo inavvertito elementi caratteristici del fondo dialettale (cf. Bartoli

1172

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Langeli 2000; D’Achille 1994). Ma tutta questa ingente e multiforme casistica, che ha suscitato e continua a suscitare un comprensibile interesse da parte degli studiosi (cf. i saggi raccolti in Bruni 1992–94), va ricondotta alle innegabili risorse di democraticità immanente della nostra tradizione di vivere civile, piuttosto che a progetti organici e a interventi istituzionali di avanzamento e di modernizzazione della società, della cultura e quindi anche della lingua. Si tratta, se è consentito esprimersi così, di una manifestazione di relativa autonomia del corpo rispetto alla testa del Paese. L’apertura di spazi inattesi di mobilità era favorita in alcuni casi da una certa ambivalenza del potere: si pensi soprattutto all’ambivalenza che caratterizza il potere italiano più radicato nella compagine sociale, quello della Chiesa cattolica, con il suo doppio volto aristocratico e popolare, autoritario e misericordioso, dogmatico e conciliante.

4.

Riflessi linguistici dell’unità politica

L’unità d’Italia, proclamata nel 1861 e realizzata nel 1870 con la conquista di Roma, ebbe profonde conseguenze non solo sul piano politico, ma anche su quello economico, sociale e culturale. Si avviò allora una fase di trasformazione e di sviluppo in tutti i settori della vita nazionale, con inevitabili riflessi sulla lingua italiana, che cominciò a diffondersi presso strati più ampi della popolazione e in ambiti d’uso rimasti per secoli dominio esclusivo dei dialetti. I moti migratòri, strettamente legati ai processi di industrializzazione e di urbanizzazione, provvedono a scompaginare i vecchi equilibri linguistici, favorendo il contatto e l’interazione fra ingenti masse di dialettofoni e di queste con gli italofoni alfabetizzati. La burocrazia, l’esercito, gli stessi apparati politici e sindacali diventano centri di diffusione della lingua nazionale; opera nello stesso senso lo sviluppo dell’istruzione, segnato peraltro da ritardi e squilibri. Il modello del fiorentino contemporaneo può giovarsi del patrocinio manzoniano, di una politica scolastica favorevole e della diffusione capillare di opere come Pinocchio (Castellani 1986); ma la dinamica sociolinguistica segue altre strade, e l’uso parlato dell’italiano tende a diffondersi sulla base delle diverse varietà regionali. In questo contesto cresce l’importanza del Settentrione, con i suoi grandi centri urbani indus-

trializzati nei quali la cultura è più diffusa, e di Roma, nuova capitale, fonte di un’italianità nativa non troppo distante da quella toscana. Il progresso della stampa periodica porta alla nascita del linguaggio giornalistico moderno, mentre esclusivamente novecentesca sarà l’affermazione degli altri media contemporanei: il cinema, arricchito negli anni ’40 dal sonoro; la radio, in grado di diffondere capillarmente conoscenze senza richiedere come prerequisito l’alfabetizzazione; la televisione, che unisce la forza d’impatto spettacolare del cinema e la capacità di penetrazione sociale della radio (su tutti gli aspetti qui accennati resta fondamentale la ricostruzione di De Mauro 11963/21995; importanti anche Serianni 1990 e Mengaldo 1994). Dal punto di vista demografico e sociale, l’Italia degli anni dell’Unità, pur disponendo di una cultura urbana più intensa di quella francese o spagnola, rimaneva tuttavia un paese essenzialmente agricolo, con oltre la metà della popolazione dedita al lavoro della terra. «Lungo tutto l’arco del XVIII secolo e ancora, in buona misura, fino alla metà di quello successivo, la popolazione aumenta soprattutto nelle campagne, mentre lo sviluppo demografico delle città appare, nel complesso, assai poco dinamico» (Del Panta 1996, 135).

Secondo il censimento del 1861, solo il 20 % degli italiani risiedeva in centri urbani con oltre 20.000 abitanti (ib., 207), cioè nei centri che agiscono come fonti di innovazione e irradiamento linguistico rispetto al territorio circostante. In una situazione del genere le possibilità di contatti e scambi sociali, e quindi anche linguistici, erano assai circoscritte: per la maggior parte degli italiani il dialetto costituiva lo strumento necessario e sufficiente ad assolvere i compiti comunicativi di base cui occorreva far fronte. Non a caso le punte di massimo conservativismo dialettale competevano alle zone in cui la scarsa urbanizzazione, insieme alla carenza o all’inefficienza del sistema viario, rendevano inattuabile il processo di osmosi tra gruppi umani. Questo stato di cose si modifica progressivamente a partire dagli anni ’70, quando la caduta delle barriere regionali, la riorganizzazione su base provinciale delle strutture amministrative, il notevole miglioramento dei sistemi di trasporto agevolano le migrazioni interne, stimolate dalla ricerca di elevazione socio-economica (cf. Gambi

102. Politica, sviluppo socio-economico e storia della lingua: Italoromania

1982). Le direttrici del fenomeno migratorio sono essenzialmente due: dal Mezzogiorno verso il Settentrione in via di industrializzazione e dalle campagne verso i più avanzati centri cittadini. Per avere un’idea del rimescolamento demografico messo in moto da questa imponente massa di persone basti pensare che nel 1871 nessuno dei maggiori comuni urbani arrivava a mezzo milione di abitanti, mentre nel 1921 tale quota era raggiunta o superata da cinque città: Torino passa da 211.000 abitanti del 1871 a 500.000 del 1921, Milano da 291.000 a 818.000, Genova da 256.000 a 542.000, Roma da 212.000 a 660.000, Napoli da 489.000 a 860.000 (cf. Del Panta 1996, 207). Le conseguenze linguistiche che il processo migratorio indirettamente innesca si riveleranno vaste, profonde e durature. Il contatto fra persone di varia origine e provenienza all’interno di un’unica compagine urbana, infatti, sollecita l’elaborazione di uno strumento di mediazione comunicativa. Ciascuno deve faticosamente rinunciare alle peculiarità più marcate del proprio dialetto e ‘tesaurizzare’ ai fini relazionali gli elementi comuni con i dialetti degli altri. La varietà urbana preesistente, poi, funge insieme da punto di riferimento obbligato e da collante naturale, grazie all’indubbio prestigio esercitato nei confronti dei nuovi arrivati, tanto maggiore quanto più alta è la funzione di polo attrattivo della città. Parallelamente, il contatto linguistico ha come ulteriore conseguenza l’indebolimento della parlata cittadina, che quasi dappertutto va man mano rinunciando ai tratti più tipicamente locali, in nome di quella ‘solidarietà’ linguistica cui i nativi devono necessariamente disporsi, se non altro per arginare l’impatto delle ingenti masse di inurbati. Anche il reclutamento obbligatorio dell’esercito su base nazionale ha avuto una notevole importanza nel diffondere il tipo linguistico unitario. A volte proprio il servizio militare era l’unica occasione per entrare in rapporto diretto con realtà linguistiche diverse dalla propria parlata nativa e con lo stesso l’italiano scritto, grazie alle scuole che l’esercito approntava per gli analfabeti. La diffusa abitudine degli ufficiali piemontesi di usare il proprio dialetto fu combattuta attraverso la consegna generalizzata di parlare italiano. Naturalmente la lingua che risuonava nelle camerate e che in parte si rifletteva nelle lettere dei soldati ai familiari era ben lungi dal potersi definire immune dal re-

1173

gionalismo; per quanto riguarda in particolare la sua espressione scritta, si configurava piuttosto come italiano popolare (non a caso l’antesignano degli studi sull’italiano popolare è Leo Spitzer, il quale nel 1921 pubblicò e commentò appunto un corpus di lettere di soldati italiani: cf. Spitzer 1976). Al grande fenomeno delle migrazioni interne si somma il flusso emigratorio che nell’arco di un secolo o poco più conduce fuori dai confini nazionali un numero enorme di italiani: oltre 25 milioni, secondo stime basate sui dati ufficiali relativi agli espatri (cf. Del Panta 1996, 196). L’esodo di massa in terra straniera, che raggiunge i picchi estremi di intensità tra la fine dell’Ottocento e l’inizio del Novecento, assesta un’altra seria spallata all’analfabetismo e alla dialettofonia attraverso molteplici vie: in primo luogo, assottigliando la schiera degli analfabeti e dei dialettofoni soprattutto nelle regioni contadine (Veneto, Friuli, Mezzogiorno d’Italia), più arretrate dal punto di vista socio-culturale e insieme più interessate dal fenomeno delle partenze verso l’estero; in secondo luogo, grazie alla diminuita densità abitativa, migliorando indirettamente le condizioni economiche di coloro che restano in patria, i quali possono così disporre di maggiori risorse anche per l’istruzione; infine, consentendo agli emigrati analfabeti di prendere finalmente coscienza dell’importanza dell’istruzione e quindi di farsene essi stessi promotori da lontano. Sono infatti gli stessi analfabeti che «insistono in ogni occasione, quando mandano lettere a casa, perché i bimbi siano mandati a scuola, e nella loro corrispondenza ritorna frequente, doloroso, il lamento di non saper scrivere e leggere» (Lussana 1913, 134).

Ancora il censimento del 1861 ci informa che gli italiani in grado di leggere e scrivere all’indomani della costituzione del Regno erano meno di un quarto dell’intera popolazione del territorio allora annesso, inserendo nel computo anche i molti che sapevano a malapena tracciare la propria firma. In alcune zone del Mezzogiorno la percentuale di analfabeti saliva a più del 90 %, e sfiorava il 100 % nel caso della popolazione femminile (cf. Vigo 1971). In mancanza di statistiche sicure e partendo dal presupposto che la mera frequentazione della scuola elementare non bastasse a garantire una duratura padronanza dell’italiano, Tullio De Mauro ha fissato presuntivamente al 2,5 % la per-

1174

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

centuale della popolazione in grado di affrancarsi dall’uso del dialetto, una quota comprensiva di tutti coloro che avessero frequentato la scuola postelementare (meno dello 0,9 %), oltre che dei 400.000 toscani e dei 70.000 romani semplicemente alfabetizzati, ammessi in considerazione della contiguità dei loro dialetti con la lingua comune (cf. De Mauro 11963/21995, 42 s.). A questa stima si è opposto Arrigo Castellani, il quale ha esteso ad altre zone del Lazio, dell’Umbria e delle Marche il criterio applicato da De Mauro per la Toscana e per Roma, ha incluso nel computo quasi tutti i toscani, italofoni ‘per diritto di nascita’, e ha aggiunto tra gli italofoni per cultura anche i religiosi e chi avesse fruito di un’istruzione domiciliare. Rifacendo i calcoli su queste nuove basi, negli anni dell’unificazione gli italofoni sarebbero stati circa il 9,5 % della popolazione (cf. Castellani 1982). Si impone a questo punto una considerazione circa il pericolo insito nel valutare statistiche del genere come dati assoluti: occorre tenere presente, infatti, che la lingua comune e la parlata locale sono i poli contrapposti di un sistema complesso, nel quale si possono distinguere chiaramente varie realizzazioni intermedie, riferibili piuttosto a un italiano regionale o a un dialetto incivilito (su questi aspetti è fondamentale l’insieme dei contributi presenti in Bruni 1992–94). Ciò premesso, risulta comunque innegabile che la grande maggioranza dei cittadini del nuovo Regno poteva dirsi, dal punto di vista linguistico, straniera in patria. Lo sviluppo dell’alfabetismo e, congiuntamente, la diffusione dell’italiano diventano problemi politici con cui la nuova classe dirigente non può evitare di misurarsi (cf. Catricalà 1995). Iniziative meritorie come la legge Casati del 1859 e la legge Coppino del 1877, che sanciscono la gratuità e l’obbligatorietà del primo biennio di scuola elementare, devono peraltro fare i conti con «le difficoltà dovute a un’organizzazione scolastica deficitaria e comunque diseguale nelle varie zone, alla scarsità e alla frequente impreparazione degli insegnanti, al perdurare – nonostante i provvedimenti ministeriali – di un tasso di evasione altissimo, alle stesse resistenze all’alfabetizzazione di massa opposte dalle classi agiate di ispirazione conservatrice» (→ Art. 106).

Questi fattori negativi, bilanciati in parte da una serie di fattori positivi connessi alla stessa formazione dello Stato unitario, non

impedirono un calo progressivo dell’analfabetismo, la cui incidenza generale si ridusse in un solo cinquantennio di oltre la metà (dal 69 % del 1871 al 27 % del 1921), pur restando sensibilmente più alta nelle regioni meridionali (per una puntuale analisi delle statistiche sull’alfabetismo nei cento anni successivi all’Unità, cf. Petrucci 1987, 93–127). Le città si confermano i veri centri di irradiazione della lingua comune da vari punti di vista. Qui si incontrano gruppi di parlanti di diversa provenienza; qui risiede la maggior parte degli italofoni ‘per cultura’; qui si trovano gli uffici, periferici o centrali, dello Stato unitario, dove la burocrazia, con tutto il suo apparato di impiegati, mette radici (ciò vale soprattutto per i capiluoghi regionali e per la nuova capitale d’Italia). Gli impiegati ‘forestieri’ sono costretti a sprovincializzare le loro parlate per comunicare con colleghi e utenti, veicolando in tal modo un tipo sostanzialmente unitario di lingua. Un’altra centrale di italianizzazione operante nelle principali città è rappresentata dalla stampa quotidiana, che conosce un considerevole sviluppo fin dai primi decenni postunitari. Tra i giornali che hanno iniziato la pubblicazione nella seconda metà dell’Ottocento troviamo molte delle maggiori testate italiane del nostro tempo: La Stampa di Torino (1867), il Corriere della Sera di Milano (1876), L’Arena di Verona (1866), Il Gazzettino di Venezia (1887), Il Piccolo di Trieste (1881), Il Secolo XIX di Genova (1886), Il Resto del Carlino di Bologna (1885), La Nazione di Firenze (1859), Il Messaggero di Roma (1878), il Roma e Il Mattino di Napoli (rispettivamente 1861 e 1892), il Giornale di Sicilia e L’Ora di Palermo (1860 e 1900), L’Unione Sarda di Cagliari (1889), La nuova Sardegna di Sassari (1891); si aggiunga un giornale specializzato, La Gazzetta dello Sport di Milano (1896). La graduale diffusione dell’alfabetismo e, insieme, l’esistenza di un unico grande Stato favoriscono l’allargamento del pubblico dei quotidiani. Con l’estensione del diritto al voto (1882) cresce l’interesse per gli articoli di argomento politico; ed è sempre viva la curiosità dei lettori per la cronaca locale. La produzione comincia a strutturarsi in forma industriale, tanto che alcune testate raggiungono alla fine del secolo la formidabile tiratura di centomila copie giornaliere, facendo impennare la richiesta di inserzioni pubblicitarie. Le nuove scoperte – in particolare il telegrafo e poi il

102. Politica, sviluppo socio-economico e storia della lingua: Italoromania

telefono – permettono di diffondere le notizie molto più velocemente, e contribuiscono alla nascita di un vero e proprio stile giornalistico, franto, conciso, ‘telegrafico’ appunto, in un primo tempo reso necessario dagli elevati costi di trasmissione.

5.

Nuovi fattori di instabilità linguistica nell’Italia post-industriale

La società e l’economia d’Italia sono investite da un generale processo di modernizzazione: nel giro di pochi decenni quella che era una realtà prevalentemente agricola si è evoluta in senso post-industriale. Le novità si susseguono ormai a un ritmo talmente accelerato da configurarsi come continue emergenze, portando in primo piano i temi della flessibilità professionale e della formazione permanente. Si affermano stili di vita più aperti e dinamici, che implicano il superamento di antichi vincoli nei rapporti tra le persone e, quindi, negli scambi tra i parlanti. In particolare, l’accesso all’occupazione risulta meno condizionato che in passato da fattori predeterminati quali l’attività paterna, il sesso e l’età. Gli aspetti principali della trasformazione del mercato del lavoro sono «l’accentuarsi del processo di terziarizzazione, l’emergere di una nuova disponibilità remminile, lo sviluppo della scolarità, la diffusione di modelli flessibili e l’orientamento della domanda verso le componenti più qualificate. È venuto meno il modello tradizionale, basato sul lavoro del capofamiglia e quindi sulla netta distinzione, in termini occupazionali, professionali, salariali, sindacali, tra un segmento ‘primario’ dell’offerta di lavoro, composto dagli uomini nelle età centrali, e un segmento ‘secondario’, composto dalle donne e dagli uomini giovani e anziani» (Zuliani 2000, 11).

Contribuisce ad arricchire l’articolazione del quadro la cospicua e crescente presenza di lavoratori stranieri: «L’Italia è ormai un paese di immigrazione. La stima del numero di stranieri residenti regolari al 1° gennaio 1999 nel nostro paese è pari a 1.126.000, con un’incidenza del 2 % sul totale della popolazione. L’incremento registrato nel corso del 1998 risulta superiore a quello dell’anno precedente e pari al 13,6 %» (ISTAT 1999, 131; ma nel 2005 gli immigrati sono quasi 3 milioni).

La classe di provenienza incide ancora fortemente sui destini professionali degli individui; le donne continuano a incontrare maggiori difficoltà degli uomini nella scelta

1175

dell’occupazione e nello sviluppo della carriera; la formazione scolastica non è collegata in modo adeguato con il mondo del lavoro; sussistono sacche di disagio soprattutto tra gli anziani, tra le famiglie numerose del Mezzogiorno e tra gli immigrati. Nonostante questi problemi, è innegabile un generale avanzamento della società e una migliore distribuzione delle risorse economiche e culturali. I progressi civili (nuove tecnologie incluse: si pensi all’influenza della televisione) si riflettono positivamente sull’uso dell’italiano, che si diffonde in misura sempre maggiore sul piano della comunicazione parlata oltre che di quella scritta, e mostra una nuova capacità di attrazione anche fuori dei confini nazionali, in particolare nei Paesi dell’area mediterranea (cf. Simone 1992). La ‘democratizzazione’ linguistica in atto porta a considerare in modo meno accigliato di un tempo una serie di forme e strutture tipiche dell’italiano parlato, tradizionalmente escluse dall’italiano scritto perché censurate dalla grammatica normativa: il pronome lui in funzione di soggetto è definitivamente riabilitato, l’uso di cosa al posto di che cosa nelle interrogative (cosa vuoi?) o di che al posto di in cui nelle temporali (il giorno che ci incontrammo) non scandalizza nessuno, mentre il tipo a me mi piace, di tono più trasandato, diviene il titolo ammiccante di una rubrica del dotto supplemento domenicale del Sole-24 ore (per una compiuta rassegna critica di questa fenomenologia emergente cf. Sabatini 1985, 154–184). L’impiego ora citato di a me mi in una sede di prestigio è riconducibile alla notevole diffusione, soprattutto nella stampa quotidiana e periodica, di «testi misti», caratterizzati dalla contaminazione di diversi piani culturali e dei corrispondenti modelli linguistici (Dardano 1994, 361–365). Per una sorta di nemesi storica, il parlato si prende una rivincita sullo scritto, rischiando però di depauperare la lingua dei suoi usi più raffinati e complessi, anche per l’inarrestabile tendenza a sostituire, in un numero sempre maggiore di circostanze, la scrittura a mano con il chiacchiericcio del telefono cellulare o della chat (sul rilancio planetario del parlato promosso dalla diffusione dei nuovi media cf. Simone 2000, 47–49). Con la chat, in particolare, nasce un genere discorsivo del tutto nuovo, una sorta di sintesi tra scritto e parlato fortemente influenzata dalle peculiarità del mezzo elettronico: questo moderno sistema

1176

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

di comunicazione consente infatti di scambiarsi via Internet messaggi digitati al computer del tutto paragonabili alle battute di un dialogo a viva voce, data la produzione e la fruizione sincrona, ‘in tempo reale’, degli interventi. L’inevitabile ridimensionamento dei processi di elaborazione testuale contribuisce a promuovere il largo ricorso da parte degli utenti delle chat al registro colloquialeinformale, con una frequente coloritura ludica di chiara impronta giovanile, e culmina nell’adozione dei cosiddetti emoticons, piccole icone di facce umane delineate con i segni della punteggiatura, che esprimono in modo ideografico anziché alfabetico una serie di emozioni (cf. Pistolesi 2004). L’effervescenza delle varietà costitutive del repertorio linguistico e l’esposizione a una congerie di stili comunicativi producono talvolta «un comprensibile senso di disorientamento nell’utente medio dell’italiano, che da un lato non può più contare sul tradizionale modello della lingua letteraria, dall’altro non può neppure surrogare quel modello con la lingua dei mass-media, troppo eterogenea e quindi incapace di garantire un punto di riferimento unitario» (Trifone 1999, 77).

In una situazione del genere dovrebbe crescere l’importanza della scuola come luogo deputato alla promozione di usi linguistici ‘virtuosi’, non certo nel senso dell’orchestrazione di campagne neopuristiche o dell’addestramento a un’esteriore abilità retorica, ma nel senso dell’educazione a una piena padronanza dei registri elevati, formali e tecnici della lingua, in aggiunta a quelli colloquiali sperimentati quotidianamente. Se le cose stanno così, appare discutibile una certa politica scolastica oggi di moda, orientata in sostanza a privilegiare saperi empirici immediatamente funzionali, come la navigazione in Internet (che oltre tutto gode già per suo conto di un enorme successo presso i giovani), rispetto a saperi astratti, scientifici e umanistici, più profondamente formativi. La situazione linguistica è ulteriormente movimentata dal declino dell’italiano scientifico, incapace di contrastare l’egemonia dell’inglese, e dalla sorprendente resistenza dei dialetti, o almeno di specificità diatopiche nettamente riconoscibili. Quest’ultimo fenomeno, in sé tutt’altro che negativo, fornisce d’altra parte un argomento di notevole potere suggestivo alle spinte centrifughe di

matrice localistica. Va rilevato, a tale riguardo, che i traguardi raggiunti dal Paese non hanno cancellato completamente il profondo stigma impresso da secoli di divisioni geopolitiche e socioculturali. Non si può non ammettere che il celebre aforisma «fatta l’Italia bisogna fare gli Italiani», ripetuto con insistenza negli anni successivi all’unificazione, conserva gran parte della sua attualità, se è vero che si continua ancora a discutere molto sulla stessa esistenza di un’identità comune del popolo italiano, a lamentare le sue carenze di senso civico, di coesione morale e di orgoglio nazionale. Si veda ad esempio la seguente affermazione di Alberto Asor Rosa, emblematica nel suo sconsolato pessimismo: «Io trovo che lo spirito pubblico in Italia – cioè il senso profondo della comunità nazionale sotto leggi e regole uniformi e valide per tutti – sia semplicemente a pezzi» (2000, 17). Simili giudizi e stati d’animo risentono certamente del successo di dimensioni inattese ottenuto nel Settentrione dai movimenti leghisti di opposizione allo Stato centrale (oltre l’8 % del totale dei voti nazionali alla Lega Nord nelle elezioni del 1992 e del 1994). È significativo che questi movimenti organizzino politicamente la difesa di posizioni ideologiche ed economiche ispirate a un ruvido autonomismo issando esplicitamente la bandiera della più remota tradizione comunale, e trovando proprio nella perdurante diversità degli accenti linguistici un appiglio per l’audace operazione di recupero. Si tratta di un’impostazione che ignora disinvoltamente una lunga e complessa vicenda di rapporti e di scambi tra le varie zone del Paese, con il ricco patrimonio comune di memorie, convinzioni, usanze e pratiche quotidiane per tale via accumulato (cf. Romano 11994/21997), ma che al tempo stesso conferma nel modo più clamoroso quanto siano profonde e tenaci le radici dell’antico particolarismo italiano.

6.

Bibliografia

Abulafia, David, Le due Italie. Relazioni economiche fra il Regno normanno di Sicilia e i comuni settentrionali, Napoli, 1991 (ed. orig. ingl. The two Italies: economic relations between the Norman kingdom of Sicily and the Northern Communes, Cambridge, 1977). Angiolini, Franco, La società, in: Greco, Gaetano / Rosa, Mario (eds.), Storia degli antichi stati italiani, Roma / Bari, 1997, 297–331.

102. Politica, sviluppo socio-economico e storia della lingua: Italoromania Asor Rosa, Alberto, Tre bandiere da riscoprire per un candidato premier, La Repubblica, 02/09/2000, 17. Bartoli Langeli, Attilio, La scrittura dell’italiano, Bologna, 2000. Bruni, Francesco (ed.), L’italiano nelle regioni, 2 vol., Torino, 1992–94. Carpanetto, Dino / Ricuperati, Giuseppe, L’Italia del Settecento. Crisi, trasformazioni, lumi, Roma / Bari, 1998. Casapullo, Rosa, Il Medioevo, Bologna, 1999. Castellani, Arrigo, Quanti erano gli italofoni nel 1861?, SLI 8 (1982), 3–26. –, Consuntivo della polemica Ascoli-Manzoni, SLI 12 (1986), 105–129. Catricalà, Maria, L’italiano tra grammaticalità e testualizzazione. Il dibattito linguistico-pedagogico nel primo sessantennio postunitario, Firenze, 1995. D’Achille, Paolo, L’italiano dei semicolti, in: SLIE 2 (1994), 41–79. Dardano, Maurizio, Profilo dell’italiano contemporaneo, in: SLIE 2 (1994), 343–430. De Mauro, Tullio, Storia linguistica dell’Italia unita, Roma / Bari, 1995 (11963). Del Panta, Lorenzo, et al., La popolazione italiana dal Medioevo a oggi, Roma / Bari, 1996. –, Dalla metà del Settecento ai nostri giorni, in: Del Panta et al. 1996, 131–212. Ferguson, Charles A., Diglossia, in: Giglioli, P. P. (ed.), Linguaggio e società, Bologna, 1973, 281– 300 (ed. orig. ingl. Diglossia, Word 15 (1959), 325–340). Folena, Gianfranco (ed.), La lettera familiare, Padova, 1985. Galli della Loggia, Ernesto, L’identità italiana, Bologna, 1998. Gambi. Lucio, L’evoluzione storica delle città in Italia fino agli inizi del nostro secolo: eventi urbanistici e loro rapporti con gli eventi demografici, in: Società Italiana di demografia storica, La demografia storica delle città italiane, Bologna, 1982. Gioberti, Vincenzo, Del primato morale e civile degli italiani, 3 vol., Torino, 1925 [1842–43]. Giovanardi, Claudio, La teoria cortigiana e il dibattito linguistico del primo Cinquecento, Roma, 1998. ISTAT = Istituto nazionale di statistica, Rapporto

sull’Italia. Edizione 1999 (1999); Rapporto sull’Italia. Edizione 2000 (2000), Bologna, 1996 ss. Le forme del diario, Padova, 1985. Lussana, Filippo, Lettere di illetterati. Note di psicologia sociale, Bologna, 1913.

1177

Marazzini, Claudio, Il secondo Cinquecento e il Seicento, Bologna, 1993. Mengaldo, Pier Vincenzo, Il Novecento, Bologna, 1994. Petraccone, Claudia, Le due civiltà. Settentrionali e meridionali nella storia d’Italia, Roma / Bari, 2000. Petrucci, Armando, Scrivere e no. Pratiche della scrittura e analfabetismo nel mondo d’oggi, Roma, 1987. Petrucci, Livio, Il problema delle Origini e i più antichi testi italiani, in: SLIE 3 (1994), 5–73. Pistolesi, Elena, Il parlar spedito. L’italiano di chat, e-mail e SMS, Padova, 2004 . Romano, Ruggiero, Paese Italia. Venti secoli di identità, Roma, 1997 (11994). Sabatini, Francesco, Dalla ‘scripta latina rustica’ alle ‘scriptae’ romanze’ (1968), in: id., Italia linguistica delle Origini, saggi editi dal 1956 al 1996, Lecce, 1996, 219–265. –, L’‘italiano dell’uso medio’: una realtà tra le varietà linguistiche italiane, in: Holtus, Günter / Radtke, Edgar (eds.), Gesprochenes Italienisch in Geschichte und Gegenwart, Tübingen, 1985, 154–184. Serianni, Luca, Il secondo Ottocento, Bologna, 1990. Sgrilli, Paola, L’espansione del toscano nel Trecento, in: Gensini, Sergio (ed.), La Toscana nel secolo XIV. Caratteri di una civiltà regionale, Pisa, 1988, 425–464. Simone, Raffaele, Una trama italiana, L’Italia 21 (1992), 53–55. –, La Terza Fase. Saperi che stiamo perdendo, Roma / Bari, 2000. Sonnino, Eugenio, L’età moderna (secoli XVI – XVIII ), in: Del Panta et al. 1996, 73–130. Spitzer, Leo, Lettere di prigionieri di guerra italiani 1915–1918, Torino, 1976. Tavoni, Mirko, Il Quattrocento, Bologna, 1992. Trifone, Pietro, La lingua e la stampa nel Cinquecento, in: SLIE 1 (1993), 425–446. –, La didattica dell’italiano tra scritto e parlato, in: Accademia Nazionale dei Lincei (ed.), Lingua e letteratura italiana: istituzioni e insegnamento, Roma, 1999, 75–83. –, L’italiano a teatro. Dalla commedia rinascimentale a Dario Fo, Pisa / Roma, 2000. Trovato, Paolo, Il primo Cinquecento, Bologna, 1994. Vigo, Giovanni, Istruzione e sviluppo economico in Italia nel secolo XIX , Torino, 1971. Zuliani, Alberto, Introduzione, in: ISTAT 2000, Bologna, 2000, 9–16.

Pietro Trifone, Siena

1178

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

103. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Galloromania Politik, sozioökonomische Entwicklung und Sprachgeschichte: Galloromania 1. 2. 3. 4.

Introduction Les facteurs extralinguistiques et leur impact linguistique Résumé Bibliographie

1.

Introduction

1.1. Dans l’article présent, nous devons tenir compte, outre les périodisations proposés par les linguistes (résumées de façon raisonnée pour le français par Eckert 1990; → art. 5), des diachronies sociale, économique et géopolitique, qui, elles, suivent leur propre cours et leur propre logique. Pour échapper aux divergences inévitables dans la périodisation de ces différents sous-systèmes historiques, nous suivons d’abord la tripartition du Moyen Age proposée par l’historien André Chédeville (91994), pour progresser ensuite siècle par siècle. 1.2. Au sein des sous-paragraphes constitués par ce classement chronologique, l’agencement consiste à donner, dans un premier temps, un panorama des traits les plus importants de l’histoire géopolitique, politique, constitutionnelle, économique et sociale de la Galloromania ou de la France, puis de focaliser ces données, dans un deuxième temps, sur les conséquences majeures au plan linguistique. Nous tenons à préciser que ces conséquences sont susceptibles de se manifester à trois niveaux: (a) au niveau de l’extension des langues gallo-romanes ainsi que de leur substitution à d’autres langues, (b) au niveau des transformations, qui, au sein des langues, affectent l’architecture des variétés, (c) au niveau des modifications apportées directement à la structure interne des langues et des variétés gallo-romanes.

2.

Les facteurs extralinguistiques et leur impact linguistique

2.1. La Gaule devient la France et le gallo-roman se transforme en français (des débuts jusqu’au Xe s.) 2.1.1. Malgré le traditionnel ‘Nos ancêtres, les Gaulois’, répété par des générations d’écoliers, personne ne conteste que le français est une langue romane. Le latin et ses variétés parlées et écrites dans les provinces gauloises de l’empire romain constituent la base des langues gallo-romanes. Ce fut entre 125 et 118 av. J.-C. que les Romains occupèrent la région située entre Marseille, Arles, Nîmes, Narbonne et Toulouse après avoir été appelés par les colons grecs de Marseille pour les aider dans un conflit militaire avec les Ligures, les Allobroges et les Avernes. Ainsi commença la colonisation de cette région par les Romains, suivie de sa latinisation profonde. Sous le nom de Provincia Gallia Narbonensis elle développa vite des liens sociaux et économiques très étroits avec les autres provinces romaines et permit aux Romains de contrôler leurs communications avec les provinces ibériques. Après sa conquête par Jules César (58–51 av. J.-C.), le reste de la Gaule fut rattaché à l’empire romain. Jusqu’au III e s. s’ensuivit une phase de stabilité politique, économique et sociale garantie par Rome, la pax romana. Sans que les Romains eussent recours à des moyens tyranniques, le latin s’imposait comme langue dominante en Gaule. L’immigration de colons romains (assez faible), l’urbanisation, l’administration, le système scolaire, l’échange commercial accru et, plus tard, le christianisme sont des facteurs qui privilégièrent le latin. Ce fut au plus tard au VI e s. que les derniers vestiges linguistiques du celtique continental disparurent. A partir du III e s., les provinces de la Gallia se virent constamment attaquées par des tribus germaniques. Rome réagit par une politique de pacification reposant sur la coopération et sut maintenir son contrôle sur les provinces gauloises pendant un certain temps. Cependant, au tournant des IVe et Ve s., la situation s’aggrava: l’Imperium

103. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Galloromania

Romanum, déstabilisé par les invasions jusqu’à son centre italique, n’avait plus les moyens de résister et s’effondra en 476. Parmi les peuples germaniques envahissant le territoire de la Gaule, les Francs s’illustrèrent au Ve s. comme les plus compétitifs. Burgondes et Wisigoths laissèrent aux Francs les places-fortes qu’ils détenaient dans le Sud-Est et le Sud-Ouest de la Gaule, de sorte qu’un royaume franc, d’une extension respectable, put se former dans la Gallia. Au VI e s., les souverains mérovingiens arrivèrent à garantir une certaine stabilité extérieure à ce royaume, sans que pour autant celui-ci eût atteint l’essor culturel, politique et économique de l’époque gallo-romaine. La victoire de Charles Martel contre les Sarrasins (Poitiers, 732) fut la base de l’avènement de la dynastie carolingienne à partir de 751, dynastie qui perdura jusqu’en 987 dans la partie ouest de l’Empire franc et qui ajouta à la stabilité externe un surplus de stabilité interne. Aux époques mérovingienne et carolingienne, dans la vie sociale, juridique, administrative, linguistique et religieuse, les traditions gallo-romaines coexistaient avec les traditions germaniques, s’entremêlaient avec elles et, assez souvent, l’emportaient sur elles. Le paysage rural restait organisé en domaines indépendants. La plupart des villes, cependant, perdirent une bonne partie de leurs fonctions administratives. Constitutionnellement, les royaumes mérovingiens continuèrent la tradition de la chefferie tribale transformée tant bien que mal en une ‘royauté tribale’. Les Carolingiens organisèrent leur empire sous la forme d’un régime féodal, fondé sur un système de vassalité dans lequel étaient intégrés l’aristocratie gallo-romaine aussi bien que les nobles francs. Par le traité de Verdun (843) et par l’extinction de la dynastie carolingienne (911 dans la partie est, 987 dans la partie ouest), le partage de l’Empire franc fut accompli avant l’an mil. Les Othoniens de la partie orientale s’assurèrent aussi bien la dignité impériale que la domination sur la Lotharingie, la partie centrale de l’empire issue de la division (cf. Berschin / Felixberger / Goebl 1978, 158–189; Chédeville 91994, 7–41; Dupâquier et al. 1988, vol. 1, 65–206; HdF 1970–72, vol. 1, 81–285; Giordanengo 1983; Lodge 1993, 29–84; Sée 1929, 11–33; Sieburg 41997, 9–23; Wartburg 91969, 11–80).

1179

2.1.2. La période comprise entre le Ve et le Xe s. est marquée par des bouleversements historiques de première importance à tous les niveaux. Les conséquences majeures qui en découlèrent pour le développement linguistique sont liées étroitement aux événements historiques: – L’occupation et l’intégration de la Gaule dans l’empire romain sont la base de sa latinisation. Cette latinisation constitue le point de départ d’un développement linguistique qui mène aux langues gallo-romanes telles que nous les connaissons aujord’hui. – Le substrat celtique comme le superstrat germanique laissent des traces remarquables dans la structure des langues galloromanes, surtout dans le lexique (cf. Wartburg 91969, 22–31; 54–60; → art. 55). – Entre le Ve et le Xe s., à travers une phase de diglossie et de bilinguisme, les Grandes invasions et la colonisation par les Francs réduisent l’extension du latin (ou des langues gallo-romanes) dans l’Est et le NordEst de la Gaule; se forment alors les premières manifestations de la frontière linguistique entre la Galloromania et la Germania (cf. Pfister 1995). – La latinisation plus ou moins intense, le caractère différent des provinces de la Gaule romaine, l’afflux plus ou moins grand de colons francs, la décomposition politique et économique de la Gaule sous les souverains mérovingiens et la faiblesse interne du règne franc privilégiant l’aristocratie locale et régionale mènent, au niveau linguistique, à une décomposition double de la Galloromania: la différenciation entre l’occitan, le français et le franco-provençal, mais aussi la dialectalisation de la Galloromania sont dues à ces facteurs historiques dont l’importance proportionnelle est toujours controversée (cf. Lodge 1993, 51–53; 71–84; Schmitt 1974; Wartburg 91969, 79–89). – En même temps, la faiblesse interne du règne mérovingien favorise la croissance de la distance linguistique entre le latin classique et ses variétés vulgaires. La connaissance du ‘bon’ latin au sein de la plus grande partie de la population diminue. Telle est la situation de départ qui permet qu’au IX e s. commence l’émergence des variétés / langues vulgaires comme langues écrites. Les conditions dans lesquelles se produit le passage à l’écrit dans les différentes traditions discursives varient d’ailleurs sensiblement (cf. Koch 1993; Raible 1998; Selig 1996a).

1180

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

2.2. Les grands siècles du Moyen Age (XI e–XIII e s.) 2.2.1. Les Capétiens, qui arrivèrent au pouvoir en 987 dans la partie occidentale de l’ancien empire franc, héritèrent d’une monarchie en pleine crise politique. Au IXe, mais surtout au Xe s., la royauté carolingienne n’avait ni le prestige ni les moyens pour imposer sa volonté à une aristocratie trop forte. Si Philippe le Bel, à sa mort, en 1314, laissa un royaume fort comme il ne l’avait jamais été avant, ceci est surtout dû à une politique poursuivie par les Capétiens qui visait à agrandir le domaine et le pouvoir royaux au sein du royaume. Les rois sortirent vainqueurs du conflit avec la dynastie anglo-angevine des Plantagenêts (achevé au début du XIII e s.), de la croisade contre les Albigeois (1209–44) et d’autres guerres contre l’aristocratie régionale. Géopolitiquement, l’expansion territoriale du royaume fut de moindre importance par rapport à l’expansion du domaine royal (expansion pourtant mouvementée et encore précaire). Hormis les croisades (gains territoriaux éphémères), le succès des Normands en Angleterre (1066) se révéla avantageux pour la langue française, mais, pendant plus d’un siècle (en raison des ambitions des Plantagenêts), nettement moins favorable pour la couronne capétienne. Jouissant d’une filiation en ligne directe sans aucune interruption, la dynastie capétienne profita, au niveau constitutionnel, d’une transformation sous-jacente de la monarchie élective en une monarchie héréditaire. Ainsi, vers la fin de la période capétienne, saint Louis (1226–70) disposait des moyens et du pouvoir pour entreprendre une réforme judiciaire et administrative. Cette réforme, qui, aux dépens de la féodalité postcarolingienne dont l’apogée fut aux XI e et XII e s., favorisa des institutions dépendant du roi, donna naissance à une nouvelle couche d’officiers (p. ex. les baillis) qui, exerçant des fonctions non héréditaires, s’occupaient – comme les ministériaux au niveau seigneurial – de l’administration (pour les problèmes de distinguer cette couche cf. pourtant Bloch 1928). La stabilité politique croissante permit une renaissance de l’économie monétaire tout comme une reprise de l’économie d’échange, conduisant ainsi à un essor économique remarquable. Les conséquences sociales en furent l’augmentation de la population et, en

raison de l’afflux de main-d’œuvre et de la floraison de l’économie, la rénovation de la vie urbaine. Dans la suite, la féodalité se trouva remise en question par l’essor des élites urbaines, mais aussi de l’administration royale, deux groupes de la société qui se mirent à disputer aux seigneurs une quantité croissante des fonctions administratives, politiques et économiques (cf. Bourin-Derruau 1990, 11–229; Caput 1972/75, vol. 1, 28–35; Chédeville 91994, 42–94; Dupâquier et al., 1988, vol. 1, 207–311; HdF 1970– 72, vol. 1, 253–390; Favier 1984, 13–257; Sée 1929, 35–116; Sieburg 41997, 24–37). 2.2.2. Parallèlement à la stabilisation politique et économique du royaume, le français et ses variétés entrent dans une première phase d’expansion. C’est là que se met en place, en outre, la hiérarchisation de son architecture: – Suite à l’invasion normande en 1066, le français (sous la forme de l’anglo-normand) devient langue administrative en Angleterre, et le reste pendant au moins 300 ans (cf. Burgess 1995). – Par ses réussites militaires contre les Albigeois, la couronne française arrive à briser l’indépendance de l’aristocratie languedocienne: les fondements de l’entrée de la langue française dans les pays d’oc sont posés (cf. Berschin / Felixberger / Goebl 1978, 211; Lodge 1993, 132 s.). – Secondé par le pouvoir accru de la couronne capétienne, par le rayonnement européen de la littérature en langue française et par les contacts culturels internationaux (facilités par les Croisades), le français exerce une grande influence linguistique et culturelle en Italie, en Allemagne, aux Pays-Bas et dans d’autres pays qui ne sont ni francophones ni français au sens politique du terme (cf. HLF 1905–79, vol. 1, 376–417; Caput 1972/75, vol. 1, 56–60). – Favorisées par les réformes administratives, par l’accroissement de la bourgeoisie urbaine, par l’essor commercial et par le succès de la littérature en lange vulgaire, les variétés écrites du français et de l’occitan connaissent, au dépens du latin, une phase de croissance et d’extension. Non sans modifier l’architecture variationnelle, les scriptae littéraires et administratives apparaissent; ceci, il faut bien le souligner, vaut et pour le français et pour l’occitan (cf. Berschin / Felixberger / Goebl 1978, 190–206; BourinDerruau 1990, 31–40; Favier 1984, 196;

103. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Galloromania

Lodge 1993, 118–152; NHLF 1999, 91–143; Selig 1996a). – Sans entrer dans les détails de la discussion sur les scriptae, nous devons constater qu’une partie considérable des sources écrites témoignent, en région d’oïl ainsi qu’en région d’oc, d’une certaine ‘standardisation’. La recherche linguistique est cependant encore loin d’en connaître la vigueur et l’apport des différents facteurs favorisant cette standardisation précoce. Les seuls facteurs ‘Paris / Ile-de-France / francien’ ne suffisent guère à expliquer le phénomène. Il faut sans doute également prendre en compte l’aspect diatextuel (rôle de la littérature, facteur de première importance pour ce qui est de l’occitan), l’aspect diastratique / diatechnique (rôle de la langue administrative et surtout de la chancellerie royale) et l’aspect diamédial (l’écrit permettant une communication à longue distance) (cf. Berschin / Felixberger / Goebl 1978, 203–213; Caput 1972/75, vol. 1, 46–48; Cerquiglini 21993, 93–124; Gleßgen / Pfister 1995; Gsell 1995; Lodge 1993, 85–117; Picoche / MarchelloNizia 41996, 19–26; Selig 1996b; Völker 2003; Wartburg 91969, 89–93). 2.3. Temps de crise dont la France sort renforcée (XIVe–XVe s.) 2.3.1. En raison de l’interruption de la succesion capétienne en ligne directe, suivie de l’avènement des Valois en 1328, la France entra dans une ère difficile de guerres et de ruptures. Déclenchée en 1337/39 par le différend entre Philippe de Valois (1328–50) et Edouard III d’Angleterre (1327–77) portant sur le droit à la couronne française, la Guerre de cent ans laissa des traces profondes dans les structures politiques, économiques et sociales de la France. Pendant longtemps, les rois de France résistèrent tant bien que mal aux armées anglaises, qui étaient souvent plus petites que les armées françaises, mais considérablement mieux organisées et beaucoup plus efficaces. Ce n’est que par l’intervention, devenue légendaire, de Jeanne d’Arc (1429–31) que la chance se mit du côté français. Après des années de fer et de sang, les conflits se terminèrent en 1453 sur les champs de Castillon. Le bilan territorial en fut nettement positif pour la royauté: hormis Calais, la couronne anglaise avait perdu tous ses domaines sur le continent. Quand, par ailleurs, en 1477, la mort de Charles le Téméraire aux portes de Nancy permit de mettre fin au ‘problème bourgui-

1181

gnon’ (les ducs de Bourgogne ayant pactisé avec les Anglais), la couronne put en outre stabiliser et agrandir ses possessions à l’Est. A l’Ouest, la Bretagne devint française par mariage en 1491. Cependant, ces succès avaient été payés cher par la population et par la noblesse du royaume. Dès le début du XIVe s. l’agriculture avait atteint les limites de sa productivité et ne pouvait plus suivre le rythme de l’accroissement de la population. Des famines en furent la conséquence, qui décimèrent surtout la population des villes dont les possibilités de vivre du commerce furent de plus diminuées par les guerres. Venant des ports du Midi, plusieurs épidémies de peste ravagèrent la France et l’Europe. On estime qu’en France, un tiers de la population trouva la mort dans ces épidémies. Les pertes en ressources humaines (causées par les guerres et par la peste), les coûts énormes de la guerre et l’augmentation constante de la charge fiscale avaient engendré une opposition à la royauté, assez souvent au profit des Anglais et des Bourguignons. Sous ce fardeau, la société se transforma profondément pendant et après la Guerre de cent ans. La noblesse d’épée, humiliée sur les champs de bataille, perdit de plus en plus son influence. Pour mieux pouvoir se défendre contre la menace anglo-bourguignonne, les rois centralisèrent et modernisèrent, aux dépens d’une féodalité devenue inefficace, l’organisation de l’armée et de l’administration. Le manque de main-d’œuvre causé par la peste de 1348 engendra une poussée de l’ innovation technologique et favorisa également l’innovation administrative. Les officiers et la bourgeoisie, tous deux bénéficiaires de ces innovations, se manifestèrent non seulement dans le domaine militaire, le commerce, l’administration et l’agriculture, mais aussi, acte de reconnaissance constitutionnelle, dans les délibérations politiques des Etats généraux, convoqués pour la première fois en 1302 (cf. BL 1993, vol. 1; Chédeville 91994, 95–125; Dupâquier et al. 1988, vol. 1, 313–511; HdF 1970–72, vol. 2, 9–75; Favier 1984, 259–437; Herlihy 52001, 39–57; Sée 1929, 117–156; Sieburg 41997, 38–48; Treffer 1998, 83–103). 2.3.2. Les XIVe et XVe s. sont caractérisés par des progrès continus du français langue administrative, mais en particulier par des changements ‘intralinguistiques’ rapides et profonds:

1182

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

– En région d’oïl, au cours de la centralisation progressive du royaume et encouragé par l’activité de la bourgeoisie urbaine (‘Städte-Bürgertum-These’, cf. Herrmann 1995, 149 s.), le français, langue administrative et langue véhiculaire, gagne du terrain par rapport au latin, qui avait encore dominé le XIII e s. (cf. NHLF 1999, 110–124). – Favorisé par la centralisation de l’administration royale et rendu possible par la fin de la domination anglaise dans le SudOuest, le français fait ses débuts comme langue administrative dans les régions d’oc, sans qu’il se substitue pour autant entièrement ni au latin ni à l’occitan (cf. Berschin / Felixberger / Goebl 1978, 211–213; Caput 1972/75, vol. 1, 80). – Le français subit des mutations profondes dans sa structure grammaticale, surtout au niveau de la morphosyntaxe. Ce qui est controversé, c’est l’interdépendance entre ces mutations linguistiques et les mutations politiques, économiques et sociales. Vossler (21921, 128–202), d’un point de vue idéaliste, a regardé le moyen français comme une langue en pleine crise qui reflète d’une manière directe les turbulences politiques. Eckert (1986) souligne par contre que (a) l’individu a toujours été libre dans son comportement linguistique (ce qui exclut l’influence directe et irréfléchie de facteurs extérieurs sur la parole) et que (b) les changements typologiques (postdétermination paradigmatique vs. prédétermination syntagmatique) peuvent aussi être expliqués comme l’élimination d’une concurrence typologique au sein de l’ancien français. Pour ce qui est de la rapidité et de l’intensité des changements, elle admet pourtant l’influence de facteurs extérieurs comme la succession accélérée des générations (due à la guerre, aux famines et à la peste), l’instabilité politique, une augmentation des mouvements migratoires et la rupture avec la tradition littéraire de l’époque de l’ancien français (cf. ib., 340–353). 2.4. Le siècle des «joyeuses espérances» et des «grandioses confusions» (XVI e s.) 2.4.1. Le XVI e s. est marqué par un caractère nettement hétérogène, par un dynamisme vertigineux et, à maints égards, par des tendances contradictoires. Jean Meyer a fait un bilan particulièrement idoine de ce siècle de la Renaissance, qu’il décrit comme un «siècle de lucre et de stupre, de gloire et de honte, de joyeuses espérances et de grandioses confu-

sions. Siècle d’ombres et de lumières, encore empêtré dans un Moyen Age odieusement renié mais qui, en réalité, n’en finit pas d’achever son crépuscule. Les uns n’ont vu que sa modernité, les autres n’ont voulu démontrer que son enracinement dans le passé. En un mot, un siècle plein de bruit et de fureur […]. Sûrement siècle passionné, tumultueusement contradictoire, tantôt proche de nous, tantôt lointain» (1985, 150 s.).

Déclenché par les différends sur l’influence en Italie, l’antagonisme franco-habsbourgeois commença à dominer l’agenda politique de la royauté française dans la première moitié du siècle. Avec François Ier du côté français (1515–47) et Charles Quint du côté des Habsbourg (1519–56), deux personnalités fortes et ambitieuses se disputèrent l’hégémonie sur le continent. En fin de compte, le profit territorial pour la France fut modeste (les Trois Evêchés de Metz, Toul et Verdun; base pourtant importante pour la future politique d’expansion vers l’est), mais, les champs de bataille se trouvant souvent hors de France, les sacrifices de la population ne furent pas comparables non plus à ceux de la Guerre de cent ans. Profitant de la stabilité interne du royaume, François Ier entreprit une réforme administrative et fiscale qui se fonda sur la création d’un corps de fonctionnaires. Renouant avec les ébauches de centralisations réalisées par ses prédécesseurs, le roi jeta ainsi les fondements d’une monarchie absolue. Au niveau économique, le commerce et la production artisanale connurent une belle reprise et permirent aux Français de regagner la productivité des autres peuples européens. L’afflux de métaux précieux venus d’outre-mer (surtout des colonies espagnoles) et le capitalisme financier gagnèrent la France. Le revers de la médaille: une inflation considérable et bien des mauvaises récoltes. Des perturbations commerciaux et politiques causées par les guerres de religion qui, sans que les destructions atteignent le niveau de la Guerre de cent ans, affligèrent la France dans la deuxième moitié du siècle eurent pour conséquence que les innovations techniques de l’époque virent le plus souvent le jour en Italie, en Angleterre et en Allemagne (l’imprimerie), non en France. Les guerres de religion ne se terminèrent que sous la règne d’Henri IV par la proclamation de l’Edit de Nantes (1598). Le bilan social est ambigu: dans les villes, les maîtres de métiers et les commerçants s’enrichirent. Avec les officiers royaux, les

103. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Galloromania

plus riches d’entre eux se mirent à former une nouvelle classe sociale. Parmi la noblesse d’épée, seuls ceux qui acceptèrent les règles du nouveau système capitaliste maintinrent leur rang social. Les autres s’appauvrirent tout comme la quasi totalité de la petite paysannerie. A la fin du siècle, les écarts sociaux entre riches et pauvres s’étaient accentués (cf. BL 1993, vol. 1; Caput 1972/75, vol. 1, 88–92; Dupâquier et al. 1988, vol. 2; HdF 1970–72, vol. 2, 77–120; Meyer 1985, 9–249; Sée 1929, 157–211; Sieburg 41997, 49–61; Treffer 1998, 104–125). 2.4.2. Vu le dynamisme et l’hétérogénéité des développements politiques, sociaux et économiques du siècle de la Renaissance, il est particulièrement difficile d’établir des liens incontestables entre le cours de l’histoire en général et le cours de l’histoire linguistique. D’autres facteurs extralinguistiques, comme la religion, les médias, les traductions etc., jouent un rôle particulièrement inportant au XVI e s. Si nous nous limitons aux facteurs politiques et socioéconomiques au sens strict, au moins trois champs d’influence peuvent être distingués: – La célèbre ordonnance de Villers-Cotterêts (1539) s’inscrit dans les réformes judiciaires et administratives entreprises par François Ier. N’oublions pas que les art. 110 et 111 prescrivant l’usage du français comme langue administrative et judiciaire du royaume ne sont qu’un élément minime de toute l’ordonnance. En ce qui concerne leur intention ainsi que leurs conséquences (ne pas confondre les deux!), ces articles ont fait couler beaucoup d’encre. Pris au pied de la lettre, les paragraphes ne virent que contre le latin, non contre les langues régionales. Cependant, nous savons qu’après Villers-Cotterêts commence le déclin définitif non seulement du latin administratif, mais aussi le recul des scriptae régionales qui étaient toujours en usage, notamment celles des pays d’oc (cf. Caput 1972/75, vol. 1, 163s.; Droixhe / Dutilleul 1990, 439 s.; Gossen 1957; Lodge 1993, 125–127). – Profitant des nouvelles catégories sociales montantes (commerçants, fonctionnaires royaux etc.), les arts, les sciences et les métiers fleurissent. En France se produit, tout comme dans le reste de l’Europe de la Renaissance, un élargissement et une laïcisation des connaissances. Il en résulte que le français conquiert, aux dépens du latin, le domaine de la publication scientifique et fait

1183

ainsi son entrée dans le monde des sciences et des connaissances. En raison des exigences accrues auxquelles doit suffire la langue vulgaire, les premiers grammairiens et lexicographes s’intéressent au français et mettent en marche un processus de régularisation et de standardisation intentionnelle (cf. HLF 1905–79, vol. 2; Huchon 1988). – Pendant les guerres d’Italie (1494– 1516), le contact avec l’Italie, parvenue au plus haut niveau dans le domaine économique et culturel, a profondément influencé la France. Les Médicis et les courtisans italiens venus en France changent l’allure de la cour de Paris (qui s’installe alors sur les bords de la Loire) et contribuent beaucoup à ce que la politique des rois devienne plus machiavélienne. Au niveau linguistique, l’influence italienne se manifeste en particulier par les nombreux italianismes entrés dans le vocabulaire français au XVI e s. (cf. Wartburg 91969, 151–153). 2.5. Le siècle du Grand Roi (XVII e s.) 2.5.1. Renouant avec la politique de ses prédécesseurs (Henri IV, 1589–1610, et Louis XIII , 1610–43), et profitant des visions politiques tout comme de l’habileté des deux grands cardinaux-conseillers, Richelieu (1624–42) et Mazarin (1643–61), Louis XIV (1643–1715), mena le pouvoir royal à son apogée. Le Grand Roi arriva à résoudre les deux grands problèmes hérités du siècle précédent: (a) il minimisa les ambitions politiques et l’impact de la Réforme (stratégie aboutissant à la révocation de l’Edit de Nantes en 1685); (b) il mit fin aux ambitions et au pouvoir – toujours considérable – de la haute noblesse française (répression de la Fronde en 1653). L’autorité du roi devint prééminente, voire absolue: après la fin de la Fronde, le Parlement se trouva réduit à l’obéissance et ni Louis XIV ni son successeur ne convoquèrent les Etats généraux une seule fois. Partant de cette stabilité interne, la France, vainqueur et bénéficiaire de la Guerre de trente ans – qui ravagea et dévasta l’Allemagne – prit l’avantage sur son grand concurrent, l’Empire des Habsbourg. Louis XIV réalisa des annexions territoriales majeures aux dépens de l’Empire (qui, lui, n’était arrivé à contrôler ni la Réforme ni le particularisme des princes et était, de plus, affaibli par les attaques turques): la Décapole en Alsace (1648), l’Artois et le Roussillon (1659), Lille et d’autres places importantes dans les

1184

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Flandres (1668), la Franche-Comté (1679), enfin Strasbourg (1681). C’est au XVII e s. que la politique française découvrit l’économie comme un champ d’action se prêtant à merveille à l’accroissement de la puissance de l’Etat et du Roi. Colbert (contrôleur général des Finances 1661–83) perfectionna le mercantilisme, politique économique qui visait à favoriser la vente de marchandises françaises en France et à l’étranger, à atteindre, au niveau national, un solde positif de la balance des comptes, à accumuler des réserves en or et en métaux précieux, à soutenir le développement des manufactures et à maintenir ainsi l’indépendance économique du pays. Particulièrement cher à Colbert, le développement de la flotte commerciale et militaire tout comme la politique coloniale ne se limitèrent pas à suivre l’exemple espagnol, portugais, anglais et hollandais, mais s’inscrivirent aussi dans la doctrine mercantiliste. Somme toute, l’économie vécut, après son essor du XVI e s., une période de stabilisation à haut niveau. Le revers de la médaille: en raison de nombreuses guerres entreprises par le Grand Roi, les problèmes budgétaires s’aggravèrent. La France, au XVII e et au XVIII e s., était le pays le plus peuplé en Europe. L’ordre social hérité du siècle précédent se maintint grosso modo. Pourtant, la révocation de l’Edit de Nantes provoqua de grandes ruptures au sein de la société française: entre 300.000 et 350.000 protestants quittèrent la France et émigrèrent, p. ex. vers la Prusse, la Hollande et Genève – une véritable saignée puisque les émigrants (souvent des artisans spécialisés) n’étaient pas les moins doués dans leurs métiers (cf. BL 1993, vol. 1 et 2; Caput 1972/75, vol. 1, 184–192; Grenier 1996; HdF 1970–72, vol. 2, 122–209; Meyer 1985, 251–371; 478; Sée 1929, 213–368; Sieburg 41997, 62–83). 2.5.2. La civilisation et la langue françaises jouissaient au XVII e s. d’un prestige énorme, prestige qui reflétait la stabilité intérieure de la monarchie absolue et qui allait de pair avec le rôle prééminent que jouait la France dans le concert des puissances politiques en Europe. La langue fut l’objet d’un discours public vaste et ambitieux qui concernait sa normalisation et sa régularisation. Le français standard d’aujourd’hui doit sa nature et son apparence à ce discours. Mais limitonsnous à nouveau aux facteurs politiques et socioéconomiques au sens strict:

– Après les annexions réalisées par Louis XIV, l’extension de la France continentale

atteint déjà presque l’ampleur d’aujourd’hui. Par ces annexions, les fondements géopolitiques sont posés pour la francisation de régions non-francophones (comme le Roussillon et l’Alsace), y compris les colonies d’outre-mer. – Le français comme langue écrite fait des progrès remarquables dans le Midi. La proportion des facteurs d’influence étant toujours controversée, il est hors de doute que le perfectionnement de l’administration royale dans le cadre de l’absolutisme et la formation d’un marché national dans le cadre du mercantilisme y contribuent sensiblement (cf. Droixhe / Dutilleul 1990, 446 s.). – Au niveau international, le XVII e s. voit les débuts de l’ascension du français comme langue de la diplomatie. Secondée par les diplomates du Grand Roi, la langue française «devint la langue des Etats, parce qu’elle était devenue la langue des Cours et des aristocraties» (HLF 1905–79, vol. 5, 431). – En 1635, Richelieu ordonne la fondation de l’Académie française dont la tâche sera de normaliser et de régulariser la langue française. C’est la première fois que la politique intervient non seulement pour la propagation du français, mais qu’elle se mêle en même temps directement des questions intralinguistiques. Dans la première moitié du siècle surtout, le discours normatif mené par les Malherbe, Vaugelas, Balzac se déploie en toute proximité avec le pouvoir politique (cf. Caput 1972/75, vol. 1, 183–312; Lodge 1993, 153–187). – L’engagement pour la construction d’une norme linguistique reflète aussi le besoin, ressenti par la noblesse, de souligner, par sa conduite linguistique, la différenciation sociale vis-à-vis des couches non-nobles de la société. Dans cette perspective, le discours normatif peu être interprété comme une réaction de la noblesse à la montée économique et sociale de la bourgeoisie en cours depuis le XVI e s. (cf. Lodge 1993, 175–178; 187). 2.6. Le XVIII e s. et la Grande Révolution 2.6.1. La prédominance de la France en Europe ne tarda pas á éveiller la méfiance de ses voisins. Conduits par les Anglais, ceux-ci serrèrent les rangs et formèrent des coalitions pour mettre fin à l’expansion territoriale de cette super-puissance du XVII e s. Après la Guerre de sept ans (1756–63), guer-

103. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Galloromania

re européenne autant que mondiale, Louis XV (1715–74) perdit une grande partie de ses colonies au profit de l’Angleterre (la Nouvelle-France, la Louisiane, les Indes). En Europe, au contraire, par l’achat de la Corse (1768/69) et, après la mort de Stanislas Leszczynski, par la cession définitive du duché de Lorraine à Louis XV (1766), la France progressa encore une fois dans son expansion territoriale. Pour ce qui est du commerce et de l’industrie (surtout de la petite industrie), le bilan économique du siècle est nettement positif, au moins jusqu’en 1789. Dans le domaine de la grande industrie, la France était pourtant loin d’atteindre le niveau remarquable de la grande rivale de l’époque, l’Angleterre. Nourrie par la participation de la France à des guerres coûteuses (1741–48 Guerre de succession d’Autriche, 1756–63 Guerre de sept ans, 1777–83 Guerre d’indépendance américaine) ainsi que par la vie luxueuse de la Cour, la crise financière permanente de l’Etat ouvrit la voie aux événements de 1789. Les impôts toujours plus importants pesaient lourd sur les paysans, les artisans et la bourgeoisie, mais non sur la noblesse et le clergé, qui, eux, bénéficiaient du privilège de l’exonération. Alors que, jusqu’au milieu du siècle, la société aristocratique avait bien réussi à absorber l’avant-garde ambitieuse de la bourgeoisie montante, dans la seconde moitié du siècle une partie croissante du Tiers Etat, idéologiquement soutenue par les Lumières, commença à s’opposer à la noblesse et à la Cour. La crise de l’agriculture (livrée à l’alternance de mauvaises récoltes et de chute des cours), le décalage social entre la bourgoisie, économiquement puissante, et la noblesse, économiquement et politiquement affaiblie (mais privilégiée fiscalement et juridiquement), les difficultés fiscales de l’Etat, la ville de Paris faisant de plus en plus figure de «monstre démographique et sociologique» (Meyer 1985, 481), enfin le rôle des philosophes (cf. la célèbre citation de Gavroche dans Les Misérables, selon laquelle, la Révolution française, «[…] c’est la faute à Voltaire, […] c’est la faute à Rousseau»), voilà tout un éventail de facteurs favorisant la révolution. La discussion historiographique sur l’importance des différents facteurs est d’ailleurs loin d’être achevée. Les changements sociaux, politiques, constitutionnels et économiques que la Grande Révolution apporta à la France fu-

1185

rent sans précédent. Les principales victimes des événements de 1789–99 furent la noblesse, supprimée, proscrite, ruinée; le clergé, poursuivi, décimé, divisé; enfin la famille royale, Louis XVI et Marie Antoinette étant guillotinés en 1793. Parmi les gagnants se trouvèrent tous ceux qui disposèrent des moyens pour acheter des biens nationaux: bourgeois, entrepreneurs, paysans riches; sans parler d’un nouveau type social, le bureaucrate. Ce dernier dut son rôle prépondérant dans la société révolutionnaire à la construction d’une administration entièrement nouvelle, se basant sur l’abolition totale des privilèges et sur l’organisation du pays en départements, surveillés par des ministères parisiens très puissants. Le bilan économique de cette dernière décennie du siècle est désastreux, à cause des guerres civiles (1793–96 Guerres de Vendée), de la fuite des capitaux, de l’inflation et, tout particulièrement, de l’effondrement du commerce colonial. Menacée en plus par la réaction hostile des monarchies avoisinantes, la France dut déployer toutes ses forces pour ne pas sombrer dans le chaos (cf. BL 1993, vol. 2; Caput 1972/75, vol. 2, 10–16; Dupâquier et al. 1988, vol. 2; HdF 1970–72, vol. 2, 211–316; Hincker 1976; Meyer 1985, 373–482; Sée 1929, 369–400; Sieburg 41997, 84–118; Tulard 1985, 10–169). 2.6.2. Abstraction faite du lexique (qui s’élargit au fur et à mesure que les sciences et les métiers progressent), la structure de la langue française du XVIII e s. reste stable par rapport à la norme fixée au siècle précédent (cf. Wartburg 91969, 200 s.). C’est au niveau de l’architecture linguistique et de l’extension du français, que l’impact linguistique s’illustre le plus manifestement. – Dans la lignée des succès du XVII e s. et s’appuyant sur le rôle politique toujours prépondérant que joue la France en Europe, le français défend et renforce sa position comme langue internationale de la diplomatie et de l’aristocratie (cf. Caput 1972/75, vol. 2, 86; HLF 1905–79, vol. 8). – La Révolution crée, du jour au lendemain, le cadre institutionnel dans lequel peut se déployer ce que nous appelons ajourd’hui l’‘opinion publique’. Sous la monarchie constitutionnelle comme sous la République, la nouvelle organisation du pouvoir et du discours politique, auxquels participent beaucoup plus de gens que sous

1186

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

l’Ancien Régime, engendre un besoin accru de communication et d’intercompréhension (cf. Habermas 1962, spéc. 81–85) – et laisse en même temps des traces dans le vocabulaire politique. – Les questions linguistiques deviennent ainsi des questions politiques, voire constitutionelles, de première importance (voir p. ex. le fameux rapport de l’abbé Grégoire: → art. 128, 4.3.). Sous la Terreur, les langues ethniques de la France furent l’objet d’une propagande sans pitié. Bertrand Barère de Vieuzac déclara ainsi devant le Comité de salut public en 1794: «Le fédéralisme et la superstition parlent bas-breton; l’émigration et la haine de la république parlent allemand; la contre-révolution parle italien et le fanatisme parle basque. Cassons ces instruments de dommage et d’erreur […]» (cité dans Hagège 1996, 83).

– Au sein de l’éventail variationnel du français même, la propagation du standard atteint alors (diastratiquement parlant) le Tiers Etat et (diamédialement parlant) l’oral, c.-à-d. les domaines qui, jusque là, n’avaient pas encore été touchés par la standardisation. C’est d’ailleurs à juste titre que Lodge (1993, 187; 216) a souligné le caractère logique et pourtant en quelque sorte paradoxal de cette évolution, puisque le standard avait été, au XVII e s., un moyen de différenciation sociale, tandis que la Révolution le propageait comme un moyen de participation et de solidarité nationale (cf. Caput 1972/75, vol. 2, 88–128; HLF 1905–79, vol. 9; Lodge 1993, 188–200; Wartburg 91969, 211–216). 2.7. Le XIX e s. 2.7.1. Sous Napoléon Ier (1799–1815), la France sortit des troubles révolutionnaires et retrouva sa stabilité interne ainsi qu’externe. L’échec final du Corse à l’échelle européenne ne doit pas faire oublier qu’après le congrès de Vienne (1814/15), le territoire national conservait ses frontières de 1792. Cependant, par rapport à l’Angleterre, qui domina les négociations de Vienne, la France rétrograda définitivement à la deuxième place parmi les puissances européennes. Les Pays-Bas (1815), la Belgique (1830) et le Luxembourg (1839), les deux derniers partiellement francophones, naquirent sous leur forme moderne. L’idée d’un bloc neutre entre la France et la Prusse (entrée, par la victoire contre Napoléon, dans le club des grandes puissances européennes) fut pour-

suivie par la diplomatie britannique, qui visait à équilibrer les puissances continentales européennes. Au cours du siècle les différends entre la France et la Prusse s’intensifièrent; ils atteignirent leur point culminant avec la revendication de la rive gauche du Rhin par Napoléon III , avec, ensuite, la guerre francoallemande de 1870/71 et finalement avec la perte de l’Alsace et d’une partie de la Lorraine au profit de l’Allemagne, non seulement vainqueur de cette guerre, mais aussi unifiée et renforcée après 1871. D’autre part, onze ans avant, Napoléon III avait profité des guerres liées à l’unité de l’Italie (contre l’Autriche) et avait intégré la Savoie et Nice au territoire français. Suivant l’exemple anglais, la France entra, par la conquête de l’Indochine (achevée en 1883), de Madagascar (1896) et d’une grande partie de l’Afrique du nord (1830–81), dans une nouvelle ère de colonialisation. En politique intérieure, la monarchie (1815–48), les révolutions (1830, 1848), les républiques (II e 1848–52, III e 1870–1940) et le Second Empire (1852–70) se succédèrent, sans que la politique continue de centralisation fût abandonnée. Une vraie révolution se déroula dans le domaine de l’économie. Stimulée par l’emploi croissant des machines à vapeur, l’économie exigea toujours plus de charbon, de main-d’œuvre, d’acier, de capitaux. Il en résulta la concentration de la population et des forces productrices dans les villes (urbanisation). Le monde rural en fut affaibli, certes moins qu’en Angleterre et en Allemagne, mais néanmoins de façon considérable. Le décalage social éclata entre ceux qui possédaient des capitaux, et ceux qui ne pouvaient vendre que leur propre force de travail (cf. BL 1993, vol. 3; Bodineau / Verpeaux 2000; Caput 1972/75, vol. 2, 130–143; Caron 1985, 11–446; Dupâquier 1988, vol. 3; HdF 1970–72, vol. 2, 319–421; vol. 3, 9–207; Sée 1929, 401–510; Sieburg 41997, 118–161; Tulard 1985, 171–440). 2.7.2. Non qu’en politique l’hexagone ne soit pas soumis à des changements, mais c’est surtout au niveau économique et social que la France évolue au XIX e s. Les influences majeures sur la langue se déroulent dans les domaines suivants: – Le français, langue mondiale, est, pour la première fois depuis longtemps, concurrencé par une autre langue, l’anglais. Tout

103. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Galloromania

au long du siècle, la Grande-Bretagne sait garder sa suprématie marine et s’en sert pour établir le British Empire, premier empire véritablement mondial. La menace qui en résulte pour le statut international du français mène à la fondation de l’Alliance Française en 1883, dont le devoir consiste, jusqu’à aujourd’hui, à promouvoir dans le monde la langue et la civilisation françaises (cf. Picoche / Marchello-Nizia 41996, 158– 161). – Par son expansion coloniale, la France fait entrer dans la sphère francophone un assez grand nombre de pays non-européens (surtout en Afrique du nord; cf. NHLF 1999, 345–375). – Industrialisation, urbanisation, mobilité accrue et facilitée par la construction d’un réseau étendu de chemins de fer: tels sont les facteurs qui encouragent le brassage géographique de la population et qui font avancer le français standard au dépens des patois, ceux-ci étant étroitement liés au monde rural (cf. Lodge 1993, 206–227; Posner 1997, 59). – L’expansion du français standard en France est soutenue par une série de mesures prises au niveau politique: la centralisation continue, la scolarisation obligatoire, gratuite et laïque (1881–86, associée au nom de Jules Ferry) et le service militaire, pratiquée à partir de 1792, qui réunit les recrues des régions les plus diverses (cf. Lodge 1993, 217 s.; Wartburg 91969, 213). – Au fur et à mesure que le français standard se répand à l’oral et dans toutes les couches sociales, il se trouve lui-même exposé à l’influence des variétés ‘basses’. Des discussions à vocation puriste éclatent, critiquant tous les auteurs qui, comme Balzac et Zola, se servent d’éléments non-standards dans leurs livres (cf. Caput 1972/75, vol. 2, 185–191; NHLF 1999, 389–401). 2.8. Le XX e s. 2.8.1. Le XX e s. peut être divisé en trois phases: la première (1900–45) est marquée par les deux grandes guerres de 1914–18 et de 1939–45, la deuxième (1945–89) par la guerre froide entre l’OTAN et les pays du pacte de Varsovie; enfin la troisième, ouverte en 1989 par les événements en Pologne, en Hongrie et par la chute du mur de Berlin, ne connaît plus qu’une seule super-puissance, les Etats-Unis. Grosso modo, la taille et la texture des états nationaux européens sont, tels qu’ils se

1187

présentent aujourd’hui, le produit de la guerre de 1914–18. Depuis que l’intermezzo de l’opposition entre l’Ouest et l’Est a été surmonté depuis 1989, l’intégration paneuropéenne de ces Etats nationaux domine l’agenda politique du tournant du XXI e s. Tous les pays (partiellement ou entièrement) francophones européens sont aujourd’hui des démocraties, soit organisées sous la forme de monarchie constitutionnelle (p. ex. la Belgique), soit sous la forme de république (la France, la Suisse). Suivant l’exemple de la plupart des Etats européens, rompant pourtant avec une de ses vieilles traditions ‘sacrées’, la politique française a pris depuis la dernière guerre mondiale et plus nettement encore à partir de 1981 (victoire de la gauche aux présidentielles et aux législatives) et non sans succès, des mesures de décentralisation pour revitaliser les forces endogènes dans les régions. Il faut également noter que, à l’échelle mondiale, les dominations coloniales française et anglaise se sont effondrées dans les années 50 et 60. Des centaines de milliers de colons d’origine française et d’Algériens musulmans, ayant servi dans l’armée française (les ‘harkis’) ont dû être intégrés dans la vie politique, sociale et économique de la métropole. L’économie française et européenne est soumise, tout particulièrement depuis les années 60, à une modernisation réduisant la part de l’industrie lourde, renforçant les technologies de pointe et le secteur des services. La croissance de l’économie est cependant restée stable et durable après 1945, ce qui a permis de faire bénéficier une très grande partie de la population de la prospérité. Cette participation est le résultat d’une entente politique entre les syndicats et le patronat, entente par laquelle les luttes de classes du XIX e et de la première moitié du XX e s. ont pu être surmontées, en dépit des grandes grèves de 1968 et de 1995. Autre résultat de cette politique: plusieurs inventions techniques, certaines datant de la fin du XIX e s., comme la voiture, la radio, le téléphone et la télévision devinrent, tout comme la presse, un phénomène de masse et modifièrent sensiblement la société (cf. BL 1993, vol. 4; Caput 1972/75, vol. 2, 222–226; Caron 1985, 447–602; Droixhe / Dutilleul 1990, 458; Dupâquier et al. 1988, vol. 4; HdF 1970–72, vol. 3, 209–420; Pletsch 1997, 277–287; Rémond / Sirinelli 1988; Sieburg 41997, 162–214).

1188

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

2.8.2. Il est certainement trop tôt pour faire le bilan linguistique du XX e s., à peine terminé. Il y a pourtant au moins trois lignes d’évolution linguistique dont l’interdépendance avec les développements socio-économique et politique peut passer pour sûre: – Le français perd de l’importance comme langue internationale et passe au deuxième rang derrière l’anglais. Au XX e s., la promotion de l’anglais n’est plus due à l’empire britannique, mais à la suprématie politique, technologique, idéologique et économique des Etats-Unis. Vers la fin du siècle, le français se voit en plus concurrencé par de nouvelles langues à vocation supranationale, comme l’espagnol et l’arabe. Pour compenser la perte des colonies et la diminution de l’influence internationale est apparu le concept de ‘francophonie’, qui a, entre autres, une vocation politique, mais qui vise surtout à défendre et promouvoir la langue et la civilisation françaises dans les anciennes colonies et dans le monde (cf. Hagège 1996, 134–147). – Le XX e s. voit s’accélérer le recul des dialectes et des langues minoritaires en France. Cette évolution, qui a déjà commencé au siècle précédent, est renforcée par les nouveaux outils et voies de communication: la radio, le téléphone, la presse de masse et la télévision; mais aussi la voiture, le chemin de fer toujours plus rapide et l’avion (cf. Droixhe / Dutilleul 1990, 458; Lodge 1993, 225). Parallèlement aux milieux ruraux, d’autres milieux socioprofessionnels déclinent ou disparaissent, auxquels sont liées les variétés et les langues en danger. Stroh (1993, 178) a p. ex. pu démontrer que la substitution du français au lottrénger platt en Moselle s’est accélérée au moment où l’industrie minière est entrée dans une phase de crise. D’autre part, depuis les années 60, la France connaît, avec l’arabe, une nouvelle langue minoritaire en voie de croissance qui influence sensiblement le langage des jeunes d’aujourd’hui (cf. p. ex. Bollée 2000). – Encouragé par la participation des classes ouvrières à la prospérité (suivie de l’embourgeoisement de ces classes), l’usage du français standard se répand de plus en plus à travers toutes les régions et toutes les couches sociales. Cependant, les nouveaux utilisateurs n’adoptent pas le standard sans l’influencer de leur côté: la ‘crise’ du français standard, héritée du siècle précédent, se poursuit. Le décalage entre le standard conservateur de l’écrit et un nouveau substandard innovateur créé à l’oral s’agrandit.

Lodge va même jusqu’à se demander s’il peut en résulter, dans le futur, une situation de diglossie comparable à celle du latin et du latin vulgaire (cf. Lodge 1993, 257–260; Posner 1997, 59).

3.

Résumé

Parlant des influences politiques et socioéconomiques sur l’histoire linguistique, nous nous trouvons toujours en face du même problème: celui de l’empirie qui va audelà de la plausibilité. Françoise Gadet met le doigt sur le point sensible quand elle écrit dans ses préliminaires (la citation vaut pour tous les siècles): «Au XX e s., des changements majeurs apparaissent dans les modes de vie des Français et l’organisation sociale, qui ne peuvent pas ne pas avoir eu d’effets sur l’évolution de la langue et sur les modes de communication. Pourtant, il est difficile d’évaluer lesquels d’entre eux ont eu un impact direct sur la langue, tant les facteurs en jeu relèvent d’ordres divers, institutionnel, technologique ou social» (NHLF 1999, 587).

En linguistique diachronique nous manquons souvent d’outils qui nous permettent de relier, d’une manière méthodologiquement irréprochable, nos connaissances extralinguistiques aux faits linguistiques (cf. p. ex. la critique de l’idéalisme vosslerien par Gauger / Oesterreicher / Windisch 1981, 133– 144, et Wartburg 31970, 102, dont les arguments valent bien au-delà de l’idéalisme). Il serait fort souhaitable d’intensifier dans le futur la discussion méthodologique sur ce point et de mettre à l’épreuve de nouveaux instruments empiriques. L’ordinateur, la linguistique de corpus et les paradigmes d’interprétation offerts par la linguistique variationnelle seraient à cet égard de bons points de départ (cf. Cerquiglini 1989, 103–116; Gleßgen sous presse; Völker 2003).

4.

Bibliographie

Berschin, Helmut / Felixberger, Josef / Goebl, Hans, Französische Sprachgeschichte. Lateinische Basis – Interne und externe Geschichte – Sprachliche Gliederung Frankreichs. Mit einer Einführung in die historische Sprachwissenschaft, München, 1978. BL = Braudel, Fernand / Labrousse, Ernest, Histoire économique et sociale de la France, 4 vol., Paris, 1993.

Bloch, Marc, Un problème d’histoire comparée: la ministerialité en France et en Allemagne, in: RHDFE 7 (1928), 4e s., 46–91.

103. Politique, développement socio-économique et histoire des langues: Galloromania Bodineau, Pierre / Verpeaux, Michel, Histoire constitutionnelle de la France, Paris, 2000. Bollée, Annegret, Französische Jugendsprache und Argot, in: Stein, Peter (ed.), Frankophone Sprachvarietäten. Variétés linguistiques francophones. Hommage à Daniel Baggioni de la part de ses ‘dalons’, Tübingen, 2000, 341–353. Bourin-Derruau, Monique, Temps d’équilibres, temps de ruptures. XIIIe siècle, Paris, 1990. Burgess, Glyn S., Französische Skriptaformen IV: England, in: LRL 2/2 (1995), 337–346. Caput, Jean-Pol, La langue française. Histoire d’une institution, 2 vol., Paris, 1972/75. Caron, François, La France des patriotes de 1851 à 1918, Paris, 1985. Cerquiglini, Bernard, Eloge de la variante. Histoire critique de la philologie, Paris, 1989. –, La naissance du français, Paris, 21993. Chédeville, André, La France au Moyen Age, Paris, 91994. Droixhe, Daniel / Dutilleul, Thierry, Le français: Histoire externe de la langue, in: LRL 5/1 (1990), 437–471. Dupâquier, Jacques, et al., Histoire de la population française, 4 vol., Paris, 1988. Eckert, Gabriele, Sprachtypus und Geschichte. Untersuchungen zum typologischen Wandel des Französischen, Tübingen, 1986. –, Französisch: Periodisierung, in: LRL 5/1 (1990), 816–829. Favier, Jean, Le temps des principautés de l’an mil à 1515, Paris, 1984. Gärtner, Kurt / Holtus, Günter (eds.), Beiträge zum Sprachkontakt und zu den Urkundensprachen zwischen Maas und Rhein, Trier, 1995. Gauger, Hans-Martin / Oesterreicher, Wulf / Windisch, Rudolf, Einführung in die romanische Sprachwissenschaft, Darmstadt, 1981. Giordanengo, Gérard, La féodalité, in: Favier, Jean (ed.), La France médiévale, Paris, 1983, 183–199. Gleßgen, Martin-Dietrich, Domaines et méthodes de la linguistique romane, sous presse. Gleßgen, Martin-Dietrich / Pfister, Max, Okzitanische Koine, in: LRL 2/2 (1995), 406–412. Gossen, Carl Theodor, Die Einheit der französischen Schriftsprache im 15. und 16. Jahrhundert, ZrP 73 (1957), 427–459. Grenier, Jean-Yves, L’économie d’Ancien Régime. Un monde de l’échange et de l’incertitude, Paris, 1996. Gsell, Otto, Französische Koine, in: LRL 2/2 (1995), 271–289. Habermas, Jürgen, Strukturwandel der Öffentlichkeit. Untersuchungen zu einer Kategorie der bürgerlichen Gesellschaft, Neuwied, 1962.

1189

Hagège, Claude, Le français, histoire d’un combat, Boulogne-Billancourt, 1996. HdF = Duby, Georges (ed.), Histoire de la France, 3 vol., Paris, 1970–72. Herlihy, David, The Black Death and the Transformation of the West, Cambridge (MA) / London, 52001. Herrmann, Hans-Walter, Volkssprache und Verwaltung in Oberlothringen im Spätmittelalter und der frühen Neuzeit, in: Gärtner / Holtus 1995, 129–171. Hincker, François, Zur neueren französischen Sozial- und Wirtschaftsgeschichte Frankreichs im XVIII . Jahrhundert, Lendemains 4 (1976), 13–20. Huchon, Mireille, Le français de la Renaissance, Paris, 1988. Koch, Peter, Pour une typologie conceptionnelle et médiale des plus anciens documents / monuments des langues romanes, in: Selig, Maria / Frank, Barbara / Hartmann, Jörg (eds.), Le passage à l’écrit des langues romanes, Tübingen, 1993, 39–81. Lodge, R. Anthony, French. From Dialect to Standard, London / New York, 1993. Meyer, Jean, La France Moderne de 1515 à 1789, Paris, 1985. NHLF = Chaurand, Jacques (ed.), Nouvelle histoire de la langue française, Paris, 1999. Pfister, Max, Die sprachliche Situation zwischen Maas und Rhein im Frühmittelalter, in: Gärtner / Holtus 1995, 61–96. Picoche, Jacqueline / Marchello-Nizia, Christiane, Histoire de la langue française, Paris, 41996. Pletsch, Alfred, Frankreich, Darmstadt, 1997. Posner, Rebecca, Linguistic Change in French, Oxford, 1997. Raible, Wolfgang, Die Anfänge der volkssprachlichen Schriftkultur in der Romania oder: Die Eroberung konzeptueller Räume, in: Ehler, Christine / Schaefer, Ursula (eds.), Verschriftung und Verschriftlichung. Aspekte des Medienwechsels in verschiedenen Kulturen und Epochen, Tübingen, 1998, 156–173. Rémond, René / Sirinelli, Jean-François, Notre siècle de 1918 à 1988, Paris, 1988. Schmitt, Christian, Die Sprachlandschaften der Galloromania. Eine lexikalische Studie zum Problem der Entstehung und Charakterisierung, Bern / Frankfurt a. M., 1974. Sée, Henri, Esquisse d’une histoire économique et sociale de la France depuis les origines jusqu’à la guerre mondiale, Paris, 1929. Selig, Maria, Aneignungen der Schrift. Mediengeschichtliche Aspekte des romanischen Mittelalters, LiLi 103 (1996), 6–19 (= 1996a). –, Mündlichkeit und Schriftlichkeit im Bereich der trobadoresken Lieddichtung, in: Röcke, Werner / Schaefer, Ursula (eds.), Mündlichkeit – Schrift-

1190

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

lichkeit – Weltbildwandel. Literarische Kommunikation und Deutungsschemata von Wirklichkeit in der Literatur des Mittelalters und der frühen Neuzeit, Tübingen, 1996, 9–37 (= 1996b). Sieburg, Heinz-Otto, Grundzüge der französischen Geschichte, Darmstadt, 41997. Stroh, Cornelia, Sprachkontakt und Sprachbewußtsein. Eine soziolinguistische Studie am Beispiel Ost-Lothringens, Tübingen, 1993.

Völker, Harald, Skripta und Variation. Untersuchungen zur Negation und zur Substantivflexion in altfranzösischen Urkunden der Grafschaft Luxemburg (1237–1281), Tübingen, 2003. Vossler, Karl, Frankreichs Kultur im Spiegel seiner Sprachentwicklung. Geschichte der französischen Schriftsprache von den Anfängen bis zur klassischen Neuzeit, Heidelberg, 21921. Wartburg, Walther von, Evolution et structure de la langue française, Bern, 91969.

Treffer, Gerd, Geschichte Frankreichs, Regensburg, 1998.

–, Einführung in die Problematik und Methodik der Sprachwissenschaft, Tübingen, 31970.

Tulard, Jean, Les révolutions de 1789 à 1851, Paris, 1985.

Harald Völker, Berlin

104. Política, desarrollo socioeconómico e historia de las lenguas iberorrománicas Politik, sozioökonomische Entwicklung und Sprachgeschichte: Iberoromania 1. 2.

7.

La romanización de Hispania La aparición de los pueblos germánicos en la Península Ibérica y el fin del Imperio Romano La invasión árabe: La ‘Reconquista’ y el nacimiento de las nacionalidades y de los romances peninsulares Las lenguas románicas ibéricas en el Renacimiento. La formación de dos imperios ultrapeninsulares. La expansión del español y del portugués Las lenguas románicas ibéricas en los s. XVIII y XIX El s. XX : Las dictaduras en la Península Ibérica. El retorno a la democracia: La Constitución Española de 1978 y las lenguas de España. Las lenguas oficiales de los dos estados ibéricos Bibliografía

1.

La romanización de Hispania

3.

4.

5. 6.

1.1. Los romanos llegan a la Península Ibérica en una fecha relativamente temprana (218 a. C.), immediatamente después de su desembarco en las islas mayores (Sicilia, Córcega y Cerdeña), con el fin de desplazar a los cartagineses, que dominaban el Mediterráneo Occidental. La excusa que motivó la entrada de los romanos en Iberia, con lo que conseguían un nuevo comercio, unos ricos yacimientos mineros y abundantes recursos agrícolas, fue la destrucción por par-

te de los cartagineses de Sagunto (ciudad próxima a Valencia y aliada a Roma). La presencia del latín desde fechas tan tempranas en Hispania, y el alejamiento de Roma, es decir su situación lateral respecto del Imperio, dieron al latín hispánico un carácter arcaico y conservador, característica ya apuntada por Carnoy (1906, 233), y posteriormente, entre otros, por Silva Neto (1979, 114ss.) y Lapesa (1983, 87–94). Consecuencias de este latín diferenciado son determinados rasgos fonético-fonológicos, morfosintácticos y léxicos que corroboran expresas manifestaciones de Varrón o determinadas características de la lengua de los hispanos-romanos Quintiliano, Séneca, Marcial, Columela, etc. (cf. ib., 83–86; Cano 1988, 28), que permanecen en las lenguas iberorromances y cuya manifestación es mayor cuanto más a occidente de la Península. Otra de las causas aducidas para justificar la diferenciación del latín hispánico, defendida, sobre todo, por Menéndez Pidal (1968, 52–55), ha sido el carácter dialectal suritálico, traído por los soldados y colonos oscos, sabinos, umbros, etc. que se asentaron en amplias zonas hispánicas. No obstante, frente a la anterior teoría del conservadurismo y arcaísmo, que es aceptada por todos los investigadores sin reticencias, esta última, como dice Baldinger, es «hipotética y problemática» (1972, 179) y, por lo tanto, presenta

104. Política, desarrollo socioeconómico e historia de las lenguas iberorrománicas

múltiples dudas para ser aceptada sin más, como ya señaló Rohlfs, gran conocedor de los dialectos del sur de Italia (1955, 221–225). 1.2. Otras circunstancias, no menos importantes, que influyeron en la diferenciación del latín hablado en Hispania con el de otras provincias del dominio romano, son las de carácter sustrático, debido al largo período de bilingüismo que existió en muchas regiones. Las lenguas prerromanas que han dejado una huella más patente han sido, por un lado, las lenguas célticas o precélticas, y, por otro lado, el vasco – o lenguas vascoides – y la lengua ibera, que luego contribuyeron a la separación de las lenguas iberorrománicas (cf. Tovar 1968, 88 ss.; Baldinger 1972, 231– 240). Existían, además, dentro de la Península Ibérica divergencias lingüísticas de carácter geográfico y social motivadas, entre otras causas, por el distinto grado de romanización y por el nivel socio-cultural de los colonizadores de tal manera que lo que en muchos casos fueron diferencias de carácter diastrático terminaron siéndolo de carácter diatópico (cf. Vàrvaro 1984, 98 s.). Estas divergencias, andando el tiempo y alentadas por determinadas circunstancias históricosociales, dieron lugar al nacimiento de los distintos romances peninsulares: español, catalán y gallego-portugués (cf. 3.2.). Se sabe que la romanización de la Península fue muy irregular; intensa en las zonas donde se prodigaban los núcleos urbanos, en la Bética (de esta provincia son los escritores Séneca y Lucano, y los emperadores Trajano y Adriano) y en el este, principalmente en la Tarraconense; débil en zonas de la Celtiberia, la Lusitania y la Gallaecia, sobre todo en las zonas rurales; y prácticamente nula en las regiones de Cantabria, Vasconia y zonas pirenaicas, en alguna de cuyas regiones la romanización no llegó a asentarse sino siglos después de haber caído el dominio de Roma (aunque hay autores que defienden la romanización temprana del País Vasco; cf. Echenique 1998, 43–56, y la bibliografía que allí aparece). 1.3. Las diferencias diatópicas y diastráticas existentes en el latín hispánico no entorpecían la relativa unidad lingüística de la Península, de modo que la comunicación entre los habitantes de Hispania y de éstos con el resto del vasto territorio del Imperio Romano se llevaba a cabo en el sermo vulgaris. Dos factores principales contribuyeron a la unidad lingüística peninsular, por un lado, el

1191

mantenimiento de la unidad política y administrativa, primero desde Roma y después, con los visigodos, desde Toledo; y, por otro, la red de vías de comunicación que establecieron los romanos que vertebraba Hispania, donde existían tres importantes rutas: la Calzada litoral del Mediterráneo, cuyo centro principal era Tarraco; la Calzada de la Plata, que tenía como principales nudos de comunicaciones las ciudades de Emerita (Mérida) y Asturica (Astorga); y la del Valle del Ebro, que desde Tarraco enlazaba con el Pirineo central por Caesar Augusta (Zaragoza) y llegaba a la Meseta Norte.

2.

La aparición de los pueblos germánicos en la Península Ibérica y el fin del Imperio Romano

2.1. A partir del s. III , en el latín peninsular se produce un proceso de ruralización, con introducción de localismos indígenas y vulgarismos, al huir empobrecida la población por una fuerte crisis económica de los núcleos urbanos (civitas) a las zonas agrícolas (villae), de las que nos han quedado numerosos testimonios en la toponimia rural, la mayoría de origen antroponímico; esta circunstancia ocasionó el aplebeyamiento de la lengua. A principios del s. V, después de la penetración en la Península Ibérica de distintos pueblos germanos (suevos en la Gallaecia, vándalos silingios en la Bética, alanos en la Lusitania y Cartaginense), los romanos sólo ejercían un control efectivo en la Tarraconense y en la zona más oriental de la Cartaginense, territorios que ocupaban los visigodos – fieles a Roma – y cuyo centro de poder lo tenían al sur de la Galia, en Tolosa. Caído el Imperio de Roma (476), a la muerte del emperador Rómulo Augústulo, los visigodos, que estaban establecidos en el nordeste de la Península, al sentirse herederos del poder romano, se fueron desplazando al centro para emprender la labor de unificar las tierras de Hispania. La unidad política la consigue Leovigildo (585) con la derrota de los suevos en la Gallaecia y el dominio de los cántabros y vascones; y la religiosa, su hijo Recaredo en el III Concilio de Toledo (589), cuando el rey, en el nombre de los visigodos, abjura del arrianismo y toma oficialmente el credo de Roma; aunque las dos comunidades (goda e hispanorromana) durante tiempo vivieron separadas, de lo que han quedado muestras en la toponimia (Godos, Godinhos y Romão, Romãs en Portugal, y

1192

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Godos, Revillagodos y Romanillos, Romanos, etc. en España); esta separación llevó consigo diferencias lingüísticas en el uso del romance según las comunidades (cf. Menéndez Pidal 1968, 26; 116 s.). 2.2. Los visigodos, cuando llegan a la Península, ya habían asimilado la lengua y la cultura latina como prueba que no se haya encontrado un solo documento escrito en su lengua vernácula; sólo dejaron unas pocas voces germánicas. El latín de esta etapa, lejos del espíritu elitista de la época imperial, sigue ruralizándose y empobreciéndose como testimonian las pizarras godas (sólo dos obras se salvan de la penuria cultural del período visigodo hispano, Las Etimologías de San Isidoro de Sevilla (570–636) y el Liber Iudicorum o Fuero Juzgo (654), recopilación de normas jurídicas mandadas a hacer por el rey Recesvinto). En consecuencia, la lengua hablada en la Hispania visigoda, como en el resto de la Romania, se fue separando del latín culto y literario y desarrolló el camino que ya había iniciado en el Bajo Imperio: al final de este período, principios del s. VIII , «todos en la monarquía visigoda usarían como lengua familiar un llano romance» (Menéndez Pidal 1964, 11). En el protorromance hispánico se consolidan nuevos fonemas consonánticos que ya se habían documentado en etapas anteriores, en el latín vulgar de la etapa tardoimperial; éstos son los casos de los dorso-dentales y dorso-palatales que ocupan estos órdenes vacíos en el sistema consonántico latino. 2.3. Al final de la etapa visigoda ya se dibujaban, según Lapesa (1983, 127), las principales características de los romances iberorrománicos. Por eso, nos parece más acertado considerar que estas diferencias diatópicas peninsulares se gestan en la etapa visigoda – frente a la teoría de Wartburg que considera la Península Ibérica en esta etapa como una unidad lingüística cerrada (1941, n. 190) –, y que luego con la invasión de los árabes se acentúan y fomentan.

3.

La invasión árabe: La ‘Reconquista’ y el nacimiento de las nacionalidades y de los romances peninsulares

3.1. Las luchas intestinas entre distintos bandos de la aristocracia visigoda, que die-

ron lugar al debilitamiento de la monarquía, y la aparición simultánea de un período de hambrunas y de epidemias facilitaron la invasión y rápida conquista de Hispania por los árabes (711), formando una nueva provincia del Imperio del Islam, llamada AlAndalus. Aunque muy pronto en las montañas más septentrionales de la Península, que habían quedado fuera del dominio árabe, surgió una serie de núcleos de hispanogodos que se organizaron de forma autónoma y dieron lugar al nacimiento de reinos y comunidades independientes entre sí, cada uno con su romance, desde donde se emprendió la Reconquista de los territorios de Al-Andalus. 3.2. Estos acontecimientos políticos dieron lugar a un cambio de la situación lingüística hispana a partir de s. VIII ; pues hizo que fuera diferente según se tratase del territorio de dominio árabe (que hasta mediados del s. XI correspondía a la mayor parte y a las ciudades más pobladas de la Península Ibérica) o de los reinos cristianos del norte. En el primer caso, existía en Al-Andalus, sobre todo en los núcleos urbanos, una importante población autóctona hispana (los mozárabes “cristianos”), que, junto a la lengua árabe, continuaron empleando su romance (rumí, latiní o ladino). La lengua de los mozárabes se prolongó, en una situación de postración, hasta la segunda mitad del s. XI o principios del XII , época en la que, por una parte, importantes núcleos de mozarabías se integraron en las poblaciones del norte tras las conquistas, sobre todo, de Coimbra (1064) y Toledo (1085); y por otra, los cristianos que aún permanecían en tierras del Islam fueron exterminados o expulsados al norte de África por la llegada a Al-Andalus de dos invasiones de integristas musulmanes, los almorávides (1086) y los almohades (1147). Hay que señalar, no obstante, que antes de desaparecer del todo las hablas mozárabes, que presentaban diferencias entre sí, dejaron su impronta lingüística e influyeron, en algunos casos de forma importante, en las lenguas romances del norte peninsular en las que se habían integrado, constituyendo nuevas modalidades lingüísticas (cf. Menéndez Pidal 1968, 435–440; Herculano de Carvalho 1973, 161–170). Los mozárabes – junto al duradero contacto de los reinos cristianos con el Islam, próximo a los ochocientos años en el caso de Castilla – incorporaron en las lenguas del norte, junto a formas autóc-

104. Política, desarrollo socioeconómico e historia de las lenguas iberorrománicas

tonas, un crecido número de arabismos, que han dado una especial fisonomía a las lenguas neolatinas ibéricas. Los reinos cristianos no podían sustraerse a la influencia de la superior cultura que irradiaba del foco del califato de Córdoba (cf. Silva Neto 1979, 342–344; Lapesa 1983, 133–142). Estos hechos históricos fueron de tal importancia que, si hoy en la Península Ibérica existen dos estados, España y Portugal, y una determinada situación lingüística, con tres lenguas románicas, se debe a la voluntad de los hispano-cristianos de no ser absorbidos política, religiosa, cultural y lingüísticamente por el Islam. De este espíritu nació la Reconquista de los territorios usurpados, una empresa que unió todos los reinos cristianos peninsulares, al mismo tiempo que despertó y afianzó los nacionalismos y las modalidades lingüísticas, al surgir una serie de comunidades cristianas independientes de Al-Andalus y al quedar interrumpida la unidad política y la comunicación al fijarse fronteras entre unos reinos y otros (cf. Castro 1966, 175–198; Menéndez Pidal, 1968, 489–501). Tres son los focos iniciales de la Reconquista: uno, occidental, entre la cordillera Cantábrica y el Atlántico; otro, oriental, en los Pirineos; y el tercero en el centro, al sur de la Cantabria. 3.3. El foco occidental. Aparece en los límites de la antigua Gallaecia romana, que comprendía desde el río Duero hasta al Cantábrico, al norte, y el río Sella, al este, el límite con Cantabria, donde existía un fuerte sustrato celta, desde las tierras gallegas a las lusitanas, y una estructura cultural básica común que en la lengua se manifiesta, sobre todo, en el léxico (cf. Krüger 1947, 137; Piel 1989, 55–60; García 1985, 48 s.). En este territorio no se produjo una unidad lingüística, aunque sí ciertas afinidades. Es decir, aparecen distintas manifestaciones romances provenientes de un latín conservador importado de la Bética, que tiene dos principales modalidades: una oriental, en territorio astur-leonés, luego influida y, finalmente, absorbida por el castellano, de cuyo dialecto hoy quedan restos inconexos en Asturias, la región leonesa y nordeste de Portugal; y otra occidental, el romance gallego, que después se prolonga en el portugués. El territorio que ocupaba la comunidad gallega, aunque no tuvo un centro de poder político independiente, pues perteneció desde su nacimiento al reino de León – con algún anecdótico pe-

1193

ríodo de independencia –, sí poseyó un centro religioso y cultural importante en la ciudad de Santiago, que ejerció el papel de guía y normalizador del romance nacido en esta región. Así se escribían en gallego sus documentos oficiales, donaciones, testamentos, cartas, e, incluso, una rica literatura, muy influida por la provenzal que traían los peregrinos a Santiago. En el período inicial el límite de Galicia fue el río Miño, luego, con la expansión hacia el sur, el gallego avanzó, primero, hasta el río Duero, y más tarde hasta el Mondego. Si hasta el s. XI existió una unidad lingüística, a partir de la ocupación de la región de Beira y de Coimbra (1064) se produce – como muy bien ha señalado Silva Neto (1979, 360) – en la zona que va desde el río Duero al Mondego un sentimiento diferenciado con las gentes del norte, pues esta población toma como fin prioritario la conquista de los territorios del sur, en poder de los árabes, y este sentimiento da rienda suelta a la creación de un nuevo modus vivendi y de una nueva modalidad lingüística, fruto de la nivelación de la mezcla de gentes de habla gallega con otras de habla leonesa y, sobre todo, mozárabe; estos últimos incorporados de los territorios recién conquistados. La independencia del antiguo condado de Portu Cale (> Portugal) se inicia cuando el rey de Castilla y León, Alfonso VI (1040–1109), deja a su hija, Teresa, y a su yerno, Enrique de Borgoña, estas tierras, separándolas de las de Galicia por el río Miño, que desde entonces servirá de frontera política – que no lingüística – del que será nuevo reino (Ribeiro 1987, 45–67). 3.3.1. Las distintas variantes lingüísticas del portugués, por circunstancias históricopolítico y sociales, se integrarán en Lisboa, al convertirse esta ciudad en el gran centro de emigración del país, primero, a partir de ser declarada la capital del reino (1250); después, en la etapa de los descubrimientos, al convertirse en receptora de población de distintos lugares y en el puerto y puerta de entrada y salida a otros mundos. Precisamente en Lisboa – proclamada símbolo de la unidad e integridad nacional ante las aspiraciones territoriales de Castilla sobre Portugal (frenadas por la victoria de los portugueses en Aljubarrota, 1385), y con una nobleza y una burguesía ascendente, sobre todo a partir del reinado de Juan I (1385–1433) –, al constituirse en centro político-administrativo y, junto a ello, en el principal foco

1194

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

cultural y universitario del país, triunfará la nueva modalidad lingüística, donde prevalecerán las soluciones dialectales centrales y meridionales del país, y esta modalidad servirá de patrón del portugués estándar (cf. Silva Neto, 1979, 381–390); este nuevo modelo de lengua se aparta, por tanto, del portugués septentrional y del gallego. Mientras en Galicia, la lengua vernácula dejará de ser lengua de cultura y tendrá cada vez una mayor influencia del castellano. No obstante, hay que señalar que hasta principios del s. XV, aun perteneciendo las tierras de uno y otro lado del río Miño a dos comunidades políticas distintas, se mantiene unida la lengua literaria, sobre todo en la poesía lírica, en el llamado gallego-portugués, como demuestran los Cancioneros (como los de Ajuda y el Vaticano, s. XIV ), que mantuvieron una lengua fosilizada, empleada en los s. XIII y XIV, no sólo por gallegos y portugueses sino también por leoneses y castellanos (aunque en el territorio portugués, como elemento diferenciador, aparecen las grafías provenzales lh, y nh que sustituyen a las tradicionales ll y ñ hispanas). La prosa, sin embargo, al existir en Portugal un centro cancilleresco de prestigio en Lisboa, tomó un camino diferenciado que culminará en el s. XV con la elegante lengua del cronista Fernando Lopes († 1460). Desde este período hasta el siglo siguiente se producen en la lengua portuguesa grandes cambios en el sistema fonético-fonológico (cf. 4.2.). 3.4. El foco oriental o pirenaico. Se formó este foco por pequeños condados y algún reino en las proximidades de esta cadena montañosa, con la particularidad de que giraban alrededor de la esfera política de los francos; de occidente a oriente: al reino de Pamplona-Navarra, los condados de Aragón, Sobrarbe, Ribagorza, Urgel, Pallars, Rosellón, Gerona, y, más al sur, Barcelona. Es ésta una región muy compleja lingüística y culturalmente, pues ha ejercido sobre ella una fuerte influencia la lengua vasca o lenguas vascoides, más intensa y duradera cuanto más a occidente, ya que en algunas de estas comarcas occidentales no llegó la romanización hasta una fecha tardía; las modalidades lingüísticas que se forman proceden de un latín innovador y progresista, cuyo centro había estado en Tarraco; otro foco que influyó notablemente, sobre todo en la zona oriental, fue el galo, principalmente las lenguas y dialectos meridionales

(gascón y lenguas languedoccianas) por la relación que desde antiguo habían mantenido los pueblos de uno y otro lado de los Pirineos. Todo ello, unido a lo accidentado de la orografía, que forma numerosos valles de muy difícil intercomunicación, hizo, al igual que en el dominio astur-leonés, que en todo este territorio, a excepción del extremo oriental donde se formó el romance catalán, no se consiguiera una unidad lingüística o coiné, por lo que en el primitivo dominio lingüístico de los valles altopirenaicos han permanecido hasta nuestros días numerosas hablas dialectales (dialectos aragonés y navarro), en las que en las isoglosas se entremezclan los rasgos autóctonos con los del español, que desde fines de la Edad Media ha ejercido una notable influencia en toda esta región. 3.4.1. El caso del romance catalán fue diferente, pues el castellano no influyó en la etapa medieval; aunque sí ejercieron una importante influencia, hasta fines del XII , las variantes romances del sudeste de la antigua Galia, por la supeditación política y cultural, sobre todo una modalidad del provenzal, el lemosín, lengua que fue aceptada por los altos sectores de la sociedad catalana como medio de expresión escrita, culta y literaria; hecho que demoró el auge de su romance autóctono. De modo que en esta comunidad se produjo en una primera etapa una especial situación triglósica al emplearse el latín en distintas manifestaciones de la lengua culta, el provenzal en la lengua cortesana y literaria, y el catalán en el habla coloquial. Habrá que esperar hasta el s. XIII , cuando por la expansión de la corona catalano-aragonesa por tierras del levante hispano y por el Mediterráneo se autoafirme el catalán, debido a un nacionalismo emergente, para que se tome conciencia de su importancia, y el romance vernáculo, o lengua de us, vaya poco a poco reemplazando, en unos casos, al latín y, en otros, al lemosín (cf. Nadal / Prats 1987, 255–258); pero lo que representa un hito importante en el prestigio del catalán fue convertirlo en la lengua de la Cancillería Real del reino de Aragón; de aquí pronto se extendió a las manifestaciones literarias, que con Ramón Llull († 1315) alcanza su madurez. 3.4.1.1. La primitiva región catalana penetraba en el sur de Francia, en el actual departamento de los Pirineos Orientales hasta el macizo montañoso las Corberas, que ha

104. Política, desarrollo socioeconómico e historia de las lenguas iberorrománicas

permanecido hasta hoy como frontera lingüística con el provenzal. La vinculación de Cataluña con el mediodía de la Galia se establece, primero, en época romana, luego, se acrecienta con los visigodos, y, finalmente, con el Imperio Carolingio, ya que los condados pirenaicos orientales servían a los francos de defensa de los musulmanes; esta situación de dependencia política del imperio franco se prolongó hasta el s. X, aunque la social y cultural se prolongó por más tiempo. Conseguida la independencia, la política catalana se concentra en las tierras hispanas, se extiende al sur de su primitivo solar (Catalunya vella) y comienza su expansión por dominios del Islam, primero por el Campo de Tarragona (dando lugar a la formación de la Catalunya nova); más tarde, unidos a los aragoneses en una misma corona (1137), dan un gran impulso a la conquista a costa de los territorios árabes del levante peninsular, hasta el sur de la provincia de Alicante (por el tratado de Almizra, 1244, entre Jaime I y el infante Alfonso X de Castilla), donde se forma el reino de Valencia, dentro de la Corona de Aragón, y que según el reparto del territorio (para los catalanes el litoral, la zona más rica, para los aragoneses las tierras de interior), traerá como consecuencia la distribución lingüística que, con mínimos cambios, ha llegado hasta hoy. Simultáneamente los catalanes se extienden por el Mediterráneo donde compiten por los mercados con los pisanos y genoveses, sobre todo; en primer lugar toman el archipiélago de las Baleares (1229–87), luego las tierras meridionales de Italia e incluso llegan a Atenas (resto de la antigua presencia de la lengua catalana en el Mediterráneo es el actual algherés, dialecto de la localidad de Alghero en Cerdeña). 3.5. El foco cántabro-castellano. Equidistante con los dos focos laterales que acabamos de ver, aparece en la zona centro-septentrional de la antigua Iberia, con una heterogeneidad étnica (cántabros, vascones y astures), una serie de hablas con elementos comunes que enlazan, en un continuum lingüístico, con el dialecto astur-leonés por occidente y con el riojano, el navarro y el aragonés por oriente. Estas hablas son el fruto del sustrato cántabro-vasco y de un territorio excasamente romanizado. Poco a poco irá tomando protagonismo el romance nacido en el minúsculo condado de Castilla, en las estribaciones de la cordillera Cantábrica

1195

con el norte de Burgos, territorio vinculado políticamente al reino astur-leonés. El carácter independiente y rebelde de los castellanos los llevó pronto a conseguir la autonomía política (s. X); durante la primera etapa de independencia, que llega hasta al s. XI , Castilla permanece circunscrita a sus reducidos límites entre dos poderosos reinos, el de León, del que había dependido, y el de Navarra; pero desde la mitad de este último siglo la hegemonía política pasa de los reyes astur-leoneses a la nueva dinastía castellano-vasco-navarra que instaura Fernando I, con quien el antiguo condado pasa a reino (1032), y más tarde se anexiona el de León; paralelamente nace en Castilla una punjante burguesía que se enriquece, sobre todo, con el comercio de la lana. Junto a estos acontecimientos, la lengua de Castilla tuvo un desplazamiento desde la primitiva zona montañosa de Cantabria, con un castellano arcaizante, a las tierras llanas de Burgos hasta el Duero, donde aparecía una variante dialectal más innovadora y de una profunda personalidad, fruto de un proceso de nivelación lingüística por la afluencia de repobladores con distintas hablas dialectales (cf. Ridruejo 1995, 241 ss.; Echenique 1998, 47 s.); de esta coiné sus hablantes se sienten orgullosos por lo que reafirman los rasgos diferenciadores con el romance de la corte leonesa y dialectos vecinos. 3.5.1. A partir de estos hechos (segunda mitad del s. XI ), Castilla deja de estar encerrada en sí misma y levanta su mirada hacia Europa; se trazan nuevas vías en el llamado ‘camino francés’ que lleva a Santiago a los peregrinos de allende de los Pirineos; al mismo tiempo que llega un aluvión de clérigos cluniacenses del vecino país, que ocupará las abadías, monasterios y diócesis de mayor importancia del reino; se reforma la escritura (se introduce la letra carolingia), en la liturgia religiosa se abandona el rito hispánico o mozárabe para adoptar el francés o romano; en la corte se da una nueva política de casamientos con príncipes y princesas extranjeros; y en esta etapa, en todos los romances hispanos, se incorpora un importante número de galicismos. Consolidado un nuevo y poderoso reino castellano en la Península Ibérica, éste avanzará con sus conquistas al Islam hacia el sur, el este y el oeste, y, con el dominio político en las nuevas tierras, se irá imponiendo su romance en detrimento de las hablas autóc-

1196

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

tonas; llevando a cabo, en su expansión, la ruptura de la relativa uniformidad lingüística del resto de los romances peninsulares – según la conocida tesis de Menéndez Pidal (1964, 125) –, separando en bloques aislados las lenguas extremas, por un lado el gallegoportugués y por otro el catalán. El castellano forma en su avance la famosa cuña de la que habló el citado investigador. No obstante, sin negar el efecto de cuña que tuvo el castellano, cada día se matiza la discrepancia lingüística del primitivo castellano con los dialectos vecinos centrales, pues algunas de las soluciones lingüísticas, que han sido consideradas exclusivas de aquel romance – por lo que se le ha tildado de dialecto ‘revolucionario’ (cf. Penny 1995, 407) – son compartidas, si no en la totalidad por cada dialecto, en un porcentaje mayor o menor por los dialectos vecinos (cf. Pascual, 1996/97, 90–92). Lo que sí hizo el castellano fue darles personalidad y fijeza a estos rasgos discrepantes y, con su prestigio, extenderlos por tierras donde se conocían otras variantes. Estos hechos ocurrieron a partir de la toma de la ciudad de Toledo (1085) por el rey Alfonso VI y, sobre todo, desde la llegada a Andalucía (s. XIII ): La lengua de Castilla se fue haciendo cortesana, fue sustituyendo al latín en la documentación administrativa, creó primero una literatura juglaresca, y, aunque todavía vacilaban algunas soluciones a las distintas variantes lingüísticas y ortográficas – hecho que se prolongó hasta mediados del XIII –, proclamó su hegemonía lingüística en el centro y sur peninsular; será con Alfonso X (1252–84) con quien se normalice la lengua en un castellano drecho (“castellano puro, correcto”), desplazándose de la modalidad burgalesa a la toledana; sin embargo no permaneció ajeno a determinadas influencias de los dialectos que iba absorbiendo por lo que, como fruto de la nivelación de las distintas variantes, se enriqueció y dio lugar a lo que García de Diego llamó «complejo dialectal» (1950, 107 ss.).

4.

Las lenguas románicas ibéricas en el Renacimiento. La formación de dos imperios ultrapeninsulares. La expansión del español y del portugués

4.1. Antes de acabar el s. XIII los reinos extremos peninsulares (Portugal y la Corona catalano-aragonesa) habían concluido la

conquista a los árabes de los respectivos territorios de Al-Andalus que tenían asignados; Castilla, sin embargo, por distintas causas internas no pudo completar su conquista hasta finales del s. XV, fecha en que se apodera del último territorio en poder del Islam, el reino nazarí de Granada. Precisamente en 1492 – año en que finaliza la Reconquista y Colón con sus naves, bajo el pabellón de Castilla, llega a América – el humanista Antonio de Nebrija publica en Salamanca el Diccionario latino-español y la primera gramática renacentista de una lengua romance, la Gramática castellana. Con los Reyes Católicos se estaban poniendo las bases para el nacimiento de una nueva potencia en Europa. Con su nieto, Carlos V, el poder de España se consolida, y con su descendiente, Felipe II , unidos en su corona los reinos peninsulares (España y Portugal), junto al poder político – como ya anunció Nebrija – se propaga el castellano, ya convertido en español, al extenderse por todos los reinos peninsulares – y aceptarse como lengua nacional de la nueva monarquía española –, y por Europa tanto en las posesiones que la monarquía tenía en Italia; y en Flandes (en Amberes son numerosas las publicaciones en español), como en las principales cortes del viejo continente: Francia, Portugal, y en menor intensidad Inglaterra y Alemania. El antiguo dialecto de Castilla, ahora lengua de prestigio en expansión, acompaña a los españoles en sus conquistas fuera de la Península; primero en las islas Canarias (desde principios del s. XV y, definitivamente, desde 1477), en África, después en América (1492), y llega hasta las lejanas tierras orientales de las islas Filipinas (1521). Fruto de la empresa colonizadora ultrapeninsular, llevada a cabo por la corona de Castilla, es la presencia actual del español en estos continentes. Paralelamente, en esta época del Siglo de Oro de la cultura española – cuando se llega al cenit de la lengua literaria con Cervantes, Lope, Quevedo, Calderón, etc. – se produce en la lengua, en un corto período de tiempo, una reestructuración de su sistema fonético-fonológico y cambios en el plano morfosintáctico que lo conducen al español moderno. 4.2. El reino de Portugal, habiendo finalizado la Reconquista con bastante antelación a Castilla (las tierras del Algarve se toman en el s. XIII ), pone sus ojos fuera de la Península y comienza su expansión por ultramar

104. Política, desarrollo socioeconómico e historia de las lenguas iberorrománicas

impulsado, primero, por Enrique el Navegante († 1460), y, posteriormente, culminará en una extraordinaria aventura africanoasiático-americana. En esta nueva situación, surgen poderosas clases sociales, al margen de la aristocracia tradicional apegada a la tierra: los comerciantes y una alta burguesía que se enriquecen rápidamente y se sienten orgullosos – e incluso altaneros – de su estatus y nación, situación que tan bien retrata el dramaturgo Gil Vicente en su Auto da India (1509). Durante el s. XVI terminará el proceso de fijación y unidad de la lengua portuguesa en la que las gramáticas de distintos humanistas harán una labor paralela a la que Nebrija llevó a cabo para el español, y la lengua literaria llega a su cima con Luis de Camoens (1524–80). En Portugal durante el Renacimiento – a pesar de que existe un bilingüismo en la corte y en la literatura, donde el castellano es la lengua de cultura (cf. Vázquez Cuesta 1988, 43–54) – surge un movimiento reivindicativo de la lengua vernácula; entre los gramáticos defensores del portugués hay que destacar tres nombres, Oliveira, Barros y Magallães de Gândavo, que siguiendo las ideas de la época defienden la lengua propia, tanto para promover la conciencia nacional, sobre todo para superar el colonialismo castellano, como para servir de eficaz instrumento del imperio lusitano y de la difusión del cristianismo. En su expansión, los portugueses llevarán su lengua por el Atlántico, primero a las islas Azores y Madeira (1430); más tarde continuarán su aventura marinera y, bordeando las tierras africanas, llegarán a Angola y Mozambique y otras zonas de este continente, donde desde el s. XV se han formado distintos dialectos o lenguas criollas o neocriollas del portugués; y desde Alfonso de Alburquerque (1511), llegan a Asia, donde llevan el portugués, de cuyos restos, en un estado de decadencia, permanecen hoy algunas de las lenguas mixtas. Por último, por las discrepancias que surgieron con la corona de Castilla por las disputas en la adjudicación de nuevas tierras y áreas de influencia para el comercio en occidente – resueltas diplomáticamente, con la intercesión de Roma, por el Tratado de Tordesillas (1494) – Portugal consiguió, también, posesiones en América: las inmensas tierras de Brasil, donde se habla la variante portuguesa brasileira. 4.3. Por su parte, la lengua catalana llega en el s. XV a su máximo esplendor. La cultura

1197

italiana penetra en este reino por el largo contacto que mantienen, debido a la dependencia política del sur de Italia de la confederación catalano-aragonesa. En esta etapa, en la lengua destaca la variante catalana del Reino de Valencia, llamada valenciá, donde surge una literatura que se manifiesta en todos los géneros. No obstante lo dicho, a fines de este período empieza a hacerse patente la influencia del castellano como lengua literaria, situación que se intensifica con la unidad de los reinos peninsulares con los Reyes Católicos. A partir de entonces el catalán comienza un largo camino de decaimiento cultural, al mismo tiempo que se inicia en esta lengua un período de postración que llega hasta la segunda mitad del s. XIX . 4.4. En la zona noroccidental de España, en las tierras de dominio lingüístico gallego, aunque todavía en el XV se encuentran poetas que siguen escribiendo en un gallegoportugués fosilizado, ya hacía tiempo, desde el reinado del Rey Alfonso el Sabio (s. XIII ), que el romance vernáculo había iniciado un lento y paulatino proceso de debilitamiento y desprestigio, al ser desplazado por el castellano entre la nobleza y los altos sectores sociales, de tal manera que comenzó a dibujarse la situación que más tarde se impondría, sobre todo desde fines del XV, el español dominará los ambientes urbanos y el gallego irá poco a poco, durante los siglos siguientes, arrinconándose en las zonas rurales y en los sectores populares.

5.

Las lenguas románicas ibéricas en los s. XVIII y XIX

5.1. Establecida la Restauração en Portugal, al conseguir, de nuevo, la independencia del otro reino ibérico, resurge en estas tierras un fuerte espíritu nacionalista y se emprende un nuevo camino, mirando siempre con recelo a España. Con la aparición de la nueva estética neoclásica, el español pierde su estatus de lengua de prestigio, y los portugueses pondrán sus ojos en la cultura francesa. El habla culta de Lisboa se consolida como patrón del portugués; aunque no faltan escritores que reivindican la primitiva lengua de las regiones del Miño y Traso-sMontes. Con el ilustrado Marqués de Pombal se inicia una nueva política lingüística al imponer el portugués como lengua obligatoria en las escuelas, no sólo de la metrópolis

1198

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

sino también del Imperio (1757), por lo que esta lengua desplazará en la enseñanza y en la evangelización de las colonias a las lenguas indígenas, que hasta entonces habían sido utilizadas por los misioneros para el adoctrinamiento (situación que paralelamente se da en España, a partir de Carlos III , 1768, para todos sus territorios, especialmente para las colonias americanas, donde los misioneros evangelizaban en las lenguas amerindias). 5.2. En las tierras de la corona española, con la llegada de la nueva dinastía de los Borbones, tras la guerra de Sucesión se levanta el aislamiento a las ideas y a los avances técnicos y científicos que desde Felipe II habían surgido en Europa; lo que hace que penetre en el español un crecido número de neologismos, principalmente galicismos. Un hito muy importante en el comienzo de este período fue la creación de la Real Academia Española (1713), a imagen de la francesa, que desde sus primeras actuaciones dio cumplimiento a los principios del lema de su fundación: limpiar, fijar y dar esplendor a la lengua. El proceso de españolización se intensificó aún más en los antiguos reinos de España, al producirse una mayor centralización administrativa, a imitación de la monarquía francesa. Las normas centralizadoras se dejaron sentir, particularmente, en las tierras de habla catalana, donde se mantenía la lengua vernácula en el pueblo; pues con el decreto de Nueva Planta (1716) desaparecen la administración e instituciones autóctonas catalanas; este proceso culmina ya en el s. XIX , con la Ley Moyano (1857), por la que se proclama el español como única lengua en la enseñanza oficial y obligatoria. Aunque hay que advertir que simultáneamente a esta última ley se inicia en las comunidades de lenguas románicas autóctonas un movimiento que pretende reivindicar las señas de identidad de su región, empujado por el espíritu nacionalista que trae el Romanticismo; la reinstauración de los Juegos Florales en las lenguas vernáculas se inicia en Barcelona (1859) para el catalán y en La Coruña (1861) para el gallego. Estos movimientos regionales comenzaron alentados por un grupo de escritores e intelectuales tanto en Galicia como en Cataluña – y en menor grado en otras regiones, como en las Islas Baleares – y son conocidos respectivamente como el Rexurdimento y la

Renaixença. En Cataluña, el proceso de recuperación de la lengua vernácula ha sido mucho más intenso, pues junto a prestigiosos escritores e intelectuales que realizan un considerable esfuerzo – Milá i Fontanals (1818–84), mosén Jacinto Verdaguer (1845– 1902), Juan Maragall (1860–1911), Santiago Rusiñol (1861–1931) – existía en esta región una influyente burguesía, que se organiza políticamente en la Lliga regionalista, de la que carecía Galicia, que defendía la lengua y la cultura del país como señas de su identidad. 5.3. En Galicia continúa en estas centurias el abandono y desprestigio de la lengua nativa que habían empezado siglos antes; aunque cabe destacar que en el XVIII tímidamente se alzan algunas voces aisladas, entre las que sobresalen, por su prestigio, las de los sacerdotes Feijoo, Sobreira y, sobre todo, Sarmiento, que piden que se implante el gallego en la enseñanza y responsabilizan de esta situación de abandono a las clases dominantes; no obstante, las reivindicaciones de estos intelectuales apenas tuvieron eco y la situación lingüística continuó en el mismo estado en que se encontraba. Todavía en el s. XIX la inmensa mayoría de la población, que habitaba en zonas rurales, tiene como lengua propia y única un empobrecido gallego; el español es, no obstante, la lengua de la administración, de prestigio y de la cultura. Empero el Romanticismo despierta también aquí, en un sector de la hidalguía local, unos sentimientos nacionalistas que reivindicarán el uso del gallego y un federalismo con el estado español en el que se incluiría la patria gallega. Fracasada esta petición de poder político, varios escritores, entre los que destacan, en la primera etapa, los nombres de Rosalía de Castro (1837–57), Eduardo Pondal (1835–81) y Curro Enriques (1857–85), dirigen sus pasos, ahora, sólo hacia la defensa de la cultura y de la lengua gallegas. Alrededor de este movimiento se institucionalizaron los Juegos Florales (cf. González González 1985, 102–105). 5.4. El s. XIX es un siglo marcado por grandes convulsiones políticas y sociales en la Península Ibérica; se inicia con la invasión de las tropas napoleónicas, continúa con la independencia de las colonias americanas – Brasil de Portugal (1822), y la mayor parte de la América española (entre 1817–36) –;

104. Política, desarrollo socioeconómico e historia de las lenguas iberorrománicas

con las luchas entre liberales y absolutistas o tradicionalistas, sin faltar los pronunciamientos militares; con la implantación de organizaciones sindicales, en muchos casos de tendencia anarquista, en una población mayoritariamente analfabeta; y con la humillante derrota de España por EEUU (1898), que cierra el siglo, por la que España pierde los últimos restos de su Imperio colonial. Paralelamente al derrumbamiento de los imperios ibéricos se producen diversas reacciones sociales y culturales que desembocan en España en un movimiento literario de importancia (la Generación del 98 y el Modernismo), y en Portugal, en un auge literario que alcanza su máximo esplendor con Camilo Branco († 1890) y, especialmente, con Eça de Queirós († 1900).

6.

El s. XX : Las dictaduras en la Península Ibérica. El retorno a la democracia: La Constitución Española de 1978 y las lenguas de España. Las lenguas oficiales de los dos estados ibéricos

6.1. Desaparecidos o mermados considerablemente los imperios coloniales de los reinos hispánicos, los dos países sufren en las primeras décadas del pasado siglo una etapa de aislamiento y ostracismo que, en muchos casos, agrava la del oscuro período inmediatamente anterior – exceptuando la fugaz etapa española de la Segunda República (1931– 36), que brilla en las artes y en la literatura y que dará lugar a lo que algunos han llamado la Edad de Plata de la cultura española –. Los dos países caminan por senderos paralelos: Las monarquías son derrocadas y sustituidas por regímenes republicanos (en Portugal en 1910, en España en 1931), que terminarán – después de revoluciones, golpes de estado, y una guerra civil en España (1936–39) – en sendas y prolongadas dictaduras, en Portugal con Oliveira Salazar (1938–68) seguido por Marcello Caetano, a quien derrocó la ‘Revolución de los claveles’ (1975); en España con el general Franco (1936–75). Ambos estados, después de este largo y oscuro período de autarquía en el que se defiende un lenguaje purista e imperial, desembocarán en la reposición de gobiernos democráticos que darán fin al aislamiento y terminarán con la incorporación de los dos países en la actual Comunidad Europea (1984).

1199

6.2. La Constitución Española de 1978 tiene una extraordinaria importancia en la nueva configuración política del país (‘Estado de las autonomías’) y en la recuperación de las lenguas regionales de España. En el proceso de recuperación de estas lenguas, hay que destacar dos hitos: uno es el establecimiento de lengua oficial en su territorio en la Segunda República, que, como se ha dicho, termina con la dictadura franquista; el otro es la Constitución de 1978, que da de nuevo a las regiones de lenguas vernáculas un notable grado de autonomía política y establece la oficialidad de estas lenguas en sus comunidades. Aunque no son muchos los pasajes en los que la última carta magna española trata de las lenguas y de los problemas lingüísticos que tradicionalmente éstas han planteado en España (cf. Juaristi 1996, 193–201); no obstante, la actual Constitución y la republicana de 1931 son las únicas de las españolas que, frente a la concepción unitaria de la nación española impuesta desde el advenimiento de los Borbones, declaran que España es un país plural desde el punto de vista político, cultural y lingüístico; así en el preámbulo proclama la necesidad de «proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones» (el subrayado es mío). En primer lugar, en el Título Preliminar, art. 3, se hace mención de la lengua oficial del Estado, a la que se le denomina con el nombre histórico de castellano por presión de los parlamentarios con lenguas regionales. A continuación hace alusión a las demás lenguas del Estado sin nombrarlas: «Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas comunidades autónomas de acuerdo con sus estatutos». Esta imprecisión en la enumeración y denominación de las lenguas de España se debe, en parte, a no disgustar el sentimiento anticatalanista de los valencianos (cf. 6.2.2.1.) y ha dado lugar a que políticos sin escrúpulos, sobre todo en los años inmediatamente después de ponerse en vigor la Constitución, hayan pretendido que determinados dialectos tengan en su comunidad el reconocimiento de lengua propia, en pie de igualdad con la lengua oficial del Estado (estos son los casos, entre otros, del bable o llingua asturiana en Asturias, donde se crea una Academia de la Llingua, o de la fabla en Aragón). Más adelante, el Título VIII de la

1200

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Constitución trata de la organización del Estado en comunidades autónomas, en su cap. III , art. 148 dice que las comunidades autónomas podrán asumir el fomento de la cultura, la investigación y la enseñanza de la lengua de la comunidad autónoma. Siguiendo este precepto, cada región con lengua propia ha legislado en su territorio la aplicación de la cooficialidad de las dos lenguas (en el caso de Cataluña se reconoce, además, que se dará una especial protección al aranés, una variedad del gascón que vive en las tierras catalanas del Valle de Arán) y la política lingüística y educativa. En la política lingüística, que generalmente se ha denominado ‘normalización lingüística’, se ha tratado de incentivar y promocionar el uso de la lengua regional frente a la del Estado. 6.2.1. En Galicia, después del largo paréntesis de la dictadura franquista, se rescató el Estatuto de Autonomía republicano, a partir del cual se incluye el gallego en el sistema de enseñanza. Alrededor de la Universidad de Santiago surge un movimiento para recuperar la lengua autóctona, que había quedado relegada a los registros más informales, de tal manera que en esas fechas (1980) la inmensa mayoría de la población era ágrafa en la lengua vernácula. Como no existía un gallego estándar, uno de los esfuerzos que ha habido que hacer es normativizar la lengua; donde han surgido dos tendencias: La aislacionista o autonomista, defensora de recuperar la lengua al margen del portugués, pues se consideran dos lenguas; y la reintegracionista, que pretende acercar el gallego al portugués, pues éste se considera una modalidad más desarrollada de la misma lengua (en esta última corriente existe un grupo más radical, que pretende unificar la ortografía de las dos modalidades lingüísticas; cf. Rojo 1982, 93–112). La tendencia triunfante ha sido la autonomista, por lo que en 1982 se fijaron las normas ortográficas y morfológicas del gallego al margen del portugués; y en 1983 el Parlamento de la Comunidad Gallega aprobó la ley, hoy en vigor, de ‘Normalización lingüística de la Lengua Gallega’, que, aunque mucho menos radical que la catalana, está dando sus frutos en la recuperación de la lengua vernácula. Desde los inicios de la década 80 se ha producido un significativo proceso de recuperación y prestigio del gallego, al ser adoptado por determinadas clases cultas (especialmente intelectuales), al reinstitucionalizarse el Par-

lamento Gallego, donde rige como lengua oficial, al crearse cátedras en esta lengua, al ser vehículo de expresión de estudios y revistas especializados, y al emitirse en medios de comunicación (radio y televisión). El gallego, por primera vez en muchos siglos, según los datos del Mapa sociolingüístico de Galicia (1994; cf. Rojo 1996, 207) empieza a apreciarse positivamente en la valoración lingüística de los hablantes, por lo cual se está rompiendo la concepción de lengua estigmatizada, propia de las gentes rudas e incultas; no obstante, todavía en Galicia se produce en muchos sectores un bilingüismo diglósico, donde la lengua autóctona está en la situación de lengua B (Rojo 1996, 216 ss.; Fernández Rei 1988, 104–107; 1994, 55 ss.). 6.2.2. La situación lingüística de los territorios de habla catalana en la última centuria ha sido muy diferente a la gallega, ya que en Cataluña, desde principios de siglo, el pueblo se unió a sus clases dirigentes en defensa de la lengua vernácula en el movimiento que recibió el nombre de L’Avenç. Este período de excitación y entusiasmo en pro de la lengua catalana culminó con el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el que hubo más de 3.000 inscripciones. El prestigio social adquirido por la lengua catalana es considerable hasta el punto de que los emigrantes castellanoparlantes que quieren ascender socialmente necesitan aprender esta lengua. El caso del catalán es llamativo, ya que es de las lenguas románicas que no son idioma oficial de un estado, la que ha resuelto de forma más eficaz sus problemas de recuperación y mejor se ha adaptado a la vida actual. Primero fue el período de recuperación, después de estandarización de la lengua, en las que ha jugado una extraordinaria importancia el Institut d’Estudis Catalans (creado en 1907), que por la iniciativa de Pompeu Fabra aprobó las Normes ortogràfiques (1913), e hizo una gran labor en la estandarización de la lengua, en la que se tomó como referente la variante del catalán central, es decir, el de Barcelona. No obstante, en 1980 el porcentage de catalanohablantes había descendido, con respecto de la etapa republicana, por dos factores, uno por haber perdido la condición de lengua oficial en la era franquista, y otro por el notable número de emigrantes que de otras zonas de España había llegado hasta 1975 a estas tierras en busca de trabajo. Des-

104. Política, desarrollo socioeconómico e historia de las lenguas iberorrománicas

pués de entrar en vigor los estatutos de autonomía de las comunidades con lengua catalana, se ha restablecido en sus respectivos territorios el uso de esta lengua como oficial, junto con el español, y se ha llevado al sistema de enseñanza en todos sus niveles. En Cataluña su Parlamento ha aprobado la Llei de Normalització Lingüística (1982), con la que trata de que la lengua vernácula sea hablada por toda la población y esté presente en todos los ámbitos sociales. La comunidad española que en este último período ha legislado más y ha hecho una planificación y política lingüísticas más intensa y radical, ha sido la catalana – para la normalización del léxico se ha dispuesto del Centre de Terminologia Catalana y del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans –. Con la aprobación de la última ley citada se ha tratado no sólo de la protección del catalán sino también la ‘inmersión lingüística’ en esta lengua en su territorio autonómico, para que la aprendan los niños en edad escolar que no la tengan como lengua materna. Los resultados del crecimiento del catalán son elocuentes; pues según los datos del último censo del que dispongo, de 1991, el porcentaje de habitantes de la comunidad capaz de entenderlo es del 93,8 %, el de hablarlo, del 68,3 %, y el de leerlo, del 67,6 % (cf. Payrató 1996, 25–27). Normas que, en una segunda ley aprobada a finales de 1997 por el Parlamento de Cataluña, la llamada Ley del catalán, han sido ampliadas y están siendo puestas en vigor en la actualidad (1999). Ante esta ley se han alzado tímidamente algunas protestas y reclamaciones de ciertas plataformas sociales catalanas (como el ‘Foro de Babel’), donde se denuncia que por este sendero se camina hacia un monolingüismo, o un bilingüismo diglósico en el que ahora el español pasaría a ser la lengua B en Cataluña. 6.2.2.1. En las otras dos comunidades bilingües dentro del dominio lingüístico catalán (la balear y la valenciana), se ha proclamado en sus respectivos estatutos la cooficialidad de ambas lenguas, y en posteriores reglamentos se ha regulado el uso de la modalidad lingüística catalana. Por lo que respecta a las islas Baleares, aun reconociendo las variantes locales, que pertenecen al catalán oriental, se ha adoptado como lengua culta y estándar la que se ha normalizado en Cataluña. En la Comunidad valenciana, sin embargo, se ha declarado un enfrentamiento entre

1201

los defensores de incluir el valenciano dentro de las variantes del catalán y aquéllos que lo consideran como una lengua independiente, situación que ha llevado a una lucha política entre partidos y organizaciones sociales que ha dado lugar al nacimiento de un conflicto lingüístico en la región. A pesar del citado enfrentamiento, desde 1982 se han dado, con titubeos, pasos en pro de la defensa del valenciano por parte del gobierno regional. En 1983 se aprobó la Ley de Enseñanza y Uso de la Lengua, aunque oficialmente esta variedad es considerada como lengua independiente del catalán, por lo que no se mantienen relaciones de coordinación lingüística con las otras comunidades de lengua catalana. En nuestros días, aunque todavía se considera en Valencia el español como lengua de prestigio, se han experimentado significativos avances del uso del valenciano en el coloquio, no obstante en la escritura se emplea aún de manera muy minoritaria (Casanova 1996, 135 ss.). 6.3. Por lo que respecta a las lenguas oficiales de los dos estados ibéricos, hay que señalar, primero, que la lengua española ha perdido su hegemonía absoluta en los territorios bilingües de España; situación que se había mantenido hasta 1978 – año en que se aprueba la constitución vigente –; porque en estos territorios comparte, como se ha señalado, la oficialidad con las lenguas autóctonas, y en muchos casos la protección institucional se da a estas últimas. El caso de Portugal es bien distinto, al ser un país unilingüe, su Constitución (1976) proclama que la lengua oficial del estado es el portugués (anecdóticamente hay que citar que se ha aprobado la implantación del mirandés, dialecto del leonés, en la escuela primaria de su región; cf. 3.3.). Segundo, que tanto para el español como para el portugués contemporáneos se busca, de las distintas normas de prestigio que tienen estas lenguas, el establecimiento de un modelo (patrón culto) que sirva de referente a los iberoparlantes, para emplearlo, por un lado, en los respectivos medios de comunicación, y, por otro, en la enseñanza de estas lenguas a extranjeros (cf. Moreno Fernández 1994, 521), demanda que en los últimos años ha crecido extraordinariamente, sobre todo del español, a lo que ha contribuido la creación del Instituto Cervantes; para la difusión de la lengua y cultura portuguesas se crearon el Instituto Camoens y el Instituto de Cultura e Lingua

1202

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Portuguesa (actualmente ambos refundidos en el primero). Por último, en cuanto a la lengua portuguesa hay que señalar que establecida una escisión entre el portugués continental y la modalidad brasileña o brasileiro (con una estructura más arcaica que la metropolitana y con una notable incorporación de indigenismos y vulgarismos, cf. Anderson 1995, 1 ss.), han quedado separados por dos sistemas ortográficos diferenciados (a partir de la aprobación del Formulario ortográfico brasileño, promulgado en 1943); después de años de trabajo de una comisión de especialistas, de uno y otro lado del Atlántico, por consensuar una reforma ortográfica, se ha llegado a un acuerdo (1986) para unificar las dos principales modalidades del portugués, que debe ser ratificado por los dos parlamentos; sin embargo, lamentablemente, hasta la fecha, no se ha puesto en vigor en ninguno de los dos países.

7.

Bibliografía

Anderson, Tait, Sobre o desenvolvimento histórico da diferenciação das linguas portuguesa e brasileira, JbRom 42 (1995), 1–7. Baldinger, Kurt, La formación de los dominios lingüísticos de la Península Ibérica, Madrid, 21972 (ed. orig. al. Die Herausbildung der Sprachräume auf der Pyrenäenhalbinsel. Querschnitt durch die neueste Forschung und Versuch einer Synthese, Berlin, 1958). Cano, Rafael, El Español a través de los tiempos, Madrid, 1988. Carnoy, Albert J., Le latin d’Espagne d’après les inscriptions, Bruxelles, 1906. Casanova, Emili, El catalán en Valencia, in: Ciclo de conferencias, 1996, 105–165. Castro, Américo, La realidad histórica de España, México, 31966. Ciclo de conferencias, Las lenguas de España, Sevilla, 7, 8, 9 y 10 de marzo 1995, Sevilla, 1996. Echenique Elizondo, Maria Teresa, Protohistoria de la lengua española en el primitivo solar castellano, in: ACIHLE IV /1 (1998), 37–57. Fernández Rei, Francisco, Contribución da organizacions políticas a normalización da lingua galega (1963–1988), in: ACILFR XIX /6 (1994), 51–74. –, Posición do galego entre as línguas románicas, Verba 15 (1988), 79–107. García, Constantino, Temas de lingüística galega, La Coruña, 1985. García de Diego, Vicente, El castellano como complejo dialectal, RFE 34 (1950), 107–124.

González González, Manuel, La recuperación del gallego, RFR 3 (1985), 101–119. Herculano de Carvalho, José G., Moçarabismo linguístico ao sul do Mondego, in: id., Estudos Lingísticos, Coimbra, vol. 1, 21973, 161–170. Juaristi, Jon, Las lenguas de España en la Constitución de 1978, in: Ciclo de conferencias, 1996, 182–201. Krüger, Fritz, El léxico del noroeste ibérico, Madrid, 1947 (ed. orig. al. Die nordwestiberische Volkskultur, WS 10, 1927, 45–137). Lapesa, Rafael, Historia de la lengua española, Madrid, 91983. Menéndez Pidal, Ramón, El idioma español en sus primeros tiempos, Madrid, 61964. –, Orígenes del español. Estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo XI , Madrid, 61968. Moreno Fernández, Francisco, Planificación de la lengua española, RCEH 18/3 (1994), 515–528. Nadal, Josep Maria / Prats, Modest, Història de la Llengua Catalana, Barcelona, vol. 1, 31987. Pascual, José Antonio, Variación fonética o norma gráfica en español medieval. A propósito de los dialectos hispánicos centrales, CLHM 21 (1996/97), 89–104. Payrato, Lluis, El catalán en Cataluña, in: Ciclo de conferencias 1996, 19–52. Penny, Ralph, Sobre el concepto del castellano como dialecto ‘revolucionario’, in: ACHLEAE (1995), 403–408. Piel, Joseph Maria, Estudos de Linguística Histórica Galego-Portuguesa, Lisboa, 1989. Ribeiro, Orlando, A formação de Portugal, Lisboa, 1987. Ridruejo, Emilio, Procesos migratorios y nivelación dialectal en los inicios de la Reconquista castellana, in: Estudis de lingüística i filología oferts a Antoni M. Badía Margarit, Barcelona, 1995, vol. 2, 235–251. Rohlfs, Gerhard, Oskische Latinität in Spanien?, RLiR 19 (1955), 221–226. Rojo, Guillermo, La situación lingüística gallega, RO 11–12 (1982), 77–92.

–, La situación lingüística gallega, in: Ciclo de conferencias 1996, 203–228. Silva Neto, Serafim da, História da Língua Portuguesa, Rio de Janeiro, 31979. Tovar, Antonio, Lo que sabemos de la lucha de lenguas en la Península Ibérica, Madrid, 1968. Vázquez Cuesta, Pilar, A lingua e a cultura portuguesas no tempo dos Felipes, Lisboa, 1988. Vàrvaro, Alberto, La parola nel tempo. Lingua, societá e cultura, Bologna, 1984. Wartburg, Walther von, Les origines des peuples romanes, Paris, 1941.

Francisco Torres Montes, Granada

105. Bildungswesen und Sprachgeschichte: Südostromania

1203

105. Bildungswesen und Sprachgeschichte: Südostromania Education et histoire des langues: Romania du Sud-Est 1. 2. 3. 4. 5.

Gegenstand und Thesen Rumänisch Aromunisch Moldauisch Literatur

1.

Gegenstand und Thesen

Romanischsprachige Kulturen sind in mehreren Regionen Südosteuropas zu Hause und haben in der Geschichte unter vielfach wechselnden Herrschafts-, politisch-administrativen und religiösen Verhältnissen gelebt. Für die Sprachen, die im Rahmen einer Darstellung zu Bildungswesen und Sprachgeschichte in der Südostromania in Betracht kommen sollen – Rumänisch, Aromunisch, Moldauisch – wäre auf die Dominanzverhältnisse unter türkischer, griechischer, russischer, habsburgischer, sowjetischer, ukrainischer, bulgarischer, albanischer oder madekonischer Herrschaft zu verweisen, die auf unterschiedliche Weise die Ausformung oder Unterdrückung von Bildungs- und schriftkulturellen Verhältnissen beeinflusst haben. Nur in den Gebieten des heutigen Rumänien, der Republik Moldova und der Ukraine haben rumänischsprachige Gemeinschaften ihre Bildungsaspirationen in einem staatlichen Kontext organisieren können. In anderen Staaten haben weder die rumänischsprachigen noch die übrigen romanischsprachigen Kulturen ein Bildungswesen in ihren Sprachen aufbauen können. In den Ausführungen weitgehend unberücksichtigt bleiben daher Meglenorumänisch, Istrorumänisch und Dalmatisch, für die als oral tradierte Idiome kein institutionalisierter Schriftsprachenerwerb zu belegen ist. Hier ebenso unberücksichtigt bleibt die Sprache der Spaniolen – das Judenspanische – in Rumänien und Griechenland, das andernorts dargestellt wird. Ein Zusammenhang von Bildungswesen und Sprachgeschichte kann in einer die Problematik etwas verkürzenden Weise da angenommen werden, wo im Rahmen des institutionellen Sprach- und Bildungserwerbs in die sprachlichen Verhältnisse einer Gesellschaft eingegriffen wird. Hierbei handelt es sich im Hinblick auf den Datenbereich dieser Studie um folgende Bereiche: (a) die Aneignung und Ausformung eines

schriftsprachlichen Codes zu Varietäten romanischer Volkssprachen, hier des Rumänischen, Aromunischen oder Moldauischen, in Institutionen wie Kirche, Schule, Universität oder Familie sowie dessen Nutzung als kulturelle Ressource – parallel zum Latein, Kirchenslawischen oder Griechischen, vom 18. Jh. an auch zum Französischen oder Italienischen – für die Etablierung sozialer, rechtlicher, wirtschaftlicher, religiöser oder persönlicher Beziehungen; (b) die Wissensvermittlung und der damit einhergehende Ausbau des sprachlichen Korpus wie der sprachlichen Kompetenz der Schüler, wie sie über die Elementarfächer Lesen, Schreiben, Rechnen, Moralerziehung, Katechismus, ggf. auch Geographie oder Geschichte, hinaus v. a. in der fachpraktischen Ausbildung, z. B. in Landwirtschaft und Landvermessung in den moldauischen Schulen seit dem frühen 19. Jh., angestrebt und später in der vollen Breite des modernen Wissens verwirklicht wird; für die Frühphase des rumänischen Schulwesens ist die Übersetzung von Lehrbüchern aus anderen Sprachen (insbes. Französisch, Italienisch und Deutsch) kennzeichnend; (c) die Prozesse der sprachlichen Normierung und später die Standardisierung einschließlich der Durchsetzung von Normen des ‘richtigen’ Schreibens, d. h. der Orthographie, und des ‘richtigen’ Sprechens, d. h. der Orthoepie, sowie die Ausformung von sprachlichem Bewusstsein über dialektale, hoch- und schriftsprachliche Varietäten und über Mehrsprachigkeit; (d) die Reproduktion von Macht- und Herrschaftsverhältnissen von bestimmten Sprachgemeinschaften gegenüber anderen im Rahmen von gesellschaftlicher Mehrsprachigkeit bzw. umgekehrt, die Marginalisierung von ethnischen Gemeinschaften und deren Sprachen im Zuge von Unterdrückung oder Ausschluss aus dem Bildungssektor. (e) die Formierung sprachlich-hegemonischer Gruppen (Eliten) einerseits und die Demotisierung der Schrift im späten 19. und im 20. Jh. andererseits, verbunden mit der Frage danach, welche Fähigkeiten und Kenntnisse im Umgang mit Sprache und Schrift – (Ver-, Vor-, Nach-)Lesen, (Ab-, Unter-, Auf-)Schreiben, Diktat, freies For-

1204

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

mulieren etc. – den Schülern zur Bewältigung ihrer Lebensaufgaben in die Hand gegeben werden. Im Weiteren seien drei Thesen formuliert, die es in der nachfolgenden Darstellung zu illustrieren und belegen gilt. (1) Bis zum 16. Jh. fallen der sprachliche Code für die gesprochene Sprache – hier in erster Linie die Varietäten des Rumänischen – und der sprachliche Code für die Sprache, in der etwas aufgeschrieben wird, auseinander. Gesprochen wird Rumänisch, geschrieben wird in Kirchenslawisch, Griechisch oder Latein. Diese Situation soll als heterozentrierte Sprachpraxis bezeichnet werden. Vom 16. Jh. an belegen Dokumente, dass nun auch – neben den genannten Schriftsprachen – in Rumänisch geschrieben wird. Es setzt ein mehrere hundert Jahre dauernder Übergangsprozess ein, der zu einer Schreibpraxis in derselben Sprache hinführt, in der auch gesprochen wird, eine Situation, die als autozentrierte Sprachpraxis bezeichnet werden soll. Ein wesentlicher Aspekt der Sprachgeschichte der romanischen Sprachen, und hier im Konkreten der Varietäten des Rumänischen, besteht also im Übergang von einer heterozentrierten zu einer autozentrierten Sprachpraxis (das Begriffspaar ‘autozentriert’ / ‘heterozentriert’ hat Maas 1985; 1986 eingeführt). Autozentrierte Sprachpraxis entfaltet ihre Potentiale – nun in der Terminologie von Heinz Kloss – im Ausbau von Korpus und Status einer Sprache und der Lebenspraxis der Sprachgemeinschaften. (2) Der autozentrierte Ausbau der Sprachpraxis ist wesentlich an die institutionalisierte Vermittlung und Aneignung der Sprache, insbes. im Bildungswesen, gebunden und zugleich in sozialer Hinsicht bis in die moderne Zeit hinein stark differenziert. Potentiell überwunden wird diese Differenzierung durch die Demotisierung der Schrift (cf. Maas 1986; Bochmann et al. 1993), die in der rumänischen Gesellschaft nachhaltig erst im Laufe des 20. Jh. erreicht wird. Mit Demotisierung ist der kulturhistorisch außerordentlich bedeutsame Prozess des allgemeinen Verfügbarwerdens schriftkultureller Verhältnisse gemeint, der – über Alphabetisierung hinausgehend – bedeutet, dass die Schrift nicht mehr nur ein (Herrschafts-)Instrument einer gesellschaftlichen Elite bzw. derer, die sich ihrer bedienen können, ist, sondern sie zunehmend ein Medium der Partizipation an den gesellschaftlichen Ver-

hältnissen wird. Wesentliche Voraussetzung für die Demotisierung der Schrift ist – neben der oft bereits bestehenden Elitebildung – der Aufbau eines Volksschulwesens und die Erlernbarkeit der Normen, Formen und Funktionen der Schriftsprache, hier insbes. auch der orthographischen Normen (cf. Erfurt 1992; 1994). (3) Autozentrierung und Demotisierung in der Südostromania werden in den mehrsprachigen Räumen wie in Siebenbürgen, Banat, Bukowina, Moldova oder im Verbreitungsgebiet des Aromunischen von der Sprach-, Kultur- oder Wirtschaftspolitik der jeweils dominanten Nationalitäten / Ethnien / Gemeinschaften gekreuzt, in der Art, dass ihre Bildungsaspirationen und -institutionen ausgeschaltet, diskriminiert oder marginalisiert werden. Den sich nicht selten in Form von Sprachkonflikten entladenden Ungleichbehandlungen liegt dabei meist ethnische, religiöse, rechtliche oder wirtschaftliche Diskriminierung zugrunde.

2.

Rumänisch

2.1. Frühe Formen der Schriftpraxis und Schriftaneignung Vom ersten Beleg für das Rumänische, einem Brief des Bojaren Neac¸su aus Cîmpulung an den Bürgermeister von Kronstadt / Bra¸sov, Johannes Benkner, aus dem Jahre 1521, bis zum Ende des 16. Jh. wächst nach Ghe¸tie / Mare¸s (1985, 450) die Zahl der überlieferten Dokumente in rumänischer Sprache auf etwa 200 an, wobei die meisten Texte in den letzten beiden Jahrzehnten dieses Zeitraums zu datieren sind. Für diese Phase des Beginns schriftsprachlicher Verhältnisse in rumänischer Sprache – neben der ansonsten noch überwiegenden kirchenslawischen oder lateinischen Schreibpraxis – sind mehrere Aspekte von Bedeutung: (a) Etwa zwei Drittel dieser Schriftdokumente sind Produkte säkularen Schreibens: juristisch-administrative Texte zur Regelung von Besitzständen (Kauf- und Verkaufsurkunden, Tausch-, Schenkungs- und Teilungsurkunden etc.), Briefe an hochgestellte Persönlichkeiten in finanziellen, rechtlichen und politischen Angelegenheiten, weiterhin Rechnungen, Inventarlisten, Testamente und Vollmachten. Das verbleibende Drittel verweist auf die Schreibpraxis in Klöstern und kirchlichen Institutionen, in Anlehnung an Ludwig (1994, 58) monastisches Schreiben ge-

105. Bildungswesen und Sprachgeschichte: Südostromania

nannt: liturgische Texte, Homilien, Katechismen, Apostelgeschichten, Psalmen, Lieder usw. Weiterhin bemerkenswert ist der Sachverhalt, dass die meisten dieser religiösen Texte Übersetzungen aus dem Kirchenslawischen, aber auch aus dem Ungarischen, Deutschen und Lateinischen sind (Ghe¸tie / Mare¸s 1985, 177 ss.; 450; → Art. 118). Gerade diese Texte in kopierter oder gedruckter Form sind es, die über die regionalen politischen Grenzen hinaus Verbreitung finden und die dialektale Variation, zugleich jedoch die sprachliche Nähe zwischen den kulturellen Zentren in Transsilvanien, der Moldau, der Walachei oder im Banat sichtbar werden lassen. Ansonsten bleibt festzuhalten, dass die rumänisch verfassten Texte in deutlich geringerer Zahl vorliegen als jene in Kirchenslawisch, Latein oder in Griechisch. (b) Nur wenige Jahre nach dem ersten Beleg für das Rumänische erscheinen in den 40er Jahren des 16. Jh. in Sibiu / Hermannstadt und Bra¸sov / Kronstadt, später auch in Cluj / Klausenburg, Ora˘ s¸ tie und anderen Orten, die ersten gedruckten rumänischen Texte, die allesamt religiösen Inhalts sind. Von besonderer Bedeutung ist dabei das Wirken des aus dem muntenischen Tîrgovi¸ste stammenden Diakons Coresi, der in Bras¸ ov / Kronstadt als Verfasser, Bearbeiter wie als Drucker von kirchenslawischen wie rumänischsprachigen Texten hervortritt. Mit dem Druck rumänischer Texte setzt somit die Phase der überregionalen Ausbreitung von Schriftlichkeit in rumänischer Sprache ein. Ansonsten sind, wie in anderen romanischen Kulturen auch, lange Zeit die Klöster – wie etwa das Kloster Putna in der Moldau – der zentrale Ort, an denen Texte kopiert und damit einem breiteren Kreis von Lesekundigen verfügbar gemacht werden. (c) Ebenfalls im 16. Jh. begegnen uns in Siebenbürgen wie in der Moldau Formen des scholastischen Schreibens: in sporadischer Form in der für die Zöglinge der Fürstenhöfe eingerichteten Lateinschule in Cotnari, in serieller Form in Siebenbürgen in den vom Humanismus und Protestantismus gegründeten Schulen in Scheii ¸ Bra¸sovului oder an der von 1581 bis 1603 existierenden Universität in Cluj / Klausenburg, an der in Latein, Griechisch und Hebräisch gelehrt wurde (cf. Istoria României 1964, vol. 2, 1038). (d) Unter der Herrschaft von Mihail Viteazul (1593–1601) in der Walachei und unter Petru Schiopul ¸ (1574–91, mit Unter-

1205

brechungen) in der Moldau nimmt das Rumänische als Sprache der höfischen Kanzleien einen größeren Platz ein. Dem steht entgegen, dass selbst noch in der zweiten Hälfte des 18. Jh. der Unterricht an den Schulen der Fürstenhöfe in Ia¸si und Bukarest in Griechisch und Latein erfolgt, dass selbst neuere Fremdsprachen wie Französisch und Italienisch gelehrt werden, nicht aber Rumänisch. Die Schreib- und Lesepraxis in Rumänisch ist somit eine Angelegenheit eines Teils des Klerus, der Bojarenschaft und der höfischen Verwaltungsbeamten. Noch nicht, zumindest nicht massiv und ansonsten erst ab Ende des 18. Jh. treten Kaufleute, städtisches Bürgertum oder Handwerker in Erscheinung, deren wirtschaftliche Aktivitäten – wie in anderen Gebieten der Romania, so etwa in Oberitalien, Frankreich, Katalonien oder Kastilien bereits vom 13. Jh. an – zu einer deutlichen Ausweitung der schriftlichen Verhältnisse führen. Ein erstes Fazit sei gezogen: Die sozialen Orte, an denen bis weit ins 18. Jh. hinein der Umgang mit der Schriftpraxis des Rumänischen erworben wird, sind vorwiegend die Klöster, die Kirche, die aristokratische Familie und – im noch geringen Maße – auch die Latein- und kirchenslawischen Schulen. Die Schriftpraxis des Rumänischen hat als Modell lateinisches Schreiben in Siebenbürgen, der Bukowina und im Banat, kirchenslawisches und griechisches Schreiben in den rumänischen Fürstentümern. Der Umgang mit der Schrift erfolgt sozial und funktional differenziert. Der niedere Klerus und Verwaltungsbeamte verfügten meist nur über Lesefähigkeiten und ggf. über Abschreibfähigkeiten, ein kleiner Teil der Aristokratie hingegen auch über den freien Umgang mit der Schrift. Über die Formen, Techniken und Hilfsmittel des Schrifterwerbs und die Funktionsweise der Schulen ist wenig überliefert. Eine metasprachliche Reflexion im Sinne der Beschreibung von Regeln und Strukturen des Rumänischen, die eine wichtige Vorleistung für den institutionalisierten Spracherwerb ist, setzt erst in der zweiten Hälfte des 18. Jh. ein. 2.2.

Bildungswesen und Sprache von 1780 bis 1880

2.2.1. Die rumänischen Fürstentümer Moldau und Walachei Im 18. und in der ersten Hälfte des 19. Jh. waren die rumänischen Fürstentümer Schau-

1206

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

platz der Auseinandersetzungen zwischen den drei Großmächten Russland, Österreich und Türkei. In sozialer und ökonomischer Hinsicht bestehen die spätfeudalen Abhängigkeitsverhältnisse fort. Bis 1821, dem Jahr des Aufstands unter Vladimirescu, wurde die politische Herrschaft stellvertretend für die Hohe Pforte von den griechischen Fanarioten ausgeübt. In den 30er Jahren des 19. Jh. besetzt Russland die Fürstentümer und legt ihnen das ‘Organische Reglement’ auf, das einerseits die Bojarenherrschaft stützt, andererseits jedoch auch die Kulturund Bildungsaspirationen des jungen rumänischen Bürgertums sprießen lässt. In den 40er Jahren – und mit der 48er Revolution als Kulminationspunkt – formiert sich eine breite aus Kreisen des Bürgertums und der Bojarenschaft zusammengesetzte nationalromantische Bewegung, deren Ziel, die Schaffung einer Nation und eines rumänischen Nationalstaates, 1859 mit der Vereinigung der beiden Fürstentümer Moldau und Walachei und 1877/78 mit der staatlichen Unabhängigkeit von der Türkei entscheidend vorangebracht wird (cf. Bochmann 1979). An den Ideen der französischen und deutschen Aufklärung geschult, sind es Angehörige der Bojarenschaft und des Bürgertums, die den Grundstein für ein Bildungswesen in rumänischer Sprache legen: 1814 durch Asachi in Ia¸si, der auch später eine umfangreiche kulturelle und publizistische Tätigkeit in rumänischer Sprache initiiert, und 1818 durch den aus Siebenbürgen stammenden Laza˘ r an der Bukarester Schule Sf. Sava. Sein Nachfolger wird sein Schüler Ion Heliade R˘adulescu, späterhin einer der bedeutendsten Publizisten und Intellektuellen des Landes. Die Schulen in beiden Fürstentümern existieren zunächst nur wenige Jahre. In der Zeit der russischen Besatzung und des Organischen Reglements nehmen sie ihre Tätigkeit jedoch wieder auf und werden durch weitere rumänischsprachige Schulen wie auch durch weiterführende Schulen für höhere Studien, so z. B. die Academia Vasiliana˘ in Ia¸si und die Academia Mih˘aileana˘ in Bukarest, ergänzt. Daneben bestehen Klosterschulen und Priesterseminare fort, in denen zunehmend Rumänisch als Unterrichtssprache verwendet wird. Auf dem Lande bleiben die Bildungsverhältnisse noch lange Zeit weit rückständiger als in den Städten, wiewohl auch hier – von den 20er Jahren an – einzelne Bojaren, wie etwa

Golescu, Dorfschulen mit Rumänisch als Unterrichtssprache unterhalten (cf. Istoria României 1964, vol. 3, 1052). Nach den Festlegungen des Organischen Reglements sollen die Elementarschulen öffentlich, kostenlos und für die Dauer von vier Jahren eingerichtet werden, wobei in den beiden unteren Klassen Lesen, Schreiben, die vier Grundrechenarten und Katechismus, in den beiden oberen Klassenstufen neben Geometrie und Mechanik auch handwerklich orientierte Kenntnisse vermittelt werden sollen. Ein Novum ist weiterhin, dass der Schulbesuch für Mädchen vorgesehen wird. Allerdings werden gravierende geschlechterspezifische Unterschiede in der Schulbildung noch weit über ein Jahrhundert lang bestehen. Ein akutes Problem in diesem Prozess der Säkularisierung der Bildung ist der Mangel an Lehrern. Auch hier ist es Asachi, der Anfang der 30er Jahre in der Moldau eine Art Lehrerausbildung für den Anfängerunterricht in die Wege leitet. Gleiches entsteht in Bukarest, wo ohne Ansehen von sozialer Herkunft und Religion Lehrer ausgebildet werden sollen. Für die Kontrolle der pädagogischen Arbeit werden staatlicherseits Posten eines Revisors eingerichtet. Einzelne begabte junge Leute werden durch Stipendien gefördert, die es ihnen erlauben, in Frankreich, Deutschland oder Österreich zu studieren. Wenn auch zunächst noch ohne praktische Konsequenzen, so zeigt während der 48er Revolution die Proklamation von Izlaz, in der ‘gleiche Bildung für alle’ gefordert wird, den Geist jenes nationalen Aufbruchs, der dann gut ein Jahrzehnt später, nach der Vereinigung der Fürstentümer (1859), in gesetzgeberische Schritte zur Reform des Bildungswesens überführt wird. In der Amtszeit Cuzas (1860–66) sind es Politiker und Literaten aus der Generation der Achtundvierziger wie Koga˘ lniceanu und Bolintineanu, die bedeutsame Maßnahmen auf kulturellem Gebiet voranbringen: die Gründung der Universitäten Ia¸si (1860) und Bukarest (1864) und insbes. das Gesetz über die öffentliche Bildung (1864), das den Aufbau eines einheitlichen Schulsystems im ganzen Land vorschreibt, bestehend aus einer vierjährigen obligatorischen und kostenlosen Grundschulbildung, einer weiterführenden Sekundarbildung von sieben Jahren und einer dreijährigen Universitätsausbildung. Zu jener Zeit umfasst das Schulnetz Rumäniens gerade einmal 2.008 Primarschulen, 8 Gymnasien, 3 Sekundarschulen,

105. Bildungswesen und Sprachgeschichte: Südostromania

7 Seminare und 22 konfessionelle Schulen mit etwa 78.000 Schülern (cf. Ionescu 1997, 11 s.). Mit diesem Gesetz wird die Grundlage für einen tief greifenden Wandel von Kultur und Sprachpraxis geschaffen, der sich jedoch, in Anbetracht der rückständigen ökonomischen Verhältnisse v. a. im ländlichen Milieu, über einen relativ langen Zeitraum erstrecken wird. Während bis etwa 1870 rumänische Schriftsteller, Künstler und Wissenschaftler ausschließlich aus der Aristokratie bzw. dem Bürgertum stammen, setzen sich nach 1870 erstmals auch Intellektuelle durch, deren soziale Herkunft in bäuerlichen oder handwerklichen Verhältnissen liegt. Diese Veränderung wirkt sich auch in der rumänischen Schriftsprache aus, die über die Werke eines Co¸sbuc, Creanga˘ , Slavici oder Vlahu¸ta˘ eine große Zahl regionaler und dialektaler Formen aufnimmt (cf. Arvinte 1989, 302). Nicht wenige der namhaften Literaten Rumäniens greifen selbst in die Elementarschulbildung ihrer Landsleute ein: als Dorfschullehrer (Creanga˘ , Vlahu¸ta˘ ), Verfasser von Büchern für den Elementar- und Sekundarunterricht (Creanga˘ , Odobescu, Slavici, Alecsandri, Vlahu¸ta˘ , Co¸sbuc, Sadoveanu, cf. Chiosa 1964, 6). Ein Topos, der sich durch alle Schulbücher zieht, ist der von Patriotismus und Vaterlandsliebe, kombiniert mit Gottesfürchtigkeit und einer Idyllisierung des Bauernlebens. 2.2.2. Siebenbürgen, Banat, Bukowina bis 1918 Die habsburgische Herrschaftspolitik auf dem Balkan in Frontstellung zum Osmanischen Reich führt 1699 zur Besetzung Transsilvaniens, 1718 des Banats und 1775 des Nordwestens des Fürstentums Moldau, von Österreich Bukowina benannt. Bis zu ihrer Eingliederung in den rumänischen Staat im Jahre 1918 unterliegen diese mehrheitlich von Rumänen besiedelten Gebiete österreichischer bzw. österreichisch-ungarischer Dominanz. Während in Siebenbürgen und im Banat neben den orthodoxen Rumänen katholische und protestantische Ungarn, Sachsen und Szekler sowie in Banat auch orthodoxe Serben leben, sind in der Bukowina bis zur habsburgischen Besetzung 1755 v. a. griechisch- bzw. russisch-orthodoxe Moldauer und Ruthenen, Juden und islamische Armenier, danach dann auch, im Zuge von Einwanderung und Ansiedlung, weitere Juden, zahlreiche Deutsche, Lippowaner, Polen,

1207

Slowaken, Ungarn und Roma (cf. Turczynski 1993, 27 ss.). Die wirtschaftliche, kulturelle und juristische Situation der Rumänen in diesen Gebieten ist von weitgehender Rechtlosigkeit und starker wirtschaftlicher Abhängigkeit bestimmt. Politische und wirtschaftliche Unruhen v. a. der rumänischen Bauern einerseits und Ideen über die Romanität der Rumänen und ihre ursprüngliche Ansässigkeit in Transsilvanien andererseits lassen in der zweiten Hälfte des 18. Jh. ein politisches Bewusstsein entstehen, das in die Forderung auf Anerkennung als ‘vierte Nation’ in Siebenbürgen – nach Ungarn, Sachsen und Szeklern – mündet. Diese Forderung, u. a. in Form der Bittschrift Supplex Libellus Valachorum (1791; 1792) formuliert, wird von einer sich ebenfalls im 18. Jh. herausbildenden rumänischen bürgerlichen Schicht aus Kaufleuten, Geistlichen und Intellektuellen getragen, die in der national orientierten Bewegung der ‘Siebenbürger Schule’ ihren Ausdruck findet. Zwar bleiben die Rumänen auch weiterhin gegenüber den anderen Völkern stark benachteiligt, im Zuge der an der Aufklärung orientierten Politik unter Maria Theresia und Joseph II . fallen jedoch die Bildungsaspirationen des rumänischen Bürgertums in den Habsburger Gebieten im letzten Viertel des 18. Jh. auf fruchtbaren Boden. In Siebenbürgen, im Banat von 1774 an und in der Bukowina von 1780 an werden Schulen gegründet, in denen auch in Rumänisch gelehrt wird. Zu den ersten Lehrern in der Bukowina gehört aufgrund seiner Deutsch- und Rumänischkenntnisse der Siebenbürger de Marki, der die Leitung der zweiklassigen Schule in Czernowitz übernimmt und später das erste Lehrbuch für das Rumänische verfasst (de Marki 1808). Bis zum Jahre 1792 existieren in der Bukowina zeitweilig 32 provisorisch eingerichtete Schulen, an denen in deutscher und rumänischer Sprache unterrichtet wird (cf. Turczynski 1993, 53). Während in den Städten Czernowitz und Suceava auch weiterhin Schulen bestehen und das Bildungssystem auch in anderen Sprachen ausgebaut wird, werden zahlreiche rumänischsprachige Dorfschulen in der Bukowina und in Siebenbürgen nach kurzer Zeit wegen Lehrer- oder Geldmangels geschlossen. Die konfessionelle Bildung erhält nach dem Toleranzerlass von Joseph II . (1781) einen Aufschwung, so dass auch die orthodoxen Rumänen in neu gegründeten Priesterseminaren Geistliche und Lehrer ausbilden kön-

1208

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

nen, so z. B. in Blaj / Blasenburg, Oradea, Arad und Beiu¸s. In den 30er Jahren des 19. Jh. engagieren sich die bürgerlichen Intellektuellen in Transsilvanien für eine Reorganisation der Schulausbildung, um den veränderten wirtschaftlichen und kulturellen Erfordernissen gerecht zu werden. Im Mittelpunkt steht eine Reform der mittleren und höheren Ausbildung, die auf Initiative von Bra¸sover Kaufleuten den Bedürfnissen des Handels nachkommen soll. Mathematik, Physik, Philosophie und Geschichte – auf Rumänisch gelehrt – ziehen in die mittlere und höhere Schulbildung ein. Die Rumänisierung der Schulen und das wachsende rumänische Nationalbewusstsein bleiben indes nicht unumstritten: 1842 versucht der Landtag in Cluj / Klausenburg ein Verbot des Rumänischen und die ausschließliche Verwendung des Ungarischen als Unterrichtssprache durchzusetzen (cf. Istoria Românei 1964, vol. 3, 1056). Für die Ausbildung von Lehrern werden die sog. ‘Normalschulen’ eingerichtet, die älteste von ihnen, 1812 in Arad gegründet, wird 1869 in ein Pädagogisches Institut umgewandelt. 1849 wird das für ganz Österreich gültige Gesetz über das Sekundarschulwesen verabschiedet, mit dem die achtjährige Schulbildung verankert wird. Der Forderung der Rumänen auf Einrichtung von insges. 18 staatlich finanzierten Lyzeen, Gymnasien und Realschulen wird jedoch in den folgenden Jahrzehnten nicht entsprochen, so dass bis in die zweite Hälfte des 19. Jh. lediglich vier konfessionelle Sekundarschulen (Beiu¸s, Blaj, Brad und Bras¸ ov / Kronstadt) sowie eine rumänische Realschule existieren (cf. Istoria României 1964, vol. 4, 697 s.). Während in Transsilvanien und im Banat die ethnischen und konfessionellen Spannungen bes. nach 1867 sehr akut werden und Ungarn gegenüber den Rumänen auf Assimilation oder auf Repression setzt (cf. Hofbauer / Roman 1993, 44), war der Vielvölkerraum der Bukowina von einer Atmosphäre der Toleranz geprägt. Dazu mag beigetragen haben, dass von den 50er Jahren an der Religionsunterricht an den Schulen in der jeweiligen Muttersprache erteilt wird und die Bukowiner ethnische und konfessionelle Unterschiede vorurteilsfreier betrachten (Turczynski 1993, 141). Nach der Niederlage Habsburgs gegen Preußen im Krieg von 1866 sieht sich die rumänische Bevölkerung mit der Eingliederung von Transsilvanien, Banat und Cri¸sana in das Königreich Ungarn ihrer nationalen Rechte

beraubt. Wien war zu Zugeständnissen an die ungarischen Magnaten auf Kosten der Rumänen gezwungen. Einzig die Bukowina verblieb in Cisleithanien, womit die dortigen Rumänen von den repressiven Maßnahmen verschont blieben (cf. Hofbauer / Roman 1993, 39 s.). Der kulturelle Entwicklungsstand der Rumänen blieb dennoch dürftig. Wenn auch in der Bukowina die Zahl der Schulen zwischen 1850 und 1865 von 34 auf 104 stieg und in jenem Jahr insges. 107 Lehrer ca. 3.200 Schüler unterrichteten, so erhielten damit nicht einmal 10 % der schulreifen Kinder eine Schulausbildung (ib., 40). Wie alle Orthodoxen lernten die Rumänen auf Druck der Kirche im kyrillischen Alphabet lesen und schreiben, wiewohl in den anderen rumänischen Gebieten längst das lateinische Alphabet eingeführt war. Bischof Hacman glaubte noch 1871, die lateinische Schrift verderbe die Seele, und verbot auch die Einrichtung von Druckereien in den rumänischen Klöstern (cf. ib.). 1872 erhielten Transsilvanien mit der Gründung der ungarischsprachigen Universität Cluj / Klausenburg und 1875 die Bukowina mit der deutschsprachigen Universität Czernowitz eine Hochschule, an der jeweils auch Kurse in Rumänisch belegt werden konnten. Die Universitätsgründung in Cerznowitz war von den Rumänen, die zuvor außerhalb der Bukowina, meist in Wien, studierten, seit langem gefordert worden. Nach dem 1. Weltkrieg wurden Transsilvanien und die Bukowina in den großrumänischen Staat inkorporiert. Während des 2. Weltkriegs wurde die Bukowina geteilt. Der Süden blieb rumänisch, der Norden wurde als ‘Czernowitzer Distrikt’ zur Ukrainischen Sowjetrepublik geschlagen. 2.3. Grammatikographie und Sprachdidaktik des Rumänischen 1780 bis 1880 Die Anfänge einer Grammatikschreibung des Rumänischen gehen auf siebenbürgische Gelehrte zurück: auf Dimitrie Eustatievici (Bra¸soveanul), Lehrer an der Schule Sf. Nicolaie in Scheii ¸ Bra¸sovului, der – wie damals nicht anders bekannt – in kyrillisch seine Gramatica rumâneasc˘a (Bucure¸sti, 1757) verfasste, dann die sog. ‘erste wissenschaftliche Grammatik’ des Rumänischen, erarbeitet von zwei Hauptvertretern der Siebenbürger Schule, Gheorghe Sincai ¸ und Samuil Micu, Elementa linguae daco-romanae sive valachicae (Cluj / Klausenburg, 1780/21805)

105. Bildungswesen und Sprachgeschichte: Südostromania

(zur sprachgeschichtlichen Einordnung, cf. u. a. Iv˘anescu 1980; Bahner 1967). Sincais ¸ und Micus Grammatik hat als ersten Teil eine Abhandlung zur Orthographie, beginnend mit der Erläuterung der lateinischen Buchstaben und nachfolgend einer Unterweisung, wie die Buchstaben in rumänischen Wörtern auszusprechen seien (12 s.). Mit anderen Worten: Sincai ¸ verwendet hier erstmals das lateinische Alphabet zur Verschriftung des Rumänischen und formuliert, jeweils an Beispielen, die graphisch-phonologischen Korrespondenzregeln für das Rumänische. Im zweiten Teil, der mit Etymologie überschrieben ist, behandelt Sincai ¸ vorwiegend morphologische Phänomene und im dritten Teil dann auch die Syntax des Rumänischen. Ein Appendix oder Adaos enthält vergleichende Angaben zur lateinischen und rumänischen Wortbildung. 1788 erscheint in Wien die Deutsch-Walachische Sprachlehre von Johann Molnar und wenige Jahre später die Gramatica româneasc˘a (Sibiu, 1797) von Radu Tempea. Diese Grammatik ist im Sinne einer Elementargrammatik konzipiert, bestehend aus Formenlehre und Syntax, der ein Orthographieteil (De ortografie sau drepta scrisóre) beigegeben ist. Etwa von 1830 an wird dieser Aufbau dominierend; bis dahin enthalten viele der Grammatiken neben der Morphologie und Syntax ein Glossar, einen orthographischen Teil, eine Anweisung zum richtigen Sprechen oder auch einen Konversationsteil (cf. u. a. Diaconovici-Loga 1822; Clemens 1823; Alexi 1826; zur Diskussion über diese Grammatiken, cf. Popovici 1972, 263 ss.). Nahezu unverändert nimmt Tempea ein Grammatikverständnis auf, wie es schon in der ersten rumänischen Grammatik von Eustatievici 1757 vorgezeichnet wurde, ohne dass Tempea vermutlich davon Kenntnis haben konnte – «Gramatica este me¸ste¸sug carele înva¸ta˘ bine a gr˘ai s¸ i drept a scrie» (Eustatievici Bra¸soveanul 1757/1969, 11) – und wie es auch um die Mitte des 19. Jh. noch so gefasst wurde: Die Lehre oder das Handwerk, richtig zu sprechen und zu schreiben, «dupa firé limbei» – wie Diaconovici-Loga (1822, 1) hinzufügt (cf. auch B˘ala˘ s¸ escu 1850, 5). Vor diesem Hintergrund erhält nun auch der uns heute unüblich erscheinende Aufbau der frühen rumänischen Grammatiken und Sprachbeschreibungen seine Erklärung. Orthographie, Orthoepie, Sprachlehre und häufig auch Konversationsübungen gehörten dem Grammatikverständnis nach zu-

1209

sammen und wurden von den Autoren demzufolge auch der Reihe nach abgehandelt. Grammatikographie und Sprachbeschreibung des Rumänischen werden von einer nationalen Ideologie getragen, in der die Autoren ihren Werken verschiedene Funktionen zuweisen: – Sprachbeschreibung zum Zwecke der Lehre des Rumänischen in den Schulen sowie für die Bedürfnisse des Handels und des Reisens; Sprachbeschreibung auch für die deutschsprachige Beamtenschaft in den von Österreich verwalteten rumänischen Gebieten (cf. Molnar 1788; de Marki 1808); – Sprachbeschreibung und Sprachlehre als Instrument der Erziehung der Jugend (Diaconovici-Loga 1822); – Sprachbeschreibung zum Zwecke der Verbreitung moderner Schriftpraxis (cf. die Briefsteller in Molnar 1798 und Ursescu 1860) und aufgeklärter bürgerlicher Lebensverhältnisse (cf. die Konversationsbücher von Asachi 1842, das Cabinet de conversa¸tie 1839ss., die Konversationsteile in den Grammatiken von Micu / Sincai ¸ 1780; Molnar 1788); – Grammatikographie als Demonstrationsobjekt für die Romanität des rumänischen Volkes und seiner Sprache (Micu / Sincai ¸ 1780/21805); – Sprachbeschreibung im Sinne sprachpolitischer Finalitäten. Dazu zählt der Zugriff auf ein neues Graphiesystem, um gegenüber Ungarn, Deutschen und Österreichern den historischen Rechtsanspruch auf Raum und Kultur in Siebenbürgen, im Banat und der Bukowina zu verdeutlichen. Andererseits schließt die Übernahme der lateinischen Graphie auch ökonomische Erwägungen der Buch- und Druckgestaltung und des Marktes mit ein. – Sprachbeschreibung zum Zwecke der Normierung, das hieß v. a. Beseitigung von paradigmatischen Unregelmäßigkeiten in den jeweiligen Dialekten und Bereicherung der Sprache durch die Potenzen der Wortbildung. In der nach einigen Jahrzehnten folgenden Auflösung der Polyfunktionalität dieser Werke zeigen sich mehrere Prozesse: (a) De Markis Sprachlehre in deutscher und wallachischer Sprache für Normal- und Hauptschulen (1808) und Diaconovici-Logas Grammatik für die Jugend (1822) scheinen die ersten Arbeiten zu sein, die mehr und mehr didaktisch und für die Verwendung in Elementarschulen konzipiert sind,

1210

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

d. h. die nicht schlechthin systematisch in der Art der lateinischen Wortartengrammatiken aufgebaut sind, sondern eine innere thematische Progression aufweisen. Zu nennen wären daneben v. a. die Fibeln, darunter Grigore Ple¸soianus Abecedariu greco-român (Bucure¸sti, 1824), Teodor Paladis Abecedariu, silabismu, lectur˘a, prescurtare de Aritmetica˘ , Gramatic˘a, Geografie, Istorie (Bucure¸sti, 1826), Ple¸soianus Abecedariu român cu stampe din istoira material˘a (Sibiu, 1828) u. a. Weiterhin entstehen nach 1835 die ersten Schulgrammatiken für Anfänger, darunter z. B. Ion Pops Gramatica româna˘ pentru clasele începetóre (Bucure¸sti, 1835) und vom selben Autor die Gramatica româna˘ pe scurt pentru începetori (Bucure¸sti, 1836). Erwähnt werden muss auch die Vielzahl der Lehrbücher der Bukarester Schule Sf. Sava in den 40er Jahren und auch später. (b) Während in den ersten Sprachbeschreibungen ein kurzer Konversationsteil enthalten war, der Dialoge und manchmal auch einen kurzen Briefsteller umfasste, gewinnen ab 1830 zunächst eigenständige zweisprachige Dialogsammlungen und etwa ab 1840 rumänische Konversationsbücher beträchtlich an Verbreitung. Von 1839 an erscheinen z. B. mehrere Auflagen eines Cabinet de conversa¸tie pentru 10 limbi, 1842 in Ia¸si das Lexicon de conversa¸tie von Gheorghe Asachi, 1845 eine Sammlung über Höflichkeitsformen und -formeln, 1847 in Buda ein Lexicon de conversa¸tie istorico-religioas˘a von Alexandru Grava usw. (c) Zwischen 1807 als dem Erscheinungsjahr von Petru Maiors Ortographia romana sive latino-valachica (Buda) und 1826 werden einige eigenständige Orthographien und Orthoepien publiziert. Sie finden indes in den 30er und 40er Jahren nur sporadische Fortsetzung und werden erst nach 1880 im Zuge der Debatten um die rumänische Orthographie wieder aktuell. Schließlich wäre auf einen anderen Wandelprozess in der Grammatikschreibung einzugehen, der in gewisser Weise als eine Folge der wachsenden Ausbreitung schriftsprachlicher Verhältnisse, ihrer Demotisierung, anzusehen ist. Die frühe rumänische Grammatikschreibung ist zunächst dominierend auf die gesprochene Sprache referentialisiert. Während sich z. B. die Sprachdiskussion im Frankreich des 17. Jh. an den Werken der besten Autoren orientiert und die Grammatikographie sich auf die Regelbeschreibung in der Schriftsprache einschwört, übernimmt

die rumänische Grammatikographie nach 1780 eine Doppelfunktion: (a) die gesprochene Sprache zu ‘ver’regeln und (b) gleichzeitig die Demotisierung der Schriftsprache voranzutreiben. Erst in diesem Kontext erhält der Aufbau der Sprachwerke seinen Sinn: Orthographie und Orthoepie, Morphologie und Syntax, Konversationsteil und Vokabular sind gleichermaßen auf die Doppelfunktion abgestellt. In dem Maße, wie sich im Laufe des 19. Jh. die Schriftsprachlichkeit unter den Rumänen ausweitet, wendet sich die Grammatikschreibung der Schriftsprache zu. Hiervon zeugen sowohl die Debatten um die Orthographie seit den 60er Jahren als auch die späterhin in Grammatiken übliche Erläuterung grammatischer Regeln an Belegen aus literarischen Werken. 2.4. 1880 bis heute In der Zeit zwischen der Anerkennung der staatlichen Unabhängigkeit Rumäniens (1878) und der Schaffung des großrumänischen Staates (1918) kommen die Industrialisierung (Bergbau, Hüttenindustrie, Maschinenbau) und die verkehrstechnische Erschließung des Landes durch die Erweiterung des Eisenbahnnetzes voran. Der Gründungselan der bürgerlichen Elite, die 1864 den Grundschulbesuch für obligatorisch und kostenlos erklären konnte, sieht sich jedoch mit den mangelnden wirtschaftlichen Ressourcen der Landbevölkerung, der insges. schwachen ökonomischen Entwicklung des Landes und dem bildungslähmenden Einfluss der Kirche konfrontiert, so dass eine Durchsetzung der Schulpflicht noch lange nicht in Sicht ist. Mit dem Elementarschulgesetz von 1896 wird ein Versuch unternommen, Schritte gegen die schlechte bauliche Verfassung der Schulgebäude und ihrer unzureichenden Ausstattung mit Lehrmaterial zu unternehmen. Gleichzeitig wird die Schulzeit auf dem Lande auf fünf Jahre gegenüber vier Jahren in der Stadt erhöht, womit in erster Linie auf den saisonbedingten Schulbesuch reagiert wird. Unter Bildungsminister Spiru Haret wird 1898 ein weiteres Bildungsgesetz über die Sekundarund studienvorbereitende Schulausbildung an Gymnasien und Normalschulen verabschiedet. Die Gesetze führen in den folgenden zwei Jahrzehnten zu einer Erhöhung des Schulbesuchs, wiewohl die nach wie vor deutlich geringere Alphabetisierungsrate von Mädchen augenfällig ist (cf. Ionescu 1997, 11; Tab. 105.1).

1211

105. Bildungswesen und Sprachgeschichte: Südostromania Tab. 105.1 Schulbildung von Mädchen in Rumänien, 1900–15

1900–01

1914–15

Schulbesuch

Schulabschluss

total:

282.225

total:

12.499

weibl.:

54.782

weibl.:

1.286

total:

524.179

total:

42.066

weibl.:

187.370

weibl.:

9.819

Zu den Leitideen der sozialistischen Bildungspolitik Rumäniens nach 1948 gehört deshalb die Vereinheitlichung der Ausbildung und Chancengleichheit für Mädchen und Jungen. Auf dem Wege der Zentralisierung und mittels umfangreicher Investitionen im Bildungssektor wird die Schulpflicht durchgesetzt und erreicht, dass der Grad der Alphabetisierung unter der rumänischen Bevölkerung deutlich anwächst. Zahlreiche Universitäten, Polytechnische Hochschulen, Lehrerbildungsinstitute usw. werden gegründet; die Zahl der Hochschulabsolventen vervielfacht sich innerhalb weniger Jahrzehnte. Von 22,7 Mio. Einwohnern im Jahre 1994/95 betrug die Zahl der Schüler (ohne Studenten) 3,62 Mio., die in ca. 14.000 Schulen und Gymnasien, 1.300 Lyzeen und 1.350 Berufsschulen unterrichtet werden. Signifikante Unterschiede in der Zahl der Schulabschlüsse von Frauen und Männern lassen sich nicht mehr erkennen (cf. Ionescu 1997, 110). Über den hiermit angedeuteten bildungssoziologischen Wandel hinaus hat das Bildungswesen im 19. und 20. Jh. entscheidend in die Aneignung und Verbreitung sprachlicher Normen(-systeme) eingegriffen. 1866 brachte Titu Maiorescu mit seiner Schrift Despre scrierea limbii române (Ja¸si) die Diskussion um eine phonographische Verfassung der Orthographie maßgeblich voran, der er und zahlreiche andere Intellektuelle und Lehrer aus dem Umfeld der literarischen Vereinigung ‘Junimea’ den Vorzug gegenüber den zahlreichen Varianten einer etymologisierenden, an der lateinischen Basis des Rumänischen ausgerichteten Orthographie gaben. Für den schulischen Erwerb von Lesen und Schreiben betrachteten sie das etymologische Prinzip geradezu als verhängnisvoll. In der Rumänischen Akademie, die lange Zeit einer etymologischen Schreibung anhing, und um sie herum entwickeln sich über Jahrzehnte hinweg heftige Debatten über die Orthographie des Rumänischen (cf. Onu 1989), die 1881, 1904, 1932, 1953, 1965 und schließlich 1991 zu Orthographie-

reformen führten. In der Tendenz wurde die rumänische Orthographie auf das phonographische Prinzip eingestellt, mit Ausnahme der Regelungen von 1965 und 1991, die getroffen wurden, um den lateinischen Charakter der rumänischen Sprache und des rumänischen Volkes über die Graphie sichtbar zu machen. Besonders in den 50er Jahren, im Zuge der Demotisierung schriftsprachlicher Verhältnisse, wurden aufwändige und umfangreiche Kampagnen zur Verbreitung der neuen Orthographie in der Öffentlichkeit und in den Schulen organisiert.

3.

Aromunisch

Das Aromunische als eine mit dem (Dako-)Rumänischen eng verwandte Varietät ist die einzige der drei süddanubischen Varietäten (Aromunisch, Istrorumänisch und Meglenorumänisch), für die ein Zusammenhang von Bildungswesen und Sprachgeschichte gegeben ist. Während zum Beispiel für die Meglenorumänen im 19. Jh. nur vereinzelt eine schulische Unterweisung in Griechisch und daneben auch in (Dako-)Rumänisch überliefert ist (cf. Capidan 1928, 9 ss.), ist bei den Aromunen von Anfang des 19. Jh. an ein Bedürfnis nach Verschriftung, Schriftaneignung und grammatischer und sprachdidaktischer Literatur zu ihrer eigenen Varietät zu verzeichnen. Die heute schätzungsweise 200.000– 300.000 Aromunen (cf. Dahmen 1991, 29) leben in Albanien, Griechenland, Bulgarien und Rumänien und befinden sich folglich in Sprachkontaktsituationen gleich mit mehreren anderen Kulturen: je nach sozialem Raum weist ihre Sprache mehr Gräzismen, Albanismen oder Bulgarismen auf. Die Anfänge der Verschriftung des Aromunischen liegen im 18. Jh., und die ersten Versuche seiner Kodifizierung in Form von Grammatiken und Sprachlehrwerken fallen in die Zeit des josephinischen Denkens, als Constantin Ucuta 1797 in Wien die in griechischem Alphabet verfasste Sprachlehre Nea Paidagogia veröffentlichte. In späteren Grammatiken, so insbes. in der von Michail Bojadschi, Romanische oder Macedonowlachische Sprachlehre (Wien, 1813) wird das Aromunische mit lateinischem Alphabet geschrieben, um die Romanität dieser Sprache besser propagieren zu können (cf. Dahmen 1991, 30). In den Jahren nach der Gründung des rumänischen Staates (1859) engagieren sich rumänische Intellektuelle wie Bolintineau für eine kulturelle Förderung der Aro-

1212

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

munen, stützen das aufkeimende nationale Bewusstsein (cf. Peyfuss 1996) und veranlassen die Gründung rumänischer Schulen und die Entsendung rumänischer Lehrer. In der Folge gerät das Aromunische «endgültig in die Abhängigkeit vom Dakorumänischen» (Dahmen 1991, 32) und wird von Seiten Rumäniens mit großem nationalen Eifer seine Kodifizierung nach Maßgabe der rumänischen Schriftsprache betrieben. Von der zweiten Hälfte des 19. Jh. an werden zahlreiche aromunische Schulen gegründet, in denen vielfach Lehrbücher aus Rumänien verwendet und rumänische Lehrer eingesetzt werden. Mit der Neuordnung der Grenzen nach dem Zusammenbruch des Osmanischen Reichs auf dem Balkan und nach dem 1. Weltkrieg werden dann vielfach aromunische Schulen geschlossen und reißen die Verbindungen untereinander sowie zum Rumänischen ab (cf. Saramandu 1998), so dass sich die Varietäten der in Griechenland lebenden Gemeinschaften zunehmend von jenen in Albanien, Rumänien oder Mazedonien unterscheiden. Sichtbarer Ausdruck der Diversifizierung sind konkurrierende Orthographien (cf. Kramer 1989), die maßgeblich von im Ausland lebenden Aromunen ausgearbeitet und über Zeitschriften verbreitet werden. Hierbei stellt sich gerade für die in Griechenland lebenden Aromunen das Problem der Loyalität zur Staatssprache und deren Schriftsystem, weshalb eine Vereinheitlichung der aromunischen Schriftsprache z. Z. weiter entfernt zu sein scheint als zu Beginn des 19. Jh., wie Dahmen (1991, 36) die aktuelle Problematik resümiert.

4.

Moldauisch

Im Zuge der Kämpfe zwischen Russland und dem Osmanischen Reich um die Vorherrschaft auf dem Balkan annektiert 1812 der russische Zar den nordöstlichen Teil des rumänischen Fürstentums Moldau, den er Bessarabien nennt, und der nach dem 1. und während des 2. Weltkriegs ein umkämpftes Gebiet zwischen Rumänien und Russland bzw. der Sowjetunion wird und schließlich 1990 mit der Gründung der Republik Moldova ihre Unabhängigkeit von der UdSSR erlangt (zur historischen Situation Bessarabiens, cf. Boldur 1992; van Meurs 1996). Unter russischer und später sowjetischer Herrschaft verwandelt sich dieser zunächst vorwiegend rumänischsprachige Raum in eine mehrsprachige Gesellschaft, in der das

Russische und die sich nun ansiedelnde russophone Bevölkerung zur dominanten Kultur wird, die Sprachen der anderen Ethnien hingegen wie Rumänisch, Deutsch, Jiddisch, Ukrainisch oder Gagausisch zunehmend der Marginalisierung ausgesetzt werden. In sprachlicher Hinsicht zeigt sich eine Konsequenz der russischen Annexion darin, dass die kulturelle Orientierung der rumänischsprachigen Moldauer künftig stark von der russischen Kultur geprägt wird und sich der moldauische Dialekt der in Bessarabien lebenden Rumänen auf andere Weise wandelt als die rumänischen Varietäten im weitgehend einsprachigen Rumänien. Wenn in diesem Teil der Moldau bis zur russischen Annexion der Schriftsprachenerwerb nur im geringen Maße und dazu fast ausschließlich in Kirchenslawisch und Griechisch erfolgte, so verändert sich die kulturelle Situation schon wenige Jahre nach der Annexion nachhaltig. Das Russische wird nun als offizielle Sprache gefördert, ohne jedoch zunächst noch das Rumänische auszuschließen. Das Modell hierfür bieten die nach dem britischen Pädagogen Lancaster benannten Schulen, deren Sprachkonzept im parallelen Unterricht in Russisch und Rumänisch bestand. Neben der LancasterSchule in Chi¸sina˘ u entstehen in den 1820er Jahren weitere in Ba˘ l¸ti, Ismail, Bender und Hotin (cf. Ciobanu 21992, 136). Gleichzeitig veranlasst die russische Regierung die Ausarbeitung von zweisprachigen Grammatiken, Fibeln und Übungsbüchern für den Schulunterricht in Russisch und Rumänisch in Bessarabien, deren Funktion sowohl die Vermittlung des Rumänischen für die russische Beamtenschaft, v. a. aber die Vermittlung des Russischen als ein Instrument der Assimilation der moldauischen Bevölkerung ist. Nach einer ersten zweisprachigen Grammatik aus dem Jahre 1819 erscheinen von den 20er Jahren des 19. Jh. an zahlreiche Fibeln, sog. bucoavne und abe¸tedare, Sprachlehren und Grammatiken, darunter auch die späterhin bedeutsamen Lehrbücher von Margella˘ (1827), einem Beamten im Petersburger Außenministerium, von Hîncu (1840), selbst Absolvent des Seminars von Chi¸sina˘ u, sowie von Doncev (1865), der das erste in Bessarabien herausgegebene Rumänischlehrbuch verfasste (cf. Ciobanu 1992, 89 ss.). Die russische Sprachpolitik gegenüber dem Rumänischen ändert sich ab Mitte der 60er Jahre. Künftig dominiert das Russische in den Schulen. Bis zum Ende der Sowjetunion

1213

105. Bildungswesen und Sprachgeschichte: Südostromania

hält die zeitweilig repressive, zeitweilig assimilationistische Politik gegenüber den Moldauern an. Zwar war das inzwischen zum Moldauischen mutierte Rumänisch in der Sowjetunion vor 1989 als Nationalitätensprache offiziell anerkannt und wurde in der Grundschule und in einigen Fächern auch bis zur Universität gelehrt, sein faktischer Platz in der Gesellschaft war jedoch eher der einer funktional restringierten Minderheitensprache im ansonsten zweisprachigen Repertoire der Moldauer. 1989 wurde das Moldauische zur Staatssprache der damals noch Moldauischen Sowjetrepublik erklärt und das Graphiesystem von russisch-kyrillisch auf lateinisch umgestellt. Seit der Unabhängigkeit der Republik Moldova 1991 gilt dem Spracherwerb des Rumänischen / Moldauischen – das Glottonym als Symbol für eine bestimmte kulturelle Ausrichtung ist Gegenstand heftiger Sprachdebatten, cf. Heitmann 1989; Bochmann 1997 – oberste Priorität, wobei von den sprachpolitischen Akteuren der sprachliche Ausbau und die Orientierung an der Standardsprache Rumäniens dezidiert vorangetrieben wird, gleichzeitig jedoch auch Zündstoff für neue Sprachkonflikte dadurch ausgelegt wird, dass ein am Rumänischen Rumäniens orientierter puristischer Diskurs eines Teils der Intellektuellen nicht frei von einer Abwertung der Sprachpraxis des Großteils der Moldauer ist (cf. Erfurt 1998; Dumbrava 1998). In der Ukraine, wo heute etwa 500.000 Rumänen bzw. Moldauer leben, konzentriert sich diese heute wohl durchgängig mehrsprachige Minderheit im Raum Cern˘au¸ti / Czernowitz und in der Region Odessa. 1990 wurde parallel zur Entwicklung in der Republik Moldova das Moldauische mit kyrillischem Alphabet durch das lateinisch geschriebene Rumänisch ersetzt und damit begonnen, ein komplexes rumänischsprachiges Schulwesen aufzubauen. Heute gibt es in der Ukraine 113 rumänische Schulen mit Rumänisch als Unterrichtssprache, davon 87 in der Region Cern˘au¸ti. Rumänisch ist Unterrichtssprache auch in der Gymnasialstufe und in einigen Bereichen der Hochschulbildung an den Universitäten von Cern˘au¸ti und Kiew. Die Varietätenproblematik stellt sich ähnlich wie in der Republik Moldova, wiewohl die soziolinguistische Situation insges. deutlich komplizierter ist, weil auf dieser Minderheit der Assimilationsdruck durch die russische und ukrainische Gesellschaft im starken Maße lastet.

5.

Literatur

Alexi, Ioannis, Gramatica daco-romana sive valachica, Vienna, 1826. Arvinte, Vasile, Rumänisch: Externe Sprachgeschichte, in: LRL 3 (1989), 288–305. Asachi, Gheorghe, Lexicon de conversa¸tie, Ia¸si, 1842. Bahner, Werner, Das Sprach- und Geschichtsbewußtsein in der rumänischen Literatur von 1780– 1880, Berlin, 1967. Ba˘ la˘ s¸ escu, Nicolae, Elemente de gramatic˘a româna˘ pentru scolarii încep˘atori, Bucure¸sti, 1850. Bochmann, Klaus, Der politisch-soziale Wortschatz des Rumänischen von 1821–1850, Berlin, 1979. –, Rumänisch: Sprachnormierung und Standardsprache, in: LRL 3 (1989), 239–251. –, Der Name der Sprache und die wissenschaftliche Wahrheit. Ein sprachpolitischer Erlebnisbericht aus der Republik Moldova, QvR 10 (1997), 77–85. –, et al., Sprachpolitik in der Romania. Zur Geschichte sprachpolitischen Denkens und Handelns von der Französischen Revolution bis zur Gegenwart, Berlin / New York, 1993. Boldur, Alexandru, Istoria Basarabiei, Bucure¸sti, 1992. Cabinet de conversa¸tie pentru 10 limbi, Bucure¸sti, 1839. Capidan, Theodor, Meglenoromânii, vol. 2: Literatura popular˘a la meglenoromâni, Bucure¸sti, 1928. Ciobanu, Stefan, ¸ Cultura româneasc˘a în Basarabia sub st˘apînirea rus˘a, Chi¸sina˘ u, 21992 (11923). Chiosa, Clara Georgeta, Metodica preda˘ rii limbii s¸ i literaturii române, Bucure¸sti, 1964. Clemens, Andreas, Walachische Sprachlehre für Deutsche, Hermannstadt / Kronstadt, 1823. Dahmen, Wolfgang, Der Stand der Kodifizierung des Aromunischen, in: RK V (1991), 29–40. Diaconovici-Loga, Constantin, Ortografia sau drepta scriere, Buda, 1818. –, Gramatica românesc˘a pentru îndreptaré tinerilor, Buda, 1822 (Nachdr. ed. Olimpia Serban / Eugen Dorescu, Timi¸soara, 1973). Doncev, Ioan, Cursulu˘ primitivu˘ de limba rumân˘a compus˘u pentru shólele elementare s¸ i IV clase gimnasiale, Ki¸sineu, 1865. Dumbrava, Vasile, Auf der Suche nach einer Identität. Veränderungen des Sprachbewußtseins in der Republik Moldova in den neunziger Jahren, Grenzgänge 5/10 (1998), 45–54. Erfurt, Jürgen, Rumänische Grammatikographie und ‘Conversation’ in der 1. Hälfte des 19. Jahrhunderts, in: Ernst, Gerhard / Stein, Peter / Weber, Barbara (eds.), Beiträge zur rumänischen Sprache im 19. Jahrhundert, Tübingen, 1992, 49–61.

1214

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

–, Glottopolitisch initiierter Sprachwandel, Bochum, 1994. –, Sprachpolitik und Sprachpraxis in der Republik Moldova, Grenzgänge 5/9 (1998), 113–121. Eustatievici, [Bra¸sovéanul], Dimitrie, Gramatica rumâneasc˘a, ed. Nicolae A. Ursu, Bucure¸sti, 1969 [1757]. Ghe¸tie, Ion / Mare¸s, Alexandru, Originile scrisului în limba român˘a, Bucure¸sti, 1985. Hîncu, Iacob / Ginkuloц, ®., NaљerФanіe pravilч valaho-moldavsko“ gramaФiki, Sankt-Peterburgч, 1840. Heitmann, Klaus, Rumänisch: Moldauisch, in: LRL 3 (1989), 508–521. Hofbauer, Hannes / Roman, Viorel, Bukowina, Bessarabien, Moldawien: vergessenes Land zwischen Westeuropa, Rußland und der Türkei, Wien, 1993. Ionescu, Ion I., Sociologia s¸ colii. Politici, practici s¸ i actori ai educa¸tieu s¸ colare, Ia¸si, 1997. Istoria României, ed. Academia Republicii Populare Romîne, Bucure¸sti, vol. 2–4, 1964. Iva˘ nescu, Gheorghe, Istoria limbii române, Ia¸si, 1980. Kramer, Johannes, Aromunisch, in: LRL 3 (1989), 423–435. Ludwig, Otto, Geschichte des Schreibens, in: HSK 10/1 (1994), 48–65.

Margell˘a, Stefan, ¸ Gramatica Russeasc˘a-Româneasc˘a, St. Petersburg, 1827. Marki, Anton de, Auszug aus der für Normal- und Hauptschulen vorgeschriebenen deutschen Sprachlehre in deutscher und wallachischer Sprache, Tschernowitz, 1808. Meurs, Wilhelmus Petrus van, Chestiunea Basarabiei în istoriografia comunist˘a, Chi¸sina˘ u, 1996. Micu, Samuil / Sincai, ¸ Gheorghe, Elementa linguae dacoromanae sive valachicae, Vindobonae, 1780 (21805; ed. Mircea Zdrenghea, Cluj-Napoca, 1980). Molnar, Johann (= Ioan), Deutsch-Walachische Sprachlehre, Wien, 1788. –, Rhetoric˘a adic˘a înva˘ ¸ta˘ tura˘ s¸ i întocmir˘a frumosul cuvîint˘ari, Buda, 1798. Onu, Liviu, Rumänisch: Geschichte der Verschriftung, in: LRL 3 (1989), 305–324. Peyfuss, Max Demeter, Aromânii în era na¸tionalismelor balcanice, in: Djuvara, Neagu (ed.), Aromânii. Istorie, limb˘a, destin, Bucure¸sti, 1996, 132–152. Popovici, Dimitrie, Studii literare, Cluj, vol. 1, 1972. Saramandu, Nicolae, Die Aromunen in der Dobrudscha und ihre Mundart, Grenzgänge 5/10 (1998), 28–37.

Maas, Utz, Lesen – Schreiben – Schrift. Die Demotisierung eines professionellen Arkanums im Spätmittelalter und der frühen Neuzeit, LiLi 59 (1985), 55–81.

Turczynski, Emanuel, Geschichte der Bukowina in der Neuzeit. Zur Sozial- und Kulturgeschichte einer mitteleuropäisch geprägten Landschaft, Wiesbaden, 1993. Ursescu, V., Manual de stil epistolar, Bucure¸sti, 1860.

–, Die Schrift ist ein Zeichen für das, was in dem Gesprochenen ist, Kodikas 9 (1986), 247–292.

Jürgen Erfurt, Frankfurt a. M.

106. Istruzione e storia della lingua: Italoromania Bildungswesen und Sprachgeschichte: Italoromania 1. 2. 3. 4. 5. 6.

1.

Cenni sull’alfabetizzazione medievale La scuola umanistica e rinascimentale La ‘riconquista’ della chiesa: nascita dell’istruzione organizzata La stagione delle riforme scolastiche La scuola nell’Ottocento e nel Novecento Bibliografia

Cenni sull’alfabetizzazione medievale

La tradizione scolastica medievale è pressoché interamente latina, così come la massima parte delle scritture giunte fino a noi.

Elemento cardine dell’acculturazione erano le scuole ecclesiastiche, annesse a conventi, monasteri, sedi vescovili, e frequentate dai rampolli delle famiglie facoltose nella prospettiva di una carriera sia clericale sia laica, ma talora aperte anche al popolo, che vi apprendeva inni sacri e preghiere. Il latino, naturalmente, era la lingua ufficiale dell’insegnamento; al più, nelle scuole di grammatica il volgare riusciva talora a ritagliarsi uno spazio quasi clandestino quando veniva impiegato con mera funzione strumentale per glossare o tradurre termini latini difficili, nelle spiegazioni di nozioni grammaticali o

106. Istruzione e storia della lingua: Italoromania

1215

in altri frangenti didattici. Tuttavia, nelle pieghe di un tessuto latino apparentemente impermeabile, è forse possibile ipotizzare già all’altezza del più antico documento toscano in nostro possesso, il Conto navale pisano (inizi del XII sec.), l’organizzazione di una qualche forma di insegnamento privato o domestico in volgare, visto anche il carattere linguisticamente maturo di questo testo (cf. Miglio 1986, 88; Baldelli 1973; Castellani 31980, 123–148). Tale ipotesi diviene certezza per i primi del Trecento, allorché un notaio di Genova conserva un foglietto in volgare che rimanda senz’altro a esercizi di scrittura compiuti in ambito scolastico (cf. Lucchi 1982, 106), da collegarsi forse alla pratica del docere bibinabo (sillabazione dei suoni della lingua materna), attestata nella stessa città ligure un secolo più tardi (cf. Petti Balbi 1979, 63). Il passaggio epocale da un’istruzione di stampo ecclesiastico in latino a una di marca laica in volgare si avvia in concomitanza con la cosiddetta ‘rinascita’ delle città: tale fenomeno, che influenza la temperie culturale europea all’incirca dall’XI al XIII sec. e in Italia interessa soprattutto le regioni centrosettentrionali, si collega all’ascesa sociale di un forte ceto mercantile, con le sue necessità di un tipo di alfabetizzazione di orientamento pratico da realizzare in tempi rapidi (cf. Bartoli Langeli 2000). Nel momento in cui la produzione scrittoria cessa di essere dominio quasi esclusivo dei monasteri, specie benedettini, ed emerge lentamente la novità dello scrivere in volgare, nasce anche l’esigenza di una didattica specifica. Ciò che la borghesia chiedeva era appunto l’insegnamento della scrittura in volgare piuttosto che l’insegnamento del volgare: il possesso di una grafia nitida e scorrevole, insieme alla conoscenza delle più comuni note abbreviative e formule epistolari, era il principale obiettivo di un’alfabetizzazione ad usum mercatorum; del resto la lingua della comunicazione quotidiana non era ‘insegnabile’, in quanto non codificata e avvertita anzi come priva di regole grammaticali. In questo clima rinnovato si afferma una diversa relazione tra il letterato e la sua opera: al tradizionale sistema della dictatio si affianca ora, fino a opporsene, la stesura materiale e l’eventuale rielaborazione del testo da parte dell’autore (basti pensare al Petrarca), secondo un costume mutuato dalla prassi scrittoria dei notai. L’autografia notarile influenzò anche l’attività dei mer-

canti, non solo nella tipicità degli schemi formali e nella grafia peculiare (la mercantesca, derivata appunto de una base notarile), ma soprattutto nella spinta allo scrivere in prima persona, in un rapporto diretto con la penna che in breve sfociò nella fondazione di un alfabetismo libero e laico, operante «al di fuori di precise funzioni sociali o di obbliganti costrizioni giuridiche» (Petrucci 1983, 507; sull’origine della mercantesca cf. Miglio 1986). Un discorso a parte merita evidentemente la Toscana, da cui proviene quasi il 90 % dei testi volgari editi di datazione anteriore al 1375. Sin dalla fine del Duecento la Toscana conosce una vera e propria fioritura di scuole d’abaco esclusivamente in volgare, aperte in pratica a tutti i ceti sociali, alle quali vanno aggiunti i numerosi maestri dediti all’istruzione di base e gli insegnanti di grammatica, e ciò non solo nei principali centri ma persino nelle più sperdute plaghe, quasi per una sorta di emulazione tra campanili. Il merito di questa primogenitura è attribuibile al precoce affacciarsi sulla scena di un ceto mercantile assai attivo, con la relativa necessità di annotare entrate e uscite, un’esigenza propria non solo dei grandi banchieri ma anche degli umili bottegai: appunto nelle botteghe, infatti, nasce l’uso del libro di ricordi, in un processo di acquisizione della scrittura volgare che «per la prima volta arriva dal basso rispetto all’élite culturale tradizionale» (Poggi Salani 1997, 407). Alla semplice registrazione dei movimenti monetari si aggiungono in progresso di tempo le cronache dedicate alle vicende interne della famiglia (ritenuta, anche psicologicamente, la base stabile dell’azienda) e a quelle più ampie della città, con la descrizione delle mutevoli situazioni politiche, importanti in quanto capaci di influenzare le fortune del mercante. Se le indicazioni relative al livello di scolarizzazione a Firenze nella prima metà del Trecento fornite da Giovanni Villani nella sua Cronica coeva vanno senz’altro ridimensionate (il tasso maschile oscillerebbe addirittura tra il 67 e l’83 %), tuttavia esse riflettono con malcelato orgoglio l’esistenza di un fenomeno reale e certamente diffuso anche al di fuori di una ristretta cerchia di privilegiati. Le numerose memorie dei grandi mercanti (Paolo da Certaldo, Giovanni di Pagolo Morelli, Buonaccorso Pitti), ma anche i ricordi lasciati dai rappresentanti dei ceti rurali subalterni (cf. Balestracci 1984), e

1216

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

perfino dalle donne, che avevano qui più che altrove la possibilità di accedere al mondo della scrittura (cf. Petrucci / Miglio 1988, 473 ss.; Trifone 1989, 70–72), fanno meritare alla Toscana la felice definizione di «regione con la penna in mano» (Balestracci 1984, 15).

2.

La scuola umanistica e rinascimentale

Il periodo umanistico conosce un’autentica esplosione della pedagogia laica, svincolata da istituzioni religiose (anche se spesso gli ecclesiastici continuano a svolgere funzioni di insegnanti). Accanto ai maestri stipendiati dai vari comuni e a quelli attivi nelle scuole a pagamento operano numerosi istitutori privati, talora letterati di rilievo: così, ad es., nella Firenze del secondo Quattrocento il Poliziano tiene lezioni ai figli di Lorenzo il Magnifico. Nei centri minori gli insegnanti privati erano spesso l’unica fonte di istruzione. In tutti questi casi, la didattica era rivolta ancora esclusivamente al latino, con il volgare nella consueta funzione strumentale. Tracce di questo volgare parlato nelle scuole restano nella tradizione delle glosse e nei manuali umanistici contenenti spesso liste di forme e locuzioni in latino e in volgare, interessanti dal punto di vista storico-linguistico perché «riportano alle condizioni di una lingua non formalizzata a livello letterario, ma distinta tuttavia anche dall’orizzonte della quotidianità o della dialettalità» (Marazzini 1985, 72). Così, per es., in un glossario latino-sabino della fine del Quattrocento è possibile rinvenire termini che, contrapponendosi al sabino di base, rimandano al polo di attrazione più prossimo, il volgare coevo di Roma, di cui vengono tuttavia respinti i municipalismi troppo marcati in favore di «forme tipiche della scripta […] ‹media› dell’Italia centrale» (Vignuzzi 1984, 24). Questo fenomeno di delocalizzazione linguistica dei testi didattici riceverà poi un ulteriore impulso dall’opera regolarizzatrice di editori e tipografi, tanto che per il volgare dei libri di testo primo-cinquecenteschi a stampa Marazzini (1984, 63) si spinge a parlare di una sorta di italiano regionale ante litteram (cf. anche Matarrese 1999). Ma che cosa studiavano gli alunni dell’epoca? Nel Quattrocento si assiste nelle scuole latine di livello medio-alto a una sostituzione, supportata da solide premesse

teorico-pedagogiche, dei vecchi programmi (lettura di autori medievali e di alcuni poeti antichi, grammatica, ars dictandi) con gli aggiornati studia humanitatis (classici, etica, eloquenza, retorica, greco, logica e – innovazione originale – storia), mentre nelle scuole in volgare i programmi si dipanano senza direttive, nel segno della continuità con la cultura laico-mercantile del tardo Medioevo. Grendler (1991, 154 s.) probabilmente esagera quando attribuisce alla quasi totalità delle scuole italiane l’adozione del canone umanistico in tempi ristrettissimi, che così si configurerebbe come «una rivoluzione nei programmi scolastici, una delle poche nella storia dell’educazione occidentale»; è più verosimile che i programmi e i canoni scolastici umanistici attecchissero lentamente nelle scuole italiane, prima presso i ceti egemoni urbani e poi nel resto della popolazione (cf. Trovato 1998, 21). A livello di istruzione di base, invece, «non ci fu nessuna rivoluzione didattica. Lo scolaro del Rinascimento imparava a riconoscere le lettere dell’alfabeto, poi a leggere sillabe, parole e frasi nello stesso modo usato dagli scolari greci, romani, medievali» (Grendler 1991, 156),

impiegando la Tavola e il Salterio, cioè l’abbecedario e il libro di lettura. L’alunno imparava a compitare con l’ausilio del maestro, per passare gradualmente alla lettura dell’intera parola e dei brani compresi nel Salterio. Anche l’insegnamento della scrittura seguiva un percorso analogo: dal tratteggio di singoli grafemi alla compiuta capacità di scrivere, in un lasso di tempo di circa un anno, al termine del quale il fanciullo poteva accedere alla scuola latina o a quella d’abaco in volgare. Quest’ultimo tipo di scuola costituiva una sorta di circuito non ufficiale, in cui aveva corso lo studio a fini pratici della matematica, esiliata dalle scuole latine; vi erano insegnate anche le tecniche per la contabilità e per il calcolo delle conversioni monetarie. Quanto alla diffusione dell’alfabetismo, possediamo dati statistici riguardanti Firenze e Venezia, seppure in periodi diversi della loro storia. Sulla base del catasto del 1480, Grendler (1991, 87) ipotizza per la città toscana un livello di alfabetizzazione maschile di circa il 30–33 %, praticamente uguale a quello riscontrabile a Venezia nel 1587: 0,2 % di femmine e 26 % di maschi frequentanti scuole regolari, che però diventano rispettivamente il 12–13 % e il 33 % tenendo conto

106. Istruzione e storia della lingua: Italoromania

1217

dell’educazione domestica o conventuale. Per la Roma primo-cinquecentesca, un’indagine paleografica condotta da Petrucci (1978) ci informa che nell’umile ambiente lavorativo di una «pizzicarola» trasteverina la capacità di scrivere costituiva «un valore socialmente rilevante» ed era quindi largamente diffusa, almeno al livello di semialfabetismo funzionale o di alfabetismo elementare (ib., 184). L’insegnamento avveniva anche in sedi irrituali, quali la famiglia e la bottega, dove il componente più anziano fungeva da precettore, basandosi esclusivamente sulla pratica e sulle proprie disorganiche conoscenze (cf. ib., 192). Riguardo al resto della penisola occorre in genere sospendere il giudizio, anche se tutto lascia pensare che al di fuori delle classi dominanti e lontano dai centri urbani l’alfabetismo fosse un fenomeno marginale (per alcune testimonianze non istituzionale cf. Ortalli 1996, 151). L’introduzione della stampa provoca un’accelerazione del processo di circolazione non elitaria di testi e un aumento della richiesta di istruzione. Soprattutto arride una grande fortuna ai libri in volgare, che però continuano a essere proibiti nelle scuole di grammatica, almeno ufficialmente. Nelle scuole d’abaco, meno dipendenti dalla tradizione latina, si leggono Dante, Petrarca, i poemi epici (a Venezia detti anche ‘libri de batagia’), i volgarizzamenti di Virgilio, Boezio e Seneca, a fianco di operette didascalico-edificanti. Sia pure nell’ambito di un’acculturazione di tipo pratico come quella delle scuole d’abaco, e limitatamente a centri avanzati quali Firenze e Venezia, l’emancipazione della cultura volgare da quella latina arriva così a coinvolgere «il settore più istituzionale dell’uso sociale del libro, l’alfabetizzazione elementare» (Bartoli Langeli / Infelise 1997, 957). È lecito supporre che processi analoghi comincino a interessare anche le classi subalterne lontane dalle grandi città, se in una causa per eresia intentata alla fine del ’500 contro un mugnaio friulano, Domenico Scandella detto Menocchio, l’accusato dichiara di aver letto almeno undici libri in volgare (cf. Ginzburg 1976, 35 s.; 59). Di Menocchio ci sono giunte lettere e memorie le cui irregolarità testuali rinviano a una fenomenologia tipica della produzione dei semicolti, chiaro riflesso di un apprendimento deficitario, avvenuto spesso per via ‘spontanea’ tramite i più svariati canali (cf. D’Achille 1994). Un caso limite, in tale direzione, è quello individuato dalla formula

‘analfabetismo dell’individuo, alfabetismo di gruppo’, con riferimento alla pratica della lettura collettiva, diffusa nelle campagne fino a tempi recenti (cf. Bongrani / Morgana 1997, 112 s.; Trifone 1990, 508; 510). Le prime grammatiche in volgare non avevano una grossa ricaduta sulla didattica, almeno su quella organizzata; tuttavia, insieme ad altri strumenti quali il ‘Babbuino’ (una sorta di tavola sillabica), manuali, rimari e lessici proposti in gran copia dalla neonata industria tipografica (cf. Lucchi 1978, 613), esse potevano far parte dell’armamentario di base degli autodidatti. Il gradino successivo «per chi dall’alfabeto volesse direttamente accedere, spesso senza nemmeno passare attraverso il latino, al territorio della letteratura» (De Blasi 1993, 394) era costituito in primo luogo dalla lettura delle opere petrarchesche, che proprio nella prima metà del Cinquecento conobbero una vastissima fortuna editoriale, assumendo un ruolo fondamentale nel processo di alfabetizzazione (cf. Quondam 1978, 580). Quanto alle Prose del Bembo, così com’erano strutturate risultavano poco fruibili in fase di apprendimento; se ne trassero pertanto delle versioni semplificate, che però si risolsero spesso in semplici vademecum atti a soddisfare singoli dubbi. D’altra parte, è l’interna fase antica della grammaticografia italiana, orientata decisamente sul versante letterario piuttosto che pedagogico, ad essere macchiata dal peccato originale della scarsa utilità scolastica (cf. Marazzini 1997, 16–18). Occorrerà aspettare ancora un paio di secoli prima che il nesso tra scuola e grammatica italiana si renda esplicito.

3.

La ‘riconquista’ della Chiesa: nascita dell’istruzione organizzata

Pur essendo ancora viva la pratica del maestro pubblico (specie di abaco) e dell’istitutore privato, il Cinquecento maturo riconsegna sostanzialmente alla Chiesa il compito di educare e istruire il popolo. In tempi di movimenti riformatori e di nuove richieste di istruzione religiosa, il sacerdote Castellino da Castello fondò nel 1536 a Milano la prima delle scuole di Dottrina cristiana che in breve si sarebbero diffuse nel Nord e poi in tutta la penisola; tali scuole avviarono uno stuolo di bambini non solo al catechismo ma anche alla lettura e alla scrittura, giacché Castellino e i suoi seguaci «consideravano l’ignoranza spirituale e l’analfabeti-

1218

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

smo come due aspetti di uno stato di deprivazione» (Grendler 1991, 363). Il panorama mutò con l’affacciarsi sulla scena di nuovi ordini religiosi, in particolare dei Gesuiti, la cui prima scuola si inaugurò a Messina nel 1548. La frequenza gratuita e l’offerta più ampia rispetto alle scuole catechistiche fecero dell’iniziativa gesuitica un’autentica novità, fino a quando vennero soppressi i corsi elementari per puntare sull’educazione di giovani aristocratici, con l’istituzione di collegi-convitti. Il programma gesuitico – esclusivamente latino – riecheggiava quello delle scuole umanistiche, con uno studio più approfondito del greco e l’introduzione di insegnamenti religiosi. Nella scia dei Gesuiti vengono i Barnabiti, che si rivolgono con un programma latino a studenti di ceti medioalti già alfabetizzati, e i Somaschi, divisi tra il ruolo originario di educatori di orfani e quello acquisito di maestri d’élite. La Chiesa controriformistica sottopone le attività culturali a un rigido controllo dogmatico, ma al tempo stesso produce un’intensificazione delle iniziative socio-assistenziali e un avvicinamento del clero alle masse popolari. Gli indirizzi della politica educativa post-tridentina si articolano tenendo conto dei diversi livelli di utenza: accade così che il toscano, escluso dalla ratio studiorum dei Gesuiti, assuma invece un grande rilievo nell’opera pastorale di Carlo e Federico Borromeo (cf. Bongrani / Morgana 1997, 108). In questa luce si spiega il sovvertimento del sistema didattico operato da Giuseppe Calasanzio, che nel 1596 apre a Roma la prima delle sue Scuole Pie, introducendo l’innovazione decisiva «di far partire anche lo studio del latino dalla lingua volgare» (De Blasi 1993, 398). Il metodo del Calasanzio e dei suoi Scolopi prevedeva l’insegnamento generalizzato della lettura, mentre l’insegnamento della scrittura e del far di conto era limitato nel tempo e destinato ai discepoli più capaci, con la frequente conseguenza di un alfabetismo zoppo che predisponeva all’analfabetismo di ritorno. Un’efficace e capillare attività educativa viene dispiegata nella Napoli del Settecento dal fondatore dell’ordine dei Redentoristi, Alfonso Maria de Liguori, che combina predicazione religiosa e istruzione popolare. Seguendo il suo esempio, persino «i fedeli più umili e appena ‹infarinati di lettere›» impartiscono il catechismo nei quartieri degradati della città (Bianchi / De Blasi / Librandi 1993, 144). I numerosi testi devozionali del

Liguori, pubblicati dagli intraprendenti Remondini di Bassano, conobbero un successo che «non ha pari probabilmente nell’intera storia editoriale» (Bartoli Langeli / Infelise 1997, 968 s.), grazie anche all’uso consapevole di un linguaggio semplice, chiaro e diretto (cf. Bertini Malgarini / Vignuzzi 1999). Su questa stessa linea si colloca la composizione dei Brevi avvertimenti per la lingua toscana, una grammatichetta pensata dal Liguori in funzione dell’insegnamento (cf. Librandi 1984): la materia vi è esposta in forma di lezione orale; le regole sono formulate sinteticamente; gli esempi si fondano sui bisogni degli utenti piuttosto che sulle attestazioni dei letterati.

4.

La stagione delle riforme scolastiche

Un provvedimento del 1729 stabilì che nelle scuole sabaude l’insegnamento del latino venisse tenuto con l’ausilio di un manuale scritto in italiano; si trattava di una prima indiretta legittimazione, che fu seguita quattro anni dopo dall’inserimento dell’italiano tra le materie di studio degli istituti superiori (cf. Marazzini 1991, 51–58). Sempre in Piemonte, sul finire del secolo la crescente francesizzazione caricò di significati politici lo studio dell’italiano, facendolo apparire come «una scelta ‹nazionale›» (ib., 26), anche sulla scorta delle riflessioni di Gian Francesco Galeani Napione. La pedagogia del Settecento non poté fare a meno di riconoscere un ruolo autonomo all’insegnamento dell’italiano rispetto a quello del latino, sia pure lasciando intatta la tendenza a riservare il latino ai signori e l’italiano al popolo (cf. De Blasi 1993, 400); la divaricazione tra chi era destinato a proseguire gli studi e chi li avrebbe abbandonati sarà del resto ribadita, ancora in pieno Novecento, dalla legge Gentile. Una svolta generale si ebbe dopo la soppressione dell’ordine dei Gesuiti (1773) e la conseguente chiusura dei loro collegi, che impose ai governi di riorganizzare su nuove basi il sistema educativo, tenendo conto della crescente richiesta di un’istruzione più pratica e funzionale che proveniva dal basso. Fino ad allora la scuola aveva curato soprattutto la formazione dei ceti egemoni, aprendo qualche varco a determinate categorie delle classi medie (artigiani e commercianti), mentre la maggior parte della popolazione, in particolare quella rurale, era stata lasciata

106. Istruzione e storia della lingua: Italoromania

1219

nella più completa ignoranza (cf. Vigo 1983). Le idee illuministiche, sorrette alla fine del secolo dalla forza politico-militare di Napoleone, contribuiscono all’avvio di un processo di modernizzazione, anche se la trasposizione sul piano concreto delle istanze innovatrici si rivelò il più delle volte velleitaria, scontrandosi con problemi di ogni sorta: dal disinteresse del popolo (preso da altri più immediati problemi) all’esiguità e impreparazione del corpo insegnante, dall’insufficienza degli investimenti alla mancanza di piani organici di istruzione. I nuovi regolamenti scolastici dei vari Stati tendono a privilegiare l’italiano nell’insegnamento di base, destinando lo studio del latino all’istruzione superiore (cf. Matarrese 1993, 27–30). Nel Ducato estense, ad es., l’Istruzione interinale per le Basse scuole del 1777 fa una decisa scelta di campo in favore dell’italiano, con l’obiettivo dichiarato di emancipare gli scolari dall’influsso dei dialetti locali, definiti «barbari, imperfetti, dimezzati, rozzi, ingratissimi ad ascoltarli, a scriversi sempre malagevoli e talvolta ancora impossibili» (Ballerini 1985, 283). La maggiore attenzione per l’italiano, finalmente assurto alla dignità di lingua-base dell’istruzione, fece reclamare più saldi strumenti di apprendimento linguistico, promuovendo fra l’altro l’adozione prima in Lombardia e poi in tutti gli Stati (tranne il Regno di Napoli) del Compendio del metodo delle scuole normali per l’uso delle scuole della Lombardia Austriaca (1786) del padre somasco Francesco Soave, un adattamento alla situazione italiana di un sistema impiegato nelle scuole primarie austriache (cf. Matarrese 1993, 31 s.). Un’esplicita destinazione scolastica ha la grammatica di Salvatore Corticelli Regole e osservazioni della lingua toscana (Bologna, 1745), che conosce una straordinaria diffusione per tutto il secolo, e anche molto oltre: il Corticelli ‘riduce a metodo’ la materia, cioè la espone in forma agevolmente consultabile e memorizzabile dai seminaristi di Bologna, cui la prima edizione era indirizzata (cf. Marazzini 1997, 14). Nel Mezzogiorno i tentativi di riforma si rivelarono incapaci di colmare il divario con l’Italia settentrionale (cf. Bianchi / De Blasi / Librandi 1993, 137). Si consideri che verso la metà del Settecento la percentuale degli alfabetizzati non raggiungeva neppure il 10 % della popolazione del Regno; all’interno di tale quadro negativo, assume peraltro

uno specifico risalto la situazione di Napoli, che presentava invece un tasso di alfabetizzazione di circa il 40 %, reggendo almeno in parte il confronto con le città del Nord (cf. Orlandi 1996, 78–97). Il relativo dinamismo di Napoli è confermato da esperienze culturali di diverso tipo e livello, dall’impegno missionario a favore dei diseredati di Alfonso de Liguori, cui si è già accennato, alle lezioni universitarie tenute da un intellettuale di statura europea (e di umili origini) come Antonio Genovesi in italiano anziché in latino, contro una consolidata prassi accademica (cf. Pennisi 1987, 151). Nel complesso, il secondo Settecento ci appare come un periodo fondamentale nella storia dell’istruzione italiana, perché segna dappertutto la riorganizzazione e la laicizzazione del sistema educativo, l’apertura di scuole elementari pubbliche e private, l’avvio di un processo di convergenza degli ordinamenti e dei programmi, il capovolgimento del tradizionale rapporto latino-italiano, l’estensione dell’insegnamento della lingua, in un generale sforzo di promozione dell’alfabetismo spesso supportato da moderne analisi teorico-pedagogiche. Se i risultati effettivi di tale sforzo furono nell’immediato molto inferiori alle attese, va comunque riconosciuto che l’attività riformatrice dei governi e l’urto rivoluzionario di fine secolo posero le basi politiche e culturali per l’accesso all’istruzione di fasce sempre più ampie della popolazione italiana.

5.

La scuola nell’Ottocento e nel Novecento

Negli anni della Restaurazione l’insegnamento tende a ritornare nell’orbita religiosa, mentre riemergono antiche ostilità ideologiche nei confronti dell’organizzazione scolastica statale. Tuttavia, il terreno concimato nella stagione precedente si rivela fertile, almeno per quanto riguarda le iniziative di individui o gruppi illuminati, come le scuole elementari di ‘mutuo insegnamento’ ideate dall’inglese Joseph Lancaster, nelle quali gli allievi migliori potevano essere incaricati dal maestro di tenere lezioni al resto della classe, o come gli asili d’infanzia fondati da Ferrante Aporti in Lombardia e attivati poi in altre zone della penisola (cf. Serianni 1989, 31). In Toscana gli intellettuali legati al circolo del Viesseux promuovono l’apertura di asili, scuole di base, istituti tecnici e professionali, nel quadro di una peda-

1220

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

gogia più liberale, che «è all’origine […] del sistema educativo popolare dell’Italia unita» (Genovesi 1998, 48). A Napoli fiorisce la celebre scuola di Basilio Puoti, autore di un fortunato manuale (Regole elementari della lingua italiana, Napoli, 1833), la cui influenza «contraddistingue […], anche ai livelli più semplici, lo studio dell’italiano nell’intero Meridione per una lunga stagione» (Bianchi / De Blasi / Librandi 1993, 159). Con le Regole il letterato napoletano si rivolge ai padri di famiglia ancor prima che agli insegnanti di italiano – in tempi e luoghi nei quali l’istruzione di base era per lo più ancora privata, spesso domestica –, facendo precedere lo studio propriamente grammaticale da un attento esame dei problemi di pronuncia, e ricorrendo spesso alla comparazione tra lingua e dialetto. Con la nascita del nuovo Stato la questione dell’istruzione torna a porsi in termini sociali vasti e drammatici. Secondo il censimento del 1861, coloro che non erano in grado nemmeno di tracciare la propria firma ammontavano ad oltre tre quarti dei sudditi del Regno d’Italia, con punte estreme al Sud, nelle campagne, tra le donne; anche nel Settentrione, dove la situazione era migliore, il fenomeno investiva comunque la maggioranza della popolazione (cf. Serianni 1990, 18–23). In una realtà come quella italiana, caratterizzata da tanti dialetti diversi, l’analfabetismo e lo stesso semialfabetismo rappresentavano un gravissimo ostacolo alla diffusione della lingua nazionale. La percentuale degli italofoni, concentrati soprattutto in Toscana e a Roma (fortemente toscanizzata fin dal Cinquecento), si sarebbe approssimata al 10 % secondo la stima più articolata di Castellani (1982), mentre in base ai calcoli restrittivi di De Mauro (31995, 42 s.) si sarebbe attestata intorno al 2,5 %. Il nodo di problemi costituito dall’incapacità di usare la penna e dall’incapacità di usare l’italiano non poteva certamente sfuggire, per la sua rilevanza e per le sue stesse dimensioni, alla nuova classe dirigente. Una prima risposta all’esigenza di allargare la base alfabetizzata venne dalla legge Casati del 1859, progressivamente estesa a tutto il giovane Regno, e dalla legge Coppino del 1877, che sancirono la gratuità e l’obbligatorietà del primo biennio di scuola elementare. Gli effetti di questi provvedimenti tuttavia tradirono le attese, anche perché essi ammettevano l’esclusione legale dalla frequenza obbligatoria per coloro che risiedevano nei

nuclei rurali (cf. Foresti / Marri / Petrolini 1997, 388), cioè per gran parte degli italiani. Riguardo alla questione del modello di lingua da adottare nelle aule e del sistema più consono per insegnarlo, si fa promotore di un’importante iniziativa il ministro della Pubblica Istruzione Emilio Broglio, che nel 1868 chiama il Manzoni a occuparsi in termini concreti del problema. Questi, coerentemente con le proprie idee sul primato del fiorentino vivo, propone di spedire maestri nati o educati in Toscana nelle scuole di tutto il Regno e di compilare un vocabolario dell’uso fiorentino (il futuro Novo vocabolario di G. B. Giorgini ed E. Broglio, Firenze, 1870–97), che avrebbe agevolato la diffusione di quell’idioma. Le tesi manzoniane, dotate di sostegno politico e accreditate dall’autorevole esempio dei Promessi Sposi, trovarono inoltre un efficace strumento di propaganda in veri e propri best-seller dell’epoca, alcuni dei quali in grado di costituirsi come modelli culturali della neonata nazione: le letture di Carlo Collodi della serie Giannettino (La grammatica di Giannettino, La geografia di Giannettino, ecc.) e soprattutto il famoso Pinocchio; il quasi altrettanto fortunato Cuore e L’idioma gentile di Edmondo De Amicis; periodici come il Giornalino della Domenica e perfino un trattato di gastronomia, La scienza in cucina e l’arte di mangiar bene di Pellegrino Artusi (una rassegna esauriente in Castellani 1986, 118–123). La linea manzoniana, che con il suo apprezzamento del parlato non poteva certo entusiasmare i tradizionalisti, trovò avversari anche su altri fronti. Nel Proemio all’Archivio glottologico italiano (1873) Graziadio Isaia Ascoli affermò che l’unificazione linguistica non si sarebbe realizzata imponendo un modello d’autorità, ma attraverso la diffusione della cultura, in particolare di una cultura più moderna, immune dal vizio patrio della retorica. L’ampliamento delle attività intellettuali e civili avrebbe finalmente promosso, senza particolari interventi disciplinatori, un fecondo sviluppo della lingua nazionale. Il glottologo goriziano invitava anche a valorizzare il patrimonio costituito dagli idiomi locali, in un passaggio che non a caso sarà richiamato da Monaci (1918, 19) nel manifesto programmatico di una serie di manualetti per l’insegnamento della lingua attraverso il dialetto. Va peraltro riconosciuto che proprio la marcata e differenziata dialettofonia della maggioranza degli italiani giustificava in qualche modo

106. Istruzione e storia della lingua: Italoromania

1221

il riferimento a un modello unico di lingua: una soluzione più pragmatica e attuabile rispetto al

nelle varie zone, alla scarsità e alla frequente impreparazione degli insegnanti, al perdurare – nonostante i provvedimenti ministeriali – di un tasso di evasione altissimo, alle stesse resistenze all’alfabetizzazione di massa opposte dalle classi agiate di ispirazione conservatrice, ridussero l’efficacia dello sforzo propulsivo postunitario, ma non lo vanificarono del tutto. Quelle difficoltà furono del resto compensate, almeno in parte, da una serie di circostanze favorevoli offerte dal nuovo Stato o conseguenti alla sua nascita, dalla centralizzazione amministrativa alla leva militare su base nazionale, fino a eventi di grande portata socio-demografica come l’emigrazione, l’industrializzazione, l’urbanesimo (cf. De Mauro 31995). Nel quarantennio 1871–1911 si assiste ovunque a un calo progressivo dell’analfabetismo, la cui incidenza passa in generale da poco meno del 70 % a poco meno del 40 %, ma resta comunque sensibilmente diversa da regione a regione, come mostra con evidenza il seguente grafico (Tab. 106.1.). Nel primo Novecento l’idealismo crociano dissolse la grammatica nell’estetica. Il quasi unanime coro delle riflessioni antigrammaticali, tuttavia, lungi dal decretare la fine di ogni insegnamento della grammatica, produsse semplicemente il «perpetuarsi di metodi didattici antiquati e passivamente

«lucido ragionamento [ascoliano,] destinato […] a restare fondamentalmente distaccato, nella sua elevatezza, nel suo rivoluzionario colpire la radice autentica del problema, nel suo rifiuto alla normatività, dalla realtà del mondo della scuola» (Poggi Salani 1983, 935).

Le discussioni teoriche e le iniziative politiche furono accompagnate da un attivismo editoriale senza precedenti nel settore della didattica dell’italiano e della stessa divulgazione linguistica (cf. Catricalà 1991). Nei decenni successivi all’Unità si pubblicano testi scolastici e parascolastici di ogni genere e orientamento, ma con una complessiva prevalenza delle posizioni premanzoniane: «nella maggior parte dei libri più largamente adottati si continuò a perpetuare la tradizione bembesca» (Catricalà 1995, 220). Dalle scarne notizie di cui disponiamo, l’istruzione privata, ancora molto diffusa nel secondo Ottocento specie presso le ragazze ‘di buona famiglia’, si allineò alla didattica pubblica, continuando a privilegiare la lezione retorico-letteraria degli autori, con l’aggiunta tutt’al più di «un discreto condimento di toscanità viva» (Trifone 1990, 508). Le difficoltà dovute a un’organizzazione scolastica deficitaria e comunque diseguale

Tab. 106.1. Tasso di analfabetismo nelle regioni italiani (De Fort 1995, 40)

1222

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

improntati alla tradizione» (De Blasi 1993, 413). La riforma Gentile (1923) consolidò la supremazia della cultura umanistico-letteraria fondata sul ruolo centrale del liceo classico, ma al tempo stesso accolse nei programmi delle elementari le idee innovative del pedagogista catanese Giuseppe Lombardo Radice: ad es. quelle concernenti l’utilità del confronto tra l’italiano e le parlate locali, che subiranno però un fortissimo ostracismo da parte del nazionalismo fascista, dialettofobo non meno che xenofobo. Le concezioni di Lombardo Radice saranno riprese in anni più recenti, nel clima di maggiore interesse per la didattica della lingua conseguente all’istituzione della scuola media unificata (1963) e a ulteriori sviluppi in senso moderno della legislazione. Si pensi al ridimensionamento del ‘tema’ a vantaggio di prove scritte più vicine a usi reali o, per un caso marginale ma comunque significativo, alla possibilità di insegnare il ladino, accanto al tedesco e all’italiano, nelle scuole della provincia di Bolzano. I progressi realizzati nel corso del secolo si traducono nel crollo percentuale degli analfabeti (che continuano a essere concentrati soprattutto nel Mezzogiorno) e nel quasi totale allineamento della secolare forbice tra istruzione maschile e femminile. Nella realtà socioculturale profondamente mutata degli ultimi decenni, quando si affermano nuovi formidabili fattori di diffusione nazionale della lingua comune (a cominciare dal più potente di tutti: la televisione), l’attenzione degli educatori più avvertiti tende a concentrarsi soprattutto sulla dicotomia scritto-parlato, erede contemporanea delle dicotomie storiche latino-volgare e italiano-dialetto. Esperienze didattiche avanzate, talora discusse, come quelle poste in atto nella scuola di Barbiana di don Lorenzo Milani o nella scuola di san Gersolè, concordano nell’intento di superare un tipo linguistico aulico, tutto stintonizzato sulla ‘supernorma’ scritta, per approdare a una lingua meno artificiosa, non troppo distante dall’uso medio anche parlato. Di rimando, la stessa scuola tradizionale ha cominciato a offrire un insegnamento linguistico più flessibile e aperto, rendendo possibile, perché non sanzionabile in determinati impieghi, l’emersione delle forme colloquiali, delle varietà regionali, dei diversi sottocodici. E se «si ha l’impressione che l’impeto della nuova didattica […] si sia un po’ attenuato negli ultimi anni» (Mengaldo 1994, 24), è pur vero che esso è stato essenziale per ribal-

tare atavici equilibri e mettere in discussione radicate certezze. Nel complesso panorama di una scuola rinnovata, più attenta agli impulsi e agli stimoli provenienti dalla società, compito peculiare dell’educazione linguistica sarà quello di rendere consapevole l’alunno dell’esistenza di vari livelli di lingua, addestrandolo a riconoscere quelli più correttamente spendibili nei vari contesti. Un obiettivo difficile da realizzare in modo compiuto senza spostare in avanti, oltre il limite della scuola elementare e media, i traguardi minimi dell’istruzione.

6.

Bibliografia

Baldelli, Ignazio, La carta pisana di Filadelfia, SFI 31 (1973), 5–33. Balestracci, Duccio, La zappa e la retorica. Memorie familiari di un contadino toscano del Quattrocento, Firenze, 1984. Ballerini, Roberto, Alla ricerca di un nuovo metodo: il corso grammaticale nel secolo dei Lumi, in: Brizzi 1985, 225–285. Bartoli Langeli, Attilio, La scrittura dell’italiano, Bologna, 2000. Bartoli Langeli, Attilio / Infelise, Mario, Il libro manoscritto e a stampa, in: Bruni 21997, 941–977. Bertini Malgarini, Patrizia / Vignuzzi, Ugo, La scelta linguistica di Alfonso M. de Liguori tra lingua e dialetto, in: Giannantonio, Pompeo (ed.), Alfonso M. de Liguori e la civiltà letteraria del Settecento, Firenze, 1999, 141–193. Bianchi, Patrizia / De Blasi, Nicola / Librandi, Rita, Storia della lingua a Napoli e in Campania, Napoli, 1993. Bongrani, Paolo / Morgana, Silvia, La Lombardia, in: Bruni 21997, 84–142. Brizzi, Gian Paolo (ed.), Il catechismo e la grammatica, vol. 1: Istruzione e controllo sociale nell’area emiliana e romagnola del ’700, Bologna, 1985. Bruni, Francesco (ed.), L’italiano nelle regioni, vol. 1: Lingua nazionale e identità regionali, Torino, 21997. Castellani, Arrigo, I più antichi testi italiani. Edizione e commento, Bologna, 31980. –, Quanti erano gl’italofoni nel 1861?, SLI 8 (1982), 3–26. –, Consuntivo della polemica Ascoli-Manzoni, SLI 12 (1986), 105–129. Catricalà, Maria, Le grammatiche scolastiche dell’italiano edite dal 1860 al 1918, Firenze, 1991. –, L’italiano tra grammaticalità e testualizzazione. Il dibattito linguistico-pedagogico del primo sessantennio postunitario, Firenze, 1995.

106. Istruzione e storia della lingua: Italoromania

1223

D’Achille, Paolo, L’italiano dei semicolti, in: SLIE 2 (1994), 41–79. De Blasi, Nicola, L’italiano nella scuola, in: SLIE 1 (1993), 383–423. De Fort, Ester, Scuola e analfabetismo nell’Italia del ’900, Bologna, 1995.

Orlandi, Giuseppe, Il Regno di Napoli nel Settecento, Roma, 1996.

De Mauro, Tullio, Storia linguistica dell’Italia unita, Roma / Bari, 31995. Foresti, Fabio / Marri, Fabio / Petrolini, Giovanni, L’Emilia e la Romagna, in: Bruni 21997, 336–401. Genovesi, Giovanni, Storia della scuola in Italia dal Settecento a oggi, Roma / Bari, 1998. Ginzburg, Carlo, Il formaggio e i vermi. Il cosmo di un mugnaio del ’500, Torino, 1976. Grendler, Paul F., La scuola nel Rinascimento italiano, Roma / Bari, 1991 (ed. orig. ingl. Schooling in Renaissance Italy: Literacy and Learning 1300–1600, Baltimore / London, 1989). Librandi, Rita (ed.), Alfonso Maria de Liguori: Brevi avvertimenti di grammatica e aritmetica, Napoli, 1984 [1775]. Lucchi, Piero, La Santacroce, il Salterio e il Babbuino. Libri per imparare a leggere nel primo secolo della stampa, QS 13 (1978), 593–630. –, Leggere, scrivere e abbaco: l’istruzione elementare agli inizi dell’età moderna, in: Zambelli, Paola (ed.), Scienze, credenze occulte, livelli di cultura. Convegno internazionale di studi, (Firenze, 26–30 giugno 1980), Firenze, 1982, 101–119. Marazzini, Claudio, Piemonte e Italia. Storia di un confronto linguistico, Torino, 1984. –, Per lo studio dell’educazione linguistica nella scuola italiana prima dell’Unità, RID 9 (1985), 69–88.

Ortalli, Gherardo, Scuole e maestri tra Medioevo e Rinascimento, Bologna, 1996. Pennisi, Antonino, La linguistica dei mercatanti. Filosofia linguistica e filosofia civile da Vico a Cuoco, Napoli, 1987. Petrucci, Armando, Scrittura, alfabetismo ed educazione grafica nella Roma del primo Cinquecento. Da un libretto di conti di Maddalena pizzicarola in Trastevere, SC 2 (1978), 163–207. –, Il libro manoscritto, in: Asor Rosa, Alberto (ed.), Letteratura italiana, vol. 2: Produzione e consumo, Torino, 1983, 499–524. Petrucci, Armando / Miglio, Luisa, Alfabetizzazione e organizzazione scolastica nella Toscana del XIV secolo, in: Gensini, Stefano (ed.), La Toscana nel secolo XIV. Caratteri di una civiltà regionale, Pisa, 1988, 465–484. Petti Balbi, Giovanna, L’insegnamento nella Liguria medievale: scuole, maestri, libri, Genova, 1979. Poggi Salani, Teresa, Italiano a Milano a fine Ottocento: a proposito del volumetto delle sorelle Errera, in: Studi di lingua e letteratura lombarda offerti a Maurizio Vitale, Pisa, 1983, vol. 2, 925–998. –, La Toscana, in: Bruni 21997, 402–461. Quondam, Amedeo, Nascita della grammatica. Appunti e materiali per una descrizione analitica, QS 13 (1978), 555–592. Serianni, Luca, Storia della lingua italiana. Il primo Ottocento: dall’età giacobina all’Unità, Bologna, 1989. –, Storia della lingua italiana. Il secondo Ottocento: dall’Unità alla prima guerra mondiale, Bologna, 1990.

–, Il Piemonte e la Valle d’Aosta, Torino, 1991. –, Grammatica e scuola dal XVI al XIX secolo, in: Norma e lingua in Italia: alcune riflessioni fra passato e presente (16 maggio 1996), Milano, 1997, 7–27. Matarrese, Tina, Storia della lingua italiana. Il Settecento, Bologna, 1993.

Trifone, Pietro, Sul testo e sulla lingua delle lettere di Alessandra Macinghi Strozzi, SLI 15 (1989), 65–99.

–, Alle soglie della grammatica: imparare a leggere (e a scrivere) tra Medioevo e Rinascimento, SGI 18 (1999), 233–56. Mengaldo, Pier Vincenzo, Storia della lingua italiana. Il Novecento, Bologna, 1994.

Trovato, Paolo, L’ordine dei tipografi. Lettori, stampatori, correttori tra Quattro e Cinquecento, Roma, 1998.

Miglio, Luisa, L’altra metà della scrittura: scrivere il volgare (all’origine delle corsive mercantili), SC 10 (1986), 83–114. Monaci, Ernesto, Pe’ nostri manualetti. Avvertimenti, Roma, 1918.

Vigo, Giovanni, ‘… quando il popolo cominciò a leggere’. Per una storia dell’alfabetismo in Italia, SoSt 22 (1983), 803–828.

–, Italiano in Abruzzo dopo l’Unità. Gli ‘esercizi di lingua’ di Checchina, in: Scritti offerti a Raffaele Laporta, Chieti, 1990, 497–510.

Vignuzzi, Ugo, Il ‘Glossario latino-sabino’ di ser Iacopo Ursello da Roccantica, Perugia, 1984.

Pietro Trifone, Siena

1224

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

107. Education et histoire des langues: Galloromania Bildungswesen und Sprachgeschichte: Galloromania

4. 5.

Observations préliminaires L’invention de l’université La mise en place de l’enseignement secondaire L’enseignement primaire pour tous Bibliographie

de l’école ne peut que marquer par son expression et son contenu la langue de communication dont l’usage est le plus répandu. Après, quand l’obligation de scolarité passe dans les faits, la faculté d’interférence du pouvoir politique devient manifeste.

1.

Observations préliminaires

1.4. La brève esquisse qui va suivre se limitera nécessairement à quelques lignes directrices de l’histoire du système éducatif, à la description de l’évolution de ses structures essentielles, sans en prendre nécessairement en compte les implications politiques, sociales ou économiques. La venue à maturité successive des trois grands degrés d’enseignement, supérieur, secondaire et primaire, à mesure que l’éducation pénètre plus profondément le corps social, gouvernera l’ordre suivi.

1. 2. 3.

1.1. L’histoire de l’éducation publique en France illustre quelques tendances générales tout aussi bien discernables en d’autres lieux. L’une est que l’éducation paraît toujours tenue par l’institution qui distille l’idéologie dominante: l’Eglise, d’abord, que l’Etat ne privera définitivement de la maîtrise du système éducatif de la nation qu’à leur séparation institutionnelle en 1905, au terme du plus d’un siècle d’efforts. Une autre est qu’en tout temps ses structures reflètent celles de la société: une société libérale se dote d’un système libéral, une société élitiste d’un système élitiste. Un autre trait, qui est un développement récent, est l’accroissement remarquable de la scolarisation, en nombre d’individus concernés et en qualité. 1.2. L’importance de l’éducation privée, donnée à domicile par des précepteurs, est impossible à quantifier. Il est certain cependant qu’elle a joué à certaines époques un rôle majeur dans la transmission de la culture et du savoir; mais ses objectifs étaient globalement analogues à ceux de l’enseignement institutionnel auquel elle suppléait ou qu’elle concurrençait, et l’on peut légitimement supposer que son influence sur l’évolution de la langue n’en a pas été très différente. 1.3. L’histoire de l’influence de l’enseignement institutionnel sur la langue française se partage en deux périodes: avant et après l’instauration de la scolarité obligatoire. Avant, quand la langue vernaculaire n’est pas objet d’enseignement, quand l’autorité de tutelle n’imagine pas pouvoir ou devoir agir en matière linguistique, aucune influence directe n’est observable. Une influence indirecte est, en revanche, probable à toute époque, quand enseignement implique mobilité des maîtres et des élèves et accroît les occasions de contacts linguistiques, quand le discours

2.

L’invention de l’université

2.1.

Le Haut Moyen Age. Avant les universités

2.1.1. Antiquité tardive et époque mérovingienne L’école antique était bien implantée en Gaule. Elle a pu survivre après les Invasions, pendant la prise progressive du pouvoir par des germanophones, jusque vers la fin du Ve s., mais on perd ensuite toute trace de son existence (Riché 1968, 112). Une éducation privée s’est maintenue, cependant, dans la Lyonnaise jusqu’au VI e s. au moins (Bischoff / Gorman 1994, 11), en Aquitaine jusqu’au milieu du VII e s. (Riché 1979, 20). L’Eglise chrétienne avait calqué ses institutions sur le solide modèle impérial, mais sans s’inféoder à l’Etat. Elle survit quand celui-ci s’effondre et peut étendre sa mission pastorale à l’assimilation des nouveaux peuples. Ne serait-ce, par ailleurs, que pour sa liturgie et la conservation de son patrimoine scripturaire elle a besoin de lecteurs, de chantres, en plus des ministres de la Parole. Elle met donc en place des écoles épiscopales (Concile de Tolède, 527), des écoles paroissiales, comme en Italie (Concile de Vaison, 529). La règle de saint Benoît (apr. 534) impose la lecture: les monastères pourvoient alors à l’instruction qui ne se donne

107. Education et histoire des langues: Galloromania

plus ailleurs. En outre, dans la mesure où le droit romain reste en vigueur, elle prêtera ses hommes aux cours mérovingiennes pour perpétuer les compétences minimales indispensables au fonctionnement de leurs chancelleries. Ainsi, à la faveur des circonstances, avant de s’en faire une doctrine, l’Eglise s’investit, pour de longs siècles, du monopole de l’enseignement. Au tournant du VII e s. resurgit le problème de la culture païenne. Didier de Vienne qui, comme après lui Isidore de Séville († 636), cultive les lettres antiques est fustigé par Grégoire le Grand († 604). Des bribes de cette culture antique traverseront le Moyen Age dans des ouvrages de seconde main, de compilateurs ayant relu surtout les auteurs de la basse latinité. 2.1.2. Epoque carolingienne Charlemagne se veut le gardien de l’authenticité de la Tradition; celle-ci passe par l’écrit. Sous l’impulsion d’Alcuin († 804), qui comprend que l’initiative individuelle locale ne peut suffire à la formation du clergé séculier, il dessine, en quelques directives (Admonitio generalis de 789) et dans sa correspondance, l’esquisse d’une institution scolaire à trois degrés: écoles paroissiales, écoles cathédrales – dans le prolongement desquelles naîtra l’université –, et académie palatine. Cette dernière réunissait, au centre du pouvoir, quelques uns des meilleurs esprits du temps et prodiguait la touche finale à l’éducation d’une étroite élite austrasienne appelée à administrer l’empire. Des abbayes, telles celle de Saint-Gall, tenaient déjà des écoles extérieures; à côté de celles-ci quelques évêques mirent en place leurs propres écoles; mais il est douteux que la pratique réelle ait correspondu aux ambitieuses aspirations du prince, auquel manquaient des maîtres formés et les ressources engagées ailleurs. Le programme de ces écoles épiscopales est à déduire de celui de l’école du Palais, résumé dans les Didascalia d’Alcuin; il incluait au moins Donat et Priscien, l’un ou l’autre traité d’Alcuin luimême, l’œuvre de Cassiodore († 583), d’Isidore de Séville, de Porphyre (McKitterick 1995, 30). Les témoignages attestant la mise en place effective des écoles paroissiales sous Charlemagne sont rares, mais leur nombre crût certainement sous Charles le Chauve († 877), après le règne tourmenté de Louis le Pieux.

1225 2.1.3. De Charles le Chauve à saint Louis Les X e et XI e s. voient des écoles épiscopales acquérir un renom certain: Reims, avec Gerbert (de 972 à 984); Chartres, avec Fulbert († 1028); Paris, Laon, avec Lambert, Anselme, rivalisent avec les abbayes du Bec, de Fleury ou de Fécamp. On y élargit l’étude de la logique, des mathématiques, on relit Virgile, Lucain, Térence. Au XII e s. l’essor des villes favorise le développement de ces écoles cathédrales. Lucratives mais affranchies de la règle monastique, elles enrôlent des aspirants – nobles encore pour la plupart – à une carrière séculière déjà tracée. Sans statuts définis, elles ne délivrent pas de grades. A Paris, à côté des écoles de Saint-Victor, de Sainte-Geneviève (théologie), de l’école du Cloître Notre-Dame, s’installent Abélard († 1143) dès 1105–08, Albéric de Paris, Robert de Melun († 1167) ou autres Gilbert de Poitiers († 1154) et Adam de Balsham († 1181). Le climat intellectuel et les hommes sont là qui vont permettre la naissance de l’université. 2.2. L’université en France au Moyen Age Le 13 avril 1231, Grégoire IX scelle la bulle Parens scientiarum. Elle précise et impose à Paris la mise en œuvre effective de dispositions antérieures tel le privilège de 1194 ou les statuts de Robert de Courçon de 1215 et constitue le véritable acte de naissance de son Université, terme qui désigne bientôt l’ensemble de la communauté enseignante et étudiante. L’événement est significatif car l’institution parisienne constituera dans son fonctionnement et ses principles le modèle qui inspirera les universités françaises et européennes jusqu’au XIX e s. – le modèle bolonais, plus ancien, sera sans postérité. Il marque aussi le début d’une reprise en main effective par la puissance idéologique dominante, l’Eglise de Rome, d’une mission abandonnée en fait depuis des siécles, en dehors des cloîtres, à l’initiative locale du clergé séculier ou à la pratique privée. Dès sa création, en effet, l’institution s’affranchit de l’emprise du pouvoir politique local – la royauté capétienne en l’occurrence –, mais se place en revanche sous la protection directe en même temps que sous la surveillance de Rome, qui l’aide à naître et la protège car elle voit en elle un précieux instrument de formation des cadres indispensables au programme d’expansion universaliste que semble légitimer sa nouvelle suprématie.

1226

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Très vite aussi, pour répondre aux besoins des chancelleries ecclésiastiques et princières en plein essor, le recrutement s’élargit, à partir du XIII e s., bien au delà des rejetons des élites aristocratiques guerrières (Verger 1986, 90), qui vont désormais partager une partie de leur pouvoir politique avec les lettrés, et l’éducation sera perçue de plus en plus nettement comme une voie permettant d’accéder à ce dernier. La mission de l’université médiévale est double: enseignement et accueil des étudiants. Une université qui offre, à l’instar de celle de Paris, un studium generale possède une faculté des arts, propédeutique à trois facultés supérieures: de théologie, de droit (‘de décrets’) et de médecine. Héritière des écoles urbaines, la faculté des arts, où l’on entre à 14 ou 15 ans, instruit dans les disciplines du trivium et du quadrivium, essentiellement la grammaire – Alexandre de Villedieu († 1240/50) et Evrard de Béthune († 1212) complétant Donat – et la dialectique aristotélicienne (logica nova), et délivre la maîtrise, exigée vers la fin du XIII e s. par la faculté de théologie. Les très longues études de théologie, discipline reine, prolongeaient, avec la métaphysique, le parcours philosophique des artiens, mais étaient surtout consacrées à la Bible et aux Pères, sinon à leurs seuls commentaires dans les Sentences de Pierre Lombard († 1160). Comme pour les arts, une licencia docendi pouvait être sollicitée du chancelier avant la maîtrise (ou doctorat). L’enseignement du droit canon, dans lequel Paris excella au XIII e s., reposait déjà sur le Corpus juris canonici (Décret et Décrétales), celui du droit romain sur le Corpus juris civilis (Code de Justinien, Digeste). En médecine, six à huit ans d’études livresques des auctoritates – les progrès vers la pratique seront lents – conduisaient à la licence, peu demandée, et à la maîtrise. Le recrutement des maîtres et des étudiants était cosmopolite. Ils furent amenés à se grouper en ‘nations’ – quatre à Paris en 1237 – qui géraient leur vie quotidienne et jouèrent un rôle important dans le fonctionnement de l’université, élisant un procureur artien qui était aussi, jusqu’à la fin du XIII e s., le recteur de l’université. La licence était gratuite, mais les études, comme le simple entretien des étudiants, excédaient les modestes ressources des jeunes gens pauvres que l’élargissement du recrutement drainait vers les études (la proportion des nobles tombera en dessous de 10 % au XIVe s.). De

généreux donateurs fondèrent alors des collèges jouissant de locaux et de rentes, tel celui doté en 1257 par Robert de Sorbon. 2.3. Développement ultérieur Le modèle universitaire connaît ensuite une extension géographique notable dans toute l’Europe. Montpellier (1289), dont l’école de médecine rayonnait depuis un siècle et demi, Toulouse (1233, la bulle d’Honorius III de 1217 n’ayant pas été suivie d’effet), Avignon (1303), dans le Sud, adoptent le système parisien, Orléans (1306), au Nord; douze autres seront créées en France av. la fin du XVe s., sept autres seulement jusqu’à la Révolution. Mais le mouvement est plus apparent que réel, car Paris garde à toutes les époques une nette prééminence numérique (recevant encore en 1939 la moitié des étudiants français). Son université conserve longtemps prestige et autorité, mais son influence sur le progrès des idées, des connaissances et des techniques ne cesse pourtant de décliner jusqu’à la fin de l’Ancien Régime. Un conservatisme invétéré lui fait manquer presque toutes les occasions de se réformer, et des établissements concurrentiels naissent en dehors d’elle: les collèges lui ravissent sa clientèle artienne; dans le prolongement de l’institution des Lecteurs Royaux par François I er (1530), le roi fonde le Collège de France (1611); au XVIII e s., les séminaires commencent à enseigner et l’Etat à créer les écoles qui formeront ses ingénieurs (Ecole d’artillerie de Douai, 1679, etc.); ces dernières constituent aujourd’hui encore – trait du système français – une branche distincte de son enseignement supérieur. L’autonomie de celui-ci est, dans le même temps, largement restreinte, ses statuts régulièrement modifiés dans le sens d’une inféodation croissante au pouvoir de l’Etat. La Convention peut la supprimer sans grand dommage en 1793. Le XIX e s. consacre la prise en main de l’institution par l’Etat. Avec la création en 1806 de l’Université Impériale, le terme change de signification: elle devient la corporation publique qui jouit du monopole théorique de l’enseignement. Son grand maître est en 1824 le ministre de l’Instruction publique, décision qui sanctionne son absorption définitive par la fonction publique. Plus récemment, la Ve République tente une reconstruction de l’institution: la loi Faure (12-11-1968), remodelée en 1984 (loi Savary), démantèle les facultés en Unités d’Enseignement et de Recherche regroupées en

1227

107. Education et histoire des langues: Galloromania

universités, qui retrouvent une certaine personnalité et un statut leur autorisant une relative autonomie d’initiative; mais le contrôle de l’Etat, soucieux de conserver une reconnaissance nationale des diplôme, reste étroit et tatillon. L’histoire récente en est encore marquée par une explosion démographique sans précédent: de peut-être 8.000 étudiants dans toute la France en 1403 (Verger 1986, 81) on est lentement passé à 20.000 en 1890, mais à plus d’un million en 1990, grossi encore de quelque 50 % en dix ans. Une telle croissance réclame clairement une redéfinition des missions et des structures de l’institution universitaire. 2.4. Enseignement et langue française au Moyen Age On peut légitimement douter que pendant très longtemps l’enseignement institutionnel ait exercé une influence directe quelconque sur la langue vernaculaire. Aucune étude parmi celles qui tentent de cerner la réalité de l’institution dans les temps reculés ne se pose même la question. L’éducation la plus poussée au Haut Moyen Age était réservée aux enfants des grands et de leur entourage, un milieu resté longtemps germanophone dans le Nord. Quand d’autres groupes y accédèrent, il leur convint à eux aussi de s’initier d’abord à l’usage exclusif de la langue latine, dans laquelle les meilleurs lettrés non seulement s’exprimeront, mais penseront couramment jusqu’au XII e s. (Wolff 1971, 178). Au bas de l’échelle, le peu de latinité maîtrisée par les humbles clercs ne pouvait interférer avec le vernaculaire ambiant, exception faite peut-être pour les prédicateurs qui continuaient à faire passer en roman des vocables religieux. Une influence indirecte de l’éducation sur le développement de la langue ne saurait en effet être totalement niée. Jusqu’au XI e s., la vie intellectuelle resta confinée dans les écoles monastiques. Et c’est dans ces lieux de transmission du savoir que des clercs élaborèrent les scriptae qui, le moment venu, surent représenter le roman, c’est là qu’ils polirent une langue cultivée, tâches menées à bien, nécessairement, avec les seuls outils dont leur éducation latine les avait dotés. Le développement des universités n’alla pas non plus sans un regroupement important de locuteurs romanophones d’origine dialectale variée; la pression du vernaculaire put se faire plus forte et entamer le monopole d’usage de la langue de travail, le latin.

Ce facteur circonstanciel permit au roman d’étendre son domaine d’exercice, concourut à un début de normalisation d’un acrolecte, facilita sa diffusion dans l’aire de recrutement des universités du domaine d’oïl, les trois phénomènes se renforçant mutuellement. Il est aisé de constater, p.ex., dès les premières traductions, au XII e s., comment se met en place dans sa diversité, le processus de relatinisation de la langue, un indice clair, parmi d’autres, du changement de statut du roman.

3.

La mise en place de l’enseignement secondaire

3.1. Croissance des collèges 3.1.1. Multiplication et transformation des établissements. Simples lieux d’hébergement à l’origine, les collèges du Moyen Age, pour répondre à une demande croissante, délivrent bien vite un cursus complet – dès 1302 au collège Lemoine –, à savoir un enseignement préparatoire de grammaire, à côté de répétitions et accompagnement des cours de la faculté des arts. On comptait 14 collèges à Paris en 1300, mais une autre cinquantaine voit le jour av. 1500. Se substituant en partie aux facultés, ils peuvent s’en éloigner, et la densité régionale se renforce à partir du milieu de XIVe s. L’élan se poursuit avec la Réforme; elle multiplie, dans les régions où son influence s’étend, des ‘académies’ qui dispensent un enseignement analogue, couronné par la théologie. Un modèle germanique largement imité en France sera celui du gymnase fondé par Jean Sturm († 1589) en 1538 à Strasbourg, devenu académie en 1556 après avoir inscrit philosophie et théologie à son syllabus. Les catholiques réagissent lentement d’abord, puis plus efficacement quand interviennent les congrégations et, à la Révolution, on compte, sur le territoire de la France d’alors, 562 collèges, de valeur et de renom divers, certes. 3.1.2. Enseignements. La Renaissance humaniste, qui n’a qu’effleuré l’université, influence durablement l’éducation des plus jeunes. On se détourne d’un entraînement dialectique et logique pour une culture littéraire qui renoue avec l’antiquité classique. Pendant que Petrus Ramus († 1572) combat l’aristotélisme médiéval, Jean Sturm enseigne Cicéron et l’éloquence. Chez les Jésuites, un cycle d’‘humanités’ vient s’inscrire entre

1228

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

grammaire et logique, dont la séparation s’identifie de plus en plus nettement, au XVII e s., à la distinction entre les collèges, qui dispensent une culture humaniste aux classes aisées, et l’université, qui forme médecins, juristes et théologiens. L’épanouissement de l’humanisme philosophique au XVIII e s., suscitant un désir de connaissance universelle, eut un moindre retentissement sur les programmes scolaires que sur les esprits d’innombrables particuliers, mais rendit indispensable la création des écoles spéciales professionnelles (cf. 2.3). 3.1.3. A la Renaissance encore, on se livre à des réflexions sur l’éducation que l’on va élaborer en doctrines pédagogiques (cf. Pantagruel VIII , p. ex.), que les différents courants de pensée vont affiner et tenter d’appliquer. Parmi les congrégations qui vont y contribuer, les Jésuites jouent un rôle de premier plan. De 1603 à 1650, ils prennent la direction de 59 collèges, dont l’enseignement, sinon la pension, est gratuit; ils en tiennent 120 quand ils sont expulsés en 1764. Le Ratio atque institutio studiorum (Romae, 1599) du père Claudio Acquaviva, devient la charte de l’enseignement secondaire français pour trois siècles; la pédagogie détaillée dans le Christianis litterarum magistris de ratione dicendi et docendi […] (Parisiis, 1692, 132–134) du père Joseph de Jouvancy est universellement appliquée par les ‘régents’ dans les collèges, et se révèle être un puissant instrument d’unification de la méthode. Les Oratoriens de Pierre de Berulle († 1619) seront plus ouverts aux sciences (Bernard Lamy, Entretiens sur les sciences, Bruxelles, 1684). Les ‘petites écoles’ créées par le courant janséniste de Port-Royal, vers 1635, touchent peu d’individus, mais ses maîtres (Arnauld, Nicole, Lancelot, Sacy, etc.) laissent une œuvre didactique importante et promeuvent l’usage du français. Relevant de la même obédience, Charles Rollin enregistre dans son Traité des Etudes (Paris, 1726, in: Œuvres complètes de Charles Rollin, ed. Jean-Marie Pardessus, Paris, 1818–20, vol. 23–26) ce qu’il conçoit être le meilleur des pratiques pédagogiques de son temps. Depuis l’école antique, les méthodes pédagogiques n’avaient guère évolué. Plusieurs innovations sont tentées à la Renaissance. Jean Standonck († 1504) est sans doute un des premiers, p. ex., à diviser les élèves en classes de niveaux différents, avec chacune leur régent, initiative reprise par Jean Sturm,

qui précise le programme de chacune des neuf sections parcourues par les enfants de six à 15 ans. 3.1.4. Evolution récente. Les lycées napoléoniens (11 floréal an X / avril 1801) constitueront la pièce maîtresse de l’Université impériale quand elle verra le jour. Leur création est l’expression brutale de la prise en main du système éducatif par l’Etat, qui en nomme proviseurs et censeurs, eux-mêmes contrôlés par les préfets. Les régimes qui suivront seront agités par les affrontements farouches des défenseurs et adversaires de la liberté d’enseignement. Puis le progrès économique, qui à la fois requiert et autorise le progrès de l’instruction, permet, au XIX e s., à des couches sociales qui en étaient jusqu’alors exclues d’y accéder, mais elles ont d’autres besoins. L’enseignement technique, esquissé par la loi Guizot de 1847, repensé par Duruy en 1863, n’a pas encore aujourd’hui trouvé le statut qui lui permettrait de répondre efficacement aux besoins de la nation. Etrangement encore, reproduisant les structures de classes, se met en place, à côté des lycées – dotés de leur propre cycle élémentaire –, un enseignement primaire supérieur (1833), sans accès à l’université. Vers 1939, 6,5 % des élèves de onze ans entraient dans la filière classique, 5 % dans le primaire supérieur. Finalement, sous la 5e République (réforme Haby de 1975), naît le ‘collège unique’ pour tous les élèves de onze à quinze ans. Le mot lycée ne désigne plus que les établissements dispensant les trois années d’enseignement préparatoire au baccalauréat. 3.1.5. Orientations. Pendant plus de quatre siècles, la finalité principale de l’enseignement secondaire avait été l’acquisition d’une culture littéraire surtout latine et rhétorique. Cette orientation est remise en question vers 1880 (Houdart-Mérot 1998, 239), mais le latin survit dans le secondaire jusqu’à une date très récente, en fait comme critère de sélection sociale, et ce n’est guère av. la fin des années 1960 que s’affirme résolument la primauté de l’enseignement scientifique et que les mathématiques remplacent le latin comme jauge d’excellence académique. 3.1.6. L’éducation des filles. Que notre civilisation ait tenu les femmes à l’écart de la fonction sacerdotale peut expliquer que leur éducation soit longtemps restée un souci mineur. Seuls les couvents, dont la règle impo-

1229

107. Education et histoire des langues: Galloromania

sait la lecture, se préoccupaient de fournir un rudiment d’instruction aux jeunes filles qui leur étaient confiées. Un précurseur, Pierre Fourier († 1640) encourage la création d’une congrégation enseignante en Lorraine, Madame de Maintenon crée, en 1686 à Saint-Cyr, un établissement, qui n’est pas un couvent, où 250 filles pauvres (mais nobles) peuvent recevoir une éducation, François Fénelon († 1715) rédige en 1680 son Traité de l’éducation des filles (Paris, 1687, réimpr. Amsterdam, 1687; ed. Jacques Le Brun, 1983, vol. 1): ce sont là quelques prémices d’une aspiration qui ne verra pas la création de cours secondaires féminins avant la loi Camille Sée du 21-12-1880; l’école normale de Fontenay-aux-Roses, créée la même année, formera le personnel d’encadrement du nouvel enseignement. 3.2.

Enseignement et langue française de la Renaissance à la Révolution

3.2.1. Expansion et normalisation du français Le français acquiert progressivement, au cours de cette période, le statut d’une langue de civilisation. Il se répand largement sur le territoire du royaume, dans le Sud, notamment, au détriment des parlers locaux. Partout, le prestige croissant de la langue du roi, accru par le succès de sa littérature, incite une part plus grande du corps social à se l’approprier, en même temps qu’il favorise son acquisition par les élites européennes. Mais pour l’immense majorité de ses usagers d’alors, le français ne se confond pas avec la langue naturelle, il est une langue seconde, adoptée, donc apprise, donc normalisée. Dans de telles conditions, la normalisation d’une langue s’opère naturellement, comme de soi-même; mais avec la large diffusion de la chose imprimée, le concept se fait explicite. On prend vivement conscience du registre, de l’archaïsme, etc. Malherbe († 1628) légifère, Vaugelas († 1650) enregistre l’usage – le bon. La norme en tout cas n’est pas définie en termes linguistiques, mais en vertu de critères obscurément esthétiques, comme le goût, et surtout sociaux: l’usage de la Cour. C’est elle qui naturalise les italianismes aux XVI e et XVII e s., non l’Université. L’essentiel du travail de normalisation, de ‘purification’ et de fixation de la langue a été accompli dans les milieux cultivés, littéraires, en dehors du système éducatif, par des personnes néanmoins passées par celui-ci.

3.2.2. Rivalité du latin La part directe prise par le système éducatif dans ce processus a été en effet certainement négligeable. Une bonne raison en est que si le français avait fait reculer le latin dans plusieurs domaines, ce dernier restait aussi fermement implanté qu’au Moyen Age dans l’Eglise et à l’Université, sous l’autorité desquelles était dispensé un enseignement qui bannissait rigoureusement l’emploi de la langue maternelle, sauf pour les très jeunes enfants: le latin restait l’ornement indispensable de la culture d’une élite toujours plus nombreuse. La place fut longue à investir, mais le XVIII e s. connaît de nettes avancées. Port-Royal, des Oratoriens, ont donné l’exemple, Rollin approuve, des encyclopédistes militent. En 1730 on enseigne les mathématiques en français, Charles-François Lhomond fait paraître en 1780 ses Elémens de la grammaire françoise (Paris; ed. E. J. Faratte, Paris / Metz, 1876), le droit français pénètre à l’université en 1679. Les frères des Ecoles Chrétiennes instruisent en français les plus jeunes depuis 1694. 3.2.3. Influence indirecte Ne serait-ce que subrepticement encore, pourtant, l’enseignement a dû exercer son influence sur l’évolution de la langue parlée autant qu’écrite. Une bonne partie des locuteurs dont la norme s’imposait étaient au moins passés par les collèges – le roi luimême avait eu des précepteurs –, et comme au Moyen Age, mais sans doute plus naturellement, la langue du milieu enseignant, moins cosmopolite qu’alors, avait influencé la leur. Dans la langue écrite, à des degrés divers, continuent à se manifester les tendances déjà observables dans la prose juridique ou littéraire des XIVe et XVe s.: le lexique ne cesse de s’enrichir – massivement au début de la période – du vocabulaire technique spécialisé manipulé dans les écoles, celui du droit, de la philosophie, de la théologie, des sciences; la syntaxe du discours reste consciente du modèle latin; mais, en outre, le modèle rhétorique présenté au collège imprime plus nettement sa marque sur le style et sur l’expression.

4.

L’enseignement primaire pour tous

4.1. Avant Guizot 4.1.1. On sait peu de chose de l’alphabétisation à l’époque carolingienne. On peut ima-

1230

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

giner qu’elle ne différait guère de ce que l’on en connaît pour le Moyen Age, qui fonctionna très longtemps comme une société de l’oral. L’Eglise elle-même ne cherchait guère alors, semble-t-il, qu’à assurer le renouvellement de son clergé. Dans les villes, elle tenait de petites écoles de grammaire où l’on étudiait les rudiments du latin jusqu’à l’âge de douze ou treize ans et d’où l’on pouvait se diriger vers la faculté des arts. Dans les campagnes, les curés assuraient le plus souvent seuls l’instruction minimale requise de leurs servants. C’est dans cet étroit vivier qu’elle trouvait à recruter ses élites. 4.1.2. Un changement perceptible s’observe à la Renaissance. On prend conscience que l’instruction peut être une voie du salut et, en tant que telle, doit être ouverte à tous. Qu’elle contribue aussi, comme certains le croient, à l’apprentissage de l’ordre social n’ôte rien à son intérêt. Les Réformés se lancent vaillamment dans l’entreprise, suivant le vœu de Luther (An die Rathherren aller Städte deutschen Landes, daß sie christliche Schulen aufrichten und halten sollen, Wittenberg, 1524, in: id., Werke; Abt. Schriften, Weimar, 1899, vol. 15, 27–53). Le concile de Trente (1545–63) vota, en réaction, les canons qui devaient permettre d’affronter les Réformés sur le même terrain, mais la mise en pratique en fut longue et timide, l’effort variable selon les régions, plus intense, cependant, au nord d’une ligne Saint-MaloGenève. Si, dès la fin du XVI e s., on trouve la trace en Lorraine de ‘petites écoles’ dans des paroisses rurales (Rohan-Chabot 1985, 19), le cas reste exceptionnel. Au siècle suivant, elles se multiplient dans les villes, où bourgeois et artisans croient en l’utilité d’une instruction de base; mais ce n’est qu’au tournant du XVIII e s. que les évêques commencent à se préoccuper de l’alphabétisation des campagnes. L’Etat les appuie: une déclaration royale de 1698 demande l’établissement d’écoles dans toutes les paroisses; mais la question scolaire n’est pas encore une préoccupation politique majeure, et les écoles créées sont le plus souvent payantes. Au XVIII e s., cependant, de plus en plus de penseurs et d’hommes de pouvoir s’intéressent à la question scolaire. Le ministre Turgot († 1781), avec les physiocrates, est convaincu de l’intérêt économique et social d’une instruction contrôlée par l’Etat; mais d’autres pensent encore que «il est à propos que le peuple soit guidé, et non pas qu’il soit ins-

truit; il n’est pas digne de l’être» (Voltaire, Lettre à Damilaville, 1766, in: id., Correspondance, ed. Théodore Besterman, Paris, 1983, vol. 8, 422s.). Les progrès restent lents malgré de méritoires efforts, tels ceux des frères des Ecoles Chrétiennes (1694) de JeanBaptiste de la Salle († 1719): on estime à 40.000 le nombre de leurs élèves vers 1750. Alphabétisation et instruction des filles restent à la traîne pendant toute cette période. 4.1.3. La Révolution n’en fut pas une dans le domaine de l’enseignement. La Convention s’empêtra dans des projets idéologiquement controversés et économiquement non viables (Julia 1981), infligeant une longue pause à l’alphabétisation des campagnes; mais l’Etat marquait clairement son intention de s’emparer du contrôle de l’institution, conçue comme moyen de gouverner les esprits. Les nombreux régimes qui viendront ensuite, autoritaires ou progressistes, soutiens ou adversaires de l’Eglise, ne s’écarteront guère de la ligne tracée, et le pouvoir politique s’attachera à diriger et à contrôler de plus en plus étroitement le fonctionnement des plus petits rouages de l’institution. 4.2. L’école obligatoire, gratuite et laïque On estime que le Nord, avec 13 millions d’habitants, scolarisait 740.000 enfants en 1827, le Midi, avec 18 millions d’habitants, 346.000, soit pour le pays entier, moins d’un quart des enfants scolarisables. La loi Guizot du 28-6-1833, préparée par l’ordonnance du 29-2-1816, oblige toutes les communes à scolariser les enfants qui les habitent et prévoit un dispositif de formation des maîtres, mais n’impose ni obligation d’assiduité ni gratuité. Celles-ci viennent avec les lois Ferry; celle du 16-6-1881 prescrit la gratuité, celle du 28-3-1882 l’obligation – portée à 16 ans en 1959 –, et la laïcité religieuse (la discrétion politique viendra plus tard): «école […] à l’origine vouloir d’Eglise, à l’occasion raison d’Etat, est devenue besoin collectif des français.» (Furet / Ozouf 1977, 79). Plus de cinq millions d’enfants sont alors scolarisés, en partenariat tendu avec le privé (le principe radical de 1870 ‘à écoles privées, fonds privés, à écoles publiques, fonds publics’ attend encore aujourd’hui de passer dans les faits). 4.3. Pédagogie et méthodes 4.3.1. La lecture s’enseignait depuis toujours sur des textes latins, les mêmes depuis

1231

107. Education et histoire des langues: Galloromania

des siècles (les Psaumes), et le sera encore en quelques lieux jusqu’au milieu du XIX e s. On justifie encore le procédé au XVIII e s. en invoquant le caractère phonétique de l’orthographe du latin, mais de la Salle rompt avec la tradition et enseigne la lecture en français, mince progrès pour des enfants en majorité dialectophones. L’apprentissage de l’écriture venait seulement ensuite; pendant des siècles, des hommes et des femmes purent ainsi épeler ou lire sans savoir écrire. Ce n’est qu’au début du XIX e s. qu’on s’aperçut que les deux activités pouvaient être menées de front. Enfin, et éventuellement, venait le calcul, longtemps pratiqué avec des jetons. Au XIX e s., on apprend par cœur les procédures détaillées des opérations arithmétiques élémentaires, qu’on récite à haute voix en les exécutant. 4.3.2. Le maître, traditionnellement, enseignait les élèves individuellement et successivement. De la Salle innove en répandant la méthode simultanée: les élèves, divisés en groupes, reçoivent collectivement et simultanément l’enseignement du maître. La methode mutuelle d’Alexandre de Laborde († 1842), préconisée par Carnot († 1823) en 1815, lui fait pendant quelque temps une concurrence infructueuse; mais Guizot entérine en 1834 l’organisation par classes de niveaux. 4.4. Enseignement et langue française lors de ces deux derniers siècles 4.4.1. Elimination des parlers régionaux: œuvre de la III e République. L’institution de la scolarité obligatoire apparaît comme un événement fondamental de l’histoire linguistique de la France. A aucun moment, sous l’Ancien Régime, on ne peut, semble-t-il, déchiffrer dans les décisions du pouvoir central une politique linguistique clairement articulée pour s’appliquer à l’enseignement. En revanche, avec le rapport de Barère du 27-1-1794, avec celui de l’abbé Grégoire […] sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française du 4-6-1794, le principe est posé; mais il ne pourra être mis en œuvre avant l’instauration de l’école obligatoire, dont la langue, cela va de soi, ne peut être que le français. L’opprobre social que les maîtres attachèrent à l’usage des patois ou autres parlers locaux contribua rapidement à en limiter l’usage même au sein du groupe familial, et quand les enfants ne le parlèrent plus, souvent approuvés par les parents, ces par-

lers s’éteignirent, ceci en moins d’un siècle. Une rare exception est l’Alsace, où, aujourd’hui encore, plus de la moitié de la population peut s’exprimer couramment en un dialecte germanique local, mais 80 % le pouvaient en 1939. En Corse, les 150.000 locuteurs de l’un des deux principaux dialectes de l’île en font un usage certainement moins intensif que les Alsaciens du leur; mais, depuis 1974, le Corse peut être enseigné dans les écoles publiques. 4.4.2. L’adoption par tous de la norme centrale ainsi que la rapidité du processus ont permis à la langue d’acquérir une homogénéité géographique inconnue d’autres nations européennes. Mais en fixant plus fermement encore une langue écrite déjà très normalisée et figée, l’enseignement généralisé a accru l’écart que celle-ci présentait avec une langue orale toujours vivante et qu’aucune institution ne saurait empêcher d’évoluer, écart que l’influence prépondérante aujourd’hui des médias tendrait inversement à réduire.

5.

Bibliographie

Albertini, Pierre, L’Ecole en France, XIX e–XX e siècles. De la maternelle à l’université, Paris, 1996 (11992). Bischoff, Bernhard / Gorman, Michael, Manuscripts and Libraries in the Age of Charlemagne, Cambridge, 1994. Bourdieu, Pierre, La reproduction: éléments pour une théorie du système d’enseignement, Paris, 1970. Brun, Auguste, Recherches historiques sur l’introduction du français dans les provinces du midi, Paris, 1923. Durkheim, Emile, L’évolution pédagogique en France, Paris, 1938. Furet, François / Ozouf, Jacques, Lire et écrire: l’alphabétisation des Français de Calvin à Jules Ferry, Paris, 1977. Houdart-Mérot, Violaine, La culture littéraire au lycée depuis 1880, Rennes, 1998. Julia, Dominique, Les trois couleurs du tableau noir. La Révolution, Paris, 1981. Lelièvre, Claude / Nique, Christian, Histoire Biographique de l’Enseignement en France, Paris, 1990. McKitterick, Rosamond, The Frankish Kings and Culture in the Early Middle Ages, Aldershot, 1995. Parias, Louis-Henri (ed.), Histoire générale de l’enseignement et de l’éducation en France, Paris, 1981.

1232

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Prost, Antoine, Education, sociétés et politiques. Une histoire de l’enseignement de 1945 à nos jours, nouv. ed. Paris, 1997 (11992). Riché, Pierre, De l’éducation antique à l’éducation chevaleresque, Paris, 1968. –, Ecoles et enseignement dans le Haut Moyen Age. Fin du Ve – milieu du XIe siècles, Paris, 31999 (11979). Rohan-Chabot, Alix de, Les écoles de campagne au XVIII e siècle, Nancy, 1985.

Snyders, Georges, La pédagogie en France aux XVII e et XVIII e siècles, Paris, 1965.

Verger, Jaques (ed.), Histoire des universités en France, Toulouse, 1986. Wolff, Philippe, L’éveil intellectuel de l’Europe, Paris, 1971.

Dominique Gerner, Strasbourg

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán Bildungswesen und Sprachgeschichte: spanischer und katalanischer Raum 1. 2. 3. 4. 5.

Introducción Castellano Astur-leonés y aragonés Catalán Bibliografía

1.

Introducción

1.1. Precisiones metodológicas: educación e historia de la lengua Aunque el término ‘educación’ designa un proceso complejo, que puede durar toda la vida del ser humano – el desarrollo o perfeccionamiento de las facultades intelectuales, afectivas, morales y físicas de la persona –, en el presente trabajo lo limitamos a su acepción más tradicional: «la transmisión de saberes por parte de un maestro a su discípulo o discípulos» (cf. Gutiérrez et al. 1988, 606) según los usos vigentes (o las normas que la regulan) en una comunidad. De modo más concreto, en relación con las lenguas que cultivan la escritura, la educación implica el aprendizaje de una serie de habilidades o destrezas – leer, escribir y hablar –, con referencia, habitualmente, a formas lingüísticas ejemplares (Coseriu 1992, 40; 164 ss.). Por ello, y a pesar del interés que presentan otras facetas de la educación (su contribución para la creación de una nueva terminología – cf. Chervel 1977 – o de formas discursivas singulares – v. gr., los libros de texto: cf. Hutchinson / Torres 1994 –, lo que incide más directamente en el cambio lingüístico), nos hemos centrado, sobre todo, en el análisis de la educación como medio de transmisión de ‘técnicas diversas de la palabra’.

1.2. Primeros testimonios de la educación en el área iberorrománica Los ámbitos iberrománicos castellano, astur-leonés, aragonés y catalán comparten, junto con el gallego (y, en ciertas etapas, también con el portugués), una historia común, especialmente a partir del reinado de los Reyes Católicos (1474–1504/16), cuyo matrimonio determina la unión de las Coronas de Castilla y Aragón y la expansión cada vez más pujante del castellano. A pesar de la vitalidad de las lenguas vulgares en la Península Ibérica durante la EM – confirmada gradual y sostenidamente por la documentación desde fines del s. XII o principios del XIII –, el latín siguió siendo el vehículo más representativo de cultura, para la educación, hasta el último tercio del s. XVIII (e incluso, en ciertos medios universitarios, hasta entrado el XIX ). El legado cultural clásico (criticado y remodelado) fue absorbido por la Iglesia: San Isidoro transmitió el saber antiguo con sus Etimologías; el otro pilar cultural fueron los monasterios (Gutiérrez et al. 1988, 541), los cuales, a partir de la llegada de los musulmanes (711) y hasta el despertar de las ciudades, fueron los focos principales de cultura. Sus bibliotecas revelan diversos grados de especialización temática (Gutiérrez et al. 1988, 543), muestran la existencia de diversas tradiciones de escritura (Menéndez Pidal 1926, §§ 1–11; Blecua et al. 1998; Sánchez-Prieto 1998, 23) y desvelan el uso del romance escrito, de forma más o menos esporádica: v. gr., las Glosas Emilianenses y Silenses (s. XI ) (cf. Lapesa 1942, § 41; Rico 1978). Con el desarrollo de las ciudades (desde fines del XI ) adquie-

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán

1233

ren importancia las escuelas catedralicias – si bien no alcanzan en la península el esplendor de las francesas –, que acogen no sólo a clérigos, sino también a niños de coro y a hijos de nobles y burgueses (Gutiérrez et al. 1988, 543): las de Toledo (con D. Raimundo y su escuela de traductores), Santiago, Osma, Palencia, Huesca y Tortosa fueron famosas. El aprendizaje de la lengua latina incluía la lectura y la escritura (como primer paso para un conocimiento más profundo de la gramática, retórica y dialéctica), con el Salterio y con fragmentos de los gramáticos más notables (Donato y Prisciano) y los Dísticos de Catón; se utilizaba también como texto básico las Etimologías isidorianas (cf. Esteban / López 1994, 125; Díaz y Díaz 1979, 15 s.). Se cultivaba el ars dictaminis (redacción de cartas, etc.), y se estudiaba el trivium, y, en Toledo y en algunas ciudades del reino aragonés, el quadrivium (Gutiérrez et al. 1988, 544). La conciencia de la oposición entre ‘latín’ y ‘romances’ – y de la dignificación cultural de estos – se vio radicalmente favorecida por la aparición de la escritura en lengua vulgar manifiesta en la reducción progresiva del latín y su sustitución por el romance entre los notarios y en la cancillería real (en Castilla, en el primer cuarto del s. XIII : Lapesa 1942, §§ 46; 62; Hilty 1954) y con el desarrollo de las literaturas románicas en los reinos cristianos.

nicipales, gremiales, etc. – (Estudios particulares – cf. Partida II , Ley I), que imparten, generalmente, el trivium (cf. Esteban / López 1994, cap. V; Sánchez Albornoz 1976–80; Gil 1981, 340 s., da noticia de escuelas de latinidad medievales en Murcia, Soria, Alcalá, Cuenca, Guadalajara, etc.). Gutiérrez et al. (1988, 555) anotan, como documentación escolar conservada, un texto con modelos de cartas (Palencia, s. XIII ) y diversos manuscritos con artes retóricas (s. XV ). La presencia del latín como lengua de cultura explica la entrada en el romance de cultismos (y semicultismos) referidos a diversos ámbitos y a partir de distintas necesidades expresivas (cf. Menéndez Pidal 1926, 502 ss.; Bustos Tovar 1974, 45–50; 70 ss.; Lapesa 1942, §§ 66; 68). Pero el contexto de la progresiva secularización del saber a partir del XIII hace pensar en la necesidad de una cierta formación instrumental en romance: como anota Petrucci (1988, 212 s.), la gran masa de lectores en lengua vulgar estaba compuesta, al final de la EM , por personas alfabetizadas que, aunque no sabían latín, habían aprendido a leer y escribir (mercaderes, artesanos, tenderos, artistas, contables, empleados, algunos trabajadores y algunas mujeres). Por otra parte, los testimonios que se recogen en el XVI (cf. 2.2.) prueban que el conocimiento del latín no era, en las instituciones educativas españolas, comparable al habitual en las italianas, p. ej.

2.

2.2. La educación en el Renacimiento: el humanismo y la instrucción en lengua vulgar Desde el último cuarto del s. XV (y en buena parte del XVI ) las ideas humanistas dan lugar a dos fenómenos aparentemente opuestos: de una parte, una nueva valoración de la tradición clásica (Rico 1979) – con la renovación de los estudios en latín (Nebrija, Vives, Arias Montano, etc. escribirán en esta lengua) –, de otra, una actitud de apoyo y dignificación cultural y política de las lenguas vulgares. La obra de Nebrija refleja ese compromiso humanista: en 1481 se editan sus Introductiones latinae (en 1601, por Real Cédula, será declarado texto único para aprender el latín; todavía en 1890 tenía vigencia en Salamanca: cf. Gil 1981, 116); y en 1492 se publica la Gramática castellana y su Diccionario (cf. asimismo, en este contexto, el Ars grammatica de Guterrius Cesarianus – Andrés Cerezo – de 1485). En el prólogo del

Castellano

2.1. Los últimos siglos de la Baja EM En efecto, la configuración ortográfica se plasma en la Cancillería de Fernando III el Santo (1217–52) (Sánchez-Prieto 1998, 79) y se consolida en la corte de Alfonso X el Sabio (1252–84), quien, en cierto modo, ‘oficializa’ la presencia del romance en la documentación (Lapesa 1942, § 63), y, sobre todo, dirige una impresionante obra de traducción (árabe / hebreo – romance – latín) y edición de textos, que significa la creación de la prosa en castellano, lo que otorga a este una nueva dimensión cultural (Hilty 1954). Sin embargo, la lengua de la educación sigue siendo la latina, tanto en las universidades o Estudios generales – reconocidos oficialmente a partir del XIII (cf. Gutiérrez et al. 1988, 548–555) y definidos y regulados en la Partida II del Rey Sabio –, como en las escuelas clericales y laicas – mu-

1234

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

texto gramatical de 1492, Nebrija encarece el estudio de la gramática castellana para facilitar el del latín, para enseñar a los extranjeros y para fijar la lengua (Nebrija, 1492/1989, 112 ss.). Pero una cosa son los deseos, y otra, la realidad. En primer lugar, debe decirse que el índice de lectores – y escribientes – hacia fines del XV no era muy halagüeño: como indica Chartier (1989, 129), en la Península (en concreto, en Valencia), en ese momento, poseen libros nueve de cada diez clérigos, tres de cada cuatro miembros de profesiones liberales, uno de cada dos nobles, uno de cada tres comerciantes y sólo uno de cada diez trabajadores manuales. En cuanto al estatuto del latín en la educación, es claro que era la lengua objeto de estudio y la de uso obligado en las universidades, pero la situación real no se correspondía con lo ideal – ni con lo previsto por las normas. Así, entre los s. XV y XVI las universidades potenciaron frecuentemente sus escuelas de gramática para mejorar las humanidades de sus estudiantes (Gutiérrez et al. 1988, 556). Por otra parte, González de la Calle (1925, 797–815) muestra que, en el Estudio General salmanticense, el «nullus audiatur nisi latine loquens» (Constitutio XII ), debía ser prescrito con matizaciones y no siempre se respetaba de acuerdo con lo normado. En definitiva, como mantenía el Brocense, «Latine loqui corrumpit ipsam Latinitatem» (ib., 812). En cuanto al uso del castellano en la educación, Nebrija, Vives, Simón Abril y otros lo encarecen para comenzarla (como ‘puerta’ para aprender el latín). La primera cartilla impresa conocida en castellano (cf. Infantes 1999, 8) es la Breve doctrina y enseñança que ha de saber y poner en obra todo christiano y christiana, en la qual deven ser enseñados los moçuelos primero que en otra cosa de fray Hernando de Talavera (Granada, 1496); en el s. XVI , se publicaron sistemáticamente Cartillas y Doctrinas – editadas sin encuadernar ni coser, en pliegos sueltos – (Infantes 1999, 13): la mayoría de ellas utilizan el contenido religioso para el aprendizaje lecto-escritor, completándose así el currículum de la Escuela de Primeras Letras o Elemental (lectura, escritura y piedad cristiana). Al lado de estos dos nuevos modelos de cartilla, aparecen las primeras obras que sólo contienen los instrumentos de la lectura, con las primeras nociones de la gramática y la lista de las abreviaturas más utilizada en los impresos; la de Bernabé del Busto se considera

la primera impresa: Arte para aprender a leer y escrevir perfectamente en romance y latín (Salamanca, Alonso de Porras, 1532, cf. Infantes 1999, 15; Conde de la Viñaza 1893/ 1978, vol. 2, § 400; Lapesa 1942, § 77). A partir de ese momento se editan muchas más cartillas para España (de Simón Abril, Mares, etc.; o tratados – Salinas – y tablas – Simón Abril) y para las Indias (Infantes 1999, 15–21; cf. Conde de la Viñaza 1893/1978, vol. 2, col. 838–910). En 1569 Pedro de Ocharte imprime la primera cartilla en América – también se imprimen dichos textos en Flandes (cf. Infantes 1999, 19). La gramática apenas se enseña en las cartillas pero hubo autores (Luis de Pastrana, Simón Abril, etc.) que trataron de facilitar el aprendizaje de aquella (cf. ib., 21). Después de 1583, el Cabildo de Valladolid obtiene el privilegio de impresión de la cartilla (con abecedario en redonda y en cursiva, el silabario, los textos de la Doctrina cristiana – oraciones mandamientos, enemigos del ánima, paternoster – en latín y en romance, y la tabla de contar: cf. ib., 22); de ella se imprimirán 100.000 ejemplares al año, es decir, 2.000.000 de textos en los últimos 17 años del s. XVI , y 20.000.000 en el XVII (según cálculo de Infantes, ib.). Pero todo lo expuesto no significa que en España se generalice la enseñanza primaria – propugnada por la Reforma protestante –: no llega a haber en el s. XVI una popularización de la educación, ni se generalizan la lectura y la escritura – sólo las clases privilegiadas (clero, nobleza y burguesía comercial) tienen acceso directo a los puestos de gobierno y a la cultura – (se estima en un 80–90 % el número de analfabetos en España en esta coneturia: cf. Fernández Álvarez 1984, 11). En 1587, García de Loaisa presenta a Felipe II un Memorial en el que muestra lo penoso de la situación de las escuelas municipales de Madrid («no se hallará en [ellas] una dozena de muchachos que se pueda dezir que escriben bien», cf. Conde de la Viñaza 1893/1978, vol. 2, col. 1169); dicho texto, muy esclarecedor, por su minuciosidad, contiene también propuestas concretas para remediar la situación (col. 1166–79). Pero no serán los municipios los que asuman el protagonismo real de la tarea educativa, sino la Iglesia, siguiendo las disposiciones tridentinas (1545–65), la cual llegará a buena parte de la población a través de las parroquias, y, sobre todo, mediante la actividad de los jesuitas (y, más tarde, de los escola-

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán

pios), y de otras órdenes religiosas (dominicos, franciscanos, agustinos etc.) (cf. 2.3.). El s. XVI conoce la edición de numerosas ortografiías y artes de escribir (cf. Conde de la Viñaza 1893/1978, vol. 2, col. 1077–1094). Nebrija defiende, y será seguido por muchos en ello, la acomodación de la escritura a la pronunciación (cf. Tollis 1971), pero dicho principio fonético contenderá en seguida con el del respeto a la etimología (Villalón) – un tercer criterio-base para la ortografía será el del ajuste al uso de la tradición escrita (cf. Esteve 1982, 14) –; las posturas se radicalizarán en el XVII . La imprenta aportará una notable regularidad ortográfica, aunque menos absoluta de lo que suele creerse (Sánchez-Prieto 1998, 24): la normatividad gráfica se percibe como importante, pues se requiere cada vez más de secretarios, escribanos, empleados, etc. que dominen el arte de escribir (cf. Egido 1995). Las gramáticas son mucho menos numerosas que las ortografías y se escriben fundamentalmente desde el extranjero y para los extranjeros (Miranda, Corro, Oudin, Percyvall, Stepney, Minsheu, etc.): el español se pone de moda en el XVI y es útil por razones políticas y comerciales (cf. Roldán 1976; Conde de la Viñaza, vol. 1, col. 514–524). El anónimo de Lovaina (1559) concibe someter a arte la ortografía y la etimología, pero no la sintaxis ni la prosodia; tras haber aprendido aquellas, recomienda: «dense a leer, escrivir i hablarla [la lengua], que mui presto llegaran con ella al cabo» (ib., 215). Resulta arriesgado, de otra parte, postular que exista una forma ejemplar o estándar de lengua en el XVI : en el Diálogo de la Lengua de Juan de Valdés se sugiere una diversidad de normas cultas regionales (Valdés 1535/1969, 62); las propias preferencias de Valdés revelan fluctuaciones – se adhiere a «rasgos tradicionales, a la sazón en franco declive» y a usos «que en el futuro acabarían imponiéndose» (Frago 1999, 611) –; no es afecto a los usos andaluces (ni a la autoridad) de Nebrija; ensalza a la Celestina y censura a Mena (por escribir oscuro), y juzga que el castellano no alcanza el nivel de perfección del latín o del griego; más que a una forma ejemplar de habla – la de los refranes y la cortesana suelen parecerle modélicas –, Valdés apunta a un ideal intelectual y moral de hablante: cf. «[…] todo el bien hablar castellano consiste en que digáis lo que queréis con las menos palabras que pudiéredes» (Valdés 1535/1969, 158) o «si yo uviesse de scoger, más querría

1235

con mediano ingenio buen juizio, que con razonable juizio buen ingenio» (ib., 166). Y, de hecho, el XVI ofrece numerosos libros de «educación y buenas costumbres» (manuales de criança: cf. Infantes 1999, 21 s.), sobre todo, los venidos de Italia – El Cortesano (1534) y el Galateo español (1586) (cf. Capitán 1991, vol. 1, 480–485) –, y refleja, asimismo, inquietud por la instrucción y, especialmente, la educación moral de las mujeres (ib., 523–535). En lo tocante a la retórica, los textos se escriben casi exclusivamente en latín y se basan en autoridades clásicas – incluso la de Salinas (1541), la primera en lengua castellana, remite a modelos clásicos (Capitán 1991, vol. 1, 144 ss.). Y, en fin, tanto en latín como en castellano, en el XVI se recomienda hablar lo mejor posible (si bien las destrezas previsibles en una y otra lengua no eran, al parecer, las mismas ni siquiera para los doctos: «todos los colegiales deste colegio siempre que entre sí hablaren en actos de letras o en combersaciones particulares procuren de hablar latín lo mejor que pudieren y unos a otros se corrigan, y quando se ajuntaren en combersación común […] procuren de hablar castellano polido, avisándose y anotándose los unos a los otros», Estatutos del Colegio de San Jerónimo, de la Universidad de Zaragoza, 1589, ap. Frago 1999, 624; el cursivo es nuestro).

2.3. La enseñanza religiosa: la Ratio studiorum jesuítica y la presencia de otras órdenes (de fines del XVI al XVIII ) Según Pedro Fernández de Navarrete (Conservación de monarquías, 1626), a principios del s. XVII había en España 32 universidades y más de 4.000 estudios de gramática – más numerosos, parece, que las Escuelas Elementales (cf. Carrillo Guerrero 1928; Capitán 1991, 315). En 1565 el Estudio general de Salamanca contaba 5.000 estudiantes, y el de Alcalá, en 1550, 2.000 (ib.). El latín sigue siendo la lengua objeto de estudio fundamentalmente, pero está en declive, como forma prestigiosa para la sociedad, frente al castellano, desde principios del XVII (cf. González de la Calle 1925, 815 s., y los testimonios que aporta Gil 1981, 47–51). El latín rige, sin embargo, en las Escuelas de Gramática y en las Facultades (cf., con todo, los Estatutos salmantinos de 1538, que declaran exentos de su uso a «los lectores de gramática de menores y astrología y

1236

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

música» – cf. González de la Calle 1925, 797); perdura especialmente como lengua técnica de la filosofía escolástica, la teología y la ciencia (Gil 1981, 54). En este contexto hay que destacar la enorme importancia de los jesuitas, que desarrollan una enseñanza cíclica – la Ratio studiorum – fiel al latín. Desde su implantación en España (en Gandía, 1546), los colegios de la Orden (ubicados generalmente en núcleos urbanos) se multiplicaron rápidamente (cf. ib., 357 ss.; Gutiérrez et al. 1988, 563 s., y, sobre todo, Astrain 1912–25). En 1585, se contaban 45 colegios en España (16 en Castilla), donde 20.000 alumnos aprendían letras humanas; en 1608, llegaban a 62 (de ellos, unos 35 distribuidos entre Portugal, Perú, México y otros lugares de América: cf. Gil 1981, 357 s.). Los colegios jesuíticos articulaban la Ratio studiorum, en dos ciclos: el primero duraba cinco a seis años, dedicado básicamente a la formación lingüística (Gramática latina y griega – tres años – Humanidades y Retórica); el segundo, de estudios superiores (equiparable a estudios universitarios de Artes), de tres años de duración, destinado a la formación filosófica y al que podía seguir otro de Teología escolástica (cuatro años), comparable al de la Facultad Mayor de Teología de las universidades. La educación jesuítica trataba de formar buenos latinistas y buenos cristianos, con modales corteses – estaba, pues, en el polo opuesto de las prácticas brutales de los dómines tradicionales –, y se ajustaba rigurosamente a la doctrina católica. Estudiaba, así, fragmentos ortodoxos (expurgados) de Erasmo y Vives, y de Cicerón, Quintiliano, Virgilio, César, Ovidio, Marcial, etc. (cf. ib., 371 s.; n° 19 en 171 s.), así como a los autores cristianos (San Agustín, San Jerónimo, etc.). Por su parte, la educación de las Escuelas Pías (fundadas en Roma por San José de Calasanz a fines del XVI ), que no llega a España hasta entrado el XVII , se centra en la enseñanza de las primeras letras, destinada a grupos sociales más populares; los escolapios insistirán sobre todo en la lectura y la escritura en la lengua vulgar, a partir de las cartillas y catecismos ya indicados (cf. 2.2.) (cf. Santha 1956; Esteban / López 1994, cap. X y XI ). En otro orden de cosas, han de tenerse en cuenta, igualmente, las escuelas para moriscos (destinadas a extinción en el XVII : se expulsa a estos en 1610); en ellas los niños y

adultos de esa condición recibían instrucción en castellano (también en catalán), tomando como base manuales elaborados al efecto, como, p. ej., la Doctrina Christiana en lengua aráviga y castellana (1566), de Martín de Ayala. Se trataba de introducir a los moriscos en la nueva fe y aun en los usos de la sociedad cristiana, al tiempo que se les enseñaba a leer, escribir y hablar en castellano (o catalán; cf. Esteban / López 1994, 89 s.; 187). Por otra parte, debe subrayarse también el importante papel de las escuelas municipales de escribientes, cuya creación, función y desarrollo son descritos por el maestro Antonio de Zeballos (Madrid, 1692; cf. Conde de la Viñaza, vol. 2, col. 1302–1316; Egido 1995). El texto, una especie de apología de los maestros de escribir, relata los comienzos de su dedicación a fines del XVI y la fundación, desde 1642, de la Hermandad de San Casiano, como responsable de la aprobación de los títulos de maestros de escribir (una forma de corporación de los maestros de primera enseñanza: cf. 2.4.). Los textos dedicados a la enseñanza en el s. XVII , siguen arrojando muchos títulos dedicados a la ortografía (cf. Conde de la Viñaza 1893/1978, vol. 2, col. 1182–1316; Esteve 1982). Las posiciones de los ortógrafos son notablemente diversas, contradictorias y, a veces, caóticas: unos se inclinan por el respeto a la etimología (López Madera o Ximénez Patón); otros son defensores del principio fonético (Mateo Alemán, Correas o Felipe Mey); otros proponen respetar la pronunciación, la etimología y el uso (Pérez de Náxera, Sebastián o Dávila); algunos se muestran favorables al asistematismo (Aldrete: «cada vno siga su orthographia»; y, en cierto modo, el Padre Juan Villar); Robles (1631) prefiere la razón y el uso. Las gramáticas del XVII mantienen una dirección prescriptiva o normativa – la del Brocense constituye una excepción –, de forma que, aunque la de Nebrija de 1492 no se hubiera reeditado, es claro que influyó en los gramáticos posteriores – Correas es más flexible, pues defiende como norma ajustarse al hablar de las gentes – (cf. Ramajo 1987, 28–34); el Padre Villar (1651) es más bien prescriptivista: acepta, v. gr., el leísmo y rechaza el loísmo y el laísmo (como hará la Academia paulatinamente entre el XVIII y mediados del XIX ). En punto a la retórica, hay diferencias: Jiménez Patón (1604) es el primero en estimar a los modelos castella-

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán

nos del XVI ; Gracián (1642), en cambio, combina los modelos latinos con los contemporáneos (barrocos) (cf. Lázaro Carreter 1949, 156 s.). De otro lado, cabe preguntarse en qué medida podrían ser afectos los maestros a los diversos estilos de expresión que se detectan en la lengua castellana del XVII (cf. Menéndez Pidal 1991, 174– 191; ¿el habla discreta?, ¿el estilo relevante?, etc.). Pero, si el culteranismo influyó – según Jiménez Patón y fray Jerónimo de San José – en predicadores y poetas, y también en cortesanos de capa y espada (ib., 174 s.), la difusión de las humanidades latinas en un ambiente formalista y clerical habría de favorecer el retoricismo barroco. 2.4. Las reformas de la Ilustración (1700–1812) El s. XVIII refleja uno de los intentos más importantes de preocupación y de fe por la reforma de la educación en España, que impulsan los principales ministros del Despotismo Ilustrado (Campomanes, Aranda, Floridablanca, Jovellanos), e iluminan las obras de estudiosos como el Padre Feijóo, Gregorio Mayans y Siscar, fray Martín Sarmiento, y muchos otros, y que apoyan instituciones diversas (Academias, Sociedades, como, v. gr., las Sociedades Económicas del País, etc.) (cf. Capitán 1991, 828–840). Se conseguirán cambios en diversos ámbitos, pero no el ideal al que se aspira: la educación universal. Los principios ilustrados no tuvieron una incidencia inmediata en la escuela del XVIII ya que, de los tres niveles de la enseñanza, la primaria fue la que menos atenciones recibió por parte del Estado: a finales de siglo sólo el 15 % de la población de entre 6 y 13 años estaba escolarizada (cf. Viñao 1983); la escuela no se hallaba subvencionada y no se preceptuaba la obligatoriedad de la misma, con la excepción de Navarra (cf. Luzuriaga 1916; Esteban / López 1994, cap. XII ). Con todo, son cambios destacables: el apoyo a los maestros de Primeras Letras igualándolos en derechos a los de Artes Liberales (Real Cédula de 1743); la creación del Colegio Académico del Noble Arte de Primeras Letras – sustituye a la Hermandad de San Casiano – (con sus Estatutos de 1780); la implantación de escuelas gratuitas (Real Cédula de 1782); la creación de ‘Escuelas especiales’ (para el ejército, para los cirujanos), que iniciaron (1748) una enseñanza moderna, práctica, con libros de texto y exámenes en castellano (Gutiérrez et al.

1237

1988, 568; Capitán 1991, 818); las diversas actividades educativas impulsadas y sostenidas por las Sociedades Económicas de Amigos del País, que orientan la educación popular, las memorias científicas y la educación de las mujeres (Josefa Amar y Borbón) o por individualidades relevantes (el Instituto Asturiano de Jovellanos); la reforma de las Universidades (inspirada por Mayáns, por Pablo de Olavide, etc.), que no tuvo efectos muy claros, aunque muchas de ellas aprobaran sus Estatutos (entre 1771 y 1777), etc. En el XVIII es evidente que el latín ha perdido mucho terreno en el ámbito de la educación y el castellano lo ha ganado: un Decreto Real (1735) ha de restablecer el uso de la lengua latina en la Universidad; las nuevas enseñanzas aplicadas se cursan completamente en castellano; y, sobre todo, defienden el uso de esta lengua en la educación primaria y secundaria (y en la enseñanza del latín) las personalidades más prestigiosas (Mayans, Jovellanos, el Padre Sarmiento, Forner, etc.) (cf. Lázaro 1949, 148 ss.; 160 ss.). Así, en su gramática de 1769, el Padre Benito de San Pedro (escolapio) aconseja «unir el estudio de Romance en las Escuelas de Latín […] como en las Aulas de Rethorica» (Monfort 1769, XVIII ); desaconseja los refranes y las frases hechas y propone, en cambio, como modelos a los autores del XVI y a algunos del XVII (ib., XVI ); recomienda aprender los principios elementales de gramática (también leer y escribir) a todos (especialmente a las madres de familia, cf. ib., XVIII –XIX ). Álvarez (2001, 48) aventura que a comienzos del XVIII dos tercios de los españoles hablaban el castellano y la lengua era aceptada por todas las elites políticas y culturales como forma de expresión culta común a todos. La Real Academia Española inicia, entonces, la culminación del proceso de estabilización del español. En efecto, la Reforma académica es la gran reforma del español (cf. Marcos 1979, 93; Zamora 1999). La Academia (1714) la entiende por la vía de la fijación en tres aspectos: Diccionario (1726–39), Ortografía (1741) y Gramática (1771). En relación con la ortografía, la reforma es paulatina (1741, 1763, 1815) y consiste en armonizar el principio fonético, con el del respeto a la etimología y al del uso (cf. Marcos 1979, 102 s.). Sobre todo, la reforma es esencial por su proyección en el mundo educativo del s.

1238

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

XVIII (y del s. XIX , hasta entrado el s. XX ), ya que los textos académicos pasan a ser, primero, claramente recomendados, y, después, oficiales (cf. 2.5.). Así, en los Estatutos del Colegio Académico de Primeras letras, de 1780, en los que se viene a reglamentar la enseñanza primaria, se prevé el aprendizaje de la lectura y de la escritura, con ajuste a las normas ortográficas de la Real Academia y la lectura de libros ‘de buena doctrina’ (de Luis Vives, Fray Luis de León, Lope de Vega, Cervantes, Quevedo, Mayans, etc.: cf. lo comentado para el Arte del Padre Benito de San Pedro). Igualmente, en la Real Orden de 22 de agosto de 1792, se señala explícitamente que los niños estudiarán las reglas de ortografía de la Academia. También eran muy comunes, en el fin de siglo, los textos didácticos elaborados por la Academia Española – Libro segundo de los niños, el Compendio de la gramática, y ortografía castellana, etc. (junto con otros, como el Compendio del Arte de escribir por reglas y sin muestras, de José Anduaga, o los Elementos de Gramática Castellana, de Santiago Delgado, muy apreciado para el aprendizaje de la escritura: cf. Esteban / López 1994, cap. XII ). Con la expulsión de los jesuitas (1767), se ocuparon los colegios jesuíticos de Primeras Letras, Latinidad y Retórica y se encargó la enseñanza a maestros y preceptores seculares (se crearon casas de enseñanza de niños y de niñas) y en algunos casos se establecieron Escuelas de Náutica (cf. Capitán 1991, 816). Pero la medida no mejoró la situación en el ámbito de las Primeras Letras, Humanidades y otros estudios preuniversitarios: Capitán (1991, 816 s.) acusa a los políticos ilustrados de reformar a golpe de decreto sin medir las consecuencias de los cambios. Gil (1981, 376–380) muestra el vacío que la marcha de los jesuitas obligó a colmar: en el Censo educativo de 1764–67, el 45 % de los muchachos castellanos recibían educación secundaria en escuelas municipales, el 20 % con preceptores, y el resto, casi el 40 % del total, iba a colegios religiosos, de ellos, el 80 %, a los jesuitas.

2.5. La larga conquista de la educación para todos (1812–1970/78) El Estado del s. XIX tratará de lograr la institucionalización de la educación, y, en concreto, una escuela pública, uniforme, gratuita y de alcance universal, que enseñe, a leer, a escribir y a contar, y transmita la doctrina cristiana y la educación cívica (cf. la

Constitución de 1812, art. 366). El programa planteado conocerá esenciales y continuos obstáculos: lucha entre los partidos conservadores y liberales; oposición de la Iglesia y de los sectores sociales más intransigentes – las clases adineradas – (el Concordato de 1851 confiere potestad a la Iglesia para inspeccionar toda la enseñanza, con objeto de velar por su ortodoxia religiosa); insuficiencia presupuestaria; tasa muy elevada de analfabetismo, etc., de forma que la educación generalizada – una instrucción primaria gratuita y universal – no se logrará hasta la Ley General de Educación de 1970. Con todo, los textos fundamentales del XIX muestran un esfuerzo notable por parte de los poderes públicos: Plan literario de estudios y arreglo general de las Universidades del Reino, 1824; Ley y Plan provisional de Instrucción primaria, 1838; Plan General de Estudios – Plan Pidal, 1845 (para los estudios de segunda enseñanza) –; creación de la Dirección General de Instrucción Pública, 1846, y, sobre todo, Ley de Instrucción Pública – Ley Moyano, 1857, que afecta, minuciosamente, a todos los niveles de enseñanza – (cf. Escolano Benito 2002). Escolano (2002, 32–36) recoge que a la altura de 1860 el índice medio del analfabetismo es del 76 % (50 % en Castilla, y más del 90 % en el sur del país) (en 1866, el 19 % de los concejales y el 5 % de los alcaldes son analfabetos). Asimismo, indica que de las 11.007 escuelas existentes en 1797, se ha pasado, en 1870, a 22.711 (con 5.406 privadas); la cifra de 390.126 niños escolarizados en 1797 (301.613 niños y 88.513 niñas) es, en 1855, de 1.004.974 (684.962 niños y 320.012 niñas), pero la asistencia a clase es muy irregular: en 1868, el 34 % de los niños escolarizados van a la escuela menos de seis meses (el calendario escolar era continuo, sin vacaciones estivales, hasta 1887); muchas escuelas sólo imparten enseñanzas hasta los 9 años – no hasta los 13 – y la gratuidad escolar es muy relativa (en 1865, el índice alcanza al 57 % de los escolares) – ya el Plan Pidal reconoce que la enseñanza gratuita queda limitada a la escuela primaria y a las personas menesterosas y que la secundaria va dirigida a las clases medias. Esta situación, intermedia respecto del resto de Europa con relación a los datos de escolarización, se ve ensombrecida especialmente por la precariedad económica de los docentes, sobre todo de instrucción primaria: el estipendio depende, en el caso de los maestros de primera

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán

enseñanza, de los municipios (uso tradicional, consagrado por la Ley Moyano) y en el caso de los profesores de segunda enseñanza, de las Diputaciones Provinciales. La práctica escolar da lugar a una enorme proliferación de manuales; en el primer tercio del XIX se configura la primera generación de libros escolares – cartillas, catones, catecismos, libros de lectura, antologías, etc. – apoyada por editoriales que se harán clásicas (Hernando – la primera, en 1828 –, El Magisterio Español, Bastinos, Paluzíe, Santiago Rodríguez, Matías Real, etc.). Para el estudio de la lengua española, serán oficiales los textos de la Real Academia Española, favorablemente reconocidos ya en el XVIII (cf. 2.4.): el Prontuario de Ortografía, desde 1844 (el riesgo de que algunas ortografías fonéticas exitosas en América – la de Bello y la de Sarmiento – ganaran adeptos en España aceleró probablemente la medida: cf. Esteve 1982, 78 s.); el Epítome (para la enseñanza primaria) y el Compendio (para la secundaria), a partir de la Ley Moyano (1857), de modo que la doctrina académica ha condicionado fuertemente la didáctica del español en España hasta bien entrado el s. XX (la Revolución de 1868, apoyándose en la libertad de enseñanza, anuló la oficialidad de los textos académicos, repuestos en 1875 hasta 1926; todavía en 1941 la Academia editó unas cartillas, que no se impusieron en el mercado, y en 1996 ha publicado el Diccionario escolar). Pero la doctrina gramatical del XIX no se limita, claro está, a la académica: conviven en él la tradición normativa, clásica, y la más innovadora, la especulativa, influida por la gramática general y filosófica francesa (cf. Gómez 1981, 350–354; Calero 1986, 268 s.). Los dos gramáticos más importantes del siglo, autores de sendas gramáticas – Gramática de la lengua castellana –, Salvá (1830) y Bello (1847), se imponen en América, cuyas nuevas repúblicas desarrollan, en algunos casos, una orientación pedagógica propia (a diferencia de lo sucedido en la época colonial: cf. Torre Revello 1960; Rodríguez 1991; Cierbide 1997–98), tanto en el ámbito de la ortografía (cf. Esteve 1982, 107–124; Contreras 1994; Velleman 2004: entre 1914 y 1927 se impuso definitivamente la ortografía académica en América), como en el de la teoría gramatical (cf. Blecua 1975, 84 s.; 182–194). Salvá publica más de 8 ediciones de su texto durante dieciséis años en América (fue oficial en Venezuela entre 1840

1239

y 1847) (cf. Lliteras 1992, 29 ss.); el de Bello se convierte en el común para toda Hispanoamérica (en 1857 aparece una versión reducida para el uso de las escuelas: cf. Lázaro Mora 1981, 11). Los dos autores coinciden en su concepción de la gramática – basada en el uso, y normativa – y en la forma ejemplar de lengua que ha de transmitir el gramático, así como en las autoridades que seleccionan para sus ejemplos – los clásicos, del XVI especialmente, y los contemporáneos – (cf. Lliteras 1992, 31 ss.). Por otra parte, la obra de Bello ha ejercido una enorme influencia en la gramática española del s. XX . De otro lado, con la Ley Moyano (1857) se introdujo la enseñanza de la literatura española, lo que habría de incrementar el contacto de los estudiantes con las obras de los autores españoles y de otros países, más allá, pues, del mundo clásico. En el s. XX , hasta 1936, el Estado – en 1900 se crea el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes – impulsa la educación (pese a las numerosas crisis de gobierno) con el concurso de los políticos liberales y la confluencia de personalidades interesadas por la pedagogía con posiciones ideológicas muy diversas. Si en 1900, la tasa de analfabetos estaba en el 60 % (frente al 50 % de Italia, el 17 % de Francia y el 5 % de Alemania o Inglaterra: cf. Álvarez 2001, 547) y el número de escuelas era la mitad de las previstas en el Plan Moyano, en 1925 los niños escolarizados han aumentado en casi un 50 % respecto de las cifras de 1880. El protagonismo de la educación se hace esencial con la Segunda República, que, en su Constitución de 1931 declaró la aconfesionalidad del Estado; instituyó la enseñanza laica, gratuita y obligatoria, y reconoció la autonomía regional y el bilingüismo, y que tomó muchas y eficaces medidas para mejorar la formación de los maestros (y dignificar su condición) y aumentar el número de escuelas (cf. Escolano 2002, 130 ss.). El franquismo supuso, evidentemente, un fuerte retroceso ideológico, pero no desatendió a la educación; volvió a dar una fuerte influencia a la Iglesia y discriminó los niveles de enseñanza, en cierto modo como el Estado liberal del XIX , pero, ahora, con una política de ayudas (a partir de los años 50) y con una diversificación de enseñanzas técnicas (bachilleratos y universidades laborales) que resultó moderadamente positiva. Se llegó, así, a la Ley General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa (1970), que implantó la

1240

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

enseñanza general básica obligatoria y encauzó definitivamente la ‘escuela para todos’. El s. XX modifica paulatina y sustancialmente los contenidos y el método didáctico de la enseñanza de la lengua. Escolano (2002, 86 ss.) señala la renovación de los manuales escolares desde finales del XIX , con cambios notables en el estilo, el lenguaje y la iconografía y anota la presencia (a través de estudio bibliométrico) de textos pedagógicos publicados en España de autores franceses, alemanes e ingleses, en primer término (seguidos de suizos, italianos, belgas y norteamericanos). Para el estudio de la lengua española, en concreto, como señala Portolés (1992, 596), en el s. XX conviven, esencialmente, dos visiones teóricas: «la de aquellos que estudian la lengua en sí (v. gr., neogramática, estructuralismo, generativismo) y la de quienes la ven como una consecuencia de la historia, del mundo anímico o de las capacidades psicológicas de categorización (v. gr. gramática psicológica, geografía lingüística, lingüística idealista, gramática cognitiva)». Algunos linguïstas han estado en ambos lados (Menéndez Pidal) otros se han definido claramente por uno u otro (Alarcos, Lázaro Carreter, Monge, Kovacci, Rojo, Martínez, Gutiérrez Ordóñez, Bosque, etc., se hallarían en el primer grupo; Castro, Alonso, Gili Gaya, Lapesa, Fernández Ramírez, etc., en el segundo), aunque, en realidad, la Escuela de Filología Española tiende a combinar ambas visiones y, por tanto, las preferencias señaladas no siempre resultan nítidas. López (1997) ha estudiado la sucesión de paradigmas téoricos que reflejan los textos para la enseñanza de la gramática española en el bachillerato entre 1900 y 1980 – ciertamente, no todas las etapas son uniformes, y en ellas conviven las dos tendencias señaladas, si bien en proporciones diferentes: (a) las gramáticas de corte tradicional (normativas) se concentran entre 1900 y 1930 (la influencia académica pesa todavía, y la excepción es el texto de Montolíu, que anuncia la visión de la etapa siguiente) (ib., 13–17); (b) la enseñanza de la lengua se concibe como una habilidad, un hecho vivo, práctico, separado de la gramática, que implica una abstracción (es uno de los principios propugnados por la pedagógica ‘escuela unificada’ y que tiene muchos puntos de contacto con el pensamiento de Américo Castro: cf. Castro 1922; se reflejará en el

Plan de Bachillerato de 1934, que otorga un puesto central a la enseñanza de la lengua: cf. Martín, 1999–2000) (López 1997, 17 s.); (c) la gramática se empieza a percibir como ciencia lingüística entre 1939 y 1956 (ib., 19–22) – se han publicado ya las gramáticas de Fernández Ramírez (1951), y Alarcos Llorach (1951) –; en estos años comienza a publicar libros de texto Lázaro Carreter, que hará una importante labor de aproximación a diversos paradigmas teóricos; (d) el paradigma estructuralista da lugar a numerosos libros de texto inspirados en él entre 1957 y 1969 (López 1997, 19–22); (e) a partir de 1970 se incrementa la incorporación de teorías diferentes en la enseñanza de la lengua (generativismo, gramática del texto, pragmática, etc.) (ib., 22–25).

3.

Astur-leonés y aragonés

3.1. Astur-leonés Las hablas que constituyen el dialecto histórico leonés se extienden, como es sabido, por las provincias de Asturias, Santander y la parte occidental de León, Zamora y Salamanca, llegando a sentirse también su influjo en parte de Cáceres e incluso en Badajoz. A fines del s. XV las hablas leonesas fueron quedando cada vez más circunscritas a los usos cotidianos y al ámbito rural, sin llegar a tener nunca un uso formal o escrito ni un modelo común de lengua. Esta situación de predominio del castellano sobre el leonés alcanza hasta nuestros días. Sin embargo, en las postrimerías del régimen franquista, en Asturias, al igual que estaba ocurriendo en otras regiones de España, comenzó a reivindicarse por parte de algunos intelectuales la recuperación y la revalorización del asturiano (o bable). La Academia de la Llingua Asturiana (creada en 1980) se encargará de unificar la lengua y publicará en 1981 las Normes ortográfiques y entamos normativos, reelaboradas y aumentadas varias veces desde entonces, y, más tarde, en 1998, la Gramática de la llingua asturiana, seguida en 2001 del Diccionariu de la Academia de la Llingua Asturiana (cf. Neira 1982; Metzeltin 2004, 90 s.). A principios de la década de los 80, Asturias contaba con una población en torno al millón de habitantes, de los cuales un 26 % eran capaces de hablar en asturiano – cf. Siguan (1992, 263). Las campañas de revalorización del bable no consiguieron entonces el

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán

apoyo popular suficiente para que algún partido político incluyese las reivindicaciones lingüísticas en su programa, de ahí que en el Estatuto de Autonomía (1981), elaborado y defendido por los representantes asturianos, no se estableciera para el bable el carácter de lengua propia de Asturias – cf. Viaut (2002, 154–159). Con todo, alentado por los defensores del bable, estimulado por las actuaciones de otras comunidades autónomas a favor de sus lenguas respectivas, y apoyándose en los art. 4 y 10 del Estatuto asturiano, que hacen referencia a la protección y difusión del bable en sus diversas variantes locales, el Gobierno de Asturias (desde sus departamentos de Cultura y Educación), ha impulsado desde mediados de los 80 diversas iniciativas para promover y difundir el conocimiento del bable, ha patrocinado encuestas sobre su conocimiento y aceptación por parte de la población asturiana y ha fomentado la presencia del bable en la enseñanza, entre otras actuaciones (cf. Llera 1994; Siguan 1992, 263). En consonancia con lo dispuesto en el Estatuto de Autonomía, la enseñanza del asturiano en Asturias ha tenido siempre carácter voluntario, desde sus inicios en el curso 1984–85. En una primera fase, dicha enseñanza se impartía únicamente en la Educación General Básica (EGB, Educación Primaria) en algunos centros escogidos, los cuales progresivamente fueron aumentando en número (de seis, en 1984–85, a 177 en 1990–91). A partir del curso 1987–88 la enseñanza del bable afecta también a los Institutos de Enseñanza Secundaria (se pasa de tres centros que imparten asturiano en 1987–88, a 19 en 1990–91). En cuanto al número de alumnos que han recibido enseñanza de asturiano, y por lo que se refiere a la EGB, en el curso 1985–86, constituían el 3,5 % del total del alumnado de EGB, mientras que en 1990–91 los alumnos que recibían dicha enseñanza constituían el 11,19 % del total. Por su parte, en la Enseñanza Secundaria, en el periodo señalado arriba (1987–91) se pasa de 352 a 650 alumnos que reciben enseñanza de asturiano. Esos 650 alumnos, en 1991, constituyen el 0,92 % del total de alumnos de Enseñanza Secundaria en Asturias (cf. Siguan 1992, 263; Viaut 2002, 161). Cabe señalar, además, que el asturiano (o lengua asturiana) tiene también presencia en la Universidad de Oviedo, donde se imparten cursos de esta modalidad lingüística,

1241

aunque sin constituir una titulación específica, desde 1995. La superación de estos cursos (o bien de los organizados por la Academia de la Llingua asturiana) constituye el requisito para poder obtener la capacitación como profesores de bable / asturiano, que permite impartir esta materia en la Enseñanza Primaria y Secundaria, de acuerdo con lo estipulado por la Consejería de Educación y Cultura del Principado de Asturias (Boletín Oficial del Principado de Asturias, n° 102, 4-5-2001). 3.2. Aragonés En cuanto al aragonés se refiere, y en particular en lo que afecta a las denominadas hablas altoaragonesas (o dialecto histórico aragonés), estas se encuentran en la actualidad localizadas en el Alto Aragón (provincia de Huesca), con un uso circunscrito al ámbito familiar, y en convivencia con el castellano, que es la lengua que se utiliza en el registro formal. El número de hablantes (usuarios habituales) de las hablas altoaragonesas podría oscilar entre 10.000 y 12.000, según algunos estudiosos – cf. Martín / Enguita (2000, 75) –, lo que constituye aproximadamente un 0,8 % de la población total aragonesa (que cuenta, aproximadamente, con 1.200.000 habitantes a principios de la década de los 90). Aparte de las cifras relativas al número de hablantes, en algunos trabajos suelen aportarse, además, datos referidos al número de personas que conocen o entienden en alguna medida la variedad lingüística altoaragonesa, las cuales, en el año 1981, se estimaban en unas 18.000 (cf. Nagore 2002, 171). Por otro lado, desde mediados de los años 70, y al amparo de diversas asociaciones culturales – Consello d’a Fabla Aragonesa (1976), Ligallo de Fablans de l’Aragonés (1982), entre otras – interesadas en el aragonés, se han producido intentos para elaborar, a partir de las hablas altoaragonesas, una lengua común, la llamada fabla aragonesa o lengua aragonesa. En 1977 se publica la Gramática de la lengua aragonesa de F. Nagore, y el libro colectivo El aragonés: identidad y problemática de una lengua (cf. Conte et al. 1977). Cabe citar, asimismo, las Normas graficas de l’aragonés, adoptadas en el Primer Congreso para la normalización del aragonés, celebrado en Huesca en 1987, con las que se pretende regular la escritura en aragonés (cf. Consello d’a Fabla Aragonesa 1987).

1242

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Asimismo, con el objetivo puesto en estas aspiraciones lingüísticas, asociaciones culturales como las mencionadas en el párrafo precedente, han venido organizando hasta el presente cursos para difundir el aragonés unificado, en un conjunto de actuaciones que, en ocasiones, también han estado dirigidas a las hablas del Alto Aragón, todo ello, al amparo de lo establecido en el art. 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón (1982, reformado en 1996), que se refiere a la protección y difusión de las «diferentes modalidades lingüísticas» de esta comunidad autónoma. A este respecto, durante la década de los 90, asociaciones como las citadas y algunos ayuntamientos altoaragoneses han recibido subvenciones del Gobierno de Aragón para organizar e impartir enseñanza de aragonés a adultos (normalmente, jóvenes) y a veces a niños, aunque siempre fuera del horario escolar. Según Nagore (2002, 173), estas actuaciones han alcanzado a unas 16 localidades del Alto Aragón, y han recibido enseñanza de aragonés (no se especifica si en la variedad local correspondiente o en la modalidad unificada) unos tres o cuatrocientos alumnos por año. Por otro lado, en 1997 se firmó un acuerdo de colaboración entre los municipios altoaragoneses de Jaca, Biescas, Ainsa y Benasque, y la Consejería de Educación del Gobierno aragonés para facilitar la enseñanza voluntaria de las modalidades autóctonas aragonesas en dichos municipios (cf. Alcover / Quintana 2000, 17 ss.). Esta enseñanza ha venido desarrollándose desde entonces anualmente, en horario extraescolar (una hora por semana), con una participación aproximada de unos 200 alumnos por año (procedentes de la Educación Primaria en su mayor parte, y, menos, de la Educación Secundaria) en el conjunto de dichos municipios. Hay que añadir, además, que desde 1985 se imparte, como materia optativa (60 horas), la asignatura ‘Filología aragonesa’ en la Escuela de Magisterio de Huesca (Universidad de Zaragoza), orientada a la formación inicial de futuros maestros de aragonés (Nagore 2002, 173).

4.

Catalán

El catalán fue utilizado en el periodo medieval como lengua cancilleresca y notarial y como vehículo expresivo de una muy rica li-

teratura, en géneros literarios diversos (tanto en verso como en prosa), que queda reflejada en la obra de autores como Ramon Llull, Bernat Metge, Ausiàs March, etc. La historia de la educación en catalán puede recuperarse de modo parecido a como hemos intentado hacer para el castellano: un monasterio tan significativo como Ripoll hubo de desarrollar una actividad escolar muy notable. Por otra parte, varias de las universidades creadas en el Reino de Aragón lo fueron en territorios del Condado de Cataluña: el Estudi general de Lleida (s. XIII ), el más antiguo de todos, el de Barcelona y el de Girona (s. XIV ) desarrollaron una actividad importante. Respecto a la proyección educativa del catalán en el Medievo, cabe suponer que, al igual que otros romances (castellano, aragonés, etc.), pudo haber tenido una presencia en la enseñanza, no como objeto de estudio en sí mismo, sino como instrumento para acceder a la lengua latina, la cual constituía el auténtico objetivo lingüístico del proceso docente. En ese marco situar la aparición a fines del s. XV y a lo largo del s. XVI de una serie de vocabularios y repertorios lexicográficos destinados a facilitar el aprendizaje del latín, como el Liber Elegantiarum de Esteve (1489), centrado en el valenciano (cf. Pellicer 2003, 9 s.). Recíprocamente, tal y como se ha señalado más arriba a propósito del castellano, no cabe descartar tampoco una cierta influencia de la educación en la lengua catalana, al menos en lo que al desarrollo de la escritura se refiere en sus diferentes manifestaciones, ya sea en el ámbito cancilleresco o en el incipiente campo literario que arranca en el s. XII . De modo que hacia fines del s. XV la situación reflejada en 2.1. es aplicable también al catalán. Hay noticia de beceroles en catalán (semejantes a las cartillas recogidas en 2.2. para aprender a leer y a escribir en castellano) impresas por lo menos desde 1490 (cf. Infantes 1999, 8). Sin embargo, el impulso literario del catalán comenzó a extinguirse a partir del s. XVI , cuando los autores catalanes comenzaron a escribir en castellano. Casanova (2004, 127), refiriéndose al reino de Valencia, indica, para el periodo 1490–1506, que se publica un 46 % de libros en catalán frente a un 4 % en castellano, mientras que entre 1510 y 1524 los porcentajes son de un 26 % para los libros en valenciano y un 45 % para los publicados en castellano. Al mismo tiempo, el catalán veía también reducido su ámbito de

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán

aplicación y su prestigio, sobre todo entre las clases más favorecidas de la sociedad (nobleza y aristocracia), situación que permanecerá hasta el s. XIX , en el que se produce la recuperación lingüística o Renaixença del catalán. Durante el denominado periodo de la Decadencia (XVI –XVIII ), a pesar de la pérdida de peso del catalán dentro de sus propios dominios, no cabe descartar tampoco la presencia instrumental de esta lengua (en las primeras letras: leer y escribir) como medio para acceder al latín, e incluso al castellano, cuando este último empieza a convertirse en objeto de aprendizaje por parte de una población que no lo posee como lengua materna – cf. Pellicer (2003, 19; 26; 36), que se refiere particularmente al uso del catalán en Valencia; cf. también Marcet (1987, 258 ss.). No debe olvidarse, por otra parte, que, como se ha señalado en 2.2., surgen por esas fechas (s. XV y XVI ) escuelas para moriscos que reciben instrucción en catalán (valenciano), ya que, aunque se trata de un caso muy específico, indica que existían manuales para dichos fines. Sin embargo, el catalán no se beneficia de la revolución espiritual que supone el humanismo y su reivindicación de las lenguas vulgares. No se encuentra, p. ej., en esta época ninguna obra gramatical o léxica relativa al catalán, en ninguno de sus dominios, a pesar de que sí hay obras de ese tipo referidas a otras variedades lingüísticas, como es el caso de las Prose della volgar lingua (1525), de Pietro Bembo (a propósito de la modalidad florentina de los dialectos italianos), la Déffense et illustration de la langue francoyse (1549), de Joachim du Bellay, o el propio Diálogo de la lengua de Juan de Valdés (ca. 1535). Con la llegada de los Borbones al trono de España en el s. XVIII , las perspectivas para que el catalán permanezca en el ámbito de la enseñanza no mejoran, al suprimir Felipe V, mediante los Decretos de Nueva Planta, cualquier vestigio de autogobierno en los territorios de habla catalana, como represalia por la oposición de estos al monarca durante la Guerra de Sucesión. Es más el monarca trasladó la Universidad de Barcelona a Cervera, donde se usaba el castellano. Como señala Pellicer (2003, 40), el propio Consejo de Castilla propone al rey que ordene que «en las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escrivir ni hablar en ella en las

1243

escuelas y que la Doctrina Cristiana sea y la aprendan en castellano». Monés (1984, 27), por su parte, apunta que en las escuelas de Gramática catalanas el castellano se convierte en materia obligatoria desde 1716, de modo que se empleaban como lenguas el castellano y el latín en detrimento del catalán. En esta misma línea, en Mallorca, durante todo el s. XVIII , pero, particularmente a partir de 1770, las gramáticas de la lengua latina (única gramática que se enseñaba) escritas en latín o en catalán dejan de editarse y ceden el paso a las publicadas en castellano, lo que apunta también a una intensa castellanización – cf. Martínez i Taberner (2000, 357). La mayor parte de la población, sin embargo, se mantenía fiel a su lengua materna en las cuestiones de la vida cotidiana y muchos no entendían el castellano. En relación con el impulso castellanizador del s. XVIII , hay que tener en cuenta, además, la actuación en materia lingüística de los centros superiores de enseñanza, como la Universidad, que en esta época sustituyó la utilización del latín por el castellano en muchas de las parcelas de conocimiento – Pellicer (2003, 43). En el s. XIX , como ya se ha apuntado, se produce el movimiento conocido como ‘Renaixença’, origen de la recuperación lingüística y literaria del catalán, cuya figura clave fue Jacint Verdaguer (1845–1902). Asimismo, en 1815 verá la luz la primera gramática catalana, la Gramática y apología de la llengua cathalana de Josep Pau Ballot i Torres – cf. Rico y Solà (1995, cap. 1; → art. 23, fig. 23.4.). Es también el momento en el que se hace más evidente la necesidad de una codificación del catalán moderno, sobre todo en lo que se refiere al aspecto ortográfico, cuestión que, en Cataluña, se resolverá, no obstante, ya entrado el s. XX , mediante la actuación del Institut d’Estudis Catalans, creado en 1907 por el político Prat de la Riba. Este proceso de codificación del catalán se completa en veinte años, siendo Pompeu Fabra director del Instituto d’Estudis Catalans, y sus hitos son: la publicación de las Normes ortogràfiques del Institut d’Estudis Catalans (1914), el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramática catalana (1918) y el Diccionari general de la llengua catalana (1932) (cf. Argenter 2004, 15). Este proceso de recuperación y consolidación del catalán tiene un punto culminante en Cataluña con la consecución de la Autonomía política durante la Segunda Repúbli-

1244

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

ca Española, cuando la lengua catalana está presente en la prensa escrita, la radiodifusión, la vida social y política en general, y también en la escuela y en la universidad – cf. Siguan (1992, 63–66). En la Constitución de 1931 (cf. 2.5.) está reconocido el bilingüísmo; por otra parte apenas proclamada la República, el gobierno provisional de Cataluña estableció el Decreto de Bilingüismo, por el cual la lengua catalana adquiría, en lo que toca a la enseñanza primaria, las mismas prerrogativas legales que el castellano, que era obligatorio en todo el Estado español. El Estatuto de Autonomía de Cataluña (Ley de 15 de septiembre de 1932) incluía también la enseñanza del catalán en el nivel secundario sin perjuicio de mantener centros de segunda enseñanza en castellano. Pero el catalán hablado en Valencia (valenciano) se ajusta a una vía de recuperación lingüística diferente. Por un lado, no hay en Valencia en el s. XIX un resugir literario equiparable al de Cataluña. Sí que se constata, desde finales del s. XIX , una corriente de apoyo decidido al valenciano, cuya presencia en la escuela se reivindica desde instancias privadas y públicas. Estas peticiones – como ocurre en Cataluña – no obtienen, sin embargo, el resultado esperado por parte del Gobierno de España, que durante todo el s. XIX y en las tres primeras décadas del s. XX practica únicamente la enseñanza del castellano (y aun en castellano), por más que, como es obvio, el catalán está presente en la escuela durante este periodo como lengua auxiliar, para acceder al castellano – cf. Siguan (1992, 27–34), y Rico y Solà (1995, 31 s.), quienes, por cierto, citan varias obras gramático-pedagógicas destinadas a facilitar la enseñanza del castellano en las escuelas de poblaciones catalanas en las que no se habla dicha lengua. Asimismo, el proceso de normalización que afecta al catalán de Cataluña (→ art. 129), no se aplica al valenciano, ni este recibe el mismo apoyo político que aquel. De este modo, cuando en la Segunda República el catalán se introduce en el sistema educativo de Cataluña, no ocurre nada semejante con el valenciano (ni con el mallorquín), a pesar de las exigencias del Gobierno valenciano en este sentido (cf. Pellicer 2003, 107 ss.; Melià 1970; Ferrer i Gironès 1984). Más tarde, en 1939, al finalizar la guerra civil, con la llegada de Franco al poder, todas las Autonomías y sus instituciones fueron abolidas y prohibidas todas las manifes-

taciones lingüísticas distintas al castellano, declarada única lengua oficial del Estado español. Habrá que esperar, por tanto, a la muerte del General Franco para volver a encontrar la presencia del catalán en la enseñanza. En efecto, ya dentro del Estado de las Autonomías, con una Constitución que reconoce el derecho al uso de las lenguas autóctonas, el Estatuto de Cataluña de 1979 establece en su artículo tercero la cooficialidad del catalán y el castellano. De ese modo, quedan abiertas las puertas para la (re)implantación del catalán en el sistema educativo y todos los demás ámbitos de la sociedad. De hecho – como apunta Siguan (1992, 171) –, por lo que a la enseñanza se refiere, ya en 1978, antes, por tanto, de que se aprobase el Estatuto de Autonomía, el Gobierno español promulgó los llamados ‘decretos de bilingüismo’, en virtud de los cuales, en los territorios en los que se hablaba una lengua distinta del castellano, se hacía obligatoria la enseñanza de esa lengua en todos los niveles de la enseñanza básica (de 6 a 14 años). Con el fin de proteger, fomentar y regular el uso de la lengua se promulga en 1983 una Ley de Normalización Lingüística en Cataluña que señala entre sus objetivos el conocimiento del catalán mediante la enseñanza, para lo cual establece la obligatoriedad de catalán y castellano «en todos los niveles y grados de la enseñanza no universitaria» (art. 14), exigiendo, asimismo, que el profesorado conozca ambas lenguas oficiales. Como resultado de todo ello, no sólo aumentó el número de hablantes bilingües, sino que también se incrementó la utilización del catalán en ámbitos antes reservados exclusivamente al castellano (cf. ib., 158 ss.). En sustitución de la ley de 1983, el Parlamento de Cataluña aprobó en 1998 una nueva ley (Ley de Política Lingüística) con el objetivo de consolidar el proceso impulsado por la ley anterior y de adaptar la nueva realidad al ámbito de la Administración, de la enseñanza, de los medios de comunicación y del mundo económico en general (cf. Etxebarria 2002, 111–114). En cuanto al ámbito de la enseñanza, puede decirse que actualmente la mayor parte del sistema educativo de Cataluña es de educación bilingüe, y, por tanto, que de una u otra forma todos los escolares de Cataluña tienen conocimiento y / o contacto en el medio escolar con el catalán como lengua vehicular de la enseñanza. Dando por supuesto

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán

que los alumnos entienden tanto el catalán como el castellano, la lengua usada en la enseñanza puede ser cualquiera de las dos por parte del profesor. Asimismo, cada alumno puede dirigirse, a su vez, al profesor, oralmente o por escrito, en la lengua que prefiera, situación que se extiende también, en principio, a la enseñanza universitaria (cf. ib., 128 ss.). La situación del valenciano es distinta a la del catalán (de Cataluña). Los problemas sobre su definición o normalización, su extensión (no abarca toda la Comunidad Valenciana) y su uso limitado, así como un no plenamente conseguido reconocimiento social ni político, entre otros factores, determinan que esta modalidad, a pesar de ser – junto al castellano – lengua cooficial de la Comunidad Valenciana (Estatuto de 1982, art. 7), no termine de penetrar plenamente en la sociedad levantina, que sigue a la transición democrática. Hay que añadir que, precisamente a partir de esta época, se propaga en el seno de la sociedad valenciana el debate sobre la igualdad o diferencia entre el catalán de Cataluña y el catalán de Valencia (valenciano), lo que según algunos autores – cf. Casanova (2004, 117–120) – ha dificultado y dificulta la aceptación del valenciano por parte de la sociedad. Por esta razón, la ley de 1983 con la que se pretende respaldar y promocionar la lengua autóctona (Ley sobre el Uso y Enseñanza del Valenciano, → art. 215) obtuvo unos resultados limitados, que tan sólo comenzaron a mostrar algún signo positivo hacia el final de la década de los 80, cuando se anuncia por parte de la Generalitat que la enseñanza del valenciano está presente en todos los centros de la Comunidad (tanto de EGB como de FP y Bachillerato). Asimismo, por esas fechas, se establece la posibilidad de que los centros que lo soliciten puedan incluir enseñanza en valenciano, aunque los datos indican que en 1990 tan sólo un 5 % del total de los existentes se había adherido a esta posibilidad. En la enseñanza universitaria, a la que también alcanza la polémica mencionada sobre la normalización de la lengua, la repercusión del valenciano resulta iguamente muy limitada, pues tan sólo un 10 % del total de las clases impartidas utilizan esta modalidad (Siguan 1992, 208–215). Con la intención de terminar con el conflicto lingüístico y llegar a una normalización o un modelo común de lengua valen-

1245

ciana, que facilite su difusión y extensión, se crea en 1998 la Academia Valenciana de la Llengua, sin que por ello haya cesado la polémica. En la actualidad, los resultados en favor de la normalización del valenciano están por concretar, así como su consolidación definitiva en la sociedad a la que pertenece. En este sentido, cabe señalar que en el ámbito de la cultura predomina ya el valenciano (sobre todo en las comarcas y ciudades medias) y que para trabajar en la enseñanza ya es necesario el conocimiento tanto del castellano como del valenciano, si bien sólo el primero se requiere para trabajar en la Administración (cf. Casanova 2004, 120). En cuanto a la presencia del catalán en la enseñanza en las islas Baleares, donde esta lengua es también cooficial con el castellano (Estatuto de 1983, art. 3), cabe decir que hacia principios de la década de los 90 la enseñanza de catalán estaba presente en todos los grados, y se había registrado un aumento en el número de centros que empleaban el catalán como medio de enseñanza en relación con los existentes en el momento de promulgarse el Estatuto de Autonomía de esa comunidad. La situación en el ámbito educativo parecía, con todo, haber llegado a un punto de estancamiento por esas fechas (cf. Siguan 1992, 199). Más recientemente, con la transferencia de las competencias educativas a la Comunidad balear en 1998 se han puesto en marcha diversas iniciativas institucionales para intentar encauzar de nuevo la situación en el ámbito de la enseñanza del catalán en las islas (cf. Etxebarria 2002, 147–151). Por último, en la Comunidad Autónoma de Aragón, el art. 7 de su Estatuto de Autonomía (versión reformada de 1996) garantiza la protección de sus lenguas y modalidades lingüísticas, así como la enseñanza y el derecho de los hablantes, «en la forma que establezca una ley de Cortes de Aragón», para las zonas donde sean utilizadas de forma predominante. Desde 1985 se imparte enseñanza de catalán en las escuelas y en los institutos del área catalanohablante de Aragón, con carácter voluntario y con número creciente de alumnos (Alcover / Quintana 2000); también hay enseñanzas de catalán – existe un área de Filología Catalana – en varios centros de la Universidad de Zaragoza (Martín Zorraquino / Enguita Utrilla 2000; Martín Zorraquino 2004).

1246

5.

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Bibliografía

Academia de la Llingua Asturiana, Normes ortográfiques y entamos normativos, Uviéu, 1982 (31989). Alcover i Pinós, Carmen / Quintana i Font, Artur, Plans reguladors d’ensenyament de l’aragonés i el catalá a l’Aragó, Zaragoza, 2000.

Contreras, Lidia, Historia de las ideas ortográficas en Chile, Santiago de Chile, 1994. Coseriu, Eugenio, Competencia lingüística. Elementos de la teoría del hablar, Madrid, 1992. Díaz y Díaz, Manuel Cecilio, Libros y librerías en la Rioja Altomedieval, Logroño, 1979.

Astrain, Antonio, Historia de la Compañía de Jesús, 7 vol., Madrid, 1912–26.

Egido, Aurora, Los manuales de escribientes desde el Siglo de Oro. Apuntes para una teoría de la escritura, BH 97 (1995), 67–94. Escolano Benito, Agustín, La educación en la España contemporánea. Políticas educativas, escolarización y culturas pedagógicas, Madrid, 2002. Esteban, Léon / López Martín, Ramón, Historia de la enseñanza y de la escuela, Valencia, 1994.

Bastardas Parera, Juan, El latín medieval, ELH 1 (1959), 251–290.

Esteve Serrano, Abraham, Estudios de teoría ortográfica del español, Murcia, 1982.

Blecua, José Manuel, Introducción histórica y teórica, in: id. / Alcina Franch, Juan, Gramática española, Barcelona, 1975, 33–194.

Etxebarria, Maitena, La diversidad de lenguas en España, Madrid, 2002. Fernández Álvarez, Manuel, La Sociedad Española en el siglo de Oro, Madrid, 1984.

Álvarez Junco, Jesús, Mater dolorosa. La idea de España en el siglo XIX, Madrid, 2001. Argenter, Joan, La lengua catalana, in: Ridruejo 2004, 11–18.

Blecua, José Manuel / Gutiérrez Cuadrado, Juan / Sala, Lidia (eds.), Estudios de grafemática en el dominio hispánico, Salamanca, 1998. Boyer, Henri / Lagarde, Christian, L’Espagne et ses langues. Un modèle écolinguistique?, Paris, 2002. Bustos Tovar, José Jesús, Contribución al estudio del cultismo léxico medieval (1140–1252), BRAE , Anejo XXVIII (1974). Calero Vaquera, María Luisa, Historia de la gramática española, Madrid, 1986. Capitán Díaz, Alfonso, Historia de la educación en España, 2 vol., Madrid, 1991. Carrillo Guerrero, Francisco, La enseñanza en el siglo XVI , solera de la España imperial, Burgos, 21938 (11928). Casanova, Emili, La situación lingüística en la Comunidad Valenciana: el valenciano, caracterización y justificación, in: Ridruejo 2004, 117–163. Chartier, Roger, Las prácticas de lo escrito, in: Ariès, Philippe / Duby, George, Historia de la vida privada, Madrid, 1989, vol. 3, 116–158. Chervel, André, Histoire de la grammaire scolaire … et il fallut apprendre à écrire à tous les petits enfants français, Paris, 1977. Cierbide, Ricardo, Enseñanza del español en la América colonial: Venezuela en el siglo XVIII , Cauce 20/21 (1997/98), 475–502. Conde de la Viñaza [Muñoz y Manzano, Cipriano], Biblioteca histórica de la filología castellana, Madrid, 1893 (reimpr. 1978). Consello d’a Fabla Aragonesa, Normas graficas de l’aragonés emologatas en o I Congreso ta ra Normalización de l’Aragonés, Huesca, 1987. Conte, Anchel, et al., El aragonés: identidad y problemática de una lengua, Zaragoza, 1977.

Ferrer i Gironès, Francesc, La persecució política de la llengua catalana, Barcelona, 1984. Frago Gracia, Juan Antonio, La lengua, in: Jover Zamora 1999, 577–629. Gil Fernández, Luis, Panorama social del humanismo español (1500–1800), Madrid, 1981. Gómez Asencio, José Jesús, Gramática y categorías verbales en la tradición española (1771–1847), Salamanca, 1981. González de la Calle, Pedro Urbano, Latín ‘universitario’. Contribución al estudio del latín en la antigua Universidad de Salamanca, in: Homenaje a don Ramón Menéndez Pidal, Madrid, 1925, vol. 1, 795–818. Gutiérrez Cuadrado, Juan, et al., Educación y enseñanza, in: Artola, Miguel (ed.), Enciclopedia de Historia de España. Economía y Sociedad, Madrid, 1988, vol. 1, 537–618. Hilty, Gerold, Introducción, in: Aben Ragel, Aly, El libro conplido en los iudizios de las estrellas, Madrid, 1954, I–LIII . Hutchinson, Tom / Torres, Eunice, The text book as agent of change, ELTJ 48/4 (1994), 315–328. Infantes, Victor, La educación, el libro y la lectura, in: Jover Zamora 1999, 3–50. Jover Zamora, José María (ed.), Historia de España Menéndez Pidal, vol. 21: La cultura del Renacimiento, 1480–1580, Madrid, 1999. Lapesa, Rafael, Historia de la lengua española, Madrid, 91984 (11942). Lázaro Carreter, Fernando, Las ideas lingüísticas en España en el siglo XVIII , Madrid, 1949. Lázaro Mora, Fernando Ángel, La presencia de Bello en la filología española, Salamanca, 1981. López Ferrero, Carmen, La gramática en la enseñanza secundaria. Las nociones de irregularidad y

108. Educación e historia de las lenguas: dominio español y catalán dependencia en las gramáticas pedagógicas de lengua española (1901–1980): estudio de su transposición didáctica. Tesis doctoral Universitat Pompeu Fabra Barcelona, 1997 (CD –ROM ). Luzuriaga, Lorenzo, Documentos para la Historia escolar de España, 2 vol., Madrid, 1916. Llera Ramo, Francisco, Los asturianos y la lengua asturiana. Estudio sociolingüístico para el Principado de Asturias, Oviedo, 1994. Lliteras, Margarita, La teoría gramatical de Vicente Salvá, Madrid, 1992. Marcet, Pere, Historia de la llengua catalana, Barcelona, vol. 1, 1987. Marcos Marín, Francisco, Reforma y modernización del español: ensayo de sociolingüística histórica, Madrid, 1979. Martín Zorraquino, María Antonia, El legado de aquellos maestros: la enseñanza de la gramática histórica en el bachillerato. (A propósito de una obra de Rafael Gastón Burillo), AFA LVI (1999–2000), 63–77. –, La situación lingüística de Aragón, in: Ridruejo 2004, 181–222. Martín Zorraquino, María Antonia / Enguita Utrilla, José María, Las lenguas de Aragón, Zaragoza, 2000. Martínez i Taberner, Caralina, La llengua catalana a Mallorca al segle XVIII i primer terç del XIX , Barcelona, 2000. Melià, Josep, Informe sobre la lengua catalana, Madrid, 1970. Menéndez, Pidal, Ramón, Orígenes del español. Estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo XI , Madrid, 51964 (11926). –, La lengua castellana en el siglo XVII , Madrid, 1991. Metzeltin, Michael, Las lenguas románicas estándar. Historia de su formación y de su uso, Uviéu, 2004.

1247

Portolés, José, Las ideas gramaticales de los discípulos de Menéndez Pidal, BH 94/2 (1992), 573–601. Ramajo Caño, Antonio, Las gramáticas de la lengua castellana desde Nebrija a Correas, Salamanca, 1987. Rico, Albert / Solà, Joan, Gramàtica i lexicografia catalanes: Síntesi histórica, Valencia, 1995. Rico, Francisco, El cuaderno de un estudiante de latín, Historia 16/3 (1978), 75–78. –, Nebrija frente a los bárbaros, Salamanca, 1979. Ridruejo, Emilio (ed.), Las otras lenguas de España, Valladolid, 2004. Rodríguez Cruz, Águeda Marö, Breve apunte de la historia de la educación hispanoamericana (siglos XVI –XVIII ), in: Capitán Díaz, Alfonso, Historia de la educación en España, Madrid, 1991, 915– 957. Roldán Pérez, Antonio, Motivaciones para el estudio del español en las gramáticas del siglo XVI , RFE 58 (1976), 201–229. Sánchez Albornoz, Claudio, Viejos y nuevos estudios sobre las instituciones medievales españolas, 3 vol., Madrid, 1976–80. Sánchez-Prieto Borja, Pedro, Cómo editar los textos medievales, Madrid, 1998. Santha, György, San José de Calasanz. Obra pedagógica, Madrid, 21956. Siguan, Miquel, España plurilingüe, Madrid, 1992. Tollis, François, L’orthographe d’après Villena et Nebrija, RFE 54 (1971), 127–150. Torre Revello, José, Las cartillas para enseñar a los niños en América Española, ThBICC 15 (1960), 212–234. Valdés, Juan, Diálogo de la lengua, ed. y estudio de Juan Miguel Lope Blanch, Madrid, 1969 [1535]; ed. de Antonio Quilis, Barcelona, 1984 [1535].

Nagore, Francho, Gramática de la lengua aragonesa, Zaragoza, 1977.

Velleman, Barry L., Antiacademicismo lingüístico y comunidad hispánica: Sarmiento y Unamuno, in: Valle, Mosé del / Gabriel-Stheeman, Luis (eds.), La batalla del idioma. La intelectualidad hispánica ante la lengua, Madrid / Frankfurt a. M., 2004.

-, La situation sociolinguistique de l’aragonais, in: Boyer / Lagarde 2002.

Viaut, Alain, L’émergence de l’asturien, in: Boyer / Lagarde 2002, 186–201.

Nebrija, Antonio de, Gramática de la lengua castellana, estudio y ed. de Antonio Quilis, Madrid, 1981 [1492].

Viñao, Frago, Antonio, Fuentes estadísticas de ámbito nacional-estatal para el estudio de la escolarización en el nivel elemental (1750–1832), in: Escolarización y Sociedad en la España Contemporánea (1808–1970) (II Coloquio de Historia de la Educación), Valencia, 1983, 881–892.

Monés i Pujol-Busquets, Jordi, La llengua a l’escola (1714–1939), Barcelona, 1984.

Neira, Jesús, Bables y castellano en Asturias, Madrid, 1982. Pellicer i Borràs, Joan Enric, L’ensenyament de la llengua catalana al País Valencià (1238–1939). Aspectes històrics i didàctics, Tesis doctoral Universidad de València, 2003. Petrucci, Armando, La lectura en la Edad Media, RdA 1 (1988), 293–315.

Zamora Vicente, Alonso, Historia de la Real Academia Española, Madrid, 1999.

María Antonia Martín Zorraquino / Juan Manuel Cuartero Sánchez, Zaragoza

1248

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

109. Education et histoire des langues: Portugal et Galice Bildungswesen und Sprachgeschichte: Portugal und Galicien 1. 2.

6. 7.

Introduction Du IX e au XIVe s.: le latin, le galicien et l’ancien portugais Du XIVe au XVI e s.: le latin, le galicien et le moyen portugais Du XVI e au XVIII e s.: le galicien et le portugais classique Du XVIII e au XIX e s.: le portugais moderne et la ‘renaissance’ du galicien Du XIX e s. à aujourd’hui Bibliographie

1.

Introduction

3. 4. 5.

L’enseignement s’est manifesté en tout premier lieu, dans la péninsule Ibérique, sous forme de transmission orale. Ce mode d’enseignement, qui s’est toujours maintenu, a été plus structuré au moment de la conquête romaine, du fait de son remplacement par des écoles municipales créées à l’image de celles de Rome. A la suite des grandes invasions, c’est l’action de l’Eglise romaine qui va déterminer, orienter et conditionner la transmission de connaissances. Malgré le développement des techniques d’écriture, la diffusion du parchemin et même, plus tard, du papier, l’instruction n’était pratiquement diffusée qu’en latin, langue de prestige social, culturel, et langue du pouvoir (sans qu’il soit tenu compte, bien évidemment, des langues et des variétés linguistiques maternelles). Elle s’adressait surtout aux personnes qui se destinaient à une carrière ecclésiastique. Avec le développement des charges publiques et administratives, les réalisations linguistiques locales s’éloignaient de plus en plus du latin appris et surtout du latin normatif et correct. Peu à peu commencèrent à apparaître des formes de langue ou des variantes locales dans le latin des textes écrits non littéraires. Au Portugal, on prend connaissance directe (même si l’on doit conjecturer de nombreux autres exemples) de ces cas au IXe s., en 882, avec le document du nord du Portugal qui enregistre la Fundatio Ecclesiae Lauridosae. On y trouve un certain nombre de formes linguistiques romanes intégrées dans un texte écrit en latin (Nascimento 1977; Emiliano 1999).

2.

Du IX e au XIVe s.: le latin, le galicien et l’ancien portugais

2.1. L’église, les couvents, les écoles cathédrales, épiscopales, paroissiales, les Colegiadas. Le clergé. Comme dans toute l’Europe, l’enseignement se situe, en pratique, dans les milieux religieux. Au deuxième concile de Tolède (527), on parle de l’enseignement et des candidats au sacerdoce, lesquels devaient vivre et être éduqués en maisons contiguës aux cathédrales (sortes de séminaires), sous la dépendance et l’inspection des évêques et en régime scolaire. Le concile de Mérida (666) demandait à tous les diocèses de Lusitanie d’avoir leur primiclero, qui devait former les sousdiacres et clercs d’ordres mineurs. A Braga, on connaît aux XII e et XIII e s. l’existence d’une école créée par l’évêque et de son premier professeur laïc. Dans un document daté du 1er mai 1072, on mentionne quatre élèves. Cette école a été instituée par l’évêque D. Pedro, qui avait établi le diocèse de Braga entre 1070(?) et 1091. D’après le théologien Jean Launoy, cette Schola Bracarensis remontait déjà à 572. Au VII e s., Frutuoso, évêque de Braga en 656, adresse à l’évêque de Saragosse une lettre dans laquelle il décrit de manière détaillée le degré de culture dans la Péninsule à ce moment-là (Carvalho 21996, 16–18). A Coimbra devait exister également une école-cathédrale, à en juger par une inscription d’un Petrus Grammaticus contenue dans une donation de 1088. En outre, on relève parmi les fondateurs du Monastère de Santa Cruz en 1131 D. João Peculiar, maître-école de la cathédrale de Coimbra. L’éducation dans ces écoles ne devait pas se limiter aux disciplines ecclésiastiques. Il existe, en effet, des documents sur l’enseignement de disciplines du trivium et du quadrivium qui dépendaient du maître-école. Mestre Silvestre Godinho, archevêque, de Braga, fait référence aux écoles paroissiales à la fin du XII e s. en écrivant dans son testament de 1244 qu’il y avait reçu son éducation pendant des années. Il est permis de penser que les écoles épiscopales comme les écoles paroissiales admettaient des étudiants étrangers à la classe religieuse, ainsi

109. Education et histoire des langues: Portugal et Galice

que le confirme la présence d’étudiants laïcs à l’école épiscopale de Braga. Parmi les Colegiadas (écoles semblables aux écoles épiscopales, dans lesquelles il y avait un collegium de chanoines sous la présidence d’un prieur), on peut citer celle de Nossa Senhora de Oliveira de Guimarães, où l’on trouvait dès 1228 un ‘maître de grammaire’. Nous disposons d’un document qui sous-entend que l’enseignement de la grammaire s’adressait à des élèves très illustres (Costa 1979). Les classes de lecture, d’écriture, grammaire et logique, devaient constituer la base de l’enseignement. Dans certaines circonstances, l’étude continuait par quelques cas élémentaires de droit canonique et de théologie. 2.2. Les monastères. Les premières écoles La contribution des monastères portugais à l’enseignement (écoles monastiques) ainsi qu’à la production de la littérature médiévale est immense. On doit surtout faire référence à l’importante bibliothèque manuscrite du monastère des chanoines de Santa Cruz de Coimbra et à celle du monastère cistercien d’Alcobaça (Cruz 1964; Almeida 1910–24, vol. 1; Nascimento 1993). C’est dans ce contexte qu’il faut comprendre l’importante contribution historique de Santa Cruz auprès des premiers rois portugais (Krus 1989). La plus grande bibliothèque médiévale portugaise est celle d’Alcobaça, avec plus de 450 manuscrits. Cependant, il faut aussi rappeler les autres monastères cisterciens, celui de Bouro et celui de Seiça, qui n’ont pas conservé leurs bibliothèques (Mattoso 1981; 1985). Les moines de Santo Tirso se sont distingués par leur contribution historiographique aux versions primitives des documents historiques et à la littérature généalogique (Mattoso 1982). En 1269, D. Estêvão Martins ouvre une école à Alcobaça. Martinho II , qui lui succède en 1288, fait partie d’un groupe d’ecclésiastiques qui demande au Pape une réserve de rentes en faveur des enseignants (Brandão 1960). 2.3. Les cours laïques. La noblesse La première cour portugaise jouant un rôle vraiment littéraire est la cour d’Alphonse III (1248–82). Ce prince portugais, qui sera plus tard comte de Boulogne-sur-Mer par mariage, a été formé en France à la cour de Blanche de Castille. Il est le responsable d’une

1249

réelle explosion culturelle au Portugal avec des livres à la mode (matière de Bretagne) et de nouvelles techniques littéraires (Castro 1984). En Galice, la présence du Livro de Tristan illustre aussi cette tendance (Rossi 1983; Castro 1998). Il faut signaler pourtant que déjà à la cour de son frère Sancho II (1223– 48), on avait observé les premières manifestations de poésie des premiers troubadours connus, lesquels vont utiliser une langue littéraire plus ou moins commune au nord du Portugal et à la Galice (Tavani 1988; Lorenzo 1975/77; 1987). D. Denis (fils de D. Afonso III ) a été roi du Portugal entre 1279–1325 et, par ailleurs, le trouvère le plus important de la poésie lyrique galégo-portugaise. Mais il a été surtout le promoteur d’une politique culturelle remarquable, avec des résultats très importants dans la production littéraire et dans la promotion scolaire (université). L’exemple venait non seulement de son père et de ses maîtres, mais aussi de son grandpère, Alphonse X de Léon et Castille, qui avait favorisé une large ouverture culturelle dans la Péninsule (Pizzorusso 1993). C’est aussi dans une grande maison seigneuriale du royaume, que l’histoire médiévale portugaise a adhéré à un genre que l’on pratiquait beaucoup en Castille, la Crónica. En recourant à de nombreux matériaux ibériques (textes généalogiques, chroniques monastiques ou d’initiative noble, etc.), le Conde Pedro Afonso, fils bâtard de D. Denis, développe une conception seigneuriale du passé portugais (Cintra 1983, vol. 1; Catalán 1962). En Galice, cette tradition de l’enregistrement des faits peut également être observée dans différentes chroniques (Lorenzo 1975; 1987; Cintra 1983, vol. 1). Par l’initiative de D. Denis, la langue portugaise a été promue, à ce moment-là, comme langue de la chancellerie remplaçant le latin. La régularité de cet emploi dans les documents n’est pourtant attestée qu’à partir de 1255 (Cintra 1963). Il faut cependant signaler qu’au XII e s., on avait déjà observé, sous forme isolée, une modeste production en langue portugaise, des textes non littéraires, mais d’origines tout à fait diverses. Il s’agit, d’une part, de la Notícia de Fiadores (1175) le plus ancien texte écrit en langue portugaise d’après les plus récentes recherches (Martins 1999), entouré d’autres textes du même type et de la même période jusqu’à la plus connue Notícia de Torto (av. 1214), un texte privé constituant le brouillon d’un autre texte probablement

1250

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

destiné à être ‘traduit’ en latin. D’autre part, des documents de la chancellerie dont le plus ancien correspond au Testamento de Afonso II (1214). Ces documents démontrent qu’il y avait déjà des habitudes régulières d’écriture. On décèle, en particulier dans le Testamento, des comportements d’une grande régularité graphique pour chacun des copistes (Martins 1985). Les Notícias qui dominent la primitive production écrite en langue portugaise, ne présentent pas du tout la même régularité, parce que les copistes ne possédaient pas la même compétence professionnelle. Cela s’explique probablement par le fait qu’il ne s’agit pas du texte définitif et, surtout, que les copistes n’appartenaient pas à la cour royale, ce qui nous permet de conjecturer une différence de niveau de compétence entre l’éducation (ortho)graphique à la cour du roi et celle donnée en dehors de la cour (Cintra 1991; Castro 1991; 2004; Martins 1999). 2.4. L’université C’est certainement le mérite des premières écoles épiscopales et paroissiales qui a conduit à l’institution de l’université, ou plutôt l’Estudo Geral. En 1286, D. Denis institue l’enseignement de la théologie à Lisbonne. En 1290, il fonde un Estudo Geral englobant les Arts, le Droit Civil et Canonique et la Médecine. Cette nouvelle ‘école’ a été alternativement installée à Lisbonne (1288–1308; 1338–54 et 1377– 1537) et à Coimbra, où elle s’est fixée à partir de 1537. La désignation d’Estudo Geral suggère que les classes de cet établissement étaient ouvertes à tous ceux qui voulaient les fréquenter, situation complètement différente des écoles épiscopales et paroissiales, qui n’étaient pas destinées à être accessibles à l’ensemble de la population (Braga 1892– 1902; Brandão 1937; Carvalho 21996, 56). Jusqu’au XVe s., l’université n’a pas connu un grand développement. Le corps enseignant était réduit, la production culturelle restreinte. Il n’y avait pas beaucoup d’échanges ni beaucoup de relations avec d’autres universités.

3.

Du XIVe au XVI e s.: le latin, le galicien et le moyen portugais

3.1. La nouvelle classe politique La crise sociale et économique du XIVe s. (1383–85), les manœuvres politiques et les

ambitions personnelles ont entraîné des conséquences dynastiques, politiques et intellectuelles. Avec la dynastie des Avis (D. João I , D. Duarte et ses frères, D. Pedro, D. Henrique) le Portugal s’éloigne du royaume de Castille, la séparation (politique et culturelle) entre le Portugal et la Galice s’accentue, l’axe de prestige social et culturel se déplace vers une région située entre Lisbonne, Coimbra, Santarém, Evora. C’est depuis cette période que le galicien a commencé à s’éloigner du portugais. Les textes produits en Galice montrent déjà les différences entre les deux variétés linguistiques, comme p. ex. la Crónica Troiana (XIVe s.) ou bien les documents non littéraires (Maia 1986; Lorenzo 1987). Les mouvements poétiques qui se développeront en Galice jusqu’au milieu du XVe s. se déroulent sans la participation des intellectuels portugais (Beltrán 1988). Absorbée par l’unité politique amorcée par les Rois Catholiques (1452–1516), la Galice sera marginalisée et cet isolement durera pratiquement jusqu’au XIX e s. 3.2. Les nouveaux mouvements intellectuels Cette période voit aussi une ouverture du Portugal vers l’Europe et ses grands courants intellectuels, l’Humanisme et la Renaissance. Les intellectuels portugais voyagent de plus en plus souvent en Europe (Matos 1950; Serrão 1954; Costa 1969); les bibliothèques royales se remplissent des œuvres des humanistes européens (Viterbo 1904; Dias 1982); on fait appel des humanistes italiens pour l’éducation des princes – Matteo Pisano, Cataldo Sículo – (Ramalho 1988), pour traduire en latin les chroniques des premiers rois (Giusto Baldino), ou pour enseigner dans les universités. De jeunes Portugais (parmi eux les fils du chanceliermor à l’époque de D. João II qui lui même écrit des lettres à leur professeur italien, le célèbre humaniste Angelo Poliziano) font leurs études dans les autres universités européennes, surtout françaises et italiennes (Braga 1892–1902; Matos 1950). Tout cela révèle l’ambition de la cour et des classes dominantes de relever le niveau de l’éducation intellectuelle. Mais il convient de ne pas oublier qu’étudier signifiait étudier le latin, comprendre et parler le latin, écrire en latin, connaître la littérature latine. La langue parlée n’était pas intégrée dans les programmes d’étude. L’art de l’imprimerie a aussi beaucoup contribué au relèvement du niveau de l’édu-

109. Education et histoire des langues: Portugal et Galice

cation. Cette innovation technique ne s’est développée que relativement tard au Portugal. Les Juifs ont joué un rôle prépondérant sur une brève période, imprimant des textes en hébreu, entre 1487 et 1495, dans les villes de Faro, Lisbonne et Leiria. Le Tratado de Confissão, imprimé à Chaves en 1489, est considéré comme le premier ouvrage daté édité au Portugal (cf. Martins 1973; Anselmo 1981). Bientôt apparaissent des grammaires et des manuels pour apprendre le latin. Les modèles viennent surtout d’Espagne, comme la Grammatica Pastranae Thesaurus pauperum sive speculum puerorum de Juan de Pastrana (Lisboa, 1497), connue au Portugal (Anselmo 1926), mais les grammaires de Fernão de Oliveira, (Grammatica da lingoagem Portuguesa, Lisboa, 1536) et celle de João de Barros (Grammatica da Língua Portuguesa, Lisboa, 1540) proposaient déjà d’importantes innovations théoriques (Coseriu 1991; Kemmler 1996). A cette époque, le galicien nous donne le Vocabulario, préparé par le bachelier Olea (1536), dans lequel on trouve une traduction en castillan de 150 mots galiciens (Pensado 2003). (Pour les grammaires du XVe au XVIII e s. → art. 25, chap.1.)

4.

Du XVI e au XVIII e s.: le galicien et le portugais classique

4.1. La ‘question’ de l’affirmation de la langue. Le galicien Le sentiment national naissant était fondé, entre autres, sur la conscience des valeurs de la langue nationale. C’est ainsi que s’explique une politique linguistique impérialiste, comme la décision du roi D. Manuel I er d’envoyer au négus d’Abyssinie 2.000 abécédaires pour apprendre le portugais aux Africains (Pinto 1948, 238) ou encore la défense de la langue portugaise par João de Barros (1540). Cette affirmation linguistique va bien sûr s’accentuer sous la domination castillane avec la perte de la souveraineté nationale en 1580. L’éloge de la langue n’est pas dénué d’arrière-pensées; en effet, la langue devient l’instrument et la base de la récupération de l’indépendance politique en 1640 (Picchio 1959). Cette assurance linguistique constituera surtout une pré-définition de la norme du ‘bon usage’ de la cour et des classes sociales prestigieuses qui la fréquentaient. Le galicien n’est plus cultivé en tant que langue littéraire. Les textes produits en Ga-

1251

lice étaient rédigés en latin ou en castillan. L’Anonyme de Louvain qui, en 1559, présente un panorama linguistique de la Péninsule, ne mentionne même pas le galicien (Balbín / Roldán 1966). Les évolutions phonétiques du galicien vont par ailleurs le séparer de plus en plus du portugais qui se fixait alors d’après des modèles issus des régions du Centre et du Sud. Les caractéristiques du galicien à cette période sont perçues au Portugal (par les couches intellectuelles) comme une variante linguistique archaïque et régionale. Jusqu’au XIX e s., le personnage galicien sera representé au théâtre comme une figure rustique et primitive dans son comportement et dans son langage. L’image de la langue galicienne est alors très différente de celle qu’elle avait à la période médiévale, où cette langue, qui se prolongeait jusqu’au Douro, voire au Mondego, avait servi de base à toutes les productions littéraires des deux rives du Minho. 4.2. L’enseignement structuré D. João III fit transférer l’université de Lisbonne à Coimbra en 1536/37. Le nombre des étudiants à Coimbra se développe alors rapidement, passant de 230 en 1537/38 à 600 en 1540/41 (Vasconcelos 1925). Coimbra devient une ville universitaire avec un grand nombre de collèges: S. Tomás (1517), S. Pedro (1540), Espírito Santo (1541), de Jesus (1542), da Graça (1543), Nossa Senhora do Carmo (1540), S. Jerónimo (1549), S. Paulo ou de Mangancha (1550/63), de Tomar pour l’Ordre du Christ, S. Boaventura pour les Franciscains et S. Bento pour les Bénédictins. Les progrès de l’enseignement se poursuivaient à Guimarães, sous la responsabilité de Diogo de Murça, formé en théologie à Louvain en 1533 (Carvalho, 21996, doc. XIV, 839–841). D’après ses informations il y avait dans son collège une centaine d’étudiants, frères et laïcs, chiffre sans doute important pour la région. A Braga, l’archevêque D. Diogo de Sousa prévoyait un programme d’études pour sa ville. Poursuivant ses objectifs de réforme, D. João III charge André de Gouveia, principal du Collège de Guyenne à Bordeaux, d’organiser à Coimbra un collège destiné aux Arts, qui sera inauguré en 1548. Le cours le plus important continuait d’être le latin, mais on donnait aussi des bases de lecture – la ‘classe des abécédaires’– où les élèves, des enfants de sept ans ou moins, pouvaient apprendre à

1252

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

lire et à écrire les déclinaisons latines. Il y avait un premier cycle d’instruction primaire, un deuxième cycle humaniste et, avant l’université, un troisième cycle qui comportait la philosophie. On compte 1.000 élèves en 1558 et 2.000 en 1594. Entre 1549 et 1555, on dénombre 106 candidats aux examens de licence (Carvalho 21996, 241–265; 325). A côté de l’enseignement universitaire de Coimbra existent d’autres centres, qui témoignent des intentions du pouvoir royal de rehausser l’enseignement sur le territoire portugais: Guimarães, Braga et Evora. Pour ces derniers il faut remarquer l’activité pédagogique et didactique des humanistes Cleonardo et Vaseu; tous les deux étaient originaires de Belgique et avaient fait leurs études à l’université de Louvain. C’est en 1542 que s’est installée au Portugal la Compagnie de Jésus, qui sera responsable de la création des premières écoles publiques dans le pays, avec le Collège de Santo Antão à Lisbonne en 1553. L’enseignement, gratuit, eut à l’évidence beaucoup de succès, si l’on pense que 180 élèves fréquentaient les premiers cours de latin. A la fin de l’année scolaire, il y avait déjà plus de 330 étudiants. Leur nombre augmente, atteignant 1.800 en 1598 (ib., 294). En 1555, le Collège des Arts est confié aux Jésuites, une donation qui s’expliquait par les problèmes que suscitaient pour ses professeurs la présence des ‘Bordelais’ et les procès de l’Inquisition (Brandão 1948). A Evora, le Collège do Espírito Santo a été inauguré le 28 août 1553: les élèves qui commençaient à fréquenter les cours étaient environ de 200; leur nombre passe à 1.600 en 1592 (Carvalho 21996, 325). Suite aux ordres du cardinal D. Henrique, le latin ne pouvait être enseigné à Evora que par la Compagnie de Jésus, et on ne manquait pas d’interdire cet enseignement à d’autres professeurs, comme André de Resende, un des humanistes les plus importants et les plus respectés de la ville (Braga 1891–1902, vol. 2, 208). C’est par l’initiative du cardinal D. Henrique qu’à Evora, le collège sera transformé en université (1559). A partir de 1580, l’occupation du trône portugais par la couronne espagnole pendant 60 ans n’a pas altéré le fonctionnement de la Compagnie de Jésus, ni dans ses programmes d’études ni dans son expansion pédagogique. C’est ainsi que pendant tout le XVII e s., la Compagnie de Jésus continue d’ouvrir des écoles un peu partout: à Porta-

legre (1611), à Faro (1615), à Santarém (1625), à S. Miguel aux Açores (1636), à Elvas (1645), à Faial (1652), à Setúbal (1655), à Portimão (1660), à Pernes (1662), à Lisbonne (1679), à Beja (1693), etc. (Rodrigues 1931–50; Carvalho 21996, 361).

5.

Du XVIII e au XIX e s.: le portugais moderne et la ‘renaissance’ du galicien

5.1. Les grandes réformes et la fondation des Académies Le premier recensement de l’histoire du Portugal, ordonné en 1527 par D. João III , a dénombré une population de 1.000.000 a 1.500.000 personnes. En 1732, le Portugal comptait deux millions d’habitants environ. Rapidement, cette population augmente pour atteindre les trois millions vers le début du XIX e s. (Marques 1991). Si les Jésuites dominaient encore de manière intransigeante la plupart des écoles au Portugal, deux ordres religieux nouveaux vont exercer au XVII e s. des activités pédagogiques: Ordem dos Clérigos de S. Caetano, qui s’établit en 1648, et la Congregação do Oratório de S. Filipe de Nery, dont les statuts ont été approuvés en 1772. Au cours du XVIII e s., l’intérêt de la noblesse pour les idées nouvelles et pour les sciences naturelles eut pour conséquence la fondation de plusieurs académies: celle instituée en 1718/19, fondée par le Conde d’Ericeira, Francisco Xavier de Meneses, et qui fonctionna au moins jusqu’à 1728; l’Academia Real de História Portuguesa (fondée en 1720 par D. João V ); l’Arcadia Lusitana (1756), qui suivait le modèle des académies littéraires italiennes; enfin, l’Academia Real das Ciências (1779). A la mort de D. João V (1750), son fils D. José va accorder tous les pouvoirs – et confier son gouvernement – à son premier ministre. C’est Sebastião José de Carvalho e Melo (1699–1782), issu de la basse noblesse, promu Conde de Oeiras (1759) et Marquês de Pombal (1770), qui va mener à bien les réformes visant à revaloriser l’enseignement. Il fait partir les Jésuites, ouvrant ainsi la voie aux changements. En 1759, une loi institue l’enseignement secondaire laïc par tout le royaume, avec des classes de latin, de grec, d’hébreu et de rhétorique, interdisant les manuels et méthodes des Jésuites. La structure de l’université est révisée et on crée un

109. Education et histoire des langues: Portugal et Galice

ensemble de six facultés: théologie, droit civil, droit canonique, médecine, mathématique et philosophie, réforme inspirée des idées des Lumières. En 1772, c’est le début de l’enseignement primaire officiel avec 79 professeurs pour la lecture et l’écriture de la langue maternelle. En 1773, 454 professeurs sont nommés (Gomes 1982–83; Albuquerque 1960). C’est la présence des diplomates auprès des cours étrangères qui a favorisé l’entrée au Portugal de ces nouvelles idées, surtout les estrangeirados (c.-à-d., ceux qui étaient influencés par l’étranger) du roi D. João V à Londres, Paris, Vienne, La Haye, etc. C’est aussi de D. João V que vient l’ordre de ‘iluminar a nossa Nação’ donné a Luís António Verney (1713–92), le plus important philosophe des Lumières de la culture portugaise. Ce dernier va ébranler l’enseignement ‘luso-jésuito-baroque’ avec un nouveau discours sur la méthode, empreint de la véhémence de Pascal. On va à l’étranger chercher des professeurs, soit pour l’université, soit pour l’éducation de la nouvelle noblesse, qui s’inscrit entre 1761 et 1772 au Colégio dos Nobres (Andrade 1981–84; Carvalho 1959). Dans ce collège, on enseignait le latin, le grec, le français, l’italien, l’anglais, la rhétorique, la poésie et l’histoire ainsi que les sciences, l’arithmétique, la géométrie, l’art nautique, l’architecture militaire et civile, le dessin, la physique, etc. En 1759, l’université d’Evora est supprimée au moment de l’expulsion des Jésuites. Coimbra reçoit alors de nouveaux statuts en 1772, avec l’intégration du Collège des Arts et celle de nouvelles facultés. Le changement culturel qui s’est produit à cette époque a aussi entraîné le remplacement de l’influence de l’Espagne par celle de la France et d’autres pays européens. C’est depuis cette période que l’apprentissage du français est devenu important. 5.2. Les changements post Pombal Après le départ des Jésuites, Pombal avait gouverné le pays d’une manière autoritaire (despotisme éclairé) jusqu’à l’accession au trône de D. Maria I ère. La cour (Lisbonne), ne comptait pas moins de 18 maîtres (Carvalho 21996, doc. XXXIX , 881 s.). Le document cité par Carvalho fait référence à la philosophie rationnelle, à la rhétorique, au grec, à la grammaire latine et au dessin. Il y a dans la continuité ‘pombalina’ une nette progression: de 526 écoles, on passe à 722, avec l’intention de mieux développer l’enseignement primaire. L’enseignement moyen re-

1253

passe sous la tutelle des couvents; en revanche, la position de l’enseignement supérieur paraît plus stable (ib., 489). Le contexte politique de l’époque, tant intérieur qu’extérieur, n’est pas des plus favorables (les projets de Garção Stockler en 1779 restent sans application). La Real Mesa Censória continuait d’exercer son immense pouvoir de censure et les changements n’impliquaient pas encore de liberté dans l’acquisition ou dans la diffusion de la culture, ce qui est visible dans la législation (Silva 1825–30). Les invasions françaises et le départ de la cour portugaise au Brésil en 1808 ne font qu’accentuer cette situation précaire. Rio de Janeiro deviendra la nouvelle capitale du royaume pendant une longue période de 14 ans. 5.3. La norme et la littérature didactique Le Portugal dialectal du XVIII e n’était pas très différent de celui qu’on connaît aujourd’hui (Vasconcelos 1901; Cintra 1983). Au XVI e s., Fernão de Oliveira, dans sa grammaire (1536), avait déjà conscience des variations linguistiques (régionale et sociale) et manifestait son approbation envers les innovations les plus récentes, originaires du Sud du Portugal, ce qui veut dire qu’il jugeait bons ces changements acceptés par la cour. C’est dans cette région (avec Lisbonne, résidence privilégiée du roi) que le portugais moderne va se constituer, bien loin de la Galice et des régions septentrionales, où étaient apparus les premiers éléments de différenciation par rapport au latin. João de Barros (1540), par contre, était plutôt favorable aux prononciations les plus archaïques et les plus conservatrices qu’il allait recueillir dans le nord du pays (Castro 1991, 39–46). Duarte Nunes de Leão (dans ses publications parues en 1576 et 1606 à Lisbonne, l’Ortografia da Linguagem Portuguesa et Origem da Língua Portuguesa) est surtout sensible à la parenté linguistique entre le portugais septentrional et le galicien, en considérant qu’anciennement, ces variantes linguistiques étaient presque une même langue. En 1725, Contador d’Argote caractérise la notion de dialecte avec une incidence plutôt géographique (le Nord, l’Extrèmadure, etc.) et moins sociale (cour, villageois, peuple, etc.) que les premiers grammairiens. Les opinions contradictoires entre la ‘bonne’ prononciation et la ‘mauvaise’ (p. ex. l’affriquée palatale [tʃ] écrite vs. la fri-

1254

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

cative palatale sourde [ʃ]) illustrent bien les conceptions normatives des orthographistes et des grammairiens. João de M. Madureira Feijó (Orthographia […], Lisboa, 1734) considère cette ‘confusion’ comme caractéristique des gens de Lisbonne. João F. Barreto dans L’Orthographia da Lingua Portugueza (Lisboa, 1671, 172) condamne la confusion entre les deux phonèmes. D. Luís Caetano de Lima (Orthographia da Lingua Portugueza, Lisboa, 1736) essaie de défendre l’ancienne prononciation septentrionale. Peu de temps après, Luís António Verney (1746) est extrêmement clair. On doit toujours ‘préférer’ ceux qui, en ‘Estremadura’, sont les plus cultivés et parlent mieux. Au XVIII e s. se dessine donc bel et bien une conscience normative régionale et sociale, attitude qui s’esquissait avec Fernão de Oliveira dès 1536. C’est aussi à cette période que remonte le premier grand Vocabulario (10 vol.), publié entre 1712 et 1728 à Coimbra par D. Rafael Bluteau, établi au Portugal depuis 1648, homme de culture, anglais d’origine française, intégré dans l’Ordre de S. Caetano. C’est António de Morais e Silva qui reprendra tout le matériel de Bluteau et publiera en 1789 à Lisbonne le premier ouvrage lexicographique moderne en langue portugaise, le Diccionario da lingua portugueza (→ art. 25, chap.2.2.). 5.4. Le galicien face au castillan Le XVII e s. est bien le siècle de l’expansion de la langue castillane en Galice. Au Portugal même, entre la moitié du XVe s. et la fin du XVII e, le castillan était la deuxième langue du monde cultivé. Si au Portugal, pays indépendant déjà depuis 1179, on était réceptif à l’influence du castillan, on peut a fortiori conjecturer la situation en Galice, petite région intégrée à l’Espagne, et ayant le castillan comme langue officielle. Au XVIII e s., le castillan prospère surtout grâce à la législation de Carlos III en 1780, qui institue dans toutes les écoles du royaume l’enseignement de la grammaire espagnole. Pendant cette hégémonie, quelques voix s’élèvent contre la marginalisation du galicien. Le Père Feijoo affirme que le galicien est une langue comparable au castillan, qu’il n’est ni un dialecte ni une corruption du castillan (Pensado 1978). Le Père Martin Sarmiento (1695–1772) préconise l’enseignement de cette langue dans les écoles et dans l’administration (Pensado 1960; 1982). Le Père Juan Sobreira envisage d’écrire un dic-

tionnaire de la langue galicienne (Pensado 1979). Malheureusement, ces ‘indignations’ restent longtemps réduites aux manuscrits et il faudra attendre les siècles suivants pour une véritable renaissance du galicien.

6.

Du XIX e s. à aujourd’hui

6.1. Les conceptions pédagogiques Les périodes de guerre – invasions françaises entre 1807 et 1809 – ont dévasté le pays. A cette époque, le Portugal n’était qu’une petite ‘dépendance’ des vicissitudes européennes ou de son propre gouvernement central établi au Brésil. Pourtant, c’est en 1816, dans une société d’alphabétisation restreinte, qu’on ouvre à Lisbonne une Ecole Normale (même si elle s’adressait à un public militaire) pour la formation des maîtres, et cela malgré un nombre très restreint d’établissements et un taux d’analphabétisme de près de 80 %. Quelques ébauches d’écriture se développaient cependant dans des milieux qui n’étaient pas habitués à cet exercice. Dans des documents judiciaires du XVII e ., on trouve, p. ex., plus de 60% de signatures alphabétisées (clergé, religieux, population urbaine et petite représentation féminine). Ces signatures illustrent une certaine compétence d’écriture (Marquilhas 1991; 1997) et témoignent, en outre, d’innovations phonétiques déterminantes pour l’histoire de la langue (élévation du vocalisme atone prétonique, réduction de l’affriquée palatale sourde à la fricative dans le Portugal centro-méridionale etc.). L’indépendance du Brésil en 1822 va bouleverser l’équilibre non seulement économique, mais aussi culturel du Portugal. Durant la même période a eu lieu la révolution libérale (1822), qui défendait une politique d’enseignement libre pour tout le monde. On se retrouve en face de grands changements, avec des propositions comme celle de Luís da Silva Mousinho d’Albuquerque (Ideas sobre o estabelecimento da instrucção publica, Paris, 1823) ou l’œuvre pédagogique de João de Almeida Garett Da Educação (London, 1829). L’ouverture de nouvelles écoles suscite l’euphorie. Mais très rapidement, les réactions absolutistes (1828–34), le régime autoritaire de D. Miguel et la guerre civile qui s’est déclenchée vont conduire à la fermeture de ces écoles et à la persécution des professeurs. C’est seulement à partir de 1841 que les écoles rouvrent leurs portes et que le

109. Education et histoire des langues: Portugal et Galice

réseau s’élargit: une école pour 120 km2 en 1820, une pour 40 km2 50 ans plus tard, une pour 20 km2 au début du XX e s., et cela en plus des écoles privées qui constituaient déjà 74,2 % de l’ensemble de l’enseignement primaire. L’Anuário Estatístico do Reino de Portugal de 1877 (Lisboa) donne les chiffres suivants: en 1872–73, il existe 2.303 écoles d’enseignement primaire, dont 1.660 masculines, 333 féminines et 310 mixtes. Elles accueillent ensemble 74.461 élèves (Carvalho 21996, 613 s.). Le taux d’analphabétisme commence peu à peu à baisser, mais il reste quand même considérable: 82,4 % en 1878, 79,2 % en 1890 et 78,6 % en 1900 (ib., 635). Ce déficit sera une des causes invoquées lors de l’implantation du régime républicain en 1910 (instruction officielle libre, scolarité obligatoire entre sept et dix ans, etc.). Les réformes introduites par la République dans l’enseignement primaire dépendent dans une mesure considérable de la ‘nouvelle’ pédagogie. João de Deus fait partie de ces pédagogues qui se sont surtout engagés au niveau de l’enseignement officiel donné aux enfants. Il est l’auteur de la fameuse Cartilha Maternal ou Arte de Leitura, Porto, 1876 (enseignement de la lecture par la décomposition des mots en éléments). Le nombre des écoles primaires passe de près de 5.000 en 1910 à plus de 6.500 en 1927, tandis que le nombre de professeurs passait de 6.000 à 8.500. Le nombre de paroisses sans école diminue: 702 en 1910 (soit 17,5 % de la totalité des paroisses), 345 en 1926 (8,6 %). D’une école pour 16,4 km2 en 1911, on passa à une école pour 12,6 km2 en 1927. Mais le taux d’analphabétisme baisse relativement peu: 75,1 % (77,4 % pour les femmes) en 1911, 67,8 % en 1930. La réforme de l’enseignement secondaire suivra les modèles français. En 1821, Passos Manuel institua les Liceus (probablement destinés à la bourgeoisie) dans tous les chefslieux de district. Deux Liceus furent ouverts à Lisbonne en 1836. La conception réformiste de Passos Manuel a été critiquée par Alexandre Herculano, entre autres. Mais avec la distribution des élèves par classes, élaborée par Jaime Moniz en 1894–95, on prolongera les études secondaires. En 1850 et 1860 sont ouvertes les premières écoles industrielles, les écoles de commerce en 1880. En 1836–37, Passos Manuel supprime le collège des Nobles et l’Académie royale de la Marine et les remplace par une Ecole Polytechnique. Quant à l’université, elle ne par-

1255

ticipe pas à la même dynamique de changement. Coimbra détenait encore le privilège et presque l’exclusivité des études supérieures. Le mouvement libéral la considérait comme un centre de tradition conservatrice et seule la faculté de droit bénéficiait d’un certain prestige par rapport aux autres cours. Elle sera l’école juridique par excellence et la bourgeoisie ne se privera pas de la fréquenter. En 1859, sur l’initiative du roi D. Pedro V, a lieu l’ouverture, à Lisbonne, du Curso Superior de Letras (enseignement de l’histoire, de la littérature ancienne et moderne et, plus tard, de la philosophie). Ce ‘Curso’ constituera la base même de la Faculté des lettres de Lisbonne. En 1910, en conséquence du changement de régime survient la séparation de l’Eglise et de l’Etat, mais malgré les mesures anticléricales (lois de confiscation de 1820–34), l’Eglise était encore une des plus importantes puissances scolaires du pays, très prisées par la classe moyenne et par l’aristocratie. La première réforme orthographique s’impose, l’apprentissage de la langue écrite devient plus aisé (Castro / Duarte / Leiria 1987). Le gouvernement d’Afonso Costa institue le ministère de l’Instruction publique (le 7 juillet 1913), mais malgré l’intérêt de la République pour le renouvellement de l’enseignement, les moyens financiers à disposition étaient trop restreints pour permettre d’atteindre les résultats espérés. 6.2. L’Estado Novo. La politique de l’enseignement Le 28 mai 1926, le mouvement militaire s’élève contre la République et les institutions parlementaires. L’Estado Novo, sous le pouvoir dictatorial de Salazar, n’a jamais donné la priorité absolue à une politique globale d’éducation (action coordinatrice de l’Etat, uniformisation des programmes, caractéristiques antidémocratiques, mécanismes répressifs, même si l’Etat et l’Eglise ne seront pas réunifiés). Le taux d’analphabétisme ne baisse que lentement jusqu’à 1950. Il était de 67,8 % en 1930, de 45 % en 1950. Le nombre d’écoles primaires officielles passe de 7.000 en 1927 à 10.800 en 1950, tandis que le nombre des instituteurs passait de 8.500 en 1927 à 14.000 en 1950. Les années 50 voient une tentative d’alphabétisation des adultes. Des campagnes sont lancées en 1953 et en 1956. La fréquentation obligatoire des écoles est un peu plus surveillée, mais les résultats ne corres-

1256

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

pondent pas à la propagande du régime. L’analphabétisme baisse atteignant 30 % en 1968. La scolarité obligatoire passe de trois à quatre ans (1960), puis à six ans (1967). De nouveaux lycées et écoles techniques sont ouverts et le nombre d’élèves passe de 32.000 (1926) à 350.000 (1968), mais le nombre de professeurs n’augmente pas dans la même proportion. La transmission des connaissances se faisait bien évidemment par le biais du ‘livre unique’ à presque tous les niveaux d’enseignement. Le niveau des universités baisse considérablement à cause de l’intervention politique et, par ailleurs, de la vigilance policière exercée à l’égard des professeurs et des élèves. A Porto, la Faculté des lettres est fermée en 1928 (elle sera réouverte en 1961). On constate des tentatives semblables avec les Facultés de droit et de lettres à Lisbonne. Il y a quand même des progrès, au moins du point de vue quantitatif: les inscriptions d’étudiants augmentent, passant de 6.000 en 1926 à 35.000 en 1968. Et le ministre Veiga Simão (dernier ministre de l’éducation avant la révolution de 1974) présentait un bilan ‘solide’ en 1973, avec la création de 6.400 écoles primaires, de 180 pour le cycle préparatoire, de 79 lycées etc. (Carvalho 21996, 812). Mais, en général, le développement de la culture fut freiné par l’intervention constante de la censure et par la permanente méfiance vis à vis des intellectuels (professeurs contraints à l’exil ou jetés en prison, nombreux textes confisqués et interdits de publication). 6.3. La deuxième République Le 25 avril 1974 se manifeste, à travers la ‘Révolution des œillets’, un mouvement de révolte contre les conditions imposées aux forces armées et contre les guerres coloniales. En 1974, les principales transformations vont concerner l’enseignement extra-scolaire. On se souviendra qu’un tiers de la population était illettré et que la plupart des jeunes quittaient définitivement l’école avant dix ans. Pour combler cette situation, on multiplie, en 1974 et en 1976, les campagnes d’alphabétisation (Stoer 1986), auxquelles a succédé une éducation permanente (Melo / Benavente 1978). L’expansion du système scolaire (nouvelle Constitution en 1976 et révision en 1982) permettra une baisse considérable de l’analphabétisme. Toutefois, il y a encore 15 % d’illettrés en 1991 et les nouvelles indications varient selon les régions et les auteurs (Souta 2000). Mais les changements les

plus visibles sont l’augmentation du nombre d’écoles, d’élèves, de maîtres et de professeurs et une grande ouverture dans les choix et cursus scolaires (Grácio 1988). Les chiffres sont éloquents: en 1970/71 200.000 enfants fréquentent les classes pendant sept à neuf années, ils sont 259.000 en 1980/81 et 1.208.420 en 1995/96 (Boal 1998). Les enseignants de ce même niveau sont au nombre de 23.000 en 1970, de 38.000 en 1980 et de 109.985 en 1995/96. En ce qui concerne l’enseignement universitaire, le pourcentage de fréquentation est passé de 8 % (1970) à 23 % (1990). En 1995/96, d’après les chiffres donnés par le ministère de l’Education (ib.), on comptait 191.908 étudiants inscrits dans les universités portugaises (72,0 % dans le public et 28,0% dans le privé). Les mesures prises par l’Etat en la matière (Silva / Tamen 1981), consistant à augmenter le pourcentage financier destiné à l’éducation (1,9 % du produit interne brut en 1963; mais 5,1 % en 1994, 5,5 % en 1997 et 5,83 % en 2002), vont constituer un utile renforcement des structures existantes (Barreto 1996; Boal 1998). Mais l’enseignement tient encore insuffisamment compte des niveaux de langue, des comportements sociolinguistiques (Matias 1995) ou des provenances dialectales (Cintra 1983); il néglige aussi la spécificité de la région de Miranda do Douro (Bragança) où existe encore aujourd’hui une langue dérivée de celle de l’ancien royaume de Léon, le mirandês, (reconnu récemment en tant que langue officielle) et qui est l’unique langue minoritaire sur le territoire portugais. 6.4. Le galicien On sait très bien que l’école a représenté l’un des facteurs les plus importants de la castillanisation de la société galicienne. C’était le castillan qui valorisait socialement les galiciens, du fait qu’il s’agissait de la langue du pouvoir, de la langue de l’administration et, bien entendu, de la langue des cours, des livres et des grammaires. Vers la moitié du XIXe s., avec des antécédents dès le XVIIIe s., se produit le Rexurdimento. La renaissance s’est manifestée par la parution d’œuvres littéraires, et cela surtout dans la deuxième moitié du siècle, avec la publication de Cantares Gallegos (Vigo, 1863) de Rosalía de Castro (1837–85) et des œuvres de Manuel Curros Enríquez, Eduardo Pondal et bien d’autres encore. C’est à ce moment que paraît aussi la Gramática galle-

1257

109. Education et histoire des langues: Portugal et Galice

ga (O Lugo, 1868) de Juan A. Saco y Arce (1835–81), qui restera la référence jusqu’aux grammaires des années 70. En 1840, surgit le premier mouvement d’intellectuels qui préconise une Galice individualisée par sa langue et sa culture. En 1905, on assiste à la fondation de la Real Academia et du Diccionario gallego-castellano (Santiago, 1884) de Marcial Valladares Núñez (1821–1903). Cependant, le galicien parlé ne connaissait pas encore une grande diffusion. Il restait confiné au monde rural, à l’environnement familial et à certains milieux intellectuels. A la fin du XIXe s., on découvre les manuscrits dépositaires de la littérature médiévale (Monaci, Ernesto (ed.), Il Canzoniere Portoghese della Biblioteca Vaticana, Halle, 1875; Monaci, Ernesto / Molteni, Enrico (eds.), Il Canzoniere Portoghese ColocciBrancuti, pubblicato nelle parti che completano il codice vaticano 4803 da Enrico Molteni, Halle, 1880; Vasconcellos, Carolina Michaëlis de (ed.), Cancioneiro da Ajuda, Halle, 1904). Peu à peu, le mouvement de récupération du galicien s’intensifie. Ainsi commence le processus d’élaboration d’une reconnaissance ou d’une approbation qui pendant longtemps se présentera sous différentes propositions: A nosa escola (1917) et Os nossos problemas educativos, (1918) de Juan Vicente Viqueira et Plan pedagóxico para a galeguización das escolas de Vicente Risco (1921) (cf. Brea 1994a, 91). En 1936, le galicien est reconnu comme langue officielle de la Galice à côté du castillan, mais ces efforts sont freinés par Primo de Rivera et par la guerre civile espagnole. Le galicien ‘survivra’ entre 1936 et 1950 à Buenos Aires, avec ses réfugiés politiques et ses émigrés. En 1950, une maison d’édition, la Galaxia, ainsi que la revue Grial donneront une autre dimension au galicien. L’Instituto da Lingua Galega (1971), avec ses premières méthodes d’alphabétisation et d’enseignement, cherchera à diffuser le galicien hors de l’université (Lorenzo 1996). La Constitution espagnole de 1978 reconnaît que le galicien et le castillan sont les langues officielles de la Galice. En 1979, on autorise l’enseignement du galicien aux niveaux élémentaires (González González 1985/86). Ainsi, moyennant un certain nombre de restaurations linguistiques, de suppressions d’éléments dialectaux, de lusismes, d’archaïsmes et d’hyper-galéguismes, le galicien obtiendra en 1982 l’approbation, par le Parlement Autonome, des Normas ortográfi-

cas e morfolóxicas de idioma galego (Fernández Rei 1988). Cette approbation donnera un nouvel élan à la normalisation du galicien, malgré l’opposition de quelques groupes (Fernández 1978; 1983; Rojo 1981; 1982). La situation de diglossie se maintient en réalité. L’administration a recours au castillan, mais la langue galicienne apparaît sporadiquement dans les journaux. Elle est utilisée, d’une manière encore réduite, à la radio et à la télévision (Lorenzo 1996). Les statistiques montrent bien la distribution du galicien entre les locuteurs monolingues, les locuteurs bilingues et les locuteurs castillanophones. (Rubal Rodríguez / Rodríguez Neira 1987; Lorenzo 1996). Les enquêtes menées auprès de la population scolaire (non universitaire) font apparaître une situation favorable au galicien: 37,56 % des élèves parleraient ‘ben’ le galicien, 47,68 % le parleraient avec une certaine difficulté et 14,48 % ne seraient pas capables de s’exprimer dans cette langue. Cela signifie que 85,24 % de la population scolaire non universitaire de Galice est capable de s’exprimer en galicien (González González 1994), même si les statistiques cachent parfois les faits. Cette situation est protégée par la législation (1983): la Lei de Normalización Linguística. Les élèves doivent avoir le même niveau de connaissances, oral et écrit, dans leur langue maternelle qu’en castillan. La qualité de l’enseignement du galicien s’est sans doute améliorée au cours de ces dernières années, mais on ne peut pas encore parler vraiment d’un enseignement donné entièrement en langue galicienne.

7.

Bibliographie

Albuquerque, Luís M., Notas para a História do Ensino em Portugal, Coimbra, 1960. Almeida, Fortunato de, História da Igreja em portugal, 8 vol., Coimbra, 1910–24. Andrade, António A. B. de, A Reforma Pombalina dos Estudos Secundários (1759–1771), 2 vol., Coimbra, 1981–84. Anselmo, António J., Bibliografia das obras impressas em Portugal no século XVI , Lisboa, 1926. Anselmo, Artur, Origens da imprensa em Portugal, Lisboa, 1981. Balbín, R. de / Roldán, A., (eds.), Gramática de la lengua vulgar de España, Lovaina, 1559, ed. facsimilar y estudio, Madrid, 1966. Barreto, António (ed.), A situação social em Portugal, 1960–1995, Lisboa, 1996.

1258

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Beltrán, Vicenç, La canción de amor en el otoño de la edad media, Barcelona, 1988. Boal, Maria Eduarda (ed.), Sistema Educativo Português. Caracterização e Propostas para o Futuro, Lisboa, 1998. Braga, Téofilo, História da Universidade de Coimbra, 4 vol., Lisboa, 1892–1902. Brandão, Mário, A Universidade de Coimbra. Esboço da sua história, Coimbra, 1937. –, A Inquisição e os Professores do Colégio das Artes, Coimbra, 1948. –, A escola pública de Alcobaça. Um embuste da historiografia alcobacense, Coimbra, 1960. Brea, Mercedes, Evolución lingüística externa, in: LRL 6/2 (1994), 80–97. Carvalho, Rómulo de, História da Fundação do Colégio Real dos Nobres de Lisboa (1761–1772), Coimbra, 1959. –, História do Ensino em Portugal. Desde a Fundação da Nacionalidade até o fim do regime de Salazar-Caetano, Lisboa, 21996. Castro, Ivo, Livro de José de Arimateia. Estudo e edição do Cod. ANTT 643, Lisboa, 1984. –, Curso de História da Língua Portuguesa, Lisboa, 1991. –, O fragmento galego do Livro de Tristan, in: Kremer, Dieter (ed.), Homenaxe a Ramón Lorenzo, Vigo, 1998, 135–149. Castro, Ivo, A primitiva produção escrita em português, in: Orígenes de las lenguas romances en el reino de Léon. Siglos IX-XII, León, 2004, 69-97. – / Duarte, Inês / Leiria, Isabel, A Demanda da Ortografia Portuguesa. Comentário ao Acordo Ortográfico de 1986 e subsídios para a compreensão da Questão que se lhe seguiu, Lisboa, 1987. Catalán, Diego, De Alfonso X al Conde Barcelos. Cuatro estudios sobre el nacimiento de la historiografía romance en Castilla y Portugal, Madrid, 1962. Cepeda, Isabel V., Bibliografia da Prosa Medieval em Língua Portuguesa, Lisboa, 1995. Cintra, Lindley F. L. (ed.), Crónica Geral de Espanha de 1344, 3 vol., Lisboa, 1951–61 (reimpr. 4 vol., Lisboa, 1983–90). –, Les anciens textes portugais non littéraires. Classement et bibliographie, RLiR 27 (1963), 40–58 (reimpr. in: Faria, J. H. (ed.), Lindley Cintra. Homenagem ao Homem, ao Mestre e ao Cidadão, Lisboa, 1999, 199–215). –, Estudos de Dialectologia Portuguesa, Lisboa, 1983. –, Sobre o mais antigo texto não-literário português: A Notícia de Torto (leitura crítica, data, lugar de redacção e comentário linguístico, BF 31 (1990) [1986/87], 21–77. Coseriu, Eugenio, Língua e funcionalidade em Fernão de Oliveira: 1526, Rio de Janeiro, 1991.

Costa, António D. de Sousa, Estudantes portugueses na reitoria do Colégio de S. Clemente de Bolonha na primeira metade do século XV, Lisboa, 1969. –, Colegiadas, in: Serrão, Joel (ed.), Dicionário de História de Portugal, Lisboa, 1979, vol. 2, 99s. Costa, Avelino Jesus da, O Bispo D. Pedro e a organização da Arquidiocese de Braga, Braga, 21959. Crónica Troiana, ed. Ramón Lorenzo, Coruña, 1985. Cruz, Antonio, Santa Cruz de Coimbra na cultura portuguesa da Idade Média, Porto, 1964. Dias, João J. Alves (ed.), Livro dos Conselhos de el-rei D. Duarte (Livro da Cartuxa), Lisboa, 1982. Emiliano, António, O mais antigo documento latino-português (882 a.D.). Edição e estudo grafémico, Verba 26 (1999), 7-42. Fernández, A. Mauro, Bilinguismo e diglossia, Verba 5 (1978), 377–391. –, Mantenimiento y cambio de lengua en Galicia: el ritmo de desgalleguización en los últimos cincuenta años, Verba 10 (1983), 79–129. Fernández Rei, Francisco, Posición del Galego entre as línguas románicas, Verba 15 (1988), 79–107. Gomes, Joaquim Ferreira, O Marquês de Pombal creador do Ensino Primário oficial, in: Torgal, Luís Reis (ed.), O Marquês de Pombal e o seu Tempo, Coimbra, 1982–83, vol. 2, 25–41. González González, Manuel, La recuperatión del gallego, RFR 3 (1985/86), 101–119. –, Sociolingüística, in: LRL 6/2 (1994), 46–66. Grácio, Rui, História da história da Educação em Portugal: 1945–1978, in: Gomes, Joaquim Ferreira / Fernandes, Rogério / Grácio, Rui (eds.), História da Educação em Portugal, Lisboa, 1988. Kemmler, Rolf, Esboço para uma história da ortografia portuguesa: o texto metaortográfico e a periodização da ortografia do século XVI até aos prelúdios da primeira reforma ortográfica de 1911, Tübingen, 1996. Krus, Luís, A Concepção Nobiliárquica do Espaço Ibérico. Geografia dos Livros de Linhagens Medievais Portugueses (1280–1380), Lisboa, 1989. Lanciani, Giulia / Tavani, Giuseppe (eds.), Dicionário da Literatura Medieval Galega e Portuguesa, Lisboa, 1993. Lorenzo, Ramón, Gallego y Portugués. Algunas semejanzas y diferencias, in: Buske, Helmut (ed.), Filología y didáctica hispánica. Homenaje al Profesor Hans Karl Schneider, Hamburg, 1975, 155–175. – (ed.), La traducción gallega de la ‘Crónica General’ y de la ‘Crónica de Castilla’, 2 vol., Orense, 1975/77. –, Algunhas consideracións sobre a História do Galego-Português de Clarinda de Azevedo Maia, Verba 14 (1987), 441–488.

109. Education et histoire des langues: Portugal et Galice –, A situación actual do Galego, in: ACIP 1996, vol. 1, 283–309. Maia, Clarinda de A., História do Galego-Português. Estado Linguístico da Galiza e do Noroeste de Portugal desde o século XIII ao século XVI (Com referência a situação do galego moderno), Coimbra, 1986 (21997). Marques, Antonio H. de Oliveira, Portugal na crise dos séculos XIV e XV, in: Serrão, Joel / Marques, Antonio H. de Oliveira (eds.), Nova História de Portugal, Lisboa, vol. 4, 1987. –, Portugal da monarquia para a república, in: Serrão, Joel / Marques, Antonio H. de Oliveira (eds.), Nova História de Portugal, Lisboa, vol. 11, 1991. Marquilhas, Rita, Norma Gráfica Setecentista, Lisboa, 1991. –, A Faculdade das Letras- Leitura e Escrita em Portugal no séc. XVII, 1997, Lisboa. Martins, Ana Maria, Elementos para um comentário linguístico do Testamento de Afonso II (1214), Lisboa, 1985. –, Ainda ‘os mais antigos textos escritos em português’. Documentos de 1175 12523, in: Faria, I. H. (ed.), Lindley Cintra. Homenagem ao Homem, ao Mestre e ao Didadão, Lisboa, 1999, 491–534. Martins, João V. de Pina (ed.), Tratado de confissom. Leitura diplomática e estudo bibliográfico, Lisboa, 1973. Matias, Maria de Fátima de Rezende, Aspectos da estrutura sociolinguística da cidade de Aveiro, Aveiro, 1995. Matos, Luís de, Les portugais à l’Université de Paris entre 1500 et 1550, Coimbra, 1950. Mattoso, José, A Nobreza Medieval Portuguesa. A família e o poder, Lisboa, 1981. –, Identificação de um País. Ensaio sobre as origens de Portugal (1096–1325), 2 vol., Lisboa, 1985. –, Religião e Cultura na Idade Média Portuguesa, Lisboa, 1982. Melo, Alberto / Benavente, Ana, Educação Popular em Portugal (1974–1976), Lisboa, 1978. Nascimento, Aires A. do, La Sémantique de la Répétition dans le Document le Plus Ancien du Territoire Portugais (a. D. 882), Euphrosyne, N. S. 8 (1977), 183–193. –, Alcobaça, in: Lanciani / Tavani 1993, 32–35. Pensado Tomé, José L., Fray Martín Sarmiento: sus ideas lingüísticas, Oviedo, 1960.

1259

– (ed.), Bachiller Olea. Vocabulario[s] gallegos escuros: lo q[ue]quieren dezir, A Coruña, 2003. Picchio, Luciana Stegagno (ed.), Barros, João de, Diálogo em louvor da nossa linguagem, Modena, 1959. –, La question de langue au Portugal, in: La Méthode Philologique, vol. 2: La Prose et le Théâtre, Paris, 1982, 281–313. Pinto, Américo Cortez, Da famosa arte da imprimissão, Lisboa, 1948. Pizzorusso, Valeria Bertolucci, Alfonso X , in: Lanciani / Tavani 1993, 36–41. Ramalho, Américo da C., Cataldo Parísio Sículo, Epistolae et Orationes, Coimbra, 1988. Rodrigues, Francisco, História da Companhia de Jesus na Assistência de Portugal, 7 vol., Porto, 1931–50. Rojo, Guillermo, Conductas y actitudes lingüísticas en Galicia, REspL 11 (1981), 269–310. –, La situación lingüística gallega, RO 10/11, extraordinario II (1982), 93–110. Rossi, Luciano, Livro de Tristan, in: Lanciani / Tavani 1993, 414s. Rubal Rodríguez / Rodríguez Neira, Modesto Aníbal, O galego no ensino público non universitario, Santiago de Compostela, 1987. Serrão, Joel V., Portugueses no Estudo de Toulouse, Coimbra, 1954. Silva, António Delgado, Collecção da Legislação Portuguesa desde a última compilação das Ordenações, Lisboa, 1825–30. Silva, Manuela / Tamen, Isabel (eds.), Sistema de Ensino em Portugal, Lisboa, 1981. Souta, Luís, Analfabetismo. Como Exterminá-lo?, PE 9, n° 92 (2000), 32. Stoer, Stephen R., Educação e mudança social em Portugal, 1970–1980, uma década de transição, Porto, 1986. Tavani, Giuseppe, Ensaios Portugueses, Lisboa, 1988. Teyssier, Paul, História da Língua Portuguesa, Lisboa, 21984 (11982). Vasconcelos, António Garcia Ribeiro de, Estatística das matrículas efectuadas na Universidade de Coimbra durante dois séculos (1573–1772), Coimbra, 1925. Vasconcelos, José Leite de, Esquisse d’une dialectologie portugaise, Lisboa, 21970 (Paris / Lisboa, 11901).

– (ed.), Fray J. Sobreira. Papeletes de un diccionario gallego, Orense, 1979.

Verney, Luís António, Verdadeiro Método de Estudar (Valensa, 1746), ed. Antonio Júnior Salgado, 5 vol., Lisboa, 1949–52. Viterbo, Sousa, A Cultura Intelectual de D. Afonso V, AHP 2 (1904), 254–268.

–, La lexicología gallega en el siglo XVIII , in: ACT 1982, 85–98.

Maria Ana Ramos, Zürich

–, Feijoo e Sarmiento: dúas vidas sin paralelo, Grial 60 (1978), 129–154.

1260

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

110. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Rumänisch Communication de masse et histoire des langues: roumain 1. 2. 3. 4. 5. 6.

Vorbemerkung Buchwesen Massenpresse Film, Hörfunk, Fernsehen Neue Medien Literatur

1.

Vorbemerkung

Die ursprüngliche Form sprachlicher Kommunikation ist mündliche face-to-face-Kommunikation zwischen zwei oder mehreren (meist in begrenzter Zahl) Sprechern / Hörern. Die Verschriftlichung einer Sprache sowie neue Vervielfältigungsmöglichkeiten des geschriebenen und gesprochenen Wortes verändern die Kommunikationsbedingungen einer Sprache in einem so starken Maße, dass es nicht unvernünftig erscheint, ihre Einführung jeweils der Periodisierung von Sprachgeschichte zu Grunde zu legen (→ Art. 4). Die folgende Darstellung der Beziehungen von Massenkommunikation und rumänischer Sprachgeschichte beschränkt sich dabei auf das – im Wesentlichen – im Gebiet des heutigen Rumänien (und der Republica Moldova) gesprochene Dakorumänisch und schließt das Aromunische, das Meglenitische und das Istrorumänische aus.

2.

Buchwesen

2.1. Kirchliche Literatur 2.1.1. Im Mittelalter war (Dako-)Rumänisch der mündlichen Kommunikation in Muntenien (mit Oltenien), der Moldau (mit der Bukowina) und Siebenbürgen (mit dem Banat) vorbehalten. (Hand)schriftliche Kommunikation fand – vergleichbar der Rolle des Lateinischen in Zentral- und Westeuropa – in einer altbulgarisch-slavonischen Sprachform (das sog. ‘Altkirchenslavisch’) mit kyrillischen Lettern statt (kirchliche Texte, Kanzleitexte). Derartige Texte waren für eine Minderheit von Schrift- und Sprachkundigen bestimmt. Die Einführung und Verbreitung des Buchdrucks auch in Rumänien erlaubte die rasche Herstellung vieler Exemplare desselben Textes und machte Texte einer größeren Zahl von Angehörigen der Sprachgemeinschaft zugänglich. Der Kirche, die ein Interesse an der weiten Verbreitung und Kennt-

nis heiliger und katechetischer Texte hatte, kommt dabei seit Beginn eine führende Rolle zu. Hierbei handelt es sich zunächst um slavonische / altkirchenslavische Texte. Im Zeitraum 1508–12 druckt der Mönch Macarie im Kloster Dealu bei Târgovi¸ste ein slavonisches Liturgie-, ein Choral- und ein Evangelienbuch. In der Folgezeit sind es zunächst v. a. die Kirchen der Reformation, die bemüht sind, ihre Lehre dem Volk in dessen Sprache nahe zu bringen. Nach dem Catehism luteran […] (Sibiu, 1544) und dem Evangheliar slavo român (Sibiu, 1551–53) bringt von 1559 an der Diakon Coresi mit Unterstützung protestantischer Sachsen in Bra¸sov Übersetzungen kirchenslavischer Texte, u. a. Intrebare cre¸stineasca˘ , Tetraevanghelul (1560/61) und Evanghelia cu înva˘ t¸a˘ tura˘ , heraus. Er gilt damit als Wegbereiter der Schriftsprache (mit südostsiebenbürgischnordmuntenischer Lokalisierung; cf. Rosetti / Cazacu / Onu 1971, 61). Calvinistischer Anregung ist Palia de la Or˘as¸ tie (Ora˘ s¸ tie, 1581/82) zuzuschreiben. Im 17. Jh. nimmt der Druck rumänischer (nunmehr auch orthodoxer) Bücher beträchtlich zu, da zu den alten Druckereien in Târgovi¸ste, Sibiu und Bra¸sov neue in Câmpulung, Govora und Ia¸si treten. Die Übersetzer streben danach, die durch das Altkirchenslavische (Slavonische) als Sprache des religiösen Ritus geschaffene Distanz zu überwinden und allgemein verstehbar zu sein. Weitgehend gelingt dies dem Kleriker Simeon Stefan ¸ in Noul Testament de la B˘algrad (Alba Iulia, 1648) durch bewusste Meidung regionaler Merkmale. Die Druckerei in Ia¸si ermöglicht den Metropoliten Varlaam, die weit verbreitete, volkssprachliche Carte româneasc˘a de înva˘ ¸ta˘ tura˘ (1643), und Dosoftei, das Monumentalwerk Via¸ta s¸ i petreacerea svin¸tilor (1682– 86) zu veröffentlichen. Sein Messbuch, Liturghier (1679), stellt das Kirchenslavische insges. in Frage. In der Bukarester Metropolie entstehen u. a. Cheia în¸telesului (1678) und die weit verbreitete Biblia de la Bucure¸sti (1688). Ihre Bearbeiter nutzen unterschiedliche sprachliche Quellen, als überregionale Variante aber legen sie den muntenischen Subdialekt nahe (cf. Bulg˘ar / Tepelea ¸ 1973, 45). Eine drastische Verdrängung des Slavonischen vollzieht sich im Übergang zum 18. Jh. (Panaitescu 1977,

110. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Rumänisch

169). Großen Anteil daran haben der Bukarester Metropolit Antim Ivireanul, u. a. durch seine Predigten (Didahii 1709–16; gedruckt 1886), sowie die Bischöfe Damaschin, u. a. mit Apostolul (1704) und Inva˘ t¸a˘ tura despre s¸ apte taine (1724), und Chesarie, der durch die Mineie (1776–80; von Filaret abgeschlossen) «die Rumänisierung des Gottesdienstes vollendet» (Stoian 1994, 57; cf. Ghe¸tie et al. 1997, 288). Der dem Katholizismus verbundene Siebenbürger Samuil Micu-Klein übernimmt in der Carte de rogacioni pentru evlavia homului chrestin (Viena, 1779) das lateinische Alphabet (cf. darüber Ghe¸tie 1980, 159) und beendet 1795 eine Neubearbeitung der Bibel. Die Kirchensprache passt sich im Weiteren bis hin zur Bibelübertragung von Gala Galaction und Vasile Radu (Biblia, adic˘a dumnezeiasca scriptur˘a a Vechiului s¸ i a Noului Testament, Bucure¸sti, 1938; 1968; 1990) jeweils den Normvorschriften an. Noch im 18. Jh. verliert das religiöse Schrifttum seine dominierende Rolle, wie auch das Monopol der orthodoxen Kirche auf den Buchdruck zu schwinden beginnt. Zuerst in Siebenbürgen, nachfolgend in Muntenien und der Moldau entstehen private Druckereien, begrenzte Verlagsformen und der Buchhandel (Tranca˘ / Marinescu 1968, 16; Simonescu / Bulu¸taˇ 1981, 68 ss.). Das weltliche Buch tritt in den Vordergrund. Dennoch bleiben religiöse Texte lange Zeit ein bedeutendes Medium kollektiver Kommunikation. 2.1.2. Unbestritten ist die für die Herausbildung einer ersten Standardebene konstitutive Rolle des religiösen Textes. In dem Maße, wie er sich – als übersetzter Text – vom anderssprachigen Original löst, erwirbt er Authentizität und um 1750 normative Geltung auf der Grundlage des muntenischen Subdialekts (Ghe¸tie 1978, 123; einschränkend Ursu 1985, 521). Die schriftliche Fixierung wird dabei stets durch die mündliche Interpretation ergänzt: für die versammelte Gemeinde ist das gesprochene Wort von größter Bedeutung (Coteanu 1981, 140). Die kirchliche Literatur entwickelt eine erste selbständige Struktur. Damit verfügt die rumänische Orthodoxie frühzeitig – über staatliche Begrenzungen hinaus – über eine Varietät mit kommunikativer Verbindlichkeit in allen drei Provinzen (dako)rumänischer Sprache (Muntenien, Moldau, Siebenbürgen / Banat) (→ Art. 168).

1261

2.2. Administrativ-juristische Literatur Im Bereich von Verwaltung und Rechtswesen sind – im Anschluss an noch im 14. Jh. datierbare slavonische Rechtsdokumente – von 1588 an rumänische handschriftliche Urkunden (Schenkungsbriefe und Urteile) belegt. Juristische und administrative Texte folgen dem religiösen Schrifttum jedoch erst mit weitem Abstand. Als erster Druck ist hier die für den Klerus bestimmte Pravila de la Govora (Govora, 1640) des Mönchs Moxa zu nennen. Kurze Zeit darauf werden auf Veranlassung der Fürsten Vasile Lupu in der Moldau und Matei Basarab in Muntenien gesetzliche Rahmen genauer festgelegt. So erscheinen nach zumeist griechischem Vorbild Cartea româneasc˘a de înva˘ t¸a˘ tura˘ (Ia¸si, 1646) von Eustratie Logofa˘ tul bzw. Indreptarea legii (Târgovi¸ste, 1652) von D. Andrian Panonianul. Bei regionalen Unterschieden weisen beide Kodizes noch keine streng terminologischen Formulierungen auf (Rosetti / Cazacu / Onu 1971, 234). Die Gesetzbücher des 18. Jh., wie etwa Pravilniceasca condica˘ (Bucure¸sti, 1780) und Sobornicescul hrisov (Ia¸si, 1785) markieren den beginnenden Übergang zur Moderne. Mit Legiuirea Caragea (Bucure¸sti, 1818) und Codul Calimach (Ia¸si, 1833) findet die alte Rechtsauffassung ihren Abschluss. Nach 1840 setzt sich bürgerliches Recht mehr und mehr durch (Saramandu 1986, 23). Das Problem eines administrativ-juristischen Textes, spezialisiert und zugleich allgemein zugänglich zu sein, erhebt sich, als 1865/66 das neue Zivil- und Strafgesetzbuch frühere Modelle endgültig ablöst: es ist inhaltlich wie terminologisch dem Französischen verpflichtet (cf. Coteanu 1981, 147). Verwaltungs- und Rechtssprache untergliedert sich in verschiedene Textsorten – Gesetze, Erlasse, Anordnungen, Regelungen, Protokolle, Befehle usw. Zu ihnen zählen staatsjuristische Festlegungen der Landesverfassung, wie sie erstmalig in Regulamentul organic für Muntenien (1832) und die Moldau (1835), in der ersten Verfassung für Rumänien von 1865 bis hin zur Verfassung der Republik Rumänien von 1991 formuliert sind. 2.2.1. Der zwischen Institutionen sowie zwischen diesen und Bürgern vermittelnde administrativ-juristische Text ist im Allgemeinen sprachlich konservativ, homogen, eindeutig und formelhaft festgelegt (Irimia

1262

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

1986, 213 ss.). Seiner vorwiegend schriftlichen Anwendung steht der mündliche Gebrauch entgegen, der je nach der Situation – vor Gericht, in der Debatte oder Verhandlung – kolloquiale Elemente einbeziehen kann (→ Art. 179). 2.3. Historiographische Literatur Die im 17. und 18. Jh. in der Moldau von Grigore Ureche, Nicolae Costin, Dimitrie Cantemir und Ion Neculce, in Muntenien von Radu Greceanu, Constantin Cantacuzino und Radu Popescu verfassten rumänischen Chroniken zirkulierten in der noch kleinen Bildungsschicht ausnahmslos handschriftlich im Original oder als Kopien, weshalb sie in diesem Stadium nicht, wie die Kirchensprache, an der Herausbildung überregionaler Normen beteiligt waren (cf. Rosetti / Cazacu / Onu 1971, 407). Die historiographischen Exkurse der Siebenbürgischen Schule zeigen Ansätze zu wissenschaftlicher Sehweise, die anschließend von Florian Aaron und Nicolae B˘alcescu weiterentwickelt wird. Nach 1840 besorgen Mihail Kog˘alniceanu, B˘alcescu und August Treboniu Laurian die Herausgabe früher Chroniken. Diese beeinflusst die Richtung der Sprachentwicklung sicher nicht, doch inspiriert sie Costache Negruzzi, Vasile Alecsandri, Alexandru Odobescu, Bogdan P. Hasdeu, Mihail Sadoveanu u. a. zu künstlerischer Bearbeitung, die ältere Sprachgewohnheiten vermittelt. 2.4. Didaktisch-wissenschaftliche Literatur 2.4.1. Bis in das 18. Jh. sind Slavonisch, Griechisch und Latein Bildungssprachen, weshalb das Rumänische in der Lehre (cf. Ghibu 1998) und Wissenschaft (cf. Chivu 1997) noch keinen Platz findet. Gegen Ende des 18. Jh. indessen löst das Aufklärungsideal zunächst in Siebenbürgen und im Banat einen raschen Bildungsaufschwung aus – die rumänische Kultur öffnet sich dem europäischen Okzident (Niculescu 1988, 128). Mit dem Ziel umfassender Volkserziehung drucken die Zentren in Sibiu, Blaj, Buda und Wien eine bislang nicht erreichte Zahl von Büchern, insbes. Lehrbüchern (Tomescu 1968, 110 ss.). Gheorghe Sincai ¸ etwa verfasst A.B.C. sau Alphavit (Blaj, 1783), Ion Budai– Deleanu ein Indrepta˘ toriu al înva˘ t¸a˘ turilor (MS 1785), Gheorghe Obradovici die Pova˘ ¸tuire ca˘ tre înva˘ t¸a˘ tura socoatei sau aritmetic˘a (Buda, 1805). Ion Piuariu-Molnar erschließt in Economia stupilor (“Die Bienenzucht”)

(Viena, 1785) das Gebiet der Anweisungen für alltägliche (landwirtschaftliche) Praxis (→ Art. 105). Theologische, historische und philologische Themen sind Grundanliegen für Samuil Micu (Istoria, lucrurile s¸ i întâmpl˘arile românilor pe scurt, Buda, 1806), Gheorghe Sincai ¸ (Hronica românilor s¸ i a mai multor neamuri, Buda, 1808), Petru Maior (Istoria pentru începutul românilor în Dachia, Buda, 1812; Istoria besericei românilor, Buda, 1813). Ihre Überlegungen zur rumänischen Orthographie und Grammatik zeigen eine neuartige, freilich latinisierende Perspektive auf (→ Art. 149). An die bahnbrechenden Elementa linguae daco-romanae sive valachicae (Viena, 1780) von Micu und Sincai ¸ knüpfen Arbeiten von Ioan PiuariuMolnar (Deutsch-walachische Sprachlehre, Wien, 1788), Radu Tempea (Gramatica rumâneasc˘a, Sibiu, 1797), Paul Iorgovici (Observa¸tii de limba româneasc˘a, Buda, 1799), Petru Maior (Diserta¸tie pentru începutul limbei române¸sti, in: Istoria pentru începutul românilor, Buda, 1812) oder Constantin Diaconovici-Loga (Gramatica româneasc˘a pentru îndreptarea tinerilor, Buda, 1822) an. Das Lexicon de la Buda (1825) leitet den Übergang zur modernen Lexikographie ein (Munteanu / Târa ¸ 1983, 153). Der Grammatik widmen sich in Muntenien Ien˘achi¸ta˘ Va˘ ca˘ rescu (Observa¸tii sau b˘aga˘ ri de seam˘a asupra regulelor s¸ i orânduielelor gramaticii rumâne¸sti, Râmnic / Viena, 1787), in der Moldau Toader Scoleriu ¸ / Amfilohie Hotiniul (Lec¸tione adec˘a cuvântare, Ia¸si, 1789). Danach schafft Ion Heliade-R˘adulescu mit seiner Gramatica româneasc˘a (Sibiu, 1828) wesentliche Voraussetzungen für die Standardsprache des 19. Jh. (→ Art. 17). 2.4.2. Die im Frieden von Adrianopol (1829) erlangte Verwaltungsautonomie ermöglicht den Fürstentümern eine nachhaltige Förderung von Wissenschaft und ihrer Verbreitung. Zahlreiche Publikationen, oft noch als Übersetzungen, erschließen zeitgenössisches Wissen in der Philosophie, Rhetorik, Geschichte, Naturwissenschaft, Technik, Landwirtschaft und Medizin. V. a. im Zeitraum 1830–60 wird eine Fülle romanischer Termini entlehnt (Ursu 1969, 155); dieser sprachgeschichtlich bedeutsame Prozess setzt sich bis in die Gegenwart fort (→ Art. 149). Mit der gegen Ende des 19. Jh. erreichten Stabilisierung erweitert der didaktisch-wissenschaftliche Text das Ausdrucksregister beträchtlich. Seine semantische Eindeutigkeit,

110. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Rumänisch

grammatische und lexikalische Bestimmtheit unterstützt die in jener Zeit angestrebte hochsprachliche Normierung. Parallel zur schriftlichen Form festigt sich zudem die mündlich-didaktische Variante (Irimia 1986, 111). 2.5. Belletristik Von der ersten Hälfte des 19. Jh. an beeinflusst die künstlerisch-belletristische Varietät entscheidend den Verlauf der Sprachgeschichte. 2.5.1. Während Dosofteis Psaltirea în versuri (Uniev, 1673) bekannt ist, wird die rumänische Volksliteratur erst ab ca. 1800 gedruckt verbreitet, wie auch handschriftliche Werke von Costin, Cantemir oder Budai-Deleanu bis zur zweiten Hälfte des 19. Jh. der Veröffentlichung harren. Zwischen 1821 und 1860 vollzieht sich ein grundlegender Kulturwandel: Die Abkehr von einer spätfeudalen Gesellschaftsform fördert die Auffassung, dass Literatur bürgerlich-demokratische, patriotische und erzieherische Werte vermitteln soll. Zugleich mit deutlich steigenden Publikationsmöglichkeiten (Tomescu 1968, 134–136) entwickelt sich unter solchen Vorzeichen die moderne Poesie, Prosa und Dramatik. Da den Schriftstellern eine latinistische Spracherneuerung nicht annehmbar erscheint, richtet sich ihr Blick auf interne Quellen. So glauben Ion Heliade-R˘adulescu und Gheorghe Asachi an die Vorbildwirkung älterer Kirchensprache, während Costache Negruzzi, Alecu Russo und Alexandru Odobescu v. a. an die Sprache der Chronik anknüpfen wollen. Der Kreis der Dacia literara˘ erkennt mit Mihail Koga˘ lniceanu, Vasile Alecsandri, Alecu Russo, Nicolae B˘alcescu, Dimitrie Bolintineanu u. a. der lebendigen Volkssprache und der Folklore literarische Qualitäten zu (cf. Diaconescu 1974, 48–63). Die Belletristik bezieht so eine grundlegende Komponente ein, die von Vasile Alecsandri und Mihai Eminescu bis Marin Sorescu in der Dichtung, von Ion Creanga˘ bis Marin Preda in der Prosa, von Ion Luca Caragiale in der Dramatik weiterentwickelt werden wird. Die Problematik der zu formenden Literatursprache bewegt weite Kreise. So soll der Neologismus nur Eingang finden, wenn er notwendig und in die Sprachstruktur zu integrieren ist (im Widerspruch dazu entscheiden sich Asachi und nach 1840 v.a. Heliade für die Italianismus-Option; → Art. 17; 149). Titu Maiorescu plädiert später (In con-

1263

tra neologismelor, in: Convorbiri literare 18 (1881), 8) für die maßvolle Verwendung romanischer Entlehnungen, die obsoleten Slavismen, nicht jedoch den Grundelementen, vorzuziehen seien. Der Regionalismus soll möglichst begrenzt genutzt werden. Steigende Ablehnung erfährt die kyrillische Schrift. Zunächst reduziert HeliadeRa˘ dulescu in seiner Grammatik (1828, cf. 2.4.1.) die Zahl der kyrillischen Elemente. Bald treten Mischformen auf, doch erst 1860/62 wird das lateinische Alphabet verbindlich eingeführt. Gegen das etymologische Orthographieprinzip der Latinisten und für eine einfache phonetische Schreibweise sprechen sich alle Schriftsteller aus, unterstützt von Maiorescu, dessen Phonetikkonzept 1880 und 1904 in der Rumänischen Akademie akzeptiert wird. 2.5.2. Das in Heliades Appell «un trup s˘a fim, o limb˘a sa˘ avem» (in der Zeitschrift Curierul românesc 1 (1829), 128) und in der Einführung zur Dacia literara˘ mit «[…] românii s˘a aiba˘ o limb˘a s¸ i o literatura˘ pentru to¸ti» (1840) ausgedrückte Streben nach einer einheitlichen Standardsprache wird gegen Ende des 19. Jh. Wirklichkeit. In dieser Phase wirken die Entwürfe des Latinismus und Italianismus nicht mehr. Noch nicht ganz frei von Schwankungen prägen sich im Wesentlichen bis heute gültige Verwendungsnormen aus, an deren Ausgestaltung vorbildhaft die Belletristik, aber auch andere Varietäten beteiligt sind. Nicht zu übersehen ist die Öffnung der literarischen Sprache für das gesprochene Wort und die direkte Rede (cf. Manca¸s 1991, 9). Dank intensiver interregionaler Kommunikation bewährt sich die geschaffene Norm auch ab 1918, als Siebenbürgen, das Banat und die Bukowina in das gesamtrumänische Staats- und Sprachgebiet eintreten (cf. Niculescu 1988, 161 s.).

3.

Massenpresse

3.1. Zeitung. Versuche, Ende des 18. Jh. in Siebenbürgen rumänische Zeitungen herauszubringen, scheitern an der Ablehnung der Behörden. Von kurzer Dauer sind der Cour(r)ier de Moldavie (fr., Ia¸si, 1790) und Fama Lipschii pentru Da¸tia (Leipzig, 1827). Der Durchbruch gelingt Heliade-R˘adulescu mit Curierul românesc (Bucure¸sti, 1829–48) und Asachi mit Albina româneasc˘a (Ia¸si, 1829–49), die in anfangs begrenzter Abonne-

1264

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

mentzahl über Ereignisse des In- und Auslandes informieren und dem jungen Bürgertum zu ideellen und sprachlichen Wegweisern werden (Andriescu 1979, 73). Die erste Tageszeitung, România (1838; bei ca. 65.000 Bukarestern), redigieren Aaron und Hill; in Ia¸si leitet Koga˘ lniceanu die Foaie sa˘ teasca˘ a Prin¸tipatului Moldaviei (1840–45), und George Bari¸tiu initiiert in Bra¸sov die renommierte Gazeta de Transilvania (1838– 1918). Entwicklungsmomente sind im Weiteren: Die Blätter der Revolution von 1848, Poporul suveran, Pruncul român, România, werden weithin bekannt, doch bald verboten. Die Vereinigung der Fürstentümer und den sozialen Wandel unterstützen Steaua Duna˘ rii (mit Koga˘ lniceanu), Românul (Constantin A. Rosetti), Dîmbovi¸ta (Bolintineanu), Buciumul (Cezar Bolliac), T ¸ a˘ ranul român und Reforma. Der Wirtschaftsaufschwung führt zu großen Zeitungen mit Auflagen bis zu 80.000 (bei ca. 8 Mio. Einwohnern): zu konservativen Blättern wie Timpul (mit Unterbrechung 1876–1924), Epoca (mit Unterbrechung 1885–1938), Constitu¸tionalul (1889–1900) und liberalen Periodika wie România liber˘a (1877–89), Lupta (1884–95), Voin¸ta na¸tionala˘ (1884–1914), Adeva˘ rul (mit Unterbrechung 1888–1951). Luigi Cazzavillan gründet Universul (1884– 1953), ein unabhängiges Blatt mit Massenauflage. Neben Telegraful român (1853– 1918) engagiert sich in Siebenbürgen Tribuna (1884–1903) unter Ioan Slavici für die kulturelle Einheit. Nach 1900 steigt die Zahl der Zeitungen erneut an; 1912 erscheinen über 650 Periodika (cf. Tomescu 1968, 151). Die Parteipresse polarisiert sich in konservative, liberale und sozialdemokratische Organe: Ac¸tiunea conservatoare, Conservatorul, Opinia, Ordinea vs. Mi¸scarea, Viitorul vs. România viitoare. Nach dem Ersten Weltkrieg agieren liberale Parteien, Bauernpartei und Volkspartei über Zeitungen wie Viitorul, Democra¸tia, Patria, Dreptatea und Indreptarea; die kommunistische Partei gibt u. a. Socialismul und Scînteia heraus. Nach 1944 erscheinen noch Adeva˘ rul, Universul, Via¸ta oder Semnalul, bis sie von der linksextremen Presse – Scînteia, România liber˘a, Munca, Scînteia tineretului u. a. verdrängt werden (cf. Coulin 1977, 563–569). Ab Dezember 1989 gewinnt die Massenpresse von România libera˘ (N. S.), Adeva˘ rul (5. Serie), Cotidianul, Curentul, Curierul na¸tional, Evenimentul zilei, Na¸tional, 22 bis Ziua ideologische und sprachliche Differenziertheit zurück.

3.2. Zeitschriften. Bereits im 19. Jh. entsteht eine reiche Skala von Zeitschriften. Kulturelle Themen behandeln Heliade in Curier de ambe-sexele (1836– 47), Asachi in Ala˘ uta româneasc˘a (1837–38), Bari¸tiu in Foaie pentru minte, inima˘ s¸ i literatura˘ (1838–65). Koga˘ lniceanus Dacia literara˘ (1840) und Propa˘ s¸ irea (1844) verfallen in Ia¸si einem brüsken Verbot; von Bedeutung wird indes seine Arhiva româneasc˘a (1840– 41; 1845), in der er – wie Laurian / B˘alcescu in Magazin istoric pentru Dacia (1845–47; 1851) – Geschichtsdokumente ediert. Das kulturelle Zusammenwirken der Moldau und Munteniens fördern entscheidend Alecsandris România literara˘ (Ia¸si, 1855) und Odobescus Revista româna˘ (Bucure¸sti, 1861–63), während Familia (1865–1906) und Transilvania (mit Unterbrechung 1868–1945) die Tradition rumänischer Kultur in Siebenbürgen darlegen. Großen Einfluss gewinnen die Convorbiri literare (mit Unterbrechung 1867–1944) des Junimea-Kreises, deren Kunstverständnis Hasdeus Columna lui Traian, Na˘ dejdes Contemporanul und Macedonskis Literatorul z. T. modernistische Konzepte entgegensetzen. Nach 1900 tragen v. a. Sema˘ na˘ torul und Via¸ta româneasc˘a literarische Strömungen. Die Zwischenkriegszeit bietet ebenfalls eine Vielzahl von Periodika, unter denen bes. Sbura˘ torul, Contimporanul und Gândirea zu nennen sind. Von 1944 an etablieren sich Zeitschriften wie Contemporanul, Gazeta literara˘ , România literara˘ , Via¸ta româneasc˘a, Secolul 20 und regionale Publikationen. Zumeist erscheinen sie auch heute, neben Neugründungen nach der Umwälzung von 1989 wie Dilema und Academica oder Neuauflagen wie Adeva˘ rul literar s¸ i artistic, Cuvântul und Luceaf˘arul. Unterschiedliche Fachblätter repräsentieren seit Mitte des 19. Jh. alle Kulturbereiche. 3.3. Gegen Ende des 19. Jh. ist die Sprache der Massenpresse – limbajul publicistic – eine in Kategorien (Nachricht, Bericht, Reportage, Leitartikel, Kommentar, Kritik) gegliederte, schriftliche Kommunikationsart, die einen hohen Anteil der Alltagssprache vornehmlich in urbanem Milieu ausmacht. Ihre heterogene Struktur integriert und popularisiert sehr rasch Sprachformen aus der Politik, Ökonomie, Administration, Wissenschaft und Technik (Munteanu / Târa ¸ 1983, 297; → Art. 179; 186; 191). Noch nicht erschöpfend gedeutet ist die Auswirkung der rumänischen Massenpresse auf die Sprach-

110. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Rumänisch

entwicklung und der Beitrag unterschiedlicher Sprechergruppen zu einem entfalteten öffentlichen Diskurs. Bedenken zur Sprache der Presse werden schon früh geäußert. So beklagen Maiorescu, Mihai Eminescu oder Caragiale neologische Überfremdung, Stereotypie und Klischee, Bedeutungsvagheit und -leere, unpersönlichen und preziös-superlativischen Ausdruck. Die Sprachpflege der Neuzeit (→ Art. 122) verweist auf häufige Normabweichungen (cf. z. B. Toiu ¸ 1995; Cra¸soveanu 1995), benennt die Mängel des über die Presse verbreiteten Funktionärsjargons, der limba˘ de lemn, in Vergangenheit und Gegenwart (cf. z. B. Slama-Cazacu 1991; Vulpe 1992) und warnt – ohne hinlänglichen Erfolg – vor der unkontrollierten Übernahme von Anglizismen / Amerikanismen (Târa ¸ 1994, 12).

4.

Film, Hörfunk, Fernsehen

Mit dem Film, Hörfunk und Fernsehen treten Massenmedien auf, die den mündlichen Kommunikationsbereich betreffen (→ Art. 203). 4.1. Film 4.1.1. Der erste größere rumänische Film, Independen¸ta României, hat 1912 Premiere; 1930 wird der erste Sprechfilm, Ciuleandra, aufgeführt. Bis 1939 entstehen rund 50 Spiel-, Dokumentar- und Trickfilme. Mit der Gründung des Filmzentrums in Buftea (1950) steigt die Zahl der Filme rasch an. Thematisch gilt ein ideologisch starres Konzept – die Orientierung auf die Arbeitswelt, die nationale Geschichte und den antifaschistischen Widerstand, die Erziehung der Jugend, die Unterhaltung. Der Spielfilm hat Höhepunkte mit Moara cu noroc (nach der Novelle von Slavici), Pa˘ durea spânzura¸tilor (nach dem Roman von Rebreanu), Reconstituirea, Filip cel bun, Cine are dreptate u. a. (Caranfil 1982, 331 ss.). Dabei ist für die Zeit bis 1989 auf die grundsätzliche Anpassung des gesamten Filmwesens an das Regime zu verweisen (Modorcea 1994, 117). Gegenwärtig kann sich der einheimische Film bei sinkenden Zuschauerzahlen gegenüber ausländischen Produktionen kaum behaupten. 4.1.2. Aus sprachhistorischer Sicht steht die umfassende Bewertung der verbalen Komponente des rumänischen Films noch aus. Als angemessene Sprechform erscheint vor-

1265

rangig der Dialog, dessen gekünstelte Konstruktion gelegentlich (in der Zeitschrift Cinema) Anlass zu Kritik gibt. Im Allgemeinen wird der sprachliche Standard respektiert, der Situation entsprechend erfolgt aber auch der Wechsel zu umgangssprachlichen und dialektalen Gesprächssequenzen (→ Art. 192). 4.2. Hörfunk 4.2.1. Der rumänische Hörfunk strahlt im November 1928 ein erstes, 1930 bereits ein zweites Programm aus. Zu Beginn überwiegt die Musiksendung, doch bald erscheinen Sprechbeiträge: die Radio-Universität, Schulstunde, Stunde des Dorfes, Vortragsreihen (cf. Denize 1998, 101 ss.) und aus der Presse übernommene Rubriken (Nachricht, Reportage, Interview). Die Abonnentenzahl steigt bis 1938 auf 250.000. Schon 1945 wird die unabhängige Rumänische Rundfunkgesellschaft verstaatlicht. Unter doktrinärer Anleitung erhöhen sich danach alle Indikatoren: Ein drittes Programm wird eröffnet, die Sendezeit erreicht 40.000 Stunden pro Jahr, die Abonnentenzahl übersteigt 1975 drei Millionen, um bald darauf wegen der Konkurrenz durch das Fernsehen zu stagnieren. Gegenwärtig sendet Radio România auf den vier Kanälen Radio aktuell, Kultur, Jugend, Musik. Daneben existieren in allen größeren Städten nichtstaatliche Sender, die sich wohl thematisch, in der Sprachgestaltung jedoch unerheblich vom zentralen Hörfunk abheben. 4.2.2. Sprachgeschichtlich bisher noch nicht umfassend beurteilt, erweist sich die Rolle des Hörfunks für die Verbreitung und Festigung der rumänischen Hochsprache als sehr bedeutsam. Bis 1989 wird, neben Nachrichten und Radiojournal, auf Sprachbeiträge wie Radio-Tribüne, Agrarjournal, Wissenschaftshorizont und Radio-Theater Wert gelegt. Kritische Anmerkungen zu grammatischer und orthoepischer Korrektheit begleiten die Sendereihe Oda˘ limbii române (cf. z. B. Iordan 1977). Aktuell bleibt bis heute Sprachpflege im und durch den Hörfunk (cf. z. B. Vasiliu 1993). Die bei allen Radioanstalten zunehmende life-Moderation fördert die landesweite Ausdehnung und Aneignung gehobener Umgangssprache (→ Art. 203). 4.3. Fernsehen 4.3.1. Zur Jahreswende 1956/57 tritt das rumänische Fernsehen in die Öffentlichkeit.

1266

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Ein vollständiges Erstes Programm wird 1958 angeboten, der zweite Kanal nimmt 1972 den Betrieb auf. Farbfernsehen ist ab 1985 möglich. Durch das in Bukarest errichtete Fernsehzentrum und Regionalstudios (in Ia¸si, Cluj-Napoca, Timi¸soara) weitet sich das Empfangsnetz zügig aus, so dass die Abonnentenzahl schon 1977 diejenige der Radiohörer übertrifft. Inhaltlich wird bis 1989 versucht, ein ausgewogenes Verhältnis zwischen Information, Bildung / Erziehung und Unterhaltung zu wahren. Eine strukturelle Wende offenbart sich in jüngster Zeit: Die Öffentlichen Fernsehstationen TVR 1 und TVR 2, welche den standardisierten Sprachduktus bevorzugen, behaupten sich zwar (noch) mit staatlicher Unterstützung, jedoch bestimmen die kommerziellen privaten Anstalten ANTENA 1, PRO -TV und TELE 7 abc sowie Acasa˘ , HBO und Prima zunehmend die Einschaltquoten, da sie – als hauptstädtische Kommunikationsträger – internationale Angebote haben und sich offiziellen Sprachregelungen entziehen. 4.3.2. Fernsehen ist auch in Rumänien zum beherrschenden Massenmedium geworden. Eine Umfrage von 1996 sieht die Bevölkerung zu zwei Dritteln vom Fernsehen und in nur geringem Maße von Hörfunk oder Presse informiert (Bucheru 1997, 87). Über dieses Medium kann sich die normgerecht vermittelte Sprechform generalisieren, wobei öffentliche und private Kommunikationsanteile ineinander übergehen (cf. Ludes 1998, 34). Hinweise auf Verstöße gegen den sprachlichen Standard, Ausdrucksarmut u. ä. (Constantin 1993; Tabarcea 1994) verdeutlichen, dass die vertiefende Analyse bestimmter Textsorten (Nachricht, Telejournal, politisches Interview) zu den Desiderata sprachwissenschaftlicher Forschung gehört. Neben den schriftlichen Varietäten Buch und Massenpresse ist der mündliche Beitrag des Fernsehens am ehesten geeignet, die Fortentwicklung des Gegenwartsrumänischen zu beeinflussen (→ Art. 192).

5.

Neue Medien

Die Ausstattung mit neuen Medien der Massenkommunikation verläuft der aktuellen Lage der rumänischen Ökonomie gemäß (Daten unter NSRC Romania [1998 ss.]). Institutionen, Unternehmen und Redaktionen verfügen über Telefax, z. T. über InternetZugang und E-mail, in privater Nutzung

finden sich, ebenso wie Video und CD ROM , Anlagen jedoch in nur geringem Umfang. Ob sich ihre zweifellos steigende Verwendung auf die Textgestaltung (cf. Zafiu 1999) auswirken und letztlich Einfluss auf die Sprachstruktur erhalten wird, bleibt abzuwarten.

6.

Literatur

Andriescu, Alexandru, Limba presei române¸sti, Ia¸si, 1979. Bucheru, Ion, Fenomenul televiziunii, Bucure¸sti, 1997. Bulg˘ar, Gheorghe / Tepelea, ¸ Gabriel, Momente din evolu¸tia limbii române literare, Bucure¸sti, 1973. Caranfil, Tudor, Vîrstele peliculei, Bucure¸sti, 1982. Chivu, Gheorghe, Variantele limbii române literare: Variantele stilistice, in: Ghe¸tie et al. 1997, 241–260; 455–481. Constantin, Gheorghe, La TVR – ^inca˘ o boal˘a: sa˘ ra˘ cia lexicului, Ora 2 (1993), 4. Coteanu, Ion, Structura s¸ i evolu¸tia limbii române, Bucure¸sti, 1981. Coulin, Alfred, Massenmedien (Presse – Funk – Film), in: Grothusen 1977, 557–577. Cra¸soveanu, Dumitru, Considera¸tii asupra limbajului publicitar actual, LL 40 (1995), 45–48. Denize, Eugen, Istoria Societ˘a¸tii Române de Radiodifuziune, Bucure¸sti, vol. 1, 1998. Diaconescu, Paula, Elemente de istorie a limbii române literare moderne, Bucure¸sti, vol. 1, 1974. Frisch, Helmuth, Rumänisch: Sprache und Massenmedien, in: LRL 3 (1989), 176–184. Ghe¸tie, Ion, Istoria limbii române literare. Privire sintetic˘a, Bucure¸sti, 1978. –, Prima carte româneasc˘a scris˘a cu alfabet latin, LimR 29/2 (1980), 159. –, et al. (eds.), Istoria limbii române literare. Epoca veche (1532–1780), Bucure¸sti, 1997. Ghibu, Onisifor, Din istoria literaturii didactice române¸sti, Bucure¸sti, 1998. Grothusen, Klaus-Detlev (ed.), SüdosteuropaHandbuch, vol. 2: Rumänien, Göttingen, 1977. Iordan, Iorgu, Limba noastr˘a la radio, LimR 26 (1977), 95–98. Irimia, Dumitru, Structura stilistic˘a a limbii române contemporane, Bucure¸sti, 1986. Ludes, Peter, Einführung in die Medienwissenschaft. Entwicklungen und Theorien, Berlin, 1998. Manca¸s, Mihaela, Limbajul artistic românesc în secolul XX (1900–1950), Bucure¸sti, 1991. Modorcea, Grid, Actualitatea s¸ i filmul, Bucure¸sti, 1994.

1267

111. Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania Munteanu, Stefan ¸ / Târa, ¸ Vasile D., Istoria limbii române literare. Privire generala˘ , Bucure¸sti, 1983. Niculescu, Alexandru, Istoria limbii române, Udine, vol.1, 1988. NSRC Romania = Network Startup Ressource Center, Romania [1998 ss.]. (09. 03. 2001). Panaitescu, Petre P., Einführung in die Geschichte der rumänischen Kultur, Bukarest, 1977. Ra˘ duica˘ , Georgeta / R˘aduica˘ , Nicolin, Istoria presei române¸sti, Bucure¸sti, 1995. Rosetti, Alexandru / Cazacu, Boris / Onu, Liviu, Istoria limbii române literare. De la origini pân˘a la începutul secolului al XIX -lea, Bucure¸sti, 1971. Saramandu, Mihaela, Terminologia juridic-administrativa˘ româneasc˘a în perioada 1780–1850, Bucure¸sti, 1986. Simonescu, Dan / Bulu¸ta˘ , Gheorghe, Pagini din istoria c˘ar¸tii române¸sti, Bucure¸sti, 1981. Slama-Cazacu, Tatiana, Limba de lemn, RLit 24 (1991), 4 s. Stoian, Ion M., Dic¸tionar religios, Bucure¸sti, 1994. Tabarcea, Cezar, Televiziunea s¸ i limba româna˘ , Dilema 2 (1994), 14.

Tomescu, Mircea, Istoria c˘ar¸tii române¸sti de la începuturi pân˘a la 1918, Bucure¸sti, 1968. Tranca˘ , Dumitru / Marinescu, Ion, Über das Buch in Rumänien, Bukarest, 1968. Târa, ¸ Vasile, D., Despre fixarea s¸ i evolu¸tia normelor limbii române literare, LL 39 (1994), 8–13. Toiu, ¸ Constantin, Comedia limbajului, RLit 28 (1995), 12. Ursu, Nicolae A., Crearea stilului s¸ tiin¸tific, in: Rosetti, Alexandru (ed.), Studii de istoria limbii române literare. Secolul XIX , Bucure¸sti, 1969, 128–166. –, Cu privire la ‘momentul 1750’ în dezvoltarea limbii române literare, LimR 34/6 (1985), 520– 531. Vasiliu, Laura, Ghidul radiofonic de exprimare corecta˘ , LimR 42 (1993), 183 s. Vulpe, Magdalena, Fi¸se pentru un dic¸tionar al limbajului de lemn, LimR 41 (1992), 105–107. Zafiu, Rodica, Limba român˘a în Internet, RLit 32 (1999), 13.

Arthur Beyrer, Berlin

111. Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Italoromania 1. 2. 3.

8.

Il libro a stampa come medium Geografia del libro Il libro italiano tra repertori e produzione reale Il libro italiano in Svizzera Libri in latino, in volgare, da leggere, da ascoltare Il foglio volante e altre forme-libro a grande diffusione Le varietà scritte, la standardizzazione e la diffusione della scrittura Bibliografia

1.

Il libro a stampa come medium

4. 5. 6. 7.

Dal momento che il ruolo dei mass media veri e propri (dai giornali a Internet) o di fenomeni socioculturali analoghi, come la predicazione (Magli 1963; 21977; Cardona 1983, 55–75; Bianconi 1989; Alfieri 1994; Librandi 1997), è analizzato in altri articoli, cercherò di insistere qui su quel medium molto particolare che è, tra il XV e il XIX sec., il libro a stampa.

Tra gli anni ’60 e ’70 del ’400 l’arte di comporre i libri con i caratteri mobili si diffonde dalla Germania nel resto d’Europa e, particolarmente, in Italia. Per partecipare al nuovo commercio bastano un torchio, una cassa di caratteri, alcune risme di carta, un po’ di inchiostro tipografico e il lavoro di tre persone: un ‘compositore’, necessariamente alfabetizzato, e due adetti al torchio, che potrebbero essere analfabeti o quasi (Fahy 1988, 40–45; Harris 1998, 305–332, che ringrazio, una tantum, per i suoi suggerimenti). Una volta diviso il testo da riprodurre in unità di lavoro più piccole (le ‘forme’ tipografiche), la nuova tecnologia permette a una squadra come quella appena descritta di ‘tirarlo’ in centinaia di copie nello stesso tempo in cui un copista riesce a produrne una sola (sulle tirature: Nuovo 1998, 38–45; Richardson 1999, 21–24). Per stimolare il mercato, le effimere associazioni di artigiani e di capitalisti che si lanciano in questa nuova attività, fissano per i

1268

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

libri prodotti ‘artificialiter’ prezzi decisamente concorrenziali. Un libro a stampa arriva a costare dieci volte meno di un libro scritto a mano (Nuovo 1998, 118–124; Richardson 1999, 112–118). Possono così avvicinarsi al libro (già oggetto di lusso o status symbol) strati sociali tradizionalmente esclusi dalla lettura. Per questa ragione – tra l’epoca della televisione e delle chat-lines elettroniche e i tempi dei cantastorie, dei banditori, dei predicatori – il libro a stampa è, dopo la voce, il principale, se non l’unico, mezzo di comunicazione di massa dell’Europa d’antico regime. Di qui il suo influsso sulla standardizzazione dell’italiano e di altre lingue europee (distinguo con Lamuela, 1992, 18, e 1994, 114, tra codificazione, cioè fissazione di norme linguistiche, e standardizzazione, che è il processo sociale di diffusione delle norme). Di qui anche, nel lungo periodo (ancora nel 1861 i 4/5 degli italiani sono analfabeti), la sostituzione di un modello di comunicazione scritta fondato sull’oralità con un modello fondato sul binomio scrittura / lettura (Trifone 1993, 426).

2.

Geografia del libro

Di regola, la rapidità della diffusione della nuova invenzione è inversamente proporzionale alla lontananza dalla Germania. Inoltre, in un Europa a crescita demografica lenta – dove solo Napoli e Parigi contano più di 200.000 abitanti – città relativamente popolose attirano gli stampatori più dei borghi e dei villaggi. Il clamore suscitato dalla vendita all’asta (Christie’s, 23 novembre 1998) del frammento Parsons – una Passione di Cristo in volgare settentrionale (emiliano?), stampata con una tecnica tipografica arcaica – ci aiuta a prendere le distanze dal mito (sempre meno attraente) di una Subiaco culla della stampa italiana per iniziativa dei benedettini Sweynheym e Pannartz. La cronologia della produzione più antica è dunque: – Italia settentrionale(?), ante 1465(?): Passione di Cristo; – Subiaco, ante 30 settembre 1465: Cicerone, De oratore; – Subiaco, ante ottobre 1465: Donato; – Subiaco, 29 ottobre 1465: Lattanzio; – (Subiaco?), 12 giugno 1467: s. Agostino, De civitate Dei; – Roma, 1467: Cicerone, Epistolae ad familiares; – Roma, 1468: Lattanzio (e vari altri libri);



Venezia, ante 18 settembre 1469: Cicerone, Epistolae ad familiares. Ma è ovvio che questo scarno e disomogeneo elenco, dove pochi dati certi sono affogati in un mare di incognite, è inadeguato a descrivere una situazione certamente più varia. Ed è provato che i relativamente poco numerosi libri antichi notevoli per consistenza sopravvivono molto più dei libriccini scolastici o devozionali di poche carte (Harris 1993–94). L’unico ‘fatto’ che i libri superstiti del primo decennio permettono di stabilire con certezza è l’esplosione simultanea della produzione tipografica italiana nel triennio 1470–72: da Milano a Treviso, da Padova a Mantova, da Bologna a Jesi, da Foligno a Trevi a Napoli, che rimane, per diversi anni, il limite meridionale per la diffusione del libro (cf. gli ormai ‘classici’ volumi dedicati all’Italia nel Catalogue of Books printed in the XV th Century now in the British Museum). Venezia, avvantaggiata dalla sua rete commerciale nautica, a basso costo, diviene ben presto il centro di produzione più importante, con il 41 % della produzione incunabolistica (Sandal 1986, 251 s.) e il 61 % delle cinquecentine prodotte tra il 1501 e il 1575 (Quondam 1983, 584). Nel ’400 seguono, in ordine di importanza: Roma, Milano, Firenze, Bologna, Napoli, Pavia e Brescia (ma il 70 % dei ‘libri’ fiorentini prodotti nel ’400 è constituito da opuscoli al di sotto delle 52 carte, 320 su 767 sono ‘minutaglie’, cioè fascicoli tra le 2 e le 12 carte: Trovato 1998, 57–64). Nel ’500 Ferrara soppianta Pavia e, mentre Roma e Firenze accrescono il loro peso, Milano, Bologna e Brescia sembrano perdere significative quote di mercato (Quondam 1983, 584). Nella seconda metà del secolo l’arte tipografica viene introdotta anche in Sardegna, ad opera del vescovo di Bosa Nicolò Canelles (Loi Corvetto 1992, 894, con bibliografia). Un buon colpo d’occhio è offerto dalla Fig. 1 in Quondam (1983) (una carta d’Italia che evidenzia i «Luoghi di attività tipografica tra 1465 e 1600» desumibili dai fondi della British Library), ma si dovrà tener conto, con Harris (1995, XX s.), che le cinquecentine italiane della British Library, pur numerosisime, non possono valere come la «media» della produzione italiana, sono semmai «il risultato di una bibliofilia rivolta alla ricerca del libro raro, bello e prezioso». La situazione si modificherà, comunque, rapidamente. Da un’analisi delle edizioni del

111. Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania

’600 possedute dalla British Library «risulta netto il declino di Venezia» (Bartoli Langeli / Infelise 1992, 966). Tra i centri in fase espansiva, il più importante è Roma che nei primi 25 anni del secolo produce il 13,30 % (come nel venticinquennio precedente), ma nel periodo 1651–75 giunge al 25 % del totale. Inoltre, in un contesto di diffusione crescente dello stampato nella vita cittadina (bandi, bollette, fogli di avvisi, ecc.), il declino delle grandi case di origine cinquecentesca implica una trasformazione profonda della qualità della produzione italiana. Alla proliferazione di molte piccole stamperie che puntano al mercato locale, corrisponde un numero minore di grandi imprenditori insediati nei grandi centri e impegnati nel commercio internazionale. Il modello di sviluppo ‘veneziano quattrocentesco’, basato su ingenti capitali e in grado di competere con i grandi centri stranieri nella produzione di libri di qualità per il mercato internazionale (classici, Messali e Bibbie in latino), cede al più flessibile, ma marginale, modello ‘fiorentino’, incentrato sul libro popolare: che esige investimenti modesti ed è più adatto a un mercato in contrazione, di dimensioni forzatamente provinciali. Ancora nella seconda metà del ’700 gli almanacchi e i lunari popolari da pochi centesimi, destinati a un pubblico di alfabetizzazione recente (i ‘libri da risma’), sono una parte cospicua della produzione dei Remondini di Bassano, la più grande stamperia italiana del tempo (Infelise 1980): e perdono terreno solo nella Milano del primo ’800, dove, per la prima volta da secoli, si avverte una significativa concentrazione di opere costose, spia di «una trasformazione capitalistica del mercato editoriale» (Berengo 1980, 176 s.).

3.

Il libro italiano tra repertori e produzione reale

Non occorre dire che per poter studiare (da qualsiasi punto di vista, incluso quello storico-linguistico) i libri del passato è prima indispensabile localizzarli. Ora, nonostante un elevato tasso di dispersione caratterizzi i libri di maggior successo (intere tirature di testi scolastici elementari o di libri di intrattenimento ‘consumati’ avidamente e stampati in continuazione, come i cosiddetti Donatelli o l’Innamoramento di Orlando del Boiardo, sono andate perdute), l’insieme dei libri a stampa quattro-, cinque-, sei-, sette-, ottocenteschi prodotti in Italia e giunti fino

1269

a noi costituisce una documentazione sterminata, dispersa in numerosissime biblioteche pubbliche e private e la cui stessa consistenza non è facilmente determinabile. Gilmont (1992, 347 s.) ritiene che il numero di 27.000 incunaboli (cioè libri a stampa prodotti prima del 1501), costituisca un’approssimazione accettabile (anche se per difetto) alla produzione complessiva europea e che le edizioni europee del ’500 non possano essere state meno di 350.000. A giudizio dello stesso studioso (ib., 348–355), gli incunaboli italiani dovrebbero essere almeno 8.217 (il 40 % del totale), mentre un sondaggio a campione condotto su alcuni fascicoli dell’Index Aureliensis gli fa pensare che l’apporto delle cinquecentine italiane non sia inferiore al 25 % (si tratterebbe di almeno 87.500 edizioni). Si tratta di cifre inquietanti, dal momento che la popolazione italiana all’inizio del ’500 era composta da una decina di milioni di persone con un tasso di analfabetismo certamente superiore all’80 %, e che – ipotizzando una ‘tiratura’ media di 300 copie, più quattro- che cinquecentesca – si ottiene per il solo XVI sec. un totale minimo (certo astratto e puramente indicativo) di oltre 26 millioni di libri. Ma specialisti della produzione tipografica italiana come Sandal (1986, 251 s.) e Fahy (1980, 58–61) erano già arrivati, su basi diverse, a ipotizzare valutazioni dello stesso ordine di grandezza: rispettivamente 12.000 incunaboli italiani, pari al 45 % della produzione europea superstite, e 72.000 cinquecentine italiane. Va ribadito d’altra parte che la produzione reale di una merce così fragile doveva essere significativamente superiore al numero delle edizioni giunte sino a noi. Sviluppi tecnologici recentissimi legati all’informatica e alla multimedialità hanno consentito di avviare e in qualche caso di portare a termine ambiziosi progetti di catalogazione e descrizione bibliografica, a integrazione degli ancora utili repertori cartacei. Premesso che, come è facile intuire, la produzione libraria mondiale tende a crescere in progressione geometrica ed è nozione comune che i libri stampati dal 1945 a oggi superano (e di molto) l’intera produzione precedente, la situazione è sempre meno favorevole per gli studiosi man mano che dal ’400 si ‘scende’ verso i giorni nostri. Per l’intera produzione quattrocentesca occidentale è fondamentale e molto affidabile il dischetto dell’Illustrated Incunable Short-title Catalogue on Cd-ROM (IISTC ). Per il ’500

1270

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

italiano, ai cataloghi delle grandi collezioni britanniche, francesi ecc., al non sempre attendibile tentativo di catalogo complessivo dell’Index Aureliensis e a un ingente numero di cataloghi di singole biblioteche (elenchi in Harris 1995 e in Zappella 1999) si affiancano i primi quattro volumi delle Edizioni italiane del XVI secolo. Censimento nazionale (EDIT 16). In linea di principio, sia Davies (1997) sia EDIT 16 (ora anche in rete) consentono di localizzare tutti gli esemplari superstiti di una data edizione conservati in biblioteche pubbliche. Campioni parziali, ma ampi, della produzione seicentesca, dall’ottica rispettivamente delle biblioteche pubbliche francesi e della eccezionalmente ricca raccolta della British Library, sono ricavabili da Michel / Michel (1967–84, 8 vol.) e dal Catalogue of Seventeenth Century Italian Books in the British Library, 3 vol. Un’analoga serie di volumi relativi ai libri italiani settecenteschi della stessa British Library è in preparazione. Per il sec. XIX soccorre, pur con le lacune e gli errori che è lecito attendersi in opere monumentali (cf. Carpané 1992), il Catalogo dei libri italiani dell’Ottocento (CLIO, 19 vol.). E un notevole progetto di censimento della narrativa ottocentesca è descritto in Moloney / Ania (1997).

4.

Il libro italiano in Svizzera

Un buon quadro di insieme della produzione in volgare della Svizzera italiana (o Lombardia svizzera) dal 1747 al 1900 si può ricavare da Edizioni ticinesi (1961, con ampia bibliografia; la possibilità di un parziale controllo incrociato è consentita da CLIO, vol. 19, 16125, che elenca, ordinate per località, le tipografie ottocentesche del Canton Ticino). Il centro più importante è ovviamente Lugano, seguito da Bellinzona, Locarno, Capolago e Mendrisio (Ascona, Chiavasso e San Biagio hanno una tradizione più modesta). A tutt’oggi non esiste invece un catalogo unificato a stampa della produzione tipografica dell’attuale Svizzera dalle Origini al ’700. I cataloghi di incunaboli e gli Short-title catalogues della British Library registrano il materiale della Svizzera tedesca e delle altre «German-speaking countries» tra i libri tedeschi, quelli della «French-speaking Switzerland» tra i libri francesi e quelli del Ticino tra i libri italiani. È comunque opportuno integrare i lavori specifici fin qui disponibili (per es. Gaullieur

1855; Motta 1882; Agliti 1988; Sopranzi 1993, Pozzi / Pedroia 1996; Barelli 1998) con qualcuno dei cataloghi appena menzionati. Una scorsa agli indici dello Short-title catalogue of Books printed in Italy (1465–1600) invoglia ad azzardare che – prima della frattura pienocinquecentesca tra la Chiesa di Roma e i seguaci dei grandi riformatori, Lutero e Calvino – un tipografo ‘svizzero’ non avesse una particolare convenienza a stampare libri in italiano. Condizioni diverse si avvertono dopo la fuga in varie località dell’odierna Svizzera di riformatori italiani come il predicatore Bernardino Ochino e gli umanisti Celio Secondo Curione e Francesco Negri, che aprono una copiosa serie di esuli ‘religionis causa’ (basti ricordare i nomi di Lodovico Castelvetro o Giordano Bruno). Se è vero che, inizialmente, le nuove opinioni religiose sono diffuse mediante la stampa «anche nei paesi in cui il potere resta fedele alla Chiesa tradizionale» e «piccoli libri devozionali presentano i temi luterani evitando ogni aggressività», dopo il 1540 il rischio sembra eccessivo: e «una rete di rivenditori ambulanti si attiva a partire dai Paesi vicini – Ginevra, Strasburgo, Emden» (Gilmont 1995, 246). Un ulteriore incentivo a stampare oltre confine libri destinati al mercato italiano (spesso con indicazioni tipografiche ingannevoli) viene dalle sempre più severe disposizioni in materia introdotte dalla censura ecclesiastica nel corso degli anni Quaranta e in particolare dall’istituzione dell’Inquisizione romana (21 luglio 1542). Specialmente nel tardo XVI e nel XVII sec. la storia della produzione di libri italiani nei centri svizzeri passati alla Riforma è legata a doppio filo al tentativo di aggirare la censura ‘romana’ (Rotondò 1973; Gilmont 1995, 247 s.; Fragnito 1997; Infelise 1999). A Ginevra, e anche a Basilea o a Zurigo o a Poschiavo, nei Grigioni (ma non nella cattolicissima Lombardia svizzera), si stamperanno, tra l’altro, varie opere dell’Ochino (dal 1543) e poi del Valdès, del Curione, del Negri, del Vergerio assieme a volgarizzamenti di scritti di Calvino o di Bibbie diciamo pure calviniste, come quella edita dal Durone nel 1562 (sui primati della tipografia di Poschiavo – avvio nel 1547, cioè due secoli prima di Lugano e un secolo prima di altre città dei Grigioni; pubblicazione nel 1552 del primo testo a stampa in romancio –, Lurati 1992, 153 s.). E le tipografie transalpine daranno alle stampe, oltre agli scritti degli esuli, anche ‘classici’ proibi-

111. Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania

ti come Machiavelli (tipiche le edizioni cosiddette Testine dei suoi Opera omnia, seicentesche, ma con la data falsa Ginevra 1550, ad anticipare l’Indice di Paolo IV; cf. Bonnant 1965). Per quanto riguarda il ’700–’800, premesso che una parte cospicua della produzione ticinese è «strettamente locale o al più elvetico-ticinese» (e rilevante dunque solo per la storia dell’italiano scritto documentario), una nuova, forte spinta centrifuga, in qualche modo simile a quella della pubblicistica «religiosa» del Cinque-Seicento, si verificò nel corso del XIX sec., quando – dietro la spinta di «uomini venuti dal di fuori» – il Ticino divenne una roccaforte del liberalismo e gli italiani esuli per ragioni politiche – sfuggiti alla Restaurazione prima, alla repressione dei moti risorgimentali poi – diedero vita ad una stagione tipografica e culturale irripetibile (si pensi solo alle vicende editoriali di tanti scritti di Foscolo o di Mazzini). Di conseguenza, quasi risolta, nel 1860, «la causa dell’indipendenza italiana, mancarono all’editoria ticinese le ragioni di quella che fu fino ad allora una missione» (Edizioni ticinesi 1961, 11 s.).

5.

Libri in latino, in volgare, da leggere, da ascoltare

La relativa omogeneità di trattamento che la produzione letteraria, in qualsiasi lingua, subisce all’interno delle officine tipografiche (regolarizzazioni nell’interpunzione, revisioni ortografiche, migliorie testuali, produzione di indici e annotazioni) non esclude l’esistenza di opposizioni linguistiche nette (per cominciare: latino vs. volgare), che riflettono altrettanto nette polarizzazioni di ‘ceto’ (se si preferisce, di classe) tra i lettori. Come è ben noto, il latino rimane a lungo l’unica lingua dell’alta cultura (docenti universitari, medici, giuristi, teologi, ‘umanisti’) e la lingua nella quale si impara a leggere. Di conseguenza, i libri italiani del ’400 in qualche varietà di italiano censiti nei repertori di incunaboli oscillano tra il 16 % e il 20 % (bibliografia in Trovato 1994, 23). Una rassegna intelligente e informata dell’importanza del latino nei diversi ‘dominii’ (da integrare con i manuali di Tavoni 1992; Trovato 1994; Marazzini 1993; Matarrese 1993) è offerta da uno storico attento agli sviluppi della sociolinguistica, Burke (1990, 33–61). I grafici allestiti da Marazzini (1993, 32–37) per il cinquantennio 1550–99 suggeriscono

1271

d’altra parte una crescente, inarrestabile diffusione del libro in volgare già nel corso del ’500. Rilanciando, con qualche aggiustamento, un modello elaborato negli anni ’30 dall’antropologo Robert Redfield, lo stesso Burke (1980, 31) avverte: «Il divario culturale veramente decisivo nell’Europa preindustriale era quello tra la maggioranza delle persone per le quali la cultura popolare era l’unica cultura e la minoranza di coloro che, pur avendo accesso alla grande tradizione [la cultura delle scuole e delle università, in opposizione alla cosiddetta piccola tradizione; P. T.], partecipavano tuttavia anche alla piccola come a una seconda cultura. Questi ultimi vivevano una vita, per così dire anfibia, avevano una doppia cultura ed erano bilingui: laddove la maggioranza della gente non parlava altro che il dialetto locale, l’elite parlava o scriveva latino o una forma letteraria del vernacolo, conservando tuttavia la capacità di esprimersi in dialetto […]. Una moderna analogia è rappresentata oggi dalla condizione dei componenti dell’elite di lingua inglese della Nigeria, ai quali l’educazione di stampo occidentalizzante non impedisce di partecipare alla propria cultura tribale tradizionale».

Del tutto analogamente, la regolarità con cui le elites quattrocentesche ricorrevano al volgare scritto solo in particolari situazioni comunicative (per es. leggi e bandi, testi di propaganda politica, ecc., ma non discussioni filosofico-scientifiche), ha invogliato gli storici della lingua a ricorrere alla nozione di diglossia (nel senso di Ferguson 1959). Naturalmente, neanche la più iniqua delle società storiche è riuscita a impedire la trasmissione e lo scambio di nozioni e modelli culturali dall’alto in basso, come dimostra per es. la plurisecolare fortuna popolare di opere raffinatissime come il Furioso o la Gerusalemme Liberata, ma anche dal basso in alto, come prova l’interesse dell’elite cinquesettecentesca per i pronostici o per i libri di ‘segreti’. Per non fare che un solo esempio, la cultura attardata di Don Pippino (un nipotino settecentesco di Don Ferrante, che si crede un intellettuale, ma legge solo lunari, vecchie raccolte di giornali e romanzi cavallereschi) è ridicolizzata nella goldoniana Donna sola (II 6): «Aspettate: due tomi avrò del Caloandro / averò quasi tutta la Vita d’Alessandro, / Paris e Vienna certo, i Reali di Franza, / il Guerrino meschino, le Femmine all’usanza, / dieci o dodeci tomi del Giornale olandese, / ho sedici commedie tradotte dal francese / […] / una serie perfetta di trentadue Lu-

1272

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

nari; / in specie un Almanacco ch’è il più sicuro e dotto, / e un libro per trovare i numeri del lotto».

sta Andrea da Barberino (prima ed. nota: Modena, 1491), Infelise osserva che

(L’avvio di una discussione della ‘letteratura’ sui dislivelli culturali nelle società occidentali in Ginzburg, 1976, XI –XXV e passim, che polemizza a ragione contro l’immagine «stereotipata o dolciastra di cultura popolare»). Nel suo ricchissimo libro sulla cultura popolare Burke (1980, 63 s.) non manca di integrare il modello di Redfield osservando che, «a metà strada fra la grande tradizione e la piccola», c’era, nell’Europa moderna, un gruppo sociale che «fungeva da intermediario». (In ambito diverso, più familiare ai lettori di questo volume, l’importanza di gruppi sociali con questa funzione nella diffusione del cambiamento linguistico è dimostrata da lavori di sociolinguistica come Labov 1977, specialmente 121–158). Si può forse precisare che, nel caso in esame, questo gruppo intermedio tra i ranghi ridotti delle classi dirigenti e le masse degli analfabeti si sviluppa soprattutto a partire dal secondo ’400, a seguito del lento, ma inarrestabile, processo di laicizzazione della cultura avviatosi nell’Italia due-trecentesca. Ne fanno parte alfabetizzati dal profilo professionale assai vario (artigiani, venditori ambulanti, mugnai, tessitori, ma anche musicisti pratici, pittori e architetti) che sanno leggere, scrivere e far di conto, ma non capiscono il latino (‘illitterati’, ‘nescientes litteras’, ‘sanza lettere’), dai fornitori (facchini, caciai, contabili) di Maddalena Pizzicarola (Petrucci 1978) al mugnaio eterodosso Domenico Scandella, più noto come Menocchio (Ginzburg 1976), fino a Leonardo da Vinci o a Tiziano (Dionisotti 1962; Ginzburg 1986, 133– 157; sul tema di fondo dell’aumento della scolarizzazione, per cui, in pochi secoli, si passa dall’ «alfabetismo dello scriba» tipico dell’Italia altomedioevale a quello «dell’artigiano» tipico della prima età moderna e da questo all’alfabetismo di massa: Graff 1986; Bartoli Langeli / Toscani 1991; Cavallo / Chartier 1995). Per quanto riguarda poi l’inventario dei libri ‘popolari’, come ammonisce Chartier, i titoli dei libri sono spesso gli stessi per tutte le classi di lettori: quello che cambia è il modo di presentarli (da parte degli editori) e il modo di comprenderli e utilizzarli (da parte dei lettori). Accennando alle vicende editoriali di uno dei ‘libri de bataglia’ in prosa più fortunati, i Reali di Francia del trecenti-

«la tipologia esterna del libro rimase almeno tra fine ’500 ed ’800, sempre la medesima: formato in 8° piccolo, composizione molto fitta, un’unica illustrazione, ricavata da un’incisione su legno piuttosto rozza, nella pagina di apertura; una copertina editoriale di cartone, spesso di quello stesso colore azzurro carta da zucchero che caratterizzava le analoghe produzioni francesi di Troyes» (in: Bartoli Langeli / Infelise 1992, 961).

In altre parole, i libri ‘popolari’ (chapbooks inglesi, Bibliothèque Bleue ecc.) non sono necessariamente libri nuovi o inediti, ma ricevono «nuove forme», che li mettono alla portata di un pubblico con modalità di lettura specifiche: il quale «esige sequenze brevi, separate le une dalle altre, chiuse su se stesse; richiede l’ausilio dell’immagine che, anche se di reimpiego, consente di indicare o di memorizzare il senso; richiede la ripetizione piuttosto che l’invenzione»,

donde la tendenza dei produttori a presentare i libri in classi di testi ad alta «coesione» reciproca: romanzi di cavalleria, fiabe, opere religiose e via dicendo (Chartier 1995, 329– 335). E si potrebbero aggiungere altri tratti, tipici in seguito anche della paraletteratura ottonovecentesca, come la ripetività, per cui «uno o più personaggi possono essere protagonisti di storie diverse», la serialità delle storie, la prevedibilità degli svolgimenti (Bordoni / Fossati 1985, 60). È comunque necessario «prendere le distanze» rispetto alla situazione odierna: «nel XVI secolo [in Italia, ancora alla metà del ’700; P. T.], la novità del libro consiste nella sua moltiplicazione in un mondo in cui i rapporti sono essenzialmente orali. L’informazione circola in realtà attraverso altri canali: le voci che alimentano i dibattiti pubblici e privati, i proclami dei banditori pubblici, l’imbonimento dei venditori ambulanti, i sermoni, il teatro […], il canto da strada e anche la lettura pubblica» (Gilmont 1995, 257).

Tanto che, parafrasando la nota griglia concettuale di Nencioni (1976; il parlatoparlato, il parlato-scritto, il parlato-recitato), Trifone ha potuto osservare: «La stampa conferisce una nuova potente capacità d’irradiazione non solo allo scritto-scritto, ma anche allo scritto-parlato, cioè letto in pubblico a voce alta, e allo scritto recitato, cioè memorizzato dagli attori e rivissuto nella rappresentazione scenica» (1993, 441).

111. Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania

6.

Il foglio volante e altre forme-libro a grande diffusione

Fondare una ricostruzione della cultura scritta di antico regime sui volumi dei classici, dei teologi, degli storici o degli stessi autori esemplari della letteratura volgare, da Dante al Tasso, ben conservati dalle nostre biblioteche, «sarebbe come immaginare le città antiche gremite solo di marmi e di bronzi» (Cardona 1983, 71). In realtà, come si è anticipato, una parte cospicua dell’attività tipografica consisteva nella produzione di materiali di costo modesto e di larga diffusione. Ora, ribadito che i quasi cinque secoli sfiorati dalla presente rassegna sono caratterizzati, pur con notevoli squilibri tra regione e regione, da una crescente diffusione dell’alfabetizzazione e da un aumento della produzione tipografica europea, i settori più tipici della produzione di massa italiana possono essere così schematizzati: (a) tra il ’400 e il ’600, va ricordata soprattutto la produzione dei fogli volanti; (b) nel ’700, i periodici (e specialmente le gazzette urbane) e gli almanacchi; (c) alla fine del secolo (in netto ritardo rispetto all’Inghilterra, alla Francia, ai paesi di lingua tedesca), il romanzo borghese, prevalentemente in traduzione. La formula fogli volanti (in antico, semplicemente fogli, fogli in stampa, sp. pliegos sueltos, ted. Flugschriften) individua un insieme composito all’interno del quale solo con qualche forzatura potremmo distinguere tra i testi di intrattenimento (cantari, frottole, rime di vario genere), quelli di utilità ‘pratica’ (abecedari, almanacchi, incantesimi o preghiere, profezie, pronostici) e quelli di informazione (avvisi a stampa, «nove»: a loro volta spesso in versi). Come sintetizza Cardona (1983, 71), «si tratta di prodotti caratterizzati dal basso numero di pagine (a volte addirittura un unico foglio), dalla presenza frequente di incisioni xilografate, a volte dalla scelta stessa dei caratteri (il gotico rimane molto più a lungo in queste produzioni che in quelle di pregio) e comunque dall’impostazione tipografica e dal taglio dei titoli (che negli avvisi a stampa precorre i moderni moduli giornalistici […]. Il materiale veniva diffuso nelle città da strilloni, dai venditori di ‘nove e avisi’ (nel caso degli avvisi a stampa) o dai cartolai e da piccoli commercianti in genere; nei paesi, nelle fiere e nei mercati erano venduti invece dai colporteurs, i merciai ambulanti portatori di merci di piccolo valore commerciale ma di grande pregio pratico perché non prodotte dall’economia contadina».

1273

Come si sa, una particolare attenzione al ruolo di questo tipo di mass-media nel mondo tedesco è stata prestata dalla storiografia transalpina (per la Germania, ricorderò Köhler 1982, e il catalogo di Ecker 1981; per la Francia e l’Inghilterra, Chartier 1995). Per l’Italia, manca ancora un censimento complessivo, anche se disponiamo di vari studi o cataloghi tematici o dedicati a singole biblioteche. Alla bibliografia delle cinque-seicentine profane conservate alla Nazionale di Firenze di Angeleri (1953) corrisponde ad es. – per le stampe popolari religiose della Vaticana, dell’Alessandrina, dell’Estense – Baldacchini (1980). Orienta sui testi di propaganda religiosa della Firenze savonaroliana Turelli (1985). Per i poemetti bellici in ottave disponiamo dell’ampia raccolta di anastatiche di Beer / Ivaldi (1988). Per gli avvisi a stampa romani del ’500 e ’600, delle bibliografie di Bulgarelli (1967) e di Bulgarelli / Bulgarelli (1988). Una acuta apertura di inchiesta sugli opuscoli cinquecenteschi di propaganda riformata è in Niccoli (1987). Infine, dopo la buona partenza di Trifone (1993, 438–441), un ampio studio di insieme, attento alle implicazioni linguistiche del ‘genere’, fondato su un ampio corpus di opuscoli e corredato da una ricca bibliografia, è stato condotto da Wilhelm (1996; il corpus è discusso alle pp. 520–543). A parte sta la produzione a stampa di leggi e bandi, più sorvegliata sul piano della qualità tipografica, anche se prossima ai libri popolari per consistenza e formato (un eccellente catalogo del materiale fiorentino cinquecentesco conservato alla Nazionale di Firenze è stato allestito da Bertoli 1992). Dopo i primi sviluppi della stampa periodica, nel ’500–’600, i giornali (periodici letterari, ma anche ‘gazzette’ urbane) assumono, nel ’700, un peso e una funzione crescenti, all’incrocio tra l’informazione, il tic e il rituale mondano (Berengo 1962; Castronovo / Tranfaglia 1976; Berengo 1980, 203–255; Bartoli Langeli / Infelise 1992, 969). Decisivo l’esempio dei paesi più evoluti, da cui i giornali vengono importati, tradotti e imitati: come confermano, tra l’altro, le commedie del solito attentissimo Goldini. Nella Scozzese I , 1), per es., Fabrizio rifornisce di giornali appena arrivati Monsieur La Cloche: « ».

1274

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Gli articoli sul commercio e sulle scoperte scientifiche, dalla fisica alla meteorologia, diffondono rapidamente le nuove terminologie in una ampia cerchia di alfabetizzati. Come nota Dardi (1992, 89), la conseguenza più evidente di questa inusitata velocità della circolazione delle idee e delle notizie «è la sincronia, talora stupefacente, con cui neologismi ed europeismi compaiono nelle varie lingue di cultura» (per altre indicazioni sulla lingua dei giornali: Matarrese 1993, 41–44; 190–203; Masini 1994). Alla fine del secolo osservatori privilegiati come il libraio svizzero Johann Georg Heinzmann o il sacerdote tedesco Johan Rudolf Gottlieb Beyer denunciano indipendentemente i sintomi di una nuova malattia sociale tipica delle città tedesche e francesi e definibile come bibliofagia, furore della lettura. Nel giro di pochi decenni (1765–1800) i cataloghi della fiera di Lipsia triplicano la loro offerta, da 1.384 a 3.906 titoli. Nello stesso periodo la presenza dei libri in latino si riduce drasticamente: dal 27,7 % nel 1740 al 3,97 % nel 1800. E muta, nello stesso senso, la gerarchia degli argomenti trattati: «la letteratura amena, che nel 1740 costituiva alla fiera appena il 6 % dell’offerta, sali nel 1770 al 16,5 % e entro il 1800 al 21,45 %, raggiungendo cosi il primo posto fra le tematiche rappresentate. Questa crescita era dovuta in massima parte al romanzo» (Wittmann 1995, 358 s.; ma cf. anche il classico Watt 1957).

Nei paesi più evoluti e specialmente fra il pubblico giovanile e femminile, si realizza insomma una vera e propria «rivoluzione della lettura» (Engelsing 1970), che sostituisce alla lettura intensiva di un canone consolidato di testi spesso ripercorsi (innanzi tutto, la Bibbia) modalità differenti, mirate al consumo individuale di materiali svariati, per informazione e per divertimento, simili alle nostre. Naturalmente, la situazione italiana non è paragonabile – né per ampiezza del mercato né per tasso di alfabetizzazione né per percentuali dei generi più venduti – a quella dei paesi di lingua francese e tedesca. E tuttavia è ragionevole ritenere che un libro di successo di Pietro Chiari o di Antonio Piazza, i più fortunati romanzieri italiani del tempo, vendesse tra le 4.500 e le 8.000 copie. Se poi si mira alla circolazione complessiva dei romanzi di Chiari da metà ’700 ai primi dell’’800, la loro presenza totale sul mercato è stata quantificata in ca. 200.000 copie (Antonelli 1996, 34–36, utile anche per l’analisi

linguistica dei testi). Quel Werther in formato ridotto che sono le Ultime lettere di Jacopo Ortis (prima ed. completa: 1802) conosce, nel solo 1802, una decina di riedizioni e contraffazioni e un’altra ventina di edizioni si susseguono nel solo periodo 1807–25 (Foscolo 1970, XLII ss.), inondando l’Italia di almeno 30.000 copie del romanzo. Non occorre aggiungere che, come succede anche oggi, il numero dei lettori era fatalmente superiore al numero delle copie vendute, anche se non è possibile indicare un attendibile moltiplicatore di lettura (cioè il numero medio dei lettori di ciascuna copia).

7.

Le varietà scritte, la standardizzazione e la diffusione della scrittura

Sul piano più propriamente linguistico, l’opposizione latino-volgare implica, anche nella tipografia di fine Quattrocento-primo Cinquecento, un diverso rapporto con le unità complesse del discorso scritto. Infatti, mentre la scrittura libraria latina tende fin dai sec. XI –XII a marcare la separazione tra le parole, favorendo una lettura mentale, visiva, la scrittura di un testo volgare è fondata eminentemente sull’ascolto. Mentre il latino era prevalentemente una lingua letta, astratta, pensata, i testi volgari, eminentemente parlati, erano formati da unità di emissione e non da singole parole. A differenza degli specialisti un copista non specializzato, capace di scrivere solo in volgare, «capisce davvero cosa deve scrivere ascoltando la propria lettura o la lettura di un dettatore; e ritraduce in lettere e parole ciò che ha pronunciato, o sentito pronunciare» (Bartoli Langeli / Infelise 1992, 946).

Altrettanto efficace l’analisi di Cardona (1983, 70), secondo il quale la scriptio continua dei manoscritti in volgare offre «un nastro continuo di simboli che deve essere convertito in un corrispondente nastro di suoni; questi, a loro volta scomposti, daranno luogo all’effettiva comprensione» (sul problema, anche Saenger 1995).

Di qui, il peso dei gruppi grafici e dei fenomeni fonosintattici nella tradizione scritta italiana almeno fino alla generazione di Pietro Bembo, che scrive, per es., glihuomini, dalloro, dallor (dedicatoria delle Prose, ed. Venezia, 1525; nell’ed. 1538, glihuomini, ma da loro, da lor).

111. Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania

Nel complesso la prassi dei migliori editori argina però, già alla fine del ’400, la tendenza a privilegiare la catena acustica, o meglio fonosintattica, del volgare. Capitale, al riguardo, l’applicazione al volgare di punteggiatura e segni diacritici escogitati per il latino o per il greco: gli accenti, le virgole e i punti e virgola alla moderna e soprattutto gli apostrofi, che permettevano, ad un tempo, di rispettare il continuum sonoro e di facilitare ai lettori il riconoscimento dei confini tra una parola e l’altra. Il complesso dei nuovi segni di interpunzione, messo a punto dal Bembo non ancora trentenne, fu introdotto in blocco nelle innovative edizioni in corsivo e in formato tascabile realizzate a Venezia dal grande tipografo-editore Aldo a partire dal Petrarca del 1501; e rimase per qualche lustro una peculiarità delle edizioni in corsivo, riservate a una ristretta elite di alfabetizzati abbienti. Solo a partire dagli anni ’30 del ’500 i nuovi segni paragrafematici si diffusero nelle casse tipografiche di caratteri romani e la loro inclusione tra i caratteri gotici (con cui si componevano di preferenza i fogli volanti e gli altri libri ‘popolari’) fu ancora più tarda. In altre parole: l’esigenza di una interpunzione corretta e diffusa, che noi associamo biunivocamente alla stampa, fu per molto tempo una caratteristica esclusiva delle più rigorose imitazioni del corsivo aldino, una scelta editoriale indirizzata agli strati sociali più alti (un quadro d’insieme sull’interpunzione in Occidente in Parkes 1992; indicazioni sulla formazione del sistema moderno e sulla sua diffusione nelle casse tipografiche italiane in Castellani 1995 e Trovato 1992 = Trovato 1998, 197–216). Per quanto è della fonomorfologia, della sintassi e del lessico, fin dagli ultimi decenni del ’400 il passaggio di un testo letterario in tipografia tende a depurare i testi dei localismi più vistosi. La diacronia del cambiamento può essere descritta dal seguente schema, in cui si distinguono tre periodi: «un periodo iniziale dai primi incunaboli alla fine del secolo XV caratterizzato […] da una pluralità di orientamenti linguistici variamente latineggianti che convivono con un filone di precoce toscanismo linguistico. Un secondo periodo (1501–1550 ca.), di progressiva diffusione della norma toscana, che viene applicata in qualche caso anche a testi non letterari […]. Un terzo periodo, nel quale si assiste a una proliferazione dei sussidi [glossari, biografie, note testuali ecc.; P. T.] e a revisioni ortografiche puntigliose su testi già saldamente conformi allo standard vigente» (Trovato 1991, 304; da integrare con Stussi 1993; Richardson 1994; Trovato 1998).

1275

La principale eccezione, almeno dal pieno ’500, è costituita dal pluringuismo della commedia o, più in generale, dalla «letteratura dialettale riflessa» (Croce 1927), cioè la produzione dialettale consapevole di scrittori raffinati che contrappongono a fini artistici il dialetto più o meno stilizzato di una piccola patria al codice comune dell’italiano letterario (nel ’500, Ruzante, l’anonimo autore della Vieniexiana, Alione, Calmo, Giancarli; nel Seicento, Basile, Maggi, la Commedia dell’Arte ecc.). A prescindere dal caso dei grandi scrittori ‘dialettali’, gli stampatori devono tener conto (per ovvi motivi economici) delle caratteristiche e delle esigenze linguistiche del loro ‘mercato’. Per fare solo un esempio: gli editori tardoquattrocenteschi che ristampano al Nord le Novelle del meridionale Masuccio – stese in un impasto che guardava insieme al fiorentino Boccaccio, al latino umanistico e alla lingua ‘comune’ della corte aragonese – sostituiscono la poco comprensibile parola centromeridionale zio con l’allora corrente sinonimo settentrionale barba. Questa reattività dei primi stampatori a elementi testuali poco comprensibili, fino a realizzare un diasistema tra la lingua dell’autore (o dell’esemplare) e la lingua del mercato di riferimento, ricorda la prassi dei copisti medioevali, disinvoltamente inclini a ‘riscrivere’ linguisticamente i testi che copiano (Folena 1969, 205 s.; Segre 1979). E tuttavia, nel giro di pochi decenni, la lingua ‘cortigiana’, cioè la duttile e prestigiosa miscela linguistica impiegata, non senza variazioni regionali, dalle classi dirigenti tardoquattrocentesche e primocinquecentesche (da Boiardo al Collenuccio, da Masuccio al Castiglione) per la produzione letteraria e le situazioni comunicative formali scade, per dirla con l’Ariosto del terzo Furioso, a «volgar uso tetro» (un inquadramento delle discussioni sulla lingua ‘cortigiana’: Trovato 1994, 96– 110; Drusi 1995; Giovanardi 1998). Nel pieno ’500, come si è accennato, la tipografia non si limiterà al conguaglio su base locale, sia pure larga e interregionale, o all’introduzione di grafemi e lessico latineggianti, ma svolgerà una funzione di standardizzazione sulla base del toscano letterario, sulla scia del culto classicistico per i grandi scrittori del ’300 prima e delle esplicite prese di posizioni di grammatici e teorici come Fortunio e Bembo poi (Trovato 1991; Richardson 1994; Trovato 1998). Il cambiamento è talmente netto da can-

1276

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

cellare, in larga misura, la stessa memoria delle soluzioni tardoquattrocentesche (i correlati ideologici del fenomeno sono descritti da Mazzacurati 1985, 15–64). Ora, come è stato osservato, «nessuna società dotata di un certo grado di sviluppo è al suo interno del tutto omogenea; il mutamento non è dunque la perdita di una omogeneità originaria ma lo spostamento di antichi equilibri e la formazione di nuovi […]. La storia anche (ma non solo) linguistica della Romània ci si presenta come un succedersi di ristrutturazioni […], secondo un gioco complesso che nulla ha a che fare con l’anarchia. La campagna fa i conti con la città, i colti con gli incolti, i poveri con i ricchi, i latini (e poi romanzi) con gli alloglotti, e così via, in un mobile intersecarsi di rapporti e di condizionamenti» (Vàrvaro 1984, 115).

Modelli di questo genere, che prevedono giochi complessi, ma non anarchici, sequenze di ristrutturazioni, formazioni di nuovi equilibri, possono aiutarci a capire le alterne vicende della lingua ‘cortigiana’ e del fiorentino letterario meglio del vecchio armamentario organicistico fatto di lingue che nascono, crescono e muoiono. Con un minimo di cautele (essenzialmente: ipotizzando una ‘tenuta’ del modello maggiore per il centronord piuttosto che per il meridione, le isole e, più in generale, le zone di confine; e maggiore per i centri urbani grandi e medi piuttosto che per i paesini o le campagne), proporrei lo schema che segue, già avanzato da Trovato (1999, 78–80): (a) Nel ’200, nel ’300 e nel primo ’400, in un contesto generale di alfabetizzazione poco diffusa, la varietà scritta e parlata alta (A) era di regola il latino e le varietà media (M) e bassa (B) erano parlate locali più o meno depurate dei tratti municipali (al punto che: (1) la scelta di Dante di scrivere il poema sacro nella lingua del volgo sembrava discutibile a molti letterati; (2) come si è anticipato, studiosi dei nostri tempi hanno proposto di descrivere la situazione trequattrocentesca in termini di diglossia). (b) Alla fine del ’400 e nel primissimo ’500 il tipo di conguaglio interregionale in cui convergevano latino e dialetto italianizzato – la lingua cortigiana / comune / italiana – assurge, in moltissime situazioni, al rango di varietà (A) e una crescente diffusione di forme elementari di alfabetizzazione consente di segnalare anche varietà scritte (M) o (B) fortemente dialettali o meglio municipali. (c) Negli anni ’20 del ’500 la situazione è ancora diversa; i figli della classe dirigente e

(con prevedibili eccessi di zelo e ipercorrettismi) di parte della classe media delle città maggiori, formatisi sulle edizioni aldine e sui testi di avanguardia del Bembo e del Sannazaro, iniziano a servirsi per la produzione letteraria (a Roma, anche per la conversazione colta) del fiorentino letterario trecentesco, proposto all’imitazione e all’ammirazione nelle grammatiche e nei vocabolari. Esempi di contrapposizione generazionale e del ruolo svolto dai giovani – centrale in molti cambiamenti linguistici – nelle prese di posizione del ‘vecchio’ Antonio da Canal e dell’Equicola contro i nuovi segni di interpunzione (Belloni 1992, 98–106; 118 s.; Trovato 1998, 199 s.), e nella nota testimonianza del Valeriano, Dialogo della volgar lingua, sul valore modellizzante dei primi Asolani: «Non si può più vivere dapoi che son usciti fuora certi soventi, certi eglino, certi uopi […], non posso passeggiar per Parione che vengono questi giovanotti dottarelli, barbette recitanti […] e ci puntano negli accenti, nelle parole e nelle figure del dire, che non sono toscane» (cito da Pozzi 1988, 50 s.).

Per contro, una parte crescente degli alfabetizzati continuerà a impiegare almeno fino al primo ’700 una varietà linguistica più familiare alle classi mediobasse. In breve: il fiorentino letterario prescritto dai grammatici del ’500 diverrà la varietà scritta alta (A) e l’italiano ‘comune’ delle cancellerie quattrocentesche e della letteratura ‘cortigiana’ scadrà in genere a varietà media (M), sotto la quale è fatale collocare, immediatamente, il dialetto italianizzato dei semicolti (B). Come è naturale, anche in questo quadro, la varietà di prestigio (adottata già nel secondo ’500 dai vertici della Chiesa e dall’alta burocrazia statale) è destinata ad imporsi sulle varietà (M) e (B). Questo spiega, già nel pieno ’600, la progressiva rarefazione dei tratti fonetici e morfologici antifiorentini di (M), che risulta per es. dai lavori di Morgana (1985) e Bianconi (1989). D’altro canto, la codificazione cinquecentesca dell’italiano, che provoca (anche per il volgare) la necessità di un costoso tirocinio grammaticale, uccide sul nascere la «libertà di scrittura» caratteristica degli artigiani e dei piccoli mercanti italiani del ’400, grandi produttori di ricordi, memorie, zibaldoni (Bartoli Langeli 2000, 41–71). Lo scrivere ritorna prerogativa della minoranza letterata, come quando l’unica lingua della scrittura era il latino, e ai non letterati rimane la lettura e la scrittura della propria firma (ragio-

111. Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania

nate eccezioni in Bartoli Langeli 2000, 109– 141). E ancora nel ’700 la maggior parte delle persone può vivere senza troppi problemi anche se non sa leggere e scrivere: gli spazi di lavoro e le dimore delle classi meno agiate sono per lo più privi degli oggetti e dei segni della scrittura (bibliografia in Trovato 1998, 29 s.). Un esempio tra i tanti del passaggio degli italiani dall’oralità alla scrittura: negli anni ’40 dell’’800, a Parma, il sistema antico di promulgare una legge, cioè la lettura ad alta voce dal palazzo, annunciata da squilli di tromba e rulli di tamburo, viene rimpiazzato dall’affissione del testo scritto nei «loci soliti» (Marchesini, 1992, 65). E il saggio istruttivo e importante di Marchesini sull’alfabetismo e sugli usi della scrittura nell’Italia moderna suggerisce molte buone raggioni (per es. la diffusione urbana dell’insegna scritta, l’introduzione della toponomastica stradale e della numerazione civica scritta, il diffondersi del sistema scolastico e, più in generale, il ruolo della burocrazia centralistica esportato dalla Francia rivoluzionaria ecc.) per collocare tra la fine del ’700 e il primo ’800 un decisivo punto di svolta.

8.

Bibliografia

Agliti, Carlo, Le edizioni Vanelli e Ruggia di Lugano 1823–1842, Lugano, 1988. Alfieri, Gabriella, La lingua di consumo, in: SLIE 2 (1994), 161–234. Angeleri, Carlo, Bibliografia delle stampe popolari religiose dei secoli XVI e XVII conservate nella Biblioteca Nazionale di Firenze, Firenze, 1953. Antonelli, Giuseppe, Alle radici della letteratura di consumo. La lingua dei romanzi di Pietro Chiari e Antonio Piazza, Milano, 1996. Asor Rosa, Alberto (ed.), Letteratura italiana, vol. 2: Produzione e consumo, Torino, 1983. Baldacchini, Lorenzo, Bibliografia delle stampe popolari religiose del XVI –XVII secolo. Biblioteche Vaticana, Alessandrina, Estense, Firenze, 1980. Barelli, Stefano, Gli opuscoli in prosa della Biblioteca Salita dei Frati di Lugano, 1538–1850: inventario e studio critico, Bellinzona, 1998. Bartoli Langeli, Attilio, La scrittura dell’italiano, Bologna, 2000. Bartoli Langeli, Attilio / Infelise, Mario I., Il libro manoscritto e a stampa, in: Bruni 1992, 941–977. Bartoli Langeli, Attilio / Toscani, Xenio (eds.), Istruzione, alfabetismo, scrittura. Saggi di storia dell’alfabetizzazione in Italia (sec. XV –XIX ), Milano, 1991.

1277

Beer, Marina / Ivaldi, Cristina (eds.), Guerre in ottava rima, Modena, 1988. Belloni, Gino, Laura tra Petrarca e Bembo. Studi sul commento umanistico-rinascimentale al ‘Canzoniere’, Padova, 1992. Berengo, Marino (ed.), Giornali veneziani del Settecento, Milano, 1962. –, Intellettuali e librai nella Milano della Restaurazione, Milano, 1980. Bertoli, Gustavo, Leggi e bandi del periodo mediceo posseduti dalla Biblioteca Nazionale Centrale di Firenze, vol. 1: 1534–1600, Firenze, 1992. Bianconi, Sandro, I due linguaggi. Storia linguistica della Lombardia svizzera dal ’400 ai giorni nostri, Bellinzona, 1989. Bonnant, Georges, Les impressions génévoises au XVII siècle de l’édition dite de la Testina des œuvres de Machiavel, ASSAB 5 (1965), 83–89.

Bordoni, Carlo / Fossati, Franco, Dal feuilleton al fumetto. Generi e scrittori della letteratura popolare, Roma, 1985. Bruni, Francesco (ed.), L’italiano nelle regioni. Lingua nazionale e identità regionali, Torino, 1992. Bulgarelli, Sandro / Bulgarelli, Tullio, Il giornalismo a Roma nel Seicento. Avvisi a stampa e periodici italiani conservati nelle biblioteche romane, Roma, 1988. Bulgarelli, Tullio, Gli avvisi a stampa in Roma nel Cinquecento, Roma, 1967. Burke, Peter, Cultura popolare nell’Europa moderna, Milano, 1980 (ed. orig. ingl. Popular Culture in Early Modern Europe, London, 1978). –, Lingua, società e storia, Roma / Bari, 1990. Cardona, Giorgio Raimondo, Culture dell’oralità e culture della scrittura, in: Asor Rosa 1983, 25–101. Carpané, Lorenzo, Il Tasso di Clio: un analisi non solo quantitativa del Catalogo dei libri italiani dell’Ottocento, Bibliofilia 94 (1992), 301–314. Castellani, Arrigo, Sulla formazione del sistema paragrafematico moderno, SLI 21 (1995), 3–47. Castronovo, Valerio / Tranfaglia, Nicola, La stampa italiana dal cinquecento all’ottocento, Bari, 1976. Catalogue of Books printed in the XV th Century now in the British Museum (dal 1973, British Library), London, 1908 ss. Catalogue of Seventeenth Century Italian Books in the British Library, London, 1986. Cavallo, Guglielmo / Chartier, Roger, Storia della lettura nel mondo occidentale, Roma / Bari, 1995. Chartier, Roger, Letture e lettori popolari dal Rinascimento al Settecento, in: Cavallo / Chartier 1995, 317–335.

1278

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

CLIO = Catalogo dei libri italiani dell’Ottocento (1801–1900). Catalogue of nineteenth century Italian books (1801–1900), 19 vol., Milano, 1991. Croce, Benedetto, La letteratura dialettale riflessa, la sua origine nel Seicento e il suo ufficio storico, in: id., Uomini e cose della vecchia Italia, Bari, 1927, vol. 1, 222–234. Dardi, Andrea, Dalla provincia all’Europa. L’influsso del francese sull’italiano tra il 1650 e il 1715, Firenze, 1992.

Dionisotti, Carlo, Leonardo uomo di lettere, IMU 5 (1962), 183–216 (poi in: id., Appunti su arti e lettere, Milano, 1995, 21–50). Drusi, Riccardo, La lingua ‘cortigiana romana’. Note su un aspetto della questione cinquecentesca della lingua, Venezia, 1995. Ecker, Gisela, Einblattdrucke von den Anfängen bis 1555, Göppingen, 1981. EDIT 16 = Le edizioni italiane del XVI secolo, Censimento nazionale, Roma, 1985 ss. (http://edit16.iccu.sbn.it).

Edizioni ticinesi nel convento dei Cappuccini a Lugano (1747–1900), Lugano, 1961. Engelsing, Rolf, Die Perioden der Lesergeschichte in der Neuzeit. Das statistische Ausmass und die soziokulturelle Bedeutung der Lektüre, AGB 10 (1970), 944–1002. Fahy, Conor, The Index librorum prohibitorum and the Venitian Printing Industry in the Sixteenth Century, IS 35 (1980), 52–61. –, Saggi di bibliografia testuale, Padova, 1988. Ferguson, Charles, Diglossia, Word 15 (1959), 325–340. Folena, Gianfranco, Geografia linguistica e testi medievali, in: Atti del convegno internazionale sul tema: Gli atlanti linguistici. Problemi e risultati, Roma, 1969, 197–222. Foscolo, Ugo, Ultime lettere di Jacopo Ortis, ed. Giovanni Gambarin, Firenze, 1970. Fragnito, Gigliola, La Bibbia al rogo. La censura ecclesiastica e i volgarizzamenti della scrittura (1471–1605), Bologna, 1997. Gaullieur, Eusèbe-Henri, Etudes sur la typographie genevoise du XVe au XIX e siècle et sur l’introduction de l’imprimerie en Suisse, Geneve, 1855 (rist. Niewkoop, 1971). Gilmont, Jean-François, Les centres de la production imprimée aux XVe et XVI e siècles, in: Cavaciocchi, Simonetta (ed.), Produzione della carta e del libro. Secc. XIII –XVIII , Firenze, 1992, 343– 364. –, Riforma protestante e lettura, in: Cavallo / Chartier 1995, 243–275. Ginzburg, Carlo, Il formaggio e i vermi. Il cosmo di un mugnaio del ’500, Torino, 1976. –, Miti emblemi spie. Morfologia e storia, Torino, 1986.

Giovanardi, Claudio, La teoria cortigiana e il dibattito linguistico nel primo Cinquecento, Roma, 1998. Goldoni, Carlo, Tutte le opere, ed. Giuseppe Ortolani, Milano, 1935–56. Graff, Harvey J. (ed.), Alfabetizzazione e sviluppo sociale in Occidente, Bologna, 1986 (ed. orig. ingl. Cambridge (Mass.), 1981). Harris, Neil, Marin Sanudo, Forerunner of Melzi, Bibliofilia 95 (1993), 1–37; 101–145; 96 (1994), 15–42. –, Appunti per una logica del catalogo delle cinquecentine, in: Zanzanelli, Eletta / Pratissoli, Valter (eds.), Le cinquecentine della Biblioteca Panizzi, Reggio Emilia, 1995, XI –XXI . –, Filologia dei testi a stampa, in: Stussi, Alfredo (ed.), Fondamenti di critica testuale, Bologna, 1998, 301–326. IIST C = Davies, Martin (ed.), The Illustrated Incunable Short-title Catalogue on CD -ROM (IISTC ), Reading, Primary Source Media in association with the British Library, 1997.

Index Aureliensis. Catalogus librorum sedecimo saeculo impressorum, Baden Baden, 1962 ss. Infelise, Mario, I Remondini di Bassano. Stampa e industria nel Veneto del Settecento, Bassano, 1980. –, I libri proibiti, Roma / Bari, 1999. Köhler, Hans-Joachim (ed.), Flugschriften als Massenmedium der Reformationszeit. Beiträge zum Tübingen Symposion 1980, Stuttgart, 1982. Labov, William, Il continuo e il discreto nel linguaggio, Bologna, 1977. Lamuela, Xavier, Les menes de la codificació lingüistica: la noció de codificació de registre, in: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida, Barcelona / Lleida, 1992, 15–30. –, Estandardització i establiment de les llengües, Barcelona, 1994. Librandi, Rita, Selecció de públic i selecció de registres comunicatius en la predicació de la Contrareforma, in: Feliu, Francesc / Iglésias, Narcís (eds.), Llengua i religió a l’Europa moderna, Barcelona, 1997, 157–192. Loi Corvetto, Ines, La Sardegna, in: Bruni 1992, 875–914. Lurati, Ottavio, Il Canton Ticino, in: Bruni 1992, 143–177. Magli, Ida, Un linguaggio di massa del medioevo: l’oratoria sacra, RS 8 (1963), 181–98. –, Gli uomini della penitenza. Lineamenti antropologici del Medioevo italiano, Milano, 21977. Marazzini, Claudio, Il secondo Cinquecento e il Seicento, Bologna, 1993. Marchesini, Daniele, Il bisogno di scrivere. Usi della scrittura nell’Italia moderna, Roma / Bari, 1992.

1279

111. Comunicazione di massa e storia della lingua: Italoromania Masini, Andrea, La lingua dei giornali dell’Ottocento, in: SLIE 2 (1994), 635–665. Matarrese, Tina, Il Settecento, Bologna, 1993. Mazzacurati, Giancarlo, Il Rinascimento dei moderni. La crisi culturale del XVI secolo e la negazione delle origini, Bologna, 1985. Michel, Suzanne P. / Michel, Paul Henri, Répertoire des ouvrages imprimés en langue italienne au XVII e siècle conservés dans les Bibliothèques de France, 8 vol., Paris, 1967–84. Moloney, Brian / Ania, Gillian, A Bibliography of Nineteenth-century Italian Narrative, BSIS 30 (1997), 36–40. Morgana, Silvia, Processi di standardizzazione nei documenti dell’archivio del Duomo di Milano (sec. XVI –XVIII ), in: ACISLI XVI (1985), 251–262. Motta, Emilio, La tipografia Agnelli in Lugano (1764–99) con alcuni cenni sullo sviluppo della stampa nel Cantone Ticino, BSSI 4 (1882), 6–9; 37–41; 75–76; 137–139. Nencioni, Giovanni, Parlato-parlato, parlatoscritto, parlato-recitato, SCr 10 (1976), 1–56 (poi in: id., Di scritto e di parlato. Discorsi linguistici, Bologna, 1983, 126–179). Niccoli, Ottavia, Un aspetto della propaganda religiosa nell’Italia del Cinquecento: opuscoli e fogli volanti, in: Libri, idee, sentimenti religiosi nel Cinquecento italiano (3–5 aprile 1986), Modena, 1987. Nuovo, Angela, Il commercio librario nell’Italia del Rinascimento, Milano, 1998. Parkes, Malcolm B., Pause and effect; an introduction to the history of punctuation in the West, Aldershot, 1992. Petrucci, Armando, Scrittura, alfabetismo ed educazione grafica nella Roma del primo Cinquecento: da un libretto di conti di Maddalena Pizzicarola in Trastevere, SC 2 (1978), 163–208. Pozzi, Giovanni / Pedroia, Luciana, Ad uso di … applicato alla libraria de’ Cappuccini di Lugano, Roma, 1996. Pozzi, Mario (ed.), Discussioni linguistiche del Cinquecento, Torino, 1988. Quondam, Amedeo, La letteratura in tipografia, in: Asor Rosa 1983, 556–686. Richardson, Brian, Print Culture in Renaissance Italy. The Editor and the Vernacular Text. 1470–1600, Cambridge, 1994.

Sandal, Ennio, Dal libro antico al libro moderno: premesse e materiali per una indagine. Brescia, 1472–1550: una verifica esemplare, in: id. (ed.), I primordi della stampa a Brescia 1472–1511. Atti del Convegno internazionale (Brescia, 6–8 giugno 1984), Padova, 1986, 227–307. Segre, Cesare, Critica testuale, teoria degli insiemi e diasistema, in: id., Semiotica filologica. Testo e modelli culturali, Torino, 1979, 53–70. Short-title Catalogue of Books printed in Italy and of Italian Books printed in Other Countries from 1465 to 1600 now in the British Museum, London, 1958. Sopranzi, Giovanni, Libri dei conventi ticinesi soppressi: primi risultati di una ricerca, AST 113 (1993), 9–110. Stussi, Alfredo, Scelte linguistiche e connotati regionali nella novella italiana, in: id., Lingua, dialetto e letteratura, Torino, 1993, 129–153. Tavoni, Mirko, Il Quattrocento, Bologna, 1992. Trifone, Pietro, La lingua e la stampa nel Cinquecento, in: SLIE 1 (1993), 425–446. Trovato, Paolo, Con ogni diligenza corretto. La stampa e le revisioni editoriali dei testi letterari italiani (1470–1570), Bologna, 1991. –, Serie di caratteri, formato e sistemi di interpunzione nella stampa dei testi in volgare (1501– 1550), in: Cresti, Emanuela / Maraschio, Nicoletta / Toschi, Luca (eds.), Storia e teoria dell’interpunzione. Atti del Convegno Internazionale (Firenze 19–21 maggio 1988), Roma, 1992, 89–110. –, Il primo Cinquecento, Bologna, 1994. –, L’ordine dei tipografi. Lettori, stampatori, correttori tra Quattro e Cinquecento, Roma, 1998. –, Varietat alta i varietat mitjana en l’italià escrit dels segles XVI i XVII , in: Feliu, Francesc / Juher, Cristina (eds.), La invenció de les llengües nacionals, Barcelona, 1999, 61–81. Turelli, Elisabetta (ed.), Immagini e azione riformatrice: le xilografie degli incunaboli savonaroliani nella Biblioteca Nazionale di Firenze, Firenze, 1985. Vàrvaro, Alberto, La parola nel tempo. Lingua, società e storia, Bologna, 1984. Watt, Ian, The Rise of the Novel: Studies in Defoe, Richardson and Fielding, Berkeley, 1957. Wilhelm, Raymund, Italienische Flugschriften des Cinquecento (1500–1550). Gattungsgeschichte und Sprachgeschichte, Tübingen, 1996.

–, Printing, Writers and Readers in Renaissance Italy, Cambridge, 1999.

Wittmann, Reinhard, Una ‘rivoluzione della lettura’ alla fine del XVIII secolo, in: Cavallo / Chartier 1995, 337–369.

Rotondò, Antonio, La censura ecclesiastica e la cultura, in: Romano, Ruggiero / Vivanti, Corrado (eds.), Storia d’Italia, Torino, 1973, vol. 5/2, 1399–1492.

Zappella, Giuseppina, Cataloghi italiani di cinquecentine. Riflessioni metodologiche e rassegna bibliografica (1984–1997), ABI 67 (gennaio-marzo 1999), 19–53.

Saenger, Paul, Leggere nel tardo Medioevo, in: Cavallo / Chartier 1995, 117–154.

Paolo Trovato, Ferrara

1280

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

112. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Galloromania Communication de masse et histoire des langues: Galloromania 1. 2.

4. 5. 6. 7.

Begriffliches und Methodisches Zur Rolle von Massenkommunikation für den Sprachwandel Sprachlichkeit und Bildlichkeit der frühen Massenkommunikation Pressegeschichte und Sprachgeschichte Audiovisuelle Medien und Sprachgeschichte Telematik und Sprachgeschichte Literatur

1.

Begriffliches und Methodisches

3.

Massenkommunikation und Sprachgeschichte weisen vielfältige Bezüge auf. Einerseits sind Manifestationen von Massenkommunikation, so sie sprachlicher Natur sind, in diachronischer Perspektive Teil sprachlichen Wandels, andererseits liefern massenkommunikative Strukturen durch ihre quantitative wie qualitative Bedeutung im sprachlichen Alltag einen wichtigen Bedingungsrahmen für sprachliche Evolution. Die Anlage dieses Handbuchs sieht vor, beide Aspekte getrennt zu betrachten. Während die Geschichte der romanischen Mediensprache(n) und ihrer Textsorten an anderer Stelle thematisiert wird, soll hier der Frage nachgegangen werden, inwiefern durch Einführung und Nutzung verschiedener Formen von Massenkommunikation sprachliche Evolution gefördert wird. Ein grundsätzliches Hindernis für die unbefangene wissenschaftliche Auseinandersetzung mit Phänomenen der Massenkommunikation stellt der ideologiegeschichtliche Hintergrund ihrer Thematisierung in den Geisteswissenschaften dar. Dies hängt u. a. mit einer seit Ende des 19. Jh. sehr negativen Konnotation der ‘Masse’-Begrifflichkeit zusammen. Aus dem Blickwinkel einer bildungsbürgerlichen Elitenkultur, deren Teil die wissenschaftlich-akademischen Diskurstraditionen zweifelsohne sind, sind Phänomene der Populärkultur (Maase 1997) vielfach aus ihrem Kontrast zu elitären Bildungsidealen als Ausprägungen kulturellen Zerfalls empfunden worden. In Studien wie die von Scipio Sighele (La foule criminelle. Essai de psychologie collective, Paris, 1892) oder Gustave Le Bon (La psychologie des foules, Paris, 1895, Nachdr. Osnabrück, 1972) steht die Entstehung einer breiten Populärkultur im Kontext eines als Dekadenz

aufgefassten fin de siècle (Barbier / Bertho Lavenir 22000, 222–226). Phänomene von Massenkultur, -kommunikation und -medien werden auch in linguistischen Betrachtungen zum Verhältnis von Sprache und Massenkommunikation – für Frankreich etwa Allaire (1990) – explizit und implizit als Gefahr konzeptualisiert. Ein großes Echo in der öffentlichen Diskussion finden ebenfalls Beiträge wie Postman (1985), in denen Einzelphänomene wie das Entstehen einer Unterhaltungsindustrie tendenziell dämonisiert werden. Die mit dem Schlagwort der télécratie (Durieux 1976) verknüpfte Kritik an den Massenmedien als Herrschaftsinstrument stellt einen weiteren Traditionsstrang dar. In der medienwissenschaftlichen Diskussion ist keine einheitliche Begriffsbestimmung des Komplexes Massenkommunikation vorhanden (Lamizet 1997, 361). Generell wird diese geschieden von Individual- und Gruppenkommunikation (Cloutier, zit. nach Lamizet 1997, 361; Faulstich 1994; Mitterauer 1998). Das Kommunikationsverhältnis ist bestimmt durch Asymmetrie, der bzw. die Sender stehen einer heterogenen und anonymen Menge an Empfängern gegenüber. Eine Interaktion zwischen Sender und Empfänger (Luhmann 21996, 6) sowie zwischen den Empfängern (Maletzke 1963, 25) ist in der Regel nicht vorhanden, in den meisten Fällen ist Massenkommunikation zudem in raum-zeitlicher Sicht Fernkommunikation (Lebsanft 2001, 296). Der mediale Charakter wird implizit vorausgesetzt, die Betrachtung von Massenkommunikation wird somit zu einer Betrachtung von Massenmedien (Lamizet 1997, 124). Cazeneuve (1976, 297 s.) und Luhmann, demzufolge erst «die maschinelle Herstellung eines Produkts – aber nicht schon Schrift als solche – zur Ausdifferenzierung eines besonderen Systems der Massenmedien geführt» habe (1995, 6), ziehen einen engen Zusammenhang zwischen Entwicklungen der Medientechnik und massenmedialen Kommunikationsformen. Für zeitgenössische Formen der Massenmedien bestehen jedoch ohne moderne Medientechnik funktionierende Vorläufer, die je nach Wahl der Perspektive als Vor- oder Frühform von Massenkommunikation klassifiziert werden können, wie Wilhelm (1996) etwa am Beispiel italienischer Flugschriften

112. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Galloromania

des Cinquecento zeigt. Eine Bindung des Verständnisses von Massenkommunikation an ausschließlich medientechnische Parameter wäre also unangemessen. Insbes. für die Frühgeschichte der Massenkommunikation ergeben sich bei der Bestimmung ihres Verhältnisses zur Sprachgeschichte Schwierigkeiten aus der spärlichen Quellenlage (cf. Döring 2001) wie dem unzureichend dokumentierten Zusammenspiel von Sprache mit weiteren Zeichensystemen. So ist die Rezeption visueller Medien wie Holzschnitt, Ikonen oder Architektur natürlich auch mit – oral vermittelter – Sprache verbunden. Aufgrund fehlender Überlieferung ist diese kaum rekonstruierbar; ähnliches gilt auch für die Verbindung von Musik und Sprache. Bis heute fehlen gesicherte Erkenntnisse über Verbreitungs- und Rezeptionsweisen für überregional verbreitete Märchen, Mythen und Heldensagen. Die in der Forschung umstrittene Bedeutung des que Thuroldus declinet der chanson de Roland ist ein Symptom für die unzureichende Kenntnis der Kommunikationswege mittelalterlicher Populärkultur. Die in Massenmedien wirksame Kommunikation über große räumliche Distanzen hinweg trägt in zunehmendem Maße zu einer Entgrenzung von Kommunikationszirkeln bei. Für die Galloromania bedeutsam sind in diesem Zusammenhang die vielfältigen Bestrebungen einer französischen postkolonialen Medienpolitik insbes. hinsichtlich der frankophonen Eliten Schwarzafrikas und des Nahen Ostens, die somit außerhalb des genuinen Territoriums der Galloromania als Teil der Frankophonie in einem gewissem Umfang an einer internationalisierten französischen Massenkommunikation teilnehmen. Massenkommunikation der Galloromania ist in erster Linie auf das Französische beschränkt, die Abwesenheit des Okzitanischen in den Massenmedien ist Erklärung und Symptom des heute prekären Status dieser Sprache.

2.

Zur Rolle von Massenkommunikation für den Sprachwandel

Die Veränderungen des sprachlichen Kontinuums durch Prozesse der Massenkommunikation sind nicht apodiktisch zu bestimmen. Eindeutige Beziehungen zwischen der Tatsache massenmedialer Kommunikation und einzelnen Verschiebungen im funktionalen Systemgefüge von Sprache lassen

1281

sich in den seltensten Fällen diagnostizieren. Sehr allgemein sind mit Auftreten der Massenkommunikation in ihren unterschiedlichen Ausprägungen, Schlieben-Lange folgend, «Veränderungen der Konstitutionsbedingungen des Sprechens, hier als Überbegriff für Sprechen und Schreiben verwendet» (1983, 45) anzunehmen. Präziser bestimmbar ist die Rolle von Massenkommunikation für die Konstituierung von Sprecher- und Sprachgemeinschaften. Grundsätzlich kann eine wechselseitige Beziehung zwischen dem Werden einer gruppenübergreifenden sozialen Kohäsion und der Entstehung von Massenkommunikation postuliert werden. Die Verbindungen etwa zwischen der Genese von reformatorischem Bewusstsein und der medientechnisch gestützten Verbreitung desselben gehören zu den Gemeinplätzen der Sozial- und Religionsgeschichte. Mit Cazeneuve (1976, 84) kann von einer Interdependenz zwischen Gesellschaftstypus und den jeweils aus ihm hervorgehenden Formen der Massenkommunikation ausgegangen werden. Der Zeitpunkt eines technischen Wandels von Medientechnik (z. B. Erfindung der Schrift, Buchdruck, Telekommunikation) koinzidiert nicht zwangsläufig mit dem Wandel der für eine Kommunikationsgemeinschaft prägenden Medienstruktur. Die von Ogburn (1964) als cultural lap gekennzeichnete kulturelle Phasenverschiebung wird hier wirksam. Massenkommunikative Erscheinungen wie etwa die volkstümliche Verbreitung von Chansons – im Frankreich des frühen 19. Jh. wurde der Napoleon-Kult maßgeblich von den populären Liedern Pierre-Jean de Bérangers (1780–1857) mitgeprägt – sind nicht unbedingt auf medientechnische Entwicklungen zurückzuführen. Die sprachhistorische Bewertung hat dies zu berücksichtigen und folglich Abstand zu nehmen von einer reinen Analyse von Medienquellen zugunsten einer sozial- und alltagsgeschichtliche Forschungen integrierenden Betrachtung auch der Rezeptionsgeschichte von Medien.

3.

Sprachlichkeit und Bildlichkeit der frühen Massenkommunikation

Angenommene Frühformen von Massenkommunikation fallen in eine oral geprägte Kultur, deren Manifestationen aus offensichtlichen Gründen nicht oder nur mimetisch überliefert sind. Besser als der Informationsträger des gesprochenen Wortes sind

1282

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

bildlich erfahrbare Manifestationen von Massenkommunikation des Mittelalters zu rekonstruieren, die sich etwa in der Architektur von Baumonumenten spiegelten. Die von Skulpturen-, Herrscher- und Heiligendarstellungen ausgehenden Botschaften genügen zweifelsohne wichtigen Kriterien der Massenkommunikation. Allein von ihrer Präsenz geht eine gewiss intendierte rhétorique du corps aus (Schmitt 1998, 129; Braungart 1999). Insbes. im Herrschaftsbereich der französischen Krone kommt so dem im 13. Jh. auf dem Höhepunkt befindlichen Bau von Kathedralen eine wesentliche Funktion für die Konstitution einer Kommunikationsgemeinschaft zu. In den Kategorien der historischen Medienanalyse kann hier von einer ganzheitlichen, ‘totalen’ Medialität der mittelalterlichen Sakralkulturen gesprochen werden. Innerhalb der Bewegung der Menschen in vorgegebenen räumlichen Ordnungen und Strukturen – z. B. einer Kathedrale – wird die «Bedeutung, der Sinn, nicht ‘übermittelt’, sondern ‘verkörpert’» (ib.). Schnittstellen zwischen bildlicher und sprachlicher Kommunikation befinden sich hier auf zwei Ebenen: zum einen befinden sich bildliche, für ein Massenpublikum bestimmte Monumente an sozialen Orten, an denen eine sprachgestützte sekundäre kulturelle Vermittlung Platz findet, die im Sinne Wotjaks (1998, 97) als eine «semiotische Mischkommunikation» bestimmt werden könnte, zum zweiten lassen sich auch erste direkte sprachliche massenmediale Kommunikationsformen belegen, wie sie etwa von Außenkanzeln großer Kathedralen (Mitterauer 1998) – z. B. anlässlich der Kreuzzugsmobilisierung – ausgingen und eine die engen Grenzen der üblichen an bekannte Gruppen gerichteten Predigt überschreitende öffentliche Rede ermöglichten. Die sprachgeschichtliche Wirkkraft massenkommunikativer Prozesse in vorwiegend oralen Kulturen wie es das französische Mittelalter war, dürfte sich zu einem wichtigen Anteil auf die Bildhaftigkeit der Sprache beziehen. Die Galloromania ist hier als Teil der westlichen Kultur- und Sakralgemeinschaft den auch massenmedial vermittelten Traditionen der Bildlichkeit ausgesetzt, für die schon vor Erfindung des Buchdrucks eine «abendländische Bildfeldgemeinschaft» (Weinrich 1976, 287; Osthus 2000, 135–141) vorausgesetzt werden kann. Bildliche Darstellungen wie etwa der vor dem Gutenbergschen Verfahren des Buchdrucks bereits eta-

blierte Holzdruck (Cazeneuve 1976, 54) waren Ausdruck und Vehikel von in ikonischen wie verbalen Repräsentationen gleichermaßen verankerten Regularitäten der Bildlichkeit. Döring (2001) verweist exemplarisch auf die Kongruenz zwischen ikonographischen und sprachlichen Bildern in frühneuzeitlichen französischen Flugschriften zu Kometensichtungen. Vergleichende Untersuchungen zur Motivwahl und Ikonographie solcher frühen Drucke legen eine nicht an Sprachgemeinschaften gebundene Strukturierung nahe. Sowohl inhaltliche Motive wie sie begleitende grafische Ergänzungen finden vielfach übernationale Verbreitung (Brednich 1991); die in ihnen gespiegelte kulturelle Metaphorik dürfte von daher auch als übereinzelsprachlich gelten. Doch auch hier wird ein Nachweis problematisch bleiben, in welchem Maße die von Chartier (1992) für Frankreich beschriebene massenkommunikative Verbreitung der Canards (zur möglichen Etymologie cf. Ernst 2000), Flugblätter und frühen Drucke ursächlich für die Etablierung einer bestimmten Bildfeldstruktur ist, oder inwiefern in solchen Medien schlicht auf in der Alltagssprache bereits bestehende Bildlichkeit und ikonische Codes zurückgegriffen wurde. Generell darf jedoch mit Brednich (1991, 24) von einem hohen «Einfluß der historischen Bild- und Printmedien auf die Alltagskultur breiter Bevölkerungsschichten» ausgegangen werden. Für die Sprachgeschichtsforschung ist es hier von Nachteil, dass bislang keine systematischen Studien über die Prozesse der Entstehung und Durchsetzung metaphorischer Strukturen vorliegen, so dass abgesehen von grundlegenden Vermutungen ihrer Bedeutung (z. B. für das Deutsche cf. Betz 1977, 313) die Rolle der Massenkommunikation hier noch nicht abschließend bestimmt werden kann.

4.

Pressegeschichte und Sprachgeschichte

Eine Darstellung der Pressegeschichte und ihrer Bedeutung für die Sprachgeschichte hat verschiedene Aspekte zu berücksichtigen: die Publikationsgeschichte, deren Voraussetzungen sowohl durch technische als auch ökonomische Faktoren gegeben sind, die Geschichte der Presserezeption, die Sozialgeschichte des Lesens, die politische und die Bildungsgeschichte, die in Frankreich den Rahmen für die Verbreitung und Durch-

112. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Galloromania

setzung der Presse als echtes Massenmedium in der Periode zwischen dem 17. und 19. Jh. abgibt. Erst in einer Synthese dieser Aspekte lässt sich ihre Rolle auch für die Sprachgeschichte ausloten. Dabei soll Presse im umfangreicheren Sinne als Gesamtheit von mehr oder minder periodisch erscheinenden gedruckten Publikationen zum Zweck der Information und unterhaltsamen Unterweisung verstanden werden. Die Vorgeschichte der massenmedialen Presse lässt sich aus zwei unterschiedlichen Traditionssträngen rekonstruieren. Ein wichtiger Vorläufer der periodischen Massenzeitungen waren zum einen nicht periodisch erscheinende Flugschriften, Prodigien- und Mirabiliensammlungen, zum anderen die ab Anfang des 17. Jh. publizierten offiziösen gazettes. Mit den ab Ende des 14. Jh. in Manufakturen praktizierten Möglichkeiten der Gewinnung von Papier als Schriftträger, der Erfindung des Buchdrucks durch Gutenberg um die Mitte des 15. Jh. und seiner ab ca. 1470 anzusetzenden Etablierung auch in Frankreich werden die technischen Möglichkeiten geschaffen zur Vervielfältigung und Verbreitung von Texten. Neben zu Büchern gebundener Literatur werden v. a. zahlreiche Flugschriften – verstärkt im Kontext religiöser Kontroversen der Reformationszeit und der Religionskriege (Barbier / Bertho Lavenir 22000, 19) – gedruckt. Die von der französischen medienhistorischen Forschung (Seguin 1964) als Canards oder als Canards sanglants (Lever 1993, Titel) benannten Flugblätter und Flugschriften bezeichnen einen bestimmten Typus von Presseerzeugnissen, deren thematischer Schwerpunkt eindeutig im Bereich der sensationellen Berichte über Missgeburten, Morde, Wunder und Naturkatastrophen liegt. Hergestellt wurden sie in Druckwerkstätten größerer Städte in einer Auflage von bis zu 2.500 Exemplaren. Der Vertrieb verlief auf Märkten oder Kirchplätzen über Gassenrufer, die die Druckerzeugnisse in einem Bauchladen vor sich feilboten (Döring 2001). Die Kolportage als eine vielfach illegale, aber von den Autoritäten kaum zu unterbindende Aktivität, die häufig auch in rechtlichen Grauzonen bzw. schwer zu kontrollierbaren Grenzgebieten Frankreichs (Barbier / Bertho Lavenir 22000, 32) ihren Ausgang nahm, deutet auf die weite Verbreitung der Druckschriften und kann als ein Indiz für ihre massenkommunikative Qualität gelten. Konform zum fernkommunikativen Charakter moderner Massenmedien ist

1283

bereits im 16. Jh. eine überregionale Verbreitung von Flugschriften zu beobachten. Diese gründet sich, wie das von Chartier (1992, 128) gezeigte Beispiel demonstriert, auf vielfaches Kopieren, modifiziertes Abschreiben und Nachdrucken erfolgreicher Canards. Durch das neue Druckmedium werden also enge Grenzen üblicher Kommunikationszirkel wie die einzelner Bistümer überschritten. Die massenkommunikative Bedeutung ergibt sich jedoch nicht aus der in Auflagenzahl messbaren Verbreitung der Druckschriften, sondern ist nur aus der bereits skizzierten sekundären Oralität der Texte erklärbar. Ausrufer, Vorleser und Marktschreier trugen maßgeblich zu ihrer Popularisierung bei. Die geographische Diffusion der Drucke machten sie zudem zu einer der wesentlichen Transmissionsriemen städtischer Kultur auch in ländlichen Gebieten (Lamizet 1997, 265). Die Inhalte der Texte wiederum gehorchten größtenteils einer kommerziellen Logik von durchaus im doppelten Sinne zu verstehender Marktgängigkeit. Inhaltlich teilweise verwandt sind die zu den wichtigsten populären Lesestoffen gehörenden, seit dem Hochmittelalter in Westeuropa verbreiteten Almanache. Oft von Hausierern vertrieben, finden sie überregionale und soziale Schichten übergreifende Verbreitung. Neben den üblichen Angaben zum Kalender, den Fest- und Feiertagen, den Angaben zu Ort und Zeit der lokalen und regionalen Märkte, enthalten sie lebenspraktische, häufig astrologische Hinweise. Erbauliche und unterhaltende Beiträge, sowie Berichte von spektakulären Ereignissen (Schlachten, Todesfälle, Verbrechen) ergänzen den kalendarischen Teil (Capitani 2001). Ähnlich wie in den Canards findet sich – meist in einfachen Holzschnitten – eine Verbindung von Text und Bild. Der zweite Traditionsstrang, aus dem die moderne Massenpresse hervorgeht, besteht in den Mitteilungsblättern, den gazettes. Ihre Anfänge liegen in der von Richelieu staatlicherseits subventionierten und von Renaudot 1631 gegründeten, im Unterschied zu den ihr vorausgehenden Almanachs periodisch erscheinenden Gazette. Neben diesem bis ins 18. Jh. hinein wöchentlich erscheinenden Mitteilungsorgan für die gehobenen und gebildeten Kreise bestand anfänglich auch ein Anzeigenorgan, das vom Renaudotschen bureau d’annonces vermarktet wurde. Die Rezeption der von der Publikationsform her als Vorläufer einer modernen Presse zu be-

1284

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

greifenden Gazetten war jedoch bis in die zweite Hälfte des 18. Jh. hinein auf recht enge Kreise beschränkt. In der Mediengeschichtsschreibung werden in der Regel erst die drei Dekaden vor der französischen Revolution als entscheidende Periode der Durchsetzung einer populären Presse angesehen (Barbier / Bertho Lavenir 22000, 19–40). Diese wird begleitet von einer generellen, d. h. nicht nur auf Periodika beschränkten Themenverlagerung nicht-fiktionaler Schriften; während etwa der Anteil religiöser Traktate stark sinkt, steigt der an Reiseberichten, populärwissenschaftlichen Abhandlungen und literarischen Besprechungen. Broschierte Publikationen finden sich zunehmend in handlicherem Oktav- statt im Quartformat, dünnere und leichtere Bücher erlauben eine mobile Leseerfahrung. Auch kann in Frankreich eine gewisse Lockerung der Lizensierungsund Druckbestimmungen beobachtet werden, dies nicht zuletzt aufgrund der fehlenden Kontrollmöglichkeiten für im Ausland gedrucktes Kritisches oder bislang Verpöntes. Auch ändern sich die ökonomischen Grundlagen des Publikationswesens entscheidend. Während im 17. Jh. in erster Linie Mäzenatentum die Erstellung von Manuskripten förderte, gehorcht diese im ausgehenden 18. Jh. zunehmend einer ökonomischen Logik. Das Manuskript selbst wird Gegenstand der Vermarktung, Gedrucktes somit zunehmend zum Massenprodukt. Veränderungen erfährt auch der Vertrieb von Presseerzeugnissen. Zum einen steigt die Anzahl der Drucker, die zugleich in den meisten Städten auch als Buchhändler fungieren, zum anderen bilden sich – häufig auch an den lokalen Buchhandel angegliedert – neben eher elitären Lesegesellschaften auch populäre Lesekabinette aus (ib., 34– 36). Periodika halten dort einen hohen Anteil an den gelesenen und abonnierten Druckwerken. Neben den in Frankreich erscheinenden Mitteilungsblättern fallen neben dem Mercure de France (geschätzte Auflage 20.000 Exemplare) hier in besonderer Weise die im Ausland erscheinenden französischsprachigen Periodika ins Gewicht wie der Journal de Bruxelles oder der Journal de Genève (jeweils ca. 8.000 Exemplare). Als erste französische Tageszeitung gilt der 1777 erstmals erscheinende Journal de Paris. Einen wesentlichen Schub erhält die periodisch erscheinende Presse aber erst durch die politischen Ereignisse der Revolution. Der juristische Rahmen eines expandieren-

den Pressewesens wird gesetzt durch den Artikel 11 der Déclaration des droits de l’homme von 1789: «La libre communication des pensées et des opinions est un des droits les plus précieux de l’homme; tout citoyen peut donc parler, écrire, imprimer librement, sauf à répondre de l’abus de cette liberté dans les cas déterminés par la loi.»

Die Träger der Revolution nutzten intensiv das neue Medium der Presse aus, wobei im politischen Kampf sich bis dato unbekannte Diskursformen entwickelten. Charakteristisch ist das Überschreiten der engen Grenzen bürgerlicher Elitenkultur. Revolutionäre Ideologie wird über Broschüren, Flugblätter, Plakate und periodische Publikationen auch einer größtenteils analphabetischen Landbevölkerung vermittelt, etwa durch öffentliches Vorlesen von Pamphleten, Aufrufen und Nachrichten (SchliebenLange 1983, 73; Barbier / Bertho Lavenir 22000, 50). Die Straße ersetzt den Salon bzw. das Lesekabinett als Ort der öffentlichen Lektüre. Die massenkommunikative Bedeutung ergibt sich aus einer Multiplikation der mal regelmäßig, mal unregelmäßig erscheinenden Titel wie aus deren Auflagensteigerungen. So hatte die Feuille villageoise eine Auflage von 15.000 Exemplaren (HLF 1905– 79, vol. 9/1, 52). Ein z. T. intendierter Nebeneffekt der Verbreitung der Presse war die Durchsetzung einer zentralfranzösischen Norm auch in alloglotten Gebieten Frankreichs. Dabei kommt es auch, zumindest in den ersten Revolutionsjahren zu einer Integration populärsprachlicher Elemente, mit deren Hilfe affektive Stimmungen und politische Propaganda erzeugt auf marktschreierische Strategien verfolgt werden. Brunot (ib., vol. 10/1, 48 s.) spricht in diesem Zusammenhang von einer durch die journaux de boue et d’ordure hervorgerufenen sprachlichen Degradation, dies jedoch aus einer sprachideologischen Position heraus, die den Elitendiskurs des 17. Jh. zum Maßstab nimmt. In der Tat steht die revolutionäre Presse am Beginn einer durch Medien vermittelten Massen- bzw. Populärkultur, die einerseits Elemente der frühbürgerlichen Elitenkultur aufnimmt, andererseits diese massenverträglich transformiert und um spezifisch Populäres anreichert. Medien spielen eine entscheidende Rolle in solchen kulturellen Vermittlungsprozessen (Neumann / Charlton 1990, 43), die – wie Habermas zeigt – konstitutiv für die Entstehung

112. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Galloromania

eines bürgerlichen Publikums sind (Lebsanft 2001, 295). Die Periode der wilden Pressevielfalt endet jedoch schon früh unter der Jakobinerdiktatur und wird spätestens unter dem Konsulat Napoleons abgeschlossen. Der auch polemisch ausgefochtene publizistische Wettstreit unterschiedlicher politischer Gruppen wird abgelöst durch Herrschaftspropaganda. Nicht zu unterschätzen ist die Rolle der revolutionären und postrevolutionären Presse bei der Akkulturation bislang vom sprachnormativen Diskurs nicht erreichter Bevölkerungsschichten. Die Leseund Diskussionszirkel der Lumières erfahren eine quantitative Ausweitung, Gedrucktes wird oral weitervermittelt, Plakate – hier auch Karikaturen und kombinierte Schrift- / Bild-Grafiken (Schmitt 1992) – besetzen symbolische Räume und tragen somit zu einer banalisation von Druckwerken bei, wie Barbier / Bertho Lavenir (22000, 59) in Berufung auf regionalgeschichtliche Forschungen aufzeigen. Insges. unsichere Angaben über Auflagenzahlen sowie fehlende abschließende Studien zur Rezeptionsgeschichte gestatten es jedoch nicht, diese Phänomene zu quantifizieren. Für den Status der französischen Sprache außerhalb Frankreichs war zudem die Rolle der v. a. in Deutschland erscheinenden Emigrationspresse, die z. T. jedoch von starken Fluktuationen bestimmt war (HLF 1905–79, vol. 11, 1969, 159: «elle vivotait»), nicht unwesentlich. Neben den implizit durch die Presse geleisteten Beiträgen zur Vereinheitlichung der Sprache, lässt sich auch ein explizites Programm der Sprachnormierung in den Printmedien ausmachen. Bereits in den Anfängen einer Massenpresse ist das Bestreben nach Sprachrichtigkeit und damit ein ausgeprägtes Normenbewusstsein erkennbar. Brunot (ib., vol. 10, 726) zitiert diesbezüglich programmatisch die erste Ausgabe des ab 1801 (an VIII ) erscheinenden Journal de Vaucluse, der sich zur Aufgabe setzt «de concourir […] à l’épuration de la langue française» (→ Art. 132). Eine kontinuierliche quantitative Ausweitung der französischen Presse lässt sich für das gesamte 19. Jh. bis zum Beginn des ersten Weltkriegs feststellen. Etwa mit Beginn der Julimonarchie 1830 ist eine Verschiebung des Presse- und Buchmarktes hin zu einer industriellen Produktions- und Vertriebslogik anzusetzen. Frankreich folgt damit als erstes kontinentaleuropäisches Land

1285

einer in England begonnenen Entwicklung, die sich durch eine Verfünffachung der Gesamtauflage der periodischen Presse zwischen 1780 und 1830 auszeichnet. Erste Publikation, die der neuen Vertriebslogik gehorcht, ist die von Emile de Girardin 1836 gegründete La Presse, die einen wesentlichen Teil ihrer Einkünfte aus Werbeanzeigen bezieht und somit den Verkaufspreis erheblich senken kann. Zwischen 1836 und 1847 steigert sich ihre Auflage auf 180.000 Exemplare (Barbier / Bertho Lavenir 22000, 144 s.). Die unter der zweiten Republik gestattete und unter dem Second Empire nicht vollständig beseitigte Pressefreiheit führt zur Gründung einer Vielzahl von Publikationen, bei deren erfolgreichsten Organen der kommerzielle Unterhaltungsaspekt im Vordergrund steht. Die eigentliche Massenpresse nimmt so in den 1860er Jahren mit Le Petit Journal ihren Ausgang, der auch durch den technischen Einsatz der Rotationspresse ab 1867 in den 1890er Jahren eine Millionenauflage erreichte, Ähnliches gilt für den 1876 gegründeten Le Petit Parisien, der 1914 bei einer Gesamtauflage von 1,5 Mio. Exemplaren ankommt (Balle 51990, 88; Barbier / Bertho Lavenir 22000, 145). Neben technischen Faktoren dürfte sich in der wachsenden Marktgängigkeit der Presse nicht zuletzt die allgemeine Scholarisierung, somit die Alphabetisierung spiegeln. Die Ausweitung der Gesamtauflage koinzidiert nicht zwangsläufig mit einer analogen Vermehrung der publizierten Titel. Vielmehr kommt es – auch gestützt durch die ab Mitte des 19. Jh. entstehenden Pressebüros und Agenturen – zu einer erst inhaltlichen, später ebenfalls technischen Zentralisierung der Zeitungsproduktion. Vertrieben wird die Massenpresse zunehmend nicht mehr über klassische Zeitungsabonnements, sondern über den Einzelverkauf an öffentlichen Orten wie Bahnhöfen oder belebten Straßenkreuzungen. Dies führt zu einer die eigentlichen Massenmedien begleitenden, ihrerseits massenmedialen Werbekampagne, in der Schriftlichkeit, Mündlichkeit – z. B. Gassenrufer – und Bildlichkeit – etwa über Schlagzeilengestaltung oder Werbeplakate für bestimmte Publikationen – ineinander greifen. In beschränktem Maße kann also von einer ersten Multimedialität zu Hochzeiten der Unterhaltungspresse der Jahrhundertwende zum 20. Jh. ausgegangen werden. In engem Zusammenhang mit dem Auf-

1286

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

tauchen neuer Medien sowie der ökonomischen und technischen Zentralisierung steht auch der Titelzahl- und Auflagenrückgang der französischen Tagespresse zunächst nach dem ersten und signifikant nach dem zweiten Weltkrieg. Im Sinne Gieseckes (1992) kommt es aber nicht zu einer Ablösung der Printmedien, sondern eher zu einer Funktionsverlagerung innerhalb des Sektors, etwa hin zu einer stärkeren Nuancierung der Wochenpresse – das Unterhaltungsmagazin Paris Match erreicht bis Ende der 1950er Jahre wöchentlich 10 Mio. Leser bei einer Auflage von ca. 2 Mio. Exemplaren (Hewitt 1991) – und spezialisierter Titel. Der Trend weg von der klassischen Tagespresse ist in Frankreich im westeuropäischen Vergleich besonders stark ausgeprägt und liegt auch in den speziellen französischen Rahmenbedingungen einer nach 1944 etablierten zentralistischen Presseordnung (Balle 51990, 88) begründet, verbunden mit einem halbstaatlichen Quasi-Vertriebsmonopol (Albert 1983; Brochier 1983). Die bis ca. 1900 abgeschlossene Entwicklung einer Massenpresse bildet einen wichtigen Hintergrund zur Schaffung einer panfranzösischen, eindeutig an die französische Nationalsprache gebundenen Massen-Kommunikationsgemeinschaft.

5.

Audiovisuelle Medien und Sprachgeschichte

Im Unterschied zur Massenpresse, die zum Zeitpunkt ihrer Durchsetzung auf einer bereits etablierten Technik basierte, ist die Entwicklung der audiovisuellen Massenmedien Film, Schallplatte, Hörfunk und Fernsehen auf technische Entwicklungen zurückzuführen, die im späten 19. Jh. ihren Ausgang nahmen. In erheblichem Maße sind Fortentwicklungen in diesem Sektor direkt an technikgeschichtliche Parameter gebunden. Der Zeitabstand zwischen technischer Innovation und Erlangung massenkommunikativer Relevanz ist im Vergleich zu vorherigen Entwicklungen wie Buchdruck oder Rotationspresse sehr kurz. Die wesentlichen medientechnischen Innovationen bestehen in der Speicherung, Wiedergabe und schließlich auch der drahtlosen Fernübertragung bewegter Bilder und Töne, die zunächst zu den Massenmedien Schallplatte und Film, später zu Hörfunk und Fernsehen führten. Sprachgeschichtlich ist dieser Schritt von höchster Bedeutung,

da die massenkommunikative Verbreitung sich von der reinen Schriftlichkeit auch auf mündliche Sprachverwendungen ausdehnte. Die starke Proliferation von miteinander verbundenen sprachlichen und bildlichen Zeichensystemen kann mit Cazeneuve (1976, 45) als «caractéristique fondamentale de notre époque» aufgefasst werden. Der Film bzw. das Kino und das Fernsehen als seine Distributionsformen können als erstes übereinzelsprachliches Massenmedium gelten. In besonderer Weise wird in Frankreich der Film Teil einer nationalen Kultur- und Wirtschaftspolitik, in der zumindest indirekt auch immer sprachliche bzw. sprachpolitische Fragen berührt werden. Bereits zu Zeiten des Stummfilms, der sich mit der technisch möglichen Verlängerung der Filmlaufzeiten im Zeitraum ab 1910 als Massenmedium etablierte (Barbier / Bertho Lavenir 22000, 167) steht die französische Filmproduktion in starker Konkurrenz v. a. zu amerikanischen Importen, so dass die Produktionsziffern in den 20er Jahren stetig sinken. Scheitern nach Durchsetzen der technischen Neuerung des Tonfilms zwar erste Versuche der amerikanischen Filmgesellschaften, in Frankreich amerikanische Filme in französischsprachiger Fassung nachzudrehen an den Schwierigkeiten «de transposer d’une civilisation à l’autre une gestuelle et des codes physiques, vestimentaires, linguistiques et autres» (ib., 199), erlangen die Filmimporte in Synchronfassung in den 30er Jahren bereits einen so hohen Marktanteil, dass bereits 1938 eine erste staatliche Quotenregelung für synchronisierte Filme erlassen wird (Jeancolas 1991, 61). Die Filmsynchronisation ist Objekt regelmäßig wiederkehrender Übersetzungsund Sprachkritik – die Herausforderungen insbes. der Postsynchronisation, neben Inhalt und Ausdruck auch die fremdsprachlich bedingten Lippenbewegungen mit dem synchron gesprochenen Text abzustimmen, führen zu bis dato unbekannten Problemen – und gilt als Einfallstor für Anglizismen in die französische Sprache. Andererseits führt die Internationalisierung gerade auch der Synchronfassungen zu einer gewissen sprachnormativen Konvergenz seitens der international agierenden Filmvertriebe: «Les distributeurs sont très exigeants! Ils n’acceptent qu’un français international, un français idéal que personne ne parle vraiment en fait. Prenons l’exemple du mot ‘money’. En français nous pouvons dire ‘fric’ ou ‘pognon’ et la postsynchronisa-

112. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Galloromania tion est excellente. Mais on nous impose ‘argent’ même si la postsynchronisation est horrible […]. Nous avons une liste non-exhaustive de ces mots que nous ne pouvons utiliser en aucun cas ou que nous pouvons utiliser mais sous grande réserve» (Gagnon 2000).

Abschließende Studien zur sprachnormativen Bedeutung der Filmsynchronisation sowie zum Einfluss von Synchronübersetzungen auf die Sprachentwicklung stehen allerdings noch aus. Gerade jedoch bei französisch gedrehten Filmen zeichnet sich seit den 1930er Jahren eine Wechselwirkung zwischen alltagssprachlichen Verwendungen und ihrer Wiedergabe im Film ab. Eine langsame Loslösung von Aussprachenormen und Stilisierungen der Theatersprache zugunsten einer mimetischen Wiedergabe typischer oder als typisch empfundener Gebrauchsformen spezifischer Sprechergruppen ermöglicht gleichzeitig eine Integration filmsprachlicher Verwendungen in die Alltagssprache. Massenkommunikativ bekannte Filme schaffen Intertextualität, die als wiederholte Rede Kohäsion innerhalb der französischsprechenden Kommunikationsgemeinschaft stiftet, wie Schmitt (2001, 442) beispielhaft an kindersprachlichen Verwendungen wie dem berühmten Si j’aurais su, j’aurais pas venu aus dem Film La guerre des boutons von 1961 zeigt. Das in sprachlicher Hinsicht am stärksten integrierende Massenmedium ist der Hörfunk sowie das Fernsehen als seine technische Weiterentwicklung. Die Durchsetzung als allgemein zugängliches Medium erfolgt in den 1920er und 1930er Jahren, in denen der regelmäßige Konsum von Hörfunksendungen zu einer kulturellen Alltagspraxis wird und sich gleichzeitig in Frankreich die Strukturen einer stabilen Rundfunklandschaft abzeichnen (Dhordain 2001). Nach parallelen und unkoordinierten Gründungen von einzelnen Sendestationen durch lokale Unternehmer (z. B. in Fécamp), Verleger (z. B. Radio-Toulouse, 1925), regionale Behörden (z. B. in Agen) oder Rundfunkgerätehersteller (z. B. in Clichy) setzt sich ab 1926 durch Regierungsbeschluss eine zentrale Koordinierungs- und Lizensierungspolitik durch (Barbier / Bertho Lavenir 22000, 219). Eine Konsequenz daraus ist die Privilegierung weniger staatlich kontrollierter Sender. Die PTT übernimmt die Kontrolle der meisten Rundfunkstationen, ein wesentlicher Schritt zur Zentralisierung ist schließlich der Aufkauf des sendestarken Radio-

1287

Paris durch die Regierung. Nach 1944 schließlich wird ein privatwirtschaftlicher Rundfunk innerhalb Frankreichs ganz verboten. Die aus Monaco, Andorra, Luxemburg und dem Saarland sendenden radios périphériques werden Ausnahmen bleiben (Eck 1991a, 130; Méadel 1991, 149). Sprachgeschichtlich bedeutsam schließlich ist die Tatsache einer von Paris und somit auch der Pariser Norm ausgehenden Verbreitung von gesprochener Sprache. Die im Hörfunk verwendete Sprache orientiert sich zunächst stark an vorhandenen Leitlinien der Theater- oder amtlichen Verlautbarungssprache, doch entstehen schon bald spezifische Präsentationsformen des Rundfunkjournalismus. Informationssendungen sind es auch, die als erstes zentral hergestellt werden und auch von regionalen Sendern übernommen werden. Regionalsprachen oder regional gefärbte Aussprachevarianten spielen hier keine Rolle. Eine Erweiterung der zunächst ausschließlich distanzsprachlichen Prägung des Hörfunks wird durch die genuin radiophonische Kunstform des Hörspiels sowie journalistische Darstellungsformen der Reportage und des Features erreicht. Im Bemühen um möglichst ‘realistische’ Darstellungen werden Gebrauchsweisen spontaner Mündlichkeit mimetisch übernommen und in Hörspiel wie Reportage integriert (Döhl 1982). Das erste französische Hörspiel Maremoto von Pierre Cusy und Gabriel Germinet (Pseudonym von Maurice Vinot) wird am 4. 10. 1924 gesendet und schildert fiktional eine Schiffskatastrophe (MareMoto 1992). Mimetische Mündlichkeit wird erzeugt etwa durch Dominanz der Parataxe sowie eine bewusste Verwendung von ausgewählten Seefahrts-Argotismen. Nähesprachliche Ausdrucksformen nehmen durch spezifische Formen des Rundfunkjournalismus wie die Reportage im journal parlé (Méadel 1991b; Carré de Malberg / Despratx / Frichot 1991, 86 s.) – ermöglicht auch durch den technischen Fortschritt in der mobilen Aufnahmetechnik und angetrieben durch wachsende Konkurrenz unter den radios généralistes – ab den 1950er Jahren stark zu. Insbes. nach den Erfahrungen mit der propagandistischen Instrumentalisierung des Radios während des zweiten Weltkriegs und der deutschen Besatzung steigt das grundsätzliche Bewusstsein für seine positiv wie negativ nutzbaren erzieherischen und sprachprägenden Möglichkeiten. Paul Eluard etwa bringt gegen Ende der 1940er Jahre Phäno-

1288

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

mene der sprachlichen Vereinheitlichung durch das Radio in direktem Zusammenhang mit der kulturellen Praxis des Radiohörens (Eck 1991, 140). Insges. bleibt der Beitrag des Hörfunks zur Orthoepie unbestritten. Mit Lebsanft (2001, 299) können Radio und Fernsehen als Horte und Vehikel einer als gut empfundenen Aussprachenorm gelten. Das Massenmedium Radio nimmt schließlich eine zentrale Stelle in der französischen Außen(kultur)politik v. a. gegenüber den im Zuge der Entkolonialisierung entstehenden jungen Staaten Afrikas ein. Afrikanische Journalisten werden als frankophone Multiplikatoren in einer eigens geschaffenen Rundfunkjournalistenschule in Maisons-Laffitte ausgebildet, der zunächst über Kurzwelle sendende französische staatliche Auslandsrundfunk Radio France International wird systematisch ausgebaut, und die übernationalen, vom französischen Staat kontrollierten kommerziellen Rundfunkstationen wie Africa No. 1 in Gabun und der von Zypern gen Nahost sendende arabisch-französische Dienst von Radio Monte Carlo nehmen ihren Dienst auf. Französische Rundfunkpolitik ist immer auch ganz bewusst Sprach(außen)politik zugunsten des Französischen: «La radio fait aussi l’apologie de la langue dont elle use, car c’est cette école parallèle et de formation permanente des adultes comme des enfants qui joue un rôle décisif dans la pratique du langage d’un peuple. Qu’on le veuille ou non, l’entendu prime sur le lu en quantité et en intensité. La situation d’une langue dans le monde se mesure à l’importance qu’elle a sur les ondes et, s’agissant de l’Afrique, l’action de la France doit être ici rappelée» (Dhordain 2001).

Das Fernsehen entwickelt sich seit den 1950er Jahren aus den organisatorischen Strukturen des staatlichen Rundfunks heraus zu einem eigenständigen Massenmedium (Bourdon 1991b, 124). Dabei bleibt zunächst jedoch eine – was Präsentations- wie Kommunikationsformen angeht – starke Orientierung an Formaten des Hörfunks erkennbar. Eine sprachgeschichtlich bedeutsame Wandlung ergibt sich jedoch mit der ab Mitte der 1960er Jahre einsetzenden Funktionsdifferenzierung innerhalb der audiovisuellen Massenmedien. In dem Maße, in dem das Bildmedium Fernsehen allgemeine Verbreitung findet – zwischen 1957 und 1968 verzehnfacht sich nahezu der Anteil der Fernsehhaushalte in Frankreich von 6,7 auf 61,9 % (Bourdon 1991a, 177) – und der

Fernsehkonsum alltäglich wird, wandelt sich der Hörfunk von einem média de rendez-vous zu einem média de flux. Kohäsionsstiftende Schlüsselereignisse verlagern sich somit vom Radio auf den Bildschirm, was einen Wandel ihrer Inszenierungsformen bedingt. Die Inszenierung z. B. von Diskussionsrunden, Großspektakeln oder Nachrichtensendungen wiederum wird durch die stärkere Einprägsamkeit der Bildlichkeit stilprägend auch für gruppenkommunikative Sprachverwendungen. Die bereits im Kinofilm bekannte Synchronisation fremdsprachiger Produktionen nimmt einerseits durch Multiplikation der Fernsehkanäle und Einführung privater Sender seit Mitte der 1980er Jahre beständig zu, andererseits nimmt sich die Qualität von Fernsehsynchronisationen vielfach geringer aus als im Kino. In besonderem Maße ist das Fernsehen seit seiner Durchsetzung als Massenmedium einer starken Sprachkritik ausgesetzt. Allaire (1990, 213) unterstellt aufgrund einer vermeintlichen Passivität des Fernseh‘konsums’ sprachverarmende Wirkung. Laienlinguistische Polemik spricht gar von der teleperversión der Sprache (Fontanillo / Riesco 1994), Mediensprache wird seitens puristischer Sprachverteidiger wie der D.L.F. (Défense de la langue française) vielfach als Bedrohung für den bon usage empfunden (Klein-Zirbes 2001, 188). In der Tradition von Roland Barthes werden elektronische Massenmedien zudem für eine Versteinerung des Denkens seines Publikums verantwortlich gemacht. Sehr kritisch wird zudem – nicht nur in Frankreich – die Wirkung des Fernsehens auf die frühkindliche Sprachsozialisation betrachtet, wobei die präzisen Wechselwirkungen zwischen Spracherwerbsprozessen und Medienrezeption als letztlich ungeklärt gelten müssen (Böhme-Dürr 1990, 151 s.). Die audiovisuellen Massenmedien Film, Funk und Fernsehen sind in Frankreich in mehrfacher Hinsicht Teil der Sprachpolitik. Neben der ihnen zugeschriebenen Aufgabe einer nach Außen gerichteten Förderung der französischen Sprache unterliegen sie innerhalb Frankreichs einem strengen Quotensystem zur Verbreitung französischsprachiger Produktionen. Auch privatwirtschaftlich organisierte Filmvertriebe, Fernsehstationen und Rundfunksender sind verpflichtet zu einem festen Prozentsatz französischsprachige Filme, Fernsehproduktionen bzw. Musikproduktionen zu fördern. Sprach-, wirt-

112. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Galloromania

schafts- und kulturpolitische Motivationen greifen bei der durch den CSA (Conseil Supérieur de l’Audiovisuel) kontrollierten Medienaufsicht ineinander. Französische Filmpolitik wird spätestens mit Gründung des Centre National de la Cinématographie im Jahr 1946 staatlicherseits sowohl als staatliche Kontrolle und Subventionierung der Filmproduktion als auch als Teil der französisch-amerikanischen Handelsbeziehungen gesehen. Der französische Film ist gleichermaßen wie die französische Sprache Teil einer von ungehemmter Marktkonkurrenz ausgenommenen exception culturelle. Die staatliche Filmförderung wird somit in übergreifende sprachpolitische Strategien eingeordnet, die staatliche Subventionierung ist direkt an die Verwendung der französischen Sprache gebunden (DGLF 2001, 85). Beim Hörfunk unterliegen die für ein inländisches Publikum sendenden Stationen – seit der Anfang der 1980er Jahre stattfindenden Liberalisierung des Rundfunkmarktes unter Mitterrand auch die zahlreichen, meist kommerziellen Privatsender – einer strengen, jedoch nicht immer respektierten und je nach Sender zwischen 40 und 80 % liegenden Quotierung für französischsprachige Musiktitel (ib.). Im Zuge der Legalisierung von radios libres entstehen zunächst auch einige regionalsprachlich sendende Stationen – etwa das elsässische Radio Dreyeckland oder das Tolosaner Radio Occitania –, doch ist seit Mitte der 1980er Jahre ein anhaltender Trend zum Zusammenschluss in von Pariser Kopfstationen belieferte Netzwerke kommerzialisierter radios FM zu beobachten (Krause 1994), so dass nicht-französischsprachige Hörfunksendungen allenfalls ein Nischendasein fristen (DGLF 2001, 135; 168–171). Die Sprachverwendung im Fernsehen ist in analoger Weise Gegenstand kontinuierlicher Reglementierung und Überwachung. Wird bis zur Auflösung des staatlichen ORTF (Office de Radiodiffusion Française) die Sprachaufsicht direkt über ein Sprachsekretariat und seine Organe télé und média langage übernommen (Schmitt 1995b), verlagert sich mit Einführung auch privater Fernsehkanäle die Kontrolle auf den CSA , der wiederum auf Initiative von Sprachpflegeorganisationen bei Verstößen gegen die Sprachgesetzgebung und Quotenregelungen – etwa für französischsprachige Fernsehproduktionen – intervenieren kann. Dabei geraten allerdings zu Beginn des 21. Jh. zunehmend die sich aus der exception

1289

culturelle begründeten spezifisch französischen Lizenzierungsbestimmungen in Gegensatz zur Dynamik globalisierter Medienkonzerne, bei denen auch französisch dominierte Weltkonzerne wie Vivendi Universal keine Ausnahme bilden.

6.

Telematik und Sprachgeschichte

Seit der Mitte der 1980er Jahre hält die Telematik mit dem Fortschritt der Computerund Telekommunikationstechnologie Einzug in den medialen Alltag. In Frankreich setzt diese Entwicklung durch den populären, von France Télécom vermarkteten Minitel-Dienst im internationalen Vergleich sehr früh ein, wobei seit Mitte der 1990er Jahre eine progressive Ablösung von Minitel durch das breitbandigere, leistungsfähigere und international verbreitete Internet nicht zu übersehen ist. Spätestens mit der Jahrtausendwende kann die Nutzung der Telematik-Dienste als eine massenhaft verbreitete kulturelle Praxis angesehen werden. Gleichwohl fallen nicht alle Nutzungen vernetzter Computersysteme unter die klassische Bestimmung von Massenkommunikation, ist doch ein Großteil etwa der Internetnutzung eher Teil von Individual- (e-mail) bzw. Gruppenkommunikation (IRC -Chat, newsgroups) (Gabriel et al. 22000, 15–21). Bei den meisten öffentlich und ohne großen technischen Aufwand zugänglichen Internetangeboten steht eine enorm hohe numerische Erreichbarkeit einer quantitativ stark eingeschränkten realen Nutzung gegenüber. So sind etwa die in Frankreich nutzbaren regionalsprachlich ausgerichteten Internetseiten kein Teil einer massenmedialen Publizistik, sondern eher ein auf enge Gruppen fixiertes Forum. Hierbei kommt zum Tragen, dass das Internet in vielen Fällen bereits bestehende Medien integriert bzw. deren Funktionen übernimmt, angefangen von gruppenspezifischen Mitteilungsorganen – z. B. in Form von mailinglists – über die Zweitverwertungen der Tagespresse (ib., 81–95) bis hin zum streaming bestehender Rundfunk- oder Fernsehprogramme. Zugleich integrieren traditionelle Massenmedien auch zunehmend Internet-Dienste etwa in Form von multimedialen, z. T. gegen Entgelt zugänglichen onlineArchiven von Zeitungsartikeln oder Fernseh- bzw. Rundfunksendungen. Kennzeichnend für die öffentliche Diskussion um das Internet nicht nur in Frankreich ist seine

1290

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

vielfache assoziative Verknüpfung mit Modernität, was einerseits das Internet auch in sprachpolitischer Hinsicht zu einem Gegenstand symbolischen Handelns macht und andererseits seine Expansion real fördert. Unbestritten jedoch schafft das Internet und die mit der Telematik verbundene Technologie spezifische Bedingungen des sprachlichen Handelns, wie etwa zahlreiche Analysen nicht nur zur französischsprachigen Chat-Kommunikation zeigen (Laurie 2001; Dittmann 2001; Latzko-Toth 2001; Debatin 1996; 1998), wobei diese Internetspezifik eben nicht hauptsächlich in den massenkommunikativen Nutzungen des Netzes zu Tage tritt. Noch nicht absehbar ist, wie und in welchem Maße sich etwa die spezifische Praxis der Textlektüre am Bildschirm, die Möglichkeiten der Hypertextualität langfristig auf Traditionen der Schriftlichkeit auswirken werden. Zu beobachten ist jedoch innerhalb der Massenmedien zum einen eine optische Orientierung etwa des Zeitungslayouts oder der Schriftgestaltung in Fernsehsendungen an den optischen Gestaltungen von Web-Seiten und zum anderen eine Verlagerung traditioneller Printmedien auf nicht vom Internet abgedeckte bzw. am Bildschirm schwierig lesbare Textsorten wie Reportagen oder Features. Sprachgeschichtliche Diagnosen zur Frage, inwiefern innerhalb der Galloromania zukünftig durch die technischen und medialen Möglichkeiten einer breitbandigen Telematik die Entwicklungsbedingungen des Französischen maßgeblich verändert werden, sind verfrüht. Bemerkenswert ist der innerhalb der Galloromania v. a. in Frankreich und Québec von staatlichen bzw. halbstaatlichen Organisationen getragene Kampf für eine französisierte Terminologie des Internet. Während zu Recht die Alltäglichkeit des neuen Mediums betont wird, wird in der historisch erklärbaren (Gabriel et al. 22000, 11) Prägung der Internet-Terminologie durch Anglizismen ein im Sinne des Verbraucherschutzes zu behebender Missstand gesehen, wie ein regierungsamtliches Memorandum (Bloche 1998) unterstreicht. «Il faut aussi que le français dispose de tous les termes nécessaires pour décrire les réalités contemporaines. Le plan d’action gouvernemental pour la société de l’information souligne la nécessité de disposer de termes français pour l’internet affin que le plus grand nombre puisse s’approprier ce nouveau média. Il ne peut y avoir aucun avan-

tage à devoir utiliser pour l’Internet un sabir digne du latein de cuisine des médecins de Molière» [Hervorh. im Text].

Ungeachtet der Vergeblichkeit dieser Bemühungen (Osthus 2003) deuten sich angesichts der Alltäglichkeit des Medienumgangs auch Veränderungen in der Alltagssprache an, etwa über die Integration der Praktiken des Kommunizierens im Netz in alltägliche Regularitäten der Bildlichkeit (Osthus 2000). Das Internet ist bereits wichtiger Metaphernspender. Zudem ist die Netznutzung wichtiges Vehikel für euromorphologisch (Schmitt 1995a) gebildete Terminologie, die über die Verteilersprache der Computernutzung Eingang in die Gemeinsprache findet. Weitergehende Fragen, inwiefern etwa durch eine Parallelität realer und virtueller Räume in der computergestützten Fernkommunikation sich althergebrachte Varietätengefüge verschieben, können zum jetzigen Stand jedoch noch nicht beantwortet werden.

7.

Literatur

Albert, Pierre, La Presse française. Notes et études documentaires, Paris, 1983. Allaire, Suzanne, Französisch: Sprache und Massenmedien. Langue et mass média, in: LRL 5/1 (1990), 211–224. Balle, Francis, Médias et sociétés, Paris, 51990. Barbier, Frédéric / Bertho Lavenir, Catherine, Histoire des médias, Paris, 22000. Belting, Hans, Das Bild und sein Publikum im Mittelalter. Form und Funktion früher Bildtafeln der Passion, Berlin, 32000. Betz, Werner, Sprachlenkung und Metaphernstrategie – und andere Tendenzen der deutschen Sprachentwicklung, STZ 63 (1977), 304–315. Bloche, Patrick, Le désir de France. La présence internationale de la France et la francophonie dans la société de l’information. Rapport au Premier ministre – 7 décembre 1998, in: République française / Premier ministre, internet.gouv.fr – Action de l’Etat et société de l’information, 1998 ss. (07/03/2003). Boehme-Dürr, Karin (ed.), Wissensveränderung durch Medien: theoretische Grundlagen und empirische Analysen, München, 1990. Bourdon, Jérôme, The Growth of Opinion Polls in French Television 1958–74, in: Rigby / Hewitt 1991, 177–194 (= 1991a). –, Les journalistes de télévision – l’émergence d’une profession (1960–1968), in: Martin 1991, 123–136 (= 1991b).

112. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Galloromania Braungart, Georg, Skript zur Vorlesung Historische Medienästhetik, Univ. Regensburg, 1999. (07/03/2003). Brednich, Rolf Wilhelm, Medien als Stifter oraler Kommunikation, in: Faulstich 1991, 17–29. Brochier, Jean-Christophe, La presse écrite, Paris, 1983. Capitani, François de, Almanache, in: Historisches Lexikon der Schweiz – elektronische Fassung, Schweizerische Landesbibliothek, 2001. (07/03/2003). Carré de Malberg, Nathalie / Despratx, Michel / Frichot, Dominique, Reportages et débats politiques à la radiodiffusion française (1945–1974), in: Martin 1991, 83–93. Cazeneuve, Jean (ed.), Les communications de masse: guide alphabétique, Paris, 1976. Chartier, Roger, Die wunderbar errettete Gehenkte. Über eine Flugschrift des 16. Jahrhunderts, in: id., Die unvollendete Vergangenheit. Geschichte und die Macht der Weltauslegung, Frankfurt a. M., 1992, 101–145. Debatin, Bernhard, Analyse einer öffentlichen Gruppenkonversation im Chat-Room. Referenzformen, kommunikationspraktische Regularitäten und soziale Strukturen in einem kontextarmen Medium, in: Prommer, Elisabeth / Vowe, Wolfgang (eds.), Computervermittelte Kommunikation – Öffentlichkeit im Wandel, Konstanz, 1998, 13–37. –, Elektronische Öffentlichkeiten. Über Informationsselektion und Identität in virtuellen Gemeinschaften, FIFF, Computer und Demokratie 4 (1996), 23–26. (07/03/2003). DGLF = Délégation générale à la langue française, Rapport au Parlement sur l’application de la loi du 4 août 1994 relative à l’emploi de la langue française, Paris, 2001. Dhordain, Roland, Une histoire de la radio, Radio France, 2001. (07/03/2003). Dittmann, Miguel, Sprachverwendung im Internet. Untersuchungen zur Nutzung des Internet Relay Chat (IRC ) in Frankreich und Deutschland, Sarlat, 2001. Döhl, Reinhard, Nichtliterarische Bedingungen des Hörspiels, WW 32 (1982), 154–179. Döring, Martin, Von der Wundergeschichte zum ‘Fait divers’. Untersuchungen zur Berichterstattung über Kometen in französischen ‘Canards’ an der Wende vom 16. zum 17. Jahrhundert, metaphorik.de (HTML -Version 19. 02. 2003). (07/03/2003).

1291

Durieux, Claude, La télécratie, Paris, 1976. Eck, Hélène, Radio, Culture and Democracy in France in the Immediate Postwar Period 1944–50, in: Rigby / Hewitt 1991, 129–146. Ernst, Gerhard, Der schlechte Ruf der Ente in europäischen Sprachen. Konvergenzen und Divergenzen in Idiomatik und Metaphorik, in: Guille, Martine / Kiesler, Reinhard (eds.), Romania una et diversa. Philologische Studien für Theodor Berchem zum 65. Geburtstag, Tübingen, 2000, 87– 106. Faulstich, Werner (ed.), Grundwissen Medien, München, 1994. –, (ed.), Medien und Kultur – Beiträge zu einem interdisziplinären Symposium der Universität Lüneburg, Göttingen, 1991. –, Medien und Öffentlichkeiten im Mittelalter, Göttingen, 1996. –, Das Medium als Kult. Von den Anfängen bis zur Spätantike, Göttingen, 1997. Feyel, Gilles, L’annonce et la nouvelle, Oxford, 2000. Fonanillo, Enrique / Riesco, María Isabel, Teleperversión de la lengua, Barcelona, 1994. Fuchs, Volker (ed.), Von der Unklarheit des Wortes in die Klarheit des Bildes? Festschrift für Johannes Thiele, Tübingen, 1998. Gabriel, Klaus, et al., Romanistik im Internet – eine praktische Einführung in die Nutzung der neuen Medien im Rahmen der romanistischen Linguistik, Bonn, 22000. Gagnon, Mathieu, Une rencontre avec Bérengère et Thibaud, in: id., Films à venir au cinéma, 1999 ss.; août 2000. (07/03/2003). Giesecke, Michael, Der Buchdruck der frühen Neuzeit. Eine historische Fallstudie über die Durchsetzung neuer Informations- und Kommunikationstechnologien, Frankfurt a. M., 1991. –, Sinnenwandel und Sprachwandel. Von den multisensoriellen Semantiken des Mittelalters zur visuellen Semantik der Neuzeit, in: id., Sinnenwandel, Sprachwandel, Kulturwandel. Studien zur Vorgeschichte der Informationsgesellschaft, Frankfurt a. M., 1992, 209–243. Hewitt, Nicholas, The Birth of the Glossy Magazines: the Case of Paris-Match, in: Rigby / Hewitt 1991, 111–128. Jeancolas, Jean-Pierre, The Setting-up of a ‘Method of Production’ in the French Cinema 1946–50, in: Rigby / Hewitt 1991, 58–67. Keller, Rudi, Zeichentheorie: zu einer Theorie semiotischen Wissens, Tübingen, 1995. Klein-Zirbes, Anja, Die ‘Défense de la langue française’ als Zeugnis des französischen Sprachpurismus: linguistische Untersuchung einer sprachnor-

1292

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

mativen Zeitschrift im Publikationszeitraum von 1962 bis 2000, Frankfurt a. M. et al., 2001. Krause, Susanne, Vive la radio. Bedrohte Radiolandschaft in Frankreich, Dokumente 50/1 (Feb. 1994), 48–51. Lamizet, Bernard (ed.), Dictionnaire encyclopédique des sciences de l’information et de la communication, Paris, 1997. Latzko-Toth, Guillaume, Un dispositif construit par ses utilisateurs? Le rôle structurant des pratiques de communication dans l’évolution technique de l’Internet Relay Chat, in: Actes du 3e Colloque International sur les Usages et les Services des Télécommunications (Paris, 12–14 juin 2001), Paris, 2001, 556–564. Laurie, John, Distilling a Language for Cyberspace, ETS 4 (2001), 1–10. Lebsanft, Franz, Sprache und Massenkommunikation (Langue et communication de masses), in: LRL 1/2 (2001), 292–304. Lever, Maurice, Canards sanglants. Naissance du fait divers, Paris, 1993. Luhmann, Niklas, Die Realität der Massenmedien, Opladen, 21996 (11995). Maase, Kaspar, Grenzenloses Vergnügen. Der Aufstieg der Massenkultur 1850–1970, Frankfurt a. M., 1997. Maletzke, Gerhard, Psychologie der Massenkommunikation – Theorie und Systematik, Hamburg, 1963. Mare-Moto. Une pièce radiophonique de Pierre Cusy et Gabriet Germinet (1924), présentation de Cécile Meadel, Réseaux 52 (1992), online in: Ecole Normale Supérieure des Sciences de l’information et des bibliothèques (ENSSIB ). (10/04/2002). Martin, Marc (ed.), Histoire et médias – Journalisme et journalistes français 1950–1990, Paris, 1991. Méadel, Cécile, The Arrival of Opinion Polls in French Radio and Television 1945–60, in: Rigby / Hewitt 1991, 147–176 (= 1991a). –, La fabrication du journal parlé, Martin 1991, 95–107 (= 1991b). Mitterauer, Michael, Predigt – Holzschnitt – Buchdruck. Europäische Frühformen der Massenkommunikation, BHSoz 28/2 (1998), 69–78. Neumann, Klaus / Charlton, Michael, Spracherwerb und Mediengebrauch, Tübingen, 1990. Ogburn, William, On culture and social change, Chicago, 1964. Ong, Walter J., Orality and Literacy. Technologizing of the World, New York, 1982.

Osthus, Dietmar, Metaphern im Sprachenvergleich – eine kontrastive Studie zur Nahrungsmetaphorik im Französischen und Deutschen, Frankfurt a. M. et al., 2000. –, Le bon usage de l’Internet – le discours normatif sur la toile, in: Osthus, Dietmar / Polzin-Haumann, Claudia / Schmitt, Christian (eds.), La norme linguistique. Théorie – pratique – médias – enseignement. Actes du colloque tenu à Bonn le 6 et le 7 décembre 2002, Bonn, 2003, 139–152.. Postman, Neil, Wir amüsieren uns zu Tode: Urteilsbildung im Zeitalter der Unterhaltungsindustrie, Frankfurt a. M., 111985 (engl. Orig. ausg. Amusing ourselves to death. Public discourse in the age of show business, New York, 1985). Rigby, Brian / Hewitt, Nicholas (eds.), France and the Mass Media, Houndsmill et al., 1991. Schlieben-Lange, Brigitte, Traditionen des Sprechens: Elemente einer programmatischen Sprachgeschichtsschreibung, Stuttgart et al., 1983. Schmitt, Christian, Sprachspiel und Karikatur in der französischen Revolution, RJb 42 (1992), 67–90. –, Euromorphologie: Perspektiven einer neuen romanistischen Teildisziplin, RK IX (1995), 119–146 (= 1995a). –, Das Fremde als Staatsaffäre: ‘hebdo langage, télélangage‘ und ‘MEDIAS & langage’, in: Trabant, Jürgen (ed.), Die Herausforderung durch die fremde Sprache. Das Beispiel der Verteidigung des Französischen, Berlin, 1995, 91–115 (= 1995b). –, Das Werben um die Frau auf Plakaten des italienischen Faschismus, in: Fuchs 1998, 129–150. –, Sprachnormierung und Standardsprachen, in: LRL 1/2 (2001), 435–492. Schwitalla, 1999.

Johannes,

Flugschrift,

Tübingen,

Seguin, Jean-Pierre, L’information en France avant le périodique. 517 canards imprimés entre 1529–1631, Paris, 1964. Weinrich, Harald, Sprache in Texten, Stuttgart, 1976. Wilhelm, Raymund, Italienische Flugschriften des Cinquecento (1500–1550) – Gattungsgeschichte und Sprachgeschichte, Tübingen, 1996. Wotjak, Gerd, Zum Beitrag des Bildes zum kommunikativen Sinn der Äußerung, in: Fuchs 1998, 89–106.

Dietmar Osthus, Bonn

113. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

1293

113. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel Communication de masse et histoire des langues: Péninsule ibérique 1. 2. 3. 4. 5. 6.

1.

Iberische Halbinsel, Massenkommunikation, Sprachgeschichte Buchdruck Hörfunk Fernsehen Internet Literatur

Iberische Halbinsel, Massenkommunikation, Sprachgeschichte

1.1. Wie man weiß, kommen der geographische und die historischen Räume auf der Iberischen Halbinsel nicht ohne Weiteres zur Deckung. Gerade die Entwicklung von Massenkommunikation vollzieht sich nicht im Rahmen eines geographisch abgegrenzten Raums, sondern innerhalb historischer, d. h. gesellschaftlicher und staatlich verfasster Ordnungen, wobei Massenkommunikation auf diese Ordnungen einwirkt und sie mitkonstituiert. Aus dieser Überlegung ergibt sich, dass eine Darstellung von Massenkommunikation und mehrere Einzelsprachen nach geographischen Gesichtspunkten zusammenfassender bzw. integrierender Sprachgeschichte v. a. aus Gründen der Praktikabilität gerechtfertigt ist; historisch betrachtet bietet sie sich hingegen nur dort an, wo es im anvisierten Zeitraum – also von der frühen Neuzeit, in der Massenkommunikation entsteht, bis zur Gegenwart – engere geschichtliche Zusammenhänge zwischen den verschiedenen Sprachen gibt. Das gilt zwar für das Verhältnis von Kastilisch zu Katalanisch und Galicisch, kaum jedoch für das Verhältnis dieser Sprachen zum Portugiesischen. Denn fasst man die historischen Gegebenheiten seit der frühen Neuzeit ins Auge, dann bleibt festzuhalten, dass sich die verschiedenen Formen der Massenkommunikation v. a. im Rahmen zweier verschiedener Staaten und ihrer regionalen Zentren entwickeln, nämlich in Spanien und Portugal. Seit der Regierungszeit Karls V. (1516– 56) sind die Kronen Kastiliens und Aragoniens in einer Person vereinigt, so dass ein mehrsprachiges Gebilde entsteht, in dem die einzelnen Sprachen durch die Jahrhunderte

in einem spannungsreichen Beziehungsgeflecht miteinander verwoben sind, das auch auf die Massenkommunikation Auswirkungen hat. Das Katalanische und das Galicische, aber auch das Aragonesische und das Asturische geraten für viele Jahrhunderte unter das Dach des Kastilischen. Demgegenüber ist Portugal ein einsprachiges Land, das nur in dem kurzen Zeitraum zwischen 1580 und 1640, von der Annexion durch Philipp II . bis zur Loslösung durch Johann IV., unter kastilischer Herrschaft steht. 1.2. Der Begriff der Massenkommunikation, der als engl. mass communication 1941 erstmals belegt ist, lässt sich durch wenigstens sechs Merkmale näher fassen (a – f; cf. mit eingehender Begründung Lebsanft 2001): ‘Raum-zeitlich’ liegt Fernkommunikation vor, da Massenkommunikation räumlich stets fern, zeitlich entweder simultan oder versetzt abläuft (a). Hinsichtlich der ‘beteiligten Personen’ stehen sich eine kleine Anzahl von Kommunikatoren und eine große Zahl von dispersen Rezipienten gegenüber (b). Massenkommunikation ist ‘öffentlich’. Die kommunizierten Gegenstände werden stets vor Dritten verhandelt (c). Das ‘soziale Verhältnis’ von Kommunikator und Rezipient ist zwar komplementär, dabei jedoch asymmetrisch (d). Auch das ‘pragmatische Verhältnis’ von Kommunikator und Rezipient ist durch Asymmetrie geprägt. Der Kommunikator beherrscht die Mittel der Massenkommunikation, deren Wirkungen der Rezipient ausgesetzt ist. Die Interaktion zwischen Kommunikator und Rezipient ist äußerst begrenzt (e). Die ‘Gegenstände’ der Massenkommunikation werden durch ökonomische, politische und berufsethische (deontologische) Bedingungen eingegrenzt (f). Drei Gesichtspunkte können im Verhältnis von so näher bestimmter Massenkom– munikation und Sprachgeschichte Berücksichtigung finden, wobei es jeweils darauf ankommt festzustellen, welche Veränderungen sich für die Sprache durch die genannten Merkmale ergeben. Man kann zunächst fragen, wie das Phänomen der Massenkom-

1294

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

munikation sprachlich erfasst worden ist. Man zielt dann auf eine Geschichte des massenmedialen Fachwortschatzes, des Wortschatzes der Handwerker, Techniker und Ingenieure, wenn man z. B. die Entwicklung der kastilischen, katalanischen oder portugiesischen Drucker-, Hörfunk- oder Fernsehsprache untersucht. Ein zweiter Aspekt eröffnet sich, wenn man in den Blick nimmt, wie sich die Sprachen durch ihren Gebrauch in der Massenkommunikation verändern, d. h. in welcher Weise – intern – massenmediale Kommunikationsbedingungen bei der Gestaltung der sprachlichen Mittel mitgewirkt haben und welche Folgerungen – extern – sich daraus für die Gemeinschaften ergeben, die sich dieser Mittel bedienen. Schließlich kann man den Fokus auch auf die Geschichte der massenmedialen Sprache im engeren Sinn richten, also die Entwicklung der Traditionen mündlicher und schriftlicher Texte verfolgen, wie sie für Zwecke der Massenkommunikation spezifisch verfertigt worden sind. 1.3. Die Anlage dieses Handbuchs sieht vor, die drei genannten Aspekte nicht gemeinsam zu untersuchen (cf. dagegen für das Deutsche die vergleichbaren Übersichten von Nail 22000 und Brandt 22000), sondern den ersten und den dritten Gesichtspunkt im Abschnitt XIII Kommunikationsbereiche, Medien und Textsorten aus sprachgeschichtlicher Sicht zu behandeln, so dass im Folgenden nur die Frage erörtert wird, welchen Einfluss die Massenkommunikation auf die geschichtliche Entwicklung der einzelnen iberoromanischen Sprachen insges. gehabt hat. Dabei kann es nicht darauf ankommen darzulegen, wie etwa die technischen Mittel der Massenkommunikation überhaupt die Sprache verändern, inwiefern z. B. die Entwicklung der Druckschrift der Sprache eine neue Dimension eröffnet (cf. dazu insges. HSK 10, 1994/96), sondern nur, inwiefern die schriftliche Massenkommunikation Auswirkungen auf die Einzelsprache als Kommunikationsinstrument einer ganzen Gemeinschaft hat und welche Konsequenzen sich für diese daraus ergeben. Es gehört zum Wesen von Massenkommunikation, dass dieselben zunächst schriftlichen, später auch mündlichen Texte ein disperses Publikum zeitgleich erreichen. Extern betrachtet, geht es um die soziale und pragmatische Organisation eines massenkommunikativen Prozesses durch die Sprach-

gemeinschaft. Mag die von bestimmten Gruppen ausgehende Schaffung der die Massenkommunikation ermöglichenden Infrastruktur spontan erfolgen, so wird sie doch alsbald von staatlicher Seite in die Hand genommen und geregelt. Diese Regelung stellt sich durch die Jahrhunderte als wie auch immer legitimierte staatliche Kontrolle über den Zugang zur Massenkommunikation dar. Der Entstehung der Massenkommunikation folgt unmittelbar diejenige der Zensur. Sie betrifft die ‘Zugangsberechtigung’ zur Massenkommunikation, und zwar im Einzelnen von gesellschaftlich oder ideologisch bestimmten Personen und Gruppen, von Sprachen bzw. Sprachvarietäten und schließlich von Inhalten. Intern betrachtet, geht es um die Frage, welche sprachlichen Mittel die Sprachgemeinschaft für die Massenkommunikation als besonders geeignet erachtet und auswählt. Ganz allgemein gilt sicherlich, dass die Entstehung von Massenkommunikation die Uniformierung der für sie vorgesehenen und in ihr verwendeten Sprachmittel fördert (cf. unter dem leicht verkürzenden Gesichtspunkt der ‘Verschriftlichung’ Koch / Oesterreicher 1994). Massenkommunikation und Herausbildung nicht nur regionaler – wie bei den mittelalterlichen scriptae –, sondern großräumiger Sprachstandards, von der Orthographie bzw. Orthoepie über die Grammatik bis zur Lexik, bedingen einander. Zugleich diffundiert Massenkommunikation, unterstützt durch sprachkulturelle Aktivitäten, die Kenntnis dieser Standards innerhalb einer Sprachgemeinschaft und stärkt deren sprachliche Kohäsion. Sie trägt insofern dazu bei, (a) die variationelle Differenzierung historischer Sprachen, d. h. die diatopische, diastratische und diaphasische Variation, zu bewerten und für sie einen normativen Bezugspunkt zu fixieren, (b) die Differenzierung im Raum und in den Schichten der Gesellschaft abzuschwächen. Dazu trägt erheblich die Tatsache bei, dass mit den für die Fernkommunikation notwendigen technischen Mitteln der Übertragung auch die Verfahren der Speicherung von Texten weiterentwickelt werden, nicht nur für das geschriebene, sondern auch für das gesprochene Wort (Bibliotheken, Mediatheken). Das tradierte, über immer größere Zeiträume aufbewahrbare und abrufbare Korpus einer Sprache wird gleichsam metonymisch zum Inbegriff einer durch ihre Texte reifizierten Sprache.

113. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

Es ist die ‘massenhafte’, allgemeine und öffentliche Verbreitung bestimmter Sprachmittel und Texte, die diese erst als ‘Distanzsprache’ (ib.) zum anerkannten Standard bzw. Kanon einer Sprache macht. Zugleich werden jedoch Versuche unternommen, andere Sprachformen – die komplementär zur ‘Distanzsprache’ sog. ‘Nähesprache’ – in die Massenkommunikation hineinzunehmen, schon in das visuelle Medium des Drucks, verstärkt dann in die zunächst ebenfalls distanzsprachlich geprägten Telekommunikationsmedien Hörfunk und Fernsehen. 1.4. Im Einzelnen bietet es sich an, das Gebiet ausgehend von den Typen der Fernkommunikation zu erarbeiten (Böhme-Dürr 1997), also von den verschiedenen Massenmedien (Merkmal a), welche die Übermittlung der sprachlichen Gegenstände (Merkmal f) von deren Urhebern – den Kommunikatoren – an die ‘Masse’ der Rezipienten ermöglichen (Merkmale b–d). Das älteste, visuelle Medium entsteht Mitte des 15. Jh. mit dem Buchdruck (cf. 2.). An der Wende zum 20. Jh. wird das auditive Medium des Hörfunks erfunden (cf. 3.), dem in den 20er Jahren des 20. Jh. als audiovisuelles Medium zunächst der Film, dann das Fernsehen folgt, das sich allerdings erst nach dem Zweiten Weltkrieg durchsetzt (cf. 4.). Heute erleben wir mit der Entwicklung des Internet die Entstehung einer multimedialen Massenkommunikation, welche die Möglichkeiten von Buchdruck, Hörfunk und Fernsehen in sich aufnimmt und miteinander vernetzt (cf. 5.). Der Schwerpunkt der Darstellung liegt auf Spanien, hier wiederum auf dem Kastilischen mit vergleichenden Beobachtungen zum Katalanischen; Hinweise werden jedoch auch zum Portugiesischen gegeben.

2.

Buchdruck

2.1. Bereits das Mittelalter hat frühe Formen der schriftlichen ‘Massen’kommunikation entwickelt. Gemeint ist das seit dem 13. Jh. zuerst an der Pariser Universität eingeübte System der pecia, bei dem das beim Stationarius hinterlegte ‘Exemplar’ des Unterrichtstextes in mehrere Teile (peciae) aufgeteilt wurde, um so die gleichzeitige Kopie durch mehrere Schreiber zu ermöglichen (Destrez 1935; Hajnal 21959). Der entscheidende Durchbruch zur Entstehung eines Massenmediums gelingt aber erst im 15. Jh. im oberdeutschen Raum mit der Entwick-

1295

lung des Buchdrucks. Mehrere Faktoren spielen dabei zusammen (zusammenfassend Martin 1992; cf. auch Ahlzweig 1994; ausführlich Febvre / Martin 21971; Eisenstein 1997), wobei die Nachfrage nach religiösen, fachlichen und unterhaltenden Texten bei einem sich gerade außerhalb der Universitäten formierenden Lesepublikum entscheidend ist, weil sie einen grundlegenden Kulturwandel herbeiführt. Diese Nachfrage löst die Suche nach neuen Möglichkeiten zur massenhaften Reproduktion von Texten aus, die sich dank technischer Fortschritte realisieren lässt. Erst bestimmte Entwicklungen der Metallurgie ermöglichen die Herstellung ‘beweglicher Lettern’ (d. h. auswechselbarer Druckbuchstaben), der Aufschwung der Papierindustrie die Herstellung eines gut bedruckbaren und preisgünstigen Schreibstoffs in größeren Mengen. 2.2. Der in Deutschland von Johannes Gutenberg zwischen ca. 1440 und 1450 entwickelte Buchdruck gelangt über Italien seit ca. 1470 auf die iberische Halbinsel (Historia 1982). Der erste dort nachweisbare Druck ist das kastilisch abgefasste Synodale von Aguilafuente, das nach dem Abschluss der nach Segovia einberufenen Synode dort am 10. Juni 1472 vermutlich von dem Heidelberger Johannes Parix gedruckt wurde (Haebler 1962, vol. 1, Nr. 630; cf. auch García Craviotto 1989–90). Der erste katalanisch abgefasste Druck sind die in Valencia nach dem 25. März 1474 von Lambert Palmert gedruckten Obres o trobes dauall scrites les quals trac // ten de lahors dela sacratissima verge Maria (Haebler 1962, vol. 1, Nr. 488). Der erste in Portugal – in Faro – nachweisbare Druck ist der hebräische Pentateuch von Samuel Gacon vom 30. Juni 1487 (ib., Nr. 529). Der erste portugiesische ‘Text’ ist das Kolophon des in Chaves am 8. August 1489 gedruckten lateinischen Confessionale (so Norton 1978, 491; anders Teyssier 1995, 686: Inkunabel «en portugais»). Es ist bekannt, dass das frühe gedruckte Schrifttum in ganz Europa noch vorwiegend lateinisch abgefasst ist. Erst allmählich, im Lauf des 16. und 17. Jh. wächst auch auf der iberischen Halbinsel die volkssprachliche Produktion (Escolar 1993–96, vol. 2, 83–91). Sie betrifft den universitären Fächerkanon der niederen, aber zum Teil auch der höheren Fakultäten, die technischen Disziplinen und die praktische Theologie. Theoretisches

1296

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

und mehr noch anwendungsbezogenes Fachwissen wird so durch ‘Fachprosa’ zum ersten Mal nach der alfonsinischen Epoche wieder in größerem Ausmaß übersetzt und vulgarisiert (cf. das breite Spektrum von Texten im spanischen Korpus ADMYTE II ; cf. zum gesamten Prozess, ausgehend von Deutschland, Giesecke 1991). Zum Fachwissen gehört zuallererst das grammatische und rhetorische Schrifttum, das zunächst das Latein, dann aber auch die Volkssprachen betrifft. Nach den Introductiones latinae, einem wahren ‘Bestseller’ mit einer Erstauflage von 1.000 Exemplaren, die innerhalb von zwei Jahren vergriffen war (Haebler 1962, vol. 1, Nr. 459 ss.), publiziert Antonio de Nebrija seine auf das Kastilische bezogenen orthographischen, grammatischen und lexikalischen Werke. Wesentlich für die sich andeutende, allerdings erst im 18. Jh. wirksam werdende Ausarbeitung des Sprachstandards ist dabei die an Quintilian anknüpfende Entscheidung für eine im Prinzip phonematische Orthographie (cf. zahlreiche Artikel im LRL 6/1). Es hängt mit dem Katholizismus und der Gegenreformation zusammen, dass die volkssprachliche Heilige Schrift in Portugal und Spanien keine Rolle spielt, ganz im Gegensatz zur ‘wissenschaftlichen’ Bibel, beginnend mit der sog. Biblia políglota des Kardinals Cisneros aus der Presse von Arnaldo Guillén de Brocar (Complutum, 6 vol., 1514–17; Norton 1978, Nr. 27), die nicht nur den Bibeltext in den heiligen Sprachen (Hebräisch, Chaldäisch, Griechisch) mit lateinischer Übersetzung (interpretatio) parallel druckt, sondern auch durch die Beigabe einer hebräischen Grammatik und eines Lexikons erschließt. Die Zensur formiert sich in Kastilien seit der bereits 1502 in Toledo erlassenen pragmática, nach der die Publikation eines Buchs der Zustimmung des Consejo real bedurfte. Die Bestimmungen wurden in der ersten Hälfte des 16. Jh. verschärft bis hin zur berühmten pragmática Philipps II . von 1558, die die unerlaubte Einfuhr volkssprachlicher Bücher nach Kastilien sogar mit dem Tod bedrohte (Escolar 1993–96, vol. 2, 133–137; Blecua 1983, 174–176; cf. insges. Cendán Pazos 1974). Der umfangreiche Prozess der Drucküberwachung fand seinen Niederschlag in der Ausgestaltung der dem eigentlichen Werk vorangestellten Paratexte, die sich exemplarisch an der Erstausgabe des Quijote demonstrieren ließe (cf. die Erläuterungen in

Cervantes 1998, vol. 2, 9–11; Cayuela 1996). Als Folge etabliert sich eine Trennung zweier Kommunikationskreise mit einem druckbaren, öffentlichen und einem handschriftlichen, klandestinen Bereich, wie das etwa bei Juan de Valdés der Fall ist (cf. die Einleitung zu Valdés, ed. Barbolani 21984). Natürlich wird Verbotenes auch gedruckt oder enthält Gedrucktes gleichsam verbotene ‘Schmuggelware’. Werke werden daher insges. verboten, indiziert und vernichtet oder inkriminierte Stellen expurgiert. 2.3. Neben dem gedruckten Buch entsteht im 16. Jh. – ebenso wie in Mitteleuropa und anderswo in der Romania (Wilhelm 1996) – auch auf der Iberischen Halbinsel der Drucktyp der Flugschrift (span. pliego suelto, pg. folheto), der dort in seiner frühesten Phase die volkstümliche Dichtung des romancero viejo verbreitet (Blecua 1983, 179– 186; Rodríguez-Moñino 1997). In einer zweiten Phase dient er – wie bereits der erste, 1493 in Barcelona auf spanisch gedruckte Bericht von Kolumbus über die «neu entdeckten Inseln» (Wolff 1992; Sanz 1958) – der Mitteilung (aviso, carta, crónica, relación) von politischen, ökonomischen, sozialen und sonstigen «merkwürdigen» Neuigkeiten (sucesos, casos particulares) und kann damit als Vorform der in der zweiten Hälfte des 17. Jh. einsetzenden Presse gelten (Sáiz / Seoane 1983, vol. 1, 33–37; Agulló y Cobo 1966). Während sich die frühen Relationen auf das ‘weltpolitische’ Ereignis der Eroberung Amerikas beziehen, behandeln diejenigen des 17. Jh. offenbar vorwiegend europäische Angelegenheiten. Als erstes periodisches Publikationsorgan gilt in Portugal die zunächst monatlich veröffentlichte Gazeta – wie sie heute genannt wird – ‘da Restauração’ (Lissabon, 1641–47), in Spanien die seit 1661 erscheinende Madrider Gazeta (Sáiz / Seoane 1983, vol. 1, 51 s.). Die Periodica auf der Iberischen Halbinsel folgen damit französischem (Renaudots La Gazette, Paris, 1631) und italienischem Vorbild (Genova, 1639; cf. Hrbek 1995, 27–34). In Spanien wird die Gaceta de Madrid im 18. Jh. offizielles Sprachrohr der Bourbonen und ist der Vorläufer des Staatsanzeigers (Boletín Oficial del Estado), ebenso wie in Portugal aus der Gazeta das Diário da República hervorgeht. Bücher, die ‘in aller Munde’ sind, schaffen ein Publikum. Doch erst mit der Entstehung einer stabilen Tagespresse im 18. Jh.

113. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

entsteht auch auf der Iberischen Halbinsel wie in England, Frankreich oder Deutschland die Öffentlichkeit (Habermas 71975; Hölscher 1978) als der Raum, in dem die Kommunikationsgemeinschaft auf der Grundlage von Information und Analyse eine – stets von der Zensur kontrollierte – Meinung bildet, die Einfluss auf die politische, wirtschaftliche und gesellschaftliche Entwicklung nimmt (Sáiz / Seoane 1983, vol. 1, 71–101; Sánchez-Blanco 1999, 277– 328). Spätestens seit dem Unabhängigkeitskrieg (1808–14) wandelt sich in Spanien die Presse von einer Informationsquelle für Gebildete zu einem Massenphänomen (Sáiz / Seoane 1983–96; Gómez Aparicio 1967–81). In Portugal verläuft die Entwicklung insges. parallel (Tengarrinha 21989; cf. Scotti-Rosin 1994). Es ist v. a. die Presse, die in Spanien wie in Portugal die seit dem 19. Jh. allmählich alphabetisierte Gesellschaft als Nation konstituiert, d. h. als ‘imaginierte’ Gemeinschaft, deren historisches Bewusstsein und politisches Handeln geprägt ist durch den massenmedial konstituierten gemeinsamen Kommunikationsraum (Anderson 21993). Im Übrigen war schon im 17. Jh. die Gazeta ‘da Restauração’ das Sprachrohr der antispanischen Kräfte, die die Loslösung Portugals vom östlichen Nachbarn betrieben. Die erste Nachricht der Gazeta vom November 1641 etwa berichtet chronologisch (und also noch nicht nach dem modernen, achronologischen Prinzip der ‘inverted pyramid’) von einer Seeschlacht zwischen Holländern und Kastiliern: «PELEIIOV a armada de Olanda com hu / ma esquadra da armada Real de Castella, em / que vinhão muitas fragatas de Duquerque: / durou a pendencia mais de vinte, & quatro / oras; foise a pique hum galeão dos Castelhanos, & fica– / raõ alguns destroçados, & todos com muita gente mor– / ta. O Olandez com algum dano se retirou a este porto, / donde està aguardando aque el Rey nosso Senhor lhe de / socorro para sair otra vez a atemorizar os portos de / Andaluzia (Gazeta, Nouembre de 1641, A1)».

Auch die Loslösung der spanischen und portugiesischen Kolonien von ihren Mutterländern und die Konstitution als eigenständige Nationen seit dem frühen 19. Jh. werden entscheidend durch die Formierung entsprechend nationaler Massenmedien gefördert (Wilke 1992–96). 2.4. Die Entstehung und Entwicklung des Buchdrucks ist bekanntlich ein wesentlicher

1297

Faktor in der Ausbildung und Durchsetzung bestimmter Volks- als standardisierter Nationalsprachen einerseits gegenüber dem Latein, andererseits gegenüber anderen, konkurrierenden Volkssprachen. Das gilt auch für die Staaten der Iberischen Halbinsel. Im mehrsprachigen Spanien unterstützt der Buchdruck ganz entscheidend die Verbreitung des Kastilischen als Koine. In der Corona de Aragón produziert, von den drei Druckzentren, Zaragoza – neben lateinischen Texten – ohnehin v. a. kastilisches Schrifttum; aber auch in Barcelona und Valencia werden vom 15. bis 17. Jh. keineswegs nur katalanische Werke gedruckt. Gerade Barcelona ist schon in dieser Zeit – also vor dem Beginn der antikatalanischen Sprachpolitik der Bourbonen – einer der wichtigsten Druckorte für die spanische Literatur (Escolar 1993–96, vol. 2, 126–131; 168–180). Nach der von den Bourbonen betriebenen Verdrängung des Katalanischen aus der Öffentlichkeit im 18. Jh. steigt erst im Zuge der Renaixença die katalanischsprachige Buchproduktion (ib., vol. 3, 399–441) wieder an, übrigens zu derselben Zeit, als der katalanische Typograph und Verleger Manuel Ribadeneyra in Madrid die bedeutendste spanische Textreihe des 19. und 20. Jh., die Biblioteca de Autores Españoles (BAE ) realisierte. Sie wurde 1846 mit einer Edition der Werke von Cervantes eröffnet, die Buenaventura Carlos Aribau betreute, der Autor der später als der Beginn der katalanischen Renaixença gefeierten Oda a la Pàtria. Natürlich bedient sich auch die katalanische Presse des 18. Jh. vorwiegend des Kastilischen. Hier ist es noch vor der Renaixença der Unabhängigkeitskrieg gegen Frankreich, der eine katalanischsprachige Presse ermöglicht, da die französischen Invasoren katalanische Publikationen eingesetzt hatten, um die Bevölkerung für sich zu gewinnen (cf. insges. Torrent / Tasis 1966; cf. auch Lüdtke 1991, 238 s.). Seit der Entstehung eines politischen Katalanismus um die Wende zum 20. Jh. gehört die Forderung nach der Stärkung des Katalanischen in den Printmedien zum Programm der sprachlichen Normalisierung, die seit der Transición (1975– 78) Wirklichkeit zu werden scheint. Allerdings ist bis heute die kastilischsprachige gegenüber der katalanischsprachigen Presse dominierend, wenn etwa – um nur Zeitungen regionalen Zuschnitts zu vergleichen – das spanischsprachige Traditionsblatt des katalanischen Bürgertums La Vanguardia (Bar-

1298

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

celona, gegründet 1881) eine Auflage von 202.794 Exemplaren, die 1976 erstmals erschienene katalanischsprachige Avui (Barcelona) hingegen nur von 28.363 täglich verkauften Exemplaren (2003) erreicht (Revuelta 2005, 194). Das 1978 gegründete Periódico de Cataluña (Barcelona), das 2003 eine Auflage von knapp 167.000 Exemplaren erzielt, erscheint seit 1997 auch in katalanischer Übersetzung. Das Verhältnis der spanischzur katalanischsprachigen Auflage betrug 124.330 zu 97.026 Exemplaren in 2004 (Domain im www.introl.es). Die Instanzen, welche in den Ländern der Iberischen Halbinsel die Sprachnorm ausarbeiten, bedienen sich zu deren Implementierung der Möglichkeiten der Massenkommunikation. Das zeigt exemplarisch für das Spanische die rege Publikationstätigkeit der 1713 gegründeten Real Academia Española (RAE ), deren Kodifikation von Schreibung, Grammatik und Lexik durch eine Fülle von – seit 1857 z. T. offiziellen – Publikationen für den Schulgebrauch bekanntgemacht wird (Verzeichnis in Fries 1989, 187–195). Seit dem 19. Jh. wird die Gestaltung und Befolgung der Sprachnorm dank der Massenmedien zum Gegenstand öffentlicher Debatten. Es entstehen erstmals in größerem Umfang sprachkritische Schriften, die sich mit dem öffentlichen Sprachgebrauch unter dem Gesichtspunkt der Norm auseinandersetzen (Lebsanft 1993; Brumme 1997; Lebsanft 2000a); damit wird eine Tradition öffentlicher ‘Volks’- oder ‘Laienlinguistik’ begründet, die bis in die Gegenwart fortwirkt (Lebsanft 1997).

3.

Hörfunk

3.1. Auf der Grundlage der von Guglielmo Marconi 1896 verwirklichten drahtlosen Telegraphie werden bis zu Beginn der 20er Jahre des 20. Jh. v. a. in den USA und in Deutschland die technischen Grundlagen für die Entwicklung des Radios gelegt (Garratt 1994). Auf der iberischen Halbinsel finden wir, nach amerikanischem und französischem Vorbild, allererste Radiosendungen in Madrid 1921, in Lissabon 1925. Wenigstens in Spanien begegnet die Presse dem neuen Medium misstrauisch (Sáiz / Seoane 1996, vol. 3, 399–401), ohne dessen Siegeszug in einer nach wie vor nicht vollständig alphabetisierten Gesellschaft aufhalten zu können (Ezcurra 1974; Díaz 1993). Denn für die Rezipienten liegen die Vorteile eines

gegenüber dem Schriftmedium schnelleren, mobileren und einfacheren Mediums (Häusermann 1998) auf der Hand. Ähnlich wie bei der Entstehung des Buchdrucks, ergreift der Staat früh, in Spanien bereits 1923/24, die Initiative, um durch Lizenzen den Zugang zum neuen Medium zu regeln. Alsbald entsteht ein duales System mit staatlichen und privaten Sendern. Die ersten täglich präsenten Sender etablieren sich zur selben Zeit in Barcelona, Madrid und Sevilla. Es ist der Spanische Bürgerkrieg (1936–39), der das Radio endgültig populär macht, denn es wird von beiden Seiten intensiv zur Propaganda und Information genutzt. So gründete Franco den noch heute staatlichen Rundfunk, Radio Nacional de España (RNE ), bereits 1937 in Salamanca. Der bekannteste und mit – 2004 – ca. 5,2 Mio. täglichen Hörern verbreitetste Privatsender (Revuelta 2005, 198), die Cadena SER (Sociedad Española de Radiodifusión), geht hingegen auf die ältesten Madrider Radiostationen der 20er Jahre zurück (cf. auch die einschlägigen Artikel in Bernecker et al. 1990). In der Frühzeit ist das Radio v. a. ein Medium der musikalischen Unterhaltung. Die ersten Sendungen in Spanien sind Übertragungen aus der Madrider Oper. In der Zeit nach 1939 verbindet die frankistische Diktatur die immer stärker diversifizierte Unterhaltung und auch Werbung mit gelenkter Information, wobei die Nachrichtensendungen aus den offiziellen Heeresberichten des Bürgerkriegs hervorgehen. Eine grundlegende Änderung zu einer freien Berichterstattung und Meinungsbildung bewirkt – wie bei der Presse – nach einer vorsichtigen Liberalisierung in den 60er Jahren erst der Übergang zur Demokratie (cf. Bischoff 1991). 3.2. Die Sprache des spanischen Radios ist zunächst durch die Schriftlichkeit geprägt; in der Aussprache ausgerichtet an der gebildeten kastilischen Norm, werden in Bezug auf Syntax und Lexik schriftlich konzipierte Texte verlesen. Ein typisches Beispiel ist die Bekanntmachung des letzten Heeresberichts aus dem Bürgerkrieg: «Parte oficial de guerra del Cuartel General del Generalísimo correspondiente al día de hoy, primero de abril de 1.939, tercer año triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Bur-

113. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel gos, 1° de abril de 1.939, Año de la victoria» (Díaz 1993, CD, eigene Transkription).

Ein geradezu emblematisches letztes Beispiel für diese Art von Verlautbarung bietet am 20. November 1975 die Meldung des Todes des Diktators in Form eines ärztlichen Bulletins. Einen ebenso symptomatischen Einbruch von nähesprachlicher Emotionalität in einen vorkonzipierten Text demonstriert dann die Eilmeldung von der Legalisierung der kommunistischen Partei am Karfreitag 1977: «Señoras y señores, hace unos momentos fuentes autorizadas del Ministerio de la Gobernación han confirmado que el Partido Comunista … [Pause, Emotion] – perdón – que el Partido Comunista de España ha quedado legalizado, y escrito en el … [Pause, Emotion] Repetimos la noticia, eh» (Díaz 1993, CD, eigene Transkription).

Seit den 60er Jahren dringt aber auch unmittelbare Nähesprache in die über das Radio verbreitete Berichterstattung ein, und zwar im Rahmen der in der jeweils beschriebenen und analysierten Situation verankerten Reportage. Seit den 50er Jahren sind Fußballreportagen wichtig; wiederum ist jedoch ein historisches Beispiel besonders eindrücklich, und zwar der Bericht über den Beginn des (im Übrigen auch gefilmten) Putschversuchs vom 23. Februar 1981: «En estos momentos … en estos momentos se ha oído un … un golpe muy fuerte en la Cámera, no sabemos lo que es porque … porque – saben – la Policía, la la Guardia Civil entra en estos momentos en el Congreso de los Diputados. Hay un … un teniente coronel que con una pistola sube … hacia la tribuna y en estos momentos apunta, es un guardia civil, está apuntando con la pistola, entran más policías, entran más policías, está apuntando al Presidente del Congreso de los Diputados con la pistola y vemos [Emotion] como … como, cuida(d)o, la policía, la policía [im Hintergrund: ‘¡al suelo, al suelo todo el mundo!’] no podemos emitir más porque nos están apuntando con la … llevan … llevan ametralladora [im Hintergrund: ‘¡al suelo, al suelo!’ Schüsse] …» (ib., CD, eigene Transkription, stark vereinfacht).

Das spanische Radio der Gegenwart ist durch zunehmende Mündlichkeit geprägt, einerseits durch spontan formulierende, phonetisch nicht mehr ausschließlich an der kastilischen Norm orientierte Kommunikatoren, mehr jedoch noch durch ebenso spontan sprechende und verstärkt zu Wort kommende Rezipienten. Dieser Strukturwandel der Aufgabe einer schriftlich geprägten Norm zugunsten einer vergleichsweise breiten

1299

mündlichen Variation ist in der Presse einer scharfen Kritik ausgesetzt (cf. z. B. Lebsanft 1990, Nr. 78; 155; 287). Versuche, eine eigenständige mündliche Norm, von der Aussprache über die Grammatik bis zur Lexik, zu elaborieren, scheinen andererseits insofern zu scheitern, als entsprechende normative Handbücher gerade nicht auf die spezifischen Kommunikationsbedingungen in einem auditiven Medium eingehen (cf. auch Lebsanft 1998, 263–265). Dennoch gilt wohl insg. noch, dass Rezipienten durch das Radio stärker distanz- als nähesprachlichen Sprachformen ‘ausgesetzt’ sind. Die erste staatlich lizensierte Radiosendung Spaniens wurde 1924 in Barcelona aufgezeichnet. Radio Barcelona sendete – noch vor den antikatalanischen Verboten der Diktatur Primo de Riberas – auf spanisch. Die Entwicklung eines katalanischsprachigen Radios wurde durch diese und die frankistische Diktatur nachhaltig behindert. Erst im Zuge der mit der Transición einsetzenden Normalisierungspolitik gibt es heute einen Platz für eine Vielzahl öffentlicher und privater regionalsprachlicher Sender in den mehrsprachigen Gebieten Spaniens.

4.

Fernsehen

Die Entstehung des Fernsehens verdankt sich den ca. zwischen 1880 und 1940 realisierten technischen Entwicklungen, die die Aufzeichnung und Übertragung bewegter Bilder ermöglichen (Abramson 1987). Führend waren dabei Erfinder in Deutschland, Großbritannien und den USA (cf. z. B. Hicketier / Hoff 1998, 8–32). Seit 1933 wird die Frühgeschichte des Fernsehens in Europa stark durch die Nationalsozialisten bestimmt, die die Möglichkeiten eines regelmäßigen Fernsehbetriebs im Jahr 1935 ausloten, ohne jedoch dessen Entwicklung allzu energisch zu forcieren (ib., 33– 59). Vom nationalsozialistisch beherrschten Deutschland führt ein direkter Weg auf die iberische Halbinsel, denn bereits 1938 führen deutsche Techniker den in Berlin erreichten Entwicklungsstand dem kommenden Diktator Franco in Burgos vor (Baget Herms 1993, 16; Sánchez Aranda / Barrera del Barrio 1992, 506). Die Verbreitung des Fernsehens als Mittel der Massenkommunikation setzt in Portugal und Spanien – ebenso wie im übrigen westlichen Europa – erst nach dem Zweiten Weltkrieg ein. Nach entsprechenden Vorberei-

1300

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

tungen in den späten 40er Jahren nehmen staatlich gelenkte Fernsehanstalten den regelmäßigen Sendebetrieb in Spanien 1956, in Portugal 1957 auf. Bis zum jeweiligen Ende der Diktaturen bleibt das Fernsehen, das sich erst in den frühen 60er Jahren vom Luxus- zum Gebrauchsgut wandelt, ein Instrument der leichten Unterhaltung und der politischen Propaganda (Baget Herms 1993). In Spanien erfolgt die nur ganz allmähliche Demokratisierung des Fernsehens im Zuge der Transición. Das öffentliche, bis in die Gegenwart extrem regierungsnahe Fernsehen ergänzt in den 80er Jahren die beiden bestehenden Programme durch einen dritten Kanal. Es folgen in einem seinerzeit heftig diskutierten Prozess (cf. z. B. Lebsanft 1990, 130) weitere regionale Sender, die dann auch bzw. ausschließlich in den Minderheitensprachen senden (Bernecker et al. 1990, 410–414); schließlich entwickeln sich in den 90er Jahren, diesmal in einer heftigen politischen Auseinandersetzung zwischen dem Staat und einzelnen Investoren, private Fernsehstationen. Das Fernsehen ist selbstverständlich das am weitesten verbreitete Massenkommunikationsmittel. Im heutigen Portugal sind 90,6 %, im heutigen Spanien 96,3 % der Wohnungen mit Fernsehapparaten ausgestattet. Erreicht in Spanien (2004) die Tagespresse nur 41,1 % der Bevölkerung, so sind das beim Hörfunk 56,9 % und beim Fernsehen 89,6 % (Revuelta 2005, 190). Die Proportionen dürften in Portugal ähnlich aussehen. Im mehrsprachigen Spanien beträgt (1999) – bezogen auf die Gesamtbevölkerung – der Anteil der nationalen privaten Programme 50,1 %, der nationalen öffentlich-rechtlichen Programme 32,7 % und der in Regionalsprachen verbreiteten autonomen Programme 17,1 % (Revuelta 2000, 271). Besonders in den katalanischsprachigen Gebieten sind die neuen regionalen Sender inzwischen sehr stark vertreten. In Katalonien z. B. erreicht die zur Corporació Catalana de Ràdio i Televisió gehörende Station TV 3 täglich 44,2 % der Bevölkerung, der gesamtstaatliche Sender TV 1 dagegen nur 35,7 % (ib., 275). Man muss sich allerdings darüber im Klaren sein, dass TV 3 die höchsten Einschaltquoten mit der Übertragung von Fußballspielen erzielt (ib., 278). Ähnlich wie das Radio war das Fernsehen in seiner Frühzeit durch Schriftlichkeit geprägt. Das hat sich in Spanien im Zuge der

Demokratisierung gründlich geändert. Dabei geht es nicht nur um eine Sprache der Oralität, wie sie von spontan formulierenden Kommunikatoren und ebenso spontan zu Wort kommenden Rezipienten erwartbar ist, sondern auch um die weite Öffnung gegenüber diatopisch stärker und diastratisch bzw. diaphasisch traditionell niedrig markierten Sprachmitteln. Entsprechend vehement ist die Kritik von normorientierten Sprechern (cf. z. B. Lebsanft 1990, 130, mit zahlreichen Verweisen; Fontanillo / Riesco 1990), aber auch von Linguisten, die als Sprachberater von Fernsehsendern tätig sind (Comisión Permanente 1987; Sarmiento González / Fernández Beaumont 1993). Es ist durchaus denkbar, dass das Fernsehen – wenn es denn tatsächlich als Modell fungieren sollte – die Akzeptanz für bisher stigmatisierte Sprachformen fördert. Die Kohäsionskraft der Gemeinsprache ist dabei allerdings nicht geschwächt, denn es handelt sich vielfach um Phänomene der allgemeinen habla popular (cf. z. B. Sarmiento González / Fernández Beaumont 1993, 115 ss., zur normwidrigen Aussprache: Synkopen, Konsonantenvereinfachungen, -schwächungen, -schwund; yeísmo, seseo).

5.

Internet

Die Technologien, welche die traditionellen Massenmedien ermöglichen – Buchdruck, Hörfunk, Fernsehen –, wurden allesamt außerhalb der iberischen Halbinsel entwickelt und dorthin exportiert. Ihre Entfaltung als Mittel der Massenkommunikation vollzog sich zwar in übergreifenden, in den einzelnen Ländern in den Grundzügen häufig parallel ablaufenden europäischen Zusammenhängen, sie war jedoch, was die Iberoromania angeht, an den politischen und gesellschaftlichen Rahmen Portugals und Spaniens gebunden. Zugleich gab es durchaus Auswirkungen außerhalb der iberischen Halbinsel, einerseits auf die portugiesischen und spanischen Kolonien (Wilke 1992–96), andererseits auf das europäische Ausland. In der frühen Neuzeit ist bes. an den weit verzweigten europäischen Buchhandel zu denken, etwa im Zuge der Gegenreform an das Interesse an v. a. spanischen Büchern in Frankreich, in den südlichen Niederlanden (Antwerpen) und in Deutschland (Escolar 1993–96, vol. 2, 499–521 (Jaime Moll); cf. auch Martin 1992, 937; 1996, 761 s.), in der Gegenwart an internatio-

113. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

nal ausgestrahlte Hörfunk- und Fernsehprogramme. Eine völlig neue Dimension der Öffnung von Massenmedien für internationale Kommunikationsgemeinschaften schafft die Entstehung des Internet (Dufour 71998). Das Internet stellt – nach einer Definition des Federal Networking Council (FNC 1995) – ein System dar, das (a) auf der Grundlage eines einheitlichen Protokolls (IP = Internet Protocol) mit einem eindeutigen System von Adressen (URLs = Unique Resource Locators) Computer miteinander verbindet. Diese Computer benützen (b) einheitliche Protokolle (TCP / IP = Transmission Control Protocol / Internet Protocol), um den Nutzern zu ermöglichen, (c) mit verschiedenen Diensten privat oder öffentlich Informationen aufzunehmen oder auszutauschen. Ursprünglich ein v. a. visuelles Medium, entwickelt sich das Internet immer mehr zu einem multimedialen Kommunikationsmittel, das Schrift, Ton und Bild miteinander verbindet (Leslé / Macarez 1998). Die von der Advanced Research Projects Agency (ARPA ) des amerikanischen Verteidigungsministeriums bereits 1957 angestoßene Entwicklung von Kommunikationsnetzwerken erfasst seit den 90er Jahren auch die portugiesisch- und spanischsprachige Welt. Wenn beim Internet überhaupt noch einzelne Sprachgemeinschaften den Bezugsrahmen darstellen sollten, dann sicherlich nicht die Iberoromania, sondern allenfalls die Luso- bzw. Hispanophonie inges. Allerdings tun sich innerhalb dieser beiden Sprachgemeinschaften die ökonomisch stärkeren Länder beim Ausbau der technischen Infrastruktur besonders hervor. So hat v. a. Spanien ehrgeizige Programme entwickelt, um das Land an die sog. Datenautobahnen anzuschließen (cf. den frühen Bericht von Marcos Marín 1996). Über den jeweiligen Stand des Anschlusses einzelner Länder an das Netz informiert im Jahr 2000 am besten der im Internet erhältliche Bericht, den Olivier Crepin-Leblond für das Network Startup Resource Center (NSRC [1998 ss.]) der University of Oregon erstellt. Das in Menlo Park (Kalifornien) ansässige Unternehmen Network Wizards (NW / ISC 2000) gibt halbjährlich einen Überblick über den aktuellen Stand der Vernetzung in den einzelnen Ländern. Was Spanien angeht, so wandelt sich das Internet in der Tat an der Schwelle zum 21. Jh. allmählich vom Luxus- zum Gebrauchsgut. Zur Zeit (2003) haben dort

1301

immerhin ca. 23,8 % der Haushalte einen Zugang zum Internet (Revuelta 2005, 182). Im Gegensatz zur Massenkommunikation mit Buch, Presse, Hörfunk und Fernsehen ist das Internet nicht prinzipiell monolingual ausgerichtet. In der Praxis entwickeln sich jedoch, ausgehend von den als Informationsanbieter fungierenden Institutionen und Personen, monolinguale Kommunikationskreise, umso mehr, als auch die traditionellen Massenmedien das Internet nutzen. Eine stetig wachsende Zahl von Zeitungen und Zeitschriften, inzwischen aber auch von nationalen, regionalen, ja sogar lokalen Radiosendern ist im Internet präsent. So ist es durchaus sinnvoll, vom katalanisch-, portugiesisch- und spanischsprachigen Internet zu sprechen. Dazu trägt auch die Technik der hyperlinks bei, durch die innerhalb des world wide web verschiedene in derselben Sprache vorliegende Informationsangebote miteinander verknüpft werden können. Wichtige Institutionen der Sprachkultur bauen ihre Internet-Präsenz aus, um über das neue Medium nicht nur durch Information, sondern auch durch Beratung die Sprachentwicklung zu beeinflussen. Das gilt z. B. beim Spanischen für die Real Academia Española (Domain im www: rae.es), das Instituto Cervantes (cervantes.es) und die Agencia Efe (efe.es), beim Katalanischen für die Generalitat de Catalunya (gencat.es) und das Institut d’Estudis Catalans (iec.es). Die jeweiligen Einzelsprachen sind nicht nur das Kommunikationsinstrument des Internets, sie sind auch in elektronischen Zeitschriften, mailing lists und news groups Gegenstand der Diskussion, bei Spezialisten wie bei Laien (Lebsanft 1999; 2000 b). Dabei sind in Bezug auf das Spanische die Präsenz der eigenen Sprache im Internet, die sprachliche Erfassung des ursprünglich anglophon geprägten Internets und die diatopische Variation wichtige Themen. Das Internet revolutioniert die Massenkommunikation, weil es erstmals jedem Teilnehmer den unzensierten Zugang zu einer weltweiten Masse von Rezipienten ermöglicht. Die ungeordnete Fülle der bereitgestellten Informationen lässt es andererseits wiederum als fraglich erscheinen, ob das Internet tatsächlich ein massenmediales Publikum hervorbringt, das – wie das seit der Entstehung der Presse in der europäischen Aufklärung der Fall war – der Garant einer kritisch gebildeten öffentlichen Meinung ist,

1302

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

die auf die gesellschaftliche und politische Entwicklung Einfluss nimmt. Welche Wirkung das Internet auf die interne Sprachentwicklung haben wird, lässt sich bisher kaum abschätzen; es dürfte jedoch beim Portugiesischen wie beim Spanischen im Sinne einer plurizentrischen Sprachkultur die Kenntnis der Variation bei den gebildeteren Sprechern fördern und damit letztlich die Kohäsion der Sprachgemeinschaften weiter stärken.

6.

Literatur

Abramson, Albert, The History of Television, 1880 to 1941, Jefferson / London, 1987. ADMYTE II = Archivo digital de manuscritos y textos españoles, Madrid, 1999 (mit 2 CD -ROM ).

Agulló y Cobo, Mercedes, Relaciones de sucesos. Años 1477–1619, Madrid, 1966. Ahlzweig, Claus, Geschichte des Buchs, in: HSK 10/1 (1994), 85–102. Anderson, Benedict, Die Erfindung der Nation. Zur Karriere eines folgenreichen Konzepts, Frankfurt a. M. 21993. Baget Herms, Josep María, Historia de la televisión en España (1956–1975), Barcelona, 1993. Bernecker, Walther L., et al., Spanien-Lexikon. Wirtschaft, Politik, Kultur, Gesellschaft, München, 1990. Bischoff, Helmuth, Presse und Redemokratisierung in Spanien, in: Bernecker, Walther L. / Oehrlein, Josef (eds.), Spanien. Politik, Wirtschaft, Kultur, Frankfurt a. M. 1991, 451–462. Blecua, Alberto, Manual de crítica textual, Barcelona, 1983. Böhme-Dürr, Karin, Technische Medien der Semiose, in: HSK 13 (1997), 357–384. Brandt, Wolfgang, Hörfunk und Fernsehen in ihrer Bedeutung für die jüngste Geschichte des Deutschen, in: HSK 2/2 (22000), 2159–2168. Brumme, Jenny, Spanische Sprache im 19. Jahrhundert. Sprachliches Wissen, Norm und Sprachveränderungen, Münster, 1997. Cayuela, Anne. Le paratexte au Siècle d’Or. Prose romanesque, livres et lecteurs en Espagne au XVII e siècle, Genève, 1996. Cendán Pazos, Fernando, Historia del derecho español de prensa e imprenta (1502–1966), Madrid, 1974. Cervantes, Miguel de, Don Quijote de la Mancha, ed. Francisco Rico, Barcelona, 1998 (mit CD ROM ). Comisión Permanente del Congreso de Academias de la Lengua española (ed.), Primera reunión de Academias de la Lengua española sobre el len-

guaje y los medios de communicación (octubre de 1985), Madrid, 1987. Corsten, Severin / Fuchs, Reimar Walter, Der Buchdruck im 15. Jahrhundert. Eine Bibliographie, 2 vol., Stuttgart, 1988/93. Destrez, Jean, La pecia dans les manuscrits universitaires du XIII e et du XIVe siècle, Paris, 1935. Díaz, Lorenzo, La radio en España, 1923–1993, Madrid, 1993 (mit CD ). Dufour, Arnaud, Internet, Paris, 71998. Eisenstein, Elizabeth L., Die Druckerpresse. Kulturrevolutionen im frühen modernen Europa, Wien, 1997. Escolar, Hipólito (ed.), Historia ilustrada del libro español, 3 vol., Madrid, 1993–96. Ezcurra, Luis, Historia de la radiodifusión española. Los primeros años, Madrid, 1974. Febvre, Lucien / Martin, Henri-Jean, L’apparition du livre, Paris, 21971. FNC = The Federal Networking Council, FNC

Resolution: Definition of ‘Internet’ 10/24/95, 30. 10. 1995.

(06.02.2001). Fontanillo, Enrique / Riesco, María Isabel, Teleperversión de la lengua, Barcelona, 1990. Fries, Dagmar, La Real Academia Española ante el uso de la lengua. ‘Limpia, fija y da esplendor’, Madrid, 1989. García Craviotto, Francisco, Catálogo general de incunables en bibliotecas españolas, 3 vol., Madrid, 1989–91. Garratt, Gerald R. M., The Early History of Radio from Faraday to Marconi, Exeter, 1994. GAZETA, / EM QVESE / RELATAM AS NOVAS / TODAS, QUE OVVE NESTA / CORTE, E QVE VIERAM DE / varias partes no mes de Nouem-

bro de 1641, Lisboa, 1641. Giesecke, Michael, Der Buchdruck in der frühen Neuzeit. Eine historische Fallstudie über die Durchsetzung neuer Informations- und Kommunikationstechnologien, Frankfurt a. M., 1991. Gómez Aparicio, Pedro, Historia del periodismo español, 4 vol., Madrid, 1967–81. Grente, George (ed.), Dictionnaire des lettres françaises, vol. 1: Le Moyen Age, vol. 4: Le XVII e siècle, nouv. éd., Paris, 1992/96. Habermas, Jürgen, Strukturwandel der Öffentlichkeit. Untersuchungen zu einer Kategorie der bürgerlichen Gesellschaft, Neuwied / Berlin, 71975 (11962). Haebler, Konrad, Bibliografía ibérica del siglo XV. Enumeración de todos los libros impresos en España y Portugal hasta el año 1500, 2 vol., La Haya, 1903/17 (Nachdr. New York, 1962). Hajnal, Istvan, L’enseignement de l’écriture aux universités médiévales, Budapest, 21959.

113. Massenkommunikation und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel Hasenohr, Geneviève / Zink, Michel (eds.), Le Moyen Age (Dictionnaires des lettres françaises), Paris, 1992. Häusermann, Jürg, Radio, Tübingen, 1998. Hickethier, Knut / Hoff, Peter, Die Geschichte des deutschen Fernsehens, Stuttgart / Weimar, 1998. Historia de la imprenta hispana, Madrid, 1982. Hölscher, Lucian, Öffentlichkeit, in: Brunner, Otto / Conze, Werner / Koselleck, Reinhart (eds.), Geschichtliche Grundbegriffe. Historisches Lexikon zur politisch-sozialen Sprache in Deutschland, Stuttgart, 1978, vol. 4, 413–467. Hrbek, Anja, Vier Jahrhunderte Zeitungsgeschichte in Oberitalien. Text-, sprach- und allgemeingeschichtliche Entwicklung in der ‘Gazetta di Mantova’ und vergleichbaren Zeitungen, Tübingen, 1995. Koch, Peter / Oesterreicher, Wulf, Funktionale Aspekte der Schriftkultur, in: HSK 10/1 (1994), 587–604. Lebsanft, Franz, Spanien und seine Sprachen in den ‘Cartas al Director’ von ‘El País’ (1976–1987). Einführung und analytische Bibliographie, Tübingen, 1990. –, ‘Cazadores de gazapos’. Die ‘dianormativen’ Wörterbücher zum Spanischen im 19. und frühen 20. Jahrhundert, in: Strosetzki, Christoph (ed.), Akten des Deutschen Hispanistentages (Göttingen, 28. 2.– 3. 3. 1991), Frankfurt a.M., 1993, 251–269. –, Spanische Sprachkultur. Studien zur Bewertung und Pflege des öffentlichen Sprachgebrauchs im heutigen Spanien, Tübingen, 1997. –, Spanische Sprachkultur: Monozentrisch oder plurizentrisch?, in: Greule, Albrecht / Lebsanft, Franz (eds.), Europäische Sprachkultur und Sprachpflege, Tübingen, 1998, 255–276. –, ‘Lingüística popular’ y cultivo del idioma en Internet. Los resultados de una encuesta a participantes de la lista de correo ‘Apuntes’, EspA (1999), 47–58. –, Geschichte des Neuspanischen als Geschichte der Sprachkultur, ZrP 116 (2000), 197–212 (= 2000a). –, Internet und Hispanophonie. Kommunikationsmedium, Kommunikationsform und Sprachwahl, in: Fritz, Gerd / Jucker, Andreas H. (eds.), Kommunikationsformen im Wandel der Zeit, Tübingen, 2000, 29–49 (= 2000b). –, Sprache und Massenkommunikation, in: LRL 1/2 (2001), 292–304. Leslé, François / Macarez, Nicolas, Le multimédia, Paris, 1998. Lüdtke, Jens, Katalanisch: Externe Sprachgeschichte, in: LRL 5/2 (1991), 232–242. Marcos Marín, Francisco (ed.), La lengua española en las autopistas de la información. Informe sobre el español en el entorno multimedia, Madrid, 1996.

1303

Martin, Henri-Jean, Livre imprimé, in: Grente 1992, 931–941. –, Histoire du livre et de la librairie, in: Grente 1996, 760–769. Nail, Norbert, Zeitungssprache und Massenpresse in der jüngeren Geschichte des Deutschen, in: HSK 2/2 (22000), 2152–2158. Norton, Frederick John, A Descriptive Catalogue of Printing in Spain and Portugal 1501–1520, Cambridge et al., 1978. NSRC = Network Startup Resource Center, Connectivity Providers Database [1998 ss.].

(06.02.2001). NW / ISC = Network Wizards / Internet Software Consortium, Internet Domain Survey, 2000. (06.02.2001). Revuelta, José Manuel (ed.), El País, Anuario 2000, s. l. [Madrid], 2000. – (ed.), El País, Anuario 2005, s. l. [Madrid], 2005. Rodriguez-Moñino, Antonio, Nuevo diccionario bibliográfico de pliegos sueltos poéticos (siglo XVI ), Madrid, 1997. Sáiz, María Dolores / Seoane, María Cruz, Historia del periodismo en España, Madrid, 1983–96. Sánchez Aranda, José Javier / Barrera del Barrio, Carlos, Historia del periodismo español, Pamplona, 1992. Sánchez-Blanco, Francisco, La mentalidad ilustrada, Madrid, 1999. Sanz, Carlos, La carta de Colón, Madrid, 1958. Sarmiento González, Ramón / Fernández Beaumont, José, Libro de estilo de Telemadrid, Madrid, 1993. Scotti-Rosin, Michael, Portugiesisch: Sprache und Massenmedien, in: LRL 6/2 (1994), 313–321. Tengarrinha, José, História da imprensa periódica portuguesa, Lisboa, 21989. Teyssier, Paul, Portugiesische Koine, in: LRL 2/2 (1995), 679–692. Torrent, Joan / Tasis, Rafael, Història de la prensa catalana, Barcelona, 1966. Valdés, Juan de, Diálogo de la lengua, ed. Cristina Barbolani, Madrid, 21984. Wilhelm, Raymund, Italienische Flugschriften des Cinquecento (1500–1550). Gattungsgeschichte und Sprachgeschichte, Tübingen, 1996. Wilke, Jürgen (ed.), Massenmedien in Lateinamerika, 3 vol., Frankfurt a. M., 1992–96. Wolff, Hans (ed.), America. Das frühe Bild der Neuen Welt, München, 1992.

Franz Lebsanft, Bochum

1304

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

114. Religion und Sprachgeschichte: Südostromania Religion et histoire des langues: Romania du Sud-Est 1. 2. 3.

6. 7.

Autochthone Schichten Anfänge des Christentums Kulturentwicklung und -rezeption in der Südostromania Die bulgarische Jurisdiktion Die Kirchen in den rumänischen Fürstentümern Schrifttum und Volkssprache Literatur

1.

Autochthone Schichten

4. 5.

1.1. Es gibt für die Rumänen keine Belege über eine Kollektivchristianisierung, so wie sie bei den benachbarten Völkern registriert wurde. Für den Übergang von der Religion der Daker zum Christentum fehlen genaue zeitliche und geographische Daten, man arbeitet mit Mutmaßungen. So sind beispielsweise viele der Schlussfolgerungen über das Schicksal der von Traian besiegten Daker, die sich wohl nach Norden und Osten Transsylvaniens zurückgezogen haben, nicht unkritisch zu betrachten. Das Gleiche gilt für die verschiedenen Theorien über ‘die Wiege’ des Rumänischen. Das Interesse für diese Epoche wuchs mit der Gründung der rumänischen Archäologie am Ende des 19. Jh. zu einer volkstümlichen Beschäftigung. Jede Gemeinde, die etwas auf sich hielt, ‘entdeckte’ auf ihrem Territorium Grabstätten oder Burgen der ‘unbesiegbaren Vorfahren’, der Daker. 1.2. Die phantasievollen Exkurse von Nicolae Densu¸sianu (1846–1911) stehen am Anfang einer umfangreichen Literatur über die dako-getische Vergangenheit. Der bedeutende Altertumsforscher Vasile Pârvan (1882– 1927) postulierte ein dakisches Modell als ethische Komponente in der Volkserziehung. Ein anderer Verfechter des ‘Dakismus’, der Theologe Ioan Coman, versöhnte gar dakischen mit christlichem Glauben, indem er in mehreren Schriften ähnliche Strukturen der beiden Religionen sehen wollte (Coman 1981). Eine anschauliche Systematisierung des Phänomens in religionswissenschaftlichem Kontext verdanken wir Mircea Eliade (1980). Absurde Akzente gewann die Dakomanie, als Ceau¸sescu seine Leidenschaft für die Welt der ‘nemuritori’ entdeckte und sich als Nachfolger jenes legendären Königs Burebista in direkter Linie seit 2.050 Jahren

wähnte. Es war nicht das erste Mal, dass die historische Betrachtung zur Groteske verfiel, wie etwa bei Ghenadie zu Beginn des 18. Jh.: «Ghenadie afirma˘ cu toata˘ convingerea c˘a relat¸iunile ce existau între regii s¸ i pontificii Geto-Dacilor, sau cum am zice ast˘azi, rela¸tiunile dintre Stat s¸ i Biseric˘a, ne-au r˘amas ca mo¸stenire de la dîn¸sii numai cu schimbarea formei» (G. M. Ionescu 1906, XXIX ).

2.

Anfänge des Christentums

2.1. Die Kolonisten, die nach Dakien kamen, stammten zum größten Teil aus Provinzen, in welchen die Christianisierung weit fortgeschritten war, wie etwa aus Syrien und Paphlagonien, Pergamon und Kreta, aus Doliche, aus Prusa, aus Palmyra (ib., 52). So auch die 14.000 Soldaten umfassenden Besatzungstruppen, vorwiegend aus der Legion XIII Gemini, Legion XV Macedonica und die Truppen von Adjutrix I (cf. Xenopol 1896, 159). 2.2. Nach dem Abzug des römischen Militärs aus Dakien (271) zogen auch nördlich der Donau die Goten ein. Ihr geistiger Führer Wulfila (311–83), durch Eusebius von Nikomedia 344 zum Bischof geweiht, übersetzte die Bibel ins Gotische. Er gilt als einer der aktivsten Missionare des Arianismus, der Lehre, die das östliche Christentum gespalten hat. 2.3. Anders als die Südslaven haben die Rumänen eine minimale Anzahl von Gotismen. Die Mutmaßungen der Germanisten bewegen sich zwischen 3 und 71. Dennoch ist die Theorie mancher Linguisten erwähnenswert, die Cra˘ ciun (“Weihnachten”) auf lat. creationem (für die Geburt Christi) zurückführen und darin einen Beleg für die Verbreitung der Doktrin von Arius in Dakien sehen.

3.

Kulturentwicklung und -rezeption in der Südostromania

3.1. Direkt oder durch Vermittlung sind an der Entstehung des rumänischen Christentums neben dem Latein des ersten und des zweiten Roms das Griechische von Byzanz und das Slavische beteiligt.

114. Religion und Sprachgeschichte: Südostromania

3.2. Obwohl das Latein im Ostreich nach dem Konzil von Konstantinopel (553) als Amtssprache offiziell aufgegeben wurde, dauert es noch lange, bis es gänzlich verlischt. Die Sprache der Kirche blieb bewahrend, bestärkt von der ebenfalls konservativen Sprache des Militärs und der Kanzleien: der Kaiser behielt die römische Titulatur und noch unter Mauritius (582–602) erschien ein Handbuch, in dem die darin enthaltenen militärischen Kommandos denjenigen aus dem Westreich gleich waren: «cede, sta, move, transforma, largiter, ambula» (Reichenkron 1961, 19). 3.3. Priscianus beendete seine Institutiones grammaticae in der Regierungszeit Justinians ebenso wie Trebonianus seine berühmte Grammatik, Digesta. Den vieldiskutierten Hilferuf des in Not geratenen byzantinischen Soldaten aus dem Jahr 586 (, , φ) bei Theophanes Confessor – die ersten schriftlich überlieferten rumänischen Wörter – hält Coseriu (1982/83 passim) nicht für einen militärischen Terminus, sondern für einen Ausdruck der Umgangssprache. 3.4. Die Ankunft der Slaven beeinträchtigte die Verbindung der romanisierten Bevölkerung an der Donau zum lateinischen Westen. Dies war die Zeit der wachsenden Präponderanz von Byzanz. Jedoch erst gegen Ende des 6. Jh., als ihre Macht auf der Balkanhalbinsel deutlich konsolidiert war, begannen sie sich an Transferfunktionen für die byzantinische Kultur zu den verschiedenen Bevölkerungen an der Donau zu beteiligen (cf. Nestor 1963, 41 ss.). Bis zu diesem Zeitpunkt verbreitete sich das Christentum in den Donauprovinzen in lateinischer Form; diese Feststellung dient manchen Autoren als ein Beweis dafür, dass die Mehrzahl der Bevölkerung lateinisch sprach (cf. Miha˘ escu 1966, 73). 3.5. Die meisten Studien über diese Zeit konzentrieren sich auf die Funde aus der Skythia Minor, die heutige Dobrogea, wo in den Städten meist griechische, auf dem Land romanisierte Bevölkerung lebte. In diesem Gebiet, wo bisher 74 christliche Inschriften (davon 53 griechische, 18 lateinische, 3 zweisprachige, cf. Popescu 1976, 17 ss.) gefunden wurden, setzt die rumänisch-orthodoxe Kirche ihren Beginn an. Eine reiche Literatur behandelt die archäologischen Ausgrabun-

1305 gen, Inschriften und Dokumente. Die homologierten Daten sind Gemeingut der Orthodoxie, also auch der rumänischen Kirche, welche sich in die direkte apostolische Nachfolge (Andreas und Paulus) einreiht. Als Beispiel auf diesem Gebiet dienen zahlreiche Werke des Metropoliten von Oltenien, Nestor Vornicescu (1984), die die Zeit von 400–1400 untersuchen. Die ergiebigste Periode ist die um 500, als das Erzbistum von Tomis (heute Constan¸ta) die Metropole von 14 weiteren Bistümern war (cf. Spa˘ ta˘ relu 1986). Die byzantinischen Spuren wurden auch nördlich der Donau verfolgt, so in der Moldau (Chiric˘a 1987; Catrinoiu 1985) und in Muntenien (Catrinoiu 1984). 3.6. Zu Beginn des 7. Jh. geriet die romanisierte Bevölkerung, die an beiden Ufern der Donau fest angesiedelt war, unter den Druck der benachbarten Slaven. Mit der Zerstreuung der einzelnen Stämme entstanden innerhalb des Slaventums sprachliche Differenzierungen. Zwischen den Süd- und Ostslaven wuchs die rumänische Sprachgemeinschaft; zwischen den Nord- und Westslaven ließen sich die Magyaren nieder. Byzanz verkörperte jedoch inmitten dieser in Bewegung geratenen Welt die Metropole, die begehrte Zitadelle, welche Zivilisation, Glaube, Recht, Ruhm und Kriegskunst ausstrahlte. In der veränderten ethnischen Konstellation blieben alle ‘Neuen’ – wie etwa Rumänen, Moskowiter, Georgier, Bulgaren, Serben – byzantinischem Gebiet und dessen Ordnung treu. Die Rumänen wollten mehr. Sie suchten eine tiefere geistige Bindung zum untergegangenen Reich. Nicolae Iorga, der dafür die Formel «Byzance après Byzance» (cf. Iorga 11935/1992) geschaffen hat, bemerkt ein Bestreben der rumänischen Höfe und der Kirche, Byzanz in Staatsordnung, Tradition und Rechtswesen zu substituieren. Für die rumänische Kirche stellt die Bindung an byzantinische Tradition bis heute eine Verpflichtung dar. 3.7. Nach dem Einfall der Protobulgaren verloren die griechischen Städte am Pontus Euxinus allmählich ihre Bedeutung. Eine Zeitlang hatten sie dem Reich Prachtbauten, Hierarchen und Soldaten geschenkt. Im orthodoxen Kalender werden bis heute zahlreiche Kirchenfürsten von hier als Heilige gefeiert und zusammen mit den Märtyrern in hagiographischen Legenden von Volk zu Volk weitergetragen. G. M. Ionescu (1906,

1306

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

526) stellt anhand der Protokolle der ökumenischen Synoden eine Liste der ‘rumänischen Bistümer’ am Schwarzen Meer und der Donau auf: Episcopia Nicopolis, Apiarei, Odissului, Durostorului, Marcianopolii, Abritului, Comei, Novelor, Singidumului, Panoniei inferioare, Sisaniei und Mitropolia Sirmiului. 3.8. Die archäologischen Ausgrabungen der letzten Zeit vergrößern die Liste der Märtyrer dieser Frühkirche. So wurde 1971 in dem Dorf Niculi¸tel unweit des Donauufers die Grabstätte von vier hingerichteten jungen Männern entdeckt – Zotikos, Attalos, Kamasis und Philippos –, «eroi ai credin¸tei str˘abune», wie die Synode des Patriarchats in Bukarest sie nannte (Theodorescu 1976, 13). Der Fall von Konstantinopel bedeutet nicht das Ende des Imperiums: «Byzance immortelle, vaincue sur ce terrain, en trouva immédiatement un autre pour ses grandes ambitions et pour son influence immense. Si la Géorgie, l’Ibérie, se mêlent très peu à la vie générale de l’Empire […] si le grand-duc de Moscou […] se borne lui aussi à envoyer des dons aux couvents autonomes qui, au Mont-Sinaï, à l’Athos, aux Météores, à Patmos sont encore une des formes de la survivance byzantine, il y a au-delà du Danube, qui a conservé son sens de frontière d’Empire, les ‹souverainetés› – car Domnie ne signifie guère ‹Voïvodat›, principauté, ou ce qu’on a appelé plus tard d’un mot barbare, d’origine russe: ‹hospodarat› – des Roumains, dans la vieille ‹Tar ¸ a˘ româneasc˘a› (Roumanie) qu’on appelle Valachie, et dans la Moldavie, qui en est une nouvelle» (Iorga 11935/1992, 12).

4.

Die bulgarische Jurisdiktion

4.1. Die Ankunft der Slavobulgaren nördlich und südlich der Donau brachte große Mutationen und ethnischen Austausch ganzer Volksgruppen mit sich. Die Tradition besagt, dass die Bulgaren von Kyrill und Methodius christianisiert wurden. Die Herrscherklasse weigerte sich, das Christentum anzunehmen, wohingegen das Volk, unter Einfluss der Griechen, längst der neuen Religion angehörte (Xenopol 1896, 106). Als sich Zar Simion (893–927) zum Kaiser der Bulgaren erklärte, erhob er die Metropolie von Preslav in den Rang eines Patriarchats. Da die Hauptstadt Bulgariens ständig wechselte, änderte sich auch der Sitz des Patriarchen: Preslav, Sofia, Moglena, Voden, Prespa, Ohrida. Die rumänischen Sprengel behielten ihre Unterordnung dem bulgarischen

Patriarchat gegenüber freiwillig bei. Erst als sich das Bulgarische Reich auflöste und die Staaten nördlich der Donau unter ungarische und kumanische Oberhoheit gerieten, findet man, in einer Bulle von 1234 beispielsweise, Namen verschiedener rumänischer Bischöfe. 4.2. Als etwa im 7. Jh. in Konstantinopel das Griechische die Stellung des Lateins übernahm, wurden die Verbindungen der romanisierten Bevölkerung zum alten Rom abgeschnitten. Die inzwischen sesshaft gewordenen Slaven zogen als Siedlungsgebiete jene vor, in denen sie ihrer Hauptbeschäftigung, dem Ackerbau, nachgehen konnten. Das Zusammenleben mit den Autochthonen nördlich und südlich der Donau verlief im allgemeinen friedlich und ohne besondere Verwicklungen. Dies gilt auch für die Einführung des slavischen kirchlichen Ritus’: «Forma slava˘ a ritului cre¸stine¸sti la Românii din Dacia traian˘a a putut fi introdus˘a la ei prin Bulgari, cu toata˘ ca˘ Românii n-au p˘ara˘ sit niciodata˘ ¸tara lor, s¸ i anume, cum am v˘azut, din cauz˘a ca˘ sta˘ pînirea statului bulg˘aresc, adec˘a acelui înt˘ai, distrus la 1018 de împ˘aratul bizantin Vasile al II-lea, se întindea s¸ i la nordul Dun˘arei» (Xenopol 1896, 80).

Als die beiden Mönche Kyrill und Methodius ihre Missionszüge begannen, waren die zerstreuten slavischen Stämme zu festen, grenzbewussten Staaten geworden. Das von ihnen eingeführte kyrillische Alphabet bedeutete einen Höhepunkt slavischer Kultur. Es spielte auch in dem Entstehungsprozess der rumänischen Sprache, der um das Jahr 1000 beendet war, eine Rolle. 4.3. Die Impulse, die zur Gründung einer rumänischen Kirche führten, stammen, trotz slavischer Gewandung, aus Byzanz. Das ursprünglich kosmopolitische Byzantinische Reich hat der griechischen Zivilisation neue Ausbreitungskraft verliehen. Auf Orthodoxie und nicht auf Nationalität gestützt, gewinnt die byzantinische Zivilisation eine bemerkenswerte Assimilationskraft: «Tuturor popoarelor balcanice, care se organizau acum în state, Bizan¸tul le-a d˘aruit elenismul s¸ i ortodoxia, adic˘a, pe lîng˘a o civiliza¸tie pe baze stra˘ vechi, îns˘as¸ i no¸tiunea de stat s¸ i posibilitatea de a intra într-o biseric˘a cu tendin¸te universale» (Rosetti 1986, 192 s.).

4.4. In einer Analyse der christlichen Terminologie stellt Mih˘aescu fest, dass diese

114. Religion und Sprachgeschichte: Südostromania

allmählich aus der heidnischen Kultur geschöpft und angeglichen wurde: «Grecii au împrumutat din r˘asa˘ rit, dar au selectat cu pricepere s¸ i au dezvoltat propria lor putere creatoare, iar romanii au mers pe acela¸si drum, însa˘ au intervenit s¸ i cu o superioritate de organizare» (1966, 89).

Die Sprache des Rituals war hieratisch und feierlich. Man verstand nicht alles, aber man kommunizierte mit anderen, weil man am Sakralen teilnahm. Die Tatsache, dass die Sprache des Rituals manchmal fremd und unverständlich war, störte die Tätigkeit der Kirche nicht, sie brachte ihren Vertretern zusätzliches Prestige. Auch der Respekt für die Tradition trug dazu bei, dass die Rumänen einige Jahrhunderte die slavische Liturgie feierten. Altkirchenslavisch hatte in Osteuropa die Rolle des Lateins im Westen. Einige Ausdrücke aus dem Hebräischen wurden zu feststehenden Formeln, im Lateinischen ebenso wie im Griechischen und Kirchenslavischen: Aleluia, Alilui (hebr. “Lobt Gott”), Amin (hebr. “So soll es sein”), Osana (hebr. “Steh uns bei”). 4.5. In der kirchlichen Terminologie sind zwei Wortschichten zu unterscheiden: die eine, weltlichen Ursprungs beträchtlichen Alters, die andere, jünger, zeitgleich mit der Entwicklung des Kultus entstanden. Eine der eindrucksvollsten Hymnen der orthodoxen Kirche, Acatist (gr. $ « “nicht sitzend, stehend”), stammt aus dem Jahr 626, als sich im von Zerstörung bedrohten Konstantinopel Klerus und Volk erhoben, um wiederholt Erlösungsgebete zu singen. #A φ (bei Platon mit der Bedeutung “im Gleichklang”, “begleitend”), bezeichnet in der christlichen Terminologie (rum. antifon) einen Psalmenvers, der von zwei Chören oder zwei Stimmen in einer Art Dialog wiederholt wird. Zu dieser Kategorie gehören eine ganze Reihe von Wörtern, die aus dem Bereich der alltäglichen Tätigkeiten des Menschen stammen, so rum. (durch slavische Vermittlung) apostol, was ursprünglich “Weitgesandter” hieß; catism˘a “Hinsetzen” wurde zu “Teil des Psalterbuchs, der im Sitzen gehört wird”. Relativ spät (11. Jh.) entstanden die Bezeichnungen für die gängigen kirchlichen Bücher, z. B. Minei, Pateric, Triod, Tipic, Liturghier, Aghiasmatar, Anastasimatar. Aus einer vermutlich jüngeren Periode stammt aer, “Schleier, der auf dem Altar die vorgelegten Opfer bedeckt”, aus gr. $, das

1307 bei Homer für “Luft, Atmosphäre” steht und erst in der christlichen Epoche die spezielle Bedeutung bekam. Der multiple Transfer von Lexien aus einer Sprache in die andere erschwert ihre Periodisierung. So ist rum. icoana˘ für “Bild”, schon im 3. Jh. in den Inschriften der Donauprovinzen belegt, in lateinischen Quellen erscheint es erst im 6. Jh. Es war keine direkte Entlehnung, denn lat. icona hätte *icuna˘ ergeben. Das griechische Wort kommt im Albanischen vor und durch Vermittlung des Kirchenslavischen im Bulgarischen, Serbischen und Russischen. Potir, “Kelch, in dem das geweihte Opfer aufbewahrt wird”, ist früher als in der Bibel von Serban ¸ attestiert, nämlich bereits 1563 bei Coresi. Hatzfeld (1950, 4 s.) hebt den hohen Anteil von Wörtern lateinischer Herkunft in der älteren kirchlichen Terminologie hervor: cre¸stin “Christ” < lat. christianus, înger “Engel” < lat. angelus, preot “Priester” < lat. presbyter, dumnezeu “Gott” < lat. Domine Deus u. a. Dies bestätigt eine von uns selbst durchgeführte Analyse der Ausgangswörter. Eine Zählung aller Lexien des kirchlichen Bereichs aus dem Wörterbuch von Tiktin (RDW ) ergibt ein Inventar von 521 Lemmata (zuzüglich 10 Eigennamen und 12 Feiertage), wovon 157 aus dem Lateinischen (davon sind 15 Neologismen des 18. und 19. Jh. wie consistoriu, dioceza˘ ), 159 aus dem Slavischen (asl. und ksl.), 131 aus dem Griechischen (agr., mgr., ngr.) stammen. Hinzu kommen in unbedeutender Zahl Lexien ungarischen (diac), französischen (divin) und italienischen (capela˘ ) Ursprungs. Die Zuordnung ‘mittelbare’ oder ‘unmittelbare’ Übernahme ist schwierig. RDW verzeichnet 20 als gr. / lat., 49 gr. / slav.; für candela˘ gibt es eine dreifache Filiation – gr. / lat. / slav. Türkischen Ursprungs ist cafas, wahrscheinlich durch griechische oder serbische Vermittlung. 4.6. Der Rekurs auf die lexikalischen Gegebenheiten spiegelt am deutlichsten die Wechselbeziehungen zwischen ethnischen und institutionellen Entitäten wider. Die christliche Terminologie hat im Rumänischen ruralen Charakter, der Grund liegt in der späten Bildung einer hohen kirchlichen Administration. Mit dem Entstehen einer städtischen Zivilisation und lokaler Diözesen wurden die notwendigen Termini mittelbar oder unmittelbar aus dem Griechischen und Kirchenslavischen entlehnt (z. B. anagnost, antifon, catapeteasm˘a, condac, sihastru etc.).

1308

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Die Ritualbücher, aus dem Slavischen oder Griechischen übersetzt, bekamen allmählich Titel in rumänisierter Form. Bis Anfang des 20. Jh. wurden die Feste im Kirchenkalender mit slavischen Benennungen geführt. Seitdem begann man, rumänische Übersetzungen zu verwenden, so für Prestavlenie ‘Adormirea Sf. Ioan Evanghelistul’ (26. Sept.), Stretenie ‘Întîmpinarea Domnului’ (2. Febr.), Va˘ znesenie ‘În˘al¸tarea Domnului’, Usecnovenie ‘Ta˘ ierea capului’ (29. Aug.), Vovedenie ‘Intrarea în biseric˘a’ (21. Nov.), Va˘ zvijenie ‘Îna˘ l¸tarea Sfintei Cruci’ (14. Sept.), Blagove¸stenie ‘Bunavestire’ (25. März). Als eine Bindung zum untergegangenen Byzanz ist auch die Tatsache zu werten, dass der gehobene Adel nach Gründung der rumänischen Fürstentümer Namen aus dem griechischen Kirchenkalender bevorzugte. Die Auswertung der Taufnamen sämtlicher Würdenträger, die in Neculces Chronik erwähnt werden, ergibt folgende Reihung: Constantin / Costache Ioan / Ion / Iona¸scu / Ioni¸ta˘ Alexandru Stefan ¸ / Stef ¸ a˘ ni¸ta˘ Dimitrie / Dumitru / Dumitra¸scu Gheorghe / Gheorghi¸ta˘ Nicolae / Neculai Teodor / Toader / Todera¸scu Grigore / Grigora¸sco / Grigora¸s Ilie / Ilia¸s Matei Mihai / Mihail / Mihnea / Mihalache

26 17 15 10 10 9 8 8 7 6 6 6

Weiterhin kommen vor: Athanasie, Apostol, Toma, Gavril und Vasile. Ohne numerische Bedeutung sind Namen wie Radu, Lupu, Serban ¸ oder Mircea.

5.

Die Kirchen in den rumänischen Fürstentümern

5.1. Aus den kleinen Fürstentümern nördlich der Donau entstanden im 14. Jh. Muntenien und die Moldau. Das Patriarchat von Konstantinopel gewährte 1359 der Metropolie von Arge¸s (heute Bukarest) und 1401 der aus Suceava (heute Ia¸si) die kanonische Jurisdiktion. Die neue Lage brachte eine straffe Organisation der Gemeinden, das Mönchtum gewann sowohl an Umfang als auch an Bildung. Slavische und griechische Ritualbücher wurden in Klöstern ins Rumänische übertragen und als Handschriften verbreitet. Eine wichtige Rolle auf diesem Gebiet spielte das Kloster von Peri in Maramure¸s, dessen Abt 1391 zum lokalen Ver-

treter des Patriarchen von Konstantinopel wurde. Zahlreiche Sakralbauten wurden errichtet und das Besitztum der Kirche stieg an. Das Ansehen der Institution sowie das erweiterte theologische Patrimonium verlangten nach subtileren Ausdrucksmöglichkeiten. All das führte zu einer nicht unbeträchtlichen Erweiterung des Wortschatzes. Die Termini wurden weiterhin aus dem Griechischen und Slavischen entlehnt – Kirchenslavisch war auch offizielle Kanzleisprache –, rumänische Bildungen sind jedoch zunehmend zu vermerken, etwa die Derivate von Dumnezeu (belegt um 1550, Codicele Vorone¸tean): dumnezeire (um 1550, Psaltirea Scheiana˘ ), dumnezeiesc, dumnezeie (CV ), (în)dumnezei (1581, Coresi), îndumnezeire, îndumnezeit (1776, Mineiul), îndumneza˘ iciune, dumnezeiatec (1683, Dosoftei), dumnezeie¸ste, dumnezeoaica˘ (um 1700, Corbea). Viele Lexien aus der kirchlichen Terminologie fungieren nun in anderen Bereichen. Sie erfuhren semantische Erweiterungen, wurden in Redewendungen eingebunden und bereicherten metaphorisch die Sprache. Ein Wort wie cruce hat zwar nicht in all seinen Verwendungsbereichen (z. B. crucea de sus “Fadenkreuz an der Schermühle”, e cruce amiazi “es ist Punkt 12 Uhr”, cruce de nuc˘a “Nußkern”, o carte de cruce (“Kreuzkarte”) einen sicheren Bezug zur religiösen Bedeutung “Marterwerkzeug Christi und Wahrzeichen des Christentums”. Eine direkte Filiation sieht man jedoch in den Beispielen frate de cruce “Wahlbruder”, uciga˘ -l-crucea euphemistisch für “Teufel”, pe crucea mea! “bei meiner Seele!”, bate-l-crucea! “hol’ ihn der Henker”, cu crucea în sîn “ein Muster an Tugend”, a face cruce “sich bekreuzigen”, fa˘ -¸ti cruce! “schlag dir den Gedanken aus dem Kopf!”, uite, asta-i crucea “ich schwöre”, a pune cruce “etw. aufgeben”, a pune crucile cuiva “jdn. umbringen”. Dazu kommt eine ganze Reihe von Sprichwörtern. 5.2. Die Metropolien aus Muntenien und der Moldau betreuten auch die Sprengel aus Transsylvanien, deren Lage sich nach dem Beschluss der ungarischen Stände, das Erbrecht des Hauses Habsburg anzuerkennen, 1687 verschlechtert hatte. Schon 1421 hatte ein Erlass von König Ludwig orthodoxen Priestern den Aufenthalt im Land verboten; der Bau von orthodoxen Kirchen war durch die Synode von Buda untersagt. Adlige, die nicht zur katholischen Kirche übertraten, wurden enteignet. Als die Türken 1552 Teile

114. Religion und Sprachgeschichte: Südostromania

des Landes eroberten, hatte das negative Folgen für die kulturelle Infrastruktur der christlich-orthodoxen rumänischen Bevölkerung. Südlich der Donau waren die Reiche der Serben und Bulgaren vernichtet; Muntenien und die Moldau wurden zwar in das Ottomanische Imperium integriert, durften aber ihre Strukturen behalten: Verwaltung, autochthonen Bojarenstand und die Metropolien. Der Zustand der bedingten Freiheit erlaubte den Bau neuer Kultstätten, beflügelte die Literatur und führte zu einem Aufblühen des gebildeten Mönchtums. Neben den festen Beziehungen zum Patriarchat von Konstantinopel, unter dessen Jurisdiktion sich die rumänische Kirche befand, entstanden Verbindungen zu den Patriarchaten von Alexandrien und Jerusalem, die konsequent bis Ende des 19. Jh. beibehalten wurden. 5.3. Nach dem Fall von Konstantinopel wähnten sich die Hospodaren der beiden Fürstentümer als Substituenten des gefallenen Kaisers, als Wahrer des materiellen und geistigen Erbes. Ein Porträt von Alexandru cel Bun zeigt den moldauischen Fürsten bereits am Anfang des 15. Jh. als Kaiser von Byzanz gekleidet, versehen mit allen Insignien des Thronhalters von Konstantinopel. Die Metropoliten wurden vom ökumenischen Patriarchat vorgeschlagen und durch kaiserlichen Erlass ernannt. Auch die Beziehungen zum bedeutendsten Zentrum christlicher Spiritualität, Athos, wurden enger. Viele Klöster bekamen Schenkungen aus der Moldau und Muntenien. Obwohl Byzanz als unabhängiger Staat untergegangen war, übte die byzantinische Zivilisation noch lange großen Einfluss auf alle Völker Osteuropas aus.

6.

Schrifttum und Volkssprache

6.1. Obwohl in der Position der Vertreter des immerwährenden Byzanz, nahmen die beiden rumänischen Metropolien nicht an dem noch heftigen Dissens zwischen der Ost- und Westkirche teil. Sie verfolgten eine irenisch-ökumenische Haltung. Grigore Ureche berichtet um 1640 in seiner Chronik über die Synode von Florenz mit nachdenklichen Kommentaren. «1432 fu s˘abor mare în Floren¸tia, în t¸ara Italii, adunare mare de p˘arin¸ti, ca s˘a poata˘ împreuna biserica r˘asa˘ ritului s¸ i cu apusului […] iar˘a dup˘a sa˘ -

1309 bor, atîta o¸ta˘ rîtur˘a sta˘ tu într-amîndoao bisericile, de nu sa˘ pot vedea cu dragoste, ci una pre alta hule¸ste s¸ i defaim˘a s¸ i una pe alta va sa˘ pogoare s¸ i sa˘ o calce. Ra˘ sa˘ ritul iaste încep˘ator, apusul va sa˘ sa˘ înal¸te s¸ i a¸sa una al¸tiia nu va sa˘ dea cale, cum r˘asa˘ ritul cu apusul n-ar fi fostu logodna lui Hristos». [In modernisierter Übersetzung: 1432 wurde großer Rat gehalten in Florenz, in Italien, eine große Versammlung von Kirchenvätern, um die Kirche des Ostens mit der des Westens zu vereinen […], aber nach der Zusammenkunft gab es soviel Bitterkeit zwischen den beiden Kirchen, die sich nicht mit Liebe begegnen konnten, sondern mit gegenseitigem Hass, Verleumdung und Erniedrigung. Der Osten ist der Ursprung, der Westen will aufsteigen, und so gibt es kein Nachgeben, als ob Ost und West nicht beide in Christo vereint wären] (zit. nach Ureche 1955 [um 1640], 72 s.).

Nach der Eroberung der ganzen Balkanhalbinsel durch die Türken und dem Fall von Konstantinopel erlebte der Südosten des Kontinents eine starke Wanderwelle nach Norden, hatte doch schon der französische Chronist Walerand de Wawrin, der Anführer des Balkankreuzzuges, Mitte des 15. Jh. geklagt: «Un grant et spacieux pays, mal peuplé en aulcunes marches» (zit. nach Iva˘ nescu 1980, 459). Bereits während der Regierungszeit von Vlad Dracul (1436–42, 1443–47) führten mächtige Klöster und der Hof große Kolonisationsaktionen durch, womit sich die demographische Situation allgemein verbesserte. Die neuen Siedler, die nicht nur Rumänen waren, fanden eine rumänische Sprachgemeinschaft vor, der sie sich anschlossen. Aber auch Bewohner Transsylvaniens verließen ihr Land, um östlich der Karpaten Zuflucht zu suchen und ließen sich, ebenso wie der legendäre Drago¸s Voda˘ , der Gründer des zukünftigen Staatsgebildes Moldau, dort nieder. Ihre Migration war durch Armut, Frondienste und die Zugehörigkeit zur Orthodoxie bestimmt. EOR dokumentiert die Existenz einiger orthodoxer Bistümer in Transsylvanien (1987, 32 ss.). Ein Erzbischof Ghelasie soll 1377 in Rîmle¸t residiert haben, ein Bischof Ioan, der seinen Sitz in Hunedoara hatte, wurde 1456 von der Inquisition aus der Stadt ausgewiesen. Eine Handschrift von 1779 erwähnt einen Metropoliten Ioanichie, dessen Sitz sich im Süden Transsylvaniens befand. Als die Türken Ungarn besetzten und Transsylvanien autonom wurde, gründete man 1541 in der Hauptstadt Alba Iulia eine orthodoxe Metropolie, die große Bedeutung in der Geschichte des Landes gewann. Nicht so die kirchlichen Einrichtungen der Petschenegen

1310

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

und Kumanen, der letzten Wandervölker vor den Tataren, die im 10. und 11. Jh. in das Land eingedrungen waren. Sie hatten keinerlei nachdrücklichen Einfluss auf das religiöse Leben der Autochthonen. 6.2. Zwei bedeutende Ereignisse, die das Abendland im 15. und 16. Jh. veränderten, haben auch die christliche Welt des Ostens bewegt: die Erfindung des Buchdrucks durch Gutenberg und Luthers Werk. In den Auseinandersetzungen, die v. a. in Transsylvanien folgten, konnten die Rumänen ihre ethnische und politische Identität verfestigen. Gut dotierte orthodoxe kirchliche Druckereien entstanden ab 1520 in Dealu, Tîrgovi¸ste, Bukarest, Govora, Sibiu, Alba Iulia, Snagov, Buza˘ u, Rîmle¸t, Rîmnic, R˘ada˘ u¸ti, Cîmpulung und Ia¸si. Hier druckte man Bücher in verschiedenen Sprachen für alle Völker der Orthodoxie, zunächst die des liturgischen Dienstes, dann der Kirchenlehre und schließlich erschienen auch Volksbücher erbaulichen oder unterhaltsamen Inhalts. Der in der Druckkunst bewanderte Kronstädter Diakon Coresi war hierbei herausragend. Eine vollständige rumänische Übersetzung der Bibel erschien 1688. Es war die erste gedruckte Ausgabe der Heiligen Schrift in der Volkssprache eines orthodoxen Landes, an deren Gelingen Laien und Kleriker aus allen Provinzen beteiligt waren. Wie Luthers Bibel für das Deutsche, bestimmte sie deutlich die Normen des Rumänischen. Eine neue Edition mit Übersetzung, Kommentaren, Quellen und Konkordanz, initiiert von Wissenschaftlern der Universität Freiburg in Zusammenarbeit mit der Universität Ia¸si zeigt u. a., dass diese Normen noch heute intakt sind.

(b) 1679: Dosoftei, Dumneza˘ iasca˘ Liturghie Despuitoriule Doamne, Dumnez˘aul nostru, carele ai pus de-ai tocmit în ceriuri s¸ ireaguri s¸ i o¸sti de îngeri s¸ i de arhangheli în slujba a talei sl˘avi, fa˘ s¸ i cu întratul nostru întrat de svin¸ti îngeri a fi, împreuna˘ slujind cu noi s¸ i împreuna˘ slavoslovind a ta buna˘ tate. Ca˘ ¸ti sa˘ cuvine de toata˘ slava, cinstea s¸ i închin˘aciunea, Tata˘ lui s¸ i Fiiului s¸ i Svîntului Duh, acmu s¸ i pururea s¸ i în vecii de veci. (c) 1980: Liturghierul Sf. Sinod Sta˘ pîne Doamne, Dumnezeul nostru, cel ce ai a¸sezat în ceruri cetele s¸ i o¸stile ìngerilor s¸ i ale arhanghelilor spre slujba slavei tale, fa˘ ca împreuna˘ cu intrarea noastr˘a sa˘ fie s¸ i intrarea sfin¸tilor îngeri, care slujesc împreuna˘ cu noi s¸ i împreuna˘ sla˘ vesc buna˘ tatea ta. C˘a t¸ie se cuvine toata˘ slava, cinstea s¸ i închin˘aciunea, Tata˘ lui s¸ i Fiului s¸ i Sfîntului Duh, acum s¸ i pururea s¸ i în vecii vecilor. Amin.

6.3. Die Sprache der ersten gedruckten Schriften aus dem kirchlichen Bereich hält sich strikt an die griechischen und slavischen Vorlagen. Trotz dieses ‘Servitium’ ist der Text der Übersetzung verständlich, wie folgendes Beispiel aus der Chrysostomos-Liturgie (das Gebet des Priesters vor dem kleinen Einzug) zeigt:

Von den verwendeten Lexien sind inzwischen einige untergegangen, z.B. despoietor* “Herrscher” (Coresi), despuitor “Beherrscher” (Dosoftei); voinicame “Kriegsvolk” (Coresi) ist s¸ ireagurei s¸ i o¸sti “geordnete Reihen und Kriegsvolk” bei Dosoftei, in den modernen Versionen hingegen cete s¸ i o¸sti “Haufen und Kriegsvolk”. Für a a¸seza în ceruri “den Platz bestimmen im Himmel” (1980) gibt es bei Dosoftei ai pus de ai tocmit “du hast bestimmt” (1679) und bei Coresi tocmi¸si “du schafftest” (1570). Die Bildung dulcea¸ta˘ “Güte” ist eine Lehnübersetzung aus dem Slavischen und berührt heute ein anderes semantisches Feld als bei Coresi; Dosoftei (1679) und Liturghierul (1980) setzten dafür buna˘ tate. Das sl. slava˘ “Ruhm” von Dosoftei und Liturghierul löst das von Coresi aus mare, ma˘ ri gebildete ma˘ rie “Herrlichkeit” ab, wofür heute sonst die Form ma˘ rire “Größe, Macht” lebendig ist. Sowohl Coresi wie Dosoftei sind bestrebt, die Übersetzung in einen klaren Text zu fassen, ohne dabei aber die unantastbare Formel des Rituals zu verletzen. Deswegen ist die Sprache der Kirche konservativ. Sie ist frei von großen Erneuerungen und bewahrt mehr als andere Lebensbereiche Wendungen und Elemente des Wortschatzes aus der jahrhundertelangen Koexistenz mit dem Altkirchenslavischen.

(a) 1570: Liturghierul Coresi Despoietoare, Doamne, Dumnezeul nostru, cela ce tocmi¸si în ceriure încep˘atori s¸ i voinicame de îngeri s¸ i mai amri arhangheli întru slujirea m˘ariei tale, fa˘ dentru într˘arile noastre întru într˘arile sfin¸tilor îngeri a fi de slujind noauo s¸ i cu m˘arie ma˘ rind a ta dulcea¸ta˘ , ca˘ cade-¸ti-se toata˘ ma˘ riia, cinste s¸ i închin˘aciune, Tata˘ l s¸ i Fiiul s¸ i Sfîntul Duh, acmu s¸ i pururea s¸ i în veacii de veac.

6.4. Die Epoche nach der Konsolidierung der rumänischen Fürstentümer zeichnet sich durch erhöhtes Kulturniveau aus. Das berührt den Wortschatz der Theologie ebenso wie den des Bauwesens oder der Administration bzw. den der schüchternen Anfänge einer Philosophie. Der Geist der Reformation erreichte die Moldau und Muntenien mit

114. Religion und Sprachgeschichte: Südostromania

dem Ergebnis apologetischer Schriften, die Wachsamkeit bei der Verteidigung des rechten Glaubens empfahlen; in Transsylvanien, wo Calvins Lehre weit verbreitet war, hatte die friedliche Missionierung einen anderen Charakter. Die ins Rumänische übertragenen Schriften setzten als Trägerin der Liturgie die Muttersprache ein, in der nun die Beziehungen zu Gott und der Welt anders geordnet waren. Gerade die orthodoxen Geistlichen bemühten sich um den Erwerb dieser Schriften, denn für ihr Hauptanliegen – Gottesdienste in der Volkssprache – waren sie von großem Nutzen. Coresi schreibt 1567 im Vorwort zu seinem Molitevnic: «Rumâne¸ste am scris acest Molitevnic, cum s˘a în¸teleaga˘ s¸ i popa ce zice însu¸su s¸ i oameni ce ascult˘a, ca˘ alte limbi în¸teleg, s¸ i Dumnezeu a¸sa au fost la˘ sat s¸ i proorocilor s¸ i apostolilor s˘a gra˘ iasca˘ în limba cum în¸teleg s¸ i gra˘ iesc oamenii». [Ich schrieb dieses Gebetbuch auf Rumänisch, damit die Menschen, die zuhören, verstehen, was der Priester sagt, denn sie haben eine andere Sprache; Gott hat bestimmt, dass die Propheten und die Apostel in der Sprache verkünden sollen, die die Menschen sprechen und verstehen] (zit. nach PO 1984, 46).

Die Ziele der Missionierung waren nicht immer transparent. Vorwürfen, die Bücher würden nur mit der Absicht, Abtrünnige zu schaffen, gedruckt, begegnete man wie folgt: «Ce, fra¸tii miei, unde ceart˘a aceast˘a carte pre vla˘ dici, episcopi, popi, c˘aluga˘ ri s¸ i pre domni, nu cearta˘ pre cei buni, ci pre cei r˘a» [Meine Brüder, dieses Buch tadelt wohl Erzbischöfe, Bischöfe, Priester, Mönche und Herrscher, es tadelt aber nicht die Guten, sondern die Schlechten] (zit. nach ib.).

Zwischen dem 14.11.1581 und dem 14.6. 1582 übersetzten fünf gelehrte Calvinisten Palia (1. und 2. Buch Moses) ins Rumänische und dies in Anlehnung an die ungarische Version von Heltai Gáspár, eines Schülers Melanchthons. Es wurde das gelungenste Werk dieser ersten Serie von Übersetzungen kirchlicher Literatur. Als im Westen das Bürgertum für die Reformationsideen eintrat, wurde im Osten von Kanzleibeamten, hohem Klerus, reichen Kaufleuten, einer Elite also, noch immer das Kirchenslavische gepflegt. Erst Ende des 16. Jh. gibt es Anzeichen einer rumänischen Literatursprache. Bereits ein Jahrhundert vorher, zwischen 1478 und 1484 hatte der Vogt von Cetatea Alb˘a, Gherman Valahul, Fiore de virtù übersetzt, in einem der religiö-

1311 sen Literatur fremden Stil. Es folgen die Alexandersage (um 1620), Barlaam und Josaphat (1768) und Achiqar. Dem glänzendsten Übersetzer religiösen Schrifttums, dem Metropoliten Dosoftei, gelang in Via¸ta s¸ i petrecerea Sfin¸tilor (um 1682) ein Meisterwerk auch narrativer Literatur. 6.5. Nachdem sich die Herrschaft der Habsburger in Wien gefestigt hatte, begann für die Orthodoxe Kirche in allen Provinzen eine Krisenzeit. In der Hoffnung auf politische Rechte, aber auch gezwungen durch Militärterror, traten einige orthodoxe Sprengel zum Katholizismus über (1699–1701). Nach dem in der Ukraine erprobten Modell, bildete man, mit Sitz in Blaj, eine griechischkatholische (unierte) Metropole, die den Papst anerkannte und der katholischen Lehre einige Konzessionen machte, die äußeren Strukturen der Orthodoxie jedoch bewahrte. Die Rückkehr zur Latinität, die Neuentdeckung Roms, führte zur Entstehung der Scoala ¸ Ardeleana˘ , jener Gruppierung von humanistischen Gelehrten, welche die Relatinisierung des Rumänischen anstrebte. Auf den romanischen Ursprung hatten Dimitrie Cantemir und die moldauischen Chronisten bereits hingewiesen. Aber die in Transsylvanien entfachte Bewegung ging radikaler vor. Sie bot den Rumänen eine neue Identität, plädierte für die Ausmerzung nichtlateinischer Sprachelemente, ein Versuch, den auch die Unierte Kirche unternahm. So ersetzte man in der Liturgie duh durch spirit, Fecioara˘ durch Vergura˘ und Doamne miluie¸ste aus den Fürbitten durch Doamne îndur˘a-te de noi. Doch blieben diese Bemühungen im Wesentlichen auf Transsylvanien beschränkt. Nach der Revolution von 1848, deren Aufrufe sprachlich auffallend religiös geprägt waren (die besten Beispiele findet man in den zahlreichen Kampfliedern, die in dieser Zeit in Transsylvanien entstanden, an erster Stelle das Gedicht De¸steapta˘ -te române von Andrei Mure¸sanu, das zur Nationalhymne Rumäniens wurde), entfernte sich mit dem Entstehen eines Bürgertums die Literatursprache immer mehr von der Sprache der Kirche. In einer reichen Bibliographie bearbeitet Aurel Niculescu (1971, 768) diesbezügliche Werke. Dieser Prozess der Laizisierung wurde fortgeführt bis zur kommunistischen Ära, als mit der limba˘ de lemn (frz. langue de bois) neue Normen gesetzt werden sollten.

1312

7.

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Literatur

Bádenas, Pedro / Bravo, Antonio / Pérez Martín, Immaculada, El cielo en la tierra. Estudios sobre el monasterio bizantino, Madrid, 1997. Bagatti, Bellarmino, Alle origini della Chiesa, Roma, 1981. Barbu, Daniel, Byzance, Rome et les Roumains. Essais sur la production politique de la foi du Moyen Age, Bucarest, 1998. Barucq, André, L’expression de la louange divine et de la prière dans la Bible et en Egypte, Cairo, 1962. Beck, Hans-Georg, Kirche und theologische Literatur im Byzantinischen Reich, München, 1977.

Dragomir, Ion T. / Sanie, Silvia, Începuturile cre¸stinismului în sudul roman al Moldovei, in: Nica 1979, 117–122. Eliade, Mircea, De la Zalmoxis la Genghis-Han, Bucure¸sti, 1980. EOR = L’Eglise orthodoxe roumaine, Bucure¸sti,

1987. Fotitch, Tatiana, Rumanian Ecclesiastical Terminology of Byzantine Origin. The Cult and its Objects, Orbis 2 (1953), 423–438. –, Abstract Terminology in the Rumanian Version of the Liturgy of Saint John Chrysostomos, Orbis 6 (1957), 168–176.

Cartojan, Nicolae, Ca˘ r¸tile populare în literatura româneasc˘a, 2 vol., Bucure¸sti, 1974.

–, Rumanian Ecclesiastical Terminology of Byzantine Origin IV, The Appellations for Ecclesiastical Offices, Orbis 9 (1960), 119–127.

Catrinoiu, Ilie, Influen¸ta bizantin˘a pe teritoriul Munteniei în sec. VII–XIII în lumina izvoarelor literare, arheologice s¸i numismatice, BOR 102 (1984), 631–643.

Gabor, A., Ma˘ rturii arheologice privind vechimea cre¸stinismului în sudul Moldovei, MMS 62 (1986).

–, Influen¸ta bizantin˘a în spa¸tiul est-carpatic în sec. IV –VII în lumina izvoarelor literare, arheologice s¸ i numismatice, MMS 61 (1985), 136–148.

Hatzfeld, Helmut, Ecclesiastical Terms in Rumanian and their Semantic Implications, Boletín del Istituto Caro y Cuervo, Homenaje al R. P. Felix Restrepo, S. I., Bogotá, 1950.

Chiric˘a, Vasile, Ma˘ rturii cre¸stine pe teritoriul Moldovei în sec. III –XIV, MMS 63 (1987), 115–120.

Hohlweg, Armin (ed.), Byzanz und seine Nachbarn, München, 1996.

Chivu, Gheorghe, Civiliza¸tie s¸ i cultur˘a. Considera¸tii asupra limbajul bisericesc actual, Bucure¸sti, 1997.

IBR = Istoria Bisericii Romîne, Manual pentru institutele teologice, Bucure¸sti, 1957.

Coja, Ion, et al., Istoria gîndirii lingvistice române¸sti, Bucure¸sti, 1987.

Ionescu, G. M., Istoria Bisericii Românilor din Dacia Traiana˘ , Bucure¸sti, vol. 1, 1906.

Coman, Gheorghe, Ma˘ rturii arheologice privind cre¸stinismul în Moldova în secolele V–XI , Danubius 5 (1971), 76–83.

Ionescu, Ion, Începuturile cre¸stinismului românesc daco-român, Bucure¸sti, 1998.

Coman, Ioan, Izvoarele Ortodoxiei române¸sti în cre¸stinismul daco-român, Ortodoxia 33 (1981), 337–361. Coseriu, Eugenio, Theophylactus II, 15. Ein Beitrag zur Deutung von ‘ , , ’, AUI , SN 28/29 (1982/83), 21–27. Daicovici, Constantin, În jurul cre¸stinismului din Dacia, Studii 1 (1948). Da˘ nila˘ , Nicolae, Izvoare literare, epigrafice, arheologice, numismatice privind prezen¸ta bizantin˘a în Banat în sec. IV –VI , MB 34 (1984), 158–172.

Iorga, Nicolas, Byzance après Byzance, Paris, 1992 (Bucure¸sti, 11935). –, et al. (eds.), Palia de la Or˘as¸ tie, Studii s¸ i cerceta˘ ri de istorie a limbii s¸ i literaturii române, Bucure¸sti, 1984. Iv˘anescu, George, Istoria Limbii Române, Ia¸si, 1980. Lemerle, P., Bizan¸tul s¸ i originile civiliza¸tiei noastre, Literatura Bizan¸tului, ed. Nicolae-Serban ¸ Tana¸soca, Bucure¸sti, 1972. Liturghierul Coresi, Bra¸sov, 1570. Liturghierul Sf. Sinod, Bucure¸sti, 1980.

–, Via¸ta cre¸stina˘ în Oltenia în sec. IV –VI în lumina documentelor romano-bizantine, MO 36 (1984).

Meyendorff, Jean, Le Christ dans la théologie byzantine, Paris, 1969.

Densu¸siano, Ovid, Histoire de la langue roumaine, Paris, 1901.

Miha˘ escu, Haralambie, Influen¸ta greceasc˘a asupra limbii române pîn˘a în secolul al XV-lea, Bucure¸sti, 1966.

Densu¸sianu, Nicolae, Dacia preistoric˘a, Bucure¸sti, 1913. Diaconu, Paul, Les Coumans au Bas-Danube aux XI -e et XII -e siècles, Bucure¸sti, 1978.

Mitrea, Ioan, Influen¸te bizantine în cultura materiala˘ s¸ i spiritual˘a din regiunea subcarpatic˘a a Moldovei în sec. VI –IX , SCL 30 (1979), 152–154.

Dölger, Franz, Byzanz und die europäische Staatenwelt, Ettal, 1953.

Miron, Paul, et al., Monumenta Linguae Dacoromanorum, Biblia 1688, Ia¸si, 1988 ss.

Dölger, Franz / Schneider, Alfons M., Byzanz, Bern, 1952.

Neculce, Ion, Opere, ed. Gabriel Strempel, ¸ Bucure¸sti, 1982.

Dosoftei, Dumnezeiasc˘a Lithurgie (1679), ed. Neculai A. Ursu, Ia¸si, 1980.

Nestor, Ion, Les Slaves dans la Péninsule Balkanique, RESEE 1 (1963), 41–67.

1313

115. Religione, filosofia e storia della lingua: Italoromania Nica, Antim (ed.), De la Dun˘are la Mare, Gala¸ti, 1979.

Sanie, Silviu, Civiliza¸tia roman˘a la est de Carpa¸ti s¸ i romanitatea pe teritoriul Moldovei, Ia¸si, 1981.

Nicolescu, Aurel, Scoala ¸ Ardelean˘a s¸ i limba româna˘ , Bucure¸sti, 1971.

Spa˘ ta˘ relu, Mihai, Via¸ta religioas˘a a românilor dobrogeni în sec. VII –XII , BOR 104 (1986), 82–94. Spinei, Victor, Realita˘ ¸ti etnice s¸ i politice în Moldova meridional˘a în sec. X–XIII . Români s¸ i turanici, Ia¸si, 1985.

Obolensky, Dimitri, The Byzantine Commonwealth. Eastern Europe 500–1453, London, 21974. Oikonomides, Nicolas, Recherches sur l’histoire du Bas-Danube aux X–XI e siècles, Mésopotamie de l’Occident, RESEE 3 (1965), 57–80. Panaitescu, Petre P., Einführung in die Geschichte der rumänischen Kultur, Bukarest, 1977. Petersmann, Hubert, Lateinisch ‘tornare’. Eine wortgeschichtliche Untersuchung, in: Anschütz, Susanne (ed.), Sätze, Wörter und Moneme. Festschrift Klaus Heger, Heidelberg, 1992, 529–535. Pârvan, Vasile, Contribu¸tii epigrafice la istoria cre¸stinismului daco-roman, Bucure¸sti, 1911. Pippidi, Dionisie, Intorno alle letterarie del cristianesimo daco-romano, RHSEE 20 (1943). PO = Palia de la Or˘as¸ tie, ed. Studii s¸ i cercet˘ari de istorie a limbii s¸i literaturii române, Bucure¸sti, 1984.

Popescu, Emilian, Inscrip¸tiile grece¸sti s¸ i latine din secolele IV –XIII descoperite în România, Bucure¸sti, 1976. Pu¸scariu, Sextil, Limba Româna˘ , Bucure¸sti, 1976. Ra˘ mureanu, Ioan I., Termeni latini cre¸stini din simbolul lui Ulfila s¸ i din scrisoarea lui Auxen¸tiu de Durostorum intra¸ti în fondul principal al limbii române, StTeol (1984), 681–696.

Serb ¸ a˘ nescu, Niculae, Pa˘ trunderea s¸ i dezvoltarea cre¸stinismului în Scythia Minor, in: Nica 1979. –, Pa˘ trunderea s¸ i ra˘ spîndirea cre¸stinismului pe meleagurile locuite de români, in: Îndrum˘ator bisericesc III , Cluj, 1980. Teodor, Dan Gh., Teritoriul est-carpatic în veacurile V–XI , Ia¸si, 1978. –, Romanitatea carpato-dun˘areana˘ s¸ i Bizan¸tul în secolele V–XI , Ia¸si, 1981. –, Autohtoni s¸ i migratori la est de Carpa¸ti în secolele VI –X, ARM 10 (1985), 50–73. Theodorescu, R˘azvan, Un mileniu de arta˘ la Duna˘ rea de jos (400–1400), Bucure¸sti, 1976. Toropu, Octavian, Romanitatea tîrzie s¸ i str˘aromânii în Dacia traian˘a sud-carpatic˘a, Craiova, 1976. Ureche, Grigore, Letopise¸tul T ¸ a˘ rii Moldovei, ed. Petre P. Panaitescu, Bucure¸sti, 1955 [um 1640]. Vornicescu, Nestor, Primele scrieri patristice în literatura noastr˘a sec. IV –XVI , Craiova, 1984. Waldmüller, Lothar, Die Slawen zwischen Byzanz und Abendland, Amsterdam, 1976.

Rosetti, Alexandru, Istoria limbii române, Bucure¸sti, 1986.

Weiß, Günter, Byzanz. Kritischer Forschungs- und Literaturbericht, 1968–1985, München, 1986. Xenopol, Alexandru D., Istoria Romînilor din Dacia Traiana, Ia¸si, vol. 2, 1896. Zeiller, Jacques, Les origines chrétiennes dans les provinces danubiennes de l’Empire Romain, Paris, 1918.

Russu, Ion I., Religia geto-dacilor, AISC 5 (1947), 61–137.

Zub, Alexandru, Vasile Pârvan, Biobibliografie, Bucure¸sti, 1975.

–, Materiale arheologice paleocre¸stine din Transilvania, ST, SN 10 (1958), 5 s.

Elsa Lüder, Freiburg

Reichenkron, Günter, Zur römischen Kommandosprache bei byzantinischen Schriftstellern, ByzZ 54 (1961), 18–27.

115. Religione, filosofia e storia della lingua: Italoromania Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Italoromania 1. 2. 3. 4. 5.

Il cristianesimo e la fissazione delle varietà linguistiche Il lessico del cristianesimo nei volgari e nei dialetti Riforme della Chiesa e riflessi sulla storia della lingua La filosofia nella lingua: dalla Scolastica all’Illuminismo Bibliografia

1.

Il cristianesimo e la fissazione delle varietà lingustiche

1.1. Il latino dei cristiani e il volgare All’unitarietà linguistica, che pure resiste nella Romània fino a tutto il VI sec., non si accompagna, com’è noto, una conservazione compatta del latino dell’età classica (Herman

1314

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

1988; 1998): le varietà in cui quest’ultimo si articolava, sulla base di fattori geografici, sociali e situazionali, tendono già da tempo a perdere lo stato di possibilità comunicative e assumono progressivamente quello di espressioni linguistiche diverse tra loro (Petrucci 1994, vol. 3, 6 ss.; Casapullo 1999, 22– 25). Alcuni tra i più importanti mutamenti delle lingue romanze, infatti, si sono già da tempo affermati (Herman 1998, 9–20), ma è solo nella prima metà del sec. VI che si avverte l’avvio di una più netta differenziazione tra le varietà, con un cambiamento di status direttamente proporzionale al diminuire o scomparire di tutto ciò che fino a quel punto ha contribuito all’unitarietà del mondo latino (Varvaro 1995a, 34 s.). Gli elementi che avevano consentito la coesione sono stati sostituiti da forze di segno opposto, prima fra tutte il cristianesimo, che, apparso in Italia già nel sec. I, si era subito distinto dalle tante religioni orientali che a più riprese erano penetrate nell’antico occidente latino. In particolare, la capacità di suscitare adesioni in ogni ambiente della società romana aveva avuto come effetto dirompente la formazione di un nuovo strato sociale, distinto dagli altri proprio per la sua visione cristiana del mondo (Schrijnen 21977, 22; Guyon 1993). Tutto ciò implicava inevitabili conseguenze sulla lingua, che, secondo gli studi della Scuola di Nimega, non si erano limitate a una maggiore apertura, nei testi e nella comunicazione, alla varietà parlata e dell’uso vivo, ma avevano portato alla nascita di una vera e propria «lingua speciale». La definizione data da Schrijnen (1939, 335; 350 ss.; 21977, 21–26) e precisata in molti lavori da Mohrmann (1958–77, vol. 1, 3 ss.; 55 ss.; vol. 3, 13–15) sarebbe da intendersi, secondo l’attuale terminologia linguistica, non tanto come varietà diastratica di un unico repertorio, ma come socioletto e quindi come varietà ben distinta di un preciso gruppo sociale. I fattori che ne determinavano il distanziarsi dalla lingua comune erano tanto più incisivi quanto più forti erano gli elementi culturali e spirituali che separavano il gruppo dei parlanti cristiani dagli altri. In una prima fase, com’è noto, il proselitismo cristiano ebbe successo tra le classi sociali più povere e ciò si tradusse sul piano linguistico in una maggiore tolleranza delle forme popolari. Nonostante ciò, i numerosi tratti volgari rintracciabili anche nei testi più elevati della letteratura cristiana non

sono elementi estranei, esclusivamente imposti dalle esigenze pastorali, bensì fatti costitutivi della lingua cristiana antica. Se inizialmente i fattori che avevano contribuito a caratterizzare la varietà erano da ricondursi a un utilitarismo che guardava alla lingua solo come al mezzo per diffondere la fede, il risultato finale aveva condotto a una lingua cristiana unitaria, dove, come in ogni espressione comunicativa, si alternavano tratti colti e popolari. I neologismi e i volgarismi riscontrabili negli autori della letteratura cristiana antica, da Tertulliano ad Ambrogio ad Agostino, non sono innovazioni strumentali e individuali, ma piuttosto testimonianze del lessico coniato nella comunità (Schrijnen 21977, 76–78; Mohrmann 1958– 77, vol. 3, 33–39; 1977, 118 s.; Stotz 1994, vol. 2, 158 s.). I tratti che a mano a mano contribuirono a fare del latino dei cristiani una varietà ben distinta riguardarono principalmente il lessico e, in misura progressivamente minore, la sintassi e la morfologia. Per quanto riguarda il lessico (Schrijnen 21977, 35–55; Mohrmann 1958–77, vol. 1, 21–35; 58–66; vol. 3, 38 ss.; Tagliavini 1963), numerosi furono i neologismi, talvolta provocati dalla necessità di introdurre termini tecnici relativi ai nuovi concetti religiosi (come nel caso dei grecismi baptisma, catechumenos, ecc.), ma spesso anche giustificati dalla sola necessità di ottenere connotazioni ed espressività particolari (immarcescibilis, beatificare, ecc.). Molte delle nuove formazioni si rivelarono durature, acquistando capacità di incidenza sulla lingua comune e ancor più (cf. 2) sui futuri volgari dell’Italoromània. 1.2. La decisione di Tours e la distinzione dei ruoli tra latino e volgare I cambiamenti e le tendenze da tempo in atto nel latino hanno, come si diceva, la possibilità di affermarsi solo a partire dal VI sec., cambiando, grazie ai numerosi fattori di frammentazione politica e sociale, il proprio status nella coscienza dei parlanti (Varvaro 1995a, 34). Il processo di disgregazione e la frantumazione dell’unitarietà linguistica si accelerano nel corso dei sec. VII e VIII , quando si concretizza la coscienza di una distanza sempre più profonda e incolmabile tra varietà di lingue non più riconducibili a un unico repertorio. Le cause che portarono alla dispersione e a una riorganizzazione totalmente nuova sono ben note e vanno dal prevalere dell’economia rurale alla ridu-

1315

115. Religione, filosofia e storia della lingua: Italoromania

zione dei centri urbani, dalla nascita di nuove sedi istituzionali e di potere alla crisi sempre più grave delle vie di comunicazione e alla separazione o isolamento dei centri di produzione culturale (Roncaglia 1965, 15 ss.; Varvaro 1995b, vol. 1, 139–147; Meneghetti 1997, 19–53). Anche sul piano delle istituzioni ecclesiastiche, ciò che era stato costruito in almeno tre secoli di cristianizzazione si presentava, all’indomani delle invasioni longobardiche, sull’orlo del collasso: l’Italia aveva subito, sul finire del VI sec., numerose fratture interne, che ne sfilacciavano il tessuto religioso. Nel corso dei sec. VII e VIII , in particolare, si fa più netta la distinzione tra la varietà linguistica destinata alla comunicazione quotidiana e quella adoperata nelle situazioni formali: i parlanti più consapevoli cominciano ad avvertire la distanza tra le diverse possibilità di espressione e soprattutto percepiscono la forte divergenza tra lingua parlata e lingua appresa per gli usi elevati. Il primo conferimento di ufficialità a un volgare ormai separato dal latino avviene, com’è noto, proprio nell’ambito ecclesiastico, con l’invito del Concilio di Tours dell’813 a tenere omelie in «rustica romana lingua» (Roncaglia 1965, 153–162; Folena 1973, 500; Coletti 1983, 25–27). Siamo nell’epoca della Chiesa carolingia e la disposizione si lega tanto all’orginiaria apertura della religione cristiana alla lingua del popolo, quanto alle necessità di comprensione maggiormente avvertite nelle zone di confine gallo-germaniche. Essa si inserisce, tuttavia, in un momento decisivo per la storia della Chiesa, le cui ripercussioni ricadono in modo particolare sulle aree italiane. La riforma del culto, infatti, avviata dopo l’arrivo dei Franchi di Carlo (774), aveva sollecitato una partecipazione attiva dei fedeli, che rendeva ancor più necessaria la mediazione sacerdotale (Cracco 1993). La decisione del Concilio, pertanto, la cui indicazione a servirsi della «rustica romana lingua» si conciliava con la scelta da tempo operata a favore di uno stile humilis (Auerbach 21983, 33–67), pur partendo da motivazioni diverse, favoriva un’impostazione a lungo conservata soprattutto dalla Chiesa italiana. Nel consigliare, cioè, la semplificazione del messaggio per la comunicazione con gli illetterati, fissava fin da allora una separazione tra la lingua della liturgia e della Scrittura e quella della predicazione e della catechesi: al volgare ufficialmente riconosciuto si assegnavano così ruoli e ambiti precisi.

La consapevolezza di una tale delimitazione si ravvisa anche nel fatto che una parte cospicua dei primi testi in volgare sarà di argomento religioso: secondo Petrucci (1994, vol. 3, 48–52), infatti, è bene non dimenticare il principio per cui la comunicazione scritta non costituisce mai «un medium indistinto», ed è necessario individuare nella classificazione delle prime testimonianze volgari gli «specifici ambiti di scrittura all’interno dei quali gli estensori di testi volgari hanno consapevolmente e storicamente agito» (ib., 49; cf. per le precedenti sistemazioni tipologiche Koch 1993; Renzi 1994, 239– 249; Casapullo 1999, 32–34).

2.

Il lessico del cristianesimo nei volgari e nei dialetti

Il lessico introdotto o specializzato in senso tecnico attraverso il latino dei cristiani è da qui passato nei volgari romanzi e nella gran parte dei casi si è tramandato intatto attraverso i secoli. Pochi, infatti, i termini che non si caratterizzino per la lunga durata, anche grazie alle vie, per lo più sempre uguali, attraverso cui sono penetrati nella lingua comune. Una delle fonti principali fu senz’altro la Bibbia, il cui primato fu perseguito con tenacia soprattutto a partire dal pontificato di Gregorio Magno: la tradizione cristiana, almeno fino all’XI sec., ebbe la necessità prioritaria di affermare la supremazia della parola divina, sia di fronte alla società germanica sia di fronte a quella latina, e ciò implicò anche il primato della sacra Scrittura su ogni altro testo (Leonardi 1995, 67– 72). Il messaggio biblico arrivava a quasi tutti i fedeli, anche e soprattutto attraverso il culto dei santi: notevole, infatti, è il ruolo esercitato dall’agiografia, che rappresentava un’alternativa alla Bibbia colta e impenetrabile (Van Uytfanghe 1984) oltre che un importante serbatoio lessicale per la lingua comune. Altro canale decisivo fu certamente quello della liturgia, il cui linguaggio aveva costituito un settore di estrema rilevanza all’interno del latino cristiano, caratterizzandosi per lo stile elevato e la ricorrenza di formulari (Mohrmann 1958–77, vol. 2, 93– 108). Da tutto ciò derivò una quantità cospicua di lessico trasmessosi fino ai nostri giorni inalterato o a volte deformato dalle ricostruzioni popolari e amplificato negli ambiti semantici. Fra le parole che si affermarono come traduzione di un equivalente greco nella Scrit-

1316

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

tura, molte sono quelle relative al calendario liturgico da sempre ben noto ai fedeli. Per l’ascensione di Cristo, per es., il verbo $  ($ ) “salire” fu tradotto in latino con ascendere (Tagliavini 1963, 246). Da qui l’attestazione, almeno a partire dal sec. V del sostantivo ascensa, che grazie all’unificazione della terminologia religiosa perseguita dalla Chiesa romana si affermò in tutta l’area romanza. Non sempre, tuttavia, l’aspirazione all’universalità della lingua religiosa ebbe successo e nel sec. X, con l’affermarsi di liturgie non romane, come in Francia o in Spagna, ascensa subì la concorrenza di ascensio. Nei volgari della penisola le due forme oscillarono molto a lungo e solo in tempi recenti si ottiene la nuova unificazione con l’adozione definitiva di ascensione nel calendario romano. Ascensa, soppiantato dal suo concorrente con l’aiuto della lingua letteraria e della Chiesa, è divenuto dialettale e sopravvive nella gran parte dell’Italia settentrionale (ven. sensa, friul. sense), in alcune zone della Toscana (ascensa) e nella lingua romanza dei Grigioni (anceinza). In quest’ultimo caso, in particolare, ascensa si continua solo nella parte cattolica dei Grigioni, laddove le aree protestanti adottano il più recente ascensiun. Non è improbabile, com’è più volte accaduto nel cantone dei Grigioni, che la differenziazione sia stata conservata o provocata dalla necessità di difendere una diversa identità di fede (Jud 1934, 12 s.; 35–37; Tagliavini 1963, 244–248; 528 s.; FEW vol. 1, 152). Il termine Ascensione, rimasto vivo e diffuso per designare la ricorrenza religiosa, è entrato per traslato in molte espressioni popolari: in particolare rientra tra quegli elementi che, tratti dal vocabolario liturgico, servono a sottolineare il «tratto semantico dell’eccezionalità, il sommo grado, un valore estremo e assoluto, un eccesso comunque di gioia, allegria ed estasi»: è il caso di andare all’Ascensione, o in alcune comunità rurali veronesi ‘ndar a la Sensa, accostabile a locuzioni quali andare in gloria, andare in Emaus e così via (Beccaria 1999, 152; 177). La lingua della religione e della liturgia, d’altro canto, ha agito in modo profondo sulla cultura popolare: il parlante si è appropriato di molta terminologia latina sottoponendola a false ricostruzioni e immettendola in campi semantici del tutto differenti (cf. per i numerosi studi a partire da Migliorini 1927; Lurati 1988, 505 s.; 1991; 1997; 1998, 53–71; Beccaria 1999). Elementi di un lessi-

co alto, introdotti nella cultura dell’oralità, hanno subito rifacimenti che si sono ben acclimatati nella lingua comune, e hanno prodotto, in modo proporzionale alle loro possibilità applicative, numerose variazioni semantiche. I dialetti italiani sono ricchi di termini ed espressioni che testimoniano uno scambio continuo e privo di sopraffazioni fra lingua religiosa e lingua popolare (Lurati 1997, 232 s.). Molte sono peraltro le convergenze fra tutte le varietà italoromanze: si pensi, per esempio, alle attestazioni di andare in visibilio, che dal lomb. e ticin. andá in visibili, con il significato di “trasecolare, agitarsi, essere frenetici”, al sicil. jiri ‘n visibiliu, nel senso di “andare in estasi per la meraviglia o per la dolcezza”, continuano l’avvio del Credo («Credo in unum Deum, patrem omnipotentem, factorem coeli et terrae, visibilium et invisibilium […]») ascoltato nelle celebrazioni liturgiche (ib., 223–230; Beccaria 1999, 103 s.). Il lessico cristiano, in generale, si è integrato perfettamente, sia pure su piani e con esiti differenti, nella lingua comune: la sua specificità, infatti, è di natura diversa da quella che caratterizza i tecnicismi delle moderne lingue speciali. Il latino dei cristiani si presentava come lingua distinta di un gruppo sociale, ma l’italiano prende in gran parte le mosse da un latino già cristianizzato e ancor oggi mostra le tracce di un perfetto amalgama (Costa 1993, 208).

3.

Riforme della Chiesa e riflessi sulla storia della lingua

La storia della Chiesa è stata ciclicamente segnata da momenti di crisi, spesso associati a un allontanamento dei fedeli, e da un conseguente bisogno di ritorno al dettato evangelico. In ognuna di queste fasi, quasi sempre caratterizzate dalla nascita di nuovi ordini e movimenti religiosi, la necessità di diffondere nuovamente il verbo di Dio e di combattere l’ignoranza e la decadenza del clero ha avuto riflessi rilevanti sulla storia della lingua. A ogni slancio di rinnovamento, infatti, ha corrisposto, fino al Concilio di Trento, una maggiore estensione del volgare nella scrittura e, dopo la metà del Cinquecento, una più ampia diffusione dell’italiano. Una svolta decisiva si impone, tra XII e XIII sec.; con la nascita degli ordini mendicanti, che intendono privilegiare la comunicazione con i laici, incapaci di comprendere

115. Religione, filosofia e storia della lingua: Italoromania

il latino. Essi riconnettono l’interpretazione biblica alle finalità pastorali, e i domenicani, in particolare, pongono la ricerca esegetica a servizio della predicazione e della trasmissione del sapere religioso. I frati mendicanti divengono, peraltro, i più grandi fautori della divulgazione dottrinale e ripongono, per questo, grande fiducia nelle possibilità del volgare. Già dalla fine del Duecento, ma soprattutto nella prima metà del XIV sec., negli ambienti domenicani si avverte l’esigenza di tradurre dal latino testi esemplari, utili a istruire gli illetterati e a indirizzarne il comportamento. Di estrema rilevanza fu, com’è noto, l’opera di volgarizzatori quali Domenico Cavalca e Iacopo Passavanti, che nel trasporre argomenti un tempo affidati soltanto al latino, tentarono anche di potenziare le possibilità del volgare (per l’ampia bibliografia, cf. Bruni 1990, 21–119; Delcorno 1998). I volgarizzamenti di scritture religiose a differenza di quanto avviene per altri generi di testi, non si esauriscono fra Tre e Quattrocento: nella prima metà del XV sec. si ha un nuovo incremento della letteratura spirituale in volgare, grazie al risveglio suscitato dal movimento dell’Osservanza. I francescani osservanti, e con loro tutti gli ordini che ne condivideranno i principi, si rivolgono tanto ai religiosi quanto ai laici devoti; ma gli sforzi maggiori si indirizzano alle persone meno colte, di cui stimolano l’accesso alla scrittura attraverso opere che circoleranno sempre più numerose dopo l’invenzione della stampa (cf. Bruni 1983; 1993; 2003, 145–341; Casapullo 1995, VII –XXX ; Librandi 1999, XCIII s.). Il dibattito che gli ambienti della cultura laica conducono, fra Quattro e Cinquecento, sul rapporto tra latino e volgare trova molti punti di contatto con le discussioni, avviate anche prima del Concilio di Trento, circa la traduzione delle Scritture. L’argomento è affrontato nel Libellus ad Leonem X Pontificem Maximum (1513) dei due padri camaldolesi veneziani, Paolo Giustiniani e Pietro Querini, la cui importanza per la storia della lingua ne ha fatto oggetto d’attenzione da parte di molti studiosi (cf. per la bibliografia Trovato 1994a, 49). Giustiniani e Querini indirizzano il Libellus a Leone X, sostenitore degli studi umanistici e del Bembo, e lo stesso Giustiniani, studioso attento dei classici e lettore di Petrarca (Bruni 1983, 20–22), nel 1514, si rivolge, per la traduzione della Bibbia, all’umanista fiorentino Girola-

1317

mo Benevieni (Zorzi Pugliese 1970, 276 s.). La Chiesa tridentina, tuttavia, non rinunciò al latino delle Scritture e affidò al volgare solo la catechesi e la predicazione. Fu su quest’ultimo settore che la discussione circa la varietà linguistica da adottare continuò a incrociarsi con la questione della lingua (Marazzini 1993, 96–105; 1999, 107–109); non bisogna dimenticare, d’altro canto, che anche la cultura laica più elevata tese a restringere per molto tempo gli spazi del volgare e che il favore dimostrato, nella seconda metà del Cinquecento, da parte di molti ambienti intellettuali verso le traduzioni di testi filosofici non partiva certamente da esigenze di apertura al popolo. La Chiesa rimase, al contrario, ancora per molti decenni, l’unica istituzione che continuò a esercitare un’opera di mediazione tra la cultura scritta e gli illetterati (Librandi 1993, vol. 1, 354 s.). La riforma cattolica con cui la Chiesa di Roma rispose alla scissione protestante promosse una capillare diffusione della fede attraverso gli ordini e le congregazioni missionarie, che operarono principalmente nelle campagne e nei centri più isolati. La pratica missionaria prevedeva, accanto alla predicazione, anche lezioni di catechismo e, in generale, una più attiva partecipazione dei fedeli alle attività liturgiche. Le scuole di catechismo, in particolare, divennero quasi una regolare istituzione presso le parrocchie cittadine e rurali, e furono, soprattutto per i fanciulli, non solo un’occasione di incontro con l’italiano, ma spesso anche un modo per imparare a leggere e a scrivere (De Blasi 1993, vol. 1, 397 s.). Ciò fu possibile grazie alle disposizioni che seguirono al Concilio di Trento e che previdero una distribuzione migliore delle parrocchie, con un riequilibrio numerico tra parroci e fedeli, e una più compiuta preparazione del clero attraverso l’istituzione dei seminari (cf., anche per l’ampia bibliografia sull’argomento, Prosperi 1996, 551–684). Proprio i seminari, peraltro, furono il luogo in cui per la prima volta si adottò un metodo di insegnamento che, seguendo l’impostazione del Lancelot, autore insieme ad Arnauld e Nicole della Grammaire générale et raisonnée de Port-Royal (Paris, 1660), si serviva dell’italiano per illustrare le norme del latino. A partire dal 1722, infatti, nel seminario di Napoli si adoperò il Nuovo metodo per apprendere agevolmente la lingua latina (Venezia), una grammatica che si proponeva di agevolare, tramite il confronto

1318

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

con l’italiano letterario, l’apprendimento di entrambe le lingue (Bianchi / De Blasi / Librandi 1993, 130; Marazzini 1993, 53). Dopo il Concilio di Trento, d’altro canto, era stata ancora una volta l’opera rivolta da alcuni ordini religiosi verso l’istruzione popolare a favorire l’ingresso dell’italiano nell’insegnamento scolastico. Nel 1597, infatti, Girolamo Calasanzio, aveva fondato le Scuole Pie, destinate alla formazione di tecnici e artigiani, per i quali si era privilegiato l’apprendimento della lettura e della scrittura in italiano (De Blasi 1993, vol. 1, 398).

4.

La filosofia nella lingua dalla Scolastica all’Illuminismo

4.1. Penetrazioni di lessico filosofico nel volgare La storia del pensiero filosofico si è più volte intrecciata con le riflessioni sulla lingua, incidendo tuttavia in misura minima sull’assetto dei suoi elementi costitutivi. Le teorie linguistiche, infatti, hanno più facilmente influenzato la coscienza dei parlanti o almeno dei parlanti più avvertiti nei confronti del proprio strumento di comunicazione, ma raramente hanno potuto condizionare i cambiamenti di strutture fono-morfologiche e sintattiche. Diverso, al contrario, è il contributo che i linguaggi filosofici hanno dato alla lingua comune, lasciando fin dal medioevo tracce rimaste in più di un caso inalterate fino ai nostri giorni. Gli influssi hanno talvolta riguardato, sia pure in modo molto lento e indiretto, anche gli aspetti sintattico-testuali della lingua scritta, ma gli effetti più visibili, come sempre accade negli scambi tra lingue speciali e lingua comune, rimangono nel lessico. Le vie attraverso le quali la terminologia di un settore scientifico penetra nella varietà linguistica di uso comune e i modi in cui questa ne modifica in più di un caso gli ambiti semantici sono oggi molteplici, ma trovano un canale privilegiato nei più diffusi mezzi di comunicazione. Per il passato, però, i percorsi non sono stati così rapidi e diretti (Dardano 1994, vol. 2, 508 s.; Bray / Sturlese 2003) e il lessico filosofico si è aperto spesso a fatica i propri varchi nei volgari e nell’italiano. È ben noto, infatti, che per avere una scrittura filosofico-scientifica interamente in volgare bisognerà attendere i primi secoli dell’età moderna, ma ciò non vuol dire che gli idiomi italoromanzi siano stati, nel me-

dioevo, del tutto impermeabili al lessico intellettuale delle università. Sono stati più volte sottolineati, per es., i debiti contratti dalla cultura e dalle lingue volgari nei confronti del patrimonio culturale e linguistico mediolatino, con il quale certamente esiste un rapporto di «continuità parziale» (Bruni 1990, 3; 1984, 3 ss.; Tavoni 1990, 218 ss.; Giovanardi 1994, vol. 2, 436). Il latino medievale, strumento unico di comunicazione nelle università dell’Europa cristiana, ma anche lingua capace di accogliere le nuove elaborazioni di pensiero e di piegarsi alle esigenze provenienti dal basso (Stotz 1994, vol. 2, 177 s.; Casapullo 1999, 17 s.), riverbera la sua vitalità sulle nascenti lingue romanze. Pur volendoci limitare al settore dei testi filosofici, il mediolatino si presenta tutt’altro che chiuso nei limiti di una scrittura libresca e appiattita sulle intricate questioni della scolastica: è al contrario proprio il ritorno alla filosofia greca e ad Aristotele che nei sec. XI e XII ne fa lo strumento elettivo della comunicazione intellettuale (cf., anche per l’ampia bibliografia, Mohrmann 1958–77, vol. 4, 49–72; Bruni 1990, 3–10). Ancora fino al Trecento, tuttavia, la cultura volgare svilupperà, nella gran parte dei casi, «le componenti meno elevate della tradizione mediolatina» (Bruni 1984, 8) e gli studi teologici e filosofici saranno tra i settori a lei più interdetti. La grande rivoluzione provocata dall’incontro tra aristotelismo e pensiero cristiano, che nel XIII sec. permeò di sé ogni espressione culturale, non toccò che in minima parte gli ambienti laici, coinvolgendone, con alcuni tra i lirici del Duecento e soprattutto con Dante Alighieri, solo le punte più avanzate. Proprio la poesia amorosa del Duecento toscano fu il tramite di molto lessico mutuato dalla speculazione filosofica: prima ancora che ciò toccasse il suo culmine con gli stilnovisti, già Guittone d’Arezzo aveva avviato un genere di poesia raziocinante percepibile anche nella sintassi (Bruni 1990, 297), ed è soprattutto nel periodo successivo alla conversione che egli si apre maggiormente alla cultura mediolatina e, con questa, ad alcune idee portanti dell’etica aristotelica, come, tra l’altro, il concetto d’onore basato sulla virtù o la tripartizione dell’amicizia per diletto, per utile o per onesto, fondata sull’Etica Nicomachea (Margueron 1966, 209; Bruni 1990, 314 ss.). Ciò conferma che, al di là della sua apparizione nelle liriche amorose, la filosofia trova nella morale il primo terreno di incontro con la

115. Religione, filosofia e storia della lingua: Italoromania

lingua volgare. Il lessico intellettuale si arricchisce però con gli stilnovisti e con gli sforzi da loro compiuti per definire la fenomenologia amorosa fuori dai tradizionali canoni cortesi. La definizione d’amore data da Dante nella Vita Nuova (ca. 1292–95, XXV,1) e da Cavalcanti in Donna me prega (v. 2) immette nella letteratura amorosa in volgare termini come accidente e sustanzia, ed è proprio nei versi di quest’ultima canzone dottrinale sulla felicità dell’uomo, impregnata dalle discussioni su aristotelismo naturalistico e su averroismo (Corti 1983, 7), che ritroviamo lessico e sintagmi legati alla speculazione medievale, come natural dimostramento (v. 8), potenza (v. 11), essenza (v. 12), possibile intelletto (v. 22), effetto (v. 26). Anche la terminologia connessa fin dalla lirica siciliana alle dinamiche dell’amore subisce slittamenti semantici che, per es., implicano nel lemma anima la tripartizione aristotelica in “vegetativa, sensitiva, intellettiva” (Il Convivio, 1304–07, III .II .11; Bruni 1988, 109–111; Librandi 1988, 122–124). Si tratta, tuttavia, come si diceva, delle punte più alte della cultura laica, che per il resto è solo marginalmente toccata dalla speculazione filosofica delle università. Una parziale mediazione poteva venire nella società comunale del Due–Trecento da quelle figure professionali intermedie che, a cominciare dai notai, dovevano costantemente muoversi tra latino e volgare (Bruni 1990, 174–177). Da qui parte la principale promozione dei volgarizzamenti (Segre 31976, 49– 78; 1995, vol. 3; Giovanardi 1994, vol. 2, 445–450) che, sia pure in misura esigua, rappresentano un’altra fonte di rilievo del primo lessico filosofico. Com’è stato più volte sottolineato (Bruni 1990, 360–362; Geymonat 2000, vol. 1, VII–XIII ; Librandi 2003), poche sono state le opere di teologia, filosofia o, più in generale, dell’alta cultura universitaria trasposte in volgare: i testi privilegiati erano di contenuto religioso e morale o storico e letterario. Se si esclude, peraltro, la traduzione dell’Etica Nicomachea eseguita dal fiorentino Taddeo Alderotti (1223– 95), l’altro volgarizzamento di argomento filosofico di cui si ha notizia, la Metaura d’Aristotile, si collega a quelle opere scientifiche ed enciclopediche (Librandi 1995), che per la loro capacità di soddisfare curiosità ed esigenze pratiche dei laici sono meglio rappresentate nel repertorio delle traduzioni. Non si trattava, infatti, di dare semplicemente

1319

«una veste linguistica nuova ai testi di medicina o diritto, di teologia o filosofia: tolti alla circolazione del mondo di espressione latina, essi sarebbero stati sottratti contemporaneamente al circuito scolastico della lezione universitaria, della spiegazione, del controllo sull’apprendimento, sulla trasmissione e sulla riproduzione del sapere. Fuori di questo ambiente, in volgare, era possibile solo la divulgazione […]» (Bruni 1990, 361).

Nonostante ciò, nel volgarizzamento trecentesco della Metaura, che, intorno alla metà del Trecento, traduce essenzialmente parte dei commentari di Alberto Magno e Tommaso d’Aquino ai Metereologica di Aristotele, troviamo un lessico filosofico adoperato con consapevolezza, ma anche ben adattato alla cultura dei suoi lettori. Incontriamo così, accanto ad accidente, impressione, potenza, che rendono con esattezza gli equivalenti del latino scolastico, anche cagione adoperato in modo generico, senza tener conto, cioè, delle distinzioni aristoteliche tra “causa materiale, formale, efficiente e finale” (Librandi 1995, vol. 1, 65–71; vol. 2, 216; 232; 239 s.). Nella cultura laica del medioevo, l’unica opera originale sul piano della speculazione filosofica e in cui già si ritrova il lessico attestato nella Metaura è il Convivio. Termini come forma, atto, sustanza, effetto, disposizione, obietto, speculazione, se pure talvolta non sono, come si è visto, di prima attestazione nel Convivio, certamente vi risultano per la prima volta adoperati in un’accezione strettamente filosofica, laddove soprattutto i precedenti testi in prosa, con l’eccezione della Vita Nuova (LIZ 4.0), ne testimoniano una frequenza assai scarna (Mazzucchi 1995, 338). 4.2. L’affrancamento dal latino La prima grande stagione delle traduzioni filosofiche e scientifiche condotte a scopo divulgativo, anche se con criteri molto diversi da quelli degli antichi volgarizzamenti, si apre intorno agli anni ‘40 del Cinquecento, quando l’aumento dell’attività editoriale e la diffusione crescente dei libri a stampa allarga sensibilmente il pubblico dei lettori (Dionisotti 1967, 133–144; e cf., anche per la bibliografia su singole traduzioni, Trovato 1994a, 151). A metà del secolo, pertanto, la cultura si è diffusa in modo insospettato rispetto agli anni che avevano condotto alle Prose della volgar lingua (Venezia, 1525) del Bembo e un contributo notevole viene dall’attività delle Accademie. Di particolare importanza per la divulgazione delle cono-

1320

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

scenze filosofiche fu l’Accademia degli Infiammati, che a Padova riuscì a mantenere un ruolo di mediazione con l’importante università cittadina. Fra i suoi principali animatori fu il padovano Sperone Speroni (1500–88), che nel Dialogo delle lingue, scritto intorno al 1530–35 (stampato a Venezia nel 1542), riportò le posizioni di Pietro Pomponazzi (1462–1525), il più noto filosofo aristotelico del primo Cinquecento. A quest’ultimo si deve la più accesa presa di posizione contro la necessità di continuare a usare il latino nella filosofia: egli auspica, infatti, che l’impegno profuso nello studio delle lingue classiche sia piuttosto destinato alla speculazione filosofica e che si possa finalmente leggere Aristotele in volgare (Bruni 1967; 1984, 69–71; 435–448; Paccagnella 1984, 71 s.; Trovato 1994a, 152 s.). Chi meglio riuscì a conciliare le aspirazioni diffuse a impadronirsi dell’antica cultura filosofica con le posizioni estreme del Pomponazzi fu il senese Alessandro Piccolomini (1508–79), che eseguì nel rispetto del miglior toscano letterario traduzioni e rifacimenti della filosofia aristotelica. Egli entrò in contatto, negli anni del suo soggiorno padovano (1538–42), con l’Accademia degli Infiammati e, nell’intraprendere la divulgazione dell’aristotelismo, affrontò le questioni più complesse della Filosofia naturale, della logica (Instrumento della Filosofia), della meccanica (Parafrasi sopra le Meccaniche di Aristotile). Al contrario del Pomponazzi, egli partiva da un’ottima conoscenza delle lingue classiche e le sue scelte linguistiche si orientarono progressivamente per il fiorentino letterario, abbandonando anche i tratti più tipici del senese (Trovato 1994b, 89 s.). A partire dalla metà del Cinquecento, l’attività di traduzione e parafrasi dei testi filosofici portò all’immissione di un numero più alto, rispetto ai secoli precedenti, di termini speculativi, quasi tutti di derivazione greca e latina. Per limitarci alle opere del Piccolomini, per esempio, gli aggettivi in -bile che designano gli attributi della natura celeste, come ingenerabile (Piccolomini 1565, 55; 71 passim), inaugumentabile (ib., 79), incorrottibile (Piccolomini 1560, 178v; 1565, 56 passim), insieme con l’aggettivo interminata (riferito alla quantità della materia dei «corpi matematici»; ib., 15) sono presenti nella Filosofia naturale e saranno tutti riprodotti nel Dialogo sopra i due massimi sistemi del Galileo (Firenze, 1632), nella cui biblioteca erano incluse alcune opere del Piccolo-

mini (Favaro 1886, 251 s.; 238; Besomi / Helbing 1998, vol. 2, 140; 168). Non pochi sono i casi, peraltro, in cui è proprio il Piccolomini a precedere Galileo nell’uso in senso tecnico o anche nella coniazione di termini e sintagmi relativi alla filosofia della scienza. Talvolta si deve allo stesso Piccolomini la proposta esplicita di introdurre nel toscano un termine che renda in modo più aderente una nozione aristotelica: «Nel predicamento finalmente dell’essere in luogo, quantunque in lingua latina et greca il movimento che vi si trova sia di proprio nome dotato, tutta via in lingua nostra, non trovandosi appropriato nome sin’hoggi, ch’io sappia, convenevolmente fabricando per necessità nuova parola, potremo chiamarlo transportamento» (Piccolomini 1560, 148r–v; cf. Besomi / Hebling 1998, vol. 1, 408; vol. 2, 784).

Per quanto riguarda la filosofia e la scienza, tuttavia, l’impulso decisivo all’affrancamento del volgare dal latino fu dato, com’è noto, proprio da Galileo, con cui si avviò un processo portato a conclusione nei sec. XVII e XVIII . La scelta da parte di Galileo di affidare al volgare le proprie teorie ebbe più di una motivazione, ma la spinta principale venne dalla volontà di «marcare, anche linguisticamente, la sua contrapposizione all’aristotelismo accademico» (Serianni 1997, 562), aprendosi, tra l’altro, anche a coloro che incapaci di intendere il latino sarebbero rimasti esclusi dalle nuove conoscenze (Migliorini 1973, 114; 120; Manni 1985, 122– 124; Marazzini 1993, 56–59). La fine della sudditanza del volgare al latino è segnata proprio dal fatto che Galileo non compie più, come avveniva con il Piccolomini, una semplice opera di divulgazione di dottrine già acquisite, ma fonda nuovi modelli scientifici in cui l’elaborazione teorica interagisce con l’osservazione e la verifica sperimentale (Bruni 1984, 72; Basile 1997, 912). Tutti gli studiosi che hanno esaminato la storia dei linguaggi scientifici si sono soffermati sulla lingua di Galileo e sugli aspetti innovativi della sua prosa, partendo sempre dai lavori di Altieri Biagi (1965; 1984, 909–918; 1990, 35–131; 1993, 939–968; Marazzini 1993, 59–65; Dardano 1994, vol. 2, 532–536) che è più volte ritornata sul lessico e sulla sintassi delle opere galileiane. Il contributo dato dalle scelte di Galilei alla storia della nostra lingua è visibile anche nelle vicende delle prime impressioni del Vocabolario della Crusca (Venezia, 1612), le

1321

115. Religione, filosofia e storia della lingua: Italoromania

cui voci talvolta denunciano un suo più o meno diretto coinvolgimento (Manni 1985, 127 ss.). Più tormentati, ma non certo infruttuosi, furono i rapporti tra i lessicografi della Crusca e i filosofi del Settecento (Altieri Biagi 1985, 207–211), come conferma anche la prima grande opera filosofica scritta in italiano dal napoletano Giambattista Vico, che in più luoghi della Scienza nuova dimostra un ritorno alla tradizione più antica del fiorentino letterario. In particolare, molte delle varianti linguistiche che separano la Scienza nuova prima del 1725 (Napoli), dalla Scienza nuova seconda stampata nel 1744 (Napoli) dimostrano, nell’adozione di molti fiorentinismi arcaizzanti, una consultazione attenta delle prime due e forse anche della terza impressione del Vocabolario (Nencioni 1988, 287–295; Serianni 1998, vol. 6, 198). La frattura, visibile più nelle elaborazioni teoriche che nella pratica linguistica, si avrà nella seconda metà del secolo, quando le istanze innovative indurranno alla rinuncia «avanti notaio» del ruolo e dell’opera della Crusca (Bongrani / Morgana 1992, 115 s.; Matarrese 1993, 140–144). Il Vocabolario diviene simbolo di una tradizione attaccata da quel gruppo di intellettuali milanesi che, come Pietro e Alessandro Verri, intende diffondere la nuova cultura filosofica e teorizza, dalle pagine del Caffè (Milano, 1764– 66), la riunificazione di res e verba a tutto vantaggio delle prime. L’Italia riesce a partecipare, negli anni di relativa stabilità che seguono alla pace di Aquisgrana (1748), al generale sovvertimento delle idee partito dalla Francia: da qui riceve, infatti, molte novità editoriali, prima fra tutte l’Encyclopédie, che diffonde e ristampa (Matarrese 1993, 45). Anche se molte delle nuove istanze sono il risultato di quanto si era già predisposto nei secoli precedenti (Serianni 1998, vol. 6, 187–192), in questi anni si avviano mutamenti importanti per l’italiano: se ne prepara, infatti, il passaggio a lingua di comunicazione nazionale ed europea (Folena 1983), mezzo finalmente duttile e articolato in un repertorio di varietà fino ad allora poco sperimentate. Ciò avviene anche grazie a un intreccio fecondo tra riflessione filosofica e riflessione linguistica, la cui espressione più efficace è rappresentata da Melchiorre Cesarotti (1730–1808) e dal suo Saggio sulla filosofia delle lingue applicato alla lingua italiana (Pisa, 1800; Matarrese 1993, 144–146; Marazzini 1999, 134–138).

I linguaggi specialistici, e in particolare quelli che intendono trasmettere la filosofia dei ‘lumi’, cercano una propria autonomia e guardano al francese come modello più agile, imitabile nella struttura e nel lessico (Dardi 1992, 35 ss.). Testimoniano la ricerca di una tale specializzazione i nuovi dizionari settoriali e generali che già dalla prima metà del secolo tentano di colmare i vuoti della Crusca e della precedente lessicografia (Morgana 1983, 7; 1985, 164; Serianni 1989, 44ss.; Matarrese 1993, 170 s.). L’aspirazione a fornirsi di strumenti analoghi all’Encyclopédie di Diderot e d’Alembert è ciò che anima il Dizionario universale critico enciclopedico della lingua italiana (Lucca, 1797–1805) di Francesco D’Alberti di Villanuova, che più di altri si avvicina allo spirito delle enciclopedie anglofrancesi (Della Valle 1993, vol. 1, 65–67). Qui e in altri dizionari dell’epoca si registra, almeno in parte, anche il nuovo lessico legato al coevo dibattito filosofico. Molta terminologia è di derivazione francese: basti pensare a tutte le formazioni con i suffissi -ismo, -ista (Migliorini 61983, 573) che designano movimenti e figure delle polemiche in corso intorno alle idee razionalistiche. Gli effetti innovativi sulla lingua riguardano soprattutto il lessico, mentre la morfologia e la sintassi rimarranno più a lungo legate alla tradizione (Patota 1987, 153–155; Bongrani / Morgana 1992, 116–119; Serianni 1998, vol. 6, 207–209). Nel complesso, tuttavia, si attiva un processo di modernizzazione e di settorializzazione che troverà compimento solo in anni molto recenti, quando altri fattori interverranno a modificare i meccanismi di influenza reciproca tra le varietà.

5.

Bibliografia

Altieri Biagi, Maria Luisa, Galileo e la terminologia tecnico-scientifica, Firenze, 1965. –, Forme della comunicazione scientifica, in: Asor Rosa, Alberto (ed.), Letteratura italiana, vol. 3/2: Le forme del testo. La prosa, Torino, 1984, 891–947. –, I ‘filosofi’ e la Crusca, in: La Crusca, 1985, 205–221. –, L’avventura della mente, Napoli, 1990. –, ‘Dialogo sopra i due massimi sistemi’ di Galileo Galilei, in: Asor Rosa, Alberto (ed.), Letteratura italiana. Le opere, vol. 2: Dal Cinquecento al Settecento, Torino, 1993, 893–971. Auerbach, Erich, Lingua letteraria e pubblico nella tarda antichità latina e nel medioevo, Milano, 21983.

1322

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Basile, Bruno, Galilei e la letteratura scientifica, in: Malato 1997, 905–951.

sca (ed.), Cultura letteraria e realtà sociale. Per Giuliano Manacorda, Roma, 1993, 171–213.

Beccaria, Gian Luigi, Sicuterat. Il latino di chi non lo sa: Bibbia e liturgia nell’italiano e nei dialetti, Milano, 1999.

Cracco, Giorgio, Dai longobardi ai carolingi: i percorsi di una religione condizionata, in: De Rosa / Gregory / Vauchez 1993, 111–154.

Besomi, Ottavio / Helbing, Mario (eds.), Galileo Galilei, Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo tolemaico e copernicano, vol. 1: Testo, vol. 2: Commento, Padova, 1998.

Dardano, Maurizio, I linguaggi scientifici, in: SLIE 2 (1994), 497–551.

Bianchi, Patricia / De Blasi, Nicola / Librandi, Rita, Storia della lingua a Napoli e in Campania, Napoli, 1993. Bongrani, Paolo / Morgana, Silvia, La Lombardia, in: Bruni, Francesco (ed.), L’italiano nelle regioni, vol. 1: Lingua nazionale e identità culturale, Torino, 1992, 84–142. Bray, Nadia / Sturlese, Loris (eds.), Filosofia in volgare nel medioevo, Louvain-La-Neuve, 2003. Bruni, Francesco, Sperone Speroni e l’Accademia degli Infiammati, FL 13 (1967), 24–71. –, Sistemi critici e strutture narrative (ricerche sulla cultura fiorentina del Rinascimento), Napoli, 1969. –, Appunti sui movimenti religiosi e il volgare italiano nel Quattro-Cinquecento, SLI 9 (1983), 3–30. –, L’italiano. Elementi di storia della lingua e della cultura, Torino, 1984. –, Le costellazioni del cuore nell’antica lirica italiana, in: Bruni 1988, 79–118. –, (ed.), Capitoli per una storia del cuore, Palermo, 1988. –, Dalle origini al Trecento, in: Bàrberi Squarotti, Giorgio (ed.), Storia della civiltà letteraria italiana, vol. 1/1, Torino, 1990, 1–442. –, Note sull’Osservanza quattrocentesca come problema di storiografia e di storiografia linguistica, in: Trovato, Paolo (ed.), Lingua e culture dell’Italia meridionale (1200–1600), Roma, 1993, 209–218.

Dardi, Andrea, Dalla provincia all’Europa. L’influsso del francese sull’italiano tra il 1650 il 1715, Firenze, 1992. De Blasi, Nicola, L’italiano nella scuola, in: SLIE 1 (1993), 383–423. Delcorno, Carlo, Produzione e circolazione dei volgarizzamenti religiosi tra Medioevo e Rinascimento, in: Leonardi, Lino (ed.), La Bibbia in italiano tra Medioevo e Rinascimento, Firenze, 1998, 3–22. Della Valle, Valeria, La lessicografia, in: SLIE 1 (1993), 29–91. De Rosa, Gabriele / Gregory, Tullio / Vauchez, André (eds.), Storia dell’Italia religiosa, vol. 1: L’antichità e il medioevo, Roma / Bari, 1993. Dionisotti Carlo, Geografia e storia della letteratura italiana, Torino, 1967. Favaro, Antonio, La libreria di Galileo Galilei descritta ed illustrata, BBSSMF 19 (1886), 219–293. Folena, Gianfranco, Textus testis: caso e necessità nelle origini romanze, in: Branca, Vittore (ed.), Concetti, storia, miti e immagini del Medio Evo, Firenze, 1973, 483–507. –, Il rinnovamento linguistico del Settecento italiano, in: id., L’italiano in Europa, Torino, 1983, 5–66. Geymonat, Francesca (ed.), ‘Questioni filosofiche’ in volgare mediano dei primi del Trecento, Pisa, 2000. Giovanardi, Claudio, Il bilinguismo italiano-latino del medioevo e del Rinascimento, in: SLIE 2 (1994), 435–467.

–, La città divisa. Le parti e il bene comune da Dante a Guicciardini, Bologna, 2003.

Guyon, Jean, I primi secoli della missione cristiana in Italia, in: De Rosa / Gregory / Vauchez 1993, 79–110.

Casapullo, Rosa (ed.), Munti della santissima oracioni, Palermo, 1995.

Herman, József, La situation linguistique en Italie au VI e siècle, RLiR 52 (1988), 55–67.

–, Storia della lingua italiana: Il medioevo, Bologna, 1999.

–, La chronologie de la transition: un essai, in: id. / Mondin, Luca (eds.), La transizione dal latino alle lingue romanze, Tübingen, 1998, 5–26.

Cavallo, Guglielmo / Leonardi, Claudio / Menestò, Enrico (eds.), Lo spazio letterario del Medioevo. Il Medioevo latino, vol. 2: La circolazione del testo, vol. 3: La ricezione del testo, Roma, 1994/95. Coletti, Vittorio, Parole dal pulpito, Casale Monferrato, 1983. Corti, Maria, La felicità mentale. Nuove prospettive per Cavalcanti e Dante, Torino, 1983. Costa, Claudio, Appunti per uno studio sulla modificazione semantica del lessico cristiano nella lingua comune, in: Bernardini Napoletano, France-

Jud, Jakob, Sur l’histoire de la terminologie ecclésiastique de la France et de l’Italie, RLiR 10 (1934), 1–62. Koch, Peter, Pour une typologie conceptionnelle et médiale des plus anciens documents / monuments des langues romanes, in: Selig, Maria / Frank, Barbara / Hartmann, Jörg (eds.), Le passage à l’écrit des langues romanes, Tübingen, 1993, 39–81. La Crusca = La Crusca nella tradizione letteraria e linguistica italiana, Firenze, 1985.

115. Religione, filosofia e storia della lingua: Italoromania

1323

Leonardi, Claudio, L’eredità medievale, in: Malato 1995, 45–136.

–, Galileo e la lingua italiana, in: id., Lingua d’oggi e di ieri, Caltanissetta / Roma, 1973, 111–133.

Librandi, Rita, Dal cuore all’anima nella lirica di Dante e Petrarca, in: Bruni 1988, 119–160.

–, Storia della lingua italiana, Firenze, 61983.

–, L’italiano nella comunicazione della Chiesa e nella diffusione della cultura religiosa, in: SLIE 1 (1993), 335–381.

Mohrmann, Christine, Etudes sur le latin des chrétiens, Roma, 1958–77. –, Dopo quarant’anni, in: Schrijnen 21977, 91–119.

–, La Metaura d’Aristotile. Volgarizzamento fiorentino anonimo del XIV secolo, Napoli, 1995.

Morgana, Silvia, Esordi della lessicografia scientifica italiana. Il ‘Saggio alfabetico d’Istoria medica e naturale’ di Antonio Vallisnieri, Firenze, 1983.

–, Libri, raffigurazioni di trame e metafore nei ‘Sermoni’ di Domenica da Paradiso, in: id. / Valerio, Adriana (eds.), I Sermoni di Domenica da Paradiso, Firenze, 1999, LXXIX –CLII .

–, Tradizione e novità nei vocabolari inediti di Giampiero Bergantini, in: La Crusca 1985, 153–171.

–, Il lettore di testi scientifici in volgare, in: Boitani, Piero / Mancini, Mario / Varvaro, Alberto (eds.), Lo spazio letterario del Medioevo. Il Medioevo volgare, vol. 3: La ricezione del testo, Roma, 2003, 125–154. Lurati, Ottavio, Italienisch: Areallinguistik III . Lombardei un Tessin, in: LRL 4 (1988), 485–516. –, Perché le locuzioni non siano trattate quali banalità. L’ideologia religiosa e i suoi riflessi sul discorso ripetuto (‘chiamar chiesa, far Cristo, far Giacomo Giacomo’), in: Kramer, Johannes (ed.), Festschrift für G. B. Pellegrini, Hamburg, 1991, 251–261. –, Lingua e religione. Due schegge: ‘andare in visibilio’ e ‘venia, vergna’, in: Jauch, Dino / Panzera, Fabrizio (eds.), Carte che vivono. Studi in onore di don Giuseppe Gallizia, Locarno, 1997, 223–233.

Nencioni, Giovanni, Corso e ricorso linguistico nella ‘Scienza nuova’, in: La lingua dei ‘Malavoglia’ e altri scritti di prosa, poesia e memoria, Napoli, 1988, 283–314. Paccagnella, Ivano, Il fasto della lingue. Plurilinguismo letterario nel Cinquecento, Roma, 1984. Patota, Giuseppe, L’Ortis e la prosa del secondo Settecento, Firenze, 1987. Petrucci, Livio, Il problema delle Origini e i più antichi testi italiani, in: SLIE 3 (1994), 5–73. Piccolomini, Alessandro, Della Filosofia naturale. Parte prima, Venezia, 1560. –, La seconda parte de la Filosofia naturale, Venezia, 1565. Prosperi, Adriano, Tribunali della coscienza. Inquisitori, confessori, missionari, Torino, 1996.

–, Modi di dire, Lugano, 1998.

Renzi, Lorenzo, Nuova introduzione alla filologia romanza, Bologna, 1994.

Malato, Enrico (ed.), Storia della letteratura italiana, vol. 1: Dalle origini a Dante, vol. 5: La fine del Cinquecento e del Seicento, vol. 6: Il Settecento, Roma, 1995/97/98.

Roncaglia, Aurelio, Le origini, in: Cecchi, Emilio / Sapegno, Natalino (eds.), Storia della letteratura italiana, vol. 1: Le origini e il Duecento, Milano, 1965, 1–269.

Manni, Paola, Galileo accademico della Crusca, in: La Crusca 1985, 119–136.

Schrijnen, Joseph, Ì caratteri del latino cristiano antico, Bologna, 21977 (ed. orig. ted. Nijmegen, 1932).

Marazzini, Claudio, L’italiano nelle regioni. Il Piemonte e la Valle d’Aosta, Torino, 1991. –, Storia della lingua italiana: Il secondo Cinquecento e il Seicento, Bologna, 1993.

–, Collectanea Schrijnen, Nijmegen / Utrecht, 1939.

–, Da Dante alla lingua selvaggia, Roma, 1999.

Segre, Cesare, Lingua, stile e società. Studi sulla storia della prosa italiana, Milano, 31976.

Margueron, Claude, Recherches sur Guittone d’Arezzo, Paris, 1966.

–, I volgarizzamenti, in: Cavallo / Leonardi / Menestò 1995, vol. 3, 271–298.

Matarrese, Tina, Storia della lingua italiana: Il Settecento, Bologna, 1993.

Serianni, Luca, La lessicografia del Settecento, in: id., Saggi di storia linguistica italiana, Napoli, 1989, 39–56.

Mazzucchi, Andrea, Dante e la prosa dottrinale in volgare (lessico, sintassi, stile), in: Boyde, Patrick / Russo, Vittorio (eds.), Dante e la scienza: atti del Convegno Internazionale di studi ‘Dante e la Scienza’ (Ravenna, 28–30 maggio 1993), Ravenna, 1995, 337–350. Meneghetti, Maria Luisa, Le origini, Roma / Bari, 1997. Migliorini, Bruno, Dal nome proprio al nome comune, Genève, 1927.

–, La lingua del Seicento: espansione del modello unitario, resistenze ed esperimenti centrifughi, in: Malato 1997, 561–595. –, La lingua italiana dal cosmopolitismo alla coscienza nazionale, in: Malato 1998, vol. 6, 187–237. Stotz, Peter, Le sorti del latino nel medioevo, in: Cavallo / Leonardi / Menestò 1994, vol. 2, 153–190.

1324

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Tagliavini, Carlo, Storia di parole pagane e cristiane attraverso i tempi, Brescia, 1963. Tavoni, Mirko, Latino e volgare, in: Romano, Ruggero (ed.), Storia d’Italia, vol. 5/1, Milano, 1990, 217–240. Trovato, Paolo, Storia della lingua italiana: Il primo Cinquecento, Bologna, 1994 (= 1994a).

(eds.), Le Moyen Age et la Bible, Paris, 1984, 449–487. Varvaro, Alberto, Problemi di sociolinguistica nelle origini delle lingue romanze, in: Lönne, KarlEgon (ed.), Kulturwandel im Spiegel des Sprachwandels, Tübingen / Basel, 1995, 31–39 (= 1995a). –, Origini romanze, in: Malato 1995, vol. 1, 137–174 (= 1995b).

–, Sull’evoluzione del senese letterario (1502–1578). Prelievi da Alessandro Piccolomini e da altri autori ‘nobili e qualificati’, in: Giannelli, Luciano / Maraschio, Nicoletta / Poggi Salani, Teresa (eds.), Lingua e letteratura a Siena dal ‘500 al ‘700, Siena, 1994, 41–115 (= 1994b).

Verri, Alessandro, Rinuncia avanti notaio […] al vocabolario della Crusca, Caffè 1 (1764/65), IV. Zorzi Pugliese, Olga, Girolamo Benevieni: Umanista e riformatore (dalla corrispondenza inedita), Bibliofilia 72 (1970), 253–288.

Van Uytfanghe, Marc, Modèles bibliques dans l’hagiographie, in: Riché, Paul / Lobrichon, Guy

Rita Librandi, Potenza

116. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Galloromania Religion, philosophie et histoire des langues: Galloromania 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8.

1.

Die frühe christliche Mission in griechischer Sprache Die Strukturen der lateinischen Kirche Kirchenprovinzen und Dialekträume Diözesan-Namen von Kirchenfesten Kirchen- und Sprachgeschichte im Mittelalter Sprachliche Folgen der Reformation und ihrer Vorläufer Kirche, Staat und Kultur im 17. und 18. Jh. Literatur

Die frühe christliche Mission in griechischer Sprache

Die ersten Nachrichten über christliche Mission in Gallien betreffen das 2. Jh. n. Chr.: Eusebios (hist. eccl. 5, 1) berichtet von einer Christenverfolgung in Vienna und Lugdunum unter Kaiser Mark Aurel, und um 180 wurde Irenaeus (Eirenaios), von dem ein antihäretisches Werk erhalten ist (Migne 1857–66, vol. 7), Bischof der griechischen Christengemeinde von Lugdunum. Ob die anfängliche Verwendung des Griechischen als Kirchensprache in den romanischen Idiomen auf dem Boden des alten Galliens Spuren hinterlassen hat, ist nicht leicht zu sagen, weil die nach relativ kurzer Zeit erfolgte massive Überlagerung durch ein mit Gräzismen durchtränktes Latein eindeutige Aussagen schwer macht. Die Entscheidung, ob ein griechisches Wort der galloromanischen Kirchensprache direkt aus

dem Griechischen früher Gemeinden auf dem Boden Galliens stammt oder über das gräzisierende Christenlatein, das im ganzen Reich galt, gelaufen ist, lässt sich nur selten mit Sicherheit treffen. So liegt natürlich letztlich die gr. Nasalepenthese-Form  statt  dem fr. samedi zugrunde, aber Parallelformen wie rum. sâmba˘ ta˘ oder brm. sonda / sanda legen eher den Gedanken an einen reichsweiten Gräzismus sambata als an griechisches Sondergut in der Latinität Galliens nahe, und die Aussage von Theodor Frings (1932, 38), dass «die Kirche von Lyon den griechischen Wörtern in Frankreich zum Siege verholfen» habe, wird man viel vorsichtiger formulieren müssen. Und selbst wenn die Vermutung stimmt, dass das Femininum dominica, als Lehnübersetzung zu   zu interpretieren, im Gegensatz zum genuinlat. Mask. dominicus nur dort auftrete, wo «der Einfluss der griechischen Kirchensprache besonders fühlbar war» (Rohlfs 1971, 96), so ist die Tatsache, dass wir galloromanische Nachfolgeformen von dominica nur im Frankoprovenzalischen finden, noch kein Beweis für eine eventuelle prägende Wirkung der griechischen Kirchensprache in der Diözese Lugdunum, denn das frpr. la dimingi ist gesamtromanisch gesehen nur der nordwestliche Ausläufer einer kompakten Zone, die die alpine Romania, ganz Italien einschließlich der Inseln und die Balkanromania umfasst; angesichts eines so großen Gebietes an spezielle Bedingungen frü-

116. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Galloromania

her griechischer Christianisierung zu denken, wäre sehr gewagt. Auf etwas sichererem Boden bewegt man sich bei theophania als Parallelform von epiphania. Das Fest feierte ursprünglich die Geburt von Jesus Christus und wurde am 6. Januar begangen; nachdem sich von der Mitte des 4. Jh. an der 25. Dezember als Geburtsfest durchsetzte, galt der 6. Januar als Tag, an dem man der Manifestationen der Göttlichkeit (Stern der drei Könige, Taufe im Jordan, Hochzeit von Kana) gedachte (Tagliavini 1963, 188). In der griechischen Kirche genoss  φ   eine besondere Beliebtheit (Thierbach 1951, 33), und der Terminus wurde auch im griechischen Osten Siziliens (tufània) und im griechisch geprägten Patriarchat Aquileia maßgeblich (friaul. tafànie, altvenez. tofania, mit «sekundärer Ausstrahlung dieser Festbezeichnung durch die spätmittelalterliche Republik Venedig», Pfister 1993, 21). Im Altfranzösischen gibt es das theophania fortsetzende tiéphane, aber hier ist v. a. an altokz. tofania (taufania) zu denken, «attesté surtout dans les chartes du Sud-Ouest de la France» (Jud 1973b [1934], 274), das man wohl als Relikt der griechischen Kirchensprache Südgalliens ansehen darf.

2.

Die Strukturen der lateinischen Kirche

Im Laufe des 3. Jh. setzte sich die lateinische Kirchensprache durch. Die etwa 25 Bistümer, die zu Beginn des 4. Jh. bestanden, bedienten sich des Lateinischen. Gallien war reich an Kirchenschriftstellern: Genannt seien Gennadius von Marseille, Hilarius von Poitiers, Hilarius von Arles, Prosper Tiro von Aquitanien. In den Wirren des untergehenden Römischen Reiches wurden wesentliche Aufgaben der Verwaltung von kirchlichen Autoritäten übernommen. Das wurde dadurch erleichtert, dass die «Bistumsgrenzen in Frankreich, von geringen Ausnahmen abgesehen, mit den Verwaltungsgrenzen der alten römischen civitates und provinciae und damit wiederum mit den Gaugrenzen der vorromanischen Völker Galliens zusammenfallen» (Ch. Schmitt 1974, 310). Die Grenze zwischen den an der Wende vom 3. zum 4. Jh. von Kaiser Diokletian eingerichteten Diözesen XIII (Galliae) und XIV (Septem Provinciae), die ganz grob dem Flusslauf der Loire folgt, entspricht weitgehend der Gren-

1325

ze zwischen den kirchlichen Metropolitanverbänden. Die Grenzen der Kirchenprovinzen wurden im 4. Jh. an den Grenzen der diokletianischen Provinzen ausgerichtet und veränderten sich seitdem kaum noch. Es gilt, dass «die kirchliche Organisation Galliens um 600 nicht etwa der politischen Aufteilung des Frankenreiches entspricht, sondern noch genau die politische Gliederung unter Theodosius widerspiegelt: Kirchenprovinz Beturigis (Bourges) = Aquitania I Burdigala (Bordeaux) = Aquitania II Elusa (Eauze) = Novempopulana Lugdunum (Lyon) = Lugdunensis I Rotomagus (Rouen) = Lugdunensis II Turones (Tours) = Lugdunensis III Senones (Sens) = Senonia Augusta Treverorum (Trier) = Belgica I Remis (Reims) = Belgica II Vesontio (Besançon) = Maxima Sequanorum Die einzigen Ausnahmen für Gallien liegen bezeichnenderweise im Südosten, wo alte Vorrechte von Arelate (Arles) und Vienna (Vienne) im Spiel waren. In der Kirchenprovinz Arles wurden die Alpes Maritimae, die Narbonensis II , der Südteil der Viennensis und der Westteil der Narbonensis I zusammengefaßt, während unter Vienne die Alpes Graiae, der Nordteil der Viennensis und der Nordostteil der Narbonensis I standen. Die Kirchenprovinz Narbo war mit der Narbonensis I unter Abzug der genannten Teile identisch» (Martin 1987, 22).

Abgesehen von einigen kleineren Änderungen blieben diese Kirchenprovinzen in Frankreich bis zur Revolution bestehen und stellen damit einen wesentlichen Faktor territorialer Kontinuität dar.

3.

Kirchenprovinzen und Dialekträume

Inwieweit die Grenzen zwischen den Kirchenprovinzen sich zu sprachlichen Grenzen entwickelt haben, ist ein großes Thema der Romanistik, seit Heinrich Morf – mit zeittypischem Pathos – die sprachliche Gliederung der Galloromania mit der Diözesaneinteilung (und diese wieder mit römischen Provinzgrenzen und vorrömischen Stammesgrenzen) in Verbindung gebracht hat: «Inmitten der wilden Kämpfe der Merowingerund Karolingerzeit, da die weltlichen Herren fortwährend wechselten und die politischen Machtverhältnisse sich fortwährend verschoben, blieb die kirchliche Einheit unerschüttert, auf römi-

1326

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

schem Untergrund, ein Fels Petri inmitten des brandenden Meeres. Um diesen Fels gruppierte sich die Sprache und nicht um die wankenden Dünen der politischen Grenzen» (1909, 1).

Aus dieser Beobachtung leitete Morf eine prinzipielle Folgerung ab: «Die uralte kirchliche Einteilung des Landes ist stark beteiligt an der sprachlichen Gliederung des Landes» (ib., 28). Morfs Ansicht, dass «das Frankoprovenzalische die Sprache der alten Bistümer Lyon und Vienne sei» (ib.), bestätigte sich im Großen und Ganzen (wenn auch mit Pfister 1972, 177, weitere Faktoren zu berücksichtigen sind), und auch die Rückführung auf vorrömische Territorialverhältnisse erwies sich hier als naheliegend, «wo in der Tat die Diözesangrenzen mit denen der civitas Lugdunensis und civitas Viennensis aus römischer Zeit und den gallischen gentes von Lugdunum und Vienna Allobrogum identisch sind» (Ch. Schmitt 1974, 310). Auch an anderen Stellen lässt sich der Zusammenfall von kirchlichen und sprachlichen Grenzen nachweisen: Im Unterwallis sind im IlliezTal die beiden Hauptdörfer Val d’Illiez und Troistorrents durch eine große Zahl ganz auffälliger Sprachunterschiede voneinander getrennt, denn sie waren «jahrhundertelang kirchlich getrennt zwischen dem Bistum von Sitten und dem von Genf» (Morf 1911, 31). Im Département Vosges ist der Dialekt von Plombières, das zum alten Bistum Toul gehörte, scharf von dem des benachbarten Val d’Ajol unterschieden, das zu Besançon gehörte (ib.). Freilich zeigte sich die Schwäche von Morfs These bei ihrer Anwendung auf Nordgallien. Auf Grund von nur drei lautlichen Kriterien (c + a > k, c + e / i > ʃ, en / in > e˜ ) versuchte Morf, eine das Normannische, das Pikardische und das Wallonische umfassende ‘Belgoromania’ zu konstituieren und diese über die Kirchenprovinzen Trier und Reims auf die diokletianischen Provinzen Belgica I und II und darüber hinaus auf die vorrömischen Völkerschaften der Belgae zurückzuführen. Dieser Versuch ist als gescheitert anzusehen, denn erstens laufen die Isophone keineswegs parallel (das Wallonische nimmt weder an der Bewahrung des c vor a als k noch an der Entwicklung des c vor e oder i zu ʃ teil) und zweitens geht ihre Übereinstimmung mit den Diözesangrenzen nicht wirklich auf. Ein schlagender Gegenbeweis ist auch die zur Kirchenprovinz Trier gehörige

«Diözese Metz mit ihrer Ausdehnung auf beiden Seiten der Sprachgrenze: Sprachgrenze und Bistumsgrenze fallen und fielen hier sicher nicht zusammen. Schon in seiner Entstehungsphase umfaßte das Bistum Metz beide Sprachgebiete, vermutlich sogar große Zonen von zweisprachigen Gebieten, die noch während Jahrhunderten bilingual waren und vielleicht erst nach dem 8. und 9. Jh. Sprachgrenzzonen oder noch später Sprachgrenzen erkennen lassen» (Pfister 1993, 16).

Auch die Erklärung des Verlaufes der okzitanisch-französischen Sprachgrenze aus den Abgrenzungen der Kirchenprovinzen geht nicht auf, denn die Sprachgrenze verläuft mitten durch die Provinzen Bourges (= Aquitania I) und Bordeaux (= Aquitania II ), und eine simple Identifizierung des Okzitanischen mit dem Latein der Gallia Narbonensis ist schon deswegen abzulehnen, weil die Provence nur den kleineren Teil des okzitanischen Sprachgebietes konstituiert – es bliebe die Ausbreitung dieses Sprachtyps nach Aquitania I, II und Novempopulana zu erklären. Die Grundthese von Morf, dass die letztlich auf die vorrömischen Grenzen zwischen den Stämmen Galliens zurückgehenden römischen Provinzgrenzen über die ihnen entsprechende kirchliche Gliederung die sprachliche Ausfächerung der Galloromania bis heute bestimmten, lässt sich in ihrer rigorosen Form nicht halten: Es gibt Dialektgrenzen, die in der Tat Diözesangrenzen widerspiegeln, es gibt aber auch zahlreiche Gegenbeispiele. Jeder Fall muss einzeln untersucht werden, wobei freilich prinzipiell die Diözesangrenzen, die ja uralte Raumgliederungskonstanten darstellen, als ein ganz wichtiger Faktor im Fächer der verschiedenen Gründe für die Etablierung von Sprachzonen angesehen werden müssen. Niemand wird heute mehr nach einer monogenetischen Erklärung der Dialektgrenzen suchen wollen, und innerhalb des anzusetzenden Bündels von Differenzierungsgründen hat die Diözesaneinteilung einen hohen Stellenwert.

4.

Diözesan-Namen von Kirchenfesten

Der Bereich, in dem die Grenzen der Kirchenprovinzen ohne jeden Zweifel sprachlichen Niederschlag gefunden haben, ist derjenige der Kirchensprache; in erster Linie geht es dabei um die Namen von Kirchenfes-

116. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Galloromania

ten sowie um Ausdrücke, die mit dem Ritus oder mit der Verehrung bestimmter Regionalheiliger zusammenhängen. Der Pionier der Forschungen in diesem Bereich war Jakob Jud, der die Besonderheiten der Kirchensprache der Galloromania v. a. in Bezug zur italoromanischen (1973b [1934]) und zur bündnerromanischen (1973a [1919]) Terminologie dargestellt hat. Weitergeführt wurden diese Studien von Thierbach (1951) und von Emele (1974), zusammengefasst von Pfister (1993); Tagliavini (1963) bettete die lateinisch-romanischen Gegebenheiten in einen weiteren gesamteuropäischen und nahöstlichen Zusammenhang ein. Alle diese Arbeiten sind leicht zugänglich, so dass es hier genügen mag, einige markante Beispiele vorzuführen. Für Pfingsten, das 50 Tage nach Ostern gefeiert wird, setzte sich fast überall in der Romania der schon bei Tertullian an der Wende der 2. zum 3. Jh. n. Chr. belegte Gräzismus pentecoste =   (sc. π) “fünfzigster Tag” durch (z. B. fr. Pentecôte, it. Pentecoste, sp. Pentecostés). Die lat. Lehnübersetzung Quinquagesima hatte, vielleicht weil «questo termine indicava anche il periodo di cinquanta giorni anteriore alla Pasqua» (ib., 250), weit weniger Erfolg: «Bloß Bünden kennt in der Gegenwart den lateinischen Namen des Pfingstfestes: quinquagesima, obw. tschunqueismas; im Mittelalter war dieser Name auch im äußersten Norden Frankreichs (Picardie und Wallonie) sowie in Spanien und Portugal (asp. cincu(a)esma, aport. cincuesma bezeugt, ist aber vor dem hochkirchlichen griechischen pentecoste zurückgewichen» (Jud 1973a [1919], 165).

Durch neuere Belege sieht man die Lage etwas genauer: «Im galloromanischen Bereich scheinen jedenfalls die Diözesen Lüttich, Tournai und Thérouanne diese Bildung gekannt zu haben» (Pfister 1993, 25). Die Pfingstbezeichnung Quinquagesima ist also ein typisches Reliktwort, das sich in den Diözesen an der Sprachgrenze zur Germania halten konnte; die im 6. und 7. Jh. von Rom ausgehende Vereinheitlichung der Kirchensprache konnte den nördlichen Rand der Romania, also die teilweise germanischsprachigen Kirchenprovinzen Köln, Trier und Reims, ebenso wenig erreichen wie das zur Kirchenprovinz Mainz gehörige Bistum Chur (Frings 1932, 45). Nach dem Leviticus (12, 2–4) gilt eine Frau 40 Tage nach der Geburt eines Knaben

1327

für unrein; danach muss sie vor dem Priester ein Reinigungsopfer bringen. Auch Maria unterzog sich diesem Ritus (Luk. 2, 22), dessen Gedächtnis in der Alten Kirche auf den 2. Februar festgelegt wurde, nachdem der Weihnachtstermin auf den 25. Dezember fixiert worden war. Die offizielle Bezeichnung purificatio Beatae Virginis hatte in der Volkssprache keinen Erfolg; man hielt sich lieber an die äußere Erscheinungsform dieses Kirchenfestes, nämlich die helle Erleuchtung des Gotteshauses durch Kerzen, festa candelarum “Mariä Lichtmess”. Diese Form findet man im Altwallonischen (chandeler) und Altpikardischen (candeler), also wieder in den nördlichsten Kirchenprovinzen Galliens, während sonst die Analogieform festa candelorum vorherrscht (fr. Chandeleur, okz. Candelor). Es gab aber auch andere Möglichkeiten: «In Italia, Catalogna, Spagna ecc. gli esiti it. candelaia, candelera, catal. Candelera, spagn. Candelaria, port. Candelária (e cfr. anche il basco Ganderailu di origine latina) ecc. ci mostrano che il popolo aveva trasformato il festa candelarum in un festa candelaria, sostituendo la forma dell’aggettivo col vitalissimo suffisso -arius all’ormai disusato plurale» (Tagliavini 1963, 199).

Wegen des femininen Geschlechtes von festa trat für chandeleur «im Osten und Südosten auch chandelouse / chandeleuse ein. Die Bezeichnung chandeleuse ist charakteristisch für die Erzdiözesen Besançon und Vienne» (Pfister 1993, 30), während in den Diözesen Toul und Metz chandelles auftaucht. Die Diözesangrenzen stellen also Grenzen zwischen den verschiedenen romanischen Variationen zur festa candelarum dar. Die romanischen Bezeichnungen für das Weihnachtsfest gehen in der Romania meistens auf lat. dies natalis bzw. natale zurück; fr. Noël stellt das Weiterleben einer Dissimilationsform notale dar (cf. auch natare > notare), die ausgehend von Paris den NatalisTyp immer weiter zurückgedrängt hat (Tagliavini 1963, 179–182). Interessanter aber ist der Worttyp kalendae, der im Frankoprovenzalischen und in den östlichen Varietäten des Okzitanischen das Weihnachtsfest bezeichnet. «La ligne de démarcation qui sépare calendas de Noël coïncide dans le département du Jura et, pour l’époque du moyen âge, dans le département de l’Ain, sur un parcours de plus de 100 kilomètres, avec les limites diocésaines de Lausanne et de Lyon d’une part, de Besançon et de Bâle de l’autre» (Jud 1973b [1934], 234).

1328

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

wobei freilich in der Neuzeit um die Stadt Lyon herum ein an Noël ausgerichtetes regionalfr. Noyè sich durchgesetzt hat. Das Wort kalenda, das ja primär den ersten Tag jedes römischen Monates bezeichnete (so noch brm. calonda, chalanda), lebt auch in Osteuropa mit Bedeutungen im Umfeld von “Weihnachten” weiter, z. B. rum. colinda˘ “Weihnachtslied”, russ. kolѕda “Weihnachtswoche, Weihnachtsumzug”. Man darf annehmen, dass zunächst die Tage zwischen dem 1. Januar und der am Epiphaniasfest (6. Januar) gefeierten Geburt Christi kalendae hießen; die von Rom um die Mitte des 4. Jh. ausgehende Verlegung auf den 25. Dezember konnte den in den Balkandiözesen und in den südostgallischen Kirchenprovinzen bereits heimisch gewordenen Ausdruck kalendae nicht mehr verdrängen (Tagliavini 1963, 184).

5.

Kirchen- und Sprachgeschichte im Mittelalter

Die kirchlichen Strukturen entwickelten sich im Wesentlichen ohne Bezug auf die verschiedenen germanischen Völkerschaften, die sich in der Spätantike und im Frühmittelalter vorübergehend oder länger in Gallien aufhielten. Das hängt v. a. damit zusammen, dass die Germanen der Völkerwanderungszeit meist arianische Christen waren, die keine Glaubens- und Kirchengemeinschaft mit den katholischen Romanen hatten. Die Westgoten, die Vandalen und die Burgunder gehörten dem arianischen Bekenntnis an, und auch die Franken waren zunächst Anhänger des Arianismus; die katholische Taufe des Frankenkönigs Chlodwig I. im Jahre 498 bildete die Voraussetzung für die allmähliche Überwindung des Gegensatzes zwischen Romanen und Germanen (LThK 4, 12). Die Annahme des Katholizismus durch das Königshaus und die fränkische Oberschicht bedeutete aber auch, dass die Einflussnahme der weltlichen Herrscher auf kirchliche Angelegenheiten zunahm. Bereits vom 6. Jh. an mischten sich die fränkischen Könige in Fragen der Besetzung kirchlicher Ämter ein. Schon das Konzil von Orléans, das 549 stattfand, verlangte die Bestätigung der Bischofswahlen durch den König. Die Nähe zwischen Kirche und Krone wurde unter den Karolingern noch enger: Pippin wurde 754 von Papst Stephan II . in St. Denis

zum König gekrönt, Karl der Große 800 von Papst Leo III . in Rom zum Kaiser (ib., 12 s.). Die sog. karolingische Renaissance, getragen in wesentlichen Teilen von Männern, die nicht aus dem romanischen Sprachraum stammten, bedeutete prinzipiell den Versuch, die Strukturen des Römischen Reiches wiederherzustellen. Im politischen Bereich zeigt die Kaiserkrönung den – v. a. gegen Byzanz gerichteten – Anspruch auf renovatio und damit continuatio imperii, im kulturellen Bereich ist es die an den Normen der Antike orientierte Reform des Lateinischen in Grammatik und Aussprache. Die reformierte, prinzipiell jeden geschriebenen Buchstaben phonetisch realisierende Aussprache des Lateinischen (Wright 1989, 164–175), die das Merowingerlatein mit seiner am Romanischen ausgerichteten Lautung ablöste, bedeutete einerseits das definitive Ende des lateinisch-romanischen Sprachkontinuums und warf andererseits unwiderruflich den Gegensatz zwischen mots populaires und mots savants auf: Die ersteren folgen den lautlichen Entwicklungstendenzen, denen bis zur karolingischen Reform auch das Latein unterworfen gewesen war, die letzteren sind nach dem Buchstabenbestand ausgesprochene lateinische Wörter, die nach bestimmten Gesetzmäßigkeiten leicht adaptiert ins Romanische übernommen werden. Für den kirchlichen Raum bedeutete die Aussprachereform den endgültigen Abschied von der mehr und mehr zur Fiktion werdenden Vorstellung, dass die illitterati einen Text in einfachem Latein verstehen könnten. Die praefationes von Heiligenviten des 7. Jh. (z. B. vita Eligii, 670–80; vita Leudegarii, Ende des 7. Jh.) gehen noch davon aus, dass der Text den illitterati vorgelesen werde und dass diese ihn dann verstehen, und dieselbe ‘Intercompréhension’ wird auch für die Predigten vorausgesetzt, sonst hätte Chrodegang nicht um 745 die Vorschrift erlassen können, «iuxta quod intellegere uulgus possit, ita praedicandum est» (Migne 1841–64, vol. 89, 1076C). Michel Banniard (1992, 301) hat dieses noch im 8. Jh. geltende Sprachkontinuum wie folgt beschrieben: «Les rédacteurs modifient et teintent de vulgarismes les textes latins qu’ils reproduisent, de manière à les rendre plus accessibles au public dont ils doivent se faire comprendre. Inversement, quand ceux-ci mettent part écrit les récits, déclarations et formulations qu’ils recueillent oralement, ils passent sans difficulté à une forme écrite qu’ils consi-

116. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Galloromania dèrent toujours comme du latin, différent de degré et de qualité, mais non de nature, par rapport à la langue parlée courante».

Die karolingische Reform machte in ihrer «radicalisation d’une différence» (ib., 415), nämlich der zwischen Lateinisch und Romanisch, jede ‘intercompréhension’ unmöglich und musste notwendigerweise dazu führen, dass in den Partien des Gottesdienstes, die zum Verständnis seitens der Laien bestimmt waren, die (noch für mehr als zwei Jahrhunderte kaum der Schriftlichkeit zugängliche) Volkssprache verwendet werden musste. Das Konzil von Tours fasste konsequenterweise im Jahre 813 den Beschluss, demzufolge «quilibet episcopus habeat (h)omilias», natürlich auf Latein iuxta grammaticam, «ut easdem (h)omilias quisque aperte transferre studeat in rusticam Romanam linguam aut Thiotiscam, quo facilius cuncti possint intelligere, quae dicuntur» (MGH , Serie 2, Conc. II , 1, 17). Die Bedürfnisse des Gottesdienstes führten also dazu, dass die Konsequenz der karolingischen Sprachreform, nämlich das Ende des lateinisch-romanischen Sprachkontinuums, in einem Dokument festgehalten wurde, das man als Geburtsurkunde der Romanität oder, je nach Geschmack, als Scheidungsbrief zwischen Latein und Romanisch bezeichnen mag. Die enge Verbindung zwischen Staatsmacht und Kirchenorganisation führte in Distanzierung von der päpstlichen Kurie in Rom zu allerlei französischen Sonderwegen; seit dem 19. Jh. bezeichnet man den Konsens von Klerus, Adel und Drittem Stand in der Abwehr aller denkbaren Einmischung des Papstes in die nationalen Belange als Gallikanismus (Zusammenfassung des derzeitigen Standes der historischen Forschung: LThK 4, 274–279). Wichtig ist in diesem Kontext beispielsweise die Pragmatische Sanktion von Bourges, die 1438 die Bischofs- und Abtswahlen bei Vorschlagsrecht des Königs sanktionierte, um so direkte Ernennungen durch den Papst zu verhindern. Eine Folge des gallikanischen Sonderweges ist auch die Herausbildung einer speziellen Terminologie für einige erst im Mittelalter aufgekommene Kirchenfeste. Genannt sei hier zunächst der Allerseelentag, dies animarum (jour des âmes, heute meist durch jours des morts ersetzt). Die Feier dieses – an ältere Traditionen anknüpfenden – Festes am 2. November, also am Tag nach Allerheiligen, geht auf Abt Odilo von Cluny (Saint

1329

Odilon, 962–1048) zurück, und auf ihn geht wohl auch die Bezeichnung dies animarum zurück. Fr. jour des âmes war die ursprüngliche volkssprachliche Bezeichnung, die heute noch im Wallonischen, Pikardischen, Frankoprovenzalischen und Okzitanischen lebt, von wo sie über das Katalanische (dia de les Animes) ans Spanische (día de las Animas) und Portugiesische (dia das Almas) weitergegeben wurde. Im päpstlich beeinflussten Italien wurde das Fest nur zögernd rezipiert und erhielt einen anderen Namen giorno dei morti, ein Bezeichnungstyp, der in der Neuzeit auch in Frankreich die Oberhand gewann (jour des morts). Ein weiteres Fest, das vom französischen Sprachraum ausging, ist Fronleichnam, gefeiert am Donnerstag nach Dreifaltigkeit, eingerichtet um 1230 auf Grund einer Vision der heiligen Juliana von Lüttich, der der Mond mit einem dunklen Flecken am Rande erschien, was dahingehend gedeutet wurde, dass in der Reihe der Kirchenfeste eines zur ausdrücklichen Feier der Eucharistie fehle, also der Realpräsenz des Corpus Christi in der Messe. Bischof Robert von Lüttich ordnete das festum sanctissimi Sacramenti für seine Diözese 1246 an, und schon 1264 schrieb der aus Lüttich stammende Papst Urban IV. mit der Bulle Transiturus de hoc mundo das neue Fest für die ganze Kirche vor, was aber nur ganz zögernd Widerhall fand. Die volkssprachlichen Namen spiegeln die Rezeptionsgeschichte des Festes wider: Im Norden des französischen Sprachraumes liegt mit fête du saint Sacrement eine Lehnübersetzung der ursprünglichen lateinischen Bezeichnung vor, und noch heute sagt man in Lüttich dijoû dè (sint) Sacramint. In Frankreich kam aber schon im 14. Jh. als neuer Name festum sanctissimi sacri auf, was in le jour du sacre seinen Niederschlag findet. Ebenfalls im 14. Jh. findet sich eine Kurzform Corpus Domini, die wahrscheinlich von Italien ausging; die Form der französisichen Literatursprache, Fête-Dieu (belegt seit 1521) stellt eine approximative Lehnübersetzung dar. Eine Reaktion auf die massive Verflechtung von Kirche und Staat im mittelalterlichen Frankreich stellen die verschiedenen klösterlichen und halbklösterlichen Reformbewegungen dar. Eine Besonderheit Westeuropas in diesem Zusammenhang ist die starke Rolle der Frauen beim frommen Aufbegehren gegen die Verweltlichung der kirchlichen Einrichtungen. In Wallonien, im Brabant

1330

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

und im Hennegau schlossen sich seit der Wende vom 12. zum 13. Jh. meist begüterte und vergleichsweise gebildete Frauen ohne Gelübde und Ordensregel zu Wohngemeinschaften zusammen, widmeten sich dem Gebet und karitativen Aufgaben, wobei sie selbst für ihren Lebensunterhalt aufkamen (LThK 2, 144 s.). Diese frommen Damen wurden Beginen genannt, fr. béguines. Die Etymologie des Wortes ist umstritten, wahrscheinlich ist es niederländischer Herkunft; wichtiger in unserem Zusammenhang ist die Tatsache, dass wir es mit einer für den französischen (und niederländischen) Sprachraum typischen Ausformung der Volksfrömmigkeit zu tun haben, die in einem charakteristischen Terminus ihren Niederschlag gefunden hat.

6.

Sprachliche Folgen der Reformation und ihrer Vorläufer

Aber nicht nur im Rahmen der Kirche und mit kirchlicher Billigung konnte im Hochmittelalter die Volksfrömmigkeit an Boden gewinnen, sondern es gab auch Bewegungen, die zunehmend in Gegensatz zur Amtskirche traten. Hier sind zunächst die Katharer und ihre radikale Abspaltung, die Albigenser, zu erwähnen; theologisch handelt es sich um eine dualistische Weltsicht, derzufolge sich ein von Gott geschaffener guter Kosmos und ein vom Teufel geschaffener böser Kosmos unversöhnlich gegenüberstehen; der Mensch, eingeschlossen im Gefängnis des dem bösen Kosmos angehörigen Körpers, kann durch radikale Askese die Rückkehr in den guten Kosmos bewältigen, wobei ihm wenige electi und perfecti helfen (LThK 1, 340 s.; 5, 1327–1330). Diese radikale Bewegung stammt letztlich aus dem Balkanraum (Bogumilen). Wahrscheinlich ist Katharer ein Name, der den Schismatikern von den amtskirchlichen Theologen beigelegt wurde, weil diese eine Ähnlichkeit mit den theologischen Ansichten der spätantiken Novatianer, die auch   hießen, sahen; das deutsche Wort Ketzer hat damit nichts zu tun, sondern ist eine lautliche Adaptation des über it. gàzari vermittelten Namens des Krimvolkes der Chasaren (Kramer 1989, 10–12). In Südfrankreich gewannen die Katharer zeitweise eine starke Anhängerschaft und bauten eine Parallelkirche auf, aber ihre Bewegung wurde durch den Albigenserkrieg (1209–29) ebenso wie durch die hemmungslos wütende Inquisition gebrochen. Die Katharer hatten offenbar das Okzitanische zu

ihrer Missionssprache gemacht, aber von ihren Schriften blieb nichts erhalten. Der Albigenserkrieg bedeutete auch den Anfang vom Ende der okzitanischen Literatursprache. Auch die um 1170 ursprünglich nicht in Konkurrenz zur Amtskirche, sondern als Reformbewegung gegründete Bewegung der Anhänger des Valdès (Valdensis, Valdus, Valdo) wurden von den Albigenserkriegen und der nachfolgenden Verfolgung durch die Inquisition schwer getroffen, aber anders als die Katharer nicht ausgelöscht; «sie wehrten sich dagegen, als Ketzer betrachtet zu werden, und […] wo der Druck der Inquisition zu stark war, gingen sie in den Untergrund: sie besuchten die Messe und hielten sich äußerlich weitgehend an die Vorschriften der katholischen Kirche» (Eschmann 1989, 21).

Durch ständige Fluchtbewegungen (Übersicht: Kramer 1992, 74 s.) konnten sich die Waldenser bis heute als Glaubensgemeinschaft erhalten, bes. im Dauphiné und in Nordwestitalien. In Württemberg fanden zu Beginn des 18. Jh. Tausende von Waldensern Zuflucht, die vom Savoyerherzog Viktor Amadeus III . aus dem Chisonetal ausgewiesen worden waren. Ihr in den Orten Neuhengsbach und Serres bis ins 1. Drittel des 20. Jh. überlebendes Welsch wurde von Ernst Hirsch (1963) – und in zahlreichen Einzelarbeiten, die in Baldinger (1974) erfasst sind – dargestellt. Die Sondersprache der spätmittelalterlichen Waldenserbibeln, von Wunderli (1969, 69) als «waldensische Schulsprache» bezeichnet, zeigt, dass sich die Waldenser des 14. Jh. an die Schaffung einer für ihre Glaubensgemeinschaft bestimmten Schriftsprache auf der Basis des Nordostalpin-Okzitanischen gemacht hatten (Nüesch 1979, vol. 2, 79); dass dieser Versuch einer Koiné für eine religiöse Gruppe schließlich keine bleibenden Früchte trug, liegt an der Ungunst der äußeren Umstände. Trotz aller spätmittelalterlichen innerund außerkirchlichen Reformbewegungen war die Reformation im 16. Jh. in Frankreich primär importiert und wurde auch von den Zeitgenossen als etwas vom Ausland Kommendes empfunden: Der seit 1552 belegte Spottname huguenots dürfte eine volksetymologische Entstellung des genferischen eyguenot < Eidgenosse darstellen (Anschluss an den Namen eines prominenten Protestanten, Hugues de Besançon). Die erste Bibelübersetzung von Lefèvre d’Etaples (Faber Stapulensis), die am 8. Juni 1523 erschien,

116. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Galloromania

ist noch im Rahmen humanistischer Bestrebungen zur Zugänglichmachung griechischer und lateinischer Werke in der Volkssprache zu sehen; diese Fassung ist – v. a. in einer Überarbeitung durch die Theologen von Löwen – bis weit in die 2. Hälfte des 17. Jh. hinein die Bibelfassung geblieben, auf die man im katholischen Umfeld zurückgriff, bis die Sacy-Bibel, die im jansenistischen Umfeld von Port-Royal entstand und 1667 (NT ) bzw. 1696 (AT ) herauskam, an ihre Stelle trat. Die eigentliche protestantische Bibelübersetzung stammt von Pierre Robert Olivétan und kam als La Bible qui est toute la saincte escripture (1535) in Neuenburg in der Schweiz heraus; in der Gestalt der Genfer Bibel (1588) ist diese Fassung bei französischsprachigen Protestanten bis heute verbreitet. Es ist aber festzuhalten, dass es in Frankreich nie eine Version der Bibel gab, die es an Bedeutung für die Sprach- und Kulturgeschichte auch nur im Entferntesten mit der Lutherbibel, der King James’ Version oder der Statenbijbel hätte aufnehmen können, denn der Katholizismus, der ja schließlich siegreich blieb, versuchte die Schwelle des Zugangs der Gläubigen zur volkssprachlichen Bibel möglichst hoch zu halten, und die Protestanten kamen nie über die Position einer Minderheit hinaus, die letztlich auf den main-stream der Kulturund Sprachentwicklung keinen maßgeblichen Einfluss hatte. Die Reformation nahm in Frankreich v. a. die Gestalt an, in der Jean Calvin (1509–64) sie verfocht; seine 1541 publizierte Institution de la religion chrestienne (Basel), eine von ihm selbst erarbeitete Neufassung der wegweisenden Christianae religionis institutio von 1536/39 (Basileae / Argentorati), ist der erste Versuch, eine theologische Abhandlung mit wissenschaftlichem Anspruch auf Französisch zu schreiben. Damit war der letzte bislang dem Lateinischen vorbehaltene fachsprachliche Bereich der Muttersprache erschlossen worden. Die Versuche der französischen Krone, den Protestantismus zu unterdrücken, dauerten von den Verfolgungen durch Heinrich II . (1547–59) bis zum Ausweisungsedikt von Fontainebleau (14. 10. 1685), durch das das Toleranzedikt von Nantes (13. 4. 1598) widerrufen wurde; Höhepunkte dieser oft blutigen, andererseits aber auch jahrzehntelang nur latenten Auseinandersetzung waren der massacre de Vassy (1. 3. 1562), bei dem die Gefolgsleute des Franz von Guise alle

1331

Protestanten ermordeten, derer sie habhaft werden konnten, und v. a. die Bartholomäusnacht (23./24. 8. 1572), bei der nahezu zehntausend Protestanten umkamen. Nach 1685 verließen die meisten Protestanten Frankreich und gingen in die protestantischen Länder Europas (England, Niederlande, deutsche Länder wie Preußen, Hessen oder Württemberg), wo ihnen als gut ausgebildeten, disziplinierten und fleißigen Neubürgern nur zu gerne refuge gewährt wurde, bes. in Deutschland, wo die Entvölkerung ganzer Landstriche durch den Dreißigjährigen Krieg noch ein großes Problem darstellte (Kramer 1992, 78–84; zur Sprache der Akten in refuge-Gemeinden cf. H. J. Schmitt 1996). Die Konsolidierung des Französischen als Kultursprache Europas im 17. und 18. Jh. ist nicht zuletzt das Werk der refugiés, die sich vielfach ihren Lebensunterhalt als Sprachlehrer bzw. Gouvernanten und Hausdamen verdienten. Den wenigen in Frankreich verbliebenen Protestanten wurde erst durch das Toleranzedikt Ludwigs XVI . von 1787 freie Religionsausübung gewährt. Die letzten Beschränkungen verschwanden mit der Französischen Revolution. Die kirchlichen Institutionen der Protestanten werden auf Französisch nicht mit denselben Termini wie ihre katholischen Entsprechungen benannt. Statt von église spricht man von temple, statt messe sagt man culte, statt curé heißt es pasteur, statt communion zieht man cène vor. Die protestantischen Termini haben durchweg einen klassisch-lateinischeren Anstrich, worin sich die bewusste Rückbindung an urkirchliche Gegebenheiten widerspiegeln mag, was aber auch als Ausdruck der humanistischen Tradition gesehen werden kann.

7.

Kirche, Staat und Kultur im 17. und 18. Jh.

Insges. machten die Protestanten auch zu ihren Blütezeiten nie mehr als 10 % der Bevölkerung Frankreichs aus (am Ende des 16. Jh. 274.000 Familien, also rund 1,25 Mio. Personen); im Kern blieb Frankreich also ein katholisches Land, das freilich seinen gallikanischen Traditionen folgte und also gegenüber dem päpstlichen Zentralismus reserviert war. An ein Werk des niederländischen Theologen Cornelius Jansenius (1585– 1638) zur Gnadenlehre des Augustinus anknüpfend vertraten die französischen Janse-

1332

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

nisten, die im Kloster Port-Royal ihr geistiges Zentrum hatten, einen anthropologischen Pessimismus, demzufolge der menschliche Wille grundsätzlich zum Schlechten geneigt ist und nur durch Gottes gratia efficax zum Guten gewendet werden kann. Die Verurteilung der jansenistischen Lehre durch den Papst, die zeitweise Stützung durch den französischen König fand, die Verquickung mit Positionen der Aufklärung einerseits, mit schwärmerischen Bewegungen (Konvulsionäre) andererseits und schließlich ein unübersehbarer moralischer Rigorismus machten den Jansenismus zu einem wichtigen Faktor der französischen Kulturgeschichte des 18. Jh. Die wichtigste Auswirkung war wohl die Aufwertung des Erziehungswesens, dem als Mittel der Überwindung der dem Menschen von Natur aus innewohnenden Schlechtigkeit große Bedeutung zugemessen wurde. Die Französische Revolution brachte die endgültige Trennung von Staat und Kirche in Frankreich mit sich, und auch im kulturellen Leben vollzog sich seither eine weitgehende Säkularisierung. Von nennenswerten Einflüssen religiöser Gegebenheiten auf die Sprachgeschichte kann im 19. und 20. Jh. nicht mehr die Rede sein, denn die katholische Kirche vermochte es nicht, sich außerhalb des Kreises aktiver Gläubiger Gehör zu verschaffen. Die Annäherung zwischen Staat und Kirche war sogar während der Restauration nur oberflächlich, was man daran erkennen kann, dass 1828 die Jesuiten aus dem Bildungswesen verbannt wurden. In der Dritten Republik wurde die völlige Säkularisierung des öffentlichen Lebens durchgesetzt, die 1905 in der Kündigung des von Napoleon geschlossenen Konkordats gipfelte (für das Elsass und für Lothringen gilt es bis heute weiter, weil diese Gebiete 1905 nicht zu Frankreich gehörten). Die praktizierenden Katholiken haben heute in ausgeprägtem Maße eigene Strukturen (Privatschulen: enseignement chrétien, theologische Hochschulen, eigene Presse: La Croix), deren Außenwirkung aber gering ist.

8.

Literatur

Baldinger, Kurt, Die piemontesischen und badenwürttembergischen Waldenser, ZDL 2 (1974), 170–176. Banniard, Michel, Viva voce. Communication écrite et communication orale du VI e au IX e siècle en Occident latin, Paris, 1992.

Emele, Dietrich, Sprachgeographische Untersuchungen zur Bezeichnung der Kirchenfeste im Galloromanischen, Raetoromanischen und Italienischen, Diss. Marburg, 1974. Eschmann, Jürgen, Die Waldenser, in: Heydenreich / Blumenthal 1989, 17–24. Eusebios, hist. eccl. = Eusebius Werke, vol. 2: Die Kirchengeschichte, ed. Eduard Schwarz, Leipzig, 1903/08 (dt.: Eusebius von Caesarea, Kirchengeschichte, übers. v. Heinrich Kraft, Darmstadt, 1989). Frings, Theodor, Germania Romana, Halle / Saale, 1932. Heydenreich, Titus / Blumenthal, Peter (eds.), Glaubensprozesse – Prozesse des Glaubens?, Tübingen, 1989. Hirsch, Ernst, Beiträge zur Sprachgeschichte der württembergischen Waldenser, Stuttgart, 1963. Huber, Konrad / Ineichen, Gustav (eds.), Jakob Jud, Romanische Sprachgeschichte und Sprachgeographie. Ausgewählte Aufsätze, Zürich, 1973. Jud, Jakob, Zur Geschichte der bündnerromanischen Kirchensprache [1919], in: Huber / Ineichen 1973, 161–211 (= 1973a). –, Sur l’histoire de la terminologie ecclésiastique de la France [1934], in: Huber / Ineichen 1973, 213–278 (= 1973b). Kramer, Johannes, Häretiker und Ketzer. Eine Begriffs- und Wortgeschichte, in: Heydenreich / Blumenthal 1989, 1–16. –, Das Französische in Deutschland, Stuttgart, 1992. LThK = Lexikon für Theologie und Kirche, 10 vol., Freiburg, 31993–2001. Martin, Jochen, Atlas zur Kirchengeschichte, Freiburg, 1987. Migne, Macques-Paul, Patrologiae Graecae cursus completus, 162 vol., Paris, 1857–66. –, Patrologiae Latinae cursus completus, 221 vol., Paris, 1841–64. Morf, Heinrich, Mundartenforschung und Geschichte auf romanischem Gebiet, BDR 1 (1909), 1–17. –, Zur sprachlichen Gliederung Frankreichs, AbhBerlin, Phil.-Hist. Cl., Mem. 2 (1911), 3–37. Nüesch, Hans-Rudolf, Altwaldensische Bibelübersetzung. Manuskript Nr. 8 der Bibliothèque municipale Carpentras, 2 vol., Bern, 1979. Pfister, Max, Die sprachlichen Berührungen zwischen Franken und Galloromanen, ZrP 88 (1972), 175–193. –, Über den Zusammenhang von Bistumsgrenzen und Sprachgrenzen in Frankreich, der Schweiz und dem Alpenraum, Die alte Diözese Metz, Saarbrücken, 1993, 15–32. Rohlfs, Gerhard, Romanische Sprachgeographie, München, 1971.

117. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

1333

Schmitt, Christian, Die Sprachlandschaften der Galloromania, Bern / Frankfurt, 1974. Schmitt, Hans Joachim, Der französische Wortschatz der Waldenser in Deutschland, Tübingen, 1996. Tagliavini, Carlo, Storia di parole pagane e cristiane attraverso i tempi, Brescia, 1963.

Wright, Roger, Latin tardío y romance temprano, Madrid, 1989.

Thierbach, Alfred, Untersuchungen zur Benennung

Johannes Kramer, Trier

der Kirchenfeste in den romanischen Sprachen, Berlin, 1951.

Wunderli, Peter, Die okzitanischen Bibelübersetzungen des Mittelalters, Frankfurt a. M., 1969.

117. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel Religion, philosophie et histoire des langues: Péninsule ibérique 1. 2. 3. 4. 5.

1.

Einleitung: Die Hispania der drei Religionen Mittelalter Zwischen Mittelalter und Neuzeit Neuzeit: Die Ausdifferenzierung des Iberoromanischen Literatur

Einleitung: Die Hispania der drei Religionen

Die Iberische Halbinsel ist welthistorisch einzigartig als Schnittstelle zwischen den drei monotheistischen Weltreligionen, ein Ort ebenso von blutigen Konflikten wie von fruchtbaren Kontakten. Nirgendwo sonst war die Berührung zwischen den drei Religionen so lang andauernd und so eng wie hier. Im arabischen Sizilien, das oft mit dem mittelalterlichen Hispanien verglichen wird, spielte das jüdische Element keine nennenswerte Rolle. In Bosnien, dessen neuere Geschichte ebenfalls mit der spanischen vergleichbar ist, stellen die Juden nur eine kleine, demographisch wie politisch vernachlässigbare Minderheit dar – die Juden von Sarajevo sind übrigens spanischer Herkunft! Nirgendwo sonst ist das Neben- und Gegeneinander von Christentum, Islam und Judentum so sehr prägend für Geschichte und nationale Identität wie in Spanien, bis hin zur Folklore der ‘cristianos, moros y judíos’. Die Interaktion der drei Religionen, ob als convivencia oder aber als yihad, reconquista und inquisición, hat die spanische Nation entscheidend bestimmt. Eine solche Prägung durch die Religion hat naturgemäß auch Auswirkungen auf die Sprache. Sprachgeschichte ist mit Religionsgeschichte eng verflochten.

Das Jahr 1492 markiert einen zentralen Wendepunkt in der spanischen Geschichte: Nebrija verkündet den imperialen Anspruch einer Sprache, deren Sprecher soeben die Reconquista beendet haben und am Beginn der Conquista stehen; mit der Eroberung der Alhambra und dem dort verkündeten Vertreibungsedikt ändert sich der Status von Islam und Judentum grundlegend. Wenn die Auswirkungen der Religionsgeschichte auf die Sprachgeschichte der Iberischen Halbinsel dargestellt werden, ist es unumgänglich, die Zeit vor diesem Datum von derjenigen danach zu trennen. Ein anonymer Autor, der die Sprachsituation Hispaniens kurz nach dieser Zeitenwende erlebt und überdacht hat, stellt sie folgendermaßen dar: Vier Sprachen gebe es in ganz Spanien, und zwar in dieser Reihenfolge: die älteste, nämlich das Baskische; sodann das Arabische, ein Idiom, in dem auch zahlreiche Spanier gut und «agudamente» ihre Werke verfasst haben; das Katalanische, das als bedeutende Kultursprache gerühmt und mit dem Provenzalischen gleichgesetzt wird; und schließlich die «lengua vulgar de España», welcher das Spanische und das Portugiesische als gleichberechtigte Dialekte zugeordnet sind (Anonymus 1559, zit. nach Bossong 1990, 80 ss.). Bemerkenswert an dieser Darstellung ist u. a. die Selbstverständlichkeit, mit welcher das Arabische unter die hispanischen Sprachen eingereiht wird; es wird ihm sogar der zweite Rang eingeräumt, was Alter und literarischen Wert betrifft. Hierbei wird zwischen dem Arabischen als Kultursprache und dem Vulgärarabischen der Moriscos unterschieden, das damals noch «en el reino de Granada i en parte delos reinos del’Andaluzïa, de Valencia, i Aragón» gesprochen

1334

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

wurde. Wir stellen die unkonventionelle Sicht des unbekannten Autors aus den spanischen Niederlanden an den Anfang unserer Betrachtung der hispanischen Sprachsituation, da sie die Grenzen zwischen den Bereichen des Romanischen und des Semitischen souverän ignoriert; nur wenn man beides gleichermaßen im Blick hat, wird man der Sprachgeschichte der Iberischen Halbinsel gerecht.

2.

Mittelalter

Die mittelalterliche, d. h. bis 1492 reichende Sprachsituation versteht man am besten, wenn man es als komplexes, historisch sich wandelndes Nebeneinander mehrerer Diglossien darstellt. Zu berücksichtigen sind, in vereinfachter Übersicht, vier standardisierte Schriftsprachen als ‘Hochvarianten’ (high varieties) und vier Dialektbündel als ‘Niedrigvarianten’ (low varieties im Sinne der Diglossie-Theorie). Die vier Schriftsprachen sind: (a) Lateinisch; (b) Hebräisch; (c) ‘klassisches’ oder Schrift-Arabisch (= S-Ar); (d) ‘Schrift-Romanisch’ (= S-Rom; als Oberbegriff für die seit dem ausgehenden 12. Jh. sich konstituierenden und ausdifferenzierten Schriftformen des Iberoromanischen: Spanisch (einschließlich aragonesischer Varietäten), Portugiesisch (einschließlich galicischer Varietäten) und Katalanisch). Die vier Dialektbündel sind: (a) Baskisch; (b) Berberisch; (c) dialektales oder Vulgär-Arabisch (= V-Ar; also das, was Corriente als «Hispano-Arabic dialect bundle» oder «Andalusi Arabic» bezeichnet hat); (d) dialektales oder ‘Vulgär-Romanisch’ (= V-Rom; also das gesamte Kontinuum der gesprochenen romanischen Dialekte unter Einschluss des sogenannten Mozarabischen). Baskisch und Berberisch haben im spanischen Mittelalter praktisch nur als gesprochene Sprachen fungiert. Das Berberische war nur ephemer und marginal präsent, das Baskische ist für das Thema dieses Beitrags unerheblich; diese beiden Sprachen werden daher im Folgenden nicht berücksichtigt. Das Hebräische war, wie stets in der Diaspora, nur Schriftsprache, keine gesprochene Primärsprache (was sekundären oralen Gebrauch natürlich nicht ausschließt). Zwischen V-Ar und S-Ar bestand eine ähnliche Diglossie-Beziehung, wie sie seit Beginn der islamischen Expansion bis heute

überall in der arabischen Welt zu beobachten ist: V-Ar ist gesprochene Primärsprache in allen Lebensbereichen; S-Ar herrscht uneingeschränkt im Bereich der formalen und schriftlichen Kommunikation. Allerdings kam es in Al-Andalus zum ersten und einzigen Mal in der arabischen Sprachgeschichte zu Ansätzen einer literarischen Kultivierung des Vulgäridioms (äarapat in arabischen und hebräischen muwaˇssˇ ahat; die zapal-Dichtung von Ibn Quzman und al-Sˇuˇstari), was jedoch ohne weitreichende Folgen blieb. Die Diglossie von V-Ar und S-Ar bildet ein Kontinuum: eine gegebene Sprachverwendung kann einer der beiden polaren Ausprägungen näher oder ferner stehen. Die DiglossieSituation war, soweit wir dies zwischen dem 10. und 15. Jh. verfolgen können, stabil. Die romanische Diglossie-Situation hat sich im gleichen Zeitraum tiefgreifend verändert. In einer ersten Phase war dem romanischen Dialektkontinuum als Niedrigvariante das Lateinische als Hochvariante zugeordnet. Auch hier bestand ein Kontinuum: lateinisch Intendiertes konnte bereits mehr oder weniger romanisiert sein. Etwa zeitgleich mit Ibn Quzman, d. h. im 12./13. Jh., beginnen ausdifferenzierte romanische Idiome sich vom Lateinischen zu emanzipieren, ein Prozess, der schließlich in die Schaffung nationaler Standardsprachen einmündet. Der immer größer werdende Abstand zwischen den beiden Polen führt zu einem Bruch; am Ende resultiert eine neue Situation: im Unterschied zur arabischen Welt wird in der Romania die klassische Schriftsprache durch neue, an der Sprechsprache orientierte Schriftsprachen abgelöst. Die ‘Diglossie’ (wenn man sie denn so nennen mag) zwischen S-Rom und V-Rom ist eine Form des Nebeneinanders von formal-standardisierten und informell-dialektalen Varianten ein und desselben Diasystems. Daneben lebt das nunmehr vom Dialektkontinuum losgelöste Latein in bestimmten formalen Bereichen fort, sein Geltungsbereich wird aber immer mehr eingeschränkt. Diese Diglossie-Situationen waren in unterschiedlichem Maße mit individuellem Bilinguismus verknüpft. Im islamischen Spanien (d.h. in Al-Andalus mit seiner historisch wandelbaren Ausdehnung) ist davon auszugehen, dass die Masse der Bevölkerung in der ersten Zeit einsprachig in V-Rom war, aber in wachsendem Umfang auf das V-Ar überging. Es dürfte lange Perioden gegeben haben, in denen individueller Bilinguismus (V-Rom + V-Ar) weit verbreitet war; die äa-

117. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

rapat mit ihrer charakteristischen Sprachmischung von Elementen aus beiden Sprachen legen hiervon Zeugnis ab. Im christlichen Spanien waren Kenntnisse des Arabischen stets auf einzelne Individuen beschränkt, sie dürften indessen in den Grenzregionen relativ weit verbreitet gewesen sein. Unter den Juden war die Mehrsprachigkeit zu allen Zeiten stark ausgeprägt. Alles bisher Ausgeführte hat mit Religion zunächst noch nichts zu tun. Primäre Umgangssprache ist immer die Sprache der Gemeinschaft, in die man hineingeboren wird. Eine Wahlmöglichkeit, die Identität und Zugehörigkeit zum Ausdruck bringt, besteht nur bei einer Schriftsprache, die in einem formalen Prozess als Zweitsprache erlernt wird, mit Dante zu sprechen, bei einer «lingua artificialis», nicht einer «lingua naturalis» (Bossong 1990, 52 s.). Und hier kommt nun in der Tat die Religion zum Tragen. Entscheidend für den Gebrauch der einen oder anderen Schriftsprache war die Religionszugehörigkeit, und zwar weitgehend unabhängig davon, was die jeweilige gesprochene Primärsprache war. Der Status der einzelnen Sprachen war ganz unterschiedlich. Von den vier Schriftsprachen waren zwei eindeutig religiös markiert und außerhalb der jeweiligen Gemeinschaft nicht verwendbar: Lateinisch und Hebräisch. Kein Jude, kein Muslim hät-

Fig. 117.1. Die Sprachverhältnisse im Mittelalter

1335

te sich jemals des Lateinischen bedient, kein Nicht-Jude des Hebräischen. Im Unterschied dazu waren das Arabische (S-Ar) und auch das Schrift-Romanische über die Grenzen der jeweiligen Religionsgemeinschaften hinaus verbreitet. S-Ar war für die Juden des Goldenen Zeitalters (11./12. Jh.) das primäre Medium für diskursive Prosa, über religiöse wie über nicht-religiöse Themen; dem Hebräischen war die Dichtung vorbehalten, sei sie religiös oder säkular. Nach dem Ende der Gran Reconquista (1248) nutzten die Juden dann auch S-Rom für ihre Übersetzungen wissenschaftlicher Werke aus dem Arabischen sowie für eigene literarische Produktionen. Auch Christen bedienten sich des Arabischen, wenn auch nur marginal. Gelegentlich blitzt V-Rom auf in den Versen der äarayat und in der zayal-Dichtung, aber S-Rom haben Muslime im Mittelalter nie systematisch verwendet (dies ändert sich dann im 16. Jh.). Schematisch kann man diese Verhältnisse folgendermaßen visualisieren (Fig. 117.1.). 2.1. Die Mozaraber (9. Jh.) Das S-Ar war zu Beginn Kultursprache nicht nur der Muslime, sondern auch der Christen. Diejenigen Hispano-Romanen, die im islamischen Machtbereich das Christentum bewahrt hatten, bedienten sich in der

1336

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Anfangszeit auch des Arabischen; deswegen nannte man sie ja Mozaraber, also sprachlich-kulturell (nicht religiös) ‘Arabisierte’, deswegen auch beklagt Alvaro aus Córdoba in seinem 854 geschriebenen Indiculus luminosus, dass die Christen ihre eigene Sprache vergessen und sich von der Eleganz des Arabischen hätten blenden lassen. Der berühmte, seit Menéndez Pidals Orígenes (1972, 417 s.) immer wieder zitierte Passus sei hier in der Version von Bernardo de Aldrete (1606) angeführt (cf. auch Delgado León 1996, 184 s.; Coope 1995, 65 s.): «Nonne homines iuuenes Christiani […] gentilicia eruditione praeclari, Arabico eloquio sublimati, volumina Caldaeorum auidissime eructant, intentissime legunt ardentissime diserunt & […] laudando diuulgant. Ecclesiasticã pulchritudinem ignorantes, & Ecclesiæ flumina de Paradiso manantia, quasi villissima contemnentes, (heu pro dolor) legem suam nesciunt Christiani ET LINGUAM PROPRIAM NON ADVERTVNT LATINI . Ita vt ex omni Christi collegio vix inveniatur vnus in milleno hominum numero, qui salutatorias fratri possit rationabiliter dirigere literas» (Jiménez 1972, 141).

Dies schreibt ein Autor, der sich selbst als lateinischer Dichter versucht hat (Cerro Calderón / Palacios Royán 1998). In seinen Hymnen preist er nicht nur die Bibel des Alten wie des Neuen Testaments als heilbringendes ewiges Licht der Menschheit (IX , 52–66), sondern auch die Tat des Hieronymus, der den hebräischen und griechischen Text «fulgenter» ins Lateinische übertragen hat (X, 68). Seine Begeisterung für die Vulgata als Quelle des Glaubens gipfelt in den Worten: «Hunc fidei serui semper sub axe beabunt, Cuius nunc lingua fulgit per tempora secli, Dum noba et uetera proprio formata per hore Eclesia retinet cantans sine fine dierum» (X, 70).

Diese Texte sind bemerkenswert als ein Zeugnis einerseits dafür, wie in dieser Zeit des mozarabischen Märtyrertums, als der Islam unaufhaltsam alles überrollte, an der lateinischen Tradition des christlichen Glaubens festgehalten wurde, andererseits aber auch dafür, wie tief die lateinische Bildung bereits gesunken, wie dürftig und unsicher die realen Kenntnisse bereits geworden waren (Betazismus, Schwanken bei den nicht mehr als quantitativ empfundenen Längen und Kürzen, Schreibweisen wie hore für ore etc.). Ein Beleg für den realen Hintergrund von

Alvaros Klage, nämlich für die Arabisierung der Mozaraber und die Durchdringung der lateinisch-westgotischen durch die arabische Kultur, ist die Übersetzung des Psalters ins Arabische durch Hafs ibn Albar al–Quti, von der Herausgeberin ‘Hafs le Goth’ genannt (Urvoy 1994; cf. Levi della Vida 1971, 65). Hier werden die Psalmen nach der Version der Vulgata in das episch-heroische Versmaß der Araber, das Metrum rayaz, übertragen: aus dem biblischen Text wird eine uryuza. Der Übersetzer ist ein Gote, was auf die Kontinuität der westgotischen Traditionen auch unter islamischer Herrschaft verweist. Vermutlich handelt es sich sogar um den Sohn des soeben zitierten Alvaro; dies zumindest ist die plausibelste Erklärung der kunya ‘ibn Albar’. Der Text, vermutlich 889 entstanden, wäre somit eine direkte Antwort auf Alvaros Klage. Seine implizite Botschaft ist so zu deuten: christlicher Glaube kann sich ebenso auf Arabisch artikulieren wie auf Lateinisch, denn nicht die Sprache zählt, sondern der Inhalt; gerade aus der Umschmelzung des Bibeltextes in die Sprache des Koran geht das Christentum gestärkt hervor. Das Ziel von Hafs ist nicht die Qualität von Satzbau und Metrum als Selbstzweck, vielmehr will er den Inhalt so klar wie möglich wiedergeben (v. 87 ss.); allerdings sagt er auch, dass eine Prosaübersetzung dem Text seinen Glanz (v. 29) nehmen würde. Besonders bemerkenswert ist seine Aussage, dass das Metrum rayaz dem Versmaß des Originals fast gleichkommt (v. 24 ss.); dies läuft darauf hinaus, dass im Arabischen, trotz der Vermittlung über das Lateinische des Hieronymus, der Rhythmus des Althebräischen durchschlägt und gleichsam wieder zu seinem Ursprung zurückkehrt. Hafs der Gote hat darum gerungen und darüber reflektiert, wie man die Kraft des sakralen hebräischen Grundtextes über die Vermittlung des kanonisierten Lateins der Vulgata in ein seiner eigenen Zeit entsprechendes, elegant reimendes Arabisch transponieren kann. Dies ist ein bemerkenswertes Dokument für den Versuch der sprachlichreligiösen Selbstfindung in einer historischen Wendezeit. 2.2. Vom Kalifat zur Gran Reconquista (10. – Mitte 13. Jh.) Die Erregung der mozarabischen Märtyrerbewegung von Córdoba (um 864) legt sich bald. Das kalifale Al-Andalus wird zu einem Schmelztiegel, wo Muslimisches, Christliches

117. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

und Jüdisches einander durchdringen und befruchten. Irgendwann zu Beginn des 10. Jh. hat der halblegendäre blinde Dichter Muqaddam (aus dem nahe dem jüdischen Lucena gelegenen Cabra) die Strophenform des muwaˇssˇ ah erfunden, die im 11./12. Jh. zum Inbegriff der kulturellen Verschmelzung der drei Religionsgemeinschaften werden soll. Um 960 hat der aus Fes kommende, in Córdoba wirkende Jude Dunaˇs ben Labrat die quantitierende Metrik des Arabischen auf das Hebräische übertragen und so die Voraussetzung für die klassische Blüte der hebräischen Dichtung des Goldenen Zeitalters geschaffen; die Sakralsprache Hebräisch öffnet sich weit der bunten Fülle weltlicher Themen, sie beginnt, sich mit dem Glanz der arabischen Metaphorik zu schmücken. Die Zeit der Taifa-Könige und auch noch der Almoraviden-Dynastie bringt eine einzigartige Hochblüte der Dichtung hervor, in welcher die Grenzen zwischen den Sprachen und Religionen verschwimmen. Im Rahmen der islamisch-arabisch geprägten Kultur von Al-Andalus entfalten sich jüdisch-arabische Philosophie und Theologie sowie jüdisch-hebräische Dichtung. In den äarayat gelangt die romanische Umgangssprache der – christlichen, muslimischen oder jüdischen Bevölkerung – zum ersten Mal überhaupt zu literarischen Ehren. Von dem Dichter Ibn Quzman aus Córdoba (1086–1160) wird erstmals die arabische Umgangssprache verschriftet; später wird sie von al-Sˇuˇstari aus Guádix (1212–69) zum Ausdrucksmittel mystischer Erfahrung gesteigert (Corriente 1996; 1988). Während im Süden die Almoraviden herrschen, ruft Raimund, Erzbischof der 1085 wiedereroberten Hauptstadt des Westgotenreiches, die Erste Übersetzerschule von Toledo ins Leben (ca. 1130–50); hier werden die arabischen Aristoteles-Kommentare des Ibn Ruˇsd sowie Werke von Ibn Sina, al-Gazzali und Ibn Gabirol ins Lateinische übersetzt. Juden wirken als Vermittler: sie übersetzen mündlich ins Romanische, christliche Kleriker halten diese Version dann auf Lateinisch schriftlich fest. Ein Jahrhundert später, unter Alfons dem Weisen von Kastilien (ca. 1252–84), übersetzen Juden in Toledo fachspezifische Werke verschiedenster Art aus dem Arabischen direkt in jenes frühe Spanisch, das sich eben damit zu einer universalen Kultursprache entfaltet hat (Hilty 1954; Bossong 1979). Während das Lateinische noch Jahrhunderte lang unan-

1337

gefochten die Sprache der Theologie und der philosophischen Spekulation bleibt (noch im 16. Jh. schreiben Philosophen wie Francisco de Vitoria, Juan Luis Vives und Francisco Suárez in lateinischer Sprache), emanzipiert sich die verschriftete und standardisierte romanische Volkssprache bereits im 13. Jh. zum Werkzeug so unterschiedlicher Disziplinen wie Mathematik, Astronomie, Mineralogie, Spielkunde, Jura und Historiographie. Der Unterschied zwischen der Ersten und Zweiten Übersetzerschule von Toledo ist sicherlich auch durch die Abneigung der vermittelnden Juden gegen das religiös allzu eindeutig als christliche Sprache markierte Latein zu erklären. Schematisch kann man die Entwicklung so zusammenfassen:

Fig. 117.2. Erste und Zweite Übersetzerschule von Toledo

Das Neben- und Miteinander der Sprachen im hispanischen Mittelalter in Abhängigkeit von der Religion kann man am besten anhand konkreter Einzelfälle aufzeigen. Am Beispiel einiger herausragender Gestalten des Geisteslebens soll im Folgenden die Vielgestaltigkeit und Veränderlichkeit der Sprachsituation dargestellt werden. Dabei muss ich mich aus Gründen äußerster Raumbeschränkung auf summarische Hinweise begnügen. (a) Sˇe˘ lomo ibn Gabirol (1020 Málaga – 1058 Valencia) Nach Sˇe˘ mu#el ha-Nagid war Ibn Gabirol der erste in der Reihe der herausragenden jüdischen hebräisch-arabischen Dichter-Philosophen von Al-Andalus (Millás Vallicrosa 1945). Sein poetisches Werk ist ausschließlich hebräisch. Es umfasst einerseits weltliche Gedichte zu allen damals gängigen Themen, die in quantitierenden arabischen Metren nach der nicht-strophischen Form der qasi-

1338

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

da abgefasst sind (Romero 1978; Cano 1987) und andererseits geistliche Dichtungen, die teils in freier Hymnik die Form der biblischen Psalmen nachbilden (Cano 1992). Das berühmteste, heute noch in der synagogalen Liturgie lebendige Gedicht ist der Hymnus Keter mal˘exut (“Krone des Königtums”). Als Philosoph wird Ibn Gabirol dem Neoplatonismus zugeordnet. Sein Hauptwerk, Yanbu al-hayat (“Lebensquelle”) ist arabisch geschrieben. Das Werk wurde um 1150 in Toledo unter dem Titel Fons vitae ins Lateinische und im 13. Jh. von Sˇem Tov ibn Falaqera als M˘eqor hayyim ins Hebräische übersetzt. Den zu ‘Avicebron’ verballhornten Autor hielt man im lateinischen Europa für einen christlichen Autor, denn inhaltlich verrät nichts seine jüdische Herkunft. Erst 1846 deckte Munk in Paris die wahre Identität des Verfassers auf (publiziert 1857). Auch sein Jugendwerk zu Moral und Ethik ist auf Arabisch abgefasst (Kitab #islah al-#aälaq “Buch der Vervollkommnung der Charaktere”), doch wurde es in der europäischen Judenheit erst mit der 1167 in Granada entstandenen hebräischen Übersetzung von Y˘ehuda ibn Tibbon (Tiqqun middot ha-nefeˇs “Verbesserung der Regeln der Seele”) bekannt und populär. (b) Moˇse ibn Ezra# (1055–1135, aus Granada) Er ist der nächste in der Reihe der großen jüdischen Dichter-Philosophen (Díez Macho 1953). Sein poetisches Œuvre umfasst alle Gattungen, Themenbereiche und Formen. Es weist ihn als einen der Virtuosen im Umgang mit der hebräischen Sprache aus. Moˇse ibn Ezra# hat eine Reihe von Strophengedichten (muwaˇssˇ ahat) mit umgangssprachlicher äarya verfasst; in den meisten Fällen ist diese vulgärarabisch, in zwei Gedichten jedoch romanisch. Bezeichnenderweise ist eines von diesen beiden seinem jugendlichen Freund Y˘ehuda ha-Lewi gewidmet. Seine Strophendichtung ist ein aufschlussreiches Zeugnis für die Sprachsituation im Granada des ausgehenden 11. Jh., mit der Diglossie V-Ar / S-Ar und dem Bilinguismus V-Ar / V-Rom. Moˇse ibn Ezra# ist auch der Autor der einzigen Poetik der hebräischen Dichtkunst von Al-Andalus. Wie fast alle jüdischen Prosawerke jener Zeit ist auch dieses auf Arabisch formuliert, wenn auch mit hebräischen Zitaten durchsetzt und in hebräischer Schrift geschrieben. Dieses Werk mit dem Titel Kitab al-muhadara wal-muüakara (“Buch des Vortrags und Stu-

diums”; Abumalhan Mas 1985/86) ist die wichtigste Quelle für unsere Kenntnis der eigenen Reflexion der Dichter jener Zeit. Selbst bei einem Thema, das so eindeutig der hebräischen Sprache und Dichtung gewidmet ist, zieht der Autor, obgleich ein Virtuose im Hebräischen, als Sprache der Erörterung und Diskussion das Arabische vor. (c) Y˘ehuda ha-Lewi (1075–1141, aus Tudela) Der größte Klassiker der nachbiblischen hebräischen Literatur (Millás Vallicrosa 1947; Sáenz-Badillos / Targarona Borrás 1994; Ithzaki 1997), der Sänger der Zionssehnsucht, ist zugleich auch der «erste namentlich bekannte spanische Dichter», wie Menéndez Pelayo mit profunder Intuition schon Ende des 19. Jh. erkannt hat: «El primer poeta castellano de nombre concocido (¿quién lo diría?), es muy probablemente el excelso poeta hebreo Judá Leví, de quien consta que versificó, no solamente en su lengua, sino en árabe y en la lengua vulgar de los cristianos» (1941, 208).

Sein Diwan umfasst alle Gattungen und Formen; Strophengedichte (muwaˇssˇahat) sind bei ihm besonders zahlreich: von den 54 weltlichen muwaˇssˇ ahat enthalten 28 eine hebräische, 16 eine arabische (V-Ar oder S-Ar) und 11 eine romanische äarya (eine ist mit zwei verschiedenen äarayat überliefert (V-Ar + V-Rom), daher die höhere Summe). Damit ist er mit Abstand der produktivste Dichter romanischer äarayat. Eine dieser Kompositionen ist das älteste datierbare romanische Gedicht, das eine individuelle Schöpfung darstellt; da es auch in religiöser Hinsicht relevant ist, soll es hier etwas genauer betrachtet werden. Der Text lautet (auf Einzelheiten der Rekonstruktion kann hier nicht eingegangen werden; cf. Stern 1953, 3 s.; Sola-Solé 1973, 219–222): «deˇs kand meu Sidiello venid tan bona albiˇsaraaa kom rayo de sˇ ol eˇsid en wad al-higˇ ara» [Sobald mein Cidiello kommt – so gute Kunde! – geht er auf wie ein Sonnenstrahl in Guadalajara].

Gemeint ist die Ankunft des von der jüdischen Gemeinde als Befreier gefeierten Yosef ibn Ferrusiel in Guadalajara (vor 1095). Er ist ein Sinnbild für die messianischen Hoffnungen des unterdrückten Volkes. In diesem Text werden drei Zitate aus dem biblischen Intertext ineinander verwoben, in denen von Flüssen die Rede ist: Micha 6, 7

117. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

«Flüsse von Öl», Ps. 36, 8 «Fluss der Freuden» und v.a. 1. Sam. 17, 40, wo von dem Bach die Rede ist, aus dem der junge David die fünf Kiesel für seine Schleuder holte, mit denen er den Riesen Goliath niederstreckte. Der «Steinfluss» der Bibel wird transferiert in das kastilische Guadalajara, was im Arabischen nichts anderes bedeutet als eben “Steinfluss”. Ein Arabismus des Spanischen wird mit innerer Sprachform des biblischen Hebräisch aufgeladen und so das jüdische ‘Prinzip Hoffnung’ in der Geographie von Altkastilien konkretisiert: wie einst David mit einer Steinschleuder den als unbesiegbar geltenden Unterdrücker besiegt hat, so soll jetzt der Cidiello das geknechtete Volk zu neuer Größe führen. Der spanische Arabismus albricias wird ebenso behandelt: kurz zuvor ist im hebräischen Text der muwaˇssˇ aha von b˘es´ ora die Rede, was dem arabischen bisˇ ara etymologisch entspricht: die “frohe Botschaft” des Bibeltextes wird in Al-Andalus arabisch-spanisch transformiert. Schematisch kann man die kunstvolle Verflechtung der Sprachen der drei Religionen in diesem kurzen Text (der mit Gewissheit eine persönliche Schöpfung des in allen drei Idiomen versierten Sprachvirtuosen Y˘ehuda ha-Lewi darstellt) folgendermaßen resümieren: Hebräisch

Arabisch

b˘es´ ora

biˇsara

Spanisch

albiˇsara (→ albricias) nahal #a˘ vanim wad al-hiyara wad al-hiyara (→ Guadalajara) Wie die anderen bisher genannten DichterPhilosophen hat auch Y˘ehuda ha-Lewi sein philosophisch-theologisches Hauptwerk auf Arabisch abgefasst: seine Apologie des Judentums, das in einem imaginären Streitgespräch vor dem König der Khazaren (dem einzigen Volk, das sich jemals zum Judentum bekehrt hat) die Vorzüge und Nachteile von Judentum, Christentum und Islam darstellt, markiert die Abkehr des Autors vom aristotelischen Rationalismus, der versucht hat, die Offenbarung mit der Vernunft zu versöhnen (Ibn Ruˇsd, wie später Maimonides und Thomas von Aquin); stattdessen wird die historische Einmaligkeit der Beziehung des auserwählten Volkes zu Gott ins Zentrum gerückt und Israel als das Herz aller Nationen dargestellt. Dieses Werk mit dem Titel Kitab al-huyya wal-dalil fi nasr aldin al-üalil (“Buch der Argumentation und

1339

des Beweises über den Triumph der gedemütigten Religion”) wurde 1170 von Y˘ehuda ibn Tibbon als Sefer ha-Kuzari ins Hebräische übersetzt und fand in dieser Form in Europa weite Verbreitung (Cassel 51922). Während der Judenverfolgungen am Anfang des 15. Jh. wurde das Werk in ein jüdisches Spanisch übersetzt, das man aber noch nicht als Ladino bezeichnen kann (pace Lazar 1990). (d) Moˇse ben Maimon, gen. Maimonides (1135–1204, aus Córdoba) Auch bei diesem größten aller jüdischen Philosophen ist das Arabische noch Primärsprache des Prosa-Diskurses, allerdings wird bei ihm für die Formulierung philosophischtheologischer Werke erstmals auch das Hebräische eingesetzt – ein Jahrhundert bevor Ramón Llull in der iberoromanischen Christenheit das Katalanische für die gleichen Zwecke tauglich gemacht hat. Die weitaus meisten Werke zu Theologie und Wissenschaft sind jedoch noch auf Arabisch abgefasst, darunter sein Opus magnum, das philosophische Hauptwerk der jüdischen Literatur: unter dem Titel Dalalat al-ha#irin (“Leitung der Umherirrenden”, um 1190 vollendet) wurde es bereits 1204 von Sˇe˘ mu#el ibn Tibbon ins Hebräische übersetzt; diese Version mit dem Titel More ha-n˘evuxim (“Lehrer der Unschlüssigen”) war und ist, im Unterschied zum arabischen Original, in der ganzen Judenheit verbreitet. Auch dieses Werk ist im 15. Jh. von einem Juden ins Spanische übersetzt worden (Lazar 1989). Das andere Hauptwerk von Maimonides, Miˇsne tora (“Wiederholung der Tora”), ist das einzige, das er auf Hebräisch abgefasst hat. Er hat selbst gesehen, dass die Zukunft nicht dem Arabischen, sondern dem Hebräischen gehörte: er wünschte, selbst seine Werke ins Hebräische übertragen zu können, und bedauerte, dafür keine Zeit zu finden; die Übersetzung von Ibn Tibbon hat er nicht nur mit Sympathie, sondern auch mit Kommentaren und Hinweisen begleitet. Obgleich er dem geistigen Nährboden von Al-Andalus entstammte und ihm der Gebrauch des Arabischen noch selbstverständlich war, kündigte sich bei ihm bereits der Niedergang des Arabischen als religionsübergreifender Universalsprache an. (e) Al-Sˇuˇstari (1212–69, aus Guádix) Mehr als ein Jahrhundert nach Ibn Quzman wurde der arabische Dialekt von AlAndalus in die religiöse Sphäre erhoben. Der granadinische Dichter Abu l-Hasan

1340

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

al-Sˇuˇstari verwendete die vulgär-arabische Strophenform des zayal (sp. céjel) zum Ausdruck seiner mystischen Erfahrungen. Wie sein Herausgeber Corriente (1988, 19 s.) hervorgehoben hat, oszilliert die Sprache zwar zwischen V-Ar und S-Ar, sie ist inges. aber eindeutig als primär dialektal einzureihen. Es ist bemerkenswert, dass wir gerade in AlAndalus einen solchen Ausbruch aus der vorgegebenen Hierarchie der Sprachen finden. Al-Sˇuˇstari ist hierin mit Meister Eckehart (1260–1328) vergleichbar, der aus dem gewohnten Latein ausgebrochen ist in ein neues, noch unverbrauchtes Deutsch, die primäre, ungekünstelte, nicht durch formalen Unterricht verstellte Sprache, in der sich das mystische Erleben unmittelbar Bahn bricht. Eckehart sagt in einer Predigt: «swaz eigentlich gewortet mac werden, daz muoz von innen her ûz komen … daz lebet eigentliche in dem innersten der sêle» (zit. nach Apel 1975, 99). Das ‘Worten aus der Seele Abgrund’ bedarf der Unmittelbarkeit der natürlichen Primärsprache. Es ist diese Sprache, von der Al-Sˇuˇstari sagt, dass die Seele auf sie hören soll: «#asma ya nafsi wa-hu kalamak fikrak wa-sawtak kama l-#ahruf nizamak» [höre, oh meine Seele, das Wort, denn es ist dein Wort, / dein Gedanke und deine Stimme, wie die Buchstaben deine Ordnung] (Corriente 1988, 107/267; Transkription und Übersetzung GB ).

Die hispano-arabischen Gedichte von AlSˇuˇstari sind literarisch-ästhetisch noch nie gewürdigt worden; formale und linguistische Aspekte standen in der wissenschaftlichen Forschung bislang ausschließlich im Vordergrund. Dies ist in der populären Rezeption ganz anders: im Maghreb erfreuen sich seine Dichtungen bis heute großer Beliebtheit. In der Entwicklung von Sprachen der religiösen Erfahrung ist sein Werk von herausragendem Rang; erst wieder die großen spanischen Mystiker des 16. Jh., allen voran San Juan de la Cruz, haben die eigene Muttersprache zu solchen Höhen der Musikalität und Expressivität geführt. 2.3. Von der Gran Reconquista zum Fall Granadas (13.–15. Jh.) 1248 endete mit der Einnahme von Sevilla durch Fernando VI . das, was man als die ‘Gran Reconquista’ bezeichnet hat. Militärisch lag der Islam auf der Iberischen Halbinsel darnieder, das christliche Spanien hatte im Wesentlichen gesiegt (das bis 1492 noch

bestehende nasridische Königreich von Granada wurde geduldet, es war dem kastilischen König tributpflichtig). Seit dieser Zeit wurden im christlichen Hispanien die romanischen Vulgärsprachen zu eigenständigen Literatursprachen ausgebaut. Der Ablösungsprozess vom Lateinischen beschleunigte sich. Früher als in anderen Gebieten der Romania wurden selbst kirchlich-klerikale Texte auf V-Rom statt auf Latein abgefasst: so ist bereits um 1270 der Beichtspiegel Diez mandamientos entstanden, vermutlich in Tarazona und damit in einer Zone, wo das Aragonesische des Textes navarresischen und kastilischen Einflüssen ausgesetzt war (Franchini 1992, 133). In der lyrischen und epischen Dichtung wurden die romanischen Vulgäridiome schon früh für religiöse Themen verwendet: (a) das Kastilische in den Heiligenviten und Mariengedichten von Gonzalo de Berceo (1197 – nach 1246); (b) das Kastilisch-Aragonesische in der anonymen Razon de amor, wo die Probleme des christlichen Klerus mit den verschärften Zölibatsbestimmungen infolge des 4. Laterankonzils in poetisch-allegorischer Form thematisiert werden (Franchini 1993, 400 s.). (c) das Galicische in den Cantigas de Santa María von Alfonso X. el Sabio (1221– 84), der als König von Kastilien sowohl der Vater der kastilischen Prosa als auch einer der bedeutendsten Vertreter der galicisch-portugiesischen Lyrik gewesen ist (Mettmann 1986–89). V. a. aber ist in diesem Zusammenhang das Katalanische hervorzuheben, das von Ramón Llull erstmals zur Kultur- und Literatursprache geformt worden ist. Llull (1232–1315, gebürtig aus dem gerade rückeroberten Palma de Mallorca) steht am Schnittpunkt der Religionen und Sprachen. Unter seinen zahlreichen Werken sind lateinische, katalanische sowie einige, die zunächst auf Arabisch formuliert und dann von ihm selbst ins Katalanische übersetzt worden sind, wie etwa der mystische Traktat Llibre de contemplació en Déu (1272) und die Y˘ehuda ha-Lewis Kuzari ähnelnde Apologie Llibre del gentil e los tres savis (1273). Zwar hat sich keiner der arabischen Originaltexte erhalten (Courcelles 1993, 45), doch lässt sich in der Syntax dieser Werke deren arabische Herkunft deutlich nachweisen (Galmés 1999, 152–159). Auch wo Llull nicht direkt aus dem eigenen Arabisch übersetzt hat, sind die Einflüsse des Islam unverkennbar,

117. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

am deutlichsten in den Aphorismen des Llibre d’amice e amat (nach 1281; cf. Galmés 1954), das an mystisch-erotische Betrachtungen der Sufis angelehnt ist. Erstmals finden wir hier in der romanischsprachigen Literatur die Gleichsetzung von irdischer und göttlicher Liebe: die mystische Erfahrung wird mit der Sprache der Liebe beschrieben (Galmés 1999; cf. auch Bossong 1998). Dass hierfür die Muttersprache eingesetzt wird, nicht die lingua artificialis Latein, ist bedenkenswert; es entspricht der ‘Entdeckung der Muttersprache im Abendland’ und dem ‘Worten aus des Herzens Abgrund’ (cf. Apel 1975), das wir soeben bei dem granadinischen Mystiker al-Sˇuˇstari konstatiert haben. Llull weiß um die Schwierigkeit der Anpassung des V-Rom an die neuen Ausdrucksbedürfnisse und erweitert das Katalanische bewusst mit neuen Elementen. Sein Werk markiert den Beginn des Katalanischen als Schriftsprache im Geist einer islamisch geprägten Liebesmystik. Eine bemerkenswerte Gestalt ist auch Sˇem Tov ibn Ardutiel (auch Sem Tob oder Santob de Carrión, 1290–1369). In ihm verkörpert sich die Mehrsprachigkeit des mittelalterlichen Spanien nochmals in einer ganz eigentümlichen Konstellation. Gleichermaßen des Hebräischen wie des Spanischen mächtig, hat er sich beider Sprachen literarisch bedient. Auf Hebräisch verfasste er liturgische Stücke sowie ein fiktives Streitgespräch zwischen Feder und Schere (Ma˘as´ e, Nini / Fruchtman 1980). Sein Nachruhm gründet auf seinen spanisch verfassten, teils in hebräischer Schrift überlieferten Proverbios morales (Ciceri 1998), ein Werk, in dem die biblische Spruchweisheit des Ecclesiastes (Qohelet) mit der mittelalterlichen Aphoristik, wie sie aus dem Arabischen ins Spanische übersetzt worden war (Bücher wie Los bocados de oro oder das Libro de los buenos proverbios), eine unverwechselbar eigenständig geprägte Verbindung eingegangen sind (Perry 1987).

3.

Zwischen Mittelalter und Neuzeit

Im Mittelalter sind religiös determinierte Sprachvarietäten noch nicht ausgeprägt. Die von mehreren Religionsgemeinschaften genutzten Sprachen sind noch nicht nach Religionszugehörigkeit differenziert. S-Ar ist fundamental dieselbe Sprache, gleich ob sie von Muslimen, von Christen wie Hafs oder Llull, oder von Juden wie Ibn Gabirol oder Maimonides benutzt wird; ebenso

1341

bleibt V-Ar dieselbe Sprache, gleich ob Juden wie Moˇse ibn Ezra# oder Muslime wie al-Sˇuˇstari sie verwenden. Das in den äarayat aufscheinende V-Rom trägt sicher die Züge einer Arabisierung, welche die Sprachsituation in Al-Andalus widerspiegelt; doch gibt es dabei keine signifikanten Unterschiede zwischen der Sprache muslimischer Autoren wie Ibn Baqi und seinen jüdischen Zeitgenossen wie Y˘ehuda ha-Lewi. Sem Tob de Carrión verarbeitet biblische Anklänge in literarischer Form, doch seine Sprache ist dasselbe V-Rom wie bei seinen christlichen Zeitgenossen; es gibt noch kein Judenspanisch. Vorläufer der späteren muslimischen und jüdischen Sonderformen des Spanischen sind nur dort auszumachen, wo der Bezug auf die semitischen Grundsprachen von vornherein dominant ist: bei den Übersetzungen der heiligen Schriften. In ihnen manifestiert sich sprachlich der Übergang vom Mittelalter zur Neuzeit. 3.1. Übersetzungen der Bibel Die frühesten Übersetzungen der hebräischen Bibel ins Spanische werden auf das 13. Jh. datiert; weitere Versionen sind aus dem 14. und 15. Jh. erhalten. Von Alfonso X. el Sabio wurden weite Teile der biblischen Geschichtsbücher in seine General Estoria integriert. Die meisten erhaltenen Versionen wurden von Juden auf Grund des hebräischen Originals angefertigt, wenige nach der lateinischen Vulgata. Sie sind in einer Reihe von Manuskripten erhalten, die zu den größten Schätzen der Bibliothek des Escorial gehören. In gewissem Maße präludieren diese jüdischen Übersetzungen der später entwickelten jüdischen Sakralsprache ladino, doch sind die für diese ‘Sprache’ so charakteristischen harten und ungrammatischen Hebraismen noch nicht ausgeprägt (Amigo 1983). Die frühen Versionen weisen nicht jenen extremen Grad an Wörtlichkeit auf, welchen das spätere Ladino des 16. Jh. zeigt; noch handelt es sich um eine Sprache, die zwar einen hebräischen Einschlag aufweist, aber doch in Einklang mit dem zeitgenössischen Spanisch der Christen steht. Betrachten wir ein einziges kurzes Beispiel. Deut. 3, 24 s., lautet im Urtext: «#a˘ donay #atta hahillota l˘e-har#ot #etavd˘exa #et-godl˘exa w˘e-#et-yad˘exa ha-ha˘ zaqa #a˘ sˇ er mi-#el ba-ˇsamayim u-va-#ares #˘asˇer-ya˘as´e k˘e-ma ˘as´exaw˘e-xi-g˘evurotexa: #eb˘era-na# w˘e-#er#e #et-ha#ares ha-tova #a˘ sˇ er b˘e-ever ha-yarden ha-har hatov ha-ze w˘e-ha-lˇevanon».

1342

X. Soziokulturelle Faktoren in der romanischen Sprachgeschichte

Die Vulgata-Übersetzung lautet: «Domine Deus, tu coepisti ostendere servo tuo magnitudinem tuam, manumque fortissimam: neque enim est alius Deus vel in coelo, vel in terra, qui possit facere opera tua, et comparari fortitudini tuae. Transibo igitur, et videbo terram hanc optimam trans Jordanem, et montem istum egregium, et Libanum».

Es ist eindeutig, dass Esc. I.j.4 (von Llamas 1950/56 als «Biblia judío-cristiana» bezeichnet) auf dem Hebräischen basiert: «señor, dios, tu has començado a mostrar a tu siervo tu grandeza e tu mano fuerte, ca quién es el dios, en los çielos e en la tierra que faga segunt tus obras e segunt tus estremydades? Pase yo agora e vea la tierra buena que es allende el jordán, esta buena sierra e el líbano».

Dies wird besonders klar, wenn man denselben Passus in Esc. I.j.8 (Llamas 1950/56: «Biblia prealfonsina») vergleicht; diese Version – mit der typischen, auf hohes Alter deutenden Apokope – folgt wörtlich dem Satzbau und der Wortwahl der Vulgata: «Seynnor Dios, tu compecest a demostrar al tu sieruo la tu grandez e la tu muy fuert mano; e no a otro Dios en cielo ni en tierra que pueda fazer las tus obras ni pueda seer egualado a la tu fortaleza. Passare, pues, e vere esta tierra muy buena allend de Jordan, et esta sierra noble, e Libano».

Allerdings sind wir auch bei dem hebräischbasierten Text I.j.4 noch Welten entfernt von der gewaltsamen, das Hebräische ‘durchpausenden’ Wörtlichkeit der späteren LadinoVersionen; ich zitiere, um den Verfremdungseffekt der Translitteration zu vermeiden, die mit lateinischen Lettern gedruckte Version von Ferrara 1553 (Lazar 1996), die mit der hebräisch gedruckten von Konstantinopel 1547 (Lazar 1988) bis auf geringfügige Details wörtlich übereinstimmt: «A. Dio, tu empeçaste por amostrar a tu sieruo a tu grandeza y a tu mano la fuerte, que qual Dio, en los cielos y en la tierra, que faga como tus hechos y como tus barraganias? Passare, agora, y vere a la tierra la buena que allende del Yarden, el monte el bueno este y el Lebanon!»

In der Treue zum hebräischen Satzbau stimmen I.j.4 und Ferrara überein, nicht aber in der Verbiegung der spanischen Grammatik. Typische Ladinismen in der Ferrara-Version sind beispielsweise: (a) Verwendung der Präp. a beim Akk.: sie erfolgt nach den Regeln von hebr. #et: a tu grandeza würde als Abstraktum im Spanischen niemals das a des Akkusativs erhal-

ten, während im Hebräischen #et bei jedem definiten Objekt, unabhängig von dessen Semantik, obligatorisch ist; ähnlich a tu mano / a la tierra; (b) Fehlen der Kopula: hebr. mi #el / #a˘ sˇ er b˘e-ever ha-yarden erscheint im Lateinischen ebenso wie im V-Rom mit den entsprechenden Kopula-Formen: est / es / a; hingegen folgt Ferrara mit der fehlenden Kopula exakt der hebräischen Vorlage (que qual Dio / que allende del Yarden); (c) Nominalsyntagma mit Adj.: getreu den Regeln des Hebräischen wird das Adjektiv mit dem wiederholten Artikel nachgestellt, ebenso auch das Demonstrativum (yad˘exa ha-ha˘ zaqa → tu mano la fuerte; hahar ha-ze ha-tov → el monte el bueno este); (d) Paronomasie: zur Wiedergabe der so typisch semitischen Verwendung von zwei Ableitungen aus derselben Wurzel yaa˘ s´ e k˘e-maa˘ s´ exa verwendet nur Ferrara Verb und Nomen aus derselben Wurzel: faga (Konstantinopel: haga) como tus hechos; (e) Wortwahl: der Pl. cielos ist zwar nicht ungewöhnlich, aber dass er gerade in den hebräisch induzierten Übersetzungen erscheint, ist vom hebr. (Pseudo)pl. sˇ amayim erklärbar; barraganía ist bis heute ein typisches Wort des Judenspanischen, es wird hier für hebr. g˘evura “Männlichkeit, Tapferkeit, Stärke” gebraucht, statt des Allerweltsworts fortitudo / fortaleza; im Semitischen ist eine Wortwiederholung wie tov … tov stilistisch nicht anstößig, sie wird dementsprechend in den hebräisch induzierten Versionen mit bueno … bueno wiedergegeben, während die Vulgata und die ihr folgende Version I.j.8 Wortvariation bevorzugen (optimus … egregius / muy bueno … noble). Insges. ergibt sich ein Bild, wonach diejenigen mittelalterlichen Übersetzungen, die direkt auf dem Hebräischen basieren und allem Anschein nach von Juden angefertigt worden sind, zwar gewisse Schattierungen aufweisen, die diesen jüdischen Ursprung belegen, aber ansonsten fest in der spanischen Gemeinsprache der Epoche verwurzelt sind; von einer jüdischen Sondersprache kann im Mittelalter keine Rede sein, nicht einmal bei den vergleichsweise wörtlichen Bibelübersetzungen jener Zeit. Dasselbe gilt für andere religiös fundierte Übersetzungen der Zeit, wie die spanischen Versionen von ha-Lewi’s Kuzari und Maimonides’ Dalil, die beide in der ersten Hälfte des 15. Jh. entstanden sind (Lazar 1989; 1990); trotz der zahlreichen Hebraismen, die in einem sol-

117. Religion, Philosophie und Sprachgeschichte: Iberische Halbinsel

chen religiösen Kontext ganz natürlich sind, kann man diese Texte noch nicht dem Ladino zuschreiben, wie immer man diesen Begriff definiert. Im Gegensatz dazu ist das Ladino der Bibelübersetzungen des 16. Jh. ein Kunstprodukt, in dem hebräische Sprachsubstanz sich in spanische Form kleidet: diese Sprache tut dem System des Spanischen so sehr Gewalt an, dass der resultierende Text ohne Kenntnis des zugrundeliegenden Hebräisch oft unverständlich bleibt. Das Ladino entwickelt sich seit dem 16. Jh. als ein didaktisches Mittel zur Heranführung der Gläubigen an den Sakr