La casa pagesa. Geografia humana [PDF]

Zitiervorschau

AMB EL SUPORT DE:

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

© Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) C/ Major, 20. Can Llaudis. Dalt Vila 07800. Eivissa Tel. 971 390674 www.gengob.org e-mail: [email protected]

Disseny i maquetació: Ploka

Fotografia de coberta: Marià Marí

Dibuixos: Roig-Francolí

Revisió lingüística: Carles Torres

Coordinació: Cristina Requena i Marià Marí

AGRAÏMENTS El Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) agraeix la col.laboració prestada per a l’elaboració d’aquest material educatiu a les següents entitats, institucions i persones: Fundació “Sa Nostra” Caixa de Balears, Arxiu d’imatge i so del CIEF,Vicent Guasch, Lina Sansano, Carles Torres, Martin Davies i Abel Guasch.

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

3

ÍNDEX L’HABITATGE AL PAISATGE RURAL D’EIVISSA Estructura Orientació i situació Els materials

5

L’ACTIVITAT AGRÀRIA L’explotació familiar Sistema de producció

14

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL El casament, la vénda, la parròquia, el municipi

CASA I PAISATGE. EL REPTE AVUI

GLOSSARI i BIBLIOGRAFIA

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

4

17 19 21

L’HABITATGE AL PAISATGE RURAL D’EIVISSA L’illa només tenia un nucli urbà i tota la resta era un món rural. Eivissa podia reduir-se a una ciutat i un camp. Una ciutat emmurallada, en acròpolis*, perfectament i clarament definida. Un camp dedicat a l’agricultura, a la ramaderia, a l’explotació forestal, amb un poblament gairebé per complet dispers, sols amb un parell de nuclis de població incipients. J. Vilà Valentí Camp i ciutat a l’illa d’Eivissa Febrer de 1982

D’aquesta forma tan descriptiva, el prestigiós geògraf Joan Vilà Valentí es referia al poblament de l’illa d’Eivissa. Així, en aquest paisatge descrit, la casa pagesa, aïllada enmig dels camps de conreu, era un element essencial.

Però, a més de les cases pageses, també anomenades casaments, cal tenir presents altres elements arquitectònics d’aquest paisatge (corrals, aljubs*, cases de carro, cisternes, eres*, torres de defensa, murs, tanques, molins, parets de pedra seca...). A la casa pagesa la distribució de l’espai correspon a les necessitats dels seus habitants. Es tracta d’una arquitectura funcional, sense superfluïtats. Aquestes edificacions no eren realitzades per professionals. Els coneixements bàsics eren transmesos de generació en generació i en la construcció de la casa hi solia participar tot el veïnat. Al camp existia una mena de compromís de reciprocitat: ajudar i tornar el favor quan fos necessari. Existeixen diferents teories sobre l’origen de l’arquitectura popular eivissenca. Així, per exemple, l’arxiduc Lluís Salvador ens mostra certa semblança amb les cases dels berbers i amb les del sud d’Itàlia.

Alqueria de Santa Gertrudis de Fruitera. Font: Les Illes Balears. Arxiduc Lluís Salvador. Edició SA NOSTRA

(*)

VEURE GLOSSARI

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

5

Can Nicolau (Sant Antoni de Portmany). Foto: Marià Marí

Un grup d’arquitectes, intel·lectuals i artistes visitaren les Pitiüses cap a l’any 1930 i “descobriren” la casa pagesa (aleshores els arqueòlegs estaven entusiasmats amb la cultura púnica i no mostraven gaire atenció a la nostra arquitectura). A poc a poc va anar arrelant la hipòtesi que aquestes construccions tenien l’origen a l’Orient Mitjà i que foren introduïdes aquí pels colonitzadors fenicis durant el segle VII a C. Tot i l’existència de detractors, aquesta és la hipòtesi que preval a l’actualitat.

l’explotació de la terra rebia altres noms (botiga, fonda*, escola, fàbrica...). Amb anterioritat a la dècada dels anys 50, moment en què s’inicià el canvi de model de societat, no era necessària aquesta terminologia. Serà a par tir d’aquest moment quan, amb l’inici de construcció de segones residències i xalets al camp, serà obligada aquesta diferenciació.

Va ser a partir d’aquell moment quan l’arquitectura tradicional eivissenca va començar a ser molt valorada i estudiada pels experts. Però paral·lelament a l’interès i admiració que va despertar, també començà a patir un procés d’abandonament i desvirtuació, motivat, entre d’altres coses, pel canvi del model socioeconòmic. L’abandonament de l’activitat agrària en favor de la turística va ocasionar l’enrunament de moltes d’aquestes cases.

La casa pagesa és una mostra de l’arquitectura popular mediterrània, però amb característiques pròpies derivades de les condicions climatològiques, físiques, històriques i culturals. És un tipus d’edificació amb terrats plans, situats a diferents nivells per afavorir la recollida de les aigües pluvials, i murs gruixuts (d’una amplària que oscil·la entre els 60 i els 80 cm), amb poques i petites obertures externes. L’element espacial bàsic és el cub. Cada cub conté una estança que, individualment, també s’anomena casa.

Cent anys enrere no s’utilitzava l’expressió “casa pagesa” per la senzilla raó que totes les cases de camp (la pagesia) ho eren, no n’hi havia d’altres. Quan una casa tenia una funció diferent a la de LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

6

ESTRUCTURA

Aquestes característiques també reflecteixen el sistema d’autoabastiment del món agrari i la fun-

ció defensiva de les construccions pageses, provocada per les continues incursions i atacs dels bàrbars i pirates. Molts d’aquests casaments tenen adossades, o molt pròximes, sòlides torres de pedra. La planta típica d’una casa pagesa està formada pel porxo, la cuina i les habitacions. El conjunt es completa amb el tancó, generalment davant l’entrada principal, i els corrals per als animals, situats a les immediacions de la casa. Com la gent del camp havia de produir tot el que necessitava, a més de les cases destinades a dormitoris, cuina i porxo, el casament sol incloure altres construccions auxiliars. Ens referim a les destinades a la transformació, elaboració i conservació dels diferents productes agraris, com ara el trull*, la casa del vi, la casa de la matança, la casa del molí, el porxet d’assecar... Altrament, també trobam el pou o la cisterna i al costat de la casa l’hortet, el safareig, les sèquies i les regadores, l’aljub i l’era. El bany o el senzill vàter són desconeguts. El casament es feia seguint tècniques constructives arcaiques*, regides pel principi d’economia d’esforç i de materials. D’aquesta manera desapareixen tots els elements innecessaris. Les cases, normalment petites, augmentaven de tamany a mesura que les necessitats de la família creixien.

Possible evolució d’un casament. Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera (CIEF)

Trets característics

bigues, les jàssenes, les perllongues i el tegell, tots ells fabricats, normalment, amb fusta de pi o savina.

La casa pagesa es caracteritza per la seua dimensió humana. És a dir, un espai que s’adapta en tot moment a les necessitats familiars de la gent que l’habita. Com ja s’ha dit abans, una particularitat de la casa pagesa són les seues cober tes horitzontals. Aquests terrats plans també apareixen a les construccions d’altres indrets com al sud d’Àfrica, a Canàries, al sud d’Itàlia o, més a prop, a llocs com Alacant, Almeria, Granada i Múrcia.

Les bigues poden anar de paret a paret, de paret a jàssena o perllonga i entre jàssenes o perllongues. La jàssena és la peça de suport horitzontal del terrat. Es situa sobre l’eix llarg de l’estança i reforça o rep el pes de les bigues. La jàssena o jàssenes poden descansar sobre perllongues (soques orientades en la mateixa direcció de les bigues i sobre les que descansen, normalment, una o dues jàssenes).

Les cobertes disposen d’uns elements de suport horitzontal sobre els quals descansa la superfície de cobriment. Aquest suport esta format per les

Per evitar la putrefacció de la fusta, les bigues, especialment les de pi, s’amaraven a la mar o als estanys de ses Salines. LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

7

Peça principal d’una alqueria de Sant Josep de sa Talaia. Font: Les Illes Balears. Arxiduc Lluís Salvador. Edició SA NOSTRA

El porxo El porxo és el punt intermedi entre l’exterior i l’interior de la casa, la sala principal que actua com a distribuïdor dels diferents espais. És un lloc de treballs comuns (matances, esclovat d’ametlles...), d’acollida de les visites, de reunions fami-

Cuina a Can Musson Alcántara (Sant Mateu d’Albarca). Foto: Lina Sansano. Font: Arxiu d’imatge i so del CIEF

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

8

liars.També pot assumir altres funcions com la de dormitori, magatzem. El porxo i la cuina són els àmbits on es desenvolupen la major part de les accions quotidianes. Sembla que inicialment molt poques cases tenien porxo. És a par tir dels segles XVII, XVIII i XIX quan aquest espai passa a ser un element fonamental de la casa. El porxo, va ser un espai obert fins que s’imposà el costum de dotar-lo d’una gran porta, de doble fulla, que una vegada ober ta deixava entrar el màxim de llum. Aquesta porta permetia tancar-lo amb pany i clau. La resta de por tes i finestres eren de mida petita. Els cober ts que tenen algunes cases davant la porta principal s’anomenen porxades, i quan es troben al pis porxets, porxets alts o porxets de dalt.

La cuina

Les cambres

La cuina se situava normalment a un dels costats de la casa, de manera que formava tota una façana lateral i part de la principal juntament amb el porxo. És, a diferència del porxo, un espai fosc, interior i sense obertures. La cuina, amb una sola planta (mai s’hi construïa damunt) i una o dues xemeneies, és fàcilment identificable des de l’exterior.

També anomenades cases de dormir o cases de jeure, les habitacions (dues normalment) tenien un ús més privatiu. Les seues dimensions eren reduïdes i estaven situades a la part posterior de la casa. Solien estar formades per un sol cos dividit per una mitjanada i amb un finestronet, orientat cap a tramuntana, a cada costat.

Cada casa tenia un forn situat normalment a l’exterior, sobre la paret de la cuina. La seua base solia ser semicircular, però a vegades era rectangular o quadrada. S’aixecava, normalment, en forma de cúpula esfèrica.

La cuina i una o dues cambres haurien estat el focus inicial de moltes cases pageses. La casa de dalt La majoria de cases pageses era d’una sola planta. La construcció de la planta superior va ser

Forn de pa. Oli de Narcís Puget. Font: Arxiu d’imatge i so del CIEF LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

9

fruit d’un eixamplament recent, en molts dels casos durant el segle XIX. L’accés a la casa de dalt sol ser una escala adossada a un racó d’una de les parets del porxo. Porxades, sequers i porxets La necessitat d’ombra, especialment durant els mesos d’estiu, provocà l’aparició d’elements destinats a guarir-se de la calor del sol. La porxada d’obra estable té el seu precedent en l’enramada que encara trobam a algunes cases, mostrant un brancam de pi suportat per dos estalons i un travesser. De fet, com a resultat del tancament de la porxada que s’havia fet davant l’entrada principal, algunes cases presenten un doble porxo. El pagès aprofitava al màxim les possibilitats de la casa. Així alguns productes (figues, raïm, ametlles,

garroves, cereals...), per a la seua conservació, s’estenien al sol sobre els terrats. Per evitar la rosada, el vent o plogudes inesperades que podien malmetre aquests productes es construïren els sequers. Aquestes estructures estaven cobertes per un terrat pla i tancades per parets als vents de tramuntana, i sovent també als de llevant i ponent. L’accés era per l’exterior del casament mitjançant una escala de mà o, més recentment, d’obra. El porxet de dalt o de sol, és la reproducció al pis de la porxada existent a sota o, també, el cobriment del terrat del porxo. L’accés al porxet és directament per la casa de dalt, o també des de la mateixa escala que comunica el porxo amb aquesta cambra alta. En aquest darrer cas, l’escala es bifurca per deixar entrades independents als dos àmbits superiors.

Can Jordi (Santa Agnès de Corona). Foto: Narcís Puget. Font: Arxiu d’imatge i so del CIEF

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

10

ORIENTACIÓ I SITUACIÓ La façana principal de les cases pageses cerca encarar-se al sud. Segons l’orografia* del terreny aquesta orientació pot modificar-se devers llevant o ponent, i molt excepcionalment al nord. L’orientació no cerca altra cosa que l’aprofitament de les hores de sol i influirà en l’evolució de la casa: el porxo, primer obert i desprès tancat, i més endavant els porxets o les porxades, en són un exemple. Can Baló (Santa Agnès de Corona). Foto: Marià Marí

Aquesta orientació condiciona, igualment, la ubicació de les cases sobre el terreny. Per aquest motiu la major part de les cases se situen sobre les vessants sud dels puigs (la costa no era el millor lloc per fer una casa) i quasi mai a l’ombra de les muntanyes. La recerca de llocs elevats respon a diverses motivacions: fugir de possibles inundacions, defensiva, control del territori, aprofitament agrícola dels plans (Corona, Albarca, Morna).

d’un procés relativament senzill, com la calç o el carbó. Per això les cases pageses s’adapten tan bé al seu entorn. En la construcció de les parets s’empra la pedra del lloc, la pedra calcària i la calç (derivada d’aquesta). Els murs, molt gruixuts, estaven formats per dos parets de pedra entre les quals es posa-

ELS MATERIALS Els materials emprats per a la construcció són els que la naturalesa ofereix: la pedra, la fusta, l’argila... També, els que l’home pot obtenir a par tir

Esquema d’un mur.

Pagesa emblanquinant. Foto: Ilse Mayer Gehrken. Font: Martin Davies LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

11

Esquema del tall d’un terrat.

va reble (pedra petita, grava) i fang. També s’afegia argamassa* per aferrar millor les pedres. El marès, la pedra de tur (composta per fang de torrent fossilitzat) i la pedra viva picada també eren utilitzats en la construcció de cases, però precisaven tècniques i eines específiques per poder ser treballades. Les parets que s’havien d’emblanquinar, especialment la façana principal, es referien d’argila o argamassa. Per a la construcció dels terrats s’utilitzava la fusta de pins i savines superficialment treballada, carbonell o terra de sitja carbonera, algues (Posidonia oceanica) i argila. Cada un d’aquests materials tenia una funció especifica i fonamental, i la seua situació en l’estructura dels terrats era també molt concreta. Sobre els murs de pedra es col·locaven, de manera transversal, les bigues, normalment de savina o pi. Sobre les bigues se situava el forjat de tauletes (el tegell), per cobrir l’espai entre les bigues i preparar la base per a la resta d’elements. Aquest tegell podia ser de diferents tipus de fusta, en funció de les possibilitats d’aconseguir-ne LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

12

una de major o menor qualitat i, també, en funció del sostre de l’estança que anava a cobrir. No es posava el mateix tipus de tegell a una casa de dormir que a un corral. Sobre aquest tegell es col·locava una capa de fulles de posidònia, que feien la funció d’aïllant tèrmic. Damunt es col·locava una capa de carbonell, que absorbia la humitat que pogués entrar a l’estructura i també facilitava la seua evacuació cap a l’exterior. Finalment, sobre el carbonell, i constituint la capa més externa, es posava l’argila, que impermeabilitzava tota l’estructura. L’argila s’havia de revisar i reparar periòdicament, ja que, en estar en contacte amb la pluja i el sol, s’anava fracturant i podia deixar que l’aigua entràs a l’estructura del terrat. El casament es construïa, generalment, als terrenys menys productius, deixant les terres més fèrtils per als conreus. Si es podia, es feia directament sobre un sòl rocós i no es feien fonaments. En certa manera, podem dir que les cases pageses estaven “vives”, perquè anaven creixent i evolucionant amb la família que l’habitava, amb les seues necessitats. També precisaven d’un manteniment i cura continus, perquè els materials dels que estaven construïdes s’havien d’anar canviant i reparant. La casa esdevé una part important dins l’entorn del pagès amb el seu calendari propi, les emblanquinades abans de Nadal, l’argilat dels terrats a finals d’estiu, la salpassa* per Pasqua...

Pla d’Albarca. Foto: Marià Marí

Imatges com aquesta són cada dia més escasses. A la fotografia, pagesa a Sant Carles de Peralta. Foto: Abel Guasch

L’ACTIVITAT AGRÀRIA Aquesta activitat econòmica, predominant abans de l’arribada del turisme, regulava, íntegrament, la vida de la societat illenca.

pescar, caçar; fer calç, carbó, pega; teixir la llana, el cànem, el lli, la pita, l’espart; fer el pa, els formatges, el vi, l’oli, les matances...

L’EXPLOTACIÓ FAMILIAR El món rural de les Pitiüses es basava en una economia familiar de subsistència. El pagès estava obligat a cobrir les seues necessitats bàsiques amb el que podia treure de la seua explotació. Era ajudat per la família, que constituïa la unitat econòmica de producció i consum.Tots els seus membres tenien una funció que realitzaven sota la direcció del cap de família, responsable de la continuïtat de l’explotació. L’activitat fonamental era el cultiu de la terra; la resta eren activitats complementàries: anar a treure sal, LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

14

Feina al camp (Eivissa anys 20). Foto: Narcís Puget. Font: Arxiu d’imatge i so del CIEF

Les persones que tenien alguna especialització bàsica (fusters, ferrers...) eren molt poques i no s’hi dedicaven de manera exclusiva. Els elements bàsics de l’estructura agrària eren: • El treball humà (base de la producció), l’energia animal (molt important) i la força del vent (per moldre gra i treure aigua). No existia una tecnologia gaire avançada i els instruments de feina eren molt rudimentaris. • El sistema de transmissió de la propietat: l’hereu. Aquest sistema tenia com a objectiu mantenir l’explotació integra de generació en generació. • Les collites, a més d’assegurar l’autoabastiment de la família, havien de permetre un petit excedent per poder comprar productes que no hi havia a la casa, o per a les celebracions (bodes, bateigs). Si el pagès era majoral necessitava una part de l’excedent per donar al propietari. • Escassa circulació monetària. La major part de les operacions comercials es realitzaven per simple intercanvi.

SISTEMA DE PRODUCCIÓ La manca d’aigua, pròpia de l’àrea mediterrània, fa que el secà sigui el tipus de cultiu majoritari a les Pitiüses. El model més estès és l’associació d’arbres (ametller, garrover, figuera i olivera) i herbacis (cereals i lleguminoses). Aquestes associacions venen determinades per la necessitat d’autoabastiment de cada casament. Els cultius de regadiu quedaven reduïts a petits sectors de l’illa i a les necessitats de cada casament, que tenia un petit hort a la vora de la casa per tal de proveir-se dels productes necessaris per al consum domèstic. El sistema de producció que existia era la rotació de cultius amb guaret*. El més habitual era dividir la terra en tres parts, més o menys iguals, anomenades terços, on el procés era el següent: 1. Sembra d’algun cereal (els més apreciats eren el blat i l’ordi). 2. Quan es recollia el cereal, es sembrava una lleguminosa, com les faves o els pèsols. Les lleguminoses tenen una funció molt impor tant ja que aporten nitrogen a la terra. 3. Finalment, quan es recollien les lleguminoses, la terra quedava en repòs (guaret) i s’hi deixava pasturar el bestiar. D’aquesta manera, el ramat s’alimentava amb l’herba que anava sortint i els seus excrements adobaven la terra. Aquest procés era rotatiu i a cada un dels terços es donava un dels moments descrits.

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

15

Porxet de l’església de Sant Mateu d’Albarca. Foto: Vicent Guasch

Sant Miquel de Balansat. Foto: Marià Marí

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

EL CASAMENT, LA VÉNDA, LA PARRÒQUIA, EL MUNICIPI

Dins la vénda s’organitzaven un grup de cases pròximes, primerament per feines comunitàries o actes festius. Posteriorment, aquest terme acabà per tenir un sentit de territori i donà lloc al sistema d’organització territorial que ha perdurat fins als nostres dies. Els membres d’una vénda mantenien un sentiment de conservació d’aquesta petita comunitat. Les relacions, especialment les amoroses, entre membres de diferents véndes eren estranyes i mal vistes. D’aquesta manera s’evitava la disgregació de les explotacions, però també s’afavorien els problemes de consanguinitat entre matrimonis amb vincles familiars.

El casament era el nucli de l’espai tradicional, centre de l’explotació i sostre de la unitat econòmica familiar. En la vida social, el nom de la casa era complement del propi i, a la vegada que identificava una persona amb una determinada família, era l’element que bastava per a la seua identificació.

Les parròquies es crearen a finals del segle XVIII. Aquesta nova figura va provocar la construcció de la majoria de les esglésies de les Pitiüses, i va passar a ser una divisió de l’espai per damunt de les véndes. La parròquia es va convertir en punt de referència, confonent-se amb la figura del poble.

Al camp, l’absència de nuclis de població ha fet que l’espai s’articulàs en funció de quatre instàncies: el casament, la vénda, la parròquia i el municipi. Aquestes figures, amb diferents orígens, han format el sistema de referència familiar i territorial del pagès.

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

17

Can Gorra (Santa Agnès de Corona). Foto: Marià Marí

Aquesta figura passà a ser lloc de relació social entre els pagesos i amb l’exterior. Els municipis, unitat que es creà amb la unió de diverses parròquies, va constituir la divisió administrativa del territori. Per als pagesos aquesta unitat territorial no va ser tan clara. El fet d’unir

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

18

diverses parròquies en un municipi va provocar, moltes vegades, confusions i problemes en les relacions amb els organismes oficials. El pagès sabia perfectament de quin casament era, dins quina vénda es trobava i quina era la seua parròquia, però moltes vegades no sabia a quin municipi pertanyia.

CASA I PAISATGE. EL REPTE AVUI A partir de la segona meitat del segle XX, el canvi de model socioeconòmic provocà una ruptura amb la tradició, l’abandonament de l’agricultura davant l’aparició d’un nou fenomen: el turisme. Les terres costaneres, que fins aleshores tenien un escàs valor, passaren a ser les més sol·licitades per a la ràpida construcció d’hotels, apartaments, restaurants i tota mena de serveis turístics. Efectivament, a poc a poc, amb la modernització del transport marítim arribaren el primers turistes i, a partir de les dècades dels seixanta i setanta, es visqué el primer boom urbanístic turístic. El litoral balear va patir una profunda transformació. Aquest fet, provocà l’aparició del terme “balearització” per referir-se al canvi de model i a la degradació traumàtica, especialment accentuada a la costa, que va tenir lloc a l’arxipèlag balear. Com era d’esperar, paral·lelament a aquest procés de canvi, un gran nombre de persones que es dedicaven als treballs del camp passaren al sector turístic, i moltes explotacions agrícoles es varen abandonar. El turisme es va convertir en el motor de l’economia insular. Ràpidament es passà de l’economia familiar de subsistència basada en el treball de la terra, una escassa ramaderia i l’explotació forestal, al monocultiu turístic, avui única font de finançament de la població. Però l’abandonament del camp no compor tà, únicament, el canvi de model econòmic familiar, significà també, la pèrdua dels valors tradicionals, el nostre patrimoni més preuat: la terra. Durant dècades s’ha exportat la imatge bucòlica del paisatge eivissenc. Les seues platges i cales, el camp i la seua gent han estat utilitzats com a reclam publicitari per atreure els turistes. A l’actualitat, molts indrets emblemàtics han caigut víctimes de la urbanització incontrolada que

Obertures de camins i habitatges residencials són avui ben presents als pinars insulars. Foto: Arxiu GEN - GOB Eivissa

pateix el territori, i que, incomprensiblement, segueix amenaçant els darrers paratges que resten verges. Malauradament, aquella Eivissa, l’illa blanca de Santiago Russiñol, no podrà ser utilitzada mai més com a eslògan publicitari. El procés urbanístic que han patit les zones litorals s’ha desplaçat ara, perillosament i a falta d’espai, a les àrees de l’interior insular. Aquest fet, afecta greument el paisatge rural i converteix el camp en trista moneda de canvi amb l’ús urbanístic com a única finalitat. LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

19

Cal recuperar amb urgència el seny i la mesura a l’espai eivissenc, fugint de la vulgaritat i la degradació ambiental. És aquest un repte difícil, contracorrent si tenim present la dinàmica adoptada des de l’inici del fenomen turístic a les nostres illes.

Canviar aquest concepte equivocat i mercantilista és el principal repte a què s’enfronta la societat. És, per tant, aquesta societat que ha de decidir quina Eivissa volem i a quin preu.

La falta de planificació ha convertit la construcció en la primera amenaça territorial. Foto: Arxiu GEN-GOB Eivissa

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

20

GLOSSARI

BIBLIOGRAFIA

• Acròpolis: part més alta i fortificada de les antigues ciutats gregues. • Arcaica: antiga.

Ferrer Abárzuza, A. Arquitectura tradicional eivissenca. Quaderns d’arqueologia pitiüsa. Número 4. Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa, 1998.

• Argamassa: mescla de calç, arena i aigua per aferrar millor les pedres, com un ciment.

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa, 1995.

• Aljub: dipòsit per recollir l’aigua de pluja. A diferència de la cisterna, l’aljub recull l’aigua que cau a terra sobre una superfície delimitada, rocosa, degudament netejada i lliure de vegetació.

Marí Serra, V. Entre el Camp i la Mar. Viure a les Pitiüses. Col·lecció Nit de Sant Joan. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa, 1993.

• Era: superfície rodona, plana, propera a les cases, on es treballaven els cereals, separant el gra de la palla. • Fonda: casa on es dóna allotjament i menjar per un preu convingut. • Guaret: període de temps on no es sembra res i es deixa en repòs la terra de cultiu. • Orografia: relleu del territori. Part de la geografia que tracta de les muntanyes. • Salpassa: tradició religiosa de benedicció de la casa durant la Quaresma. Consistia en la col·locació, per part d’un capellà, d’un grapat de sal beneïda darrera la porta d’entrada a la casa.

Prats, E.; Ramon, F.; Vallés, R. Coordinador : Vilà Valentí, J. Geografia de les Illes Pitiüses. Les activitats agràries. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa, 1984. Joachim, F.; Rotthier, Ph. Ibiza Le Palais Paysan. Essai sur les formes et les techniques dans l’habitat archaique. AAM Editions. Brussel·les, 1984. Es Amunts d’Eivissa. Vida, cultura i paisatge. GENGOB Eivissa. Eivissa, 2004. Arquitectura y espacio rural en Ibiza. Delegació a Eivissa i Formentera del Col·legi d’Arquitectes de Balears. Núm. 4 i 5. Eivissa, 1985 (2a edició). Albertí, S. Diccionari de la llengua catalana. Albertí Editor, Barcelona,1975.

• Trull: lloc per fer l’oli.

LA CASA PAGESA. GEOGRAFIA HUMANA

21