La Rondalla I El Proverbi [PDF]

Zitiervorschau

N A R R A C I O N S Voi

I.M

POPULARS II

LA R O N D A L L A I EL PROVERBI l'ER

JOAN AMADES

BARCELONA - GRACIA

1938

LA RONDALLA I EL PROVERBI

Generalitat cr a aprimar-la. Després, li demanà si la hi voldria s e r r a r i • fer-ü'n dos bocinets. un més llarg que l'altre. T a m b é li demanà que li donés una punta i. com que ell no sabia pas clavar-la. encara li demanà que volgués c l a v a r les ducs fustetes. una travessada damunt d e l ' a l t r a : i h e u s ací que el frare j a tingué feta la creu ( 2 ) .

JOAN

AMADES

9

Barcelona portà un ganivet a esmolar a un daguer del carrer dels C a r d e r s . L i digué q u e li duia pressa i q u e li e s molés com més aviat millor. E l d a g u e r li contestà que podia anar-lo a cercar a la tarda. E l carnisser hi anà. i no estava llest. L i féu tornar, i tampoc no ho estava. E l carnisser tingué de fer molts viatges a casa del d a g u e r . tants que, dc tant temps que passà, el daguer j a ni es recordava del que havia de fer al famós g a n i v e t : i. un dia, així que veié entrar cl carnisser, sense saln-r q u è dir-li i per trcurc-se'l de davant, li d i g u é : Ara li fan cl mànec (3). Q u a l s e v o l cosa, é s m... d e g a t . — C o n t a la tradició que hi havia un traginer que cada dia feia posada en un mateix hostal, i que sempre, cn demanar-li l'hostalera què desitjava per a sopar, contestava indistintament: Q u a l s e vol cosa. I no hi havia manera de treure'l d'ací. E n f a d a d a l'hostalera per no saber mai què donar-li. un dia. posà a! foc el que el llegidor pot ben suposar, i ho condimenta i guarní com millor s a b é ; tot seguit, ho presentà al traginer, que ho trobà excel·lent, i hom a f e g e i x que. des d'aleshores, si cn un hostal hom demanava qualsevol cosa per a menj a r , li servien el que prou sabem (4).

tracta, està molt lluny de trobar-se en l'estat o en la realit-

Qui no et c o n e g u i , que et c o m p r i . — R e f r a n y aplicat a aquell del qual coneixem els defectes i inconveniències, i pel qual volem indicar que ens previndrem de les seves tares, puix que cl coneixem bé.

zació q u e hom desitja. Conten que un carnisser del mercat de S a n t A g u s t í de

S e g o n s la rondalla, una vegada, un bon pagès a n a v a per la fira menant un a s e . U n s estudiants miseriosos i

Ara

li f a n el m à n e c . — I n d i c a que l ' a f e r d e què es

II)

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

adalcrats dc diners vaii tractar de veure si li podien robar la bèstia. Mentre el camperol caminava tot distret, sense que bo advertís, li van treure el cabestre del rac; un dels estudiants se'l va posar, mentre els altres fugien amb l'ase. En adonar-se que el ruc no caminava amb el ritme acostumat, el pagès es va girar i va veure que. en lloc dc ruc, menava un home. L'estudiant se li agenollà als jx-u» i. mig plorant, li demanà perdó: li contà que era un estudiant molt mal aplicat i que, en càstig a la seva ruqueria, fou damnat a tornar-se ase durant un llarg termini d'anys, el qual termini aleshores finia, i tornava, per tant. a la condició d'home. E l jxigès va creure la facècia, va demanar jx-rdó a l'estudiant per Ics moltes garrotades que li havia donat mentre havia estat el seu amo. i cl va acomiadar. Els estudiants van córrer a vendre's l'ase, i el pobre pagès, cn trobar-se sense lièstia, determinà de comprar-ne una altra. Rondant per la fira. trobà, en una parada, l'ase que li acabaven de robar, i pensà que havien tornat a castigar ei ma! estudiant ]>er desapücat i que. si el comprava, passat cert temps, tornaria a quedar-se sense ruc. I s'acostà a l'ordia de la liestiola. que, en veure'l, tota s'estarrufà, i li va dir a cau d'orella: Ou: no ei conegui, que el compri ( 5 ) . H í v e r - h i m o l t e s m a n e r e s de m a t a r puces.—Indica que hi ha moltes maneres de guanyar-se la vida i que hom pot recórrer a molts recursos per a resoldre un afer. L'hostaler de Camposines. damunt del vell camí ral de Barcelona a A r a g ó , s'havia fixat una quantitat mínima

JOAN

AMADES

11

diària de calaix; quan visitaven l'hostal pocs dis|>esers, entre tots els feia ]>agar el que tenia estipulat, l'n dia, s'escaigué d'anar-hi només un sol viatger, i, de sopar i dormir, li'n comptà una gran suma. E I viatger s'e-camà. i es féu el propòsit de no tornar-hi més. Fou el cas que. quan tornava de la diligència que el feia viatjar, el sorprengué una gran tempesta vora de l'hostal, i. contra el seu propòsit, tingué de fer cap a Camposines. Per causa del mal temps, l'hostal estava ple de gent; i. del mateix que a l'anada li'n van comptar un preu elevadissim. aleshores, gairebé no li'n van fer ] » g a r res. El viatger, sorprès, en demanà la causa a l'hostaler, el qual es limità a dir-li que hi havia moltes maneres de matar puces. Tan estranya res|x>sta sorprengué el viatger, i se n'anà a dormir. D e nit. les puces el picaven, i, recordant les paraules de l'hostaler, es llevà i començà a engegar trets a tantes puces com veié. A l'hostal, hi hagué gran renou i aldarull: creient que passava quelcom extraordinari, tothom es llevà i acudí a la cambra del viatger, i. aquest, es limità a dir que matava puces i que. així com l'hostaler les matava fent pagar e x traordinàriament cara la posada, ell les matava a trets (6).

T r e u r e ' s un u l l p e r q u è un a l t r e se'n t r e g u i dos, o p e r q u è un a l t r e r e s t i cec. Aquest refrany és universal, com ho és la tradició que hom explica com al seu origen. S'usa per significar que a un hom no li dol de sacrificarse per ta! de causar a un altre un sacrifici major. L a tradició catalana conta esseta: el cec li'n féu memòria, i. cn n e g a r haver-la rebuda, li respongué que no ho negués, puix que ell ho havia v i s t ; com sigui que l'acompanyant li objectà que no h o havia pogut veure j>erquè era cec. aquest li contestà que no ho era. que només era liorni. E l company de! captaire es veié obligat a donar la ]>esseta. però es féu el propòsit dc venjar-se del pobre cec. U n d i a . l'encarà a una paret i li d i g u é : Salta borni, que hi ha un rec: i el pobre cec féu un salt i e s trencà cl c a p .

JO AS

AM.

IDES

A V a l è n c i a , d i u e n : Bola cec, que ve sèquia, la mateixa tradició que en català (8).

'3 i conten

F e r com aquell que cercava Fase, i a n a v a a c a v a l l . - - A p l i c a t quan hom no troba una cosa que està tocant. 0 quan no sap veure una cosa q u e té al davant. Un traginer feia via muntat damunt del mul del davant de l'arriada, segons és costum. E s g i r à per veure si tots tls muls seguien, i en trobà a mancar un. puix que, distret, no comptava el seu. Pensà que n'havia perdut un. i lligà tota la recula en un a r b r e . i. a cavall, d e s f é u el camí fet. Naturalment, no trobà l'atzembla perduda. Kepctí el viatge diverses vegades, fins que encertà a ]>assar un company, que. sabedor del cas. li féu v e u r e que l'atzembla que cercava era la que ell mateix muntava (9). C a u r e d e l r u c . — C o m p r e n d r e una o » ; : .-cu/illa. amb la qual hom havia estat ofuscat. S ' e x p l i c a com a origen la mateixa tradició de la frase i n t e r i o r , amb la diferència que. en lloc d'ésser un altre traginer el q u e féu a d o n a r de l'equívoc al qui c e r c a v a l'ase, se n'adonà e l mateix, perquè caigué dc l'ase que muntava. ;

V a l g a ' m s a n t P a c i à , q u e é s el s a n t m i l l o r q u e hi h a , o q u e é s el p r i m e r s a n t q u e es v a a f a i t a r . — U s a t per indicar resignació i paciència, p u i x que hom fa el terme Pacià. en aquest cas. sinònim de paciència. Segons la tradició catalana, abans dc sant P a c i à . els homes es tallaven cabells i l a r l a a m b tisores, p e r ò no

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

havien trotat la manera d'anar completament pelats de cara. E l sant tarceloni fou qoj trota la manera d'afaitar-se. servint-se d'un vidre (to). G r à c i e s a a q u e l l s a n t que v a m o r i r c...— Frase usada en caràcter d'cxjiansió. per celebrar l'adveniment d'un fet esperat o l'obtenció de quelcom ansiat i desitjat. E l sant que invoca la parèmia. segons la tradició, és sant Macià, que, pres \KT la por, quan el perseguien els seus botxins, el trobaren fent una feina molt humana, durant el curs de la qual el feren objecte de martiri. ( l i ) . D'ad ve que aquest sant sigui invocat jx-r a obtenir facilitat de deposar, i que sigui citat en una de les múltiples formuletes infantils per a anar de ventre: Sant Macià, sant Macià, que tinc c . . . i no puc c . . . ( 1 2 ) . A l f r e g i r , s e r à el patir.—Indica que és a l'hora de convertir els propòsits en realitats, quan sorgeixen els inconvenients i les dificultats. Un soldat anà a comprar peix a la pcscateria, i en concertà un de molt passat. L a peixatera, àvida de fer negoci, li donà a bon preu. (Juan el soldat se n'anava, la peixatera exclamà |>er a ella: Al fregir, serà el patir; I>er significar que ei trotaria podrit i el tindria de llençar.

/0./.V

AMADES

i.S

El soldat, que sentí les paraules de la venedora, contestà cn veu baixa: / al

comptar.

serà cl plorar; cn efecte, havia pagat amb una unça falsa, i la peixatera, corrents i de pressa, per no perdre la venda, li tomà el canvi sense advertir l'engany ( 1 3 ) . F e r m a r e l s g o s s o s a m b l l o n g a n i s s e s . — Ponderatiu de riquesa i d'abundància. Un llonganissaire de V i c tenia un quisso molt enjogassat, que sempre entrava a l'obrador i amoïnava els treballadors. U n dia. per lliurar-se de la molèstia del gos. una de les obreres, amb una llonganissa prima, encara tendra i a mig fer. lligà la bestiola al barro d'una cadira. S'escaigué que el llonganissaire portà a visitar l'obrador un client de terres llunyes, el «gual tenia en gran ponderació les llonganisses, i quedà tot admirat del poc cas que a V i c en feien; despreocupació que el foraster interpretà com a causa de gran riquesa, i en la qual opinió s'afermà en veure la hurnorada de la treballadora que havia convertit una llonganissa en simple corda per a fermar el gos ( 1 4 ) . O b r i r l'ull.—Per a indicar que hom ha d'estar atent i vigilant. Hom atribueix la facècia al rector de Vallfogona. Sempre deia a la majordona que. en morir, trobaria tot el seu cabal, junt amb el testament, dintre d'una gran caixa que tenia guardada. Quar. mori i fou examinada la caixa, la

i6

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

majordona hi trobà un nombre incalculable de ]>a|x'rs, cn els quals, escrit en mil diverses menes dc lletra i cn molt v a r i a d e s f o r m e s , e s contenia la frase que ha restat proverbial. H i trobà, també, moltes pedres, testos i altres futeses sense valor, ben embolicats i fortament lligats, i, e n tots els papers, sempre es contenia la frase que a n a v a intrigant i aguditzant més l'interès dc l a serventa. E n el fons de la c a i x a , i disjxwat de manera que costà molt de treure, hi havia un paquet g r o s i pesant, que semblava que havia de contenir l'objccte pel qual tanta atenció s'havia demanat; efectivament, un cop desfet i després de molts trclwlls. a p a r e g u é una g r o s s í s s i m a x e r i n g a ( 1 5 ) . On t e n s el n a s ? , q u e t o t s ó n g a l t e s . — S ' a p l i c a a les persones molt galtudes. a les quals les galtes absorbeixen el nas. i també a les persones x a t e s i d e nas x i c . l l i havia una parella d'enamorats que festejaven d'amagat. E l l no p a r a v a de d e m a n a r a l a donzella que sortís de nit a la finestra per festejar una estona. L ' à v i a de la noia v a saber les pretensions del fadrí, i aconsellà l a donzella que el cités per a una nit determinada i que li prometés que sortiria a la finestra. E n lloc de la donzella, es presentà l ' à v i a , la qual n o fou p a s la testa el que tragué per la finestra, sinó el d a r r e r a . E l fadrí, que a les fosques n o endevinà de q u è e s tractava, després d'una estona, p r e guntà a la suposada donzella: On tens cl nas.', que tot són (jaltcs ( 1 6 ) .

JOAN

AMADES

17

Qui no c u l l un f e s o l , no en m e n j a q u a n v o l . — U s a t per convidar i. també, per s i g n i f i c a r que. del m é s m í nim i petit aprofitament, se'n poden d e r i v a r g r a n s riqueses. A l poble de F o n t R u b í . d e l ' A l t Penedès, hi havia un casinyot anomenat el R o m e u de Santa M a r i a . L ' a m o tenia un m i n y ó que l'ajudava a conrear la terra. U n dia, l'amo digué al servent que collis de terra un fesol que, perdut, hi havia. L a mongeta semblà poca cosa al m i n y ó , i DO la collí perquè c r e g u é que no valia la peni d ' a j u p i r - s e ; l'amo, però, la v a collir i la v a sembrar. D e la petita mongeta en nasqué una gemada mongetera. E l R o m e u s e m b r à totes les mongetes d'aquella mongetera. i. durant diversos a n y s . féu el mateix, o sia. sembrar tantes mongetes com collia. A l d a r r e r a n y de la sembra, féu una enorme collita de mongetes. L ' a n y següent, l a collita e s perdé, i el R o m e u vengué la vella collita a prou molt alt. amb la qual transacció obtingué un cabal tan important q u e el convertí e n u n dels p r i m e r s hisendats penedesencs. E l R o m e u cridà el m i n y ó que no v o l g u é collir un fesol, li retragué la s e v a desobediència i li e x p l i c à que tota la seva riquesa li venia d'aquella mongeta que ell no havia volgut collir, i. per malversador i poc estalviador, l'acomiadà de casa s e v a i li dig u é la frase que ha hestat p r o v e r b i a l : Qui no cull un fesol, no en menja quan vol ( 1 7 ) .

E n t r e b o j o s , f e s el hoie. P e r a aconsellar que hom s'adapti al corrent i a l'ambient en què viu. Conten que. una vegada, en un país molt miserable, v a fer una -.'ran pluja de monedes d'or. T o t h o m s ' a f a n y à a

i8

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

reco!lir-nc. i esdevingueren riquissims en un nionient. ix-rò aquell qui en la pluja va é s s e r tocat per una sola moneda, restà boig rematat. L ' ú n i c que es lliurà de la m a r fuga fou !'a|K)tecari. perquè d o r m i a mentre e s produí el fenomen i perquè l'olor d e les potingues el v a n g u a r d a r del contagi. T o t h o m , d e tan ric que era. llençava els diners i es lliur a v a a fer mil bogeries, no així l'apotecari que cs comportava com un home d e seny, i recollia els diners que els a l t r e s llençaven, p e r ò . c o m q u e e r a u n a nota discordant entre l'altra gent, cl prengueren per boig i el v a n tancar, fins que l'home es donà compte del que li passava i es posà a f e r bogeries com els altres ( 1 8 ) . E n r e d a r cent c i u t a t s i n o a r r e g l a r u n rellotge, o un poblo—Aplicat als qui pretenen

JOAN

AMADES

P o s a r un p e g a t en un b a n c . — P e r a indicar la inutilitat d'una mesura. E n un deis països de llegenda — X a u x a . G a n d ò f i a , la T e r r a d e l ' A r a m , la T e r r a dels B a b a u s — . hi a n à un m i n y ó , i, a l'hostal on v a posar, veié que |>er a g u a r i r el g r o p d'un banc. segons deien ells. hi posaven pegats. E l m i n y ó , després de fer-se un p a n x ó de riure, a m b un badaine tragué el g r o p , jx)sà una m e t x a en el forat que restà i d e i x à el banc completament llis. enmig de l'esparverament de la gent del poble q u e , en veure q u e tallava la fusta, e s creien que feia mal al pobre banc. P e r aquesta proesa, uns diuen que van elevar el m i n y ó a la categoria de rei. i altres que li v a n l l i u r a r tota u n a l>ossa d e diners, q u e el feren ric p e r sempre m é s ( 2 0 ) .

fer moltes coses i no

saben fer r e s . i també als qui ho volen resoldre tot sense la deguda competència. Conten q u e l'emperador Carles V , en el seu retir del monestir d c V u s t e . tenia tres rellotges d e paret q u e tocaven les hores, i que cs pro]x>sà que tots tres Uxiuessin exactament al precís moment, de manera q u e semblés que no cn tocava sinó un. E s passà a n y s bregant-hi, afinant-los i retocant-los a cada hora que tocaven, i no ho pogué acons e g u i r ni u n a s o l a v e g a d a , fins q u e . un d i a . a v o r r i t , en v e u r e que havia volgut dominar el món i ni tan sols podia fer obeir tres rellotges, e x c l a m à : He enredat cent ciutats, i no sé arreglar un rellotge ( 1 9 ) .

V e n d r e d u r o s a q u a t r e p e s s e t e s . — D o n a r una c o s a per un preu molt més baix que el que li és propi. Conten que el popular S a l a d r i g u e s . famós barceloní de primeries del segle x i x , un d i u m e n g e al mati. quan tothom a n a v a a prendre el sol a les muralles, posà a terra una g r a n parada de duros i digué que els venia a quatre pessetes. A l moment, es reuní gran g e n t a d a ; tothom m i r a va els duros, però els tornaven a d e i x a r creient-los falsos, fins que un eixerit es disposà a comprar-los tots. E n S a l a drigues li objectà, aleshores, que havien d'ésser quatre p e s setes d e les dites columnàrics, o sigui, de les encunyades durant el regnat d e Carles I I I . les quals en lloc d e quatre rals en valien cinc. E l negoci no tenia c a p gràcia, puix que

20 quatre

LA

RONDALLA

1 EL

pe.-setes coluninàries j a valien un duro.

PROVERBI

L'acudit

f é u sort. i donà lloc al refrany ( 2 1 ) . C o v a r d com un s a s t r e . — E l s sastres són qualificats d'afemellats, i tinguts per poca cosa (vegeu el que sobre ells diem en el volum x x v de la nostra B I B L I O T E C A . Arts i oficis). D e l que més hom els titlla, é s de c o v a r d s . E s |x>pularissima la rondalla d'un sastre — d e vegades dos. i fins set— que a n a v a de nit d e camí per a r r i b a r de matinada a una casa on tenia de fer un vestit per a la festa major, el qual sastre, en un revolt del camí. veié una ombra blanca que se li deturava al davant amb aire amenaçador. C r e g u é que era un fantasma o l'ànima d'un mort i, de mil maneres, li d e m a n à que el d e i x é s passar, perquè duia pressa. j)erò l'ombra amenaçadora ni contestava, ni es mov i a . S e g a t d e cames, impossibilitat de donar un ] » s . s'arraulí, fins que la claror del dia li féu veure que la tal ombra era el tronc d'un àlber. Indignat, li ventà cop de mitjacana i li clavà les tisores, mentre li d e i a : L l à s t i m a que no siguis un home. que pitjor faria. H i ha v a r i a n t s que diuen que. en lloc de topar-se a m b un àlber. se li e n g a n x a r e n els faldars de la casaca en una r o m a g u e r a . i cregué que era una ànima en pena que l'estirava ( 2 2 ) . S i d ' a q u e s t a en p u c e s c a p a r , no t o r n a r é m é s a l cel a d i n a r . — P e r a indicar que, si aconseguim escapar d'un perill, procurarem e v i t a r d e tornar-nos-hi a trobar. L ' à g u i l a i la guilla eren molt a m i g u e s ; i, un dia, la

JOAN

AMADES

31

guilla volgué fer una galania a la seva c o n q w n y a . i la conv i d à a dinar. L a guilla s'enginyà, però, de manera que pogués quedar bé sense haver de s a c r i f i c a r - s e ; tenia per dinar una olla de farinetes, les quals abocà damunt d'una pedra ben plana i les estengué dc manera que fessin un g r u i x ben p r i m . L a ]x>bra à g u i l a n o p a r a v a d e voler a g a f a r les farinetes a m b el bec. p e r ò . com més picava, m é s mal es feia. sense aconseguir a g a f a r - n e ni un sanabre. L a m ú r ria de la guilla encara se li'n burlava, i li deia que semblava estrany que un ocellàs com l'àguila, que era el rei del cel. no sabés ni de menjar, i li e x p l i c a v a que les farinetes es mengen llepant amb la llengua, i no picant a m b el bec. I, per demostrar-li que deia veritat, la guilla, amb quatre llepades, d e i x à la pedra neta. sense que l'àguila pogués ni tastar-les. L ' à g u i l a es senti molt enutjada de la mala passada de la guilla, i es féu el propòsit de venjar-se n. U n dia, e s tornaren a trobar, i convidà la guilla a noces dient-li que farien un bon dinar. L a guilla, al moment, acceptà, però l'àguila observà a la guilla que les noces e s feien al cel. L a guilla decebuda, contestà que no hi podia a n a r |>erq u è ' n o sabia volar, però l'àguila s'oferí a dur-la al cel al damunt seu. A i x í ho van fer. L ' à g u i l a es c a r r e g à la guilla, i començà a volar cel amunt. A v i a t no v a n v e u r e terra. L a guilla es començà a espantar i a témer el què li a n a v a a passar, i no p a r a v a dc preguntar a l'àguila si el cel s'esqueia gaire més amunt d'on eren, però l'àguila sempre li contestava que tot just començaven a pujar. L a guilla, plena de \mr i com si es confessés, e x c l a m à :

22

LA

ROSDALLA

I EL

PROVERBI

Si d'aquesta cn puc escapar, no tornaré més al cel a.dinar; i l'àguila es decantà una mica i d e i x à caure la guilla, que, en a r r i b a r a terra, quedà rebentada. E l refrany també es troba en espanyol i li és perfectament aplicable la rondalla, la qual ignorem si e x i s t e i x a E s p a n y a . Diu així el r e f r a n y : Si dc esta escapo y no muero, nunca màs bodas al cicló ( 2 3 . S i d ' a q u e s t a en p u c e s c a p a r , t o r r e a c . . . — A n à l e g a l'anterior.

no

tornaré

a

la

V o r a de C a d a q u é s liï havia una torre de moros, de la qual encara es veuen els enderrocs. L a gent no g o s a v a acostar-s'hi. perquè deia que era cau de b r u i x e s . U n dia. un tranquil s'hi anà a embrutar, precisament a l'hora que deien que hi havia les b r u i x e s reunides. T o t d'una, i quan estava a m i g fer, sortí un e i x a m de b r u i x e s de dintre de la torre, que el vau rebatre per terra i tot el vau m a s e g a r . E l pobre home. mig mort de por. mentre el sotraguejaven, no p a r a v a dc dir la frase que h a restat proverbial ( 2 4 ) . M a l o r u m ! , v a d i r el rei D a v i d . — U s a t per significar que una cosa v a malament

i que no s e g u e i x el c u r s que

hom desitja. Q u a n el rei D a v i d m o r i . féu via cap al cel proveït dc la s e v a arpa. A i x í que sant P e r e el veié, li digué que no era permesa l'entrada d'instruments de música al cel. puix que bé prou que n'hi havia i no en volien pas més. D a v i d

JO. IX

AMADES

23

suplicà el sant porter, dient-li que aquell instrument l'havia alegrat durant tots els dies dc la s e v a llarga i accidentada vida. i que era com un boci del seu cor, del qual no e s sabria pas desprendre. Sant P e r e li digué (pic tenia ordres severes i que, si no volia abandonar la s e v a arj»a, tenia de renunciar a entrar al cel. E l rei i profeta exclamà-.Malorum.'. i. per poder entrar al cel, llençà l'arpa daltabaix ( 2 5 ) . L a tradició a s s e g u r a que a n à a caure a V i l a v e r t , a la Conca de B a r b e r à , i d'ací que els veïns d'aquest poble, segons m a les llengües, els agrada tocar l'arpa, o sia, que els a g r a d a el que no és seu. L a corranda tòpica en d i u : A l ' E s p l u g a , són erugues, a -Montblanc, són podallers. a V i l a v e r t , toquen l'arpa. i, a la R i b a , paj)erers. • S'anomena tocar l'arpa un gest de la m à que consisteix a posar-la estesa i, un darrera l'altre, i amb cert ritme, a n a r abaixant els dits, començant pel x i c i acabant per l'índex. Segons la visió popular, aquest gest imita el tocar l'arpa i és. al mateix temps, utilitzat per indicar la idea del r o t a tori i del r o b a r : fer-lo davant d'una persona, equival a tractar-la de lladre. D e l'agermanament dels dos diversos sentits del gest, se n'ha derivat l'extensió del concepte del robatori al de tocar l'arpa, tot i estar-ne l'arpcjar ben distant i allunyat ( 2 6 ) . E l gest al·ludit és anomenat t a m b é fer un. dos, tres, i jer cl rap, pop i aranya; frases que signifiquen, igualment, !er a ningú ( 2 7 ) .

B o n s e l s p a r e s a b a t s i d o l e n t el c a p í t o l . — P e r a qualificar de bons els elements i de dolent el conjunt. T a m bé s'usa per indicar que les persones, aïlladament, tenen condicions que no e.- manifesten quan intervenen en una obra col·lectiva. E l s e n y o r de B a r b e r à volia fer una mina per a conduir aigua al seu c a s t e l l : la mina havia de passar per uns terrenys que eren propietat del monestir de Poblet, i es féu cl càrrec d'adquirir-ne la justa quantitat, per on p a s s a r i a la mina, a canvi de cedir al monestir una part d'un bosc seu immediat, el qual feia molt de goig als frares i que moltes vegales. j a , li havien proposat dc c o m p r a r !'hi. Plantejà l ' a f e r al pare abat i a tots els altres frares que f o r m a v e n el capítol; tots trobaren molt encertat el canvi, però calia acordar-lo en sessió capitular. Reunit el capítol, començaren a sortir dificultats i inconveniències; els reunits van creure que cedir part d'una propietat seva al senyor de B a r b e r à , representaria una submissió del monestir al senyoriu d'aquest, i van acordar que. per cap diner del món. no la cedirien ni la vendrien.

T a r d i s p i u l a s t i s . — Q s à t per significar que un està j a llest, i que no hi ha apel·lació.

Quan el de B a r b e r à va saber l'acord del capítol, es v a enutjar molt, i es féu el propòsit de donar una lliçó als pares abats. U n dia d'una gran festa, els convidà al seu castell. E n c a r r e g à al coc que posés tot el seu art a fer un menjar ben bo. Quan els diferents plats estigueren enllestits, el senyor manà que es tirés tot dintre d'una caldera que

afer

U n estudiant a f a m a t p as s a va pel mercat, i aprofità un moment de distracció d'una venedora per a g a f a r un ou. que. sense dilació, trencà i s'empassà. L ' o u era pollat i. ai moment d'engolir-se'l. el pollet va piular. L'estudiant, sen-

piulastis.

i, sense més ceri-

26

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

es barregés ben bé i que fos servit. Els frares van trobar el menjar insuls i desplaent. A mig àpat. el castellà els preguntà què els semblava del dinar, i el pare al>at li contestà que creia que per separat havien d'ésser uns plats molt deliciosos. jx?rò que la barreja resultava desagradable en demesia. E l castellà els contestà: Aquest menjar és com vostres senyories: bons els parcs abats i dolent el capítol ( 2 9 ) . P a g a , que és g a t a .

I sal per subratllar i refermar

la idea de pagar. Hom conta diverses rondalletes. que parteixen del mateix sentit. Uns estudiants afamats anaven pels hostals amb un sac. dintre del qual portaven una gata. Arribada l'hora de pagar, com que no duien diners, feien una proposició a l'hostaler: si endevinava què duien en aquell sac, li pagarien el doble de l'import del que havien menjat, i, si no ho endevinava, fóra ell qui iwgaria a ells. Abans de fer la juguesca, ja havien procurat de fer miolar la gata. L'hostaler acceptava ia proposta, i deia que el que hi havia era un g a t ; llavors, els estudiants, feien pagar a l'hostaler, tot exclamant alegrement: Pago, ijue és gata ( 3 0 ) . Pel Maresme, conten que eren uns rodamóns que anaven |>els pobles; es situaven a la placa i feien la proposició a qui es presentava ( 3 1 ) . Hom explica, també, que el cas passà entre uns paletes que enrajolaven un terrat. E s presentà una gata. i un d'ells digué als seus companys que no eren capaços d'endevinar quina l>èstia era. Hom conta, també, que ducs xafarderes cs van trobar per un camí; una

JOAN

AMADES

27

d'elles portava un cistclló amb una gata dintre. L a bèstia miolava, i fàcil era saber què hi duia. L a del cistell proposà a l'altra una juguesca: a veure si ho endevinava ( 3 2 ) . L e s c a n y e s es tornen l l a n c e s . — P e r a indicar que les coses que es comencen de broma acaben de debò, que les coses d'aparença més senzilla es poden fàcilment i inesperadament complicar i, també, que a hom li pot pervenir el mal d'on menys s'ho pensa. T é origen en una vella llegenda, molt estesa en diversos i>aisos: nosaltres la situem al castell de Caldes de Montbui, i en fem protagonista un reietó moro que hom suposa que en fou senyor. L a nostra gent. àvida d'apoderar-se del castell, un dia, li van oferir d'anar a donar-li una festa allí. dient-li que farien un curiós joc dc canyes. U n a colla de camperols, proveïts de llargues canyes, acudiren al pati de la mansió senyorial, i es lliuraren a una mena de ball de bastons molt del gust del reietó, però, heus ací que, a mitja funció, de dintre de les inofensives canyes, en tragueren aguerrides llances, amb les quals van atacar els moros desprevinguts, i s'apoderaren del castell. També té origen cn aquesta llegenda aquell altre refrany que diu: Qui juga amb canycles, cs fa tallets. usat per indicar que. qui intervé en afers perillosos, sempre corre un risc ( 3 3 ) .

28

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

N o é s bon c a t a l à ei q u i no o r i n a q u a n v e u o r i n a r . — A m b les v a r i a n t s : Tot bon català, orina quan veu orinar;, •* Si vols conèixer el català. orina, i orinarà. Conten que. quan es tractava d'alçar la torre de B a b e l . tot eren plans i projectes, però no hi havia ningú que es veiés capaç de portar l'obra a efecte, fins que els catalans, que j a aleshores gaudien fama de bons paletes, la qual encara avui conserven, van posar mans a l'obra i van començ a r la torre. E n b a i x a r l'Esperit S a n t , tothom v a defugir la responsabilitat, i. com que de fet els catalans eren els únics que treballaven, foren els acusats. L e s gents van demanar al missatger celestial que els donés un càstig que els fes sempre identificables a través de les generacions, i que els fos un estigna com a culpables de la confusió que es produí en el llenguatge, la qual féu que les gents no es poguessin entendre; l ' E s p e r i t S a n t els castigà a no poderse contenir l'orina quan veiessin que altri orinava. I hom diu que. a r r e u del món. quan volen saber si a l g ú é s català, apel·len a aquesta p r o v a ( 3 4 ) . Qui té un bon n a s , té un bon " d e t r à s " . — S o l dir-se. humoristicament. a les persones fines de nas. E s general creença la concordança de mida entre el nas i la part posterior. C o n t a la rondalla que. D é u . després d'haver creat l'home, l'examinà abans que el fang no s'eixugués i no li

JOAN

AMADES

20

permetés de fer cap esmena. K e p a r à que li havia fet la cara massa llisa i. també, que no li d e i x a v a cap conducte per a expel·lir del cos les sobres no necessàries a l'organisme. A ] " d e t r à s " li féu una ratlla femda i un forat enmig, i, del fang que li sobrà, li esquitxà la c a r a , i en resultà el nas. H e u s ací la relació de mida d'un i d'altre, i la raó per la qual. quan el " d e t r à s " es permet alguna e x p a n s i ó , sigui el nas el primer que n'heu esment ( 3 5 ) . S a b e r u n a c o s a m i l l o r que el p a r e n o s t r e . — P o n deratiu de saber, molt però molt bé. una cosa. U n a vegada, un bisbe v a a n a r a visitar una nau, i restà meravellat del gran nombre de cordes de l'armament. E l sorprengué que els mariners sabessin per què servien totes elles i, m é s encara, que en recordessin el nom. M a n i f e s t à la seva sorpresa al capità, el qual li contestà que els m a r i ners sabien els noms de totes les cordes millor que ell —el bisbe— cl parenostre, p u i x que ell només sabia aquesta oració començant-la pel cap, dient-la pel començament, mentre (pic la gent de m a r sabia el nom de les cordes c o mençant ])er popa fins a proa. començant per proa fins a popa i començant pel m i g c a p a proa i cap a popa ( 3 6 ) . O n no hi h a e s c r i p t u r a , no hi h a o b l i g a c i ó . — E x p l i c a la rondalla que un camperol devia diners a un altre, el qual els hi r e c l a m a v a a m b molta insistència, però cl deutor no els hi volia pagar. A n à a consultar un advocat perquè li digués si hi havia algun mitjà d'evadir el deute. L ' a d v o c a t li preguntà si hi havia algun document acreditatiu.

30

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

JOAX

AMADES

31

E l pagès digué que no, i l'advocat li aconsellà què enviés el creditor a passeig. L a solució fou molt del gust del camperol, que se n'anava tot cofoi, quan l'advocat li objectà que li havia de ]»agar el consell rebut. .Mancà temps al pagès per a prcguntar-li si tenia algun document acreditatiu, i, en contestar l'advocat que no en podia tenir, es desentengué de pagar-l'hi, fent ús del mateix consell ( 3 7 ) .

tor senti gran afany per a satar com s'ho havia fet per a sortir-se del pas de manera tan briliant. i l'orguenista no digué altres mots al rector que els que han quedat com a refrany:

D i t s , d i t s , s e n y o r r e c t o r , i eren e l s p o r c s q u e g r u n y i e n . — F r a s e usada per indicar que hom s'ha valgut d'un enginy per a obtenir el resultat desitjat i. també, quan hom no vol dir o manifestar allò que se li pregunta referent ai recurs o procediment emprat per a fer una cosa.

U n avi i una néta anaven de camí amb un ase. L a néta anava a cavall, i l'avi a peu. E n passar [>er un poble, unes xafarderes digueren que millor hauria estat que hagués anat aquell |x>brc vell a cavall, i no la noieta. |>erquè la joventut té més delit que la vellesa. L'avi baixà la néta, i hi cavalcà el!. Més enllà, en trobaren unes altres, que digueren que vergonya l'eia que un homenàs com aquell anés a cavall i fes caminar la nena. EI vell descavalcà, i els dos anaren a peu. Més endavant, en troliarcn unes que els digueren que anar a peu i dur un ase sense càrrega era ésser més ase que el mateix ase. L'avi i la néta pujaren llavors a Cavall. I . per fi. en trobaren unes altres que digueren que feia consciència anar dues persones a cavall d'una pobra bestiola. L'avi, molestat de tant què dir. exclamà: Arri ase, i deixa dir ( 3 0 ) .

E n vigílies de festa major, en una gran església, l'orgue cs va desballestar, i no hi havia temps material d'adobar-lo. E I rector tenia projectada una funció solemne, en la qual, de totes passades, volia que l'orgue toqués. Cridà l'orguenista. i li exigí que. fos com fos. havia de tocar l'orgue. El pobre orguenista protestà i adduí un seguit de raons, però el rector es desentengué de tot. i li digué que es valgués del recurs que volgués. |>erò que, el dia tic la festa, havia de fer sentir l'orgue. Sense saber com sortir-se d'aquell mal pas, cl pobre orguenista posà un parell de porcells dintre d'un sac, i l'amagà sota els pedals de l'orgue; a l'hora dc la festa, començà a trepitjar i a copejar els pobres animalons, els quals grunyien desesperadament i dc faisó tal. que tots els feligresos i àdhuc cl mateix rector, van creure que eren els sons magistrals de l'orgue tocat meravellosament per l'enginyós orguenista. V.\ rec-

Dits, dits, senyor

rector ( 3 8 ) .

A r r i a s e , i d e i x a d i r . - P e r a expressar que hom no pot fer cas del què diran.

É s s e r un o r g u e de gats.—Aplicat per a indicar desordre, desconcert i desorganització. Hom explica que, en un poble, volien celebrar un grau ofici de festa major, i no tenien orgue. Un veí molt enginyós es proposà improvitzar-ne un. Omplí, de gats. una cai-

32

LA

RONDALLA

1 EL

PROVERBI

x a , i i l s lligà un cordill a la cua, i, a la punta d'aquesta, hi lligà una fustcta, que feia l'ofici de tecla. E n tocar el teclat. e!s fils estiraven la cua dels gats, i aquests miolavcn. E l desconcert i avalot que v a produir-se, hom j a se'l pot suposar (40). T o r n a - t e ' n a l llit, que a i x ò é s la l l u n a . — A p l i c a t per a qualificar una cosa d'extemporània, i per a indicar que hom ha pres una cosa per altra. U n embriac se n'anà a d o r m i r tard de la nit. T e n i a la finestra oberta, i la lluna que per ella es veia, li semblà que era el llum. P e r a a p a g a r - l o , li tirà una sabata; veient que 110 s ' a p a g a v a , li tirà l'altra sabata i. després, objectes i més objectes, que anaven caient al c a r r e r i fent pila. Veient que ni a i x í aconseguia a p a g a r el que ell creia el llum, es decidi d'aconseguir-ho bufant. E l vigilant, en v e u r e caure tants objectes, féu cap al peu dc la casa. i veié sortir l'embriac a la finestra. C o m p r e n g u é de seguida el que passava, i li digué la frase que ha estat proverbial ( 4 1 ) . C e r c a r la l l u n a en un c o v e . — C e r c a r p pretendre una cosa impossible. U n s fadrins anaven de nit pel camp, i van veure la lluna reflectida dintre l'aigua d'un pou. Cregueren que hi havia caigut, i. amb un cove. tractaren de pescar-la. E l cove se'ls va e n g a n x a r en un relleix del p o u ; el qual Contratemps els féu creure que no el podien pujar de tant que pesava. F o r c e j a n t , d'una revolada, van arrencar, per fi, el cove, i. en caure ells a terra i v e u r e la lluna al zenit.

JOAN

AMADES

cregueren que. per efecte de l'embranzida, l'havien aitra volta al cel.

tirada

A q u e s t a facècia és aplicada als veïns de Sant F e l i u de T o r e l l ó ; d'ací el qualificatiu de peseallunes que els és aplicat. H o m diu. també, que es creien que era un gros formatge que b a i x a v a riera avall, i que cridaven detura allò; del qual es formà el mot T o r e l l ó , apel·latiu de la població. A València apliquen la facècia als veïns de Benigani ( 4 2 ) . N o e s t a r p e r m ú s i q u e s . — P e r a indicar que hom no està per raons i que hom sent indiferència per a allò de què es tracta. U n a guilla, empaitada |x;r uns gossos, corria a cames BJudeu-me, i beus ací que. travessada enmig del camí, hi havia una guitarra, la qual, en passar-hi la guilla pel damunt, va fer un dring molt suau i dolç. ]>erò la guilla, sense deturar-se. e x c l a m à : No estic per músiques ( 4 3 ) . T a n t se me'n d ó n a c u i t c o m c r u . — P e r denotar diferència.

in-

Un llop, des d'un serrat, v a v e u r e com uns pastors coïen la carn en una g r a n foguera. P e n s à que, quan l'home la coïa. devia ésser millor cuita que crua, i decidí coure-la també en la m a t e i x a foguera que feien els pastors. I . des d'alli on era. o sigui, a uns quants quilòmetres de distància, encarà a la foguera carn que tenia per a menjar, primer d'un costat i després de l'altra, tal com ho feien els pastors. Quan veié que els pastors la donaven per cuita i se la menjaven, ell també bo féu, i, a m b desencant, hi trobà el mateix 3

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

JOAN

AMADES

35

34 gust dc sempre. L l a v o r s , sentenciosament. e x c l a m à :

Tan!

sc me'n dóna cuit com cru ( 4 4 ) . F e r u n n u s a l a c u a . — P e r a indicar que en un a f e r j a no hi ha remei, que una c o s a està llesta i resolta i que els mitjans conduents

a evitar-la o a corregir-la són

inefi-

caços. S ' e x p l i q u e n dues rondalles, com a origen d'aquest ref r a n y . U n a minyona d'hostal i un traginer festejaven. L e s nits que el traginer p o s a v a a l'hostal, a altes hores, a n a v a a visitar la serventa. U n altre traginer descobrí la facècia, i. una nit, visità la serventa abans de fer-ho el seu amant. C o m que l'escena cs desenrotllà a les fosques, la serventa no advertí el frau. fins que hi anà el seu estimat. E l traginer, indignat, volgué v e n j a r - s e del qui l'havia suplantat, però, com que la fadrina no l'havia conegut, n o sabia qui era. E l traginer cregué que devia é s s e r un company seu, al qual l'escena hauria emocionat, i. p e r tant, que el cor ii b a t e g a r i a ; per aquesta circumstància, podria saber qui havia estat l'eixerit. A n à on dormien els t r a g i n e r s ; en trobà un que el cor li b a t e g a v a i. p e r poder saber l'endemà qui era. sense m o u r e fressa, li f é u un n u s a l a cua, puix que tot a i x ò p a s s a v a e n aquells temps que els homes duien trenes. L a maniobra despertà el traginer, que cs d o n à compte del c a s . i. p e r despistar el seu r i v a l , féu un nus a l a cua de tots els altres traginers, fins i tot a l a del mateix amant de l a s e r v e n t a . I . a i x í , féu impossible la identificació del delinqüent ( 4 5 ) . H i h a variants que diuen que els tallà un rull del cabell, i altres que els robà la

faixa, en lloc de fer-los un nus a la cua. Naturalment, aquestes versions no són aplicables a l'origen del r e f r a n y (46). L ' a l t r a és una rondalla de navegants. U n s mariners es trobaren, en una llarga calma x i t x a . vora d'una platja p o blada de lleons i altres bèsties feres. V a n acabar l'aigua, i no els quedà més remei que b a i x a r a terra a cercar-ne. Quan dos d'ells es disposaven a omplir una bóta. se'ls presentà un g r o s lleó. E l s mariners, espantats, li van encarar la bóta, i cs van a m a g a r al seu d a r r e r a ; el lleó s'hi posà a dins. E l s mariners, aleshores, bolcaren la bóta. i el v a n deixar presoner. E l perill era que. en d e i x a r la bóta per fugir, el lleó, fàcilment, se'n deseixiria i els a g a f a r i a . F o r cejant per dintre la bóta. s'escaigué que el lleó tragué la cua pel forat. E l s mariners van a g a f a r la cua, hi van fer un nus i, a i x í . deixaren lligat el lleó a la bóta, de m a n e r a que no pogués fugir, i. mentrestant, ells tingueren temps de tornar a la nau ( 4 7 ) . L e s dues narracions no passen de rondalles. F e r un nus en una trena de cabells per a distingir a l g ú . és impossible, puix que els cabells no són nusables, i, a aquesta veritat, és a la que es r e f e r e i x la dita. N i s o p a r e m , ni el p a r e es m o r i r à . — I n d i c a que, de v e gades, mentre un hom espera la solució d'un a f e r per a fer-ne un altre, s'acaba per no fer cap dels dos. E n una casa, l'amo es moria. L a mainada a n s i a v a sopar, i no p a r a v a de demanar-lo a la mare. A q u e s t a , trasbalsada, els deia que s'esperessin perquè el pare es moria.

LA

30

RONDALLA

I HL

PROVERBI

fins que, per fi, el més menuts dels infants e x c l a m à : Ni soparem,

ni cl pare es morirà

(48).

N o e m f u m s beco. que els v u l l f e r r a t s . — Usat per indicar que hom prendrà les mesures necessàries per a no ésser enganyat. E n una fonda, un client demanà un parell d'ous. E l beco els encarregà a la cuina, i digué que els fessin renicnats. C o m que. cuinats a i x í , é s molt fàcil de servir-ne un Cn lloc de dos. el client s'apressà a contestar perquè el beco n o l ' e n g a n y é s : No em fums beco. que els i·iill ferrats (49). N o é s tot u p a r l a r a m b el rei. que p a r l a r a m b s a g e r r a . — U s a t per indicar que les coses costen més de fer que de dir. i que no és tan fàcil obrar com parlar. T e m p s era temps, que. a M a l l o r c a , hi h a v i a g r a n male s t a r ; tot a n a v a molt malament, i hi r e g n a v a gran inquietud. R e u n i t s els més importants m a g n a t s d e l'illa, oonvitv gueren d'enviar un emissari al rei, per tal d'cxposar-li el que p a s s a v a i per v e u r e si podia posar-hi remei. Cregueren que l'enviat havia dc reunir dues condicions: comprendre ben bé quins eren els a f a n y s dels mallorquins, i saber-los explicar perquè cl rei ho entengués. V a n decidir de fer un c o n c u r s : guarniren un tinell amb un dosser, i van vestir una grossa g e r r a a tall de rei. i. jxd seu davant, feren desfilar a fer un discurs i c x p l a n a r els mals de Mallorc a , tots els aspirants. N ' h i h a g u é un que h o v a fer molt b é ; el jurat, sense deliberació, decidí escollir-lo per a cnüs-

JOAN

AMADES

sari. L i van concedir tots els títols i formulismes, i. pagant Mallorca, van enviar-lo cap a la cort. E l Ixin mallorquí, amb les seves calces de bufes, es presentà al palau, ben cregut que, en dir que era enviat de Mallorca, totes les portes reials se li obririen i que, si 110 arribava, àdhuc, a dinar a m b cl rei. ben poc n'hi mancaria. P e r ò fou el cas que, el primer dia. el rei no estava g a i r e bo. i calgué tornar al palau l'endemà, i molts dies m é s encara, fins que el monarca tornà a trobar-se bé. A m b la malaltia, vau quedar al rei molts ncgtxris endarrerits, i, quan hi anà cl mallorquinct. dic» i niés dies. no el v a pas poder rebre. D e resultes de tanta reial feinada, el rei tingué d'anar a reposar unes dies a f o r a ; l'enviat de Mallorca, cada dia. feia cap cl palau i havia de tornar-se'n. A i x ò durà dies. setmanes i mesos. i. mestrestant. el nostre home e s trobava molt bé a la cort. tant que, tots els dies, quan li deien que el rei no estava per ell. tenia una alegria. C n dia. p e r f i . un alt funcionari, cansat de v e u r e aquell home vestit de manera estranya que. cada dia. infal·liblement, feia ca]) al palau, preguntà qui era. i. en salx?r-ho. digué que el presentessin al r e i : a i x í . d'una vegada, se'l traurien del davant. H e u s ací que. el dia que m e n y s s'ho creia, van dir a l'emissari que el rei l'esperava, i, sense saber com. es trobà davant del rei. E l bon home no sabia què dir-li. ni per on començar. P e r fi. després d'una llarga estona de silenci, engegà al rei quatre paraules tan mal engiponaries que. francament, per no fer-lo quedar malament, ni nosaltres no ens atrevim a transcriure-les. A Mallorca, de seguida van saber la gran pasterada que havia fet el s e u enviat. I. quan les autoritats

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

el van cridar a comptes, l'emissari es limità a dir com a excusa: No

cs tol u parlar

amb cl rei, que parlar

amb

sa ge-

rra ( 5 0 ) . F ú m e r - s e del m o r t i de qui el v e t l l a . — S ' a p l i c a en dos sentits: per indicar que hom es riu de tot, que no sent respecte per a res i, també, que hom g a u d e i x de prou benestar i ascendència moral jier |>ennetre's no preocuparse de l'esdevenidor i. a i x i mateix, d'ésser indiferent al lliscar del temps. 1-a rondalla ens explica el primer dels dos sentits. l l i havia un rector que tenia una neboda molt gallarda, i li recava d e i x a r - l a casar. L'n dia. se li presentà un fadrí, dient que desitjava c a s a r - s ' h i : a la poca estona, n'hi comparegué un altre amb el mateix propòsit. E l rector digué, per -i-parat als dos pretendents, que desitjava casar la Seva neboda a m b un fadrí ben valent i que. abans de acceptar-lo com a nebot, l'havia d e sotmetre a una p r o v a de valentia. E l s dos fadrins acceptaren d'ésser provats si eren o no valents. E l rector digué, a l'un. que havia de passar-se la nit següent dins d e l'església fent el mort i voltat de quatre a t x e s i. a l'altre. que havia de passar-se tota la nit a l'església vetllant un mort. A l'un i a l'altre. els a d v e r t í q u e no havien d'espantar-se ]>er res. veiessin el que veiessin. T a l dit. tal f e t : un fadrí v a f e r el mort. i l'altre el v a vetllar. A mitja nit. sorti el rector embolicat amb un llençol, orni un fantasma, a fer-los por. E l s dos fadrins es van espantar, i van fugir. I.a facècia fou coneguda )>el poble: es v a

JOAN

AMADES

Saber que el fantasma era el rector, i la fadrinalla li v a ventar una g r o s s a pallissa ( 5 1 ) . Q u a n el r e c t o r e s t à tot sol, s a l t a , b a l l a i f a el que v o l . — P o n d e r a t i u dc les excel·lències de la solitud. I.a frase és atribuïda al rector de V a l l f o g o n a . U n dia. havia d'acudir a una reunió, p e r ò se li féu tard. i no s ni presentà fins al cap de dues o tres hores de la convinguda. E l s reunits, cansats d'esperar-lo. per manifestar-li el seu enuig, decidiren, p e r a quan vingués, no d i r ni jiaraula. c o m si no hi hagués ningú. Quan arribà cl popular poeta, per part seva. tot eren e x c u s e s i satisfaccions, p e r ò ningú no li contestava, per més que digués. N'o sabent cl nostre heroi com fer parlar als circumstants. pronuncià la frase que ha esdevingut proverbial, i uní l'acció a la paraula. U n a g r a n riallada trencà el silenci ( 5 2 ) . S e n y o r r e c t o r , la m a j o r d o n a i j o t a m b é en bev e m . — T é dues aplicacion-. Sol dir-se quan algú esto^sega i. també, p e r indicar q u e es fa. a a l g ú , objecte del m a t e i x tracte, v e x a c i ó o enuig que ell ens ha fet a nosaltres. Diuen que el rector de V a l l f o g o n a , per estalviar, comp r a v a el vi a m b un punt d'agre, i. a i x i . ni la majordona ni l'escolanet no en bevien tant. Donzella i escolà, prou es q u e i x a v e n , p e r ò no en jKxlien sortir. U n dia. convingueren. per v e u r e si escarmentaven el rector, a posar v i n a g r e a les canadelles. en lloc de vi ranci. E l rector, en beure'n, féu u n seguit de g a n y o t e s i estossecs, i f e s c Sanet, en r e n baixa, li d i g u é :

LA

40

Senyor

RONDALLA

rector, la uiajortloiia

I EL

PROVERBI

i jo també cn bepepi (SS)-

E l c a r b o n e r é s a m o a c a s a s e v a ; o el c a r b o n e r , a c a s a s e v a , é s un rei. - P e r a indicar l'autoritat o H bona estada de cada u a casa seva. Conta la llegenda que, anant de cacera, el rei J a u m e e s v a perdre i que. cansat de molt caminar, j a fosc, féu cap a una barraca de carboner, al qual demanà acolliment. E l carboner li contestà que li d o n a r i a sopluig i el que li sobrés, però que primer ióra ell. perquè cl carboner, a casa set'a. és un rei. C o m que no hi havia més que un tronc d'arbre per a seure, s'hi v a a s s e u r e el carboner, i el rei tingué d'asseure's a terra. Del sopar que tenia, el carboner,

JOAN

AMADES

4'

ei m a t e i x rei. C o m que el rei li havia dit que anaven a cercar la gent que havia sortit de cacera amb cl rei. el carboner senti curiositat per a conèixer el magnat, i preguntà al seu company com coneixeria qui era el rei enmig de tanta gen., quan trobarien la colla que cercaven. E l rei li contestà que. q u a n e s trobaria a m b un g r u p de gent que e s descobriria, el qui restés amb el barret posat, aquell era el rei. Aviat van a r r i b a r a la plana, i van trobar tota la colla. Ia qual, en veure cl rei a cavall de les auques d'un ruc, c s descobrí c e r i m o n i o s a m e n t L l a v o r s , el rei. adreçant-se a l carboner, li preguntà qui era. doncs, el r e i : i el carlxmer contestà tranquil·lament: dec ésser j o o deveu ésser v ó s , puix que sonis els dos únics que no estem descoberts (54)-

menjà el que necessità, i. del poc que li sobrà, tingué de s o p a r cl rei. A l'hora de d o r m i r . COQ) que a ia l w r r a c a n o hi havia sinó un j a ç de rames, en què s'ajagué el carboner, el rei tingué de dormir a terra. i. a cada paraula, el c a r boner r e c l a m a v a el s e u dret d c propietat, tot dient al rei In frase que ha esdevingut proverbial.

Aquestes tradicions també es conten en francès, les quids són atribuïdes al rei E n r i c 1. i es donen com a origen del r e f r a n y : Pour ilroit et pour raison. Ic cliarbonnicr est maitre ilans sa maison.

N o cal dir que aquest tractament no va fer passar gaire el cansament del r e i : l'endemà al mati. el rei no es veié amb à n i m s per a emprendre el camí en cerca dc la seva companya, que prou ànsia deuria p a s s a r per a ell. i demanà al carboner que, amb cl seu ruc, el volgués acompanyar fins al pla. on trobaria la seva gent. E l carboner li digué que, com que també tenir, de b a i x a r a la plana, li faria compan y i a , però que ell pujaria al ruc i cl rei podria cavalcar a les anques. I a i x i ho van fer. E l carlxmer comprengué que se les havia amb un personatge, però no creia que fos

N o é s nat ni n a i x e r à , qui niu de b u s q u e t e s h a vist. ni v e u r à . — A casa nostra no es troben nius de busqui: per la senzilla raó que aquest gentil ocellet no hi c r i a : només v e a passar-hi la h i v e r n a d a : cria en terres de clima m é s benigne que el nostre. L a tradició explica, |x;rò, el cas d'altra manera. Q u a n la sagrada família fugia cap a E g i p t e , a fi d'esborrar el seu rastre de damunt la ]x>ls del camí i fer-la m e n y s trobadora pels soldats d ' H e r o d c s . la busqueta seguia els fugitius i e s c a m p a v a la pols de les p e t j a d e s ; per aquesta

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

acció fou beneïda, i li fou concedit cl do de n o fer niu. per tal que l'home n o li pugui destruir les cries ( 5 5 ) . S i v o l s d o r m i r c a l e n t , posa't un f r a r e ( o un a s e ) a l llit.— Ni el frare al·ludit j>el refrany e s r e f e r e i x a un tonsurat, ni l'ase es r e f e r e i x a un ruc, sinó que, un i altre mot, fan referència a l'cscalfallits, estri que, entre altres noms, r e p també els d c frare i d'ase, segons les contrades. I.a tradició e n s conta que, en u n a g r a n m a s i a del R i pollès, on donen a l'estri cl nom d e frare, v a n llogar una serventa del Hergadà. on coneixen l'estri a m b el qualificatiu d ' a s e . S ' e s c a i g u é que, a l primer d i a d e tenir l a nova criada, es presentà a la casa un frare a demanar acolliment. Quan hagueren sopat, la mestressa advertí la serventa que portés e l f r a r e a l llit dels a m o s . i l a serventa, q u e n o comprengué q u è c s referia a l'escal fallits i n o a l'hoste, acompanyà el foraster a l llit dels amos. a m b gran estranyesa d'ambdós. U n a estona després, l a mestressa d i g u é a la serventa q u e tragués el frare del seu llit i q u e el portés al de l'hereti. L a serventa complí el que li manaven, a m b g r a n s protestes d e l f r a r e , que j a s'havia acomodat al llit. U n a estona niés tard, digueren a la minyona q u e portés el frare al llit de les noies. E l dispeser s'exclamà molt i molt. però l a serventa no sabia | » s què dir-li. puix que. com que era novella, n o c o n e i x i a el tirat d e la casa. Passada una altra estona, la mestressa encara li digué a la serventa que podia posar-se el frare al seu llit. i. aleshores, sí que la noia protestà sorollosament, dient que ella 110 volia dormir amb c a p home, i, a i x í , s'aclarí la ocnfusió ( 5 6 ) .

JOAN

AMADES

43

C a n s a l a d a i o u s f r e g i t s , quiten l a v i s t a a l s m a n t s . — U s a t per indicar que la lx>na vida engendra tolerància, i que els marits ben peixats se senten benèvols i tolerants a m b la conducta no prou recta q u e puguin seguir les llurs mullers. L a llegenda ens conta d'un matrimoni q u e vivia molt malament. E l l a anava, cada dia, al santuari del F a r a dem a n a r a l a M a r e de D é u que li tragués del davant el seu marit. L ' e s p ò s , sorprès p e r la sobtada devoció de la seva esposa, un d i a , la segui, i senti la demanda que feia a l a V e r g e ; s'amagà d a r r e r a la imatge, i contestà al prec dc la seva esposa aconsellant-li que donés al seu espòs cansalada i o u s fregits, m e n j a r s que. c n aquells temps d'austeritat, constituïen un gran requisit, i. a i x í aconseguiria fer-lo tornar cec. L a muller p e i x à el marit tant com pogué, donantli cl q u e suposava que li havia aconsellat la imatge i, e n cara, altres bon menjars. E l marit a v i a t començà a d i r que no s'hi veia, fins a fer veure que s'havia tornat completament c e c ; i. simulant estar avorrit dc la vida. demanà a l a seva esposa q u e el matés, puix que ell n o es veia en c o r dc fer-ho. L i proposà que l'acompanyés fins a un cingle proper al santuari del F a r , que el posés ben a la vora. que emprengués bona embranzida i li ventés forta empenta. A i x i h o feren. ]>erò l'astut marit s'enretirà; la muller n o pogué contenir l'empenta, i fou ella l a qui es tirà daltabaix de l'abisme. E l paratge és conegut, encara, pel Sali de la Dona, al fons del qual. hom hi ensenya una grossa pedra, en q u è , si h e m d e creure-ho. s'hi v e u u n a f i g u r a humana, que és el cos de la mala esposa. H o m diu. també.

44

LA RONDALLA

I EL

PROVERBI

que cl marit, per havcr-sc alliberat dc la qui tan mal li volia, dedicà un ex-vot a la Mare dc Deu del Far. el qual va conservar-se fins a mitjan segle passat (;~). D e bèstia a s s e n y a l a d a , l i b e r a n o s d o m i n è . — A c o n sella no fiar-se dc persones que tinguin algun defecte físic. 0 que no siguin dretes igual. E s creença estesa que, sota un cos imperfecte 0 defectuós, no pot estatjar-s'bi una ànima bona i que. per tant, les persones que pateixen algun defecte físic són mala gent. Conta la tradició que Déu aconsellava als homes que no es fiessin de la gent dolenta: hom li preguntà com sabrien qui eren els dolents. Déu respongué, aleshores, que a tots els faria un senyal i que. cn càstig a llur maldat, els enviaria un defecte físic ( 5 8 ) . E n c a r a resten set a n y s m é s d e món.—Sol dir-se quan se sent bramar un ase. E s creença estesa que. set anys abans de finir el món, els ases cessaran de bramar i les doncs deixaran d'infantar; per tant. veure una dona gràvida 0 sentir bramar un ase, són indicis que. almenys, el món trigarà encara set anys a finir ( 5 9 ) . J a p a r i r à la b u r r a . — P e r a significar que j a arribarà el moment esperat, que les coses es produiran com hom desitja i que cada u trobarà justicia al seu procedir. Conta la faula que, temps era temps, el prenyat dc la guilla durava tretze mesos i cl dc la burra set setmanes.

JOAN

AMADES

45

Un dia, guilla i somera es van trobar, i la guilla va proposar a la burra dc canviar-se cl prenyat, perquè tretze mesets eren passats amb un no res i set setmanes mai no acabaven de passar. L a burra hi caigué de pla. i van fer la truca. Passades les set setmanes, entre els ases. tot era inquietud i sorpresa perquè la burra no |H>llinava. Com més temps passava, més augmentava la intriga, fitis que la pobra somera va confessar el cas. Els ases es van donar per enganyats, i. amb gran indignació, van convocar una assemblea, en la qual f>iu acordat desfer el canvi. però. quan anaren a trobar la guilla, aquesta, tota burleta, els digué que no hi havia res a fer. perquè ella j a estava llesta i res no els podia tornar. L a indignació dels ases ii" tingué límits, i van decidir armar un plet a la guilla; plet que, segons diuen, encara dura. IX-s d'aleshores, quan dos rucs es troben, de seguida entaulen diàleg sobre l'afer. Unes vegades es pregunten: Ouc ja ha |>ariiiiit?, i l'altre respon: J a estàaaa. Altres vegades, referint-se al plet. s'interroguen a i x i : Com estàaaaa?. i el preguntat respon: Què sé joooo (60). P e r m à r f e g u e s . - S'aplica quan algú respon de manera extemporània i fora de to. Dos carreters sortiren de Barcelona cap a València, i. aixi que van ésser fora jx>rtals. va passar un gran carro ple de |«tlla de blat de moro. M i g sorprès, mig encuriosit, un dels dos carreters digué 8 l'altre, més en to expansiu que a tall de pregunta: Per què deu servir tanta jalla de blat de moro? 1, darrera d'aquell carro, en va passar un

46

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

altre, i un altre, i molts i molts d'altres; cada vegada, el carreter repetia la pregunta, i el seu company corresponia ami) el mateix silenci. Una mesada després, estaven dc retorn del viatge, i posaren a l'hostal de la Morena, encara existent en cl camí ral de Sants. E n ficar-se al llit, el carreter preguntat veié a terra unes pallofes de palla de blat de moro que liavien caigut dc la niàrfega: recordà la insistent pregunta del seu company sobre quina utilitat deuria donarse a la palla indicada, i contestà aleshores. Per màrfegucs ( 6 1 ) . L a rondalla es localitza en diversos indrets. X'osaltrcs donem la versió barcelonina. A Girona, en fan protagonistes dos intel·lectuals que, diàriament, sortien a passejar pels afores de la ]x>blació. Van trobar unes carretes dc palla aixi que van sortir de la ciutat, i l'interrogat no contestà fins hores després, quan retornaven a Girona (62). E s molt general que al qui li han aplicat la frase, a tall de rèplica, contesti: la palla. Per l'Empordà, diuen: Per i·iàrfcaiies. al Pla de Barcelona. D i s p e n s i s e n y o r , que c m p e n s a v a que e r a un ocell.—S'usa per indicar que hom ha confós una cosa i>er altra i. també, per contestar a algú que ens parla de manera despectiva i cnlonada. U n a família de Barcelona va anar a passar l'estiu a Un pobiet de muntanya; i se'n va emportar un lloro. L ' o cell se'ls va esca]«r. i se n'anà per uns camps. U n pagès cl veié. i. sorprès |>cr ia seva viva coloració, tractà d'agafarlo. S'hi acostà |ioc a i>oc, mes al moment que anava a tirar-

TOAN

AMADES

li la gorra, el lloro li digué: Caballero. E l pagès, meravellat i sense saber ben bé amb qui se les havia, s'afanyà a dir-li: Dispensi, senyor, que e;n pensarà que cru un ocell ( 6 3 ) . Creiem aquest refrany de formació molt moderna, però l l u m sentit a usar molt: per això. no hem dubtat d'incloure'1 en el present aplec. J o , la v i s t a a l s d a u s i les m a n s a l s q u a r t o s . — U s a t per significar que hom estava abstret en un afer. que li ocujava tota l'atenció, que no s'ha donat compte del que cs produïa al seu entorn i, també, en senyal d'obstinació, que no es vol desdir ni transigir. En una timba, es produí un crim. L a justícia cridà testimonis, i cregué que de qui millor partit podria treure'n era del qui seia al costat de la víctima, però aqueix digué que res no havia vist. Manifestada per part del jutge la seva sorpresa, el jugador rcp'icà: jo. la z'ista als daus i les mans als quartos: i d'ací no cl van poder treure. I.'interpcHat desconfiava de la banca, i tenia por que. si deixava la vista dels daus. no li fessin trampa i no li robessin els diners; ]>er això, mai per res no tragué la vista dels daus. ni les mans de la bossa. Tot l'enginy investigador dels juristes, es va estavellar contra la categòrica resposta del testimoni (64). V e u r e - s e - l i l'orella 0 la c u a . — U s a t per indicar que hom a vist o comprès els propòsits, intencions que algú desitjava amagar o dissimular.

48

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

U n a v e g a d a , el llop volia entrar al corral de les ovelles p e r tal de fer-hi un bon e s t r a l l ; p e r aconseguir el s e u intent, c s v a vestir a m b una J K - I I d'ovella, però, o la pell era massa xica, o cl llop no tingué prou manya a d i s f r e s s a r - s e ; el cas fou que. per sota de la pell, se li veia una dc les seves orellotes dc lloparro. encara que altres diuen que li sortia la cua |x;r sota. L e s ovelles, al punt. el van reconèixer, i no li van d o n a r entrada al corral ( 6 5 ) . E l que sia e s t a t és e s t a t , i la m a t a de j u l i v e r t que c r e i x i . — P e r a significar que cal oblidar el passat i que hom ha de fer el possible per dissimular allò que ens hagi estat ingrat i de mal record. Conten que dos homes van cometre un crim. van e n terrar la víctima i que. damunt de la fosa. hi van plantar una mata de julivert, la qual, cresqué amb gran u f a n o r . C a d a v e g a d a que els criminals e s trobaven, no es podien sostreure al record del fet, |>crò, l'un o l'altre. s'apressaven a dir la frase que ha restat proverbial, per indicar que calia oblidar el passat i. sobretot, que la mata de j u l i v e r t cresqués força, puix que dissimulava el crim (66). D e q u a n e n ç à , p a r d a l s a m b c r e s t a ? — Usat per indicar sorpresa, admiració, estranyesa, davant d'un fet inusitat i impropi. l l o m explica que. en un dels dies que el poble té com a sagrats, i en els quals no s'ha de sortir a caçar —els dies sants, el dels M o r t s , C o r p u s , N a d a l — , uns caçadors desaprensius van sortir dc cacera. V a n trobar grans vols de

JOAN

AMADES

49

grossos i bonics m o i x o n s , però tots duien una alta i r o j a cresta, i. malgrat que es posaven a tret. no cn tocaven cap, per més a la vora que els tiressin. U n dels caçadors digué, estranyat, la frase que ha restat proverbial, i un dels moix o n s li contestà: S í , tots ix>rtem cresta, i no som pardals encara que ho semblem ( 6 7 ) . P a s s a a l l à , que r a s c a . -Usat per engegar, lluny de nosaltres, a l g ú que ens desafecta i. també, per indicar que volem n e g a r a a l g ú allò que. gentilment, donem a un altre. L a facècia és atribuïda al rector dc V a l l f o g o n a . H o m explica que. en donar l'estola a besar a les feligrescs, quan l'oferia a una d'escaient i simpàtica, tot allargant-li l'estola. li deia unes paraules xiroies. Del contrari, si la fidel era lletja 0 no la trobava simpàtica, cn lloc d'allargar-li l'estola, la hi retirava, mentre li d e i a : Passa allà, que rasca (68). D'un diable, fer-ne d o s . — U s a t mal que hom desitjaria conjurar.

quan augmenta

un

H i havia un m i n y ó que volia ésser b r u i x o t ; feia molt temps que n'aprenia d'un de famós, el qual li havia promès que l'iniciaria en l'art de la bruixeria. F.l minyó sentia inquietud per a penetrar en els misteris de l'art que desitj a v a dominar, p e r ò el mestre li e n s e n y a v a les coses a mitges, i no portava pressa a iniciar-lo del tot. Un dia. el m i n y ó volgué llançar-se. i, jier p r o v a r la seva aptitud, provà de fer-se s e r v i r pel bernat de tancar la ]>orta, segons unes versions, i per l'escombra, segons a l t r e s ; després de satis-

LA

RONDALLA

1 EL

PROVERBI

feta la fórmula m à g i c a del cas, m a n à a l'estri q u e . a m b dues galledes, anés a la font a cercar aigua i li omplis un g r o s d i p ò s i t 1.'encís féu el seu e f e c t e : el bernat a g a f à dues galledes, i començà a f e r viatges a la font i a omplir el dipòsit, que molt aviat estigué a punt de vessar. L a feina del minyó fou per a deturar el bernat, j a que es donà compte que sabia la f ó r m u l a per a fer-lo m o u r e , p e r ò n o la precisa per a tornar-lo a la s e v a condició primera. P e r més que feia, tot era inútil, i el bernat, impassible, no parava d e fer viatges i tirar aigua al dipòsit, que j a v e s s a v a i inundava l a casa. Descsjx.·rat. cl m i n y ó ventà c o p de destral al bernat, amb l'intent de v e u r e si el podia deturar, però. al contrari, els dos bocins que féu de l'estri seguiren anant a la font. i. aleshores, el mal resultà doblat, puix que eren dos de m é s xics, però, a la fi, dos traginers d'aigua. A b a n s de produir-se una veritable inundació, el m i n y ó tingué dc recórrer al mestre |>erquè d e s f é s l'encís (69). N o v o l e r c r e u r e que hi h a b r u i x e s . — A p l i c a t quan algú toca les conseqüències o inconveniències de mals que no ha sabut evitar o remeiar i. també, quan a l g ú ensopega amb el cru realisme d e quelcom incregut. negat, o insospitat. C o n t a l a tradició que. entre dos caminants. un n e g a v a al seu com]>any l'existència dc bruixes, quan. tot d'una, se n'hi presentaren un g r o s e i x a m , les quals, |>er a convèncerlo de la s e v a realitat, li ventaren una grossa jwllissa i li recomanaren que mai m é s no pregonés la llur inexistència ( 7 0 ) . E s creença que hom es | » t trobar davant del diable o d'una b r u i x a , a m b tal dc cridar-los o . simplement, d'anomenar-

JOAX

AMADES

los. T r a d i c i ó i creença responen al reculat sentit, estretament vinculat a l'ésser humà. que una cosa e x i s t e i x pel sol fet dc tenir un nom, i q u e e s pot produir a m b sols anomenar-la. V e g e u el que sobre l'estret lligam dels objectes i del seu nom diem en cl volum X X X V I I de la nostra B I B L I O T E C A , Màgia dc la f-araula. P e r m e n j a r c o c a c a l e n t a , v a n a n a r els g a t s a Roma.- - i -,it per j u s t i f i c a r un esmerçament important d'energia per una cosa fútil i insignificant. Conten que. un dia. J e s ú s increpà sant P e r e perquè era tan badoc i tan tou. Molestat el sant. prometé al seu mestre que faria un iniracie p e r a demostrar-li que no e r a tan betzol com ell es pensava, i que cs comprometia, en un dia donat, a f e r c o m p a r è i x e r a R o m a tots els g a t s del món. L ' a p ò s t o l envià emissaris a r r e u , que cridaren els gats a R o m a per a un dia f i x a t , prometent-los que els donaria coca calenta. I tots els gats es preguntaven q u è devia ésser allò de coca calenta, quan una dignitat tan elevada com cl porter del cel en feia objecte de present i els requeria perquè fessin el sacrifici d'anar a R o m a . P e r ò la gatada univ e r s a l senti curiositat i a f a n y per a menjar coca calenta, i e m p r e n g u é el camí de R o m a . Q u a n el sant veié tants i tants gats i s'adonà (pic no tenia coca ni per un començar, els d o n à l a q u e tenia cremant com el foc. a fi que els qui la tastessin es cremessin i la rebutgessin. L'avalot que e s produi fou tan enorme, que les generacions sempre m é s n'han hagut record, plasmat en la jiarèmia que acabem de contar ( 7 1 ) .

LA

RONDALLA

1 EL

PROVERBI

L ' a s e , de petit, v a e n g a n y a r el d i a b l e . — U s a t

per

indicar que, sovint, la llestcsa i la v i v o r dels infants es perden en ésser g r a n s i que la c r e i x e n ç a fa minvar el g r a u d'espavilamcnt infantil. L ' a s e , de petit, és un dels animals més vius i bellugadissos. i, sobretot, està posseït d'unes intenses ganes de c ó r r e r i de saltar i d'una gran agilitat de m o v i m e n t s ; sembla impossible que pugui ésser el mateix animal q u e . de g r o s , é s tan lent i maimó. Conten que. una vegada, el diable veié la frisança que, p e r a c ó r r e r i saltar, tenia un ruquet de mamella, i dubtà que ixigués haver-hi altre animal més corredor i m é s l l e u g e r ; esperançat de fer-hi g r a n s c u r s e s quan fos g r a n . el v a c o m p r a r . E l diable bé reparà que. tal com la bèstia c r e i x i a , perdia les ganes d e c ó r r e r i d e saltar, però cregué que es g u a r d a v a les energies per a quan fos g r a n , i n o en féu c a s . U n dia que hi havia una c u r s a molt disputada, el diable es presentà al concurs amb l'ase, ben cregut que la j o i a fóra seva sense gota d ' e s f o r ç , p u i x que, cn esperonar la seva cavalcadura de tant que correria, s'empassaria la c l a r o r . L a sorpresa del diable fou de no dir. en veure que gairebé ni tan sols aconseguí que el seu ruquet e s m o g u é s del pas. A f e g e i x la faula que el diable ÍUgí i abandonà l'animal, renegant que un miserable ase l'hagués e n g a n y a t ; per a i x ò , els ases, ni el diable els vol l»er la seva dolenta condició ( 7 2 ) . P o s a r el c a s c a v e l l al g a t . — A b o r d a r el punt difícil i complicat d'un a f e r . U n a vegada, les rates es dolgucren de la gran persecu-

JOAN

AMADES

53

ció de què els g a t s els feien objecte, i e s reuniren e n a s semblea per tal de trobar-hi remei. U n a rata molt eloqüent féu un discurs, en el qual posà de manifest la impossibilitat d'encarar-se a m b el gat, perquè és m é s fort i, per tant, sempre els tocaria el p e r d r e ; segons ella, el millor era defug i r la seva presència, la qual estratagema e s | x x i r i a practicar posant-li un c a s c a v e l l ; a i x í , sempre sabrien on es trobaria perquè, en caminar, faria soroll, i podrien fugir de l a seva vora. L a idea semblà genial, i despertà g r a n entusiasme. E n m i g de g r a n s mostres d'alegria, s'alçà una rata vella i p r e g u n t à : 1 qui li posarà el cascavell al g a t ? L e s paraules de la rata vella feren comprendre que l'empresa era més difícil del que semblava, i. una d a r r e r a l'altra, a m b la cua entrecames. les assembleistes se'n van anar, i l'afer restà com abans ( 7 3 ) . T r e u r e la p o s t del l l i t . — E s diu que la treuen els matrimonis que. després d'uns dies de m o r r o s i males cares, fan les j a u s . Conta la rondalla que un marit i muller estaven tan emmurriats. q u e van p o s a r una post enmig del llit. D e s prés de molts dies de tenir la post que els separava, un i altre els hauria a g r a d a t treure-la, però no trobaven el pretext. A l llit. el marit féu un esternut i. amb aquest motiu, s'entaulà el següent d i à l e g : — V a l g a ' t D é u . marit A n d r e u . — D e bon cor m ' h o dius. m u l l e r ? — D e bon cor t'ho dic, marit. — D o n c s la post fora del llit ( 7 4 ) .

54

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

A t r a g i n a r s o r r a , a l ' a l t r e m ó n . — E s diu als qui es casen més d'una vegada. L'Església sempre ha sentit aversió per les segones noces, aversió que respira el present refrany. Diuen que sant Pere va casar-sc dues vegades i que. si malament li va sortir a la primera, pitjor a la segona. E s diu també que, per evitar les segones noces, es disposà a castigar els casats niés d'una vegada. L a creença general és que no els deixa entrar al cel; però cs diu. aixi mateix, i el present refrany hi fa referència, que hom castiga els casats més d'una vegada a fer-los traginar tota la sorra que es necessita al cel per a fer les cases que constantment hom té de construir per a donar sopluig als molts mils d'ànimes que, diàriament, augmenten la població celestial ( 7 5 ) . N o i a a m b repastissons, noia sense a i m a d o r s . — E s creença estesa que la noia que, en pastar, deixa pasta mal treballada a la pastera, això és. repastissons, raïsses, mastegots, puix que amb aquests tres noms, i encara altres, són conegudes aquestes deixalles, troha dificultats per a casarse, i resta fadrina. En temps en què es pastava a casa. era orgull de les noies ésser bones pastadores; la que deixava escorrialles de jasta a la pastera, era considerada com a poc estalviadora, deixada i mala mestressa dc casa. Conta la tradició que una gentil donzella festejava un galant minyó, cl qual molt se l'estimava, l'n dia. digué al jove que la seva estimada feia repastissons. jove se'n volgué convèncer; es presentà a deshora a

amb hom i el casa

JOAN

AMADES

de la donzella, aparentà estar molt amoïnat i digué que el seu cavall havia agafat un mal que només podria guarir-se amb repastissons, els quals no sabia pas on trobar. L a promesa li contestà que i>er això no s'espantés, puix que ella en tenia tot un sac. A i x í que la donzella hagué parlat, el fadri pronuncià la frase que ha restat proverbial, i se n'anà de la casa. on mai més no tornà ( 7 6 ) . E l gran arrelament de la creença, molt més estesa que el refrany, ens fa creure que el seu origen no pot pas ésser la xiroia contalla que acabem de referir. E l pa té un marcat sentit divina!; la poca estima, desconsideració envers ell. bé jxit eoni]X)rtar una inconveniència o incapacitat per a exercir dc sacerdotessa de la llar. traduïda, per tant. en la incapacitació per a !a fecundació, que en tanta estima tenien les cultures primitives. Creença i refrany tenen, doncs, un marcat sentit mític. Vegeu el que. sobre aquests temes, diem en els nostres llibres Divinitat de la Llar i Divinitat del pa. C a s a de nines, no hi h a t e r a n y i n e s . — E s creença estesa que les aranyes esquiven els pretendents i que. en les cascs on hi ha donzelles casadores, si hi ha aranyes i, per tant. teranyines, els galants no hi van. Conta la rondalla que un ric hereu estimava una gentil donzelh i que, gairebé ja en vigílies de casar-se, hom digué al minyó que la fadrina tenia la casa plena de teranyines. E l jove. desitjós de sa!)er si era veritat, es presentà un bell matí a casa de la noia, dient-li que potser tindrien d'ajornar, p qui sa]i si deixar córrer, el casament, puix que li havia sortit

56

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

un mal que, segons el saludador. només podia guarir-se" amb fil dc teranyina, i. com que per a fer l'ungüent guaridor cn necessitava molt i no sabia on trobar-lo, temia que cl mal no s'apoderés d'ell i no es pogués casar. L a donzella caigué en el parany, i li digué que no patis |>er això, puix que la cuina i la sala estaven plenes de teranyines, de les quals podrien treure tan fil com volguessin per a fer cl meravellós ungüent. N o cal dir que el minyó menyspreà la fadrina per bruta ( 7 7 ) . L a g u i n e u , q u a n no les pot h a v e r , d i u q u e són v e r d e s . — E n c l o u el sentit del despit, que sovint fa néixer un sentit de menyspreu per a a|lò que no podem aconseguir i que ens fóra plaent de tenir. L a vella faula ens conta que una guilla afamada es mirava amb afany els verolats raïms d'una parra. ]>erò aquesta era molt alta; amb un salt no hi havia pas manera d'arribar-hi. Veient que l'empresa era impossible, portada per un gest de desdeny, la guineu, en lloc de doldre's de no arribar-hi. va exclamar: Són massa verdes! I^a faula és universal, es troba en totes les velles cultures, i. entre altres, la van contar Isop i Lafontaine: hom la troba en tots els vells llibres catalans de faules d'isop, que tant han servit per a la il·lustració del nostre poble. Segurament que a ells es deu la formació del popular refrany. Un detall hi ha que se'ns fa inexplicable, i és que els raïms que no ;>ogué haver ia guineu siguin qualificats de verdes, i no de verds, com lògicament hauria d'ésser.

JOAN

AMADES

S a b a t e r maleït, que v a s t i r a r la f o r m a a Déu.— Maledicció dirigida als sabaters, els quals hom té per maleïts. Conta la tradició que cl jueu errant era sabater i que, en deturar-se Jesús al peu de la seva botiga j>er reposar del feixuc |>es de la creu. el sabater l'aporrinà. i li tirà una forma perquè seguis el seu camí; |>cr això, Jesús el maleí. i el condemnà a vida eterna i a tenir de caminar sempre sense mai no poder parar. El jueu errant, en el seu etern voltar, cada set anys. dóna la volta al món. i, de tant caminar, té la sola del peu dura com si fos de banya. Està condemnat a eterna misèria, mai no pot tenir més de cinc sous. però, cada vegada que posa mà a la butxaca, es troba una moneda d'aquest valor; per això. essent sempre pobre, car no ]>ot tenir més que cinc sous. no deixa d'ésser ric. puix que. per més que gasti, sempre pot comptar amb cinc sous ( 7 8 ) . IJH maledicció i l'eterna misèria de A a s Verus. el jueu errant, hom la fa extensiva a tots els salraters. els quals hom té per gent maleïda i damnada a eterna misèria. Antigament, a casa nostra, els sabaters eren gairebé exclusivament jueus: d'ací ve. sens dubte, la desconsideració que hom sent ]>er a aquest ofici. Per treure's l'estigma de jueus i per tal de demostrar que eren cristians, els vells sabaters tenien en llurs botigues estampes de la Sagrada Família i l'anagrama d'aquesta; d'això ve que hom anomeni als sabaters, humorísticament i despectiva. Jesús. Maria, Josep.

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

U n bon a d v o c a t és un m a l veí.—Conta la tradició que un plats-i-ollcs tenia un veí per advocat. Acpicst tenia un g o s . que un dia entrà a l'establiment del terrisser i li trencà gran quantitat de terrissa. L ' o l l e r acudi a l'advocat, i li e x p o s à el cas. però sense dir-li que el g o s que havia fet l'estrall era el seu. L ' a d v o c a t res]x>ngué al plats-i-olles que tenia dret a percebre la suma que valia la terrissa trencada. E l terrisser li digué, aleshores, que era ell qui la hi havia de |>agar. c a r era el seu g o s el que havia fet l'estrall. L a trencadissa fou valorada en una lliura, que l'advocat donà al moment a l'oller. Q u a n aquest se n'anava tot cofoi, el lletrat li digué que es descuidava de pagar-li la consulta q u e li h a v i a fet com a advocat. I reclamà al botiguer una unça com a preu de la consulta. A l pobre terrisser, li costà la festa trenta-dues vegades més del que va treure de la terrissa trencada (79).

ADDENDA Compostos els r e f r a n y s originats de rondalles, hem vist que no arribaven a fer la quantitat de planes f i x a d a : aquesta imprevisió, diguem-ne, ens obliga a afegir-ne alguns més d'altra mena. Qui li interessi conèixer comentaris' i orígens de r e f r a n y s no procedents de rondalles, jxrt consultar els nostres l l i b r e s : Origen i sentit d'alguns proverbis, Paraules i modismes. Refranys personals. Oracioncr i refranyer mèdics Refranyer barceloní. Justícia popular. Calendari dc refranys. Refranys i dites. Refranyer de les doncs. Geografia popular i Refranys geogràfics. CjJ

fljjBft

N o h a v e r - h i m é s c e r a q u e la q u e c r e m a . — U s a t p e r indicar que en un a f e r no hi ha apel·lació possible, que no hi ha res a fer. R e c o r d a els procediments emprats pel T r i b u n a l tic la Inquisició. Q u a n l'acusat havia de defensar-se o de declarar, hom encenia una petita candela: el curt espai de temps que s'escolava en cremar-se. era el que disposava el condemnat per a p a r l a r ; tantost com la cera acabava de cremar, el T r i b u n a ! fallava sense més apel·lació ni recurs.

(»; I

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

l l i ha una altra habitud a la qual també |xx!ria r e f e r i r - s e el present refrany. F i n s fa poc, era costum, en celebrar un encant o subhasta, d'encendre una o tres candeles, segons els c a s o s ; mentre cremaven, eren admeses postes i o f e r t e s : en apagar-se la d a r r e r a candela, restaven closes les ofertes, i l'encant era concedit al més dient. E l s «los costums explicats poden, doncs, h a v e r donat origen a la fornia verbal i proverbial, esperar amb candeleles, o sia. amb g r a n ànsia i inquietud, com s'espera el resultat d'una sentència o la concessió d'una subhasta. J a s e li c r e m a el v e r d . — U s a t per indicar que algú està a Ics acaballes de la vida. que algun malalt està j a als darrers moments, que porta la mort al damunt o que no sortirà de la malaltia q u e p a t e i x . R e c o r d a també, cl mateix costum indicat en el r e f r a n y anterior. I-cs candeles cremades pel Tribunal de la Inquisició que servien per a calcular el temps que hom d o n a v a als acusats per a declarar, tenien la part inferior pintada de v e r d . Quan la candela, cremant-se. aconseguia l'indret v e r d . a r r í v a b a el moment de fallar el T r i b u n a l , i. com que llevat de rares excepcions, el veredicte era de culpabilitat i condemnatori a la pena capital, la vida del pobre acusat tocava a les acaballes, la seva mort era imminent. G a l l i n a c a n t a d o r a . posa-la sota la g i r a d o r a . — E s t à molt estesa la creença que les gallines que canten com un gall criden ia mort de l'amo de la casa. que porten aver a n y s terribles i dissorts Del r e f r a n y hom n ' e x t r e u el consell

JOAN

AMADES

61

que no hi ha m é s manera dc c o n j u r a r el perill que matant la gallina, o sia. posar-la sola la giradora. A m b l a c a m i s a al r e v é s , n i n g ú no hi pot r e s — R e t r e u una de Us moltes practiques conjuratives usades per p r e s e r v a r - s e de mals donats, males mirades i del poder m a lèfic dc les b r u i x e s . H o m creia que qui portava una peça de roba posada al revés, amb preferència la camisa, o, entre dones, una mitja, esdevenia invulnerable a tot atac m a l è f i c de b r u i x e r i a (80) F e r t o t s els p a p e r s de l ' a u c a . — A d a p t a r - s e a totes les circumstàncies, ambients i situacions; avenir-se a fer qualsevulla mena de paper per tal de prosperar, treure'n profit. L a idea d'auca és a c a s a nostra sinònim de comèdia. E l teatre no h a tingut a C a t a l u n y a la importància que ha assolit cn altres indrets, no ha arribat tant al poble. L ' a u c a , en certa fornia comparable a la comèdia ]>er la seva varietat d'episodis, pel nombre de personatges que hi intervenen i. sobretot, pel seu gran dramatisme, és molt natural que el poble la prengués com a tipus dc comparança per a indicar la idea que ens ocupa, fent-la sinònim dc comèdia, tota v e g a d a que l'auca estava molt més a l seu abast que el teatre. L e s dites semblar MM comèdia i ésser KM pas de comèdia, tenen els -cus anàlegs força niés populars en semblar una auca. ésser un pas dc rodoli o d'auca, i semblar un rodoli. T e n i m indicis imprecisos que lc-> auques havien servit d'argument per a comèdies casolanes de les qualificades de sala i alcova.

LA

RONDALLA

I EL

PROVERIII

cn les quals els personatges recitaven i dialogaven lliurement, seguint, més o menys, el text dels rodolins. El costum no ens estranya del tot, puix que, encara, dintre d'aquest segle, a Castelló de la Plana, els mestres, el dia del seu patró, sant Lluc. dedicaven una festa als deixebles, en la qual ells mateixos feien titelles en un teatre improvisat en un angle dc la classe, on penjaven un llençol, i treien de li 9 suques els arguments i textos de les obres posades a escena. F e r - n e u n a com un temple.—De sentit ponderatiu. També es fa servir la casa, en lloc del temple, com a tipus de comparació, si bé enclou una significació més atenuada. Durant molts segles, la màxima obra humana, allò monumental (pic l'home ha construït en sentit material, ha estat la casa. i. entre aquestes, la més sobresortint. l'església, o temple. Comparar una cosa feta per l'home amb una casa 0 temple, equival a elevar al grau superlatiu la ponderació. Si bé hi ha coses més grans (ple la casa —les muntanyes. penyaJars i altres relleus i accidents naturals—, l'home, el primitiu espedafanent, com que no són obra seva. no els podia escollir com a tipus de comparació quan volia parlar dc quelcom fet per ell. Aquesta comparança revela, doncs, un cert primitivisme. C a u r e de l a b a n c a . — P e r d r e una noia cl pubillatge per haver-li nascut un germanet, cl qual. segons el vell

fur

català, passa a ésser hereu. Segons vells costums patriarcals, (pic constituïen gairebé

JOAN

AMADES

63

un dret consuetudinari, a la l'aura, escó o caixa-banc del davant de la llar de foc, només hi podien seure els pares i l'hereu. Quan no hi havia hereu, hi seia la pubilla. Néixer 1111 nou fill a la casa amb dret a ésser hereu, obligava a 110 ocu|>ar més el seient de preferència a la fins aleshores pubilla: per tant. figuradament, la feia caure de la lianca. S'ha donat a la dita una major extensió, i se la utilitza per a indicar que algú ha substituït un altre en un càrrec o afer. Igual sentit es dóna al verb ilrshancar, pres ele la mateixa idea. En el volum V I I de la B I B L I O T E C A D E T R A D I C I O N S P O P U L A R S . Refranys i dites, parlem de la dita raure dc l'cscamhcll. anàloga a la present i originada en el joc de pilota. Sembla que aquesta dita, justament, només pot ésser aplicada com a sinònim de desbancar, si lx: se'ns ha dit que el mot escambeü és també aplicat al seient de l'escó i. per tant, ]x>t ésser, així mateix, originada pel costum jurídic esmentat. T e n i r m a l e s p u c e s . — T e n i r mal geni. ésser de caràcter dur i violent. I lom creu que, a certs temperaments, les picades de puça els pot impressionar fins al punt dc violentar-los i alterarlos el caràcter. L a veu popular parlà de les puces dc camell. de picada dura i intensa, que infringeixen, al qui piquen, un sentiment 0 un altre, segons la mena de puça. perd sempre violent i irat. Hi ha puces que donen intemperància. altres impaciència, altres fúria genèsica, etc. D'ací que. quan algú obra dc manera contrària al seu costum, o fora elel seu ésser normal, hom pregunti quina puça l'ha picat. S e -

LA

64

RONDALLA

I EL

PROVERBI

gons veu popular, doncs, el caràcter depèn de les puces que ens piquen. V o t o al r e t . — F r a s e de sentit interjectiu, expansiu, i de i " mig flastomant. E l mot ret és un eufemisme del terme rei. de manera que la frase correcta diu voto al rei, i enclou, per tant, una e x pansió delictiva contra la reial persona, l'efecte punible de la qual es neutralitza per l'eufemismització del terme rei per ret. P e r d e s f i g u r a r més la interjecció, es fa propietària del tal ret a la S i l a ; la forma m é s corrent és, doncs, voto al re! de la

C a p s e n s e b a r r e t , t o t h o m hi té

dret;

R e t r e u el dret

cap

des-

practicat

pels infants de donar un cop als qui van descoberts. A n a r sense res al c a p i amb el cabell tallat, havia estat signe d'esclavatge, d'inferioritat social, que permetia certes lli!>ertats de tracte, sovint abusives. E l costum de donar un cop al cap dels qui s'han tallat els cabells, cop qualificat

Fer

AMADES

mira una estoneta més de la que sembla que tindria mirar, se li diu que li caurà cl nas.

de

Nosaltres- no acabem de sa!>er veure la relació que la mirada insistent pugui tenir amb el nas fisiològic; creiem que pot molt ben referir-se a l a peca de f e r r o que sosté la balda de tancar la porta, la qual s'anomena, també. nas. i que. en altres temps, havia tingut una forma que semblava talment un nas, de la qual circumstància es deriva el nom. Aquell nas f i x e . quiet, persistent, immòbil, sembla acostarse més q u e el nas dc la cara a la idea que puguin encloure les dites indicades.

Sila.

b a r r e t a t , t o t h o m hi té p a r t .

d'estrena,

JOAN

recorda el mateix o r i g e n . n a s s o s . — E m b a d a l i r - s e . encantar-se.

enfavar-se

mirant una cosa a m b e x c e s s i v a insistència. H o m agermana el nas amb la idea de mirar insistentment. A l qui mira molt en un a f e r > que només v a en un lloc simplement per v e u r e , sense altra intervenció, se li diu que fa el nas i. quan hom

M a l e i r la s o t a d ' o r o s . — M a l e d i c c i ó pròpia de j u g a dors i de gent de taverna, quan el j o c v a malament o en altres moments d'excitació i embrolla. S e g o n s la tradició, la sota d'oros és l'efígie del qui v a inventar els naips i la manera de j u g a r - h i , i, per tant, del causant de moltes baralles i dissorts causades pel j o c . E l qui . v a treure els naips, era català i hostaler. E l l mateix feia de banquer i e n s e n y a v a de j u g a r . P e r a g u a n y a r més diners, al soterrani de l'hostal, posà una fàbrica dc moneda falsa a m b maquinària de fusta m o g u d a a m b oli perquè no fes gens de soroll. Feia monedes d'or falses, amb les calderes i altres atuells de cuina vells de l'hostal. Q u a n . com a banquer del j o c havia de pagar, ho feia amb moneda falsa. E l frau li fou descol)ert, i fou [>enjat. E n record seu. hom el féu f i g u r a r a la sota d'oros, i, segons diuen, en els antics jocs de naips. l'or d'aquesta figura era més pàlid de color que els 5

66

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

de la resta de la baralla, volent indicar que la moneda que representava era falsa (81). U n p e n j a t en c r i d a u n a l t r e . — l ' s a t per s i g n i f i c a r que darrera d'una dissort sol presentar-se'n una altra, i, també, que mai no s'acaben les calamitats en una sola. N o gens me n y s , sol usar-se en sentit humorístic, quan, cn una casa, han mort el porc. el be o algun cap d'aviram, i el tenen penjat al rebost; es vol significar que no es trigarà gaire a matar un altre bon animal. E s t à molt estesa la creença (pic les ànimes dels difunts temen la solitud, que enyoren la companyia i que. en produir-se una defunció, no t r i g a g a i r e temps a produir-se'n una altra en la família 0 en el si col·lectiu del difunt, per efecte del desig de c o m p a n y i a dc l'esperit del mort. E n els costums funeraris de la societat actual, cs' troben nombroses restes de costums i creences que obeeixen a aquesta superstició. V e g e u el que n'expliquem en el nostre llibre La Mori. Costums i creences. E l s nostres a v i s creien que. quan la justícia penjava un criminal, no cs p as s a va gaire temps sense penjar-ne Un altre, cridat per l'ànima del primer. M é s d'un penjat hi havia, seguint la creença, que ]x>tser n o hauria estat comdemnat a una pena tant extrema, si abans que ell. i d e poc temps, no se n ' h a g u é s penjat un altre, l'animeta del qual, i>er tal de tenir companyia, enterbolia l'enteniment dels jutges, els quals veien més g r o s el delicte i castigaven el reu a la forca sense m e r è i x e r - s ' h o .

JOAN

AMADES

7

F i n s es v e n d r i a l a s e v a o m b r a . — P o n d e r a t i u d ' a v a rícia i de sentit utilitari. E n els E s t a t s de cultura primitiva, hom considerava l'ombra com un doble de la j>ersona i, en conseqüència, e n molts moments, com aquesta mateixa. P e r molts |x>bles salvatges, l'ombra equival al propi i n d i v i d u ; hom pot perjudicar a aquest i àdhuc matar-lo. infringint mals tractes a !a seva ombra. A casa nostra mateix, hom creu que. si es pega l'ombra d'una b r u i x a , és com si es pegui a ella i. si se li i>ega amb una canya v e r d a 0 amb un bastó que porti clavada alguna petita partícula de ferro, virolla per e x e m p l e , fins se la pot a r r i b a r a matar. L a tradició ens conta que Sèneca i Luter van estudiar plegats a la Universitat de Salamanca, que Sèneca fou el deixeble més aprofitat, i L u t e r el més desaplicat. C a d a a n y . en a c a b a r el curs. tots eis deixebles sortien de l'escola i se n'anaven cap a casa formant llarga renglera per ordre de mèrits en els estudis, el més s a v i el primer i el més ignorant el darrer. E l diable esperava que acabessin de sortir tots per emportar-se'u el d a r r e r . L u t e r manifestà a S è n e c a la seva dolença. puix que havia d'ésser emportat pel diable; Sèneca li respongué que no s'espantés, que ell jà ocuparia el d a r r e r lloc. Quan sortiren. Sèneca s ' a r r a n j à de m a n e r a q u e reflectís una g r a n o m b r a ; el diable se l'emportà, ben cregut que a g a f a v a el propi S è n e c a : el g r a n filosop mai m é s no tingué ombra. E n a l g u n s pobles balcànics, hom encara utilitza l'ombra en substitució de l'home. C o m expliquem en el volum X X X I I I dc la B I B L I O T E C A , Divinitat dc la llar. hom creia que, per a a s s e g u r a r una construcció, calia enterrar un home viu

68

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

a l s fonaments. A q u e s t vell ritu ha sofert nombrosos i diversos atenuants, un dels quals consisteix a situar un home de manera que projecti ombra i ]x>sar la primera pedra d c l'edifici damunt d'ella. H o m creu que el qui es presta a aquesta cerimònia, mor abans d'un a n y . T o t i el mal presagi, però, hi h a qui. prescindint-ne. e x p l o t a l a c r e e n ç a : es lliure a la pràctica de la fórmula simbòlica per una quantitat, a i x ò és. es ven l'ombra. Nosaltres no hem trobat aquest costum viu a c a s a nostra, p e r ò l a presència del refrany que el presu]x)sa i la seva ]x:rsistència. ens fa suposar que |M>t haver existit, possiblement en temps no reculats. T o t el que portem dit c o n f i r m a la vella creença que l'ombra és una extensió del propi individu, i que participa dels efectes i defectes d'aquest en molts moments. D'aquesta creença d e r i v a , igualment, la frase tenir o no tenir "sombra". que hom usa per significar que a l g ú té gràcia, personalitat o escaiença, les quals, d e fet, les té el cos i n o l'ombra, però les hi fem extensives perquè la considerem com la pròpia persona. L a r a t a , el r a t o l í i u n a c o s a que no es pot d i r . — U s a t quan volem negar-nos a d i r una cosa que sabem i s o bre la qual ens interessa g u a r d a r r e s e r v a . A q u e s t a j a r è m i a té |>er origen un crit de carrer, anunci d'un periòdic anomenat ;I.a Rata! Mr.ramàgnuin més fastigós que un Bernat Pudent i més llepissós que la cansalada rància, dirigit per don Gata Maula, Ratera dc Raters: no p o r t a v a data. es publicà pels voltants de l'any 1 8 7 0 . constava d'un sol full, a tall de romanç, i estava dictat en vers. l-'l venien a les p a r a d e s dc romanços, m é s q u e els venedors

JOAN

AMADES

69

dc ix'riòdics, per aquell temps molt e s c a s s o s ; com que volia tenir caràcter intensament satíric, hom el pregonava a m b cl crit que ha esdevingut proverbial. N o m é s se'n publicaren dos números. C o m que no portava data i ]>articip a v a més de romanç q u e de periòdic, i malgrat que a l g u n s articles passaven aviat d'oportunitat, els venedors seguien venent-lo i c r i d a n t - l o : e s dóna el cas curiós, i à d h u c inversemblant, que nosaltres recordem haver-lo vist penjat a Ics d a r r e r e s paredes de romanços de c a n y a i cordill que hi havia encara a les primeries del present segle. M a l g r a t haver-ne sortit només dos números, el seu p r e g ó dura molt t e m p s ; caigué en g r à c i a del públic, i es féu molt ]x>pular aleshores.

A a g u l l a b a l l a r i n s , a a g u l l a ! — C r i t infantil, que respon a un vell costum. N o sal>cm per què ha pres caire proverbial per a indicar que hom no obtindrà el que espera, que no aconseguirà el q u e desitja. L a mainada del nostre temps anomenava ballarins els botons florals de l'atzavara, els quals treia del seu calze tenint cura de no desprendre'ls del tot. puix que hi restaven penjats per un ]x-tit filament fibrós. T r e t s els botons, e s sotraguejava la flor. i els ballarins feien un petit moviment molt bonic, e! qual. als ulls infantils, devia semblar una mena de dansa, si hem d'atendre el nom que li aplicava. Q u a n la florida de les atzavares, en sortir d'estudi, la xicalla s'escampava ]x-ls camps p r o j x r s al mercat de S a n t Antoni a collir ballarins: qui volia veure'ls ballar, havia de p a g a r un cartó, segurament que en altres temps, qui sap si només entre noies, una agulla. E l s ballarins eren objecte

70

LA

RONDALLA

I EL

PROVERBI

de comerç, i venuts per un nombre variable de cartons o de bales. E I negoci e r a pregonat entre la mainada a m b el crit típic apuntat, que ha esdevingut proverbial. E l costum de juijar a ballarins havia estat molt estès a C a t a l u n y a . F e r - s e b a r b a d ' o r . — E n r i q u i r - s e en g r a u molt e x a gerat. T é origen en un vell costum g r e c i romà. el qual sembla que fou copiat dels perses. L a gent molt rica. com a manifestació d'opulència i riquesa, s'entristeixia els pèls dc la barba a m b fils d'or. fins al punt de donar la sensació que tota ho e r a . T o c a r l a b a r b e t a . — A m a n y a g a r a m b el pr|x>sit de convèncer, d e conquerir. F e r m a n y a g u c r i e s . per tal de f e r se a l g ú seu. E n t r e els pobles antics. Grècia i R o m a entre ells. estava molt estesa la creença que hom persuadia i s'atreia la gent solament de tocar-los la barba, i q u e . ]>er aquest gest. hom comunicava el propi desig i voler a qui se'n feia objecte. A t r a p a r a m b les pedres curtes.

Sorprendre

algú

en flagrant delicte. A t r a p a r " i n f r a g a n t i " . R e c o r d a el temps que. en lloc de pesos, eren utilitzades p e d r e s : costum encara vivent en algun l l o g a r n t muntanyenc, tot i ésser rigorosament prohibit per la llei. E l re frany, doncs, en sentit recte, equival a sorprendre algú estafant, a i x ò é s . n o donant el pes degut, perquè les p e dres de què es s e r v e i x com a pesos no pesen el que haurien de pesar.

N O T E S

( 1 ) Segons l a nostra mare. Teresa Gelats, caleetera. de Barcelona. (2) Josep Cases, llibreter, de Barcelona. ic>ig. Cl) Rafael Mir. captaire rodamón, de Barcelona. I Q I 6 . (4) Teresa Gelats, ja citada. (5) Teresa Gelats, ja citada.—Jacint Verdaguer. Rondalles. Barcelona, 1905, pàg. io.v—Apel·les Mestres: Tradicions. Barcelona. 189S, pàg. 25.V—Sebastià F a r n é s : Biblioteca infantil. L'Estudiant Ruch. "Rondalla popular". Barcelona (sense data).—Sebastià Giralt. Les frases proverbials catalanes, revista Excursions. Barcelona, vol. V è . IQ2.V1926. pàg. 06. (6) Segons el nostre pare. Blai Amades, scrrallcr, de Bot. (7) Joaquima Coll. dita la Neua. caleetera. de Barcelona, anv iQio. (8) Rafael Mir, j a citat. ( Q ) Segons el nostre oncle, Vicenç Amades, pescador i mariner, de Prat de Comte. 1 9 1 8 . (10) Moisès Capella, vigilant, de Terrassa. 1008. ( 1 1 ) Joaquima Coll, ja citada. (12) Del nostre repertori infantil. (13) Martí Mas. sabater, de Barcelona. 1 9 1 5 . (14) Teresa Gelats, j a citada. (15) Rosa Mulet. dita l a Rosa xerraire, de Bot. IQO.v (16) Amat Serrat, dit l'Amadu de les claus, vigilant, de Villalba dels Arcs. 1 0 2 1 . (17) Catarina Coca. teixidora, de Sant Quinti de Mediona. iQ.y).

0 8 ) Joaquim Arlubins. procurador, dc Barcelona. 1 9 1 8 . (19) Joaquim Arlubins, ja citat. (20) Teresa Gelats, ja citada. ( 2 1 ) Moisès Capella, ja citat. (22) Carme Fages. sastressa, de Barcelona. 1 0 1 0 . Jacint Verdaguer, obra citada, pàg. 1 1 8 . (23) loscp Planes, de Ripoll, rector de Ripollet. iqi8. Com a rondalla, la publica Pau Bertran i Bros, Rotidallari català. Barcelona. 1000, pàg. 228; però fa parlar la guilla en castellà, i retreu el refrany anàleg en castellà. (24) Víctor Rahola. de Cadaquers. 1028. (25) Joaquim Arlubins, ja citat. (26) Segons el nostre avi, Pau Gelats, darrer escolà dels frares de Poblet, teixidor, de l'Espluga de Francolí. (27) Joaquim Arlubins, ia citat. (28) Josep Planes, ja citat. (29) Josep Cases, ja citat. (30) El Ros dels maons, paleta, de Barcelona. 1008. ( 3 1 ) Sara Llorens de Serra. Pineda, 1922. (32) El Ros dels maons, ja citat. (.33) Víctor Balaguer. Una expedición a San Miguel del Fay. Harcelona. 1850, pà«r. 1 8 . (34) Pau Miró. dit l'Ossets de Cristo, paleta, de Barcelona, 1 9 1 1 . (35) Moisès Capella, ja citat. (36) Rosa Pau. tavernera, del Vendrell. 1 9 1 2 . (37) Josep Planes, ja citat. (38) Joan Palatino, impressor. d'Eivissa. Barcelona, 1 9 2 1 . (39) Josep Planes, ja citat. (40) Moisès Capella, ia citat. ( 4 1 ) Ramon Perera, escultor, d'Arbeca. 1920. Í42) Concepció Coll. fondista. de Vic, 1922. (43) Tosep Planes, ia citat. (44) Josep Planes, ja citat. Apel·les Mestres. Ob. cit., pàgina 248. (45) Ramon Camprubí, comptable, de Barcelona. 1 9 2 1 .

(46) Moisès Capella, ja citat. (47) Josep Cases, ja citat. (48) Teresa Gelats, ja citada. (49) Josep Cases, ja citat. (50) Josep Valls, professor de llengües, de Barcelona, 1 9 1 2 . —Apel·les Mestres. Ob. cit., pàg. 265. ( 5 1 ) Blai Amades, ia citat.—Pau Bertran i Bros. Ob. cit, pàg. 2 1 1 . (52) Blai Amades, ja citat. (53) Teresa Gelats, ja citada. (54) Explicat pel nostre mestre de primeres lletres, Josep Molla, que ho tenia per cosa certa. (55) Josep Planes, ja citat. (56) Maria Casanoves, de Girona, 1929.—Cels Gomis, Zoologia popular. Barcelona. 1 9 1 0 . pàg. 54. (57) Maria Casanoves, ja citada. (58) Josep Planes, ja citat. (59) Moisès Capella, ja citat. (60) Joana Messcguer, dita la Nycu-nycu, marmanyera, de Barcelona, 1910.—Pau Bertran i Bros. Ob. cit., pàg. 328. ( 6 1 ) Blai Amades, ja citat.—Apel·les Mestres. Ob. cit., pàgina 256.—Pau Betran i Bros. Ob. cit.. pàg. 295. (62) Josep Planes, ja citat. (63) Ernest Gispert, comptable, de Barcelona. 1 9 1 9 . (64) Catarina Coca, ia citada. (65) Teresa Gelats, ja citada. (66) Catarina Coca. ja citada. (67) Catarina Coca, ia citada. (68) Moisès Capella, ja citat. (69) Ramon Camprubí, ja citat. (70) Josep Planes, ja citat. ( 7 1 ) Josep Planes, ia citat. (72) Joaquima Coll. ja citada. O7.3) Blai Amades, ia citat. (74) Teresa Gelats, ja citada.

( 7 5 ) Moisès Capella, ia citat. Emili A m i g o : Per xics grans, Barcelona. 1031, pàg. 1 1 8 . (76) Josep Planes, ja citat. ( 7 7 ) Josep Planes, ia citat. (78) Ramon Roca Sans, escriptor, de Valls, 1 9 1 9 . (79) Joaquim Arlubins, ja citat. (80) Carme Fuster, bugadera. de Barcelona. 1 9 1 1 . ( 8 1 ) Josep Carreres, barber, de Barcelona. 191.V

i

TAULA Pròleg Quedar-sc amb un pam de nas Fer com el frare de la creu Ara li fan el mànec Qualsevol cosa, és m... de gat Qui no et conegui, que et compri Haver-hi moltes maneres de matar puces : Treure's un ull perquè un altre se'n tregui dos, o perquè un altre resti cec Salta borni, que hi ha un rec Fer com aquell que cercava l'ase, i anava a cavall Caure del ruc Valga'm sant Pacià. que és el sant millor que hi ha, 0 que és el primer sant que es va afaitar Gràcies a aquell sant que va morir c Al fregir, serà el patir Fermar els gossos amb llonganisses Obrir l'ull On tens el nas?, que tot són galtes Qui no cull un fesol, no cn menja quan vol Entre bojos, fes cl boig Enredar cent ciutats i no arreglar un rellotge, o un poble. Posar un pegat en un banc Vendre duros a quatre pessetes Covard com un sastre Si d'aquesta en puc escapar, no tornaré més al cel a dinar.

5 7 8 8 9 9 10 1' 12 13 13 13 14 14 15 '5 16 17 '7 18 19 19 20 20

Si d'aquesta cn puc escapar, no tomaré a la torre a c Maloruml. va dir el rei David Que s'estiri la corda per a tothom, o que no s'estiri per a nincú Tardis piulastis Bons els pares abats i dolent el capítol Paga que és gata Les canyes es tornen llances N o és bon català el qui no orina quan veu orinar Qui té un bon nas, té un bon "detràs" ... Saber una cosa millor que el parenostre On no hi ha escriptura, no hi ha obligació Dits, dits. senyor rector, i eren els porcs que grunyien ... Arri ase, i deixa dir Esscr un orgue de gats Toma-te'n al llit, que això és la lluna Cercar la lluna en un cove N o estar per músiques Tant se me'n dóna cuit com cru Fer un nus a la cua Ni soparem, ni el pare es morirà N o em fums beco, que els vull ferrats N o és tot u parlar amb el rei. que parlar amb sa gerra. Fúmer-se del mort i de oui el vetlla Quan el rector està tot sol, salta, balla i fa el que vol ... Senyor rector, la majordona i jo també en bevem El carboner és amo a casa seva, o cl carboner, a casa seva és un rei • N o és nat ni naixerà, qui niu de busquetes ha vist, ni veurà '•• Si vols dormir calent, posa't un frare (o un ase) al llit Cansalada i ous fregits, quiten la vista als marits De bèstia assenyalada, liberanos dominè Encara resten set anys niés de món Ja parirà la burra

22 22 *4 24 25 26 27 28 28 29 2Q 30 3' 3 32 32 33 33 34 35 36 36 38 30 39 1

4

0

4 1

42 43 44 44 4

4

Per màrfegues Dispensi, senyor, que em pensava que era un ocell ... Jo, la vista als daus i mans als quartos Veure-sc-li l'orella o la cua ._ El que sia estat és estat, i la mata de julivert que creixi. D e quan ençà, pardals amb cresta ? Passa allà, que rasca D'un diable, fer-ne dos N o voler creure que hi ha bruixes Per menjar coca calenta, van anar els gats a Roma L'ase, de petit, va enganyar el diable Posar el cascavell al gat Treure la post del llit A traginar sorra, a l'altre món Noia amb repastissons, noia sense aimadors Casa de nines, no hi ha teranyines La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes ... Sabater maleït, que vas tirar la forma a Déu Un bon advocat és un mal veí Addenda No haver-hi més cera que la que crema la se li crema el verd Gallina cantadora, posa-la sota la giradora Amb la camisa al revés, ningú no hi pot res Fer tots els papers de l'auca Fer-ne una com un temple Caure de la banca Tenir males puces Voto al ret Cap sense barret, tothom hi té dret; cap desbarretat, tothom hi té part Fer nassos Maleir la sota d'oros Un penjat en crida un altre Fins es vendria la seva ombra

45 46 47 47 48 48 49 49 50 51 52 52 53 54 54 55 56 57 58 59 59 60 60 61 61 62 62 63 64 64 64 65 66 67

La rata, el ratoli i una cosa que no es pot dir A agulla ballarins, a agulla! Fer-se barba d'or Tocar la barbeta Atrapar amb les pedres curtes

Heus ací acabades les rondalles cjue han donat lloc la creació d'un refrany, amb el cfual han enriquit l'immens cabal paremiòleg dc la mai prou ponderada llengua catalana. Aquest llibre fou compost i estampat en els obradors de l'estampa Gràfiques C. almcll. dc la molt

noble i

esforçada

ciutat de Barcelona-Gràcia; va ésser començat per Sant T o màs,

Recerca de la Cultura Tr-oic anal i Popular